diumenge, 23 de novembre de 2014

9N, LA DEDICACIÓ D’UN POBLE

Escric encara sota els efectes del 9N. Entre moltes altres coincidències (l’11 de setembre invertit, l’aniversari de la caiguda del mur de Berlín...) els catòlics de ritu romà celebràvem en aquest dia la litúrgia de la Dedicació del Laterà. L’església catalana ha invocat sempre la seva romanitat com a signe distintiu enfront de l’església castellana.  Mentre els monjos anàvem a votar, i els uns en tornaven i altres hi anàvem, sant Pau proclamava:  «Que cadascú miri bé com construeix». Tota la litúrgia, tan suggeridora, de la Dedicació, ressonava dins meu com una invitació a construir aquest país nostre, a dedicar aquest país nostre, per on Déu «va passar en primavera» i on ens convida a viure-hi la nostra pertinença a Ell. Hi ha un perill, és clar, en això que em passava per dins. Un perill en el qual l’església ha caigut i cau sovint: confondre la construcció de la ciutat terrenal, fins i tot de l’església de la terra, amb aquella ciutat definitiva, la Jerusalem del cel, meta del nostre camí, que esperem. La festa de Crist Rei és un exemple clar d’aquesta confusió lamentable. Va ser instituïda quan l’església es resistia a quedar-se sense rellevància política en un món i en una societat que cada cop en prescindia més. Encara ara, la festa de Crist Rei, tot i que la reforma del calendari l’ha situada com a coronament de l’any litúrgic, és una festa difícil d’entomar.

Dit això, resulta que tenim a les mans un país per construir, una nació per dedicar, una ciutat per urbanitzar. Aquesta és la bella tasca política que l’església no pot defugir, ja que l’evangeli  s’ha d’encarnar en una ètica, en un projecte comú entre homes i dones. Enfront d’aquesta tasca l’església no pot ser mai neutral. És obvi, i no caldria dir-ho, que l’església ha d’acollir tothom i que no pot ser partidista: aquesta certament seria la política equivocada, la dels partits.

«Sou un edifici construït per Déu», hi afegia encara Pau. Jo, tu, som un edifici construït per Déu. Per això, «com a bons arquitectes», ens hem d’esmerçar en la construcció de la nostra bella ciutat, en la dedicació del nostre poble, en la configuració de la comunitat humana des de la qual som edificats com a casa de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1835, 22 novembre 2014

diumenge, 9 de novembre de 2014

De cada dia

9 N, DIA DE LA DIGNITAT

Doncs, jo votaré "Sí, sí" pel meu pare, que em va ensenyar d'estimar Catalunya, el meu país, i m'estimulà a aprendre'n la llengua, la història i les tradicions, quan a l'escola encara estaven prohibides;

i votaré "Sí, sí" per la meva mare, que juntament amb la vida em va donar el llinatge i la llengua de Catalunya: «En llemosí (català) sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia» (Bonaventura Carles Aribau, Oda a la Pàtria);

i votaré "Sí, sí" pel meu avi, a qui van robar la vida per haver estimat i servit Catalunya;

i votaré "Sí, sí" també per tots aquells que del 1714 ençà han mantingut viva la flama i l'ànima d'un país, el meu país, el nostre país: també per tots els monjos de Poblet que, al llarg de la història del monestir, han unit al propi batec el batec del poble de Catalunya;

i no, no farem el ridícul davant el món, exercir la sobirania i la llibertat no és mai fer el ridícul: «no podrem votar el referèndum que com a poble demanàvem, perquè l'estat espanyol ho ha impedit, però si ens ho proposem, aconseguirem que un acte sense validesa jurídica tingui conseqüències polítiques i es converteixi als ulls del món en una mostra de la dignitat de tot un país» (Muriel Casals). ​


Visca Catalunya lliure!
Visca la llibertat!​