dissabte, 12 d’abril del 2008

Homilia, 12 abril 2008

DISSABTE III DE PASQUA
Ac 9, 31-42 Sl 115, 12-13. 14-15. 16-17 (R.: 12); Jn 6, 60-69

«Aquest llenguatge és molt dur. Qui és capaç d’escoltar-lo?». Ai­xí explica l’evangelista Joan la reacció dels oients al discurs del pa de vida, que hem escoltat, sencer, durant aquesta setmana III de Pasqua, convertida, la nostra església abacial, en una altra sinagoga de Cafarnaüm. «Aquest llenguatge és molt dur» Quin llenguatge? El llenguatge de l’encarnació. El llenguatge d’un Déu que es fa carn i sang nostra.

La comunitat per a la qual Joan escrivia el seu evangeli tenia dificultat a acceptar la carn i la sang de Déu. No li era fàcil creure que en Jesús, en la seva història humana, marcada per la precarietat i la contingència, en la seva carn i en la seva sang, hi residís «tota la plenitud de la divinitat» (Col 2, 9).

I nosaltres? També tenim dificultats a acceptar-lo aquest llenguatge? Semblava que el concili de Calcedònia de l’any 451 ens havia resolt el problema quan va «ensenyar-nos a confessar un sol i mateix Fill: nostre Senyor Jesucrist, perfecte en la seva divinitat i perfecte en la seva humanitat, Déu veritable i home veritable, amb un cos i à­nima racional, consubstancial al Pare per la divinitat, consubstancial a nosaltres per la humanitat». Però, tot i aquesta confessió de fe tan solemne, l’Església ha continuat professant en ocasions un cert monofisisme, no sempre ha acabat de prendre’s seriosament la humanitat de Crist, i ens l’ha presentat, de vegades, com un ésser mític, amb dos pisos, que fa trampes jugant la carta amagada de la seva divinitat, escamotejant la seva humanitat. Fixeu-vos si més no en la tendència al sobrenaturalisme o a l’espiritualisme que aflora de tant en tant en la vida de l’Església, en la malfiança envers la corporalitat, l’afecti­vitat, la sexualitat… I no cal anar tan lluny, germans: cada dimecres, a Matines, sentim aquestes paraules: «Ensenyeu-nos a menysprear les coses de la terra i a estimar les del cel». No hi heu pensat mai en l’absurd d’aquesta petició? No seria més coherent dir, si de debò hem assumit la fe de Calcedònia, «Ensenyeu-nos a estimar les coses de la terra per aprendre a estimar també les del cel»? O és que anem repetint mecànicament els continguts de la nostra fe i ens dispensem de pensar-los? Si també féssim trampes, si no penséssim la nostra fe, no podríem dir mai com Pere: «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu».

En canvi, quan l’Església, el cristianisme, s’ha pres seriosament la humanitat de Crist, la humanitat de Déu, ha estat la promotora d’un veritable humanisme, de tots aquells valors que situen l’ho­me en la perspectiva correcta davant Déu i en fan un ésser lliure i responsable.

Si nosaltres, doncs, som dels qui sabem i creiem que Jesús, nascut veritablement de la Verge Maria, que va patir i fou immolat per nosaltres, és el Sant de Déu, mengem la seva carn i beguem la seva sang per poder tenir vida en Ell.

dijous, 10 d’abril del 2008

Homilia, 10 abril 2008

DIJOUS III DE PASQUA
Ac 8, 26-40 Sl 65, 8-9. 16-17. 20 (R.: 1); Jn 6, 44-51

Un cop més sant Lluc ens ofereix una pàgina mestra en el llibre dels Fets dels Apòstols, que ens permet d’apropar-nos a la manera com les primeres comunitats explicaven i interpretaven el significat de Jesús, de les seves paraules, dels fets de la seva vida, sobretot de la seva mort. D’altra banda, l’escena d’avui, ens revela una altra faceta de l’escriptor Lluc, la del bon humorista, tan important en la vida espiritual: us imagineu, germans, el nostre etíop, assegut dalt el carruatge, amb el rotlle del profeta Isaïes desplegat a la falda?

Quin passatge llegia el tresorer de la reina Candaca? El mateix que la litúrgia ens proposava la tarda del divendres sant per a apropar-nos al sentit de la creu de Jesús: l’anomenat cant quart del servent sofrent d’Isaïes. La pregunta crucial és aquesta del nostre eunuc: «Em podries explicar si aquí el profeta parla d’ell o d’algun altre?». Aquí hi ha la clau per a la comprensió de Jesús de les primeres comunitats: entendre, rebre l’Escriptura, tota l’Es­criptura, com una Paraula sobre Jesús, com un camí que porta a la comprensió plena de la seva realitat.

La mort de Jesús va suposar alhora un tall i una represa. Un tall perquè la mort és sempre la destrucció de tot. Una represa, perquè els seus amics la sabran llegir correctament, aquesta mort, a la llum de l’An­tic Testament, a la llum de la teologia del servidor sofrent d’Isaïes, una teologia del poble d’Israel i de la seva missió en el món. Amb els càntics del servent sofrent, Israel, a l’exili, va saber interpretar la seva situació de desfeta com una possibilitat de nova vida per a ell mateix i per a la humanitat. Interpretar així la mort de Jesús i el seu sofriment, com un servei, com una ofrena, va fer que els primers cristians trobessin el coratge per a refer els camins d’Emmaús a Jerusalem, els camins de la nova esperança, del nou càntic de Sió, retrobat amb la resurrecció de Jesús. Aquest és el tresor que va descobrir el tresorer de Candaca i que va córrer, joiós, a dipositar als peus de la seva reina.

El diaca Felip, amb el seu doble ministeri de la Paraula i del sagrament de la iniciació, ens representa tots aquells que van batejar la nostra terra i li van comunicar el missatge joiós de la Pasqua de Jesús. També cadascú de nosaltres hem tingut un diaca Felip enviat pel Senyor a trobar-nos en algun punt crucial del nostre trajecte vital, que ens ha ajudat a comprendre. Estiguem-ne contents, i fem, joiosos, el nostre camí, amb la mà ben foradada a l’hora de repartir l’Evan­geli del Crist del qual hem estat fets tresorers.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Homilia, 8 abril 2008

DIMARTS III DE PASQUA
Ac 7, 51 - 8, 1a; Sl 30, 3cd-4. 6 i 7b i 8a. 17 i 20c i 21ab (R.: 6a); Jn 6, 30-35

«Pretiosa in conspectu Domini mors sanctorum eius». Aquest vers del salm 115 (116) ens porta a contemplar la mort d’Esteve, el deixeble de Jesús, com un diamant preciós que, amb les seves mil cares, reverbera la llum esclatant de la Pasqua.

Per què és preciosa la mort d’Esteve? Per què té valor? Té valor en primer lloc per a ell mateix, ja que l’identifica amb el seu mestre, com un empelt segur en l’arbre vivificant de la creu. «Veig oberts els cels —deia— i el Fill de l’home dret a la destra de Déu»: el testimoniatge fins a la mort és per al deixeble l’estrip dels cels, l’obertura plena a l’àmbit de Déu, el trobament joiós i definitiu de les dues realitats, humana i divina. És la confirmació de les paraules de Jesús davant el sanedrí que el jutjava: «des d’ara el Fill de l’home seurà a la dreta del Poder de Déu». Tan sols al deixeble, amb el seu seguiment de Jesús, portant la creu darrere d’ell, li ha estat concedida la visió d’aquest acompliment.

La mort d’Esteve té molt valor també per a nosaltres, que ens volem seguidors del Crucificat. Com diu el mateix nom d’Esteve, la mort del deixeble de Jesús és la corona que culmina i dóna sentit a tot un camí, un camí que, en la mort, no arriba pas a un atzucac sinó a l’obertura definitiva de la vida i del sentit: «veig oberts els cels...». La mort, al deixeble, el configura perfectament amb el mestre: Esteve mor, com Jesús, amb una pregària de perdó, i, amb la mateixa confiança, lliura l’esperit, la vida, a Déu, el Pare, que la hi havia donada. Reprodueix, primer en la vida, i ara en la mort, el camí del mestre, el fa seu, l’assumeix, el personalitza. També nosaltres, refiant-nos de Déu en la vida i en la mort, hem d’assumir, fent-lo personalment nostre, el camí de Jesús.

Va ser preciosa per a Saule, la mort d’Esteve, encara que ell, ales­hores, ni ho sospitava! Però el perdó el va atènyer i aquell esperit lliurat tan generosament començava a fluir, misteriosament, en el cor del perseguidor, com un rierol de vida nova.

Seguim, doncs Jesús, en la vida i en la mort, que també als ulls de Déu és preciós el nostre camí.