dilluns, 26 d’octubre de 2009

Homilia, La meitat de Déu

DILLUNS DE LA SETMANA XXX DURANT L’ANY (I)

Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17

«Beneït sigui el Senyor, dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». Ho hem cantat en el salm responsorial amb la música de l’Esperit Sant brollant de les cordes del nostre cor. Aquest verset de salm hauria de ser com la clau d’interpretació amb la qual llegim, obrim el sentit de la història. I, tanmateix, l’evangeli que hem proclamat ens posa en guàrdia. No és fàcil fer aquesta lectura de la història, comprendre-la com el pas de Déu, portador de benedicció. Fixeu-vos-hi: «El cap de la sinagoga, en veure que Jesús havia curat la dona en dissabte, es disgustà». Se m’acut que l’Església, aquesta nostra mare i mestra que estimem, té un deute pendent amb aquest evangeli. Encara hi ha molts caps de sinagoga que no han entès el gest de Jesús i estan disgustats, emmurriats.

Què en fem, de la dona, en l’església, aquesta filla d’Abraham, és a dir, amb tots els drets teològics d’una filla d’Israel, que Jesús redreça i allibera? Què en fem? Li concedim, en les estructures eclesials, el lloc que li pertoca? No, és clar. Sempre la deixem a segon terme, en un lloc digne sí, com el matroneu de les antigues basíliques romanes, però, al cap i a la fi, a segon terme. Jesús, amb el seu capteniment, va indicar clarament que el camí era tot un altre. Des de Maria, la seva mare, fins a Maria Magdalena, va proposar la dona com a model de deixebla, com a model de la comunitat creient, la va posar a primer terme, deixebla amb els deixebles. Si més no, l’evangeli d’avui hauria de qüestionar la nostra sensibilitat encara massa masclista.

«No calia, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d’Abraham, que Satanàs tenia lligada?». Penseu una mica en totes les altres dones amb qui es trobà Jesús. En la sogra de Pere, per exemple, admesa a la diaconia, al servei de taula —l’Eucaristia?— en la casa de l’església.

Jo penso, i perdoneu-me l’expressió, potser poc afinada, que si ens obstinem en el disgust del cap de la sinagoga ens perdem, ni més ni menys, la meitat de Déu, que «va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, el creà home i dona».