dilluns, 22 de setembre de 2008

Homilia, 22 setembre 2008

DILLUNS DE LA SETMANA XXV/II DURANT L’ANY
Pr 3, 27-34; Sl 14, 1b i 2-3a. 3bc-4ab. 5 (R.: cf. 1b); Lc 8, 16-18

Un amic meu que es dedica estudiar la vida i els costums dels jueus que visqueren a la Tàrrega medieval, em va enviar, fa uns dies, un article perquè n’hi fes la revisió lingüística, sobretot de la traducció de les cites en llatí de documents antics. Poc coneixedor del llatí medieval, em va cridar molt l’atenció una expressió que sortia sovint: «el call i la seva col·lecta». M’hi vaig aturar una mica, i el resultat fou ben interessant. «Col·lecta», del verb llatí «colligo, colligere, collegi, collectum», que vol dir: aplegar, reunir, fer una comunitat, un col·legi, d’un conjunt de coses o de persones disperses. Al meu bon amic historiador li he suggerit que traduís «col·lecta» per veïnat o per comunitat, segons els contextos. Em direu que divago, potser sí… però és que avui voldria parlar precisament de la «col·lecta» de la missa.

És la petita oració que clou el ritu inicial de la nostra celebració, pronunciada amb una certa solemnitat: se’ns invita a pregar uns moments en silenci, el celebrant estén les mans, la comunitat i els fidels ens inclinem… Amb aquesta oració, la col·lecta, expressem, diem formalment que som una comunitat reunida per a fer, per a celebrar una cosa important. Estàvem dispersos: els monjos i els hostes a les seves cel·les, o a la cuina preparant l’esmorzar, o passejant pel claustre, o fent pregària a la capella de Sant Esteve… vosaltres, religioses i laics i laiques que ens acompanyeu, també estàveu dispersos. En arribar a l’església, però, ens hem retrobat, i hem format una comunitat. Ho hem fet d’una manera ritualitzada, amb una processó d’entrada, amb un cant antifonal, amb unes aclamacions al Crist, demanant-li perdó amb humilitat… i, com a culminació d’aquest procés que ens ha portat a formar una comunitat, el celebrant ha dit l’oració col·lecta, adreçada al Pare en nom de tots: «Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i al proïsme. Feu que, per l’obser­vança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna». Es tracta d’una fórmula concisa, que no demana futileses ni coses banals, sinó que va a l’essencial, i ho diu amb poques paraules i ben dites: en les festes dels sants, els diumenges, els temps forts d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, aquesta oració l’anem repetint, cada dia la seva pròpia, en els diversos moments en què ens reunim, formant comunitat, per pregar la Litúrgia de les Hores.

Som, doncs, una comunitat que prega, una assemblea litúrgica, convocada per l’Esperit del Senyor ressuscitat a escoltar la Paraula, la Llei divina, per tal d’assimilar-ne el dinamisme d’amor fins a fer-ne vida de la pròpia vida mitjançant la participació dels sants misteris. Estiguem-ne agraïts i visquem-ho amb convicció, ja que, al final de la missa serem novament enviats, dispersats, per a ser, enmig del món o en les nostres comunitats, el llum posat ben alt que ha d’irradiar la claror de l’Evangeli.