divendres, 21 de desembre de 2012

Lectio Divina

EL DEUTERONOMI

La segona Llei (Dt 5,1-22)

1. El Deuteronomi

Presentem en aquest nou exercici de lectura de la Bíblia el cinquè llibre del Pentateuc o Torà, que ara ja coneixem una mica, després d’haver-ne fet el recorregut en lectures anteriors. El nom amb què el coneixem els cristians, Deuteronomi, prové de la traducció grega dels LXX, i significa literalment «la segona Llei». El nom original del llibre, en hebreu, és «Debarim», o sigui «les Paraules», ja que és així com comença el llibre: «Aquestes són les paraules que Moisès va dir» (Dt 1,1).

Aturem-nos en el nom grec. Segona Llei. Què vol dir? Parlem d’una Llei supeditada a la primera? De rang inferior? D’una còpia de la Llei? No. Hem de llegir-ho més aviat com a relectura, meditació i actualització de la Llei. Aquesta seria la clau justa per a abordar correctament el nostre llibre. Hem parlat ja alguna vegada de la importància d’aquests termes: rellegir, meditar, quan ens enfrontem amb la Bíblia. Precisament el Deuteronomi és fruit d’un exercici de relectura i de meditació de la Torà amb la finalitat d’encarnar-la en la història del poble que és a punt de començar, és a dir, amb la finalitat de posar en exercici l’Aliança, d’establir un veritable diàleg entre la història dels homes i la història de Déu.

Convé que ens fixem en l’inici del llibre, en les primeres paraules, que ens en donen la clau: «Paraules que Moisès va adreçar a tot el poble d’Israel a l’altra banda del Jordà, en el desert» (Dt 1,1). Acabat el llarg pelegrinatge del desert, el lloc on el poble, alliberat de l’esclavatge, ha fet coneixença íntima amb el Senyor a l’Horeb o muntanya del Sinaí, d’on n’ha rebut la Llei, la Torà; el lloc on ha après a forjar la seva identitat profunda, es troba ara a les ribes del Jordà, a punt de travessar-lo, a punt d’endinsar-se en la història, el lloc teològic on haurà d’encarnar el projecte de Déu contingut en la Torà. És en aquesta perspectiva, simbolitzada geogràficament, que Moisès i el poble rellegeixen els continguts de la Llei, els mediten i els actualitzen. Algú va dir que era com els «exercicis espirituals que Moisès va predicar al poble abans d’entrar a la Terra Promesa».[1] És la preparació del que farà Josuè més endavant, quan, precedit per l’Arca de l’Aliança, travessarà el Jordà guiant el poble cap a la conquesta del seu destí i del seu sentit (Js 3).

És per això, que fins i tot en la seva situació dins el conjunt de la Bíblia, aquest llibre té una funció interpretativa o hermenèutica molt important. Ocupa el cinquè lloc dins la Torà, és a dir, és el cinquè rotlle de la Llei, i alhora, fa de pont, de frontissa de la nova secció de la Bíblia, els Profetes (Nebiim), que comença amb el llibre de Josuè, i que és precisament la relectura de la Torà i la seva encarnació en la història del poble. L’estructura literària és quasi perfecta. Fixeu-vos-hi:

Gènesi - Èxode - Levític - Nombres
Deuteronomi
Josuè - Jutges - Samuel - Reis

4 llibres (Gn, Ex, Lv i Nm), Dt, 4 llibres (Js, Jt, Sm i Re). Aquests darrers són els anomenats profetes primers o anteriors, que obren la segona secció de la Bíblia, els Profetes, i que nosaltres coneixem més aviat com a llibres històrics. El Deuteronomi els relliga, els articula i els interrelaciona, i la seva funció és tan important que fins i tot, en la redacció i organització del Llibre de la Bíblia, ha impregnat amb la seva teologia els llibres de la primera part o Torà, i els de la segona, o Profetes, fins al punt que els entesos parlen de la història deuteronomista quan es refereixen als llibres de Josuè, Jutges, Samuel i Reis, els dos darrers subdividits cadascun en dues parts.

L’estil d’aquest redactor o escola deuteronomista, que ha relligat perfectament aquesta primera part de la Bíblia, és molt exhortatiu, amb el to del mestre que parla al seu deixeble, o del pare que parla al seu fill. Un tret que fa del Deuteronomi un llibre particularment amable, proper a la nostra sensibilitat espiritual. La teologia deuteronomista rellegeix la història del poble i el seu sentit en clau de fidelitat o d’infidelitat a l’Aliança, i esbossa ja el camí, el pelegrinatge espiritual cap a Jerusalem, que serà el centre de la segona secció, com a únic lloc d’articulació i expressió de la identitat teològica del poble, és a dir, com únic lloc del culte i de l’encontre amb el Senyor (el Temple), que s’esdevindrà sobretot de la mà d’un personatge, que serà central en la segona secció de la Bíblia, que és el messies, encarnat en la figura del rei David, i del qual haurem de parlar en lectures properes, i que ja ens anticipava la Torà amb l’atractiva figura de Josep, del qual també vàrem parlar en la nostra incursió al Gènesi.

Per confirmar la importància d’aquest llibre en la tradició i la vida del poble d’Israel i també de l’Església, basti dir que d’ell procedeix un dels textos principals amb els quals la fe d’Israel s’expressa i s’identifica, el «Shemà», que tot jueu piadós i temorós de Déu recita tres vegades al dia i amb el qual professa el Credo de la seva fe, que no és tant l’expressió d’un conjunt de veritats o dogmes, com l’articulació d’un diàleg fonamentat en l’escolta: «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’ÚNIC. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono. Inculca-les als teus fills; parla’n a casa i tot fent camí, quan te’n vagis al llit i quan et llevis. Lliga-te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls. Escriu-les als muntants de la porta de casa teva i dels portals de la ciutat» (Dt 6,4-9).

També l’Església se’l fa seu en tant que es tracta d’un llibre especialment citat i estimat pel Nou Testament, que Jesús assumeix plenament com a fonament i punt de partida del seu seguiment (Mc 12,28-34). Un dels càntics més estimats de la litúrgia de l’Església, el de les Laudes de la segona setmana, és manllevat del Deuteronomi (32,1-12), i comença quasi amb les mateixes paraules del llibre: «Escolta cel, que parlaré». Sant Benet, a la seva Regla, sembla fer-se ressò del to exhortatiu i alhora tendre del deuteronomista: «Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica» (RB, Pròleg 1), invitant el candidat a la vida monàstica a establir aquest diàleg personal amb el Senyor fonamentat en l’escolta.

2. «Lectio» del text: una relectura del Decàleg (Ex 20,1-17/Dt 5,1-22)

Deuteronomi 5,1-22

1 Moisès va convocar tot el poble d’Israel i els digué: «Escolta, Israel, els decrets i les prescripcions que avui us comunico. Apreneu-los i mireu de posar-los en pràctica. 2 El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l’Horeb. 3 No la va fer solament amb els nostres pares, sinó també amb tots nosaltres que avui som vius. 4 A dalt de la muntanya, el Senyor us va parlar cara a cara, des del mig del foc. 5 Jo em trobava llavors entre ell i vosaltres, per comunicar-vos els seus manaments, perquè teníeu por d’aquell foc i no vau pujar a la muntanya. El Senyor digué: 6 “Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau. 7 No tinguis cap altre déu fora de mi. 8 No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües de sota la terra. 9 No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen. 10 Però, per als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions. 11 No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom. 12 Observa el repòs del dissabte, consagra-me’l, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. 13 Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, 14 però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball, ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni el teu bou, ni el teu ase, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teva ciutat. Així el teu esclau i la teva esclava podran reposar igual que tu. 15 Recorda’t que eres esclau al país d’Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te’n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte. 16 Honra el pare i la mare, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. 17 No matis. 18 No cometis adulteri. 19 No robis. 20 No acusis ningú falsament. 21 No desitgis la dona d’un altre. No cobegis la casa d’un altre, ni el seu camp, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany.” 22 Aquests són els manaments que el Senyor va promulgar amb veu forta davant tota la vostra assemblea, des de dalt de la muntanya, enmig del foc, de foscor i de nuvolades. No va afegir res més a aquests manaments. Després els escriví en dues taules de pedra i me les donà.

Hem triat precisament aquest text per subratllar la noció de relectura, que considerem tan important. El Decàleg, com a compendi de tota la legislació israelita, nucli i eix de l’articulació escrita de l’Aliança és, sens dubte, un dels textos fonamentals de la Bíblia, i alguns el consideren únic en el marc més general de la legislació oriental. Ens fixarem, doncs, en la nostra lectura del text, com el Deuteronomi rellegeix la primera versió del decàleg, que trobem a Èxode 20,1-17.

a) Introducció al Decàleg

Notem d’entrada la presentació o introducció que fa el Deuteronomi al decàleg sinaític: Dt 5,1-5. Moisès s’hi presenta com a mitjancer entre Déu i el poble: «jo em trobava entre Déu i vosaltres», diu Moisès. És una manera d’expressar què és la Torà per al poble. La Torà —i el Decàleg és el compendi de la Torà— és aquest «entre Déu i nosaltres», és la mediació a través de la qual Déu es fa present en la història, i la tasca del poble, destinatari de la Torà i interlocutor de l’Aliança, serà la d’articular correctament aquesta mediació en la història que està a punt de començar.

Un altre tret important d’aquesta introducció és l’afirmació rotunda de l’actualitat de la Llei per a la generació present. D’ací, un cop més, la importància i el significat de la relectura com actualització del passat: «El Senyor, el nostre Déu, va fer una aliança amb nosaltres a l’Horeb. No la va fer solament amb els nostres pares, sinó també amb tots nosaltres que avui som vius.» Allò que va ser dit en el passat afecta igualment el present: és el «nosaltres» que abasta el passat, el present i el futur de la història, i el fil que dóna continuïtat al «nosaltres» és la fe i la història del poble. La funció de la relectura és precisament aquesta actualització, que ha de ser viva, capaç de fecundar novament la vida del poble. Aquesta relectura és fa aprenent la Torà i posant-la en pràctica. Interioritzant-la i actuant-la, verificant-la en el concret i en la realitat: «Escolta, Israel, els decrets i les prescripcions que avui us comunico. Apreneu-los i mireu de posar-los en pràctica» (Dt 5,1). Dos verbs decisius: «aprendre (escoltar)» i «posar en pràctica (actuar)», sense els quals no es podria comprendre l’Israel teologal, la seva relació amb Déu i la seva articulació com a poble.

b) Els manaments «per a Déu»

El primer grup de manaments del Decàleg (Dt 5,6-15), que atenyen la unicitat de Déu i el compromís de consagrar-li tota l’existència, no mostra cap diferència respecte a la primera redacció. Déu hi és presentat com l’alliberador del poble, com aquell que ha actuat en la història fent renéixer Israel amb una nova vida, arrencant-lo de l’esclavatge d’Egipte i invitant-lo a un camí, a un projecte de llibertat i de diàleg. Aquest fet és tan decisiu, que l’únic intermediari entre Déu i l’home serà la seva Paraula, la seva Torà, aquesta instrucció que cal aprendre, escoltant-la, i posar en pràctica. Per això es prohibeix tota altra representació, qualsevol muntatge religiós que pretengués fer de pont entre l’home i Déu al marge de la seva Paraula viva: els ídols, en definitiva, i la utilització manipuladora del nom de Déu i de la seva voluntat.

La radicalitat d’aquest plantejament, el de la unicitat de Déu i el seu valor absolut com a referent, pot explicar el fet que no hagi calgut retocar-ne la redacció ni rellegir-lo altrament. El poble pertany totalment a Déu, la seva identitat profunda és teologal, i aquesta pertinença radical a Déu parteix del fet únic de la seva intervenció en la història alliberant el poble, és més, fent-lo néixer com a poble, capaç d’establir una relació amb ell basada en el diàleg i en la llibertat: aquesta relació a la Bíblia rep el nom de «berit», és a dir, d’aliança.

El precepte del dissabte, en canvi, és interpretat des d’una perspectiva nova, enriquit amb un nou matís. La identitat teologal del poble, salvaguardada en els preceptes anteriors de la unicitat divina i la prohibició dels ídols i del jurament, s’expressa i es nodreix en el culte. És en el culte on esclata magníficament la gratuïtat i la llibertat amb què s’ha d’articular aquesta identitat com a relació i diàleg amb Déu. El dissabte simbolitza aquell espai de lloança i de gratuïtat cap a on camina el destí de la creació i el destí de l’home, o, si es vol, el dissabte expressa el sentit de l’home i de la creació com a projecte comú de Déu. Per això, en la primera redacció del Decàleg, allò que justifica l’observança del dissabte és precisament el dissabte de la creació, i, amb ell, tota l’obra de la creació orientada cap al seu sentit, cap a la seva plenitud, com a primera actuació «ad extra», fora d’ell mateix, del Senyor de la creació. Amb l’observança del dissabte, fent descansar la creació i descansant ell mateix de tot treball, el creient s’insereix en aquest dinamisme, el dinamisme del descans de Déu, de la glòria, de la gratuïtat i de la lloança. En la segona redacció del Decàleg, en canvi, el fonament teològic del descans sabàtic és la intervenció del Déu de la creació en la història del poble: «Recorda’t que eres esclau al país d’Egipte i que el Senyor, el teu Déu, te’n va fer sortir amb mà forta i braç poderós: per això el Senyor, el teu Déu, et mana de respectar el repòs del dissabte» (Dt 5,15). D’aquesta manera, la llibertat i la dignitat de l’home assoleixen plena carta de ciutadania en el projecte de la gratuïtat i de la lloança, en el sentit i l’horitzó de la creació. La creació serà només un projecte acabat quan participi de la llibertat de Déu, de la llibertat de la Pasqua, de la llibertat de l’home que pot entonar el salm 8 amb ple dret: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?” Gairebé n’has fet un déu, l’has coronat de glòria i dignitat, l’has fet rei de les coses creades, tot ho has posat sota els seus peus» (Sl 8,4-7).

c) Els manaments «per a l’home»

Després d’aquesta afirmació, el Decàleg ens introdueix en el pla de les relacions humanes, del compromís amb la realitat, del que avui en podríem dir concreció ètica de les virtuts teologals. En aquest nivell hi ha perfecta concordança entre les dues redaccions, entre el text base i la seva relectura. La redacció deuteronomista afegeix tan sols un matís en el manament d’honorar el pare i la mare: «Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu» (Dt 5,16b). Seràs feliç, literalment «t’anirà bé» o potser «Déu et farà bé». Es tracta de l’arrel «tob», la mateixa que trobem en el relat de la creació (Gn 1), quan Déu contempla la seva obra i hi posa el segell de la seva bondat i de la seva bellesa: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (tob)» (Gn 1,31). El missatge és molt diàfan: l’home, inserit en el mateix dinamisme creador, en tant que fill engendrat per un pare i una mare, ha de col·laborar en el projecte de Déu, en la bondat i la bellesa de la creació. Ha de contribuir, tot donant-li continuïtat, a portar-la vers el dissabte, vers el seu sentit. És del tot lògic, doncs, que el manament d’observar, de consagrar el dissabte doni pas tot seguit al d’honorar el pare i la mare. Allò que és Déu en el pla teologal, ho són el pare i la mare en el pla creatural. El matís del deuteronomista, doncs, confereix al Decàleg, en el seu vessant ètic i humà, una gran profunditat. Es tracta d’aquesta complicitat profunda, implícita, entre la realitat divina i la realitat humana, una complicitat que salvaguarda alhora la transcendència de Déu i la seva immanència, això és, la seva proximitat, el seu compromís amb la història de l’home i el projecte de la creació indissolublement units.

Els preceptes subsegüents són la conseqüència lògica d’aquesta complicitat, d’aquest compromís: no matar, no atemptar contra el matrimoni (signe de l’Aliança de Déu amb el seu poble), no robar, no acusar falsament, no cobejar... fan referència al just equilibri en les relacions del creient amb la realitat, una justícia que assegura la màxima llibertat, la màxima obertura envers Déu i envers els altres. Per això Jesús podrà resumir feliçment el Decàleg en els dos preceptes fonamentals, ja continguts en el Deuteronomi: «Estimar Déu i estimar els altres» (cf. Mc 12,29-31) dels quals depèn i es fonamenta tota la Llei.

Aquesta relectura del codi fonamental de la Torà mostra doncs com el poble ha aprofundit la seva pertinença radical a Déu com un compromís amb el seu projecte creador, un compromís que es verifica en la història i en la humanitat concreta en clau d’aliança, de llibertat i de diàleg.

3. «Meditatio» del text

Quina actualitat pot tenir per a nosaltres aquesta relectura deuteronomista del Decàleg? Com l’hem de rellegir al nostre torn? No podríem pas eludir la lectura de Marc per trobar-ne la resposta:

«Llavors un dels mestres de la Llei, que havia sentit la discussió i havia trobat bona la resposta de Jesús, se li va acostar i li va fer aquesta pregunta: “Quin és el primer de tots els manaments?” Jesús va respondre: “El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” Llavors el mestre de la Llei li digué: “És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis.” Jesús, veient que havia parlat assenyadament, li digué: “No ets pas lluny del Regne de Déu.” I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta» (Mc 12,28-34).

Jesús, en diàleg amb un mestre de la Llei, un teòleg d’Israel, rellegeix la Torà anant precisament a l’arrel del seu fonament. Per a nosaltres és molt important adonar-nos de l’encontre radical, total, entre la fe d’Israel i el plantejament de Jesús. El mestre de la Llei i Jesús coincideixen en la mateixa valoració, en la mateixa relectura de la Torà, i Jesús la proposa com a atri del Regne: «No ets pas lluny del Regne de Déu».

«No ets pas lluny». Vol dir, tanmateix, que cal fer encara un pas per entrar al Regne. I és en aquest punt on la relectura del Deuteronomi esdevé crucial per a nosaltres, els deixebles de Jesús, empeltats en la mateixa fe d’Israel. En efecte, per a nosaltres ja no es tracta d’estimar els altres com a nosaltres mateixos, sinó com Jesús ens estima: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres» (Jn 13,34). La mesura de l’amor és Jesús mateix amb el seu amor concret, encarnat, fet història.  El punt d’inflexió entre la realitat de Déu i la realitat humana, aquell «entre ell i nosaltres» de Moisès, ja no és la Torà, sinó Jesús mateix, amb la seva humanitat, encarnació perfecta de la Paraula, de la Torà de Déu. En Jesús la complicitat implícita entre l’obra de Déu i l’obra dels homes esdevé explícita i perfecta. La creu marcarà el cimal d’aquest trobament, d’aquesta explicitació divina en la història que, paradoxalment, amb l’absència que es produirà fruit de la consumació del misteri pasqual de Crist (resurrecció i ascensió), es tornarà novament un implícit diví.

Des de l’òptica de Jesús, doncs, però això ja era així en l’ortodòxia de la fe d’Israel, el «per a Déu» i el «per als homes» del Decàleg no es poden separar. Cal articular-los sempre correctament, tots dos, mai l’un prescindint de l’altre: és la clau de l’ètica cristiana i és també la plenitud i la perfecció de la seva litúrgia, com ho era per al culte d’Israel. I tan sols als peus de la Creu de Jesús, de la qual neix l’Església com a nou i definitiu Tabernacle de Déu enmig dels homes, el Decàleg assoleix la seva perfecció i la seva plenitud, capaç d’orientar i fecundar novament els camins de la història portant al dissabte de la gratuïtat i de la lloança el projecte de Déu.

4. Pregària

Després de la nostra lectura del Decàleg de la mà de Jesús i del Deuteronomi, serà bo fer-ne pregària: és a dir, situar correctament el nostre compromís amb la història en la perspectiva divina. La pregària, de fet, és això, una reorientació constant de la realitat cap a la seva perspectiva correcta, divina.

Hi ha un text, al Nou Testament, que els cristians van assumir molt aviat com el nou «Shemà» del nou poble, com la carta d’identitat de l’Església. És el Parenostre, que participa del mateix alè, del mateix dinamisme del Decàleg i, com ell, està estructurat en dos blocs, en el «per a Déu» i el «per als homes», estretament vinculats i interrelacionats. N’és, de fet, la síntesi perfecta, convertida en pregària, en súplica confiada a Déu, vist i acollit com a Pare bo que guia amb amor i amb força la història humana i el projecte de la creació.

«Pare nostre del cel,
santifica el teu nom,
fes que vingui el teu Regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia;
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen;
no permetis que caiguem en la temptació,
i allibera’ns del mal» (Mt 6,9-13).

El pa i el perdó, que rebem com un do per a la nostra vida concreta, humana, però que també hem de treballar amb el nostre esforç, són la preparació del Regne, i són el mitjà que tenim per anar ajustant al nostre projecte al projecte de Déu i per no caure en la temptació d’erigir-nos nosaltres mateixos com a referència absoluta de la història i de la creació i per acceptar la mediació, ara no ja de la Torà, sinó de Jesús el Crist. El Parenostre, al capdavall, ens dóna la clau per fer aquell pas que encara no havia fet el mestre de la Llei interlocutor de Jesús en el relat de Marc. Amb el Parenostre passem de la proximitat a la possessió del Regne, millor dit, amb el Parenostre el Regne ens pren i ens assumeix en tota la nostra realitat. El Parenostre és l’atri i el temple del Regne.

Publicat a la revista «Poblet» n. 25, desembre 2012




[1] Frase del Dr. Jordi Latorre en uns exercicis predicats a Poblet.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Des del monestir

«HONOR REGINÆ IUDICIUM DILIGIT»

Acabem de celebrar la solemnitat de la Immaculada. Quan s’escau en diumenge —cosa que passarà l’any vinent— les rúbriques prescriuen traslladar-la al dilluns següent. Espanya, però, gaudeix d’un privilegi especial segons el qual la seva patrona, Santa Maria Verge en el misteri de la Immaculada Concepció, passa per damunt de Nostre Senyor Jesucrist en el misteri del seu Adveniment. Un privilegi, ai las, del qual aviat no podrem gaudir!

Perdoneu-me el punt d’ironia i la llatinada del títol. És una frase feliç de sant Bernat de Claravall, que trobareu en la seva carta n. 174 adreçada als canonges de Lió, i que parafraseja un verset del salm 99 tot aplicant-lo a Maria. Es podria traduir dinàmicament així: «de Maria —la reina— cal parlar-ne amb discreció». Que lluny de la imatge tòpica i típica del sant Bernat «principal amador i curador del zel de la Verge», com el definia sant Bonaventura.

En aquesta carta n. 174, de la qual, per raons òbvies, ningú no parla, sant Bernat qüestiona seriosament el fonament teològic de la festa de la Immaculada que, en la seva època, anava introduint-se per tota la Gàl·lia, i que algunes esglésies, com la de Lió, començaven a celebrar: Bernat s’oposa a la festa litúrgica, ben conscient de la «lex orandi lex credendi»: digues-me què pregues i et diré què creus. Cal dir que l’Orient, que desconeix la doctrina occidental del pecat original forjada per sant Agustí, no hi trobaria res a dir. Però Bernat, aplicat lector del doctor d’Hipona, sí, perquè, amb tota lògica, Maria, segons el doctor mel·liflu, no podria quedar de cap manera exempta de la redempció obrada per Jesucrist i per a això no li caldria tampoc cap privilegi especial. La doctrina escolàstica sobre la Immaculada que s’anirà consolidant fins arribar al dogma de 1854, és, per a Bernat, una mena de malabarisme especulatiu que desdiu de la discreció i de la senzillesa de Maria —santa Teresina s’expressa de manera molt similar en un escrit seu sobre Maria, igualment poc divulgat.

En tant que també els dogmes els hem de rellegir i interpretar —ens hi empeny l’Any de la Fe que estem celebrant— és interessant recórrer a Bernat, considerat el darrer dels Pares, i adonar-se, llegint la seva obra, de la discreció amb què parla de Maria, sempre en referència a Jesucrist, i de com la seva fe cerca de fer-se raonable.

Ara que som a l’Advent ens va bé contemplar la discreció de Santa Maria, la seva humilitat i la seva llibertat, que en fan una porta oberta al diàleg que Déu vol reprendre amb la seva criatura. I ens va bé també adonar-nos de com l’excessiu dogmatisme pot ofegar el pluralisme d’una fe sanament i necessàriament dialogant.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1733, 9 desembre 2012

dilluns, 26 de novembre de 2012

De cada dia

BENEDICCIÓ DEL NOU ORGUE DE POBLET
24 de novembre de 2012,
durant les I Vespres de la solemnitat de Jesucrist,
Rei de tot el món


El Ritual de Benediccions de l'Església preveu un ritu especial per a la benedicció d'un orgue, fet que posa de manifest la importància d'aquest instrument en l'execució del cant litúrgic de la comunitat cristiana. És més, l'instrument com a tal, un cop beneït, assoleix un caràcter sagrat i, ja sigui que acompanyi el cant de l'assemblea o que soni tot sol, esdevé part integrant de la litúrgia de la comunitat.

El ritu comença amb un diàleg entre el qui el presideix i l'instrument que ha de ser beneït. A cadascuna de les invocacions que el celebrant li adreça l'orgue hi respon amb el so i la veu dels seus tubs. Aquest diàleg vol manifestar el fet que allò que serà beneït no és tan sols un objecte de fusta i metall, amb una tècnica complexa i precisa, sinó un instrument musical, amb el seu so produït pel vent i animat per la intervenció experta de l'organista, que és un membre més de l'assemblea orant.

RITUAL DE BENEDICCIÓ D'UN ORGUE

El text de les invocacions, degudament adaptat, l'hem manllevat del ritual emprat per a la benedicció del nou orgue de Montserrat (21/3/2010). La resta, del Ritual de Benediccions en la seva versió catalana.

El P. Abat introdueix el ritu amb aquestes paraules:

Germans i germanes: Procedim a la benedicció del nou orgue de Poblet, amb el desig que la celebració de la divina litúrgia sigui més bella i més solemne. L'art musical en la litúrgia es proposa per damunt de tot la glorificació de Déu i la santificació dels homes; el so de l'orgue es converteix en un signe esplèndid del càntic nou que hem d'oferir a Déu. En realitat cantem el càntic nou, quan menem una vida santa, quan ens unim amb diligència i alegria a la voluntat de Déu, quan, estimant-nos els uns als altres, complim el manament nou.

− Tu, doncs, orgue de Poblet, instrument sagrat, mestre d'invocació i de súplica, lloa la misericòrdia omnipotent de Déu Pare. Respon l'orgue.

− Orgue de Poblet, instrument musical de la celebració cristiana, solemnitza amb el teu so el culte que tributem al Fill de Déu, nostre Senyor Jesucrist, i ajuda a elevar la nostra fe. Respon l'orgue.

− Orgue de Poblet, instrument melodiós de sonoritats multiformes creades pel vent de les teves entranyes, fes de les nostres veus una lloança harmoniosa i evoca l'acció de l'amor de l'Esperit Sant. Respon l'orgue.

− Orgue de Poblet, instrument que dónes so, volum i color a la fe i a l'alegria dels fidels, evoca la majestat de la Trinitat Santa que habita en els cors de tots els homes i dones de bona voluntat. Respon l'orgue.

− Orgue de Poblet, que adornes aquesta casa construïda en honor de la Benaurada sempre Verge Maria, uneix la veu dels creients a la maternal intercessió de Santa Maria, reina dels àngels i dels màrtirs, acompanya la fe confiada de la comunitat de monjos i de tots els fidels que cada capvespre hi fan ressonar el càntic joiós del Magníficat. Respon l'orgue.

− Orgue de Poblet, que ajudes la pregària d'aquesta comunitat monàstica sota el guiatge de sant Benet, en el solc fecund que han obert els nostres sants pares de Cister, amb sant Bernat i tots els qui ens han precedit en la vida monàstica; proclama amb el teu so la lloança del Déu U i Tri mentre portem al cor la sofrença de la humanitat fatigada en el seu combat per la pau i la justícia i anunciem amb goig la Bona Nova del Crist. Respon l'orgue.

Acabada la darrera intervenció de l'orgue, el P. Abat posa encens als encensers. Acte seguit, amb les mans esteses cap a l'orgue, mentre puja el fum i el perfum de l'encens, símbol de la pregària de l'Església, pronuncia l'ora­ció de benedicció:

Senyor Déu nostre,
bellesa sempre antiga i sempre nova,
que regiu el món amb saviesa
i orneu l'univers amb la vostra bondat;
us lloen els cors dels àngels,
que sempre obeeixen les vostres decisions;
us canten els estols dels astres,
que compleixen les vostres ordres
amb el seu continuat giravoltar;
tots els redimits us proclamen sant
amb una sola veu i un sol cor,
amb la boca i amb la vida,
i us exalcen amb gran exultació.
També nosaltres, el vostre poble sant,
reunits amb alegria en aquesta església
volem ajuntar les nostres veus
a l'harmonia universal;
ara, doncs, perquè els nostres cants
pugin amb més dignitat fins a la vostra majestat,
us dediquem aquest orgue perquè el beneïu +
a fi que, acompanyats amb el seu so,
el cant de les nostres lloances i pregàries
sigui més harmoniós i melodiós.
Per Crist Senyor nostre.
R. Amén.

Després el P. Abat aspergeix l'orgue amb l'aigua beneita.

L'orgue fa una introducció joiosa i esclatant al salm 150, que serà el primer cant de l'assemblea acompanyat pel nou instrument, i que canta tothom tot sencer.

Salm 150
Invitació a lloar Déu

Lloeu Déu al seu santuari,
Lloeu-lo al baluard del firmament.
Lloeu-lo per les seves gestes,
Lloeu-lo per la seva grandesa.

Lloeu-lo al so dels corns,
Lloeu-lo amb arpes i lires.
Lloeu-lo amb tambors i danses,
Lloeu-lo al so de flautes i corda.

Lloeu-lo amb címbals sonors,
lloeu-lo amb címbals triomfants.
Que lloï el Senyor tot el que respira.

«Vosaltres sou els corns, les arpes i les lires, els tambors, les flautes i la corda, els címbals triomfants, i el vostre so serà bell si us manteniu en harmonia. Vosaltres sou tot això, que no és pas cosa vil, ni transitòria, ni de poc valor. I ja que sentir segons la carn porta a la mort, que lloï el Senyor tot el que respira».
(S. Agustí)

dijous, 15 de novembre de 2012

Lectio Divina

«JO SÓC JOSEP, EL VOSTRE GERMÀ»
Una lectura del Gènesi

Introducció

Iniciem en ferm el nostre propòsit de llegir la Bíblia a través d’alguns dels textos més rellevants de cadascun dels llibres que la formen. Parlem de «textos rellevants», i no és pas fàcil fer-ne una tria. En tot cas, es tracta d’una tria subjectiva, evidentment. Cada lector s’identifica amb uns o altres textos, que li poden semblar més o menys rellevants. A la Bíblia, no caldria dir-ho, quan la llegim com aquest diàleg entre Déu i nosaltres, entre nosaltres i Déu, tot ho és de rellevant.

El text que he triat, del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, és el relat del retrobament dels germans de Josep, amb Josep, el seu germà, a Egipte, i forma part d’una llarga i preciosa narració que se sol anomenar «Història de Josep i els seus germans» (Gènesi, capítols 37 al 49).

Amb la presentació que vaig fer de la Bíblia en el número anterior, tenim ja uns elements per a situar correctament el text i no perdre’ns en la seva lectura i interpretació. Recordem alguns aspectes importants. El Gènesi és el primer llibre de la Bíblia, i és també el primer llibre de la Torà, i la Torà o Pentateuc és, al seu torn, la primera secció de la Bíblia hebrea. El nom del llibre en hebreu, bareixit, significa «al principi». El llibre, per tant, ens parla d’allò que hi ha al principi, d’allò que Déu ha posat com a fonament de la seva història, del seu diàleg amb la Creació i amb l’Home-Servidor de la Creació. És un llibre fundacional, en el sentit més ple d’aquesta paraula, o fonamental, en tant que conté els fonaments d’alguna cosa. Conté, si es vol, la identitat del poble que, tot llegint-lo, s’emmiralla en aquest llibre, que, no ho oblidem, forma part de la Torà, és Torà, és a dir, ensenyament de part de Déu, concreció del seu projecte, de la seva aliança, expressió, en definitiva, del seu ésser més profund que és amor i veritat, pietat i fidelitat. Convé recordar, per il·luminar aquest plantejament inicial, que també l’evangelista Joan comença el seu evangeli amb la mateixa paraula: «Al principi —diu— existia el Logos, la Paraula» (Jn 1,1). Al principi, diu Joan, com a fonament de la realitat i de la història de Déu amb la Creació i amb els Homes, i havia el Logos, la paraula, el sentit, el llenguatge. I, tot llegint l’Escriptura, nosaltres procurem trobar, aprendre aquest llenguatge, aquest logos diví portador de vida, de felicitat i de sentit, un logos, no ho podem oblidar, que s’ha fet carn, que ha assumit plenament aquesta història humana nostra de la qual ell mateix és fonament (cf. Jn 1,14 i He 1,2-3).

Presentació del text

Gènesi 45,1-15, Josep es fa conèixer als seus germans

«Josep no pogué dominar més l’emoció davant tots els qui l’envoltaven i va cridar: —Feu sortir tothom del meu davant. Així, en el moment en què es va fer conèixer als seus germans, no hi havia cap dels seus assistents. Josep es posà a plorar tan fort, que els egipcis ho van sentir i se’n va assabentar fins la cort del faraó. I va dir als seus germans: —Jo sóc Josep. ¿Encara és viu el meu pare? Els seus germans no li podien respondre, de tan esglaiats que estaven de tenir-lo al davant. Llavors Josep digué als seus germans: —Acosteu-vos cap a mi. Ells se li van acostar, i els tornà a dir: —Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida. Ja fa dos anys que hi ha fam al país i encara en passaran cinc sense conreu ni sega. Déu m’ha enviat aquí abans que vosaltres per assegurar-vos la supervivència en aquest país i salvar prodigiosament les vostres vides. No sou vosaltres els qui em vau enviar aquí, sinó Déu. Ell ha fet que jo fos com un pare per al faraó, m’ha fet senyor de totes les seves possessions i governador de tot el país d’Egipte. Afanyeu-vos a anar a trobar el meu pare i digueu-li: “Això diu el teu fill Josep: Déu m’ha fet senyor de tot Egipte. Baixa al meu costat, no triguis. Viuràs a la regió de Goixen, a prop meu, amb els teus fills, els teus néts, els teus ramats d’ovelles i vaques i amb tots els teus béns. Allà jo et mantindré, perquè encara queden cinc anys de fam. No vull que et manqui res a tu, ni a la teva família, ni als teus ramats”. Vosaltres mateixos i tu, Benjamí, germà meu, podeu comprovar amb els vostres propis ulls que sóc jo qui us parla. Feu saber també al meu pare quina alta dignitat ocupo a Egipte i expliqueu-li tot el que heu vist. I porteu aquí el meu pare com més aviat millor. Josep es va llançar al coll del seu germà Benjamí tot plorant, i Benjamí també plorava abraçat a ell. Després va besar els altres germans, cobrint-los de llàgrimes. Després d’això, els seus germans es posaren a conversar amb ell».

Com ja hem indicat abans, el text forma part —n’és un dels punts àlgids— del relat de la història de Josep i els seus germans (Gn 37-49). Convé recordar-la breument. Els dotze fills de Jacob, que són els dotze pares d’Israel, els dotze fonaments de la ciutat santa de Jerusalem, símbol de tot el poble, com diu bellament el llibre de l’Apocalipsi (21,14), els dotze germans, doncs, no acaben de reeixir en les relacions que comporta i que han de construir la seva vida fraterna. No suporten que un d’ells, Josep, sigui el dipositari de l’amor preferent del pare, Jacob, altrament anomenat Israel (cf. Gn 32,29). No suporten la diferència. El pare fins i tot li ha fet teixir una túnica ornada amb bells ornaments únics, preciosos, de gran valor. Decideixen eliminar-lo, sobretot després que Josep els ha contat un somni en el qual, ells, els seus germans, i els pares, Jacob i Raquel, simbolitzats per les garbes de blat, els estels, el sol i la lluna, es prosternaven davant Josep. El llancen dins una cisterna, després de rumiar si el maten o no, i, finalment, el venen a uns marxants que el conduiran com a esclau fins a Egipte, on, després de diverses vicissituds, Josep serà restablert pel Faraó i posat al cap del seu regne, ocupant-ne la segona dignitat. Arribat el temps de la fam, els germans de Josep baixaran a comprar blat a Egipte, i, després d’un procés molt complex, en el qual Josep actua aparentment com si es volgués venjar dels seus germans, però que, en realitat, vol ser una pedagogia de la reconciliació, procés que analitzarem una mica, es retrobaran amb el seu germà, reconciliats, formant, novament, un poble de germans.

Lectio

Si en fem una primera lectura atenta, que us proposo de fer abans de continuar endavant, ens adonem de seguida de la importància que tenen les paraules «germà», «pare», també «família» (en hebreu, literalment, «casa», és a dir, casal, llinatge), i «Déu» (en hebreu «Elohim», que és el nom genèric que sempre traduïm per la paraula «Déu»). Josep es presenta als seus germans, que fins ara no l’havien reconegut, com el germà en relació al pare. En efecte, exclama: «Jo sóc Josep [el vostre germà]. Encara es viu el meu pare?». Déu està fortament implicat en aquesta història. De fet, és el qui té la clau, el sentit, d’aquesta història.

Un altre aspecte que deduïm de la lectura, és la importància de la dignitat de Josep com a primer ministre o lloctinent del Faraó a Egipte. El text, doncs, vol subratllar també l’exaltació de Josep, després del seu itinerari d’abaixament i d’humiliació.

I, encara, un altre element que voldria subratllar, i que segurament també haureu identificat en la vostra lectura, és la tensió dramàtica i la càrrega emocional del relat. Estem assistint a un moment molt fort de retrobament i de reconciliació, quelcom que s’havia trencat, i no sense llàgrimes, ara es refà, i esdevé porta per al goig i per a l’esperança. Fixeu-vos que el text descriu l’esglai dels germans, i, encara, el plor, finalment alliberat, de Josep, que prepara el retrobament.

Volgudament m’aturo ací, per tal de continuar amb la meditació del text, això, és, amb el seu estudi més aprofundit. En realitat, podríem identificar molts altres aspectes, útils també per a la lectura espiritual que podem i podeu fer d’aquest bonic relat.

Meditatio

Som al final d’un trajecte. Estem assistint a un punt d’encontre de camins que s’havien separat i que ara es retroben. Trobar, retrobar-se, trobada... ha de ser sens dubte un verb important en la nostra meditació, en la nostra lectura profunda d’aquesta pàgina sagrada de l’Escriptura. D’on vénen aquests camins que es retroben? Convindria, ara, que féssim una parada i rellegíssim el relat de Josep des del capítol 37 del Gènesi. Recordem el punt d’arrencada d’aquests camins.

«Jacob habitava en el país de Canaan, on el seu pare ja havia viscut com a immigrant. Aquesta és la història de la família de Jacob. Josep tenia disset anys i pasturava els ramats amb els seus germans, però encara era un noi entre els fills de Bilhà i de Zilpà, dones del seu pare. Les noves que portava al seu pare sobre els seus germans no eren bones. Israel estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l’havia tingut quan ja era vell, i li havia fet teixir una túnica de mànigues amples. Els seus germans s’adonaven que el seu pare el preferia a tots ells; per això el detestaven i no eren capaços de parlar-li amigablement» (Gn 37,1-4).

Adoneu-vos de la insistència en la realitat del clan, de la família, de la casa. «Aquesta és la història —literalment, “genealogies”— de la casa de Jacob». És a dir, d’Israel. Israel ens està dient, està rellegint, en aquest text, està meditant, la seva identitat, una identitat que es forja en el seu esdevenir, en la seva història com a poble. És una casa construïda per les relacions fraternes entre germans en relació a un pare, Jacob o Israel, que porta la identitat de tot el clan, de la família. Jacob, però, com el seus pares Abraham i Isaac, viu com a immigrant, com a foraster en una terra que no posseeix en propietat. Israel, doncs, un poble sempre itinerant, un poble de tendes, que cal plegar i tornar a plantar, està en camí, està caminant per construir un futur, una identitat, que són el futur i la identitat de Déu, a l’escolta de la seva paraula. En aquest context, Josep ens és presentat de seguida en relació al seu pare i als seus germans. I ací comença el conflicte. La gratuïtat de l’amor del pare, Jacob, pel seu fill preferit, Josep, és el motiu de l’enveja i de la discòrdia. Allò que hauria de ser camí per a la gràcia i la joia de Déu, es converteix, per l’opció lliure de l’home, en camí de desfeta i de mort. Josep té una missió important enmig del seu poble, enmig dels seus germans, una missió que ja anuncien els somnis misteriosos de les garbes de blat i dels estels, el sol i la lluna que es prostren davant d’ell. Però de moment aquesta missió resta oculta, oculta d’una banda en la incomprensió respectuosa, meditativa i silent del pare: «Què vol dir això que has somniat» (Gn 37,10), i, de l’altra, en l’odi i la gelosia creixent dels germans.

El conflicte és tan greu, la ferida tan profunda, que porta a l’eliminació del germà, de l’agraciat, del favorit del pare, Jacob, i en darrer terme, de Déu, que és el qui de debò està al darrere de tota aquesta història. Segurament penseu en un altre text que parla de la mort d’un germà pel seu germà: Gn 4. Caín mata el seu germà Abel pel mateix motiu, perquè Déu ha acollit l’ofrena del seu germà i no la seva. Perquè la gràcia, la gratuïtat, el bé en definitiva, no tenen cabuda en el seu cor. Caín, i els onze germans de Josep, refusen el pla de Déu, refusen la mediació d’aquell que Déu ha triat per a fer-ne un signe esplendorós de la seva benedicció enmig dels homes.

Passant per l’abaixament i la mort —la cisterna, l’esclavitud i la presó a Egipte— Josep farà també el camí de l’exaltació, de la resurrecció, si voleu. Però primer ha davallat fins al més profund de la humiliació, i del cor de la humiliació, agafat de la mà de Déu que el salva, ha trobat el camí de l’ascensió, el camí de la glòria. En efecte, Josep és exaltat pel Faraó i posat al cap de tot el país d’Egipte. És així que Josep podrà començar a ser font de nova vida per al seu poble, per als seus germans i el seu pare.

És important adonar-se que el conflicte, l’eliminació del germà, afecta profundament el pare. La realitat del pare sofreix un canvi a causa del desamor dels fills, dels germans. El text descriu amb molta intensitat el dolor del pare quan li porten la túnica tenyida de sang del fill estimat, aquella túnica que el distingia com el fill de la predilecció:

«Jacob es va esquinçar els vestits, es posà una roba de sac i durant molt de temps va fer dol pel seu fill. Tots els seus fills i les seves filles intentaven de consolar-lo, però ell no es deixava consolar, i deia: —Encara faré dol pel meu fill quan baixi a trobar-lo al país dels morts! I plorava contínuament el seu fill» (Gn 37,34-35).

Quan Josep retroba els seus germans a Egipte, s’adona que, abans de fer-se conèixer, ha d’ajudar-los a guarir la ferida que ha comportat la divisió, que n’ha fet, d’un poble de germans, un poble de fratricides. I ací comença tota l’estratagema, que fa tan deliciós el relat, i, fins a un cert punt, desconcertant i contradictori: sembla que Josep es vulgui venjar dels seus germans, els vulgui retornar, «ull per ull i dent per dent, tot el mal que li han fet». Els acusa d’espies i els acomiada retenint com hostatge Simeó, però, dins els sacs de blat hi amaga els diners que ha rebut com a preu. En el segon viatge dels germans a Egipte, Josep acabarà amagant la seva copa d’argent dins el sac de Benjamí, el qui havia ocupat el seu lloc de predilecció en el cor del pare Jacob, la presència del qual havia imposat com a condició per alliberar Simeó en aquest segon viatge. I és en aquest moment, quan Josep vol retenir Benjamí, que els germans, representats per Judà, assumeixen la responsabilitat del germà petit davant del pare i, d’alguna manera, refan allò que s’havia trencat: estimen per l’altre, Benjamí, es posen en el seu lloc, fan el pas de l’egoisme i l’enveja vers l’amor, vers la llibertat de l’amor. Ho podeu llegir al capítol 44. En aquest punt arribem al nostre text, i és ara que comprenem el gruix humà i també teològic d’aquest retrobament de Josep i els seus germans, i amb ells, del pare, Jacob, perquè, finalment, els germans, refent la seva fraternitat, han refet també la seva relació amb el pare, és a dir, la seva filiació, la seva identitat com a poble, com a Israel.

Josep mateix és qui explica el sentit d’aquest itinerari estrany, paradoxal, d’aquesta història de divisió i de reconciliació i retrobament: «És Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida». És Déu qui s’amagava darrere el vel d’una història humana, feta d’amor i de desamor, de perdó i de reconciliació, de pèrdua i de retrobament. Déu sempre actua així en la història. Amagat, amb discreció. Respectant amb saviesa infinita els nostres processos humans, la nostra llibertat. Déu, en aquesta història, actua sobretot a través de Josep. I és ara que podem entendre el veritable significat de la figura, de la persona de Josep. Josep, enmig dels seus germans, és font de reconciliació, causa de retrobament, de perdó i de vida. Els lligams trencats es refan, després d’una llarga pedagogia de reconciliació, que ací hem repassat molt breument. El poble es retroba de nou com un poble de germans, com Israel unit per l’amor (els germans i el pare, Jacob) entorn de Josep, l’exaltat pel Faraó després d’haver fet l’experiència de l’abaixament i de la mort. Josep és, en realitat, una de tantes figures messiàniques que es troben a la Bíblia. Hi fa pensar aquella túnica tan bonica, única, que el distingia dels altres. Hi fa pensar l’amor preferent de què era objecte per part del seu pare i per part de Déu, que ha fet reeixir el seu camí. Hi fa pensar la seva saviesa, regal de Déu, i que el porta a saber llegir amb profunditat els signes —somnis— de la història. El Messies, a la Bíblia, és a dir, l’Ungit de Déu, l’hem d’entendre com aquell que porta la missió de fer present Déu en la història, perquè, com hem dit, Déu sempre s’amaga darrere el vel de la història, no hi intervé directament. El Messies és com un sagrament d’aquesta presència divina que porta la salvació i la benedicció. És per això que per Josep, a causa de Josep, el poble abocat a la mort (la fam) per culpa de la desunió (l’eliminació del germà), retroba de nou les fonts de la vida i les fonts de la pròpia identitat com a poble. I les retroba en Josep, entorn de Josep. Això és el que ens fa contemplar el nostre text.

En un altre relat molt bonic de reconciliació entre germans, Esaú i Jacob (el pare de Josep), que podeu llegir a Gn 33, hi ha una expressió bellíssima, i fortíssima, que diu Jacob al seu germà Esaú en el moment del retrobament i de la reconciliació: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m’has acollit amb benvolença» (Gn 33,10). Els germans de Josep fan seves aquestes paraules carregades de significat: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu ens aculls amb benvolença», ens fas participar de la vida i de la gràcia, de la benedicció de Déu.

El relat ens està dient, al capdavall, que solament en el Messies el poble pot retrobar-se com a tal, retrobar la seva identitat. I aquesta identitat és la benedicció de Déu de la qual, aquest poble de germans reconciliats en l’Ungit, ha de ser testimoni i sagrament enmig de tots els altres pobles. Aquesta era, si més no, la primera crida i la primera promesa de Déu a Abraham, el pare de la fe d’Israel (cf. Gn 12).

Contemplatio

Jo no ho sé què pensaven els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, sobretot Mateu, Lluc i Joan, quan van confegir els seus relats que ens expliquen la resurrecció de Jesús, el Messies, i el seu retrobament —aparicions— per la comunitat dels deixebles. No ho sé, però és tan temptador pensar i creure que van rellegir aquest preciós relat de retrobament que hem meditat, amb Josep i els seus germans, per tal de dir alguna cosa, per tal d’intentar explicar l’inexplicable!

Jesús va ser traït i venut, com Josep, per un dels seus germans, per un dels dotze deixebles. Recordeu que Jesús els defineix diverses vegades com a germans (cf. Mt 23,8). Jesús va passar per la humiliació i per la mort, però Déu n’hi va fer un camí d’exaltació i de glòria. La traïció i la mort de Jesús havien dispersat el grup dels dotze, havien trencat els lligams de la comunió, havien ferit greument les fonts de la reconciliació i del perdó. Només entorn del Ressuscitat, Jesús exaltat que es fa misteriosament present enmig dels seus, seran capaços de refer aquests lligams i seran constituïts per sempre poble de germans en una veritable comunitat d’amor i de perdó. Entorn de Jesús, el Messies, mai sense ell, com els germans entorn de Josep. Us convido a repassar els relats de les aparicions del Ressuscitat, i veureu que Jesús es val també d’una pedagogia de la reconciliació. Els deixebles, com els germans de Josep, no el reconeixen mai a primera vista, i quan, finalment, el reconeixen, és per la iniciativa de Jesús (i de Josep), que es fa conèixer, que revela el seu veritable significat, la seva veritable identitat: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu».

La nostra contemplació, ens porta, doncs, de Josep a Jesús, el nou Josep, el Josep veritable, aquell que Déu ha enviat al davant nostre, per donar-nos l’autèntic aliment de vida, el blat de la saviesa incorruptible. Jesús, l’Exaltat per Déu al cap de casa seva, la seva i la nostra Església. Jesús, el Crist, aquell en el qual refem els nostres vincles, la nostra identitat, la nostra germanor.

És el Ressuscitat mateix qui ens diu que, per poder-lo comprendre plenament a ell, hem fer primer el camí de la Torà, dels Profetes i dels Salms (Lc 24,44). Altrament no arribarem mai a comprendre’l de debò i no ens podrem constituir com a poble al seu voltant. Jesús aplica la mateixa pedagogia als dos deixebles d’Emmaús, que són una imatge molt eloqüent i expressiva de l’església en camí a l’encontre del Ressuscitat, a l’encontre d’una Presència que no és mai del tot evident, i que s’amaga sempre darrera el signe, un signe que, tot amagant, revela, i tot revelant, amaga.

La nostra contemplació ens ha portat a Jesús. Però, paradoxalment, ens fa contemplar Jesús, en Josep, al cor de l’Antic Testament, al cor de la Torà, al cor d’allò més íntim que ens ha dit Déu d’ell mateix. Josep és Jesús, i els seus germans som tots nosaltres. I quan hem descobert aquesta realitat, amagada i patent alhora al cor de l’Antic Testament que prepara el Nou, quan hem fet aquest camí de reconciliació i de retrobament, podem confessar que Josep-Jesús-Crist és Déu, el nostre Pare: «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m’has acollit amb benvolença» (Gn 33,10).

La nostra contemplació ens ha portat a Jesús, i de Jesús a l’Església, la comunitat. No podem tenir Jesús entre nosaltres al marge de la comunitat de l’Església. No el podem reconèixer i acollir, com els germans de Josep, si no és en aquesta experiència de fraternitat. Perquè des dels inicis —quan hem començat la història de Josep— ens hem rellegit a nosaltres mateixos com una casa, una família, una comunitat, una fraternitat. No podem ser altrament. Un poble foraster de germans que fa camí, portant amb ell la seva identitat, el Crist, el Messies, sagrament de la bondat incommensurable de Déu.

Oratio

Voldria deixar-vos amb dos textos preciosos de l’Escriptura relacionats amb la història de Josep per a la vostra pregària contemplativa. La lectura i meditació de l’Escriptura ens ha de portar sempre a l’àmbit de la pregària, és més, ha de ser llegida i meditada en aquest àmbit.

Un text de l’Antic Testament. Josep va amagar els diners amb què els seus germans li havien pagat el blat, dins els seus sacs de blat, com un tast de la seva generositat, d’allò que Déu, a través d’ell, els preparava. Els germans, estranyats, voldran restituir-los a Josep en la seva segona compareixença davant d’ell. Aquesta és la nostra justícia humana. La de Déu, en canvi, tornar-nos els diners. Josep diu als seus germans: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs». En la nostra pregària podríem meditar aquest petit text, per assaborir la joia i la saviesa de tot el relat sencer. Perquè, en el nostre viatge, en les nostres anades a Egipte, sempre portem el tresor de Déu, Déu mateix, en el nostre sac de viatge, en la nostra motxilla. Portem la seva Paraula, l’Escriptura, aquest tresor inesgotable que hem d’administrar, és a dir, llegir, meditar, pregar i contemplar. Un tresor que, d’amagat, Crist, el Messies, Josep, ha posat dins els nostres sacs perquè el trobéssim en les asprors i les parades del nostre camí.

I un text del Nou Testament.

«Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: —No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: S’han repartit entre ells els meus vestits; s’han jugat als daus la meva roba. Això és el que van fer els soldats» (Jn 19,23-24).

La túnica preciosa de Jesús, teixida d’una sola peça de dalt a baix, potser per la seva mare, Maria, la Dona, que als peus de la creu, amb el deixeble estimat, ens representa a nosaltres, la comunitat reconciliada, aquesta túnica, que els soldats no gosaren trossejar, sempre m’ha portat a llegir la mort de Jesús a la creu com la revelació plena del Messies, Josep-Jesús. Aquell que, morint i ressuscitant, com Josep, fa possible que nosaltres, els seus deixebles, siguem una comunitat de germans, restaurats a la font que brolla del seu costat colpit per la llançada del soldat. Aquesta túnica és un símbol de la unitat en la fraternitat, de la veritable comunió que solament es troba en l’amistat amb Jesús.

Per acabar, tinc el deure d’indicar que volgudament he invertit l’ordre clàssic del mètode de la lectio divina[1]: lectio, meditatio, oratio i contemplatio. Jo he preferit: lectura, meditació, contemplació i oració. Així us deixo amb el realisme de l’oratio, això és, del vostre diàleg personal amb Déu, la Paraula, una oratio que, a més de la meditació i, encara, de la contemplació del misteri de Déu, ens compromet en la tasca seriosa de refer i de vetllar per les nostres relacions fraternals, per crear espais de diàleg i de retrobament entre nosaltres, que facin possible el perdó. Perquè, no ho oblidem mai, rere les llàgrimes i la tendresa de Josep i dels seus germans, que s’abracen feliços després de la solitud i la ferida del desamor, hi ha sempre les llàgrimes, la tendresa i l’abraçada del pare del fill pròdig de la paràbola, del Pare, que és Déu (cf. Lc 15,11-32): «Tornar-te a veure ha estat com veure Déu, i tu m’has acollit amb benvolença» (Gn 33,10).



[1] En les nostres lectures dels textos bíblics procurarem seguir aquest mètode. Més que un mètode, és un camí, com un mapa per orientar la nostra lectura. Aquest estil savi de llegir la Bíblia, que ja venia d’una llarguíssima tradició, el va consagrar en el segle XII un monjo cartoixà en la seva obra Scala claustralium, on estableix i explica aquesta manera ordenada de llegir els textos: lectio, meditatio, oratio i contemplatio. És a dir, la lectura i l’aprofundiment del text, en un àmbit de pregària, que ens ha d’obrir a l’amor i a la contemplació del misteri de Déu.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Des del monestir

IN, INDE, INDEPENDÈNCIA

Poblet és un panteó, entre altres coses. El panteó —diuen els entesos— de la dinastia comtal-reial catalana. Els panteons, almenys els que he visitat, tenen tots un punt de fred i de sinistre. Els panteons, per bonics i sumptuosos que siguin, són això, estoigs de mort i de putrefacció. Ben mirat, Poblet podria ser també el panteó d’un passat nacional mort, que ja no ha de tornar mai més. De fet, Poblet, tot i ser el panteó de la dinastia catalana, o potser per això, ja no és un referent potent per a la societat catalana des del punt de vista nacional: alguna corona escadussera per al bon rei en Jaume, i para de comptar.

Els qui hi vivim, a Poblet, procurem ser conscients del perill que comporta el dinamisme d’un lloc que constantment remet al passat i no al futur. És el que tenen els panteons i els museus: els morts que hi reposen i les coses que s’hi guarden són sempre cosa del passat. El perill principal seria per a nosaltres el de construir una vida monàstica arqueològica, allunyada de la realitat d’avui, ignorant els batecs de la nostra gent, que fem nostres, vulguem o no, amb el vot d’estabilitat, que comporta l’arrelament en una comunitat humana i en un espai físic concrets.

No fa gaire, el dia 1 de setembre, amb motiu de la marxa de la Llibertat (que commemorava la de fa vint-i-cinc anys), un grup de nois i noies, arribant a Poblet, hi va confegir la paraula «independència» amb unes lletres grosses, amb el fons, primer de la porta daurada, i després de la façana del monestir. N’han quedat algunes fotografies molt boniques. Aquesta paraula màgica, escrita sobre un fons tan sobri i imposant, em va fer pensar en la vida nova, en el futur, en la necessitat de ser creadors i imaginatius. Eren nois i noies que tenien la vida i el futur al seu davant, i, amb el seu gest, semblava com si volguessin esquerdar les fortes muralles del monestir que guarden el passat per alliberar-lo i fer-ne un nou dinamisme per al present i per al futur.

Imaginació, creativitat, il·lusió. Col·laboració: tots hem d’aportar-hi la nostra lletra per a confegir la paraula màgica d’aquest projecte comú, una paraula que serà així d’integració i no d’exclusió.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1728, 4 novembre 2012

diumenge, 26 d’agost de 2012

Des del monestir


BOCA DE MEL

El dia 20 es va escaure la festivitat de sant Bernat de Claravall, altrament dit «doctor mel·liflu». I aquests darrers dies s’ha col·locat —o està a punt de col·locar-se— a la façana del temple de la Sagrada Família de Barcelona una imatge seva, de molta força, obra de l’escultora Montserrat Garcia i patrocinada pels cistercencs i cistercenques de la nostra pàtria i també de l’Estat espanyol. L’esdeveniment em mou a fer algunes consideracions sobre aquest sant, que va acaparar per a ell tot sol el segle XII.

1. Sant Bernat no és el fundador dels cistercencs. És l’inspirador, dins el moviment monàstic sorgit de Cister, d’una nova línia que podríem anomenar bernardina o claravalliana. No tots els cistercencs s’identifiquen amb aquesta línia. Els qui posaren els fonaments del moviment cistercenc, que neix de la relectura feta al segle XI-XII de la Regla benedictina, són sant Robert de Molesmes, sant Alberic i sant Esteve Harding.

2. Sant Esteve Harding, poc conegut, és el qui va consolidar Cister i va imprimir al nou orde els seus trets fonamentals. És un humanista, un monjo culte, amb una espiritualitat delicada i elegant. Li devem una de les primeres edicions crítiques de la Bíblia, l’anomenada Bíblia de sant Esteve Harding, i també les primeres edicions crítiques dels llibres litúrgics per als monjos cistercencs.

3. La personalitat de sant Bernat contrasta fortament amb la de sant Esteve. A Bernat li fa por l’ensorrament del seu món monàstic tradicional, fonamentat en unes seguretats que els nous corrents de reflexió teològica —l’escolàstica incipient— i també els canvis socials que s’anuncien, poden fer trontollar. Llegeixi’s així el seu dur enfrontament amb Abelard, i amb altres, representants d’aquest nou corrent teològic. Bernat és conegut també per haver predicat la Croada. 

4. Sant Bernat fou un òptim lector de la Bíblia, i la va comentar com un mestre, fidel a la més genuïna tradició de la lectio divina, des d’Orígenes. Tot allò que diu als monjos, això és, la seva teologia mística i la seva espiritualitat, ho poua d’aquesta font.

5. Va encarregar la reforma del cant gregorià a un teòric de la música del seu segle, el qual, a partir d’una teoria basada en la racionalitat dels modes gregorians, va corregir tot el repertori i va deixar el cant cistercenc més o menys tal com ha arribat als nostres dies. Aquest criteri de racionalitat, sant Bernat el va aplicar també a l’àmbit de l’arquitectura, despullant-la de tot element superflu. Un aspecte, aquest, que contrasta vivament amb l’estètica de la Sagrada Família, amb la qual, a partir d’ara, haurà de conviure. Potser per això la seva estàtua, fins ara, s’ha resistit a ser-hi instal·lada.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1718, 26 agost 2012

diumenge, 22 de juliol de 2012

Des del monestir

NEBIAH

Vol dir profetessa. El llibre de l’Èxode presenta amb aquest nom la germana de Moisès, Maria, encarregada de dirigir la gran litúrgia d’acció de gràcies de la Pasqua, després del pas del mar Roig (Ex 15,20). Però no vull escriure sobre això.

Alguns voldrien els monjos i, sobretot, les monges, quietes en els seus monestirs, enfilant salms o desgranant rosaris. Diuen que som religiosos de vida contemplativa (!?). Fins i tot n’hi ha que afirmen que som els encarregats de la pregària en l’església, com si Jesús hagués lliurat el Parenostre només a uns quants. I, tanmateix, els qui diuen això no s’adonen que la vida monàstica, amb el pas del temps, ha perdut l’alè profètic que sí que l’havia caracteritzada dins l’església. Per no parlar dels primers segles del cristianisme, pensem per exemple en un Bernat de Claravall (s. XII), que no es quedà per a ell tot sol la Paraula que li cremava les entranyes, o, en els nostres dies, en un Roger de Taizé, que va fer del seu monestir un signe profètic de reconciliació.

Avui la vida monàstica a casa nostra ha retrobat el seu alè profètic per boca de dues profetesses: la germana Teresa Forcades, benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, i sor Lucía Caram, dominica del convent de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara de Manresa. Cadascuna amb matisos diferents, són portadores d’una paraula de foc, clara i intel·ligent, una paraula que neix de la fe i de la raó i que es verifica en els fets, en la línia del «dabar» (paraula-esdeveniment) de la Bíblia.

La paraula profètica sempre és incòmoda, principalment per als dirigents de la mateixa institució de la qual brolla i a la qual va adreçada. Déu ens hi parla, per mitjà d’aquesta paraula, en moments delicats o crucials de la història, per recordar-nos que l’Absolut és l’altre, el petit amb el qual Ell s’identifica. L’altre és la bardissa encesa on el misteri de Déu se m’ofereix i em reclama, fent esclatar els àmbits esquifits del dogma i del magisteri.

Agraïm-la, aquesta paraula profètica. No siguem sords! Acollim-la en tots els seus matisos! És Déu mateix, el Senyor, qui ve a trobar-nos en la paraula dels profetes: «Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol / per a virtuts corcades en l’acontentament. / [...] dóna mal d’ull a la bellesa clara / i infecta de misèria la joia i el desig, / car ja tota mirada, o radiant o llosca, / s’aclarirà de sobte, bleïda per la fe: / vindré com terratrèmol o com gropada fosca / perquè Jo sóc, Jo sol, Jahvè!» (Nabí, Josep Carner, cant I).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1713, 22 juliol 2012

diumenge, 13 de maig de 2012

Des del monestir

CAÇAR ELEFANTS

«Una vegada es reuniren els arbres per elegir-se un rei i consagrar-lo. I van dir a l’olivera: —Sigues tu la nostra reina! L’olivera els contestà: —Renunciaré al meu oli, que honora Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors els arbres van dir a la figuera: —Vine, sigues tu la nostra reina! La figuera els contestà: —Renunciaré a la meva dolçor i als meus fruits saborosos, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors els arbres van dir a la parra: —Vine, sigues tu la nostra reina! La parra els contestà: —Renunciaré al meu most, que alegra Déu i els homes, per gronxar-me sobre els altres arbres? Llavors tots els arbres plegats van dir a l’arç: —Vine, sigues tu el nostre rei! L’arç va contestar als arbres: —Si de bona fe voleu ungir-me rei vostre, veniu i aixoplugueu-vos a la meva ombra; però si no és de bona fe, sortirà un foc de l’arç que consumirà els cedres del Líban» (Jt 9,8-15).

La Bíblia, curiosament, o no tan curiosament, és un llibre antimonàrquic. Per molts motius. Potser no és prou coneguda encara la cèlebre paràbola del llibre dels Jutges —una petita obra mestra literària— que acabem de transcriure. El principi de la llibertat i de la responsabilitat humanes, que ja s’insinua en el diàleg inicial de l’home-dona amb el seu Creador (Gn 2-3), fa que sigui així, això és, que la Paraula de Déu continguda en la Bíblia inviti la humanitat a donar-se estructures de relació social i de govern basades en aquesta responsabilitat i llibertat. La Bíblia creu, per damunt de tot, en l’home i en la dona lliures i majors d’edat.

En aquest temps pasqual, l’església, en l’himne de les Laudes ferials, ens fa lloar Jesucrist que, per mitjà de la seva resurrecció, ha fet del cel i la terra «unam rem publicam», una república, una pàtria, una sola realitat, un únic poble arrelat en la felicitat i la benaurança, en la pau i en la llibertat plenes. En transcric l’estrofa sencera, de regust clàssic, romà, amb un llatí força entenedor: «Triumphat ille splendide et dignus amplitudine, soli polique patriam unam fecit rem publicam». Als cristians, doncs, se’ns urgeix, en la tasca política —en el sentit estricte de la paraula— que no podem eludir, a construir a la terra aquella realitat que creiem i esperem ja realitzada en el cel: «faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en cel» resem en el Parenostre. Perquè ni l’olivera pot renunciar al seu oli en bé de tots, ni la figuera al seu fruit saborós, en bé de tots, ni la parra al seu most dolcíssim, en bé de tots, ni l’home ni la dona a la seva llibertat i a la seva responsabilitat, en bé de tots i honor de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1703, 13 maig 2012