dimecres, 5 de novembre del 2008

Homilia, 5 novembre 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 12-18; Sl 26, 1. 4. 13-14 (R.: 1a); Lc 14, 25-33

«Recorda’t del dia de la iniciació, llavors que, sepultat amb Crist en el baptisme, vas jurar amb les paraules sacramentals que ni la mare ni el pare no et farien recular. Mira com l’adversari malda per matar el Crist en el teu interior. Mira com el campament enemic t’enveja el premi que t’ha estat promès per combatre. Encara que la mare escabellada i amb el vestit esparracat et mostri els pits que et van criar, encara que el pare se t’ajegui al llindar, tu trepitja el pare i tira endavant i amb ulls eixuts vola cap a la senyera de la creu! És un acte de pietat ser cruel, quan es tracta de la fidelitat a Crist» (carta a Heliodor, XIV, 2). Paraules magnífiques de sant Jeroni. Les adreçava a Heliodor, tot exhortant-lo a enrolar-se a la milícia de la vida monàstica. Paraules que són avui també un magnífic comentari a les de Jesús que hem escoltat a l’evangeli.

El cercle tancat de la família, i això era molt més així en temps de Jesús, en què la família formava un veritable clan de solidaritat necessari per a poder sobreviure en una societat molt dura, aquest cercle tancat podia suposar un obstacle seriós per al projecte de Jesús. Jesús prepara el poble, i comença per un grup reduït de deixebles, per tal de sortir a l’encontre del Regne que ve, do gratuït del Pare, que ja es fa present en la seva persona, en els seus gestos i paraules. Aquesta nova família, centrada en Jesús com a intèrpret de la voluntat de Déu, supera els límits esquifits del clan familiar. Jesús ho expressa moltes vegades, en ocasions ben diverses. Adolescent encara, marca distàncies amb els seus pares biològics: «per què em buscàveu… no sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?» (Lc 2, 49). Més endavant, a Canà, Jesús profereix aquestes paraules duríssimes a la seva mare: «Dona, què hi ha entre tu i jo…?» (Jn 2, 4). També en aquella ocasió en què la seva mare i els seus germans el vénen a cercar perquè el creuen boig: «Qui són la meva mare i els meus germans? El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3, 33. 35). A la creu, encara, en aquell moment suprem, Jesús ni tan sols adreçarà a Maria el nom dolcíssim de mare, sinó que li dirà: «Dona, aquí tens el teu fill…» (Jn 19, 26) tot invitant-la a superar la seva relació biològica de mare per posar-se a l’escola del discipulat.

Jesús, doncs, no es vol deixar acaparar pels exclusivismes esquifits del cercle familiar, ni tampoc per les capelletes de sagristia clerical. I així, la creu que cal carregar per sortir a rebre el Regne, és, un cop més, la creu del deseiximent, de la superació, en el fons, de l’obertura vers els horitzons més amplis de la fraternitat universal.

D’això, els monjos, en fem l’experiència. També, trepitjant-lo, hem passat pel damunt del nostre pare, i no hem fet cas dels plors de la mare. I, superant els vincles de la sang, hem estat cridats a viure com a germans a l’escola de sant Benet uns homes que abans no ens coneixíem i que potser, com comentava una vegada un monjo, no voldríem ni per veïns de l’escala.

No és fàcil. L’amarguesa pot destruir el projecte de fraternitat al qual ens convida Jesús, tot tancant-nos en la nostra solitud enrabiada. Per això ens van tan bé les paràboles de la torre i de l’exèrcit en batalla de l’evangeli d’avui per encoratjar-nos al treball pacient i intel·ligent de cada dia. Però tenim confiança, perquè, com ens deia Pau, «tot treballant amb respecte i temor per dur a bon terme la nostra salvació», sabem, en definitiva, «que és Déu qui, per la seva benvolença, fa que ho vulguem i ho complim». Que així sigui.