diumenge, 9 de desembre del 2012

Des del monestir

«HONOR REGINÆ IUDICIUM DILIGIT»

Acabem de celebrar la solemnitat de la Immaculada. Quan s’escau en diumenge —cosa que passarà l’any vinent— les rúbriques prescriuen traslladar-la al dilluns següent. Espanya, però, gaudeix d’un privilegi especial segons el qual la seva patrona, Santa Maria Verge en el misteri de la Immaculada Concepció, passa per damunt de Nostre Senyor Jesucrist en el misteri del seu Adveniment. Un privilegi, ai las, del qual aviat no podrem gaudir!

Perdoneu-me el punt d’ironia i la llatinada del títol. És una frase feliç de sant Bernat de Claravall, que trobareu en la seva carta n. 174 adreçada als canonges de Lió, i que parafraseja un verset del salm 99 tot aplicant-lo a Maria. Es podria traduir dinàmicament així: «de Maria —la reina— cal parlar-ne amb discreció». Que lluny de la imatge tòpica i típica del sant Bernat «principal amador i curador del zel de la Verge», com el definia sant Bonaventura.

En aquesta carta n. 174, de la qual, per raons òbvies, ningú no parla, sant Bernat qüestiona seriosament el fonament teològic de la festa de la Immaculada que, en la seva època, anava introduint-se per tota la Gàl·lia, i que algunes esglésies, com la de Lió, començaven a celebrar: Bernat s’oposa a la festa litúrgica, ben conscient de la «lex orandi lex credendi»: digues-me què pregues i et diré què creus. Cal dir que l’Orient, que desconeix la doctrina occidental del pecat original forjada per sant Agustí, no hi trobaria res a dir. Però Bernat, aplicat lector del doctor d’Hipona, sí, perquè, amb tota lògica, Maria, segons el doctor mel·liflu, no podria quedar de cap manera exempta de la redempció obrada per Jesucrist i per a això no li caldria tampoc cap privilegi especial. La doctrina escolàstica sobre la Immaculada que s’anirà consolidant fins arribar al dogma de 1854, és, per a Bernat, una mena de malabarisme especulatiu que desdiu de la discreció i de la senzillesa de Maria —santa Teresina s’expressa de manera molt similar en un escrit seu sobre Maria, igualment poc divulgat.

En tant que també els dogmes els hem de rellegir i interpretar —ens hi empeny l’Any de la Fe que estem celebrant— és interessant recórrer a Bernat, considerat el darrer dels Pares, i adonar-se, llegint la seva obra, de la discreció amb què parla de Maria, sempre en referència a Jesucrist, i de com la seva fe cerca de fer-se raonable.

Ara que som a l’Advent ens va bé contemplar la discreció de Santa Maria, la seva humilitat i la seva llibertat, que en fan una porta oberta al diàleg que Déu vol reprendre amb la seva criatura. I ens va bé també adonar-nos de com l’excessiu dogmatisme pot ofegar el pluralisme d’una fe sanament i necessàriament dialogant.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1733, 9 desembre 2012