dimecres, 8 de març de 2017

Homilia, El signe de Jonàs

DIMECRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA
Jn 3,1-10; Sl 50,3-4.12-13.18-19 (R.: 19b); Lc 11,29-32

«El signe de Jonàs» és el títol d’un llibre de Thomas Merton. És també, una mica, el símbol de la nostra vida de cristians i de  monjos, amagada en el cor de la terra, en el cor del món, per a ser-hi signe de la benedicció de Déu. El profeta Jonàs resumeix en el seu itinerari l’itinerari i la missió del poble d’Israel. Els profetes són sempre els portadors i els desvetlladors de la identitat del poble, però Jonàs ho és d’una manera tota especial. Déu li demana que sigui signe de la seva benedicció, del seu perdó, al cor mateix del mal, de la foscor, de la negació de Déu... tot això significa Nínive per al creient d’Israel. Jonàs, abans de poder ser portador d’aquesta benedicció de Déu per a tothom, ha de purificar i renovar la seva identitat creient fent l’experiència del refús i de la mort. Només al ventre del peix trobarà les paraules per proclamar i cantar la seva fe en el Déu que salva.

Ho fa composant un salm que, avui, no hem cantat en la nostra litúrgia. El salm de Jonàs, una perla preciosa amagada al cor del llibre, al cor de la Bíblia: «Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m’ha respost. Des de l’entranya de la mort he cridat auxili, i tu, Senyor, has escoltat el meu clam. Em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència. Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple!» (Jn 2,3.5). «Oh, si pogués...» també aquest hauria de ser el nostre desig, l’agulló i l’esperó del nostre camí quaresmal: «Si pogués tornar a veure el teu sant temple», el lloc on la salvació de Déu es torna cant i presència.

Que Déu salvi, que la seva benedicció pugui arribar al cor mateix del mal, de la negació de Déu, l’escandalitza, a Jonàs. Que Déu cridi tothom a convertir-se i vulgui concedir una nova oportunitat, que pugui fer arribar la seva salvació més enllà de les fronteres de l’Església, a vegades també ens escandalitza.

La Quaresma és per a nosaltres la carbassera de Jonàs. Ens és ofert de seure-hi una bella estona —quaranta dies— per revisar els nostres esquemes esquifits, per obrir-los a l’inesperat, a la sorpresa, a la gràcia de Déu, i poder exclamar com el fill d’Amitai: «És el Senyor qui em salva». El Senyor Jesús ens salva passant per la mort, submergint-se en el sense sentit de la mort i del dolor, assumint com a propi l’itinerari de Jonàs, l’itinerari d’Israel tot obrint-lo a horitzons més amplis.

No tinguem por, doncs, de fer els tres dies de camí en la nit del dolor i en el cor del mal cap a la llum de la Pasqua, o els quaranta dies de la nostra penitència quaresmal. Els fem amb Jesús, més gran que Jonàs.