dissabte, 29 de març de 2008

Homilia, 29 març 2008

DISSABTE DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

«Nosaltres no podem deixar de dir el que hem vist i sentit». I què és el què hem vist i sentit? «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí? La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia, i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol».

L’entranyable seqüència de Pasqua que ens acompanya aquests dies, juntament amb l’evangeli que hem proclamat i la lectura dels Fets dels Apòstols, subratllen un element fonamental de la fe pasqual: aquesta és sempre resposta creient a un anunci, a un testimoniatge. Maria corre a comunicar-ho als amics de Jesús que ploren la seva mort; els deixebles d’Emmaús també corren a comunicar-ho als altres… «Digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí?». La fe pasqual neix com a resposta a aquesta pregunta, una resposta que es confegeix en el trobament personal amb el Crist vivent: «El Crist, en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea ell us precedirà».

Aquesta fe-resposta se’ns dóna i l’hem de viure com un camí a recórrer, un camí de retorn a Galilea, és a dir, als orígens, a la primera crida. La tomba buida no és una meta, sinó més aviat la línia de sortida d’una nova cursa, d’una nova recerca. I la glòria del Ressuscitat és el nom d’una absència, o, millor, d’una presència en l’absèn­cia, que ens deixa en neguit com l’Estimada del Càntic: «¿Adónde te escondiste / Amado, y me dejaste con gemido? / Como el ciervo huiste / habiéndome herido; / salí tras ti clamando, / y eras ido».

I quan Crist es deixa trobar per la nostra fe, per la nostra recerca, quan sembla que el tenim a la vora per temperar el nostre neguit: «la pau sigui amb vosaltres», s’esdevé que aquesta pau no és la pau que ens pensàvem, sinó novament la pau del neguit, la pau de la urgència de l’evangeli de la vida que cal proclamar ar­reu i a tothom: «Aneu per tot i el món i prediqueu a tothom…».

Aquest és el do i la tasca de Pasqua: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu-nos pietat». Amén, al·leluia.

dijous, 27 de març de 2008

Homilia, 27 març 2008

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

La nit de Nadal, germanes i germans, l’àngel deia als pastors: «us evangelitzo una alegria molt gran que ho serà per a tot el poble, avui, a la ciutat de David…». Amb aquestes paraules inicials i les que avui hem escoltat sobre l’alegria dels deixebles en veure el Ressuscitat, que són pràcticament les darreres de l’evangeli, sant Lluc ens proposa com una pedagogia de la joia.

El temps de la joia és el temps de Déu, i quan Déu ve a trobar-nos en el nostre, els àngels anuncien aquesta joia. És l’alegria messiànica, l’alegria de les benaurances, l’alegria que acompanya el naixement de Joan Baptista, i que l’àngel comunica a Maria quan li diu: «Alegra’t, agraciada», és a dir, «feta joiosa», perquè en grec, «gràcia» i «joia» són una mateixa paraula.

De l’alegria de Déu ens en parlen sobretot les tres paràboles del capítol 15 de l’evangeli: la de l’ovella i la dracma retrobada, i la del fill retrobat. L’alegria del pastor per l’ovella recuperada, l’a­legria de la mestressa de casa per la moneda trobada, i, sobretot, l’alegria del pare quan veu que li torna el fill, aquesta alegria és evangeli, bona notícia de l’alegria de Déu.

Ho són sobretot les paraules del pare al fill gran, enrabiat i ofès pel retorn del seu germà. Escoltem-les: «calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (Lc 15, 32). Imaginem-nos Déu mateix dient aquestes paraules en el retorn del seu Fill estimat, desfigurat per la creu i pels nostres pecats, restituint-li el vestit, les sandàlies i l’anell de la seva condició divina, i parant-li la taula del convit de les noces reials. Perquè la resurrecció de Jesús és també l’alegria de Déu, i quan aquest Pare d’entranyes de compassió el veu venir de lluny, carregat amb la creu i amb la nostra humanitat, és tota aquesta humanitat nostra que omple de besades abraçant-la amb la seva tendresa.

L’alegria de Déu! Això és Pasqua! L’alegria de Déu i la nostra. «Els deixebles, de tanta alegria, no s’ho acabaven de creure…» (Lc 24, 41). Demanem, doncs, al Ressuscitat el do de la fe per creure en l’alegria de Pasqua i créixer en goig i en llibertat.

dimecres, 26 de març de 2008

Homilia, 26 març 2008

DIMECRES DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 3, 1-10; Sl 104, 1-2. 3-4. 6-7. 8-9 (R.: 3b); Lc 24, 13-35

Sant Lluc, a banda d’un excel·lent i elegant escriptor, és també un gran mistagog. El relat d’avui, en efecte, tan conegut de tots, és una catequesi, una introducció al sentit de l’Eucaristia i fins i tot a la forma de celebrar-la. Considerem-ne alguns aspectes:

1. El camí. L’eucaristia és per als qui caminen. Els instal·lats no hi tenen res a fer. Sovint, però, els nostres camins, com el dels dos deixebles, neixen d’una decepció i s’encaminen cap a un horitzó sense esperança. Tant se val, el que compta és caminar. És la condició de possibilitat per a trobar-se amb el Crist.

2. L’acolliment de l’altre. Els nostres camins sempre es creuen amb els camins dels altres, o de l’altre. Aquest altre, ens diu als monjos sant Benet, és el Crist. El Crist caminant, pelegrí, tal com és representat en el bellíssim relleu dels deixebles d’Emmaús al claustre romànic de Silos.

Aquests dos punts, el camí i l’acolliment de l’altre, s’esdevenen litúrgicament en allò que en diem ritus inicials de la missa. Ens posem en camí i ens apleguem (collecta) formant comunitat de pregària en un gest d’acolliment i concòrdia mutus.

3. La lectura i la comprensió de l’Escriptura. És a dir, aprendre a llegir i interpretar els nostres camins humans a la llum dels camins de Déu, que en el Crist pelegrí que se’ns fa trobadís, s’en­trecreuen amb els nostres. Quan el diaca proclama l’Evangeli és Jesús mateix qui ve a trobar-nos, per explicar-nos, ell mateix, amb la seva paraula de foc, el sentit de les Escriptures.

4. La fracció del pa. És un gest senzill, i, com tots els gestos sen-zills, d’una gran expressivitat. Els deixebles el devien recordar aquest gest de Jesús, la seva manera especial de partir el pa a l’inici ritual dels àpats que havien compartit amb ell. Jesús enclou en aquest gest tan senzill tot el significat de la seva donació sa-crificial als altres realitzada amb la seva mort en creu. Allò que fa present el Crist no és tant la materialitat del pa/cos de Crist, com dirà la teologia posterior, sinó el gest de partir i repartir aquest pa. En aquest moment s’esdevé el reconeixement de Jesús: el retrobem i comprenem qui és Ell. Però no el podem aferrar. Jesús, de fet, un cop reconegut, desapareix. En efecte, Jesús és reconegut en la fracció del pa per la fe, en la fe, sense la qual el sagrament no tindria lloc.

5. L’enviament. La trobada amb el Ressuscitat posa novament en camí els dos deixebles. Se saben i se senten enviats a trobar la comunitat i a proclamar allò que han vist i sentit. Aquest és el significat del ritu de comiat de la missa.

Germans, de plata i d’or no en tenim, però tenim l’Eucaristia, la fracció del pa, el lloc de l’amistat i la trobada amb Jesús: «tu i jo, i un tercer entre nosaltres, Crist, l’Amic» (Elred de Rievaulx, De spiritali amicitia I,1). Donem, doncs el que tenim, donem Crist als altres, i donem-nos nosaltres mateixos; acollim-nos amb sinceritat els uns als altres, no restem mai asseguts ni instal·lats, ans sempre en camí, perquè Crist, la nostra esperança, ha ressuscitat, realment ha ressuscitat. Amén, al·leluia.

dimecres, 19 de març de 2008

Homilia, 19 març 2008

DIMECRES SANT
Is 50, 4-9a; Sl 68, 8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26, 14-25

«Un dels dotze, anomenat Judes». Ahir vàrem parlar una mica del significat del lliurament de Judes, de Judes que lliura Jesús. Dèiem que Judes conjuga en mode humà el verb lliurar, un verb que vol expressar, en mode diví, l’essència mateixa de Déu: Déu que se’ns lliura, a la creu, en la nuesa i la vulnerabilitat del Fill.

Els textos d’avui conviden a aturar-se en el trauma, humà, que provocà en els deixebles i amics de Jesús la «traïció» de Judes, aquest acte certament covard i innoble. Es veu de seguida que no va ser fàcil per a ells assumir aquest fet, llegir-lo com a història de salvació. A l’evangeli de la unció de Jesús a Betània s’arri­ba a l’extrem de titllar Judes de lladre. I avui l’evangelista posa en llavis de Jesús paraules duríssimes, incoherents fins a un cert punt amb l’estil de parlar del Mestre: «Ai de l’home que el traeix… a aquest home més li valia no haver nascut».

A l’Antic Testament hi ha una bella història de traïció i reconciliació. Tots la recordem bé: la de Josep, venut pels seus germans per despit i enveja. És la història de l’Israel dividit per l’odi, que troba en el Messies (Josep) la font de la reconciliació i la possibilitat d’una vida nova. Quan Josep retroba els seus germans a Egipte i es fa conèixer d’ells, els adreça aquestes paraules consoladores: «Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 44, 4-5). Després s’esdevé la reconciliació dels germans entorn del Josep retrobat i exaltat a la més alta dignitat d’Egipte —és una imatge de la resurrecció i exaltació del Crist—. Recordeu l’escena: les llàgrimes de Josep, la confusió dels germans, i l’abraçada final que segella el perdó. Us invito, doncs, a llegir la «traïció» de Judes i el trauma dels amics de Jesús, també dividits i escandalitzats per la mort del Mestre, a la llum d’aquest text confortador de reconciliació i retrobament. Més encara, a llegir-hi la nostra pròpia història, comunitària i personal, de desamor, d’enveja, de traïció, de covardia...

Urs von Balthasar, interpretant les paraules terribles de Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat», diu que en aquests moments es produeix el màxim allunyament, la màxima distància, la màxima separació entre el Pare i el Fill. Paradoxalment, d’aquest esquinçament, d’aquesta separació —la mort de Jesús— en brolla a dolls l’Esperit de la vida nova, l’Es­perit que Jesús retorna al Pare tot lliurant-lo a la humanitat.

Mirem, doncs, de meditar la «traïció», que és també un màxim distanciament, i el lliurament de Judes, des d’aquesta perspectiva, ben abraçats a la creu del Senyor, i demanem-li, al Crucificat, que ens obri la font de les llàgrimes, i que ens preservi de la duresa de cor i de condemnar els altres.

dimarts, 18 de març de 2008

Homilia, 18 març 2008

DIMARTS SANT
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

«Déu va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plà­nyer». Ho cantarem durant la comunió, tot apropant-nos a rebre el Pa que ens dóna Jesús, signe de la seva identitat i de la seva intimitat compartides. Va ser, com ho serà aquest, un moment intens aquell en què Judes va rebre el pa de l’amistat del Senyor i, rere aquest pa, la suggestió de Satanàs.

Jesús sap què està passant pel cor de Judes i fins l’empeny, l’en­coratja a dur a terme el seu propòsit: «Fes més de pressa això que estàs fent». Jesús, encara, interpreta «això que Judes està fent i que cal que faci de pressa» com la causa de la glorificació del Fill de l’Home. Glorificar, si ho traduïm en un llenguatge entenedor per a nosaltres, vol dir manifestar, fer evident el pes específic d’una cosa, la seva realitat, el seu significat profund. «Això que Judes està fent» revelarà, segons Jesús, qui és realment el Fill de l’Home, qui és realment Déu.

I què és el que fa o ha de fer Judes?

Déu entrega, lliura el seu Fill. Allò que va demanar una vegada a Abraham, el lliurament del fill estimat, és a dir, de la pròpia vida, del propi futur, Déu ho fa, ho assumeix com a cosa pròpia. Déu ens dóna Jesús, el seu Fill estimat, i en el Fill se’ns dóna Ell mateix com a Déu: «Déu va entregar el seu propi Fill…». Goso afirmar que l’essència de Déu, allò que Déu és, la seva glòria, el seu pes específic, s’explica en aquest verb «entregar».

I Judes, què hi fa ací? Judes assumeix la responsabilitat de conjugar en mode humà el verb entregar, que, fins ara, hem conjugat en mode diví. Això és el que fa, el que ha de fer Judes; això és el que Jesús l’apressa a fer, i que serà causa de glorificació per a ell, per a Jesús, i per a Déu: Judes lliura, entrega Jesús, el Fill, als grans sacerdots. Judes, amb la seva acció, inicia el drama que culminarà divendres quan sentirem Jesús, a la creu, assumint amb plena llibertat tot el pes i el significat d’aquest verb lliurar, en el moment en què, «inclinant el cap, lliurarà l’esperit», és a dir, es lliurarà ell mateix al Pare i a la humanitat. Avui, doncs, comencem la contemplació d’aquest misteri del lliurament de Jesús, en el qual Judes hagué d’assumir un paper tan important i tan terrible alhora.

Germanes, germans, nosaltres, del verb original grec que hem de traduir per «entregar» o «lliurar» (en llatí «tradere»), en retenim només els significats de «trair» i de «traïdor», i hem convingut sense cap escrúpol a etiquetar Judes com «el traïdor», i amb Judes, en molts moments de la història, fins i tot el poble jueu en el seu conjunt. Ho és, però, Judes un «traïdor» en el sentit pervers que nosaltres donem al mot? I nosaltres? No «traïm» sovint el text de la Sagrada Escriptura quan en fem una lectura superficial i en traiem conseqüències superficials per a la nostra vida?

dilluns, 10 de març de 2008

Homilia, 10 març 2008

DILLUNS V DE QUARESMA
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Sl 22, 1-3. 4. 5. 6 (R.: 4ab); Jn 8, 1-11

«Com un lliri entre els cards és la meva estimada entre les donzelles» (Ct 2, 2). Aquest verset del Càntic dels Càntics ens ajudarà avui, germanes i germans, a comentar el bonic conte que ens ha estat proclamat com a primera lectura. L’autor d’aquest fragment grec del llibre de Daniel ha triat el nom de Susanna per a la protagonista del seu relat: «una dona boniquíssima que reverenciava Déu». Susanna és una paraula hebrea que significa lliri, i la trobem fins a 8 vegades al Càntic dels Càntics, quasi sempre referida a l’Estimada (Israel) en llavis de l’Estimat (el Senyor), que vol lloar-ne la boniquesa, la pulcritud i la integritat.

El llibre de Daniel, un dels darrers Escrits de la Bíblia hebrea, redactat en un moment de forta crisi, vol desvetllar la identitat i l’esperança del poble acarat a nous reptes culturals i polítics. En aquest context, el nostre conte sapiencial ens proposa un personatge femení, Susanna, «el Lliri», reprenent el Càntic dels Càntics, com a figura i com a model del poble d’Israel. A més, situa l’escena en el marc d’un jardí —paradís, diu el text grec—, rellegint el relat protològic de l’arbre del bé i del mal i de la dona temptada per la serp. També Susanna és temptada per dos vells, dos cors allunyats de Déu i de la seva Torà. Susanna, però, reverencia Déu, educada com ha estat en la Llei de Moisès, i és la força del temor del Senyor que l’ajuda a mantenir-se fidel sense por a la calúmnia ni a la mort. Quin contrast, doncs, entre aquesta dona, Susanna, i la primera dona, Eva, la mare de tots nosaltres, temptada, seduïda i enganyada per la serp!

I Daniel? El seu nom significa Déu és el meu jutge. El Daniel del nostre relat és un personatge messiànic, sagrament i portador del judici salvador de Déu, i ens remet al nostre Crist, Jesús, que, en l’evangeli d’avui, que rellegeix al seu torn la història de Susanna, ve a portar una paraula de judici i de salvació, no de condemna, per a la dona adúltera, filla d’Israel, símbol de la humanitat. Crist, el bon pastor, «a qui el Pare ha confiat tot el judici» (cf. Jn 5, 22), ve a portar-nos, a cadascun de nosaltres, una paraula de salvació de part de Déu, el seu Pare i el nostre Pare: «Ningú no t’ha condemnat? Ningú, Senyor. Tampoc jo no et condemno».

Susanna, «el Lliri», ens remetia al Càntic dels Càntics, l’epitalami de les noces de Déu amb la humanitat; i el Càntic és el rotlle de la Pasqua jueva, llegit i meditat a la sinagoga durant les festes de Pasqua, perquè la Pasqua celebra precisament això: el misteri de les noces de Déu amb la humanitat a través del seu Messies, Crist, retrobat per l’Estimada —Susanna, o Maria Magdalena, o les santes dones del matí de Pasqua, Israel: l’Església, en definitiva—, en un jardí florit de resurrecció.

Florim, doncs, «com les roses en temps de primavera i com els lliris al costat d’una font d’aigua» (Sir 50, 8), roses i lliris per a l’Estimat, amb el càntic nou de la Pasqua que ja és a prop.