divendres, 25 de setembre del 2009

Homilia, Del petit no res

DIVENDRES DE LA SETMANA XXV DURANT L’ANY (I)

Ag 1, 15b-2, 9; Sl 42, 1. 2. 3. 4 (R.: 5bc); Lc 9, 18-22

La profecia que hem escoltat a la 1a lectura parlava d’una represa. El poble d’Israel, acabat de tornar de l’exili, reprèn el pols de la seva vida i de la seva història, una vida i una història estretament relligades amb la vida i amb la història del Senyor, el seu Déu. El temple, ara en ruïnes, és el signe palpable d’aquesta vida i d’aquesta història. Un temple en ruïnes plantat, com una fita, entre el passat esplendorós, que ja no pot tornar, i el futur, que és tot a les mans de Déu, com a promesa de pau i de reconciliació: «en aquest lloc jo donaré la pau», deia l’oracle del Senyor.

També el lloc on ens trobem, inevitablement, projecta la nostra mirada cap al passat. Un passat que cap de nosaltres no ha conegut i que, amb tot, gosem qualificar, de vegades, com a millor que el present: «Com el veieu ara? En comparació d’aquell sembla no res!». I aquesta cruïlla es va repetint constantment en la història de l’Església, i potser també en els itineraris personals de cadascun de nosaltres: la temptació de sacralitzar, d’idealitzar el passat —un passat que, ai las, mai no ha existit com l’imaginem— perquè ens sembla que solament així podrem superar l’angoixa que ens causa el no res del moment present.

Déu, a través del profeta Ageu, ens invita a refiar-nos amb senzillesa del petit no res que és el present de la nostra vida. I això a tots els nivells: en la història personal, en la història col·lectiva de la nostra terra, de la nostra comunitat, o en la història de l’Església. El Déu d’Israel, que sempre trobem de la banda dels vençuts i dels perdedors, mai de la banda dels prepotents i dels guanyadors, aposta per aquest petit no res: «Jo sóc amb vosaltres. No tingueu por. El meu esperit és enmig vostre». És aquest petit no res que Déu omple amb l’esperança de la seva promesa. Ho veiem en els sants de l’Antic i del Nou Testament, en els profetes, en els apòstols de Jesús, i especialment en Santa Maria, la seva Mare: del seu petit no res, Déu n’ha fet promesa de glòria i de plenitud per al futur, un futur que enfonsa les arrels en el present, en l’ara i l’ací de la nostra fe i de la nostra esperança.

Demanem-li, doncs, que del petit no res d’aquesta casa, del petit no res de la nostra història, del petit no res de la nostra comunitat i del nostre cor, en faci un lloc de pau. Amén.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Homilia, De mare a deixebla

DIMARTS DE LA SETMANA XXIV DURANT L’ANY (I)
15 de setembre: la Mare de Déu dels Dolors

1 Tm 3, 1-13; Sl 100, 1-2ab. 2cd-3ab. 5. 6 (R.: 2b); Jo 19, 25-27

L’escena que acabem de contemplar, germans, ha inspirat tot un corrent de devoció entorn de la Mare de Déu, molt falaguer a les cordes més sensibles de la nostra ànima emotiva. La seqüència «Stabat Mater», que cantem avui com a himne a les hores de l’Ofici, n’és un exemple eloqüent. I tants conjunts escultòrics, un d’ells a l’atri de la nostra església. En aquest cas, però, la devoció no fa un bon servei a la veritat profunda del text evangèlic proclamat. Ens deixa a la superfície, a l’escorça. Cal trencar la closca per trobar i assaborir el fruit dolç.

Es diu que Jesús confia la seva mare a Joan, en un gest pietós de responsabilitat filial. Segurament el clan familiar, germans i germanes de Jesús, dels quals parla el Nou Testament, era prou nombrós com per fer-se càrrec de la mare. No, l’evangelista, quan pinta aquesta escena, vol dir-nos alguna cosa més seriosa. Als peus de la creu hi ha el deixeble per antonomàsia, l’estimat, l’amic del Senyor. No se’ns en diu mai el nom. I Jesús li demana que aculli, no a «casa seva», com se sol traduir, sinó entre «allò seu», en el seu àmbit, és a dir, en l’àmbit del discipulat, Maria, la seva mare, a qui Jesús anomena, com a Canà, «dona», no pas «mare». Els dos breus diàlegs entre Jesús i Maria que reporta l’evangelista Joan, a Canà i al Calvari, com també el de Lluc, quan Jesús infant és retrobat al temple, deixen intuir, curiosament, una relació més aviat tivant entre mare i fill. Aquest deu ser, segurament, el dolor més punyent de Maria, l’espasa anunciada per Simeó: la incomprensió davant la missió de Jesús, una incomprensió que la va allunyant més i més d’ell. Als peus de la creu, la distància entre mare i fill és total. Precisament, però, quan aquesta distància arriba al seu clímax, en el nou infantament del Calvari —Jesús fa brollar del seu costat traspassat la nova creació—, Maria troba el camí de l’apropament i del retorn en la fe, en deixar-se acollir com a deixebla de Jesús, no ja com a mare, pel deixeble, als peus de la creu. Morint al fet de ser mare, ressuscita com a deixebla entre els deixebles.

El dolor de Maria, renunciar a les prerrogatives de la seva maternitat biològica per tal d’esdevenir deixebla —l’única manera de pertànyer a l’església, la nova família de Jesús—, i així també mare en una nova dimensió espiritual molt més àmplia i fecunda, assoleix el seu punt culminant en assumir com a propi el lliurament del Fill, deixant-se lliurar ella mateixa per ell, i lliurant-se ella voluntàriament al deixeble estimat, com a deixebla. És així com ella assumeix de participar en el misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist.

Ací hi ha un gran misteri, germans, i una deu inesgotable de reflexió i de nodriment espiritual per a la nostra fe. Maria ens va al davant en el camí del discipulat. El dolor de la seva renúncia i del seu lliurament és també el nostre dolor i el dolor del món. La seva mort és la nostra mort i la mort del món. Ben a prop de Maria i del deixeble estimat, sota l’ombra fecunda de l’arbre de la creu, de l’arbre de la vida, podem aprendre a plantar els rosers de l’esperança en la terra eixorca del nostre desconsol. Que així sigui.

divendres, 4 de setembre del 2009

Homilia, Vi jove i roba nova

DIVENDRES DE LA SETMANA XXII DURANT L’ANY (I)

Col 1, 15-20; Sl 99, 2. 3. 4. 5 (R.: 2c); Lc 5, 33-39

En una de les escenes més commovedores del film «la Passió de Crist» de Mel Gibson, es veu com Maria, la mare de Jesús, encoratjada per Joan, s’atansa al seu fill que acaba de caure sota el pes implacable de la creu, camí del Calvari. Jesús, acaronant-la amb la mà i amb la mirada, li diu aquestes paraules sorprenents, impressionants, que el guionista va manllevar de l’Apocalipsi (21, 5): «Mare, jo faig noves totes les coses».

Acabem de proclamar l’absoluta novetat de l’Evangeli incompatible amb tota mena de vellura. Una novetat que ens és presentada amb dos matisos complementaris: el text parla del vestit vell, al qual no es pot posar un pedaç de roba nova, i del vi jove —no-vell, novell— que no aboquem pas dins un bot vell. La joventut i la novetat, doncs, són els dos ingredients de la nostra recepta evangèlica d’avui. La novetat de l’Evangeli no s’avé —literalment «no és simfònica»— amb la vellor, amb l’antigor, fins al punt que la desintegra, la fa esclatar, igualment com un vi jove faria esclatar, esventrant-los, els bots vells.

Cal capgirar una mica la paràbola per entendre-la bé del tot, i fer precisament el que Jesús diu que no s’ha de fer: posar la novetat de l’Evangeli sobre el teixit gastat de la Llei —Jesús s’adreça als fariseus i als mestres de la Llei—, abocar-ne el vi en els vells bots de pell —penseu en els estoigs, de pell, que contenien els rotlles de la Llei a la sinagoga— perquè la novetat i la joventut de la Paraula de Déu, Jesús, en faci esclatar la vellura, en reveli el sentit ple, en un cant nou d’alegria i de llibertat. Un cant nou per al Déu que «alegra la nostra joventut», com li cantem amb el salm 42 en apropar-nos a l’altar (v. 4).

De fet Jesús, «en qui Déu ha volgut que residís la plenitud de tot el que existeix» (Col 1, 19), fa esclatar el sentit de la creació i de les nostres vides, Ell que n’és la Paraula fundant i recreadora. Amb la novetat de l’Evangeli esquinça els vestits vells d’aquesta creació que «gemega en dolors de part» (Rm 8, 22), esquinça el nostre home vell i els nostres bots esquifits que ja no poden contenir el vi novell de l’Evangeli, el most del raïm —Jesús, ell mateix— trepitjat al cup de la Creu, esquinçat ell mateix —el bot vell de la seva humanitat— per vessar, malgastant-lo per a tots, el vi de la creació nova: «Mare, jo faig que tot sigui nou!».

Bufen vents a l’Església una mica entestats a desencauar de les antigues calaixeres, rosegades pels corcs, vestits ja passats de moda, una mica arnats, i els bots vells, ressecs i florits, que guardaven la nostàlgia del passat. Ja ho deia Jesús, amb sorna, als fariseus: «No hi ha ningú que vulgui beure vi nou després de beure’n de vell, perquè troba que el vell és millor» (Lc 5, 39).

Però les paraules de Jesús a la seva mare camí del Calvari, les paraules de l’home de dolors, continuen ressonant més vives que mai, endutes pel vent de l’Esperit: «Jo faig que tot sigui nou, les coses d’abans han passat» (Ap 21, 4-5)! Traguem-nos doncs els taps de les orelles i posem-nos a l’abast d’aquesta Paraula vivificadora, la Paraula d’Aquell «que ens sacia de felicitat com desitjàvem i renova com una àguila la nostra joventut» (Sl 102, 5).