dijous, 24 de desembre de 2009

SANT NADAL!
_____________________


El goig, de senzillesa, us pinta el rostre,
oh Mare d’un Infant que és Foc i Llum;
per vós, la humanitat li para sostre
recant-li poc del divinal costum.

De noi deté el ser i l’aparença,
pastat al vostre forn, el Verb etern;
fecunda el solc la divinal semença,
farina i blat del vostre si matern.

De salvació vós empleneu la història
quan pels camins del dol us creix el Cant,
amb vós nuem els fils de la memòria
teixits amb fe pel Déu fidel i sant.

Per Ell, amb vós, Maria de Betlem,
és ple l’agraïment, i el goig no mor:
la Trinitat, amb els pastors, cantem,
humils, com ells, i transparents de cor. Amén.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Homilia, Fer gran el Senyor

ADVENT
Dia 22 de desembre
1Sa 1,24-28; Sl 1Sa 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Recordo un dels diorames de fra Gilbert de Solius dedicat a la Mare de Déu cantant el Magníficat. També aquests dies previs al Nadal, la litúrgia ens proposa de contemplar els diorames evangèlics del pelegrinatge del poble de l’Aliança, representat per Maria i Josep, Elisabet i Zacaries, Joan Baptista, els pastors… anant a l’encontre del Crist, l’Espòs d’Israel, com verges sàvies amb les torxes enceses de la fe i de l’esperança. El diorama d’avui, com el de fra Gilbert, està dedicat al Magníficat.

La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. El Magníficat, juntament amb el Parenostre i les Benaurances, és el breviari de l’Evangeli. Ens descobreix el rostre de Déu salvador. Un Déu que salva: aquesta és la seva expressió en la història. El nom de «Jesús» significa precisament això.

Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el totpoderós obra en mi meravelles. La mirada de Déu arriba fins a les coses més petites i senzilles, i les estima. Com la mirada d’un nen resseguint les muntanyes i els camins del pessebre. I la mirada de Déu, ja ho cantava sant Joan de la Creu, és sempre font de benedicció: «e yéndolos mirando, con sola su figura, vestidos los dejó de fermosura». Santa Maria, la Tota Formosa, primícies de la Nova Creació, restà així, en la seva humilitat i senzillesa, plena de gràcia sota la mirada de Déu.

El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. El nom nou de la santedat de Déu és el seu amor fet fidelitat, proximitat i perdó. Aquest és el nucli de l’Evangeli. Des que Maria va cantar el Magníficat, la santedat ja no s’ha d’entendre com a separació sinó com a proximitat, com a donació.

Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. Les benaurances, la felicitat que proclamarà Jesús, ja bateguen en el cant del Magníficat, el cant de la Profetessa d’Israel que porta en el seu si el fruit de la felicitat promesa.

Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. La fidelitat de Déu és una fidelitat concreta, històrica. Encarnada, compromesa. Déu sempre ens crida pel nom.

Maria, que porta en el seu ventre la Descendència d’Abraham, ens obre les pàgines de l’Evangeli amb aquest càntic profètic, que és com el cant de llibertat de la humanitat sofrent i esperançada. Fem-lo gran també nosaltres, el Senyor, i fem de la nostra vida càntic i benaurança profètica per als homes i dones del nos-tre temps. Amén.

divendres, 11 de desembre de 2009

Homilia, Les torxes de la fe

DIVENDRES DE LA SETMANA II D’ADVENT

Is 48,17-19; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: cf. 8, 12); Mt 11,16-19


«Senyor, concediu al vostre poble d’esperar tot vetllant la vinguda del vostre Fill únic; que, tal com ell ens va ensenyar, sortim a rebre’l amb les torxes enceses». L’oració amb què hem començat aquesta celebració resumeix molt bé l’espiritualitat de l’Advent, i ho fa rellegint un evangeli ben conegut, el de les cinc verges prudents i les cinc nècies que esperaven l’Espòs. I el salm que hem cantat —ho veurem després— ens porta també al cor d’aquest mateix evangeli, i ens indica unes pistes per a la nostra espera d’Advent.

Les verges duien unes torxes, cinc torxes per esperar l’Espòs. Què són aquestes cinc torxes? Els cinc llibres de la Llei, és a dir, tot l’Antic Testament entès, llegit com la història de l’espera de l’Espòs d’Israel, el Messies. Però enfront de la Llei, de la Paraula del Senyor hi ha dues actituds possibles: l’acolliment —és l’actitud prudent— i el refús —l’actitud desassenyada. Són les dues actituds que ens presenta el salm primer, que hem cantat, dues actituds en les quals, segons el salm, ens juguem la nostra felicitat, la benaurança del Regne que esperem i que ve en Jesús. «Estimar de cor la llei del Senyor i meditar-la nit i dia» és la condició per a donar fruit, el camí de la felicitat, aquesta «felicitat desbordant com un riu i com les onades del mar», de què ens parlava Isaïes, aquesta felicitat que ens porta el Regne messiànic que Jesús, l’Espòs, ve a instaurar.

Les verges, encara, som tots nosaltres, els creients en Jesús, que fem camí tot esperant, i portem també les torxes de la fe a la mà. Un camí tensat entre la primera vinguda de Crist a Betlem i la segona que esperem per a la fi dels temps, perquè la felicitat que aviat contemplarem, fràgil, en l’Infant Jesús, és ja un tast de la felicitat del Regne que esperem i que ell, aquest Infant, ja fa present enmig nostre.

Portem-les ences les torxes, doncs! No descurem les nostres fioles amb l’oli! Ens ho juguem tot en aquesta espera! La fe que il·lumina el nostre camí d’Advent l’hem d’alimentar amb l’oli de l’esperança, de la pregària, de la lectura de la Paraula… però sobretot, amb l’oli de la caritat, sortint amatents a l’encontre del Senyor que ve a trobar-nos ara «en cada home i en cada esdeveniment». Que ell, l’Espòs, «la llum de la vida», sostingui la nostra esperança i el nostre goig. Amén.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Homilia, Causa del teu camí

Dia 30 de novembre
SANT ANDREU, APÒSTOL

Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 4,18-22

Hem començat l’Advent, aquest temps que, cada any, ens confronta amb l’horitzó grandiós de les nostres vides i de la història. Cantàvem, com a comiat de l’any litúrgic, la colpidora seqüència del «Dies iræ», i, tot cantant-la, pensava en la visió no menys grandiosa de la paràbola del rei jutge i pastor de Mt 25, i les visions del llibre de Daniel, que, sens dubte, n’inspiraren la composició. El relat mateuà del judici final, igual com la seqüència del «Dies iræ», posen l’accent en la serietat de Déu i del seu projecte. I està bé que sigui així, envoltats com estem de frivolitat. Déu se’ns pren seriosament, i això vol dir que també nosaltres ens l’hi hem de prendre. És el missatge del «Dies iræ». La gravetat i la responsabilitat del jutge, però, no exclouen la confiança i l’esperança en el pastor. Per això, aquests dies, m’he fixat sobretot en aquesta estrofa del «Dies iræ»: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuæ viæ, ne me perdas illa die»: Recorda’t de mi, oh bon Jesús, jo que he estat la causa del teu camí, i no em perdis aquell dia! Sí, la seqüència del «Dies iræ» canta la serietat del Déu que es pren seriosament la meva vida i la meva veritat, per petites que siguin, i els surt a l’encontre, i, amb un gest acollidor, amb la seva mirada d’infinita tendresa, acull la història que fa camí cap ell, per donar-li sentit i plenitud, que això vol dir, en definitiva, el judici de Déu.

Per això avui, amb l’apòstol sant Andreu, un dels primers, sortim també nosaltres a l’encontre del Déu que ve a trobar-nos. Sí, som causa del seu camí, som causa que ell hagi vingut a ajudar-nos a desenredar les xarxes del nostre pecat. És el que celebra l’Advent: Déu que ve per adreçar-nos una paraula, per proposar-nos de compartir un camí, una aventura, un projecte, una il·lusió. Ens proposa un intercanvi: les nostres xarxes, per les seves, la nostra limitació per la seva infinitud, la nostra incomunicació i la nostra solitud, per l’àmbit obert de la xarxa divina, de l’internet de la gràcia sense pàgines protegides amb contrasenya. Cansat de cercar-me, Senyor, t’has assegut a la vora del pou, i per redimir-me has patit la creu. Que no sigui en va tant d’esforç!

dimarts, 17 de novembre de 2009

Homilia, La ciutat de la lluna

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

2Ma 6, 18-31; Sl 3, 2-3. 4-5. 6-7 (R.: 6b); Lc 19, 1-10

Camí de Jerusalem, el lloc de l’acompliment i de l’adveniment del Regne, Jesús passa per Jericó. Jericó és la ciutat de la lluna, la ciutat de la nit. Sí, perquè l’arrel de la paraula Jericó, en hebreu, és la mateixa de la paraula lluna (iareah): Orígenes, comentant Josuè, ja se n’havia adonat. Jesús, anant a Jerusalem, passa per la ciutat de la nit. Nosaltres, fills de la nit, que vivim en tenebres, també hi passem, com Jesús, sobretot en aquests dies que són els darrers. Dies que marquen la fi d’un cicle i el començament d’un de nou, un any que se’n va i n’empeny un altre, fins a la plenitud, fins que Crist, Rei de l’univers, ho sigui tot en tots, i ens faci, de fills de la nit i de les tenebres, fills del dia i de la claredat.

Jesús, a la ciutat de la nit, és portador de llum. El Fill de David, el Messies, el qui té la clau i el sentit dels esdeveniments i de la història, el qui torna lluminosa la nostra fe i li dóna plenitud, surt a l’encontre del cec, que li clama, i nosaltres amb ell: «I quan s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans, per contemplar la vostra faç immensa!». A les portes de Jericó Jesús ens obre els ulls de la fe.

Zaqueu fa un pas més. És l’home que ha perdut la seva identitat teològica. És Israel sumit en la nit de la cobejança i de l’egoïsme. Som tots nosaltres, en aquests dies darrers. És l’església que no sap mirar ni reconèixer la salvació quan passa. Jesús, a la ciutat de la nit, el Fill de David, el Messies, retorna a Zaqueu la seva dignitat de fill d’Abraham, de fill de Déu: «Avui la salvació ha entrat en aquesta casa». I la salvació, en el relat de Zaqueu, pren els colors i les veus de l’alegria i del compartir.

Jesús passa per la ciutat de la nit, passa per Jericó. Pels nostres Jericó, també, a nosaltres que ja endevinem, rere un vel de boires, en la llunyania, les torres i els merlets de la ciutat feliç de Jerusalem, la nostra mare. Ell, «que ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut», ens porta la llum de la fe i de la vida, ens porta la joia de la nostra identitat i de la nostra filiació divina. Rebem-lo, doncs, amb alegria, tot just d’ací uns instants, que la Paraula es farà Pa partit i compartit per a tots els convidats a casa seva, nosaltres que no som dignes de rebre’l a la nostra.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Homilia, Vi nou

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXI DURANT L’ANY (I)

Rm 15, 14-21; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4 (R.: cf. 2b); Lc 16, 1-8

«Deixeu-nos sentir cada dia més, Senyor, els efectes de la vostra gràcia i prepareu-nos a rebre les promeses de les quals ja són penyora els misteris que ens alimenten». L’oració postcomunió de la missa d’avui, de l’eucologia assignada a la setmana trenta-unena de durant l’any, ens permet de reflexionar sobre una dimensió important de l’eucaristia que celebrem cada dia, i que potser ens passa més desapercebuda. Em refereixo a la dimensió escatològica de l’àpat eucarístic. El pa i el vi, en efecte, que són fruit de la terra i del treball dels homes, per mitjà de la invocació de l’Esperit Sant, esdevenen misteri, és a dir, sagrament, signe de la Promesa acomplerta. Així l’àpat terrenal ens anticipa, per la força del sagrament, pel dinamisme de l’Esperit i en l’àmbit de la nostra fe, l’àpat escatològic, al qual Jesús comparava no fa gaire el Regne del Cel.

Això ens porta a fer un pas més. Tota la realitat creada és assumida en aquest dinamisme eucarístic i sacramental, i així tota ella esdevé signe d’una Presència, en majúscules, que ho omple tot de sentit i de festa amb el seu amor recreador. Tots nosaltres som fets ofrena juntament amb el pa i amb el vi, un esdeveniment que reviurem intensament d’ací a pocs dies quan el nostre novell profés dipositarà la seva carta de professió damunt l’altar unint la seva oblació a la de Crist mateix.

Així l’Eucaristia esdevé ja un tast, una bestreta d’aquella joia de Jesús que ell volia que fos la nostra, de la felicitat de les benaurances que batega en forma de promesa sota de les espècies del pa i del vi.

En apropar-nos avui a combregar, plens d’aquesta santa alegria, us invito, germans, a recordar aquelles paraules de Jesús en el darrer sopar: «Us asseguro que des d’ara ja no beuré d’aquest fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou amb vosaltres en el Regne del meu Pare» (Mt 26, 29). Amb «vosaltres»! La Pasqua no serà plena sense nosaltres. Jesús ens espera per immolar la Pasqua nova del Regne del Cel. Però el vi d’ara, la copa que repartim, ens hi prepara i ens n’anticipa ja tota la realitat joiosa en el misteri del sagrament.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Homilia, La meitat de Déu

DILLUNS DE LA SETMANA XXX DURANT L’ANY (I)

Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17

«Beneït sigui el Senyor, dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». Ho hem cantat en el salm responsorial amb la música de l’Esperit Sant brollant de les cordes del nostre cor. Aquest verset de salm hauria de ser com la clau d’interpretació amb la qual llegim, obrim el sentit de la història. I, tanmateix, l’evangeli que hem proclamat ens posa en guàrdia. No és fàcil fer aquesta lectura de la història, comprendre-la com el pas de Déu, portador de benedicció. Fixeu-vos-hi: «El cap de la sinagoga, en veure que Jesús havia curat la dona en dissabte, es disgustà». Se m’acut que l’Església, aquesta nostra mare i mestra que estimem, té un deute pendent amb aquest evangeli. Encara hi ha molts caps de sinagoga que no han entès el gest de Jesús i estan disgustats, emmurriats.

Què en fem, de la dona, en l’església, aquesta filla d’Abraham, és a dir, amb tots els drets teològics d’una filla d’Israel, que Jesús redreça i allibera? Què en fem? Li concedim, en les estructures eclesials, el lloc que li pertoca? No, és clar. Sempre la deixem a segon terme, en un lloc digne sí, com el matroneu de les antigues basíliques romanes, però, al cap i a la fi, a segon terme. Jesús, amb el seu capteniment, va indicar clarament que el camí era tot un altre. Des de Maria, la seva mare, fins a Maria Magdalena, va proposar la dona com a model de deixebla, com a model de la comunitat creient, la va posar a primer terme, deixebla amb els deixebles. Si més no, l’evangeli d’avui hauria de qüestionar la nostra sensibilitat encara massa masclista.

«No calia, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d’Abraham, que Satanàs tenia lligada?». Penseu una mica en totes les altres dones amb qui es trobà Jesús. En la sogra de Pere, per exemple, admesa a la diaconia, al servei de taula —l’Eucaristia?— en la casa de l’església.

Jo penso, i perdoneu-me l’expressió, potser poc afinada, que si ens obstinem en el disgust del cap de la sinagoga ens perdem, ni més ni menys, la meitat de Déu, que «va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, el creà home i dona».

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Lluís Solà Padró, In memoriam

LLUÍS SOLÀ PADRÓ
In memoriam


Avui fa 70 anys que un home innocent, el meu avi, Lluís Solà Padró, queia afusellat sota les bales de la repressió franquista, sota els pins del turó de l'Oliva, a la ciutat de Tarragona. Nascut a Santa Coloma de Queralt el 1891, casat amb Carme Tolosa Domingo i pare de cinc fills, va dedicar tota la seva vida als seus, i, els darrers anys, també al seu poble de Santa Coloma, en els dies il·lusionats de la II República, com a alcalde. Detingut el 27 de gener de 1939, fou condemnat a mort per un consell de guerra el 23 de juny, i afusellat la matinada d'ara fa 70 anys, junt amb 42 companys més.

Diuen que la sang dels màrtirs és llavor de cristians. No sé si va ser així, després de la nostra trista guerra fratricida. En tot cas, sí que sé que tanta sang innocent no va servir per a refer els camins de la reconciliació. Ni l'església no va saber trobar les paraules de l'Evangeli de perdó per a tothom, perquè, ai las, enmig de tantes cendres i tant desamor, també li havien cremat les pàgines vives del Llibre. L'església va acompanyar sempre, amb molt poques excepcions, el seguici triomfal dels vencedors justificant la sang de la repressió i l'estigmatització dels qui eren considerats dolents. Ho dic amb una gran vergonya. Però també amb una gran esperança en Crist, i amb l'esperança que m'han donat sempre les darreres paraules del meu avi:

«A la meva estimada esposa, als meus estimats fills: Quan arribi a les vostres mans aquesta carta, la meva carta pòstuma, hauré deixat d’existir. Rebeu amb ella el meu últim alè, estimeu-vos molt, tant com jo us estimo, viviu amb dignitat com jo he viscut i moro. Sabeu prou bé que tinc la consciència neta i tranquil·la i això em dóna enteresa i serenitat completa per arribar a l’últim moment de la meva vida. Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu. Recordeu-me pel que m’estimeu i no vull que niïn en vosaltres ni rancors ni odis ni remotament cap mena de venjança. La meva resposta al mal que m’han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: PERDÓ! He viscut honrat, sóc honrat i moro honrat amb la consciència tranquil·la, prompte a comparèixer davant el Tribunal de Déu, l’únic que no s’equivoca. Moro cristianament, reseu per mi, estimada esposa, Carme de la meva ànima, i vosaltres, fills del meu cor. Dediqueu-me un funeral, i és el meu desig que aviseu només la família. He arribat al final del meu destí, trist destí! Estic molt agraït a totes les persones que s’han interessat per mi; feu-los present a totes aquest agraïment donant-los de part meva expressives gràcies. A Josep M. Requesens, especialment, el meu reconeixement més expressiu i sincer, així com a Cèsar, a Josep Pere, a Mundi i a tots els qui us han distingit amb les seves atencions. A tota la família, gràcies per tot. No els esmento perquè al·ludeixo a tots, els meus germans, els teus germans, nebots i altres, a tots els tinc presents en aquests moments, els últims de la meva vida. Adéu esposa meva, adéu fills meus: resigneu-vos. Esposa meva, diposito en aquesta carta un petó que transmetràs als nostres fills amb tot l’ardor del meu cor. Escriviu al meu germà Joan i digueu-li que el seu nom el tinc unit als vostres en aquests moments i que desitjo que ben aviat recobri la llibertat i pugui reunir-se amb els seus. Adéu per sempre. Rebeu milions de besades i abraçades del vostre espòs i pare que us idolatra. Lluís Solà Tarragona, Presó de Pilat, en la nit del 19 al 20 d’octubre de 1939.»

dijous, 15 d’octubre de 2009

Homilia, Conjugar Déu en femení

DIJOUS DE LA SETMANA XXVIII DURANT L’ANY (I)

Dia 15 d’octubre
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l’Església

Rm 3, 21-30; Sl 129, 1-2. 3-4. 5-6ab (R.: 7); Lc 11, 47-54

Diuen que, abans d’expirar, santa Teresa va exclamar: «Al capdavall, moro filla de l’Església». Una frase que resumeix una trajectòria, un ideal, la dèria de tota una vida. No li va ser fàcil morir filla de l’Església, una Església que s’estava llepant les ferides produïdes per la Reforma luterana, replegada en ella mateixa, a la defensiva, irritada i atemorida alhora. I, tanmateix, va trobar el seu camí en l’Església: el camí de la llibertat interior.

És significatiu, després de tants anys de vida en una comunitat nombrosa, que Teresa triï, per a la reforma del Carmel, de formar petites comunitats, amb un nombre limitat de membres. És que es va adonar que sense una experiència seriosa i profunda de vida en comunitat no era possible d’accedir a una autèntica amistat amb Crist. Potser aquest, el de la vida fraterna, fonamentada en el compartir senzill i joiós, és un dels valors importants que també l’Església d’avui pot aprendre de la doctora d’Àvila. Per a ser llevat transformador de la vida i de la societat és imprescindible la comunitat. La manera que té l’Església de ficar-se, d’amagar-se al cor de la societat i de la vida de la gent, és creant comunitats, petites comunitats. Tampoc l’itinerari de la pregària interior de Teresa de Jesús, que la porta a la màxima intimitat amb Jesús, no el podríem entendre desarrelat d’aquest humus comunitari.

Teresa, doctora de l’Església, fa una relectura en clau femenina de l’experiència religiosa, en una societat i en una institució dominada, dirigida per homes. És per això que troba en la humanitat de Crist, redescoberta per la teologia cistercenca i assumida plenament pel corrent de la devotio moderna, el seu camí, el camí de l’accés al misteri de la intimitat divina: en la bellesa «del més bell de tots els homes», Crist, des de la seva sensibilitat i afectivitat de dona, aprèn a mirar-se en els ulls de la tendresa divina. Per això, a més de mestra en vida fraterna, Teresa és mestra de vida interior, mestra dels camins de l’ànima, teòloga, i psicòloga, si voleu, de la més genuïna amistat espiritual, en el seu doble vessant, amistat amb Crist, amistat amb els altres.

Que santa Teresa ajudi l’Església, avui, a redescobrir el rostre de la bellesa, la bellesa del Crist, de la seva humanitat, que és mirall i porta de la Bellesa en majúscules. Que el seu exemple, i la seva intel·ligència encoratgin les dones d’avui en l’Església a trobar el seu camí i a viure’l fins al final. I que als homes que encara en porten les regnes, els ajudi a descobrir que Déu, a qui anomenem Pare en clau masculina, també es pot conjugar, i s’ha de conjugar en femení. Amén.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Homilia, Caritat en la veritat

DIMARTS DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (I)

Jn 3, 1-10; Sl 129, 1-2. 3-4. 7-8 (R.: 24b); Lc 10, 38-42

L’evangeli que acabem de proclamar l’hauríem de llegir sempre en relació a la perícopa que tocava ahir. És una mica arriscat comentar-lo de forma independent, com se sol fer. Podríem arribar a conclusions errònies. En realitat, l’entranyable escena de Marta i Maria és una part, només una part, del comentari de Lluc al credo d’Israel, al «shemà». Fem memòria: un mestre de la Llei va preguntar a Jesús què havia de fer per obtenir la vida eterna, i Jesús li va fer recordar, senzillament, el nucli de la fe d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, i estima els altres com a tu mateix». Aquest és el camí de la vida: «Fes-ho així i viuràs». Però el mestre de la Llei, que es volia justificar, li va preguntar sobre aquests «altres»: «qui són aquests altres?». I aleshores Jesús li va explicar la paràbola del «bon samarità». Amb aquesta paràbola, Lluc, el teòleg, comenta o subratlla la dimensió concreta, antropològica de l’amor prescrit per la Torà i per l’Evangeli. Aquest amor es verifica en l’atenció particular a l’altre. Recordem tots els detalls del relat: l’home malferit, l’oli i el vi per amorosir les ferides, l’hostal, i la preocupació del samarità per deixar-lo ben atès. L’amor a Déu, per tant, i l’amor de Déu, es verifica sempre en l’atenció concreta a l’altre, i per a aquest altre no hi ha fronteres. L’altre és la veritat de l’amor de Déu.

Jesús, però —Lluc, el teòleg—, no s’atura ací. Fa un pas més. Hi ha una segona part de comentari al «shemà». És el nostre relat d’avui, que ve immediatament després de la paràbola del «bon samarità», i que subratlla precisament l’altra dimensió de l’amor, l’amor vist des de la seva font teologal. Jesús, en efecte, a la casa de Betània, dóna la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret, ens fa beure a les fonts de l’amor. Ens adonem de seguida de la tensió que es crea quan comparem els dos relats, la paràbola del bon samarità, que posa l’accent en l’acció, i l’escena de Betània que privilegia la contemplació: Marta, el bon samarità, i Maria, la deixebla que escolta.

No en podem prescindir d’aquesta tensió, d’aquestes dues dimensions, de l’amor a la seva font teologal, i de l’amor en la veritat de l’acció concreta. Si ens quedem a Betània, asseguts als peus del Mestre, sense arriscar-nos pels camins que baixen de Jerusalem a Jericó —del temple a la realitat de la lluita de cada dia— ens podria passar com al levita i el sacerdot, que varen passar de llarg sense reconèixer el rostre de Déu en el rostre d’aquell home malferit: «l’amor que Déu ens té ens obliga», ens empeny pels camins. Altrament, però, si no ens aturéssim a Betània, si perdéssim els punts de referència que donen qualitat a l’amor cristià, si no ens asseguéssim a l’escola de la Paraula, el nostre amor es podria tornar pura filantropia desarrelada de la seva font.

Quan reeixim a resoldre aquesta tensió —i no sempre és fàcil— trobarem el secret de la caritat en la veritat que darrerament ens ha exhortat a viure i a practicar el papa Benet amb la seva encíclica. És la nostra missió, com Jonàs, al cor de Nínive, és a dir, al cor del món.

divendres, 25 de setembre de 2009

Homilia, Del petit no res

DIVENDRES DE LA SETMANA XXV DURANT L’ANY (I)

Ag 1, 15b-2, 9; Sl 42, 1. 2. 3. 4 (R.: 5bc); Lc 9, 18-22

La profecia que hem escoltat a la 1a lectura parlava d’una represa. El poble d’Israel, acabat de tornar de l’exili, reprèn el pols de la seva vida i de la seva història, una vida i una història estretament relligades amb la vida i amb la història del Senyor, el seu Déu. El temple, ara en ruïnes, és el signe palpable d’aquesta vida i d’aquesta història. Un temple en ruïnes plantat, com una fita, entre el passat esplendorós, que ja no pot tornar, i el futur, que és tot a les mans de Déu, com a promesa de pau i de reconciliació: «en aquest lloc jo donaré la pau», deia l’oracle del Senyor.

També el lloc on ens trobem, inevitablement, projecta la nostra mirada cap al passat. Un passat que cap de nosaltres no ha conegut i que, amb tot, gosem qualificar, de vegades, com a millor que el present: «Com el veieu ara? En comparació d’aquell sembla no res!». I aquesta cruïlla es va repetint constantment en la història de l’Església, i potser també en els itineraris personals de cadascun de nosaltres: la temptació de sacralitzar, d’idealitzar el passat —un passat que, ai las, mai no ha existit com l’imaginem— perquè ens sembla que solament així podrem superar l’angoixa que ens causa el no res del moment present.

Déu, a través del profeta Ageu, ens invita a refiar-nos amb senzillesa del petit no res que és el present de la nostra vida. I això a tots els nivells: en la història personal, en la història col·lectiva de la nostra terra, de la nostra comunitat, o en la història de l’Església. El Déu d’Israel, que sempre trobem de la banda dels vençuts i dels perdedors, mai de la banda dels prepotents i dels guanyadors, aposta per aquest petit no res: «Jo sóc amb vosaltres. No tingueu por. El meu esperit és enmig vostre». És aquest petit no res que Déu omple amb l’esperança de la seva promesa. Ho veiem en els sants de l’Antic i del Nou Testament, en els profetes, en els apòstols de Jesús, i especialment en Santa Maria, la seva Mare: del seu petit no res, Déu n’ha fet promesa de glòria i de plenitud per al futur, un futur que enfonsa les arrels en el present, en l’ara i l’ací de la nostra fe i de la nostra esperança.

Demanem-li, doncs, que del petit no res d’aquesta casa, del petit no res de la nostra història, del petit no res de la nostra comunitat i del nostre cor, en faci un lloc de pau. Amén.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Homilia, De mare a deixebla

DIMARTS DE LA SETMANA XXIV DURANT L’ANY (I)
15 de setembre: la Mare de Déu dels Dolors

1 Tm 3, 1-13; Sl 100, 1-2ab. 2cd-3ab. 5. 6 (R.: 2b); Jo 19, 25-27

L’escena que acabem de contemplar, germans, ha inspirat tot un corrent de devoció entorn de la Mare de Déu, molt falaguer a les cordes més sensibles de la nostra ànima emotiva. La seqüència «Stabat Mater», que cantem avui com a himne a les hores de l’Ofici, n’és un exemple eloqüent. I tants conjunts escultòrics, un d’ells a l’atri de la nostra església. En aquest cas, però, la devoció no fa un bon servei a la veritat profunda del text evangèlic proclamat. Ens deixa a la superfície, a l’escorça. Cal trencar la closca per trobar i assaborir el fruit dolç.

Es diu que Jesús confia la seva mare a Joan, en un gest pietós de responsabilitat filial. Segurament el clan familiar, germans i germanes de Jesús, dels quals parla el Nou Testament, era prou nombrós com per fer-se càrrec de la mare. No, l’evangelista, quan pinta aquesta escena, vol dir-nos alguna cosa més seriosa. Als peus de la creu hi ha el deixeble per antonomàsia, l’estimat, l’amic del Senyor. No se’ns en diu mai el nom. I Jesús li demana que aculli, no a «casa seva», com se sol traduir, sinó entre «allò seu», en el seu àmbit, és a dir, en l’àmbit del discipulat, Maria, la seva mare, a qui Jesús anomena, com a Canà, «dona», no pas «mare». Els dos breus diàlegs entre Jesús i Maria que reporta l’evangelista Joan, a Canà i al Calvari, com també el de Lluc, quan Jesús infant és retrobat al temple, deixen intuir, curiosament, una relació més aviat tivant entre mare i fill. Aquest deu ser, segurament, el dolor més punyent de Maria, l’espasa anunciada per Simeó: la incomprensió davant la missió de Jesús, una incomprensió que la va allunyant més i més d’ell. Als peus de la creu, la distància entre mare i fill és total. Precisament, però, quan aquesta distància arriba al seu clímax, en el nou infantament del Calvari —Jesús fa brollar del seu costat traspassat la nova creació—, Maria troba el camí de l’apropament i del retorn en la fe, en deixar-se acollir com a deixebla de Jesús, no ja com a mare, pel deixeble, als peus de la creu. Morint al fet de ser mare, ressuscita com a deixebla entre els deixebles.

El dolor de Maria, renunciar a les prerrogatives de la seva maternitat biològica per tal d’esdevenir deixebla —l’única manera de pertànyer a l’església, la nova família de Jesús—, i així també mare en una nova dimensió espiritual molt més àmplia i fecunda, assoleix el seu punt culminant en assumir com a propi el lliurament del Fill, deixant-se lliurar ella mateixa per ell, i lliurant-se ella voluntàriament al deixeble estimat, com a deixebla. És així com ella assumeix de participar en el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist.

Ací hi ha un gran misteri, germans, i una deu inesgotable de reflexió i de nodriment espiritual per a la nostra fe. Maria ens va al davant en el camí del discipulat. El dolor de la seva renúncia i del seu lliurament és també el nostre dolor i el dolor del món. La seva mort és la nostra mort i la mort del món. Ben a prop de Maria i del deixeble estimat, sota l’ombra fecunda de l’arbre de la creu, de l’arbre de la vida, podem aprendre a plantar els rosers de l’esperança en la terra eixorca del nostre desconsol. Que així sigui.

divendres, 4 de setembre de 2009

Homilia, Vi jove i roba nova

DIVENDRES DE LA SETMANA XXII DURANT L’ANY (I)

Col 1, 15-20; Sl 99, 2. 3. 4. 5 (R.: 2c); Lc 5, 33-39

En una de les escenes més commovedores del film «la Passió de Crist» de Mel Gibson, es veu com Maria, la mare de Jesús, encoratjada per Joan, s’atansa al seu fill que acaba de caure sota el pes implacable de la creu, camí del Calvari. Jesús, acaronant-la amb la mà i amb la mirada, li diu aquestes paraules sorprenents, impressionants, que el guionista va manllevar de l’Apocalipsi (21, 5): «Mare, jo faig noves totes les coses».

Acabem de proclamar l’absoluta novetat de l’Evangeli incompatible amb tota mena de vellura. Una novetat que ens és presentada amb dos matisos complementaris: el text parla del vestit vell, al qual no es pot posar un pedaç de roba nova, i del vi jove —no-vell, novell— que no aboquem pas dins un bot vell. La joventut i la novetat, doncs, són els dos ingredients de la nostra recepta evangèlica d’avui. La novetat de l’Evangeli no s’avé —literalment «no és simfònica»— amb la vellor, amb l’antigor, fins al punt que la desintegra, la fa esclatar, igualment com un vi jove faria esclatar, esventrant-los, els bots vells.

Cal capgirar una mica la paràbola per entendre-la bé del tot, i fer precisament el que Jesús diu que no s’ha de fer: posar la novetat de l’Evangeli sobre el teixit gastat de la Llei —Jesús s’adreça als fariseus i als mestres de la Llei—, abocar-ne el vi en els vells bots de pell —penseu en els estoigs, de pell, que contenien els rotlles de la Llei a la sinagoga— perquè la novetat i la joventut de la Paraula de Déu, Jesús, en faci esclatar la vellura, en reveli el sentit ple, en un cant nou d’alegria i de llibertat. Un cant nou per al Déu que «alegra la nostra joventut», com li cantem amb el salm 42 en apropar-nos a l’altar (v. 4).

De fet Jesús, «en qui Déu ha volgut que residís la plenitud de tot el que existeix» (Col 1, 19), fa esclatar el sentit de la creació i de les nostres vides, Ell que n’és la Paraula fundant i recreadora. Amb la novetat de l’Evangeli esquinça els vestits vells d’aquesta creació que «gemega en dolors de part» (Rm 8, 22), esquinça el nostre home vell i els nostres bots esquifits que ja no poden contenir el vi novell de l’Evangeli, el most del raïm —Jesús, ell mateix— trepitjat al cup de la Creu, esquinçat ell mateix —el bot vell de la seva humanitat— per vessar, malgastant-lo per a tots, el vi de la creació nova: «Mare, jo faig que tot sigui nou!».

Bufen vents a l’Església una mica entestats a desencauar de les antigues calaixeres, rosegades pels corcs, vestits ja passats de moda, una mica arnats, i els bots vells, ressecs i florits, que guardaven la nostàlgia del passat. Ja ho deia Jesús, amb sorna, als fariseus: «No hi ha ningú que vulgui beure vi nou després de beure’n de vell, perquè troba que el vell és millor» (Lc 5, 39).

Però les paraules de Jesús a la seva mare camí del Calvari, les paraules de l’home de dolors, continuen ressonant més vives que mai, endutes pel vent de l’Esperit: «Jo faig que tot sigui nou, les coses d’abans han passat» (Ap 21, 4-5)! Traguem-nos doncs els taps de les orelles i posem-nos a l’abast d’aquesta Paraula vivificadora, la Paraula d’Aquell «que ens sacia de felicitat com desitjàvem i renova com una àguila la nostra joventut» (Sl 102, 5).

dilluns, 17 d’agost de 2009

Homilia, Seguretats o risc

DILLUNS DE LA SETMANA XX DURANT L’ANY (I)

Jt 2, 11-19; Sl 105, 34-35. 36-37. 39-40. 43ab i 44 (R.: 4a);
Mt 19, 16-22


Ben mirat, l’evangeli d’avui trastoca les nostres vides instal·lades tal vegada en un sistema religiós de preceptes que cal complir amb vista a obtenir alguna cosa. Ben mirat, també, després d’aquest diàleg amb Jesús, de mestre a deixeble, queda clar que la perfecció, la plenitud, no rau a «entrar a la vida» com a final feliç d’una existència tranquil·la tota dedicada a la fidelitat a unes normes, per santes que siguin: nogensmenys que els 10 manaments que el Senyor mateix va escriure amb el seu dit en unes taules de pedra! Queda clar que el cristianisme no és una religió.

Ens ho havien ensenyat que el cristianisme és una religió! I tant! Un pacte mercantil entre Déu i l’home consistent a complir unes clàusules a canvi d’una bona participació en els beneficis finals: «la vida eterna», «entrar a la vida», segons l’expressió del text. Una religió així dóna seguretat, com un pla de pensions, o com una hipoteca ben calculada, però no és cristiana.

Al jove que l’interroga Jesús li proposa una aventura més interessant i arriscada que la pràctica devota d’una religió: li proposa deixar-ho tot, fins i tot la seguretat dels manaments acomplerts, per seguir-lo a ell personalment; posar tota la seva vida, tots els seus valors, tots els seus interessos, en funció d’ell, personalment; donar-ho tot als pobres, que vol dir restar pobre amb els pobres, desposseït amb els desposseïts, nu amb els qui van nus. Sabem d’un jove, Francesc d’Assís, que ho va fer així, literalment, fins al punt de relativitzar el manament més sagrat, el d’honrar el pare i la mare, que «va considerar escòries comparat» amb el tresor més valuós de seguir el Crist pobre i nu del pessebre i de la creu.

Guardar els manaments per «entrar a la vida» pot ser la riquesa de la nostra vida de cristians fariseus, o de monjos sarabaïtes, satisfets amb l’estricte compliment de la Regla. Una Regla que, al capdavall, sant Benet ens proposa com un camí arriscat vers la felicitat, seguint Jesucrist, no com una assegurança de vida.

Ara, damunt la taula de l’altar, Jesús, de la seva pobresa, ell que no es va aferrar a les seves prerrogatives divines, ens anticipa les arres del seu tresor. Visquem, doncs, el risc de l’amistat amb ell, el risc de la llibertat i de l’alegria, i no ens n’anirem tristos!

divendres, 7 d’agost de 2009

Homilia, Tres verbs per a conjugar la fe

DIVENDRES DE LA SETMANA XVIII DURANT L’ANY (I)

Dt 4, 32-40; Sl 76, 12-13. 14-15. 16 i 21 (R.: 12a); Mt 16, 24-28

La primera estrofa del salm responsorial que acabem de cantar ens proposa tres verbs: recordar, meditar (o repassar), i pensar en (exercitar-se en, segons la Vulgata). Seran tema d’aquest petit comentari d’avui.

Tres verbs encastats com tres pedres precioses en un joiell d’or fi: el salm 76 [77], un dels 12 salms del recull d’Assaf. El salmista, des de l’aparent silenci i inactivitat de Déu, recorda les seves meravelles, en un repàs agraït de les gestes de l’Èxode. Per a ell meditar les meravelles del Senyor és, sobretot, confessar-ne la gràcia, la donació i la tendresa. «És que Déu s’ha oblidat de compadir?» D’aquesta pregunta, i de la fe posada a prova del salmista, en brolla el cant de l’agraïment i de l’esperança.

Als monjos Déu ens ha portat al monestir per conjugar aquests tres verbs: recordar, meditar i exercitar-se. Són els tres verbs de la lectio divina. Amb la primera lectura de ja fa molts dies anem repassant el que Déu ha fet per nosaltres, pel seu poble, actuant en la història, i ho fem en l’àmbit precisament del memorial (l’altre verb, recordar), que és tota eucaristia. Hem meditat la creació, els primers passos dels patriarques, la commovedora història de Josep, la davallada a Egipte, la Pasqua, l’Èxode, el do de la Llei al Sinaí... De fet, hem repassat sumàriament, en la línia del salm 1, la Torà, els cinc primers llibres de la Bíblia, els que contenen el somni de Déu per a la humanitat que tant estima. Recordar i meditar. Meditar, en hebreu, vol dir literalment murmurar, si voleu, llegir en veu alta, proclamar. Ho fem cada dia, en aquest espai tan bell, tan savi, del nostre presbiteri, a l’ambó: hi meditem la paraula dels fets meravellosos, de tot allò que Déu ha fet i fa per nosaltres, i ho fem en clau de Magníficat, amb Santa Maria, perquè en Jesucrist, que ella ens presenta, el memorial se’ns fa pa i vi damunt la taula de l’altar.

En sortir d’ací, germans, quan el diaca ens acomiadi i ens enviï, ens endurem el tercer verb, aquell sense el qual els altres dos potser no valdrien res o no servirien per a res. En sortir d’ací ens exercitarem en tot això que hem recordat i meditat, perquè les meravelles de Déu inspirin de nou el cant de la nostra vida.

dilluns, 20 de juliol de 2009

Dia 25 de juliol
SANT JAUME, APÒSTOL

__________

LITÚRGIA DE LES HORES
Intencions de Laudes i Vespres

Primeres Vespres
Som el conreu de Déu, som un edifici fet de pedres vivents, i un temple espiritual. Invoquem Jesucrist, l’Anyell que lleva el pecat del món, que ha edificat la seva Església sobre la fe dels apòstols.
  • Doneu a l’Església l’alegria i la fortalesa de la fe, perquè porti a totes les realitats humanes la sal de l’esperança i la llum de l’amor.
  • Doneu a la comunitat dels vostres fidels la perseverança joiosa en l’ensenyament dels apòstols, i la capacitat de transmetre’l a les noves generacions.
  • Concediu al vostre poble que peregrina en aquest món, de seguir-vos sempre a vós, oh Crist, estel que mai no es pon, esplendor de la Veritat.
  • Asseieu a la taula de les vostres noces, amb Santa Maria, els apòstols, els màrtirs, els monjos i tots els sants, els nostres germans que han fresat ja el camí de l’Eternitat.
Preguem el Senyor. Senyor, tingueu pietat. Crist, tingueu pietat. Senyor, tingueu pietat.

Laudes
Plens els nostres ulls de la llum radiant d’aquest nou matí, lloem i glorifiquem el Senyor de la glòria, que, ressuscitat, alegrà els apòstols amb el seu rostre serè.
  • Jesús, Senyor, sigueu-nos propici en aquest dia que us dediquem. Que la nostra fe sigui sempre albada i dia sense posta, perquè us glorifiqui la confessió de les nostres obres.
  • Jesús, Senyor, que enfortíreu els vostres apòstols quan vacil·laven, feu-nos sempre fidels en la confessió de les vostres meravelles, perquè us glorifiquin també les nostres paraules.
  • Jesús, Senyor, que prometéreu de retrobar els apòstols a Galilea després de ressuscitar, acompanyeu-nos, oh celestial Pelegrí, pels camins de la vida, vós que en feu una lloança agraïda als vostres dons.
  • Jesús, Senyor, que alenàreu damunt els Apòstols el vostre sant Esperit de llibertat i de vida, feu créixer entre nosaltres els valors de l’estimació, del respecte i de l’obertura, vós que teniu la vostra glòria en tot home vivent.
  • Jesús, Senyor, que seieu a la taula dels apòstols com a servidor, concediu-nos de rentar-nos els peus els uns als altres en els serveis setmanals de la comunitat.
Preguem el Senyor. Senyor, tingueu pietat. Crist, tingueu pietat. Senyor, tingueu pietat.

Segones Vespres
Fem pujar fins al senat dels apòstols l’encens de la nostra pregària. Que ells intercedeixin davant el seu Mestre i Senyor, perquè es compadeixi de la seva Església.
  • Envieu, Senyor, el vostre Esperit de saviesa a la comunitat dels vostres deixebles, perquè sàpiga discernir els camins de la vostra voluntat.
  • Sigueu a prop nostre Senyor, renovant la nostra esperança, enfortint la nostra fidelitat en el servei dels germans.
  • Acompanyeu la humanitat pels camins de la història i de la vida, brilleu damunt d’ella com una estrella en les foscors de ponent.
  • Vós, que heu fet del sepulcre de l’apòstol sant Jaume una cruïlla d’espiritualitat, de diàleg i de cultura, guieu el vostre poble pels camins de l’autèntica humanització en Crist.
  • Vós, que acolliu la confessió martirial de la sang dels apòstols, sacieu tots els nostres germans difunts amb les delícies del vostre Mannà amagat.
Preguem el Senyor. Senyor, tingueu pietat. Crist, tingueu pietat. Senyor, tingueu pietat.

dijous, 9 de juliol de 2009

Homilia, Reconciliats en Crist

DIJOUS DE LA SETMANA XIV DURANT L’ANY (I)

Gn 44, 18-21. 23b-29. 45, 1-5; Sl 104, 16-17. 18-19. 20-21 (R.: 5a);
Mt 10, 7-15


«Déu, un fabricant de somnis», escoltàvem dilluns, en aquest ambó. Avui, la Sagrada Escriptura ens fa retrobar un gran somniador i amic de Déu, Josep, el fill afegit de Jacob, el fill de la il·lusió, quan ja no era esperat. Josep somniava el somni diví d’un Israel unit entorn del Messies. Recordeu? Les garbes dels seus germans inclinant-se davant la seva; la lluna, el sol i onze estrelles inclinant-se davant d’ell. Ni el seu pare, ni la seva mare, ni els seus germans, no el van entendre aquest somni. I era Déu que, a través de Josep, somniava el seu poble reconciliat, aplegat entorn del Messies! Però els germans de Josep no ho podien entendre, perquè li tenien enveja. El pecat els sotjava i el misteri del mal començava a embolcallar-los amb les seves ales de mort. Per tal de fer realitat el somni de Déu, Josep i els seus germans haurien de fer l’experiència del mal, passant per la mort: Josep, sofrint-la —simbòlicament—, els seus germans, infligint-la.

L’escena que hem llegit avui ens desvela, amb colors vius i emotius, la realitat ja desclosa del somni joiós de Déu. Els germans de Josep, Israel, es retroben entorn del Messies i fan l’experiència de la veritable reconciliació després de la llarga pedagogia del sofriment provocat pel pecat. Fixeu-vos, germans, que al cor de la Bíblia ja hi ha inscrita la Creu de Crist, la Creu del Messies, aquest Messies que alimenta el seu poble, obrint-li els graners de la seva generositat. Els camins del pecat i de la mort, fresats pel Messies, assumits així per ell fins a les darreres conseqüències, esdevenen els camins de la vida i del retrobament. Us heu fixat en el salm que hem cantat? Proclamava la resurrecció i l’exaltació del Messies, Josep, després de fer l’experiència de la mort, a la presó. El faraó, és a dir, el sobirà dels pobles —llegiu-hi Déu mateix—, el feia seure a la seva dreta, i és així que, exaltat, Josep esdevenia font de vida i de salvació per als seus germans.

A mi m’emociona, germans, pensar que els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, es van inspirar en aquesta escena per tal d’expressar l’inexpressable, l’experiència inenarrable de retrobar-se, els deixebles, de nou congregats, reconciliats, entorn del Crist ressuscitat, el nou Josep, Messies d’Israel, que ens dóna l’autèntic pa del cel, i això després d’haver-lo traït i d’haver-lo venut a la mort ignominiosa de la creu. Hi heu pensat mai? Som un poble reconciliat, retrobat entorn de Jesucrist. Ja no hi ha lloc per a l’enveja i la gelosia, per a la rancúnia, per a l’insult, per a la rialla mofeta i la paraula de menyspreu, per a la desobediència, per al culte autosuficient del propi jo. Per què? Perquè les ferides de la Creu han guarit les nostres ferides, les ferides del món.

Però, és realment així, en la nostra comunitat, en les vostres comunitats, en les nostres famílies, en les vostres famílies? O potser encara el Crist no se’ns ha fet conèixer? Perquè els deixebles, primer, com els germans de Josep, «no s’adonaven que era ell!». Si fos així, ens tocarà, com als germans de Josep, tastar el vi amarg de l’excomunió, sentir-nos exclosos de la comunitat si és que n’excloem els germans. És l’únic remei: «el cauteri de l’excomunió», amb paraules de sant Benet, que l’entenia com una pedagogia perquè el monjo retrobés el goig de la comunió amb els germans. La pedagogia que Josep aplica als seus germans. La mateixa de Jesús amb els seus deixebles, i amb tots nosaltres.

divendres, 3 de juliol de 2009

Homilia, Tomàs, el mistagog de la fe

Dia 3 de juliol
SANT TOMÀS, APÒSTOL

Ef 2, 19-22; Sl 116, 1. 2 (R.: Mc 16, 15); Jn 20, 24-29

El text que acabem de proclamar cloïa, en la seva primera edició, l’evangeli de Joan. Després, en un segon procés editorial, hom hi afegiria la coneguda escena de la pesca miraculosa i l’aparició del Ressuscitat vora el llac. L’evangeli de Joan és el llibre dels signes de la fe, uns signes que ens cal aprendre a desxifrar per tal de poder accedir a Jesús i, amb ell, al Pare. En el pròleg de l’evangeli se’ns diu que «Déu ningú no l’ha vist mai», i que solament el Logos, «que està en el si del Pare», ve per explicar-nos-el.

L’aigua convertida en vi a les noces de Canà, la guarició del fill del funcionari reial, el paralític de la piscina de Betzata, la multiplicació dels pans, la guarició del cec de naixement, la resurrecció de Llàtzer… són aquests signes a través dels quals ha de néixer i créixer la fe del deixeble. Perquè es tracta de creure, i de tenir vida, tot creient. Però el gran signe, ja preparat a Canà, és la Creu del Senyor, és el seu Cos sacratíssim traspassat per nosaltres, per obrir-nos, a través de les seves ferides, l’accés a la Realitat en majúscula, significada pel signe de la carn del Logos, de Jesús.

Tomàs, que un dia preguntava a Jesús: «Quin camí hi porta?», és, en realitat, el mistagog del quart evangeli, el qui ens indica el camí correcte de l’accés a Jesús, el Ressuscitat, per la fe, a través dels signes, això és, dels sagraments. Els estudiosos del quart evangeli estan d’acord a afirmar que, rere aquest text, hi ha una intensa vida sacramental d’una comunitat peculiar. Per això Jesús diu: «Feliç el qui creurà sense haver vist». Perquè nosaltres ja no podem veure ni tocar el Logos en el realisme de la seva carn, però sí que el toquem i el contemplem en el realisme del signe sacramental. A través dels sagraments, el Ressuscitat va voler que restessin obertes, sagnants, en la vida de l’Església, les seves cinc ferides glorioses, aquelles que, simbòlicament, representem en el ciri pasqual la nit que renovem la nostra fe.

Es tracta de tenir vida, tot creient en aquell que és la Veritat. Es tracta de felicitat, de plenitud, de sentit. Nosaltres som Tomàs, i els sagraments ens permeten l’accés a allò que la primera comunitat sí que va poder contemplar amb els propis ulls i tocar amb les pròpies mans, vull dir, la Paraula de la Vida. Que sant Tomàs, l’apòstol, ens sigui, en el dubte i la defallença, mistagog de la fe, de l’esperança i de la felicitat pels camins de l’amor. Amén.

dissabte, 27 de juny de 2009

Defunció a Poblet

+
El dia 27 de juny de 2009, en aquest monestir de
Santa Maria de Poblet, de l’Orde Cistercenc,
a l'arxidiòcesi de Tarragona (Catalunya),
ha mort el nostre germà

ANTONI (ALEJANDRO) AGUADO FUERTES

Tenia 89 anys d’edat, en feia 50 que era monjo
i 61 que era sacerdot

En fer-vos-ho saber l’encomanem
a les vostres pregàries

L’Abat i la Comunitat de Poblet


El P. Antoni perdurarà en el record de la comunitat a través de la música i de la pregària de cada dia. En efecte, va composar, en català, moltes de les antífones que cantem a l’Ofici Diví, en posar-se en pràctica a Poblet la reforma litúrgica promoguda pel Concili Vaticà II. Diuen, els monjos que el van conèixer en els seus bons anys, que tenia una veu meravellosa. Jo en recordo encara el seu gust exquisit a l’hora d’assajar una antífona, amb una atenció particular en els detalls que la fan bonica. La malaltia l’ha anat afeblint progressivament aquests darrers 10 anys, i ha viscut misteriosament amagat a la falda del bon Déu i Pare de tots, en una relació d’amistat que solament ell experimentava, i que nosaltres ni podíem imaginar. Sospito que ara canta les lloances del cel amb la mateixa exquisidesa i el mateix gust amb què ens les feia cantar a nosaltres. Al cel sigui!

dijous, 25 de juny de 2009

Homilia, Seny o ximpleria

DIJOUS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (I)
Gn 16, 1-12. 15-16; Sl 105, 1-2. 3-4a. 4b-5 (R.: 1a); Mt 7, 21-29

Acabem d’escoltar el colofó al primer dels cinc grans discursos del Jesús de Mateu, aquest Jesús que, amb autoritat, ha rellegit i interpretat la Torà per al nou poble aplegat als peus del nou Sinaí. La Bíblia rellegeix una i altra vegada la Torà! Els Profetes i els Escrits rellegeixen la Torà! I en fan paraula viva per a la història concreta del poble en tots els instants de la seva vida.

Davant la Torà, també la Torà de Jesús, hi ha dues actituds possibles. Mateu les tipifica amb dos adjectius peculiars, que retrobarem al final del seu evangeli, en el moment decisiu: savi o prudent, ximple o desassenyat. Recordeu les deu verges que van sortir a rebre l’espòs? Cinc eren prudents, sàvies… les altres cinc eren ximpletes, desassenyades.

És savi el qui edifica la seva vida segons la Torà, la Torà de Jesús, la Torà de la felicitat, de les benaurances per a la vida d’ara i de després. Al capdavall la Torà és la clau que obre la porta de la felicitat i de la vida. En la paràbola de les verges se’ns parla d’una porta que quedà tancada per a les qui no havien previst la trigança de l’espòs.

La Torà, encara, que hem anat escoltant aquests darrers dies, aplegats com a nou poble de Déu als peus d’aquest altar i d’aquest ambó, és llum per al camí i per a la vida, en tant que és com el plànol del designi de Déu, com el prospecte de la seva intimitat, com el mirall del seu somni d’amor per a cadascun de nosaltres. Recordeu les verges? Portaven una llàntia per foradar la foscor de la nit, del mal i de la mort, tot esperant l’albada de les noces, l’albada de la resurrecció. Cinc d’aquelles verges van fer de la Torà de Jesús oli i llum per a esperar-lo al cor de la nit… les altres cinc es van trobar buides, sense oli, sense llum, davant d’una porta closa. Havien construït damunt la sorra, i al primer embat tot l’edifici s’ensulsià.

Dues actituds, dues possibilitats. Tenim de treva la nostra vida per fer-ne la tria: roca o sorra, llum o foscor, sentit o angoixa, saviesa o niciesa. Les verges ximpletes cridaven: «Senyor, Senyor!» davant una porta tancada. «I els fou dit clarament: No us he conegut mai!». A les fosques, elles no trobaren la clau. Però nosaltres tenim la clau de les benaurances, la clau de la felicitat!

dissabte, 13 de juny de 2009

Homilia, Confiar en la realitat

DISSABTE DE LA DESENA SETMANA DURANT L’ANY (I)
2Co 5, 14-21; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mt 5, 33-37

No és veritat que Jesús no tingui una paraula concreta per a la vida de cada dia, per a la rutina de la quotidianitat en el nostre camí humà: «Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no». No trobeu, germans, que és una invitació convençuda a fiar-se de la realitat tal com és ella mateixa? Jo diria que és aquest precisament el missatge del cristianisme per a l’home i la dona concrets i també en tant que membres de la comunitat, de l’església: aquesta confiança en la realitat per ella mateixa, en la bondat i en la veracitat de les coses. Al capdavall, jurar és posar explícitament Déu com a garant de la realitat. I Jesús ens invita no a fer això, sinó a confiar en els processos humans, en els processos de la història sense que Déu s’hi hagi d’immiscir. És tracta d’una invitació seriosa i convençuda a la secularització. A deixar que el món sigui el món, i Déu sigui Déu. És la dinàmica de la Creació: Déu es retira i deixa un espai per a una realitat que no és ell mateix, que és distinta a ell. I solament així hi pot entrar en diàleg fecund i amorós. Aquesta dinàmica esclata en l’Encarnació del Fill: vol dir que Déu es pren tan seriosament la nostra realitat humana, creada, que ve per assumir-la des de dins, sense fer trampes. És per això que, senzillament, cal dir «sí quan és sí, i no quan és no», sense prendre el nom de Déu en va amb la pretensió d’eludir la responsabilitat en uns processos que Déu ha confiat a la nostra llibertat.

Jesús llegia així la realitat, amb una gran confiança, perquè la sabia sostinguda, recreada constantment per la Paraula de Déu, una Paraula no evident, ans amagada, però real i present: «No heu vist mai els ocells… i els lliris dels camps? El sembrador va sortir a sembrar… Un home va construir una casa… Una dona va perdre una dragma i va escombrar tota la casa…». Llegir, com Jesús, tota la realitat com a paràbola de Déu, de la seva fidelitat i de la seva veracitat. La paràbola del Déu implícit que es fa explícit solament quan ens creiem de debò que «l’amor que el Crist ens té ens obliga», i hi actuem en conseqüència. «La resta, ve del Maligne».

dimecres, 6 de maig de 2009

Homilia, Un dia de cinquanta dies

DIMECRES DE LA SETMANA IV DE PASQUA
Ac 12, 24-13, 5; Sl 66, 2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4); Jn 12, 44-50

Ens trobem, germans, a la meitat de la cinquantena pasqual. Avui és el 25è dia d’aquesta Pasqua de 2009, que celebrem en un misteriós i gran únic dia de 50 dies. En el seu comentari al salm 150, sant Agustí es preguntava pel misteri, «sacramentum», amagat en l’ordre dels salms i en el seu nombre sagrat de 150. Preguntem-nos també, avui, nosaltres, sobre el misteri, sobre el sagrament de la Pasqua, amagat en aquest nombre sagrat de 50.

Què és el sagrament de la Pasqua? O millor, qui és? Crist, és clar, l’Espòs que ens fou arrabassat i que ens ha estat tornat gloriós en aquella nit santa en què foradàvem la tenebra, tot caminant cap a l’Orient, al seu encontre, precedits per una columna de fum i una altra de foc, tot portant en les nostres mans aquella petita flama d’esperança, renovant amb fe el sagrament de la Pasqua, el pas de Crist de la mort a la vida, de la fosca a la llum, del dejuni a la joia, de la buidor al sentit.

En un sol dia de cinquanta dies anem desplegant aquest misteri, el sagrament de la Pasqua, Crist, que ens va obrint més i més el tresor incalculable de la seva intimitat. Els primers dies, amb Nicodem, el contemplàvem com la font baptismal que ens fa néixer de nou a la vida de Dalt, aquesta vida de la qual ell mateix ens dóna el tast i la penyora en el Pa de Vida, en el nou Mannà de la Pasqua nova, l’Eucaristia. Darrerament l’hem contemplat com el Pastor de les ovelles, la Font d’Aigua viva, que ens guia a les prades eternes on ell mateix es fa regal de vida a desdir pel seu ramat. Avui, vint-i-cinquè dia de Pasqua, la litúrgia ens el presenta com a Llum radiant, veritat i sentit de les coses, horitzó de la història. Aquella llum que enceníem al cor de la nit i que s’anava escampant, il·luminant, alhora fràgil i bella, les ombres tremoloses d’aquesta nau. I els propers vint-i-cinc dies de Pasqua el contemplarem com a Vinya santa, Cep i Saba vital per a les seves sarments, com l’Amic i l’Espòs que dóna la vida tot estimant, com el qui, després de la tristesa fa descloure la flor de l’alegria. Com el qui, en virtut del seu pas de la humiliació a la glòria, fa granar la Pasqua amb el do del Sant Esperit, Foc Nou d’Amor i de Vida, per ara i per sempre. Amén. Al·leluia.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Homilia, Quan Déu és bona notícia

Dia 25 d’abril
SANT MARC, EVANGELISTA
1 Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Avui tocaria parlar de sant Marc. Però no en diré res, en part per una raó òbvia, perquè no sabem res de l’autor, anònim, d’aquest escrit breu —com l’anomenava l’himne de Laudes— que la comunitat al qual anava destinat va atribuir al deixeble venerat, Joan Marc. Sí que parlaré de l’únic que ens ha deixat aquest autor anònim, la seva obra, l’evangeli, que no va voler signar, perquè el centre d’aquest missatge joiós no era pas ell, sinó el Crist: Jesucrist, la bona notícia de Déu per a la humanitat.

Surt 7 vegades, en el seu text, la paraula evangeli. No hi compto la del fragment que hem escoltat, que pertany a una recensió afegida posteriorment, ja que l’escrit original acabava amb les dones fugint esporuguides del sepulcre buit. 7 vegades, el nombre del Messies! 7 vegades, ni una més ni una menys. Al principi i al final del llibre, i al bell mig. Amb això sol, aquest escriptor intel·ligent, ja ens està dient que Crist, l’Ungit —al final de l’escrit una dona deixebla l’ungirà— és la bona notícia de Déu. «Principi de l’evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Déu». «Jesús anava per Galilea i anunciava l’evangeli de Déu». «El Regne de Déu és a prop, creieu en l’evangeli». «Qui perdi la seva vida per mi i per l’evangeli la salvarà». «Tothom qui per mi i per l’evangeli haurà deixat casa, germans, germanes, pare i mare…». «Cal que, abans de la fi, l’evangeli sigui anunciat a tots els pobles». L’evangeli, la bona notícia, es refereix a Jesús, el Crist, però en tant que és Fill de Déu, ell mateix el refereix a Déu i al seu Regne. És a dir, la bona notícia és la proximitat de Déu que s’esdevé en Jesús. Aquesta realitat ha de ser el criteri absolut de totes les altres, i ha de ser també la tasca del deixeble i de la comunitat. El missatge joiós de la proximitat de Déu ha de ser testimoniat fins a la fi per la comunitat. Per això, el darrer dels 7 evangelis, de les 7 bones notícies de Marc, és una dona. Aquella dona deixebla que, a Betània, la casa dels pobres, és a dir, l’església, va ungir el cos del mestre anticipant-ne així la sepultura, el misteri pasqual que estem celebrant. El va ungir, el va fer Crist: «Us asseguro que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».

L’evangeli, doncs, finalment, és el record d’aquest gest, el gest de l’ofrena total que fa Jesús, el Crist, de la seva vida, bàlsam i perfum d’immortalitat, per a tots nosaltres que som els seus pobres. Un gest que l’església, que és dona i deixebla, repeteix i actualitza cada vegada que, amb la seva caritat que lluita per la justícia, ungeix el cos de la humanitat sofrent.

Aquesta és la bona notícia de Marc! La del Déu proper, en Jesús, i en la comunitat que fa memòria i repeteix el gest de Jesús. Donem-ne gràcies, perseverants en l’alegria de la Pasqua, la gran bona notícia de Déu. Amén. Al·leluia.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Homilia, El bon Déu Hortolà

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

«Surrexit Christus spes mea». «Resurrectio Domini, spes nostra», deia sant Agustí. La resurrecció de Crist és la resurrecció de l’esperança, aquesta rosada fresca que vivifica la fe. De fet, el relat de la resurrecció que llegíem la nit santa de Pasqua, segons l’evangelista Marc, ens deixava amb recança. Acabava així: «Les dones van sortir del sepulcre plenes d’esglai i totes tremoloses, i no digueren res a ningú, perquè tenien por». És estrany! Ens pensem ingènuament que la joia pasqual és una alegria d’exaltació, desenfrenada per la inconsciència, a l’estil del que fa la gent quan els toca la rifa de Nadal, que destapen cava i el fan rajar com un sortidor. No! Sant Marc sabia molt bé que la joia de Pasqua no es pot improvisar. Cal abans tota una pedagogia. La pedagogia de la por i de l’esperança per desfer el camí de Galilea i retrobar-se amb Jesús. Com l’introit de la missa del dia de Pasqua, escrit en el mode 4t, que és d’una joia serena, tendra i continguda, no d’una joia a crits, sense aturador. La joia de Pasqua és la joia serena de l’esperança, com la pluja d’aquests dies, que va amarant la terra i les plantes, i les fa resplendir com noves sota els raigs puríssims del sol primaveral.

Maria Magdalena ens és mestra d’aquesta esperança amb el seu plor i la seva recerca de l’Estimat, aquest seu Déu Jesucrist Hortolà —com el bon Déu Hortolà del primer paradís— que juga a fet i amagar amb la seva criatura per tal de suscitar en ella el desig i la font del desig. «Adam, on ets! Moisès, Moisès! Samuel, Samuel! Maria!». I el «Rabbuni» de Maria esclata com la resposta al neguit de l’Antiga Aliança que cerca l’Estimat, aquell que és «com un pomer entre els arbres del bosc, el fruit del qual és dolç al paladar», perquè és el fruit de la vida retrobada que la serp ja no podrà enverinar. «Que n’ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella! —li diu Jesús— Els teus ulls són coloms». Maria li contesta: «Que n'ets, de bell, estimat meu, que n'ets, de fascinant! Com verdeja el nostre llit!». Crist ha ressuscitat, Crist, la nostra esperança. I va davant nostre a Galilea! Posem-nos doncs, en camí, que és Pasqua, al·leluia!

dimecres, 1 d’abril de 2009

Homilia: servir la Veritat

DIMECRES V DE QUARESMA

Dn 3, 14-20. 91-92. 95; Sl Dn 3, 52. 53. 54. 55. 56; Jn 8, 31-42

«Em passa una cosa estranya: no puc sentir cap pena per la meva sort. Una alegria interna, intensa, forta m’envaeix tot. Voldria fer-te una carta trista de despedida, però no puc. Tot estic envoltat d’idees alegres com un pressentiment de la Glòria». Ho escrivia a la seva promesa el beat Francesc Castelló, màrtir, poques hores abans de morir, el setembre de l’any 1936. I un altre condemnat a mort, tres anys després, l’octubre de 1939, també poques hores abans de morir afusellat, escrivia a la seva esposa i als seus fills: «Estimeu-vos molt, tant com jo us estimo… Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu… La meva resposta al mal que m’han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: Perdó!» Dos testimonis de dues persones que van conquerir l’autèntica llibertat dels fills de Déu, aquella llibertat que es troba solament en la recerca humil i coratjosa de la Veritat.

El camí Quaresmal que enfila ja la darrera pujada ha estat sobretot una invitació a conquerir aquesta llibertat. Llibertat en la vida personal, en la vida política i social, en la vida de comunitat, en la vida de l’església. Llibertat com a recerca apassionada de la Veritat en Crist. I són els testimonis, els màrtirs, com els dos que us he proposat, els qui ens guien en aquest camí, en tant que en ells es reprodueix l’únic testimoni de Crist. En tots tres hi ha un element comú: l’acceptació lliure de la mort com un servei a la veritat. La veritat, fora d’aquesta dimensió del servei, esdevindria fonamentalisme fanàtic. Solament la veritat cercada i viscuda com un servei és font de llibertat i de creixement. No és fàcil, ni és cosa d’un dia, el compromís per la veritat. Primer cal desemmascarar tots els rostres de la mentida, dins nostre i en els altres, també en l’església. I amb quin criteri? Ens el dóna Jesús mateix: l’amor: «Si Déu fos el vostre pare, m’estimaríeu a mi». És estimant, pel camí del servei, que descobrim el rostre de la Veritat, en Crist, i és estimant que creixem com a persones en la veritable llibertat de fills estimats de Déu, el nostre Pare.

Ja ara, el pa que partim i la copa que repartim, ens són un pressentiment, i molt més que un pressentiment, de la perfecta alegria i la llibertat veritable. Glòria i lloança per sempre, amén!

dissabte, 21 de març de 2009

Escola de servei

La festa del Trànsit de sant Benet, que s’escau el 21 de març, i que commemora el traspàs del pare dels monjos d’Occident, molt estimada en els monestirs, tot i que la solemnitat de l’11 de juliol l’hagi deixada una mica en segon lloc, em porta a dir alguna cosa del nom del meu bloc, cosa que no havia fet fins ara. «Escola de servei» és una expressió manllevada de la Regla de sant Benet, del pròleg, concretament (v. 45). Reconec que l’encapçalament, d’entrada, pot semblar pretensiós. En realitat, però, el terme «escola», atenent al seu significat genuí, en grec, significa «temps lliure per a ocupar-se en alguna cosa», en la línia del verb llatí «vacare». Un terme, doncs, de l’àmbit de la gratuïtat. I l’autèntic servei evangèlic sempre porta la marca de la gratuïtat, del desinterès. Voldria doncs emmarcar el meu bloc en la línia de la Regla, i del pensament, humil i realista, de sant Benet. En efecte, ell defineix el monestir com una escola on els monjos aprenem a servir i a deixar-nos servir, una escola on allò que ens ocupa és el servei, on el monjo, lliurement, gratuïtament, es lliura al servei dels altres. A servir el Crist en els altres, i a deixar-se servir per Crist en els altres. Per això sant Benet estableix una «dominici schola servitii», una escola del servei del Senyor. A mi m’agrada dir, quan comento la Regla, que la icona del Crist que més li escau és la icona de Jesús servidor de Joan 13,1-17: Jesús rentant els peus als seus deixebles.

És en aquesta línia del servei senzill, fratern i sincer, com l’entén sant Benet, que m’agrada compartir amb vosaltres els fruits de la meva lectura, de la meva reflexió, i obrir una porta. Les muralles físiques de pedra del meu monestir, certament, li confereixen un aire de fortalesa inexpugnable que no ens fa gaire bon servei. I aquest talent del servei fratern, el millor tresor que tenim les comunitats monàstiques, l’hem de compartir de portes enfora. Ho fem principalment amb el servei de l’acolliment a les nostres hostatgeries. També en els blocs, que són les noves hostatgeries virtuals.

divendres, 20 de març de 2009

Homilia: estimar Déu, estimar l’home

DIVENDRES III DE QUARESMA

Os 14, 2-10; Sl 80, 6c-8a. 8bc-9. 10-11ab. 14 i 17 (R.: cf. 11 i 9a);
Mc 12, 28b-34


«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». En aquest punt, el mestre de la Llei i Jesús estaven totalment d’acord: L’amor és el principi i el fonament de la Llei, de la Torà. Per ací, sens dubte, ens caldria retrobar i refermar els ponts de diàleg teològic amb els nostres germans jueus, un diàleg recentment qüestionat per circumstàncies desafortunades. Israel i nosaltres som testimonis en el món de la benedicció i de l’amor de Déu. Ens pot unir res de més gran? «En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare». «Els estimaré, ni que no s’ho mereixin». «Jo faig que donin fruit». M’agrada pensar, reprenent les imatges de tanta força poètica que hem escoltat en el profeta Osees, que en aquest jardí de la Creació, humit de la rosada divina, Israel és l’olivera i l’Església la parra: l’oli i el vi que amoroseixen les ferides de la humanitat, com a fruit, signe i resposta a l’amor gratuït i sense fronteres de Déu.

L’evangeli ens ajuda a aprofundir en la doble dimensió de l’ètica de l’amor. En la seva dimensió teologal: «Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces», i en la seva dimensió antropològica: «estima els altres com a tu mateix». Sant Lluc ho va il·lustrar de meravella posant en relació aquesta discussió del mestre Jesús i del mestre de la Llei amb dos relats de redacció pròpia: la paràbola del bon samarità, que subratlla la dimensió antropològica de l’amor com a servei actiu i concret a l’altre, i el relat de Marta i Maria de Betània, on Jesús subratlla el valor de la dimensió teologal de l’amor com a escolta contemplativa de la paraula de Déu, situant-la aparentment per damunt del servei actiu.

El qui, donant tota la primacia a l’escolta de la Paraula, en l’obediència de la fe, surt a l’encontre de l’altre necessitat, en l’obediència del servei, és a prop del Regne de Déu. De fet, aquest amor radical, diví i humà, fa present ja el Regne en tota realitat humana. El Regne que ve també en la taula del pa i del vi que ens disposem a parar. Acollim-lo, doncs, estimant sense fissures.

dissabte, 14 de març de 2009

Proposar, que no imposar

La darrera carta del papa, qualificada com un document insòlit, únic en aquests darrers anys, no m’ha sorprès. Rellegint els seus discursos i homilies resulta ben evident el to propositiu, humil i positiu d’una papa que es val de la força de la paraula, del diàleg, i del raonament, un estil per a mi més concorde amb la proclamació de l’evangeli que no pas el recurs mediàtic excessiu que va caracteritzar l’anterior pontificat. No és gens estrany, doncs, que el papa reflexioni sobre els seus mateixos actes i opcions, reconegui allò que cal reconèixer i reafirmi allò que cal reafirmar: està en la línia del que hem anat veient aquests quatre anys. La veritat és que aquesta carta és un document que fa pensar. Ha tocat profundament la meva sensibilitat. Però també, en la línia d’un article molt interessant del diari italià la Repubblica, «La solitudine del Papa», signat per Vito Mancuso, reconec que caldria aquesta mirada de misericòrdia sobre molts altres sectors de l’església que, de vegades, es poden sentir bandejats pels plantejaments oficials. L’articulista es referia concretament als divorciats casats de nou, un col·lectiu nombrós i important, al qual es neguen els sagraments. Tant de bo, tots junts, avancem més i més en aquest to positiu i, sobretot, propositiu. Hom pot reflexionar sobre allò que proposa, però no sobre allò que imposa.

dimarts, 10 de març de 2009

Homilia: Discutir amb Déu

DIMARTS DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Is 1, 10. 16-20; Sl 49, 8-9. 16bc-17. 21 i 23 (R.: 23b); Mt 23, 1-12

«Després podreu discutir amb mi», ens diu el Senyor, avui, a través del seu profeta. Discutir amb Déu, germans. Tots els grans personatges de la Bíblia han discutit amb Déu, des d’Abraham fins a Santa Maria. La fe és un debat amb Déu. No és, per descomptat, una actitud piadosa concretada en pràctiques piadoses. És quelcom més seriós! Per què és un debat, la fe? Perquè som creats, a imatge i semblança de Déu, amb logos, amb raó, amb capacitat per pensar, i és així, amb el pensament i la discussió, que són la raó en exercici, com el Déu de la revelació vol ser conegut per nosaltres. Per això la fe, com a resposta a la revelació, és un debat, un debat seriós, una discussió, en la qual, però, ens hi va la vida i la felicitat, o el sentit, si voleu, de la nostra existència. Com al pobre gran Job!

Fixem-nos en el salm que hem cantat! És un salm provocador, molest. Déu ens hi interpel·la. Suscita el debat! No ens pot deixar indiferents. Reclama una resposta, un compromís, un canvi, un gir en la nostra vida. La fe no és mai un anestèsic ni un ansiolític. És, ben al contrari, un revulsiu, perquè la revelació, la paraula de Déu, aquesta paraula feta profecia, és sempre una provocació a la nostra intel·ligència.

També Jesús suscita un debat molt seriós a l’evangeli. L’església, la comunitat, ha d’actuar, ha de traduir la seva fe en el servei. L’autoritat i el guiatge, en ella, s’hi han d’entendre i d’exercir com a servei. Va bé recordar que, fa pocs dies, la Generalitat, a través del Departament d’Afers Religiosos, ha presentat un estudi titulat precisament «El servei de servir», en el qual informa els ciutadans i reconeix el treball amagat i eficaç de les congregacions religioses que incideixen de forma directa en els problemes socials concrets de la nostra gent. Aquest informe és una provocació, també, per a la nostra fe, refugiada tal volta —això cadascú s’ho sap— en la comoditat d’una vida claustral confortable i segura.

Sí, la fe és una provocació, un debat amb Déu. És un camí. La Pasqua, cap a la qual caminem, ve a trobar-nos —hi heu pensat?— com la gran provocació del nostre Déu: provocació a la raó i a la intel·ligència, provocació al nostre cor.

diumenge, 8 de març de 2009

Viure el Crist

VIURE EL CRIST A TRAVÉS DE SANT PAU

Recés
Poblet, 7 març 2009

Paraules d’introducció

Us de parlar de «Viure el Crist a través de sant Pau», en aquest any jubilar paulí en què recordem i considerem d’una forma especial la figura de l’Apòstol, tan vinculada a les arrels de la nostra església mare de Tarragona. Jo us invito a llegir-ne les cartes, que són, sens dubte, els millors exercicis espirituals, de la mà del mateix Apòstol, que ens porta a descobrir el Crist, a fer-ne una experiència personal, pròpia i apropiada, tal com la va fer ell. Intentaré fer unes pinzellades, donar-vos alguns elements, pistes de reflexió, per a pensar. Ja us avanço que el meu estil no és el de la plàtica exhortativa, el del «fervorín», en una expressió típica de l’abat que em va rebre al monestir: —no en sé ni m’agrada. Jo entenc els exercicis, o, si voleu, una jornada de recés, com una invitació seriosa a repensar la fe. Solament pensant-la, o repensant-la, la podrem actuar novament, podrem novament fer-ne vida renovada, valgui la redundància. És el que va fer Pau. A partir del seu encontre amb Jesús al si d’una comunitat creient, va repensar la seva fe en Déu i la seva vida segons la Torà.

Aquest recés ens agafa amb la Quaresma en marxa, un temps en el qual ens exercitem per a l’alegria, per a la Pasqua, en què renovarem la nostra fe baptismal. Per això és bo, sobretot ara, repensar la Paraula de Déu, en Crist, per a mi, de la mà de sant Pau. Al final de la carta als Gàlates (6, 11) Pau escrivia: «Fixeu-vos amb quines lletres més grosses us escric: són de la meva pròpia mà.» Intentarem, doncs, fixar-nos-hi una mica. Perquè, amb les seves lletres, com unes mans, Pau ens agafa ara, ens ve a trobar ara, per conduir-nos al Crist.

Es consideren cartes autèntiques de Pau: 1 Tessalonicencs (és la 1a cronològicament, i el 1r escrit del Nou Testament), Gàlates, Filipencs, Filèmon, 1 i 2 Corintis i Romans. Teològicament les més consistents són Gàlates i Romans. Les altres cartes, que atribuïm a Pau, són pseudoepigràfiques, que no vol pas dir que siguin falses o apòcrifes. Són escrits emanats d’una comunitat o per a una comunitat en la qual Pau representava l’autoritat indiscutible, el 1r testimoni, l’arrel de la fe. Imaginem una carta fictícia als cristians de Tàrraco, emanada dels primers nuclis cristians de la nostra terra, que es volen d’origen Paulí: tot naturalment l’haurien atribuïda a l’Apòstol. El pensament, la teologia d’aquests escrits són plenament paulins, ja que han brollat d’una escola en continuïtat amb el pensament de Pau: el que fan és desenvolupar, eixamplar, a partir de la reflexió i la interpretació, el pensament teològic de Pau. És el que hem de fer nosaltres també. Aquestes cartes pseudoepigràfiques són: 2a Tessalonicencs, Colossencs, Efesis, Titus i 1a i 2a Timoteu. Tots aquests escrits, cadascun d’ells i en el seu conjunt, tant els considerats autèntics com els pseudoepigràfics, ens transmeten la fe de Pau, i de la mà de Pau ens menen al Crist. Tenim encara el llibre dels Fets dels Apòstols, que és la 2a part d’una altra obra, coneguda com «evangeli segons Lluc», ambdues d’un mateix autor. Si bé la finalitat d’aquest escrit no és fer una crònica històrica, ens permet tanmateix apropar-nos plausiblement a l’itinerari de Pau, que sempre hem de contrastar amb el que diu ell mateix d’ell mateix a les cartes.

La carta als Hebreus, atribuïda sempre a Pau —Orígenes ja ho qüestionava en el segle III—, no és, certament, de Pau, i vehicula una teologia molt diferent. I ací convé fer un breu apunt sobre la pluralitat cristològica del Nou Testament, una pluralitat enriquidora i complementària. El pes grandiós de la figura i de la teologia de Pau, que alguns consideren l’autèntic forjador del cristianisme, sovint ens ha fet perdre de vista aquest apropament plural, complementari, humil, respectuós, a la figura de Crist, que hi ha en el Nou Testament.

Per viure, doncs, el Crist, a través de Pau, hem de capbussar-nos necessàriament en tots aquests escrits, fent-ne objecte de la nostra lectio divina. I sobre això, voldria donar-vos algunes indicacions pràctiques, de com podeu apropar-vos correctament als escrits paulins, de com els hem de llegir correctament, aquests escrits.

Pau era un bon jueu que havia fet estudis per a rabí al «seminari» liberal de Jerusalem: «Jo sóc jueu, nascut a Tars de Cilícia —explica ell mateix—, però educat en aquesta ciutat [Jerusalem], instruït als peus de Gamaliel en l’observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres» (Ac 22, 3). Coneixia bé l’Escriptura, en la versió grega dels Setanta, traduïda a Alexandria i Palestina en el segle III aC, i, és clar, també en la versió original hebrea. L’Escriptura dels jueus té tres parts o seccions: la Torà (el nostre Pentateuc), els Profetes (que enclouen també els nostres llibres històrics) i els Escrits. El nucli és la Torà, que conté la revelació de Déu al seu poble en el Sinaí. Els Profetes en són una primera relectura o comentari, que actualitzen la Torà en la història del poble, i el preparen per a viure-la en la vida quotidiana: els Escrits, que en són el segon comentari. Aquesta visió estructural sintètica de la Bíblia l’hem d’aplicar també al Nou Testament. A mi, personalment, em va molt bé: m’ha configurat un ordre mental que m’ajuda molt a l’hora de llegir el Text. Els 4 evangelis, i Actes, si voleu, són els textos nuclears i fonamentals, són la Torà. I les cartes de Pau les llegim com un comentari, com una actualització d’aquesta Torà per a la vida concreta de la comunitat. Això vol dir que els evangelis sempre hauran, per dir-ho així, de criticar Pau, i Joan, i Jaume, i l’autor d’Hebreus, i Judes, etc. No podem posar Pau per damunt dels evangelis. Quan llegim Pau, el llegim com un comentari a la Torà, al Sermó de la Muntanya de Crist, el nou Moisès, el Cap del nou Poble. Això us pot semblar una obvietat, però és fonamental. Hom pot creure que Pau és el forjador i l’autèntic fundador del cristianisme com a moviment que depassa les fronteres d’Israel, però sense Jesús, és clar, encara que ell no el va conèixer, no hi hauria hagut Pau.

Itinerari de la fe de Pau

«Per això nosaltres, des d’ara, ja no coneixem ningú segons la carn, i si en altre temps havíem conegut el Crist segons la carn, ara ja no ho fem» (2Co 5, 16).

Pau, certament, no va conèixer mai Crist segons la carn, és a dir, el Jesús històric, si bé aquesta cita no vol dir ben bé això. Pau va aprendre el Crist total de la fe, que engloba també el Jesús històric, i el va aprendre en una comunitat. Per això Pau és un referent tan important per a nosaltres. El Crist que Pau aprèn a la comunitat de Damasc, és, en efecte, el Crist que ens interessa a nosaltres, el Crist de la fe, l’únic que pot fer-se el nostre contemporani, que se’ns apropa a través del testimoniatge de la comunitat, en tant que el sabem vivent en la comunitat, en l’església aplegada en nom seu, que ve a trobar-nos a cadascun de nosaltres en la nostra situació concreta. Nosaltres, ben cert, ja no podem ser els seus contemporanis, de Jesús, ja que no podem tornar enrere, no podem fer el viatge imaginari en el temps dels famosos «Cavalls de Troia» de J.J. Benítez.

Cal relativitzar una mica les afirmacions de Pau quan diu que ell va veure Crist, quan parla d’una revelació directa (Ga 1, 11-12), etc. El relat de Damasc, que Lluc repeteix tres vegades al llibre dels Fets (9, 1-19; 22, 2-16 i 26, 9-18), és, amb molta probabilitat, una creació literària seva per expressar aquella experiència de Pau, aquell trobament amb Jesús que el va portar a fer un canvi radical. Fixeu-vos, prenent el relat, que Jesús li diu: «Jo sóc aquell que tu persegueixes» (Ac 9, 5). Ací hi ha la clau, al meu entendre, per comprendre que Pau troba Jesús, el mateix que perseguia, en la comunitat de fe, en la comunitat dels creients en Jesús, i això després d’un procés llarg de catequesi i de vida al si de la comunitat que l’acull: recordeu la ceguesa de Pau i la il·luminació amb el baptisme.

L’itinerari de Pau vers el Crist comença amb la lapidació d’Esteve, inici d’una crisi profunda que tindrà el seu clímax mentre organitza una persecució a gran escala contra els cristians de Damasc. El primer contacte, doncs, de Pau, encara Saule, amb Jesús, té lloc, no pas pel camí de Damasc, sinó fora de les muralles de Jerusalem, si fa no fa en el mateix lloc on va ser crucificat Jesús. Aquest fet és a l’origen del procés de conversió de sant Pau. Pau, com tots nosaltres, i això ens l’ha de fer proper, es troba amb Crist a través del testimoniatge del deixeble de Crist, en aquest cas Esteve, testimoni, això és, màrtir del Crist. És curiós el detall que apunta l’autor dels Fets dels Apòstols quan explica la lapidació d’Esteve: «Els testimonis havien deixat els seus mantells als peus d’un jove que es deia Saule» (Ac 7, 58) i «Saule era dels qui aprovaven la mort d’Esteve» (Ac 8, 1). La fe de Pau és una fe martirial, neix, o és provocada, pel testimoniatge martirial d’Esteve. Aquest primer contacte amb la Creu de Crist reproduïda en el deixeble, serà decisiu per a Saule, que, un cop esdevingut Pau, centrarà la seva teologia i la seva cristologia en la Creu de Crist, en el Messies crucificat.

A partir d’ací s’inicia un procés, una crisi profunda, com deia, que el portarà finalment a ser acollit al si de l’església, de la comunitat cristiana de Damasc, on farà el catecumenat i on rebrà la il·luminació del baptisme. Pau ens explica a la carta als Gàlates que després es va retirar a l’Aràbia, probablement cercant una experiència de desert, i que fins al cap de tres anys no va ser presentat oficialment a l’església mare de Jerusalem (Ga 1, 16-19).

Els inicis de Pau, doncs, ens donen ja una pista important per a la nostra vida en Crist. Nosaltres l’hem rebut, com ell, l’hem après en la comunitat eclesial. La nostra fe, com dirà Pau, ve de l’audició «ex auditu» (Rm 10, 17), és un assentiment existencial a allò que ens han transmès, que ens han predicat de Crist. És interessant veure com Pau explica el kerigma, el nuncli fonamental de la seva fe en Jesús, a 1Co 15, 3-5: «Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s’aparegué a Cefes i després als Dotze». És l’anomenat kerigma de Damasc, el primer nucli del Credo cristià, centrat en la mort, sepultura i resurrecció de Crist, que celebrarem al cor de l’any litúrgic, en el Triduum Pasqual. Això és el que Pau ha rebut, en això ha cregut al si de la comunitat, i això és el que transmet. Aquest és el Crist de Pau, el Crist de l’església. I aquest Credo és el nucli, el fonament de la seva reflexió i de la seva teologia.

Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures

Aquesta afirmació donarà origen a la teologia de la gràcia de Pau, tan fonamental per a la fe de l’església. Una teologia de la gràcia que podem anomenar amb un altra expressió estimada de Pau, «la saviesa de la Creu», que per als pagans és follia i per als jueus escàndol (1Co 1).

Què és la gràcia, kharis, que tradueix l’hebreu hen? Hi ha un relat de l’Antic Testament que ho explica molt bé, més, diria, que els grans tractats sobre la gràcia. És del llibre d’Ester, un llibre escrit en temps difícils per a encoratjar el poble, i en el qual no apareix mai explícitament Déu. És un escrit aparentment profà, criptoteològic. Tan sols la versió grega en va explicitar la dimensió religiosa. El relat fa així: «Al cap de tres dies, Ester es va posar els vestits reials i es quedà dreta a l’atri interior del palau, davant la sala de recepcions. El rei s’estava assegut al tron del fons de la sala, enfront mateix de l’entrada. En veure la reina Ester dreta a l’atri, li concedí la seva gràcia i estengué damunt d’ella el ceptre d’or que tenia a la mà. Ella es va acostar i va tocar la punta del ceptre. Llavors el rei li va preguntar: —Què et passa, reina Ester? Què demanes? Et donaré ni que sigui la meitat del meu regne» (Est 5, 1-3). En aquesta escena —Ester es presenta al rei per implorar la salvació del poble jueu condemnat a l’extermini pel pèrfid Aman— tot bon lector de la Bíblia s’imaginava el Sant dels Sants, la cambra on ningú no pot entrar si no hi és cridat, i en la figura del rei, la Presència, la Shekinà, el Senyor. Ester, és clar, que roman a l’atri (del temple), és una figura del poble. Doncs bé, el ceptre és la gràcia de Déu. Solament quan el rei (Déu) estén el seu ceptre (la gràcia) i ens toca, esdevé possible l’accés a la seva realitat que és tota ella pur do, pur amor: és curiós que l’arrel grega kharis hagi donat en llatí el nom que tradueix agape, amor gratuït: caritas.

La gràcia, aquesta saviesa amagada des de segles, manifestada ara en Crist, és el contrari de la torre de Babel, de la pretensió humana d’elevar-se cap a Déu, de ser com Déu, d’erigir-se un mateix en el punt de referència, en el propi horitzó. En el dinamisme de la gràcia és Déu qui s’abaixa, qui estén el ceptre, és ell qui ve gratuïtament a trobar-nos en la nostra realitat. Teresa de Lisieux va aprendre correctament aquesta saviesa de Pau, fins al punt que, en morir, podia exclamar convençuda: «Tot és gràcia». Com per a Pau, aquesta expressió resumia la seva vida. Ella es va apropiar aquesta realitat mitjançant el camí espiritual de la infantesa i de la confiança, i feia servir la metàfora de l’ascensor —que s’acabava d’inventar—, que ens eleva sense cap esforç nostre. Teresina deu molt a Pau! És una bona mestra per a endinsar-se pel pensament, a vegades intricat, de Pau. Llegint Pau, precisament, Teresina va trobar el sentit, el motor, el nucli de la seva vida i de la seva missió: «al cor de l’església, jo seré l’amor». Jo seré la gràcia, el do, en la mesura que el do i la gràcia prendran possessió de la meva existència. No seria desencertat anomenar Teresina «Doctora de la gràcia».

Pau, ben arrelat en la tradició de l’Escriptura i en la fe jueva, porta a les seves últimes conseqüencies, al seu ple desplegament, allò que ja trobàvem en la «definició» que dóna la Bíblia de Déu: «El Senyor, tot passant davant de Moisès, va proclamar: —El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i graciós [hanun], lent per a la ira i gran en la tendresa i la fidelitat! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent: demano comptes de les culpes dels pares als fills i als fills dels fills, fins a la tercera i la quarta generació» (Ex 34, 6-7). La gràcia, la misericòrdia i la fidelitat, la veritat, que duen a la fe, estan ja continguts en la mateixa revelació de Déu a Israel. En aquest episodi de l’Èxode Déu revela el seu nom a Moisès dalt del Sinaí, el Déu de l’Èxode i el Déu de la Torà. Pau, senzillament, té el coratge d’afirmar que realment això és així, i que aquesta realitat, la gràcia, ja continguda en la revelació del Sinaí, en la Torà, s’esdevé de manera definitiva, esclata, per dir-ho així, grana, en el Crist, en la mort del Messies, en la Creu. Per això dèiem que l’inici del camí de Pau es troba a la Creu, no la del Jesús històric, perquè Pau no el va conèixer «el Jesús segons la carn», però sí en la Creu reproduïda pel deixeble fidel, Esteve, i que ell aprovava, crucificant-lo injustament amb el seu consentiment.

De la mà de Pau comprenem el sentit genuí de la Torà, vàlida també per a nosaltres: la Torà és la gràcia de Déu, és la dignació de Déu, la donació de Déu, i com a tal cal acollir-la. La tendresa, la gràcia i la fidelitat de Déu, contingudes en el seu nom revelat a Moisès, s’han lliurat, s’han explicitat en la Torà. Els manaments que se’n desprenen no són pas el passaport de la vida feliç, unes obres què hem de complir per fer-nos Déu propici, graciós, per assegurar-nos un lloc al Senat de la Vida Eterna. No, la gràcia és a l’origen, perquè la Torà ja és gràcia, és Déu comunicant-se, donant-se, creant i recreant, i això és gràcia. I solament quan l’acollim com a gràcia, la Torà és font d’una vida, d’unes obres segons la gràcia. I això Pau ho va comprendre en el Crist de la comunitat viva de fe, en el Crist crucificat que continuava vivent en l’església. La Creu li esdevé el signe més clar de la gràcia, de la donació, de la fidelitat i de la tendresa de Déu. La Creu de Crist, no sense Crist, és clar. És Crist qui, assumint-la com a servei de l’amor, la transforma, aquesta creu, en la font del perdó i de la gràcia. Així, la Creu, en Crist, esdevé el ceptre de la gràcia de Déu, la mà que Déu estén als pecadors, com diem en la pregària eucarística de Reconciliació II.

Ser deixebles de Pau, per tant, viure el Crist a través de Pau, és posar-se a l’ombra de la Creu, abraçar-se a la Creu, «l’única esperança» com cantarem aviat en la litúrgia de la passió. «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist; en la creu, el món està crucificat per a mi, i jo, per al món» (Ga 6, 14). La Creu és la font de la gràcia i del perdó. Trobaríem ací un punt d’intersecció, de trobada, molt interessant i fecund per a la nostra reflexió, de la teologia paulina i la joànica, la del 4t evangeli, quan ens presenta la icona de la primera comunitat (el deixeble estimat i la mare de Jesús) als peus de la creu de Jesús traspassat, de Jesús font de l’aigua de la vida, icona de la nova humanitat centrada no ja en la Torà del Sinaí, sinó en l’Evangeli de la gràcia del Crist.

Aquest punt de trobada entre Pau i Joan, als peus de la Creu de Jesús, ens permet ara de parlar de la fe, aquest altre element fonamental de la cristologia de Pau. L’accés a la gràcia de Déu que ens justifica, ens perdona, es va a través de la fe en Jesucrist, una fe acollida, viscuda i transmesa al si de la comunitat, l’església, però sempre personalitzada, apropiada. La fe, i reprenem Teresina, vol dir fer confiança, fiar-se de. Adhesió al Crist, a Jesús, al seu missatge i als signes salvífics de la seva vida i de la seva Pasqua, basada, sostinguda per la confiança. El camí de Damasc de Pau és en realitat el camí de la fe, el camí del seu accés a la persona de Jesucrist a través de la comunitat viva que l’acull i li transmet aquesta fe. Per la fe m’obro a la gràcia, al do de Déu que m’arriba a través de Jesucrist crucificat i que em justifica, i alhora, vivint aquesta fe, l’actuo, la faig viva en les obres de la fe. Certament, sense les obres la fe seria morta (cf. Jm 2). Però les obres són a posteriori, són l’actuació, la verificació, la conseqüència, la vivència de la fe. La fe, per a Pau, no exclou pas la Llei, la Torà, sinó que la referma, li dóna el sentit ple. Fora del judaïsme l’accés a Déu es fa per la fe en Crist, no pas per la Torà. Pau entén que allò decisiu, allò que posa en camí Abraham, és a dir, el poble d’Israel, és la fe, la confiança en Déu que crida, no les obres. I s’adona que aquest accés és per a tothom, i que la Torà ve després de la fe.

La gràcia, doncs, la Creu, és l’Evangeli, la bona nova, que predica Pau. És el punt d’arribada de la fe d’Israel i també el punt de partença. Perquè Pau, en la Creu de Crist, a més de trobar el sentit ple de la Torà, hi va trobar la possibilitat concreta del seu universalisme, d’allò que ja anunciaven els profetes. La Creu de Crist desborda les fronteres d’Israel, les fronteres de la Torà entesa com a garantia d’un marc social i polític sacral vinculat a un únic poble, a la descendència d’Abraham segons la carn, a la marca física de la circumcisió.

Al cor dels llibres profètics de la Bíblia hebrea hi ha un llibret preciós, que és el conte de Jonàs, escrit precisament amb voluntat universalista, en un moment crucial (l’època persa) en què Israel havia d’optar per obrir-se o per tancar-se. Jonàs, que com a profeta és el portador de la identitat del seu poble, una identitat que es troba en la Torà, és enviat a predicar la Bona Nova de la gràcia del perdó de Déu al cor mateix del mal, a Nínive. I els ninivites es converteixen, la gràcia de Déu els arriba també a ells, sense passar per la circumcisió, acollint per la paraula del profeta la Torà en allò que és de veritat: gràcia, perdó de Déu. I això provoca la irritació del profeta que no entén ni vol acceptar la gran dignació de Déu, la generositat de Déu. El mateix Déu de la paràbola dels treballadors de la darrera hora, als quals vol pagar, perquè li dóna la gana, el mateix que als qui han treballat tot el dia (Mt 20, 1-15). El llibre de Jonàs és un testimoni acreditat d’aquest universalisme, que bategava al cor de la predicació profètica, fruit de l’experiència que fa el poble d’Israel a l’exili, el lloc en descobreix la seva missió de ser benedicció al cor de la terra, al cor de tota realitat. Aquesta missió universalista és el desplegament natural del dinamisme que hi ha enclòs en la Torà. Cal fer arribar la paraula del perdó de Déu al cor mateix del mal, a Nínive! Al cor mateix de la terra! A Egipte i a Assíria! Arreu! Doncs bé, Pau reassumeix aquest dinamisme i s’adona que esclata en la Creu de Crist, i que a través d’ella el ceptre de la gràcia de Déu pot tocar tots els pobles, saltant les fronteres cultuals d’Israel, ultrapassant la Torà entesa com a garantia de la sacralitat de l’ordre social. La nova Torà, el sermó de la muntanya, troba en la Creu la font i els canals per on es pot escampar arreu. I Pau n’assumeix el repte coratjosament i el fa realitat, quan proclama que per acollir l’Evangeli de la Gràcia de Déu no cal sotmetre’s al jou exterior de la Torà, a la circumcisió, en definitiva. Per què? Perquè Israel és fill de la dona lliure, Sara, i no de l’esclava Agar (Ga 4, 22-31). Israel, en Crist, en la Creu de Crist, conquereix la màxima llibertat de la gràcia: «Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, també sou descendència d’Abraham, hereus de la promesa» (Ga 3, 28-29).

Pau fa esclatar el judaïsme, el sentit de la seva missió. Ací hi ha el punt que ens separa amb l’Israel creient. Israel, en la seva pràctica totalitat, no va acollir la fe de Crist. Personalment opino que Israel continua tenint una missió en el món, en la humanitat, la de ser sagrament de la benedicció de Déu per a tots, i aquesta missió, que és també la de l’Església, constitueix el punt de trobada, i això no significa pas que Israel hagi de renunciar a la Torà, ni l’Església a l’Evangeli del Crist.

Fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures

La Creu de Crist planta en el més pregon de l’existència humana i del món l’arbre de la gràcia de Déu. Excava el pou per on brolla la deu sobreabundant d’aquesta gràcia. Quan Pau reflexiona sobre la mort i la sepultura de Crist s’adona que en ell, en Crist, Déu ha assumit radicalment la nostra experiència humana, passant fins i tot per la mort. La Creu situa la gràcia de Déu, en Crist, en la cruïlla més decisiva de l’existència humana, en la cruïlla de la mort.

Recordeu les icones bizantines de la Resurrecció. Pinten Jesús ressuscitat davallant al cor de la mort, a l’Hades, l’Infern, tenint-ne als seus peus les portes i els panys esbotzats, agafant de la mà la Humanitat, representada en Adam i Eva, tot retornant-la a la dignitat de la filiació divina. Quan Pau predica «fou sepultat», vol expressar aquesta realitat. Jesús, passant per la mort, porta la llum i la gràcia de la vida als racons més foscos del pecat i de la mort que endogalen l’existència humana.

Pau, no ho hem d’oblidar, reflexiona sobre tot això a partir de la vivència sacramental de la comunitat, elaborant, com sabeu, una preciosa teologia del baptisme. A aquesta realitat, doncs, a la gràcia, a la nova vida en Crist, hi accedim pels sagraments de l’església, pels signes que, a partir d’una realitat material (aigua, pa, vi, oli…) ens obren l’accés a la vida de Déu. Els sagraments serien com aquell ceptre que va unir en la gràcia el rei Xerxes i la reina Ester.

Som plantats en la Creu i en la Mort de Crist mitjançant el baptisme, i si som configurats a la seva mort, som també configurats a la seva resurrecció. El baptisme ens incorpora realment —místicament, sacramentalment— en la vida del Crist, passant però per la mort, per la Creu, que és la font i la cruïlla de la gràcia. Així totes les realitats humanes, el fet mateix de la comunitat humana de fe, queden traspassedes per aquest dinamisme sacramental, un dinamisme de la gràcia, que les fa susceptibles de Déu, que en fa accés, ceptre, de la realitat de Déu, en Crist.

Per a Pau la resurrecció significa en realitat, a la llum de l’experiència i de la vivència sacramental de l’església, la transfiguració de la realitat creada, que ja ha començat en Crist; l’obertura, el pas decisiu d’aquesta realitat creada sostinguda per la Paraula de Déu, cap a la realitat mateixa de Déu, la seva Font, la seva Vida. Així la nova Torà de la gràcia de Déu, l’Evangeli de la Creu del Crist, esdevé capaç de transformar el món radicalment, en tant que anul·la la força corruptora i destructiva de la mort que el pecat hi va introduir. La Torà del Sinaí pretenia això: plantar la llavor de la santedat divina en totes les realitats humanes mitjançant la pràctica concreta d’aquesta Torà. Això, ara, ha estat possible per la Creu, per l’Evangeli de la gràcia de Crist, per la Torà de la Muntanya de les Benaurances.

Pau es pren molt seriosament el pecat, precisament perquè ha descobert l’abisme insondable de la gràcia. Recordeu la «definició» de Déu que trobàvem a l’Èxode: «El Senyor, tot passant davant de Moisès, va proclamar: —El Senyor! El Senyor! Déu compassiu i graciós [hanun], lent per a la ira i gran en la tendresa i la fidelitat! Mantinc el meu amor fins a un miler de generacions, perdono les culpes, les faltes i els pecats, però no tinc el culpable per innocent: demano comptes de les culpes dels pares als fills i als fills dels fills, fins a la tercera i la quarta generació» (Ex 34, 6-7). També Déu es pren seriosament la realitat del pecat, altrament el seu amor, un amor que no respectés la llibertat humana, seria poc seriós, ens infantilitzaria. El pecat, per a Pau, és el tancament radical a la gràcia de Déu i a la llibertat dels fills. Però la gràcia de Déu, per l’obediència del Fill, Jesús, el nou Adam, ha estat tan gran, que ha pogut capgirar aquesta dinàmica de tancament, del pecat que porta a la mort. I aquest capgirament, per a Pau, té un nom: la resurrecció. Aquesta és la Bona Nova. La resurrecció és el nom de l’obertura de la realitat creada a l’àmbit lluminós de la gràcia i de la vida. Es com la transfiguració de tota la realitat, iniciada ja en la transfiguració del Crist, i verificada en els sagraments de la fe de l’església, de la comunitat de fe.

Ho deien les Escriptures, afirma Pau. El Credo de l’església està arrelat en la fe d’Israel, en la Torà. Aquesta experiència de mort i de resurrecció travessa tota l’Escriptura: el diluvi, el pas del mar Roig, l’exili… Pau, quan formula la seva cristologia de la Creu i la Resurrecció, no innova res, realment. Ja ho deia l’Escriptura, la Torà, els Profetes i els Salms.

Ens ho diu particularment la mateixa història de Jonàs que hem evocat abans: el profeta, que simbolitza el poble, fa l’experiència de la mort i de la resurrecció (recordeu, al ventre del peix), i és a través d’aquesta experiència que recobra la seva identitat teològica plena: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra» (Jo 1, 9), i pot anar a portar el missatge del perdó de Déu al cor mateix del mal, a Nínive.

«Aquí hi ha més que Jonàs», dirà Jesús (Mt 12, 41). I és que Jesús, passant pel ventre de la mort, capbussant-se en el mar de l’anorreament total, durà al cor mateix de la mort, de la negació de Déu, la paraula de la vida, la gràcia vivificant, la màxima llibertat. I la seva mort i sepultura, reproduïdes en el signe, en el sagrament de l’Església, van transfigurant la realitat humana, la van preparant, la van obrint a la gran sorpresa de Déu, a la seva gràcia.

S’aparegué a Cefes i després als Dotze

Això és fonamental. Crist viu en la comunitat, en la seva església, fins al punt d’identificar-se en aquells que Pau perseguia. Pere (Cefes) i els Dotze són l’Església, són l’Israel centrat en la nova Torà de la gràcia de Déu. Aquest és el Crist de Pau, el Crist viu de l’Església, de la comunitat, que renova i actualitza la seva presència en la taula de l’agape i del memorial, fins que torni. Un Crist que viu en la comunitat animant i empenyent la seva tensió escatològica fins a la plena eclosió del Regne. Aquest és el Crist amb qui Pau es va trobar, fins al punt de poder dir: «Ja no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi» (Ga 2, 20). I ací hem d’anar a un dels altres textos fonamentals de Pau, un relat, el més antic sobre l’Eucaristia, que, d’altra banda, Pau confessa que ha rebut, que li ha estat transmès, com el del kerigma que ha donat peu a la nostra reflexió: «La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i digué: —Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial. I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: —Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial. Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui» (1Co 11, 23-26).

L’església, quan fa el memorial de Crist, quan celebra l’Eucaristia, anuncia la seva mort, dóna testimoni de la Creu, de la gràcia, de la resurrecció. En realitat, amb el pa i el vi, tota la realitat és eucaristitzada, traspassada per la gràcia vivificant de la Creu i de la Resurrecció.

Però en el sopar del Senyor, en aquesta tradició que Pau ha rebut, segurament de l’església de Damasc, i que ens transmet, i que l’església ha guardat i ha transmès fins al dia d’avui, la teologia de la gràcia es verifica en l’ètica de l’agape, de l’amor. Es ací on troba el seu realisme. És ací on el Jesús segons la carn del sermó de la muntanya, de les Benaurances, ha de criticar constantment el Crist del kerigma, el Crist de la fe de l’església. I és el que fa Pau. La vida sacramental de la comunitat de fe ha de brollar i alhora ha d’alimentar i de sostenir l’ètica de l’amor, de l’agape, que és una ètica molt exigent, en tant que fonamentada en la Creu de la gràcia de Crist.

Ens adonem així que viure el Crist, segons Pau, no és possible al marge de l’església, de la comunitat de fe. Es pot viure l’ètica de les Benaurances al marge de la comunitat de fe, certament, però no com a signe i verificació de la pertinença a Crist, com a concreció i conseqüència de la gràcia, de la Creu de Crist.

I ara què

Viure el Crist segons sant Pau. Viure’l com a possibilitat d’un nou àmbit de llibertat i de gràcia, de gratuïtat i de responsabilitat, al si de les nostres comunitats. Com a criteri de la nostra lluita contra el pecat i contra les estructures de pecat. Exercint sempre i constantment la crítica del Jesús segons la carn, del Jesús que ens parla en les Benaurances, en la Torà del Sermó de la Muntanya, de les paràboles i dels miracles-signes del Regne, sobre el Crist de la fe de l’Església. Per què? Perquè el Crist del kerigma és fàcilment manipulable. I ja ha passat així en etapes de la història del cristianisme. En canvi, el Jesús històric, Jesús de Natzaret, el Jesús clavat a la Creu fora les muralles de Jerusalem, no és manipulable, ans és denúncia vivent de totes les manipulacions possibles i surt garant de l’autèntica llibertat de l’home i de la seva dignitat reconquerida en la gràcia de Déu.

Crist, amb la seva Creu i Resurrecció, ha obert definitivament la dignitat i la llibertat de l’home a l’àmbit de Déu, a l’àmbit de la gràcia. És com si aquella esquerda de la roca on s’amagava Moisès al Sinaí, mentre el Senyor passava i proclamava el seu nom i el sentit del seu nom: «El Senyor, el Senyor. Déu compassiu i graciós, fidel i misericordiós», s’hagués esberlat del tot amb l’impacte de la Creu clavada com una falca poderosa en la roca del món —recordeu un cop més les icones, la de la crucifixió concretament, en què es veu la Creu plantada, com esberlant la roca del Calvari.

Pau té un contrapunt. N’hem de parlar breument, i és Pere, és clar. Són les dues columnes de l’Església, i varen morir molt a prop l’un de l’altre. De fet, els celebrem en una sola solemnitat. No fa gaire, contemplant un retaule medieval del meu poble, Santa Coloma de Queralt, dedicat als dos Sants Joans, que es troba actualment al MNAC, m’hi vaig fixar. A la predela, sota l’escena principal dels dos sants Joans, hi ha el Crist sofrent flanquejat per Maria i Joan, i, al seu torn, tots ells, flanquejats per Pere i Pau. És un símbol ben suggeridor: l’església, la comunitat de fe en Jesús, que neix a la Creu, representada pel deixeble estimat i per Maria mare i deixebla, es troba sostinguda, escortada, contrapuntada per les dues figures, per Pere i Pau.

Aquesta visió complementària no l’hauríem d’oblidar mai. Amb Pere, que sí que va conèixer Jesús segons la carn, amb Pere tot sol, probablement el cristianisme s’hauria ofegat dins les muralles del judaïsme, de Jerusalem. Però amb Pau sense Pere, no hi hauria hagut la crítica constant que us deia ha d’exercir Jesús de Natzaret sobre el Crist del kerigma, i que és condició de la seva universalitat. Pere, com ens expliquen molt bé els Fets dels Apòstols, es va retirar silenciosament de Jerusalem, després de la seva experiència de mort i de resurrecció, precisament per deixar lloc a Pau. I va reaparèixer solament, amb molta discreció, per confirmar en nom de l’assemblea de Jerusalem, i en nom de l’església mare, la resolució de Pau de superar les fronteres del judaïsme i de la circumcisió per dur l’Evangeli de la gràcia a tots els pobles.

La barca de Pere, guiada per Pau, porta Crist, que dorm a la popa (en els sagraments), fins al port de la nostra Tàrraco, fins al finis terrae, realitzant així la crida profètica a la universalitat de la Torà, perquè Israel, ja des de la seva crida inicial (Gn 12, Abraham), se sap portador de la benedicció de Déu per a tota la humanitat.

Viure el Crist segons sant Pau ens fa, doncs, i sobretot, sagraments per al món, des de la nostra realitat concreta, d’aquesta benedicció. Deixem que acabi Isaïes, el profeta de l’universalisme: «Aquell dia, al costat d’Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra. El Senyor de l’univers els beneirà amb aquestes paraules: —Beneït sigui Egipte, el meu poble; beneïda sigui Assíria, obra de les meves mans; beneït sigui Israel, la meva possessió» (Is 19, 24-25). Aquesta és la missió de l’església, de cada comunitat cristiana. Viure, portar Crist com a benedicció al cor de tota realitat humana. Això és el que Pau, fonamentalment, ens va ensenyar.