dijous, 10 d’abril de 2008

Homilia, 10 abril 2008

DIJOUS III DE PASQUA
Ac 8, 26-40 Sl 65, 8-9. 16-17. 20 (R.: 1); Jn 6, 44-51

Un cop més sant Lluc ens ofereix una pàgina mestra en el llibre dels Fets dels Apòstols, que ens permet d’apropar-nos a la manera com les primeres comunitats explicaven i interpretaven el significat de Jesús, de les seves paraules, dels fets de la seva vida, sobretot de la seva mort. D’altra banda, l’escena d’avui, ens revela una altra faceta de l’escriptor Lluc, la del bon humorista, tan important en la vida espiritual: us imagineu, germans, el nostre etíop, assegut dalt el carruatge, amb el rotlle del profeta Isaïes desplegat a la falda?

Quin passatge llegia el tresorer de la reina Candaca? El mateix que la litúrgia ens proposava la tarda del divendres sant per a apropar-nos al sentit de la creu de Jesús: l’anomenat cant quart del servent sofrent d’Isaïes. La pregunta crucial és aquesta del nostre eunuc: «Em podries explicar si aquí el profeta parla d’ell o d’algun altre?». Aquí hi ha la clau per a la comprensió de Jesús de les primeres comunitats: entendre, rebre l’Escriptura, tota l’Es­criptura, com una Paraula sobre Jesús, com un camí que porta a la comprensió plena de la seva realitat.

La mort de Jesús va suposar alhora un tall i una represa. Un tall perquè la mort és sempre la destrucció de tot. Una represa, perquè els seus amics la sabran llegir correctament, aquesta mort, a la llum de l’An­tic Testament, a la llum de la teologia del servidor sofrent d’Isaïes, una teologia del poble d’Israel i de la seva missió en el món. Amb els càntics del servent sofrent, Israel, a l’exili, va saber interpretar la seva situació de desfeta com una possibilitat de nova vida per a ell mateix i per a la humanitat. Interpretar així la mort de Jesús i el seu sofriment, com un servei, com una ofrena, va fer que els primers cristians trobessin el coratge per a refer els camins d’Emmaús a Jerusalem, els camins de la nova esperança, del nou càntic de Sió, retrobat amb la resurrecció de Jesús. Aquest és el tresor que va descobrir el tresorer de Candaca i que va córrer, joiós, a dipositar als peus de la seva reina.

El diaca Felip, amb el seu doble ministeri de la Paraula i del sagrament de la iniciació, ens representa tots aquells que van batejar la nostra terra i li van comunicar el missatge joiós de la Pasqua de Jesús. També cadascú de nosaltres hem tingut un diaca Felip enviat pel Senyor a trobar-nos en algun punt crucial del nostre trajecte vital, que ens ha ajudat a comprendre. Estiguem-ne contents, i fem, joiosos, el nostre camí, amb la mà ben foradada a l’hora de repartir l’Evan­geli del Crist del qual hem estat fets tresorers.