diumenge, 18 de desembre de 2016

Des del monestir

EDUARD TODA I GÜELL

Aquest estiu passat, al castell d’Escornalbou, contemplant per la finestra l’esclat del blau marí de la Mediterrània ajaçada als peus d’una catifa de verdor incomparable, sota la llum d’aquell sol transparent que pot regalar-nos una tarda de finals d’agost, vaig comprendre el secret de la gosadia i de la intel·ligència d’un personatge del qual hem commemorat els setanta-cinc anys de la mort, Eduard Toda i Güell (Reus 1855 - Poblet 1941). Un personatge d’ulls blaus, bell com un somni en les seves fotografies de joventut, digne de protagonitzar un llibre ple d’aventures trepidants i apassionants.

Diuen que tenia una dèria: Reus, i un somni: Poblet. La seva vida, primer com a diplomàtic i després com a negociant despert, es desplega entre la dèria i el somni. Em va semblar, en conèixer una mica la seva biografia, però sobretot la seva intel·ligència i la seva capacitat de treball, amb el seu compromís —precisament en la mesura que s’obria a les altres llengües i a les altres cultures— per la nostra llengua i per la nostra cultura, que era una figura d’aquestes que cal conèixer i venerar, perquè honoren, i amb ell tants i tants, la nostra dignitat, la nostra dèria i el nostre somni de catalans.

És cert que no va fer política i que, més o menys, va estar bé —si més no, hi va conviure— amb tothom: amb la monarquia, amb la república, amb la dictadura, i fins i tot, els darrers anys, amb l’església —ell que en qüestions de fe devia ser més aviat tirant a escèptic—. No va ser un personatge d’aquells del blanc o negre, del tot o res. Jo diria que va ser més aviat pragmàtic i que va procurar treure el millor partit de cada moment. En les darreres fotografies de la seva vida, durant l’etapa de Poblet, quan ja s’havia arruïnat i només li quedaven els llibres i els somnis com a única fortuna, transmet un halo autèntic d’humilitat i de veritat.

Els monjos de Poblet vivim una mica del seu somni. I ho semblava un somni, tornar a fer reflorir la vida monàstica en un munt de ruïnes enyorades del passat. Potser tampoc no li hem fet prou justícia, i hem deixat que el seu record es vagi marfonent en un racó ombrívol, entre els absis romànics de l’església abacial i la muralla del rei Pere el Cerimoniós. Segur que no se li ha fet prou justícia, i és bo que se’l recordi i que se l’estimi, proposant-ne l’itinerari vital a les generacions d’avui.

Déu, certament, es torna evangeli en tot el que és autènticament, apassionadament humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1938, 13 novembre 2016