dijous, 24 de març de 2011

Homilia, «Remake»

DIJOUS DE LA SETMANA II DE QUARESMA
Jr 17,5-10; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: Sl 39,5a); Lc 16,19-31

Ahir va morir l’actriu Elizabeth Taylor. La recordo magnífica en «La gata sobre la teulada de zenc»! He llegit, en una ressenya biogràfica, que la seva vida va estar marcada per les grans addiccions: el cinema, el luxe, l’alcohol. He llegit també que des de feia uns anys esmerçava temps i diners en fundacions que lluiten contra la sida i el càncer.

Aquesta notícia m’ha fet pensar en la paràbola d’avui, una paràbola que ens parla de dos fils argumentals possibles per al film de la pròpia vida: la felicitat (Sl 1) de la benedicció (Jeremies), o bé la maledicció de l’oblit. A la paràbola de l’Evangeli aquests dos arguments els encarnen dos actors ben diferents, oposats, fins separats per un fossat infranquejable: el ric cràpula i el pobre Llàtzer. A la vida real, però, aquests personatges els encarnem tots una mica. Estem dividits, esquinçats per la fossa immensa del pecat que no sabem com franquejar.

Potser Elizabeth Taylor començà a descobrir el camí de la benedicció en el seu treball a favor dels afectats per la sida o el càncer, després de buscar-lo infructuosament en les seves grans addiccions: el cinema i el luxe...

La Quaresma ens brinda també a nosaltres cada any la possibilitat de fer el «remake» del film de la nostra vida, i, fins i tot, de refer-ne l’argument. «Ja tenen Moisès i els Profetes, que els escoltin», deia Abraham a Llàtzer. Tenim el Crist, amb la seva Paraula, amb el guió de l’Evangeli i, sobretot, amb la seva Creu. A la Creu, com en un laboratori de mescla, confegim el film de la nostra vida fins a deixar-lo a punt de ser presentat al concurs.

El ric de la paràbola no va trobar la felicitat en les seves addiccions, en el luxe i en la riquesa. Llàtzer, en canvi, lliure en la seva pobresa va ser acollit i justificat. La fossa immensa de la insolidaritat, però, va resultar, al capdavall, infranquejable: per al ric i per al pobre! Només amb la fusta de la Creu de Crist ha estat possible de llançar el pont salvador entre el cel i la terra, només l’abraçada del Crist fa possible la reconciliació.

Les lectures d’avui ens inviten a ser bons directors i bons actors. Ens hi juguem el sentit de la nostra vida. Posem-nos-hi!

dilluns, 21 de març de 2011

Des del monestir

SEGONS CREIEN, ERA FILL DE JOSEP

«Jesús va començar el seu ministeri quan tenia uns trenta anys i, segons creien, era fill de Josep» (Lc 3,23). Una frase enigmàtica, fins a un cert punt. De fet li serveix a l’evangelista sant Lluc per dir-nos, amb la seva llarga genealogia de setanta-set noms, que en realitat Jesús és fill de Déu.

La família humana en què va créixer Jesús s’assemblava a moltes de les famílies que coneixem: el seu pare legal no era el seu pare biològic. Molts entesos en Sagrada Escriptura convenen a afirmar que l’àmbit familiar de l’època, també el de Jesús, era més obert del que suggereixen les clàssiques capelletes de la Sagrada Família que es passaven o es passen encara de casa en casa: els evangelis ens han transmès fins i tot els noms dels germans i germanes de Jesús. Un fet que pot ajudar a entendre que Jesús, en la seva predicació, demanés als seus seguidors de renunciar a l’àmbit més reduït del clan familiar per l’àmbit més obert i més ric de la gran família dels deixebles del Regne, en la qual la paraula clau és «germà» i «germana» i no «pare» o «mare». Els evangelistes també ens han transmès paraules de distanciament dures de Jesús respecte de la seva mare i, en general, de la seva família carnal.

Reconec que aquest discurs és absent de les nostres predicacions i que pot resultar inquietant, perquè projectem apriorísticament a les paraules de l’Escriptura un determinat model familiar que ens proporciona certa tranquil•litat. Això, i constatar que el model familiar com a institució humana està sotmès a canvis i variacions, em porta a formular una pregunta: Per què, com Jesús, no procurem ser també més oberts i acollidors en aquest punt, i evitar el discurs sovint excloent que fem quan parlem de la família?

Que sant Josep, que ben segur va tenir molt a veure amb l’obertura de cor i de mires d’aquell que era tingut pel seu fill, ens ajudi a ser més acollidors dels qui no viuen o no pensen com nosaltres. Ho diu un monjo, que forma part d’una ben estranya família, composta de trenta-tres homes!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1643, 20 març 2011

dissabte, 12 de març de 2011

Homilia, Negoci profitós

DISSABTE DESPRÉS DE CENDRA
Is 58,9b-14; Sl 85,1-2.3-4.5-6 (R.: 11a); Lc 5,27-32

La litúrgia quaresmal d’enguany —el cicle A de les lectures dominicals— ens permetrà, com ens recordava el papa Benet en el seu missatge, refer l’itinerari catecumenal, tot preparant-nos per a renovar les promeses baptismals en la Nit Santa de Pasqua. Serà bo, doncs, durant aquest temps, reprendre els temes principals de la catequesi cristiana. Avui, tot just encetat el camí, se’ns proposa una bella reflexió sobre l’església. Què és i com és aquesta comunitat en la qual hem estat acollits per mitjà del baptisme i en la qual hem rebut, a més d’una nova vida, la Tradició, en majúscules: l’Escriptura, l’Eucaristia, el Manament Nou de l’amor... Què és? Com és aquesta comunitat? L’evangeli d’avui ens la pinta quasi com en una icona de colors vius. Tot contemplant-la, provarem de descriure-la.

La casa de Leví, deixeble de Jesús que ha escoltat i seguit la seva crida, desempallegant-se dels seus negocis, és la casa de l’església. En aquesta casa seuen a taula Jesús amb els seus deixebles, i molta gent —una gran multitud, diu el text—, molts publicans i pecadors. Jesús, i, amb ell, l’església, la comunitat dels seus deixebles, convida a la comunió de taula, a l’Eucaristia, els publicans i els pecadors, això és, els qui estem malalts i tenim necessitat del seu remei d’immortalitat.

Aquest «seure a taula» tots junts és tal vegada la més bella expressió de l’església. Per això, la tradició monàstica ha valorat els àpats en comunitat com un moment fort en què es manifesta i es nodreix aquesta comunió. Seure a tula per compartir l’aliment, per compartir-nos nosaltres mateixos, febles i pecadors com som, publicans sovint acaparats per negocis aliens a l’evangeli.

La paraula vigorosa del profeta ens encoratjava a fer del Senyor l’únic negoci: a posar el dissabte, és a dir, el desinterès, la gratuïtat, la joia del seguiment, en un plat de les balances; i a l’altre plat els nostres negocis i interessos mesquins. Provem-ho, aquesta Quaresma! Segur que el bon pes de la Pasqua ens convencerà de quin és el negoci més profitós. «La boca del Senyor és la qui parla».