dilluns, 12 d’abril de 2010

Homilia, De nit

DILLUNS DE LA SETMANA II DEL TEMPS PASQUAL
Ac 4,23-31; Sl 2,1-3.4-6.7-9 (R.: cf. 12c); Jn 3,1-8

De nit, com Nicodem, el nostre amic, vàrem sortir a trobar Jesús. Dúiem a la mà un petit ciri apagat. Una petita esperança. La nit, realment, era molt espessa, teixida de tenebres, les tenebres del divendres i del dissabte sant. La nit del món, la nit del pecat. Les tenebres que volen, i semblen aconseguir-ho, engolir la llum. Contemplem aquests dies l’Església, la nostra mare, embolcallada de tenebres, unes tenebres que la llum del ciri pasqual quasi no gosa foradar. Tots, d’alguna manera, participem d’aquest misteri de tenebres. De nit, però, com Nicodem, portant a la mà el signe fràgil d’una petita però certa esperança, hem sortit a trobar Jesús. I la nit s’ha esquinçat i s’ha estremit de joia fent i desfent la dansa del foc joliu, i la mica d’esperança que dúiem a la mà, se’ns tornava llum, llum nova, llum formosa, «joiosa llum de la santa glòria del Pare del cel immortal, Déu i Salvador Jesucrist».

La Pasqua, amb Nicodem, la contemplem com un nou naixement, un pas de mort a vida, un pas de la senectut a la joventut de la vida nova: «Amb tota veritat et dic que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de nou». L’evangeli de Joan, que és l’evangeli de la fe de Pasqua, ens invita a fer aquest pas, ens proposa de fer nostre, el trajecte, el pelegrinatge en la fe de Nicodem. M’hi aturo uns instants. Trobem d’entrada (a l’inici de l’evangeli) un Nicodem que cerca a les palpentes, encara en tenebres, la llum de la Paraula del mestre d’Israel. Ell no ho sap encara, però l’Esperit «que bufa allà on vol» ja ha començat la seva obra en ell. I a mig camí de l’evangeli, quan la Paraula de Jesús comença a ser engolida per les tenebres del món, reapareix Nicodem, i surt, valent, en defensa del mestre: «És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?» (Jn 7,51). L’obra de l’Esperit, el pas, el nou naixement, va endavant en el nostre amic. Està a punt de néixer a la nova vida. I això serà als peus de la creu, al tombant de l’evangeli. És allà que naixerà de l’aigua del costat de Jesús i de l’Esperit lliurat per Ell al Pare i als seus. Nicodem hi esdevindrà deixeble, com també Maria, la dona mare, hi aprendrà a ser deixebla, als peus de la creu. Maria amb el deixeble estimat, Nicodem amb Josep d’Arimatea, l’altre deixeble. Maria i Joan acollint l’Esperit que els fa néixer de nou, Nicodem i Josep, deixebles fins ara d’amagat, acollint amb summa pietat el cos del mestre, aquell cos ungit a Betània per Maria, i ara tornat a ungir per l’Església, per Nicodem i Josep d’Arimatea, ja nascuts de nou de la vellura del pecat a la joventut sense fi de la llum nova i de la vida.

De nit, com Nicodem, hem sortir a trobar Jesús. I Jesús se’ns ha fet llum nova, llum joiosa a les mans, transformant la nostra esperança. Siguem llum per al món, germans, no tinguem por de la nit, «perquè aquesta és la nit que amb el foc d’una columna lluminosa, esvaí la tenebra del pecat», «aquesta és la nit realment benaurada, perquè només ella, la nit, va saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts».