diumenge, 31 de desembre del 2017

Des del monestir

BON ANY!

A la conclusió del cànon romà, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Encara que la festa de la Sagrada Família enguany no ho permeti, rellegim, tanmateix, per acomiadar l’any, el Pròleg de sant Joan, que és l’evangeli propi del dia de Nadal i del dia 31 de desembre. És una invitació a meditar amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el significat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: «enraonar»! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra fragilitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat.

Bon any!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1997, 31 desembre 2017

divendres, 22 de desembre del 2017

Homilia, Posa música al Magníficat

Dia 22 de desembre
FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

1S 1,24-28; Sl 1S 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Si busqueu a la viquipèdia en anglès trobareu una llarga llista dels compositors que, al llarg de la història, han posat música al càntic del Magníficat: des de John Dunstaple (s. XIV), fins als nostres dies: John Browne, Cristobal de Morales, Tomás Luis de Victoria, Monteverdi, Buxtehude, Pachelbel, Vivaldi, Bach, Mozart, Schubert, Mendelssohn, John Rutter... i tants d’altres; i més a prop nostre, encara, Domènec Cols, Gregori Estrada, Odil·ló Planàs, Jordi M. Bou, Antoni Aguado... El P. Abat Maur Esteva ens deia que cada cristià hauria d’escriure el seu comentari al Credo, i cada monjo el seu a la Regla. I al Magníficat? Per què no hi posem la nostra música?

Què fa Maria, per posar música al Magníficat? Rellegeix en primera persona la història de la salvació: és el fil que cabdella amb les mans, com dèiem abans d’ahir, en les icones de l’Anunciació. La rellegeix a partir de la seva experiència personal amb Déu, a partir d’allò que Déu ha obrat i obra en ella. I ho fa com a dona creient d’Israel que es refia de la paraula divina que li porta un àngel missatger. Recordeu que el seu Magníficat esclata just quan Elisabet la proclama benaurada per la seva fe, quan aquesta fe es torna camí compartit en l’abraçada de dues dones gràvides, quan aquesta fe esdevé, en ser comunicada, la fe de tot un poble creient.

Podrem posar música al Magníficat si permetem a Déu de cabdellar el fil de la nostra història personal. Si el deixem entrar en la nostra vida, si li obrim les portes de casa, si no ens quedem enfilats dalt d’un arbre per veure’l passar de lluny, sinó que baixem a la pols del camí per deixar-nos trobar per ell, pelegrí d’amor, i caminar plegats. La música del Magníficat de la Mare de Déu neix de la fe que es posa en camí, que escala les muntanyes amb el desfici joiós de l’Esperit Sant i troba l’harmonia en el servei de l’amor que es posa a disposició de l’altre, per visitar-lo amb una presència activa i discreta.

Germans, en gregorià tenim vuit tons, vuit modes per a cantar el Magníficat. Posem-hi, aquest Nadal, també el nostre. Mirem de trobar-lo, amb els pastors i els àngels, amb els mags que fan via desert enllà, amb la dona del pou i el pescador, amb tota la gent menuda i senzilla del pessebre de la nostra vida, de la nostra comunitat, de les nostres famílies, de la nostra història personal i col·lectiva: «Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles; el seu nom és sant, l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació» (Lc 1,49-50). Amén.

dimecres, 20 de desembre del 2017

Homilia, Diàleg

Dia 20 de desembre
FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Is 7,10-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1,26-38

El bon Déu de l’Aliança no és un dèspota il·lustrat. Ja ho sabeu, allò de «tot per al poble però sense el poble». Nosaltres hi actuem, de vegades, com a dèspotes il·lustrats. Creiem que una cosa és bona per als altres i la portem avant, però sense comptar amb aquests altres. Quan Déu es disposa a fer la cosa millor que podia fer per als homes —fer-se ell mateix un de nosaltres— ho fa comptant amb els homes. Aquest tarannà diví ja el coneixíem, de fet, en tants bells passatges de l’Escriptura: Abraham, Moisès, el profeta Isaïes ... Un Déu que dialoga amb la seva creatura respectant-ne la llibertat i la dignitat, un Déu que quasi demana permís i s’arrisca al refús, perquè el diàleg sempre és arriscat: comporta, d’alguna manera, exposar-se a una confrontació.

En l’escena que tot just hem escoltat, Déu dialoga amb Maria. I ho fa per mitjà del seu àngel, algú que té un rostre ben humà, algú de qui la creatura no sabria espantar-se. Un Déu que s’abaixa al nivell de la creatura per enraonar-hi de tu a tu, amb respecte i amb franquesa.

En aquest diàleg, suscitat per una salutació sorprenent i per una proposta no menys inesperada, les preguntes de Maria van obrint el contingut i el significat de la revelació divina. Déu no força res, no s’imposa, deixa que el seu mot vagi creixent a través d’aquest diàleg, talment que la creatura s’anirà descobrint ella mateixa implicada en el projecte de Déu, fins a la seva acceptació lliure i humil. A través de l’escolta i de l’acolliment de la fe, la Paraula farà el seu camí des del pensament de Déu cap al cor de Maria, teixint-se en carn com un brodat en les seves entranyes.

Les icones orientals de l’Anunciació representen Maria amb un fus, filant un fil misteriós. És el fil de la Paraula divina que es va entreteixint amb la nostra història, amb la nostra realitat humana, amb la nostra carn. És el senyal prodigiós de l’Emmanuel «tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel» (Is 7,11). És el senyal del Déu amb nosaltres. És la clau de David que ens obre les portes del regne etern, perquè nosaltres, «pobra descendència del castigat Adam» (Bernat de Claravall, Missus est IV,8) puguem cantar la seva glòria.

Esperem-la, amb sant Bernat, la resposta de Maria. Amb ella consentim també nosaltres, en Jesucrist, en qui totes les promeses de Déu han trobat un «Sí» i un «Amén» (cf. 2 C 1,20). Per sempre.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Homilia, Jesús ens estira

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,1-24

En la seva Bíblia il·lustrada, «La Bíblia de tots», l’entranyable Pilarín Bayés dibuixa a la coberta i a la portada interior una simpàtica corrua de gent, gent bigarrada, diversa, amb aquells ulls, aquells nassos i aquelles boques que ens porten als dies de la infantesa. És la corrua del poble d’Israel, encapçalada, i quasi estirada per Jesús, un Jesús jove i xiroi, acompanyat dels deixebles, de la seva mare i de les dones de l’evangeli. És una manera bonica d’interpretar les paraules que acabem d’escoltar, proclamades per mi mateix. Jesús ens estira, ens mena endavant, cap a l’abraçada del Regne. Els últims de la fila i els del mig no ho saben, encara, però Jesús els estira, sempre endavant, cap al sentit de la pròpia vida, cap a la felicitat de la història.

Una corrua d’històries i de persones concretes, de vides rectes i no tan rectes, fins i tot tortes. Cada nom dels que hem escoltat és la història d’una relació personal i irrepetible amb el bon Déu de l’Aliança que ens envia Jesús el seu Fill. I aquesta relació, aquesta història personal, s’esdevé en el secret de Déu —ho hem escoltat també a l’evangeli—, en la discreció del silenci de Déu que travessa la història i la va fecundant de sentit, de significat, de Paraula, en majúscules.

El bon Déu de l’Aliança tenia un somni, un somni tot seu i tot nou per a l’home, per a cadascun dels homes d’aquesta corrua. I Josep, el bon fuster de Natzaret, tenia un altre somni, ben diferent. Tal vegada el somni de passar la vida al costat de la seva promesa estimada, Maria, entre els encenalls del seu obrador, la bona olor de la fusta i del pa acabat de coure. Però Déu li proposa el seu somni, i l’hi proposa enmig del desconcert, del dolor, de la perplexitat: Josep, decebut, es proposava de repudiar Maria en secret. Aquest somni és un nom, un nom que conté un projecte de salvació: Jesús, el fill de David, el qui estira la llarga corrua de la humanitat i la salva del pecat. El somni de Déu és un nom i també un signe, el signe de la mare verge, la flor de la pobresa i de l’obertura radical que s’esbadella com un miracle de fecunditat sota l’escalf del sant Esperit.

Germans, no deixem morir els nostres somnis. Obrim-los, més aviat, al somni del bon Déu de l’Aliança, i esdevinguem nosaltres mateixos, amb Santa Maria, el seu somni, el somni somniat per Déu.

Glòria a vós, Senyor, Adonai, cap de la casa d'Israel, que al Sinaí donàreu la llei a Moisès i en féreu somni d’amor i d’esperança per a tot el poble. Pels segles dels segles. Amén.