dilluns, 5 d’octubre de 2020

Homilia, Els fruits saborosos

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b);
2C 5,17-21; Mt 7,7-11

No fa gaire varen donar raïm, per postres, a sopar. Moscatell, dolcíssim. En assaborir un d’aquells grans tan molsuts, pensava en tot el que hi ha al darrere d’aquella meravella de fruit. La terra, amb els seus nutrients; la pluja, no massa; el sol d’or, que l’ha fet madurar; la cura de l’home, amatent. I... Déu. Tot això en aquella dolcesa. Quan els israelites, encara en l’èxode del desert, exploraren la terra que Déu els prometia, tornaren a Moisès portant-ne els fruits saborosos: «van tallar una sarment —diu la Sagrada Escriptura— amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra. Duien també magranes i figues» (Nm 13,23). Els fruits eren el signe de la bondat d’aquella terra promesa que, malgrat tot, havien de conquerir amb el seu esforç. Eren signe de la bondat de Déu.

La celebració d’avui, una romanalla de les quatre témpores de l’antic calendari litúrgic, ens ajuda a connectar l’any litúrgic, en el desplegament harmònic del qual se’ns revela el misteri salvífic de Crist, amb el cicle de la natura, nosaltres que tenim la sort encara de viure immersos en aquest cicle, envoltats com estem de vinyes, de figueres, d’olivers...  Ens ajuda sobretot a viure pendents del misteri de Déu que se’ns dona cada dia en el misteri de la bondat de la Creació, en tantes coses senzilles, bones i belles que ens envolten. Per això l’acció de gràcies, juntament amb la petició, són els trets distintius de les témpores. L’Església prega, suplica, tot donant gràcies.

Ens trobem en un temps incert, i potser hi experimentem Déu com a enemic nostre, no com l’ésser bo que ens promet una terra plena d’abundància. És l’experiència que vèiem en Job, la setmana passada. En aquest temps de desert hem de fer un exercici molt seriós de fe i confiança en aquest Déu, el Pare del cel, que «dona coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). La pregària, de fet, és el fil que ens hi relliga, la corda on ens aferrem quan ens sentim perduts en la foscor.

I què li podem demanar? Li demanem que ens ajudi en aquest temps de pandèmia, que ens ajudi a ajudar els qui ho necessiten i a no perdre l’esperança. Que ens faci més amatents, que ens descentri de nosaltres mateixos. Li demanem que s’acabi la pendèmia, i que nosaltres hi col·laborem construint un món més just, que s’ajusti cada vegada més al seu projecte de bondat. I li donem gràcies, també! Gràcies perquè en aquest temps difícil en què potser l’experimentem com a enemic, Déu se’ns deixa intuir proper, solidari, sol·lícit. A través de tantes coses bones que ha suscitat i suscita enmig de la pandèmia: la solidaritat, la professionalitat del personal sanitari, l’esforç dels qui lluiten científicament per trobar solucions...

Li donem gràcies perquè, en fer-nos experimentar la nostra fragilitat, la nostra pobresa, la nostra dependència, ens obre una porta a la confiança. Per això hem de fer ben nostres les paraules de Pau que hem escoltat: «aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de reconciliació». Sí, tot és obra de Déu, però Déu la confia a les nostres mans, per fer un servei de reconciliació, és a dir, per ajustar el món, cada dia una mica, al seu projecte d’amor i de bondat.

Demanem-ho, i donem-ne gràcies.