divendres, 26 de setembre del 2008

Homilia, 26 setembre 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XXV/II
DURANT L’ANY
Ecle 3, 1-11; Sl 143, 1a i 2abc. 3-4 (R.: 1a); Lc 9, 18-22

«Qui és?» L’evangeli d’ahir, germans, ens deixava amb aquesta pregunta inquietant en llavis d’Herodes. I avui Jesús la reprèn i la formula als seus deixebles: «Qui diu la gent que sóc, jo?» És important prendre’s seriosament aquesta primera pregunta i parar atenció al que es diu sobre Jesús. La seva realitat, el seu missatge, no són captats ni entesos de la mateixa manera per tothom. Ja en el mateix Nou Testament hi ha un gran pluralisme respecte a la comprensió de Jesús. Hi ha, podríem dir, cristologies complementàries. El Jesús de Marc, el Jesús de Mateu, el Jesús de Lluc, el Jesús de Joan… és clar que són el mateix Jesús, però cada evangelista ens en pinta un retrat amb el qual es pugui identificar la comunitat concreta per a la qual escriu l’evan­geli. Aquest pluralisme encara és més evident entre els teòlegs actuals que es dediquen a l’estudi de Jesús. Per posar un exemple proper: l’obra «Jesús, un perfil biogràfic», d’Armand Puig, ens presenta un Jesús “confessional”, molt ben delimitat, mentre que José Antonio Pagola ens n’ha ofert darrerament una visió més oberta, més rica de matisos, més a prop, potser, de la pregunta que de la resposta.

I, tanmateix, «Qui diu la gent que soc jo?» no és la pregunta decisiva. La pregunta decisiva em compromet a mi, també de forma decisiva: «I tu, qui dius que sóc?» El que diu la gent em pot ajudar a fer una primera aproximació a la figura, a la persona de Jesús. Però quan ell se’m fa de debò trobadís, la segona pregunta, la decisiva, resulta ineludible. La resposta de Pere, que recorda la dels nostres catecismes, podria, però, no ser una resposta, exactament com les opinions de la gent sobre Jesús. Una resposta no és mai per a tranquil·litzar-nos sinó per a posar-nos en camí. La pregunta que ens fa Jesús compromet tota la nostra vida, les nostres actituds, les nostres opcions, ja que, en el fons, una pregunta és per a respondre-la amb una altra pregunta. Tan sols així avancem, caminem, creixem. Per això Jesús matisa la resposta del seu deixeble i amic i la complementa evocant la figura del Servent sofrent: «El Fill de l’home ha de patir molt». Aquest «patir» de Jesús serà doncs el punt de referència, el criteri, la mesura de la meva resposta, una resposta que hauré de confegir amb la vida, posant-la al servei, en el seguiment, de Jesús, el Mestre.

Acabo també amb una pregunta: no voldrà dir, tot plegat, que en el sofriment, i tan sols passant pel sofriment, puc aprendre a descobrir el veritable rostre de Jesús?

dimecres, 24 de setembre del 2008

Homilia, 24 setembre 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XXV/II
DURANT L’ANY

24 de setembre
La Mare de Déu de la Mercè

L’advocació de la Mercè, tan entranyable, que arriba cada any embolcallada de l’enyorança i la serenitat quieta d’aquests primers dies tardorencs, ens invita a fer algunes reflexions sobre Maria sota la mirada de la gràcia de Déu: la gràcia és el rec sempre abundant, inestroncable, que brolla cap a nosaltres des de la realitat més profunda de Déu, donant-nos alè, vida i sentit.

«Gràcia» o «mercè», és, en efecte, la primera paraula que ressona en la quietud suspesa de la casa de Natzaret, el dia que el missatger del cel irromp a l’estança de la Verge: «Alegra’t, agraciada!», li proclama, amb sant estupor per part de la donzella. «Alegra’t, agraciada»: les mateixes paraules que la litúrgia i la pietat ens fan adreçar a Maria: «Déu te guard, plena de gràcia».

«Agraciada». L’arcàngel contempla en la humil filla d’Israel l’o­bra més reeixida, més bonica, més lluminosa, de la gràcia de Déu. Maria és un fruit de la gràcia de Déu, és fruit de la mirada de Déu! Maria, tota ella, amb la seva escolta i la seva disponibilitat, amb la seva obediència i la seva llibertat, és gràcia de Déu per a nosaltres, mercè de l’Altíssim per a la nostra pobra humanitat malferida pel pecat. És com si l’àngel, en contemplar-la, retrobés, en aquells ulls senzills, la primera innocència del Paradís, aquella mateixa innocència que resplendia en els ulls dels nostres pares, abans que decidissin caminar sense Déu.

Alegra’t agraciada! Maria és gràcia de Déu. Maria és també alegria de Déu. I és des d’aquesta mesura que esdevé gràcia i alegria per a la humanitat. En la mateixa paraula, kharis, gràcia, hi conflueixen aquests dos significats: la mercè, la donació, el do…, i l’alegria. I encara s’hi resumeix un tercer significat, que Santa Maria farà igualment ben seu: la caritat, que, quan és plena i perfecta, es torna donació joiosa a Déu i als altres.

En contemplar, doncs, la bella imatge de Santa Maria de la Mercè, en el seu tron ran de la nostra mar oberta, a la llar acollidora del seu santuari, en contemplar el seu rostre senzill i la seva mirada serena, en contemplar, perquè la mirada de la Mare ens hi porta, la mirada del Fill, l’Infant assegut a la falda, contemplem Déu, la seva realitat mateixa més íntima, invisible i inefable, i la contemplem en la paradoxa de la gràcia, de la donació. Perquè el Déu tot altre de la bardissa encesa que va contemplar Moisès, és alhora el Déu proper que somriu en la mirada de l’Infant i juga amb les seves mans.

Mare de Déu de la Mercè, gràcia, alegria i caritat de Déu, el nostre bon Déu entranyable: pregueu per nosaltres, i sigueu-nos valedora de llibertat i de confiança. Amén.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Homilia, 22 setembre 2008

DILLUNS DE LA SETMANA XXV/II DURANT L’ANY
Pr 3, 27-34; Sl 14, 1b i 2-3a. 3bc-4ab. 5 (R.: cf. 1b); Lc 8, 16-18

Un amic meu que es dedica estudiar la vida i els costums dels jueus que visqueren a la Tàrrega medieval, em va enviar, fa uns dies, un article perquè n’hi fes la revisió lingüística, sobretot de la traducció de les cites en llatí de documents antics. Poc coneixedor del llatí medieval, em va cridar molt l’atenció una expressió que sortia sovint: «el call i la seva col·lecta». M’hi vaig aturar una mica, i el resultat fou ben interessant. «Col·lecta», del verb llatí «colligo, colligere, collegi, collectum», que vol dir: aplegar, reunir, fer una comunitat, un col·legi, d’un conjunt de coses o de persones disperses. Al meu bon amic historiador li he suggerit que traduís «col·lecta» per veïnat o per comunitat, segons els contextos. Em direu que divago, potser sí… però és que avui voldria parlar precisament de la «col·lecta» de la missa.

És la petita oració que clou el ritu inicial de la nostra celebració, pronunciada amb una certa solemnitat: se’ns invita a pregar uns moments en silenci, el celebrant estén les mans, la comunitat i els fidels ens inclinem… Amb aquesta oració, la col·lecta, expressem, diem formalment que som una comunitat reunida per a fer, per a celebrar una cosa important. Estàvem dispersos: els monjos i els hostes a les seves cel·les, o a la cuina preparant l’esmorzar, o passejant pel claustre, o fent pregària a la capella de Sant Esteve… vosaltres, religioses i laics i laiques que ens acompanyeu, també estàveu dispersos. En arribar a l’església, però, ens hem retrobat, i hem format una comunitat. Ho hem fet d’una manera ritualitzada, amb una processó d’entrada, amb un cant antifonal, amb unes aclamacions al Crist, demanant-li perdó amb humilitat… i, com a culminació d’aquest procés que ens ha portat a formar una comunitat, el celebrant ha dit l’oració col·lecta, adreçada al Pare en nom de tots: «Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i al proïsme. Feu que, per l’obser­vança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna». Es tracta d’una fórmula concisa, que no demana futileses ni coses banals, sinó que va a l’essencial, i ho diu amb poques paraules i ben dites: en les festes dels sants, els diumenges, els temps forts d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, aquesta oració l’anem repetint, cada dia la seva pròpia, en els diversos moments en què ens reunim, formant comunitat, per pregar la Litúrgia de les Hores.

Som, doncs, una comunitat que prega, una assemblea litúrgica, convocada per l’Esperit del Senyor ressuscitat a escoltar la Paraula, la Llei divina, per tal d’assimilar-ne el dinamisme d’amor fins a fer-ne vida de la pròpia vida mitjançant la participació dels sants misteris. Estiguem-ne agraïts i visquem-ho amb convicció, ja que, al final de la missa serem novament enviats, dispersats, per a ser, enmig del món o en les nostres comunitats, el llum posat ben alt que ha d’irradiar la claror de l’Evangeli.