dijous, 21 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIJOUS VII DE PASQUA

«El motiu de ser acusat és l’esperança en la resurrecció dels morts». Amb una sola frase, i en un moment decisiu —Pau és a punt d’emprendre el viatge cap a Roma— l’Apòstol resumeix el sentit de la seva vida, l’entrellat de la seva lluita, el nucli de la seva fe. Altrament, seria el més desgraciat de tots els homes. Si aquestes soles paraules de Pau valen prou per a originar una discussió teològica, aquestes mateixes paraules han posat el fonament de la nostra esperança i de la nostra alegria.

Tenim un salm per a meditar i assaborir la resurrecció com a experiència de vida i de fe, i és el 15, un salm que cantàvem ja a la Vigília Pasqual, i just l’endemà de Pasqua, el dilluns de l’Octava. Un salm que posem en boca de Jesús, i que ens ajuda a endinsar-nos en el misteri de la seva intimitat amb el Pare. Un salm entranyable, que ens parla de Déu com a felicitat i refugi, com a heretat i possessió, com a calze, això és, com a destí i horitzó, amb el vi deliciós com símbol de l’amor i de la festa de Déu. Jesús sempre té present el Senyor, el seu Pare, el sap sempre a la dreta, com a força i ajuda, i també com a paraula de saviesa, com a guia pel camí, com a punt de referència.

Déu és sobretot per al salmista l’esperança de la vida, la seguretat més enllà de la mort, la festa i la joia per al cos i per al cor, per a tota la realitat humana. És la meta del seu camí, un camí que, guiat per Déu, és capaç de foradar la tenebra de la mort i d’anar més enllà, fins al país de la vida: «M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència».

Aquesta vida de Déu que vol ser compartida i que en Jesús es desborda per a tots, es resol en una paraula, amor. L’amor amb què Déu estima Jesús, i l’amor amb què Jesús estima el Pare, la donació i l’acolliment, és l’amor que ens abraça tots, que ens aplega en la unitat, que ens fa poble en camí, que supera les divisions i les fosses, tot allò que ens separa. Sempre que siguem sincers, és clar, a acollir i a donar aquest amor.

dimecres, 20 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIMECRES VII DE PASQUA

«Que siguin u com ho som nosaltres». Jesús prega al Pare per la unitat dels seus deixebles, dels qui el segueixen, dels qui el tenen com a punt de referència, dels qui creuen i confien en ell. I ell mateix els presenta el mirall on s’han de mirar per forjar, per aprendre aquesta unitat. No es tracta d’un simple desig de Jesús, d’un somni benvolent. No. Es tracta d’un veritable projecte, d’una tasca, d’un camí que confia als qui el segueixen.

La vida mateixa de Jesús ha estat un mirall de la unitat de la Santa Trinitat, una unitat en la diversitat, una unitat apresa i assumida també a partir del distanciament i del conflicte. Una unitat que és en realitat comunió i amistat. Recordem el crit de Jesús a la creu previ a l’al·leluia pasqual: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?». D’aquest crit esquinçat en brolla la unitat i aquella pau que el món no pot donar. És la Pasqua de Jesús que tot just acabem de celebrar.

Una unitat que brolla de la donació i de l’acolliment. En la Santa Trinitat el Pare és Donació, i el Fill Acolliment; i aquest dinamisme de donació i d’acolliment és l’Esperit, forjador de tota unitat, font de comunió i d’amistat.

Jesús ens convida a ser u així, d’aquesta manera, com un aprenentatge de donació i d’acolliment, en un àmbit de gran llibertat, que és igualment àmbit de l’Esperit. A ser u nogenysmenys com Déu és u en la diversitat, la donació i l’acolliment de les tres Persones.

Hem de mirar, encara, la vida de Jesús, el seu donar-se i el seu acollir concrets, l’acolliment de l’altre en la seva diversitat i en la seva unicitat com a persona estimada i volguda per Déu: el paralític, la samaritana, la dona encorbada, el leprós, el cec, el publicà, l’adúltera...

No es tracta, doncs, d’un somni de Jesús, que siguem u. Es tracta d’un projecte, d’una tasca, d’un camí. D’una missió, també, per sortir a trobar cada dia el Déu amb nosaltres que se’ns dóna com a salvació i així mateix vol ser acollit. Tanmateix, demanem al Senyor que des de Jerusalem, és a dir, des de la seva glòria, des del seu estar amb el Pare, donant i acollint, desplegui el seu poder i ens aplegui en la unitat autèntica.

dimarts, 19 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIMARTS VII DE PASQUA

Juntament amb el salm 46, el 67 és l’altre salm propi de l’Ascensió. L’anem desgranant aquests dies de pregària intensa al cenacle, tot esperant la Promesa del Pare, el seu Esperit consolador: «S’aixeca Déu ... Canteu al Senyor, lloeu el seu nom, deixeu pas al qui té els núvols per carrossa».

El fragment d’avui ens presenta el rostre d’un Déu propici, que té cura del seu poble, de la seva família, en particular dels pobres, dels qui depenen d’ell i ho esperen tot d’ell. És el mateix Déu que encapçala aquesta processó litúrgica evocada pel salm i que simbolitza una mica el camí del poble d’Israel que avança cap a l’encontre amb el seu Senyor i Rei.

Em quedo amb l’expressió d’avui: un «Déu que ens porta», perquè és el Déu que salva i la seva benedicció és font de vida. Déu ens porta, com una mare porta el seu fill. Sabem que ens porta, però ell, el Senyor, ho fa d’una manera discreta, sense forçar els nostres processos, sense violentar la nostra llibertat, la nostra responsabilitat. Hi és, però és com si no hi fos. Acompanya el nostre camí, la nostra història, des d’aquesta absència lluminosa i plena de sentit que s’ha instal·lat al nostre horitzó després de l’ascensió de Jesús. No es tracta, certament, de mirar al cel, sinó a la terra, i de caminar tocant de peus a terra, però amb aquesta certesa: l’absència de Jesús és la penyora d’una nova presència, la d’aquest Déu salvador, que omple de benediccions totes les coses i, amb l’Esperit promès i concedit com un do a la seva comunitat, fa del nostre món, amb els seus silencis i els seus sons, una paraula eloqüent capaç de guiar-nos i d’instruir-nos.

«Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.

»Beneït sigui el Senyor dia rere dia;
és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre.
Per a nosaltres és el Déu que salva,
que pot rescatar de la mort.»

dilluns, 18 de maig del 2015

Glosses pasquals

DILLUNS VII DE PASQUA

Les Vespres d’ahir acabaven amb aquest cant: «O rex gloriæ, Domine virtutum, qui triumphator hodie super omnes cælos ascendisti, ne derelinquas nos orphanos; sed mitte promissum Patris in nos, Spiritum veritatis, alleluia»: «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat». L’Ascensió del Senyor ens deixa a l’horitzó una promesa i marca l’inici del camí de l’església, una petita comunitat de deixebles, amb algunes dones, entre elles la mare de Jesús, que han d’aprendre pas a pas a relacionar-se amb el Mestre d’una manera nova, a través de la fe i de la confiança.

La promesa del Pare és l’Esperit de la veritat, és a dir, el qui ens ajuda en la nostra recerca de la veritat, pas a pas, mentre ens va desvelant el sentit amagat de totes les coses com a camí cap al Crist.

Aquells creients d’Efes respongueren a Pau «que ni sabien que existís un Esperit Sant». La resposta fins i tot ens fa somriure. El somriure, però, dissimula una de les grans buidors de la nostra església, aquest oblit de l’Esperit de la veritat. Hem absolutitzat tan la verbalitat, la paraula, i la Paraula, que hem passat per alt la veu i el vent que fan possible la Paraula, això és, l’Esperit. La pluralitat, la concordança de la diversitat, la novetat, la imaginació, la música, la gratuïtat, la bellesa... i tants matisos que completen aquesta realitat, l’Esperit.

Jesús ens parla de pau, a l’evangeli, un do que no sabríem deslligar tampoc de l’abundant generositat de l’Esperit. Per a Jesús la pau li brolla del seu estar unit al Pare, de l’amistat-filiació amb el Pare. Per això Jesús no està sol.

Nosaltres ens sentim potser una mica sols, avui, i una mica orfes. I, tanmateix, se’ns invita a reprendre i a renovar la nostra vida en Crist, la nostra amistat-fraternitat amb ell. Esperem la promesa del Pare, invoquem l’Esperit, ell és la mateixa vida que batega en el Fill i en el Pare. En l’Esperit, i només en l’Esperit, és possible el camí de la fe.

diumenge, 17 de maig del 2015

Des del monestir

PASQUA, UNA QÜESTIÓ D’ARITMÈTICA

Sant Agustí, en el seu preciós comentari al salm 150, ens convida a una mena de joc numèric, al qual, certament, no estem acostumats. Afirma que l’ordre dels 150 salms li sembla que conté «el secret d’un gran sagrament». A partir del nombre 150 comença a jugar amb els nombres 15, 50, i 3. 150 és el mateix que 15, segons les regles d’aquest joc. Diu Agustí: el 7 simbolitza l’Antic Testament, en el qual s’observa el dissabte, que significa repòs (el dia 7è), i el 8 el Nou Testament, en el qual s’observa el diumenge, que significa resurrecció (el dia 8è); 7 + 8 = 15. Així doncs, l’ordre dels 150 salms del salteri és una paràbola eloqüent de la unitat intrínseca de l’Antic i del Nou Testament, que es pot resumir com una pujada a Jerusalem. I continua encara amb el nombre 50, referit al temps pasqual. Aquest nombre, diu, conté un gran sagrament, i el Senyor ha volgut dividir-lo en 40 i en 10, ja que el dia 40è de la seva resurrecció se’n pujà al cel i al cap de 10 dies envià l’Esperit Sant. El 40 simbolitza la terra —el temps en què el Ressuscitat convisqué amb els seus a la terra— i el 10 simbolitza l’eternitat. Així el temps pasqual amb els seus 50 dies expressa admirablement la unitat intrínseca entre el cel i la terra, com cantem en el pregó pasqual: «Oh nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba Déu». I resulta, sempre segons Agustí, que aquest nombre 50 la Santa Trinitat l’ha multiplicat per 3. El salteri amb els seus 150 salms és un sagrament del Crist i de la Trinitat, al si de la qual hi ha el Fill, la Paraula, amb la nostra carn.

El misteri de l’Ascensió posa de relleu aquesta realitat: la unitat del cel i de la terra. Jesús està assegut a la dreta del Pare amb una humanitat com la nostra. A Déu no li repugna la nostra realitat. L’assumeix. La història humana esdevé així història divina, la nostra carn, carn de Déu, i la terra atri del cel. La llum de Pasqua és la que es vessa per aquesta esquerda, que ja ningú no podrà tapar, i per la qual també nosaltres podem besllumar la bellesa del cel.

El 40 (la terra) més el 10 (el cel), ens porten a la plenitud del Do, l’Esperit, en el qual confessem aquest Déu que és donació, gràcia, tendresa i misericòrdia infinites. Que sigui així per a tots els qui hem renovat un cop més el misteri pasqual en aquesta sagrada cinquantena que arriba ja al seu terme.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1860, 17 maig 2015

dissabte, 16 de maig del 2015

DISSABTE VI DE PASQUA

«Apol·ló parlava molt bé i coneixia molt les Escriptures...» Aquests dies de Pasqua ho sentim per activa i per passiva, i alguna vegada en boca del mateix Jesús. Les Escriptures com a camí d’accés a Jesús, a la seva identitat més profunda, al significat de la seva vida, de les seves paraules, dels seus silencis, del seu misteri pasqual, d’allò que va acomplir per tots nosaltres a Jerusalem. «Parlava fervorosament, s’explicava amb tota exactitud...». Cal parlar fervorosament sobre Jesús i de Jesús, però no basta. Cal, a més, fer-ho amb exactitud. I per això hem de fer el camí de les Escriptures per arribar fins al Crist. És del tot imprescindible, «per defensar amb l’Escriptura a la mà que Jesús és el Messies», és a dir, el sentit de la nostra vida, l’acompliment del camí de la fe d’un poble creient, l’acompliment del camí de la fe de cadascun de nosaltres.

Nosaltres, que no en formàvem part del camí d’aquest poble, tot llegint les Escriptures ens hem fet com aquells pobles «que s’uneixen al poble del Déu d’Abraham». Accedim a Déu, li pertanyem, fent-nos del seu poble, entrant a formar-ne part, com va fer Rut la moabita.

Amb Jesús, però, fem un pas més. Pertanyem al poble dels creients en ell, a través d’ell, pertanyent a ell, a través d’una relació personal amb ell. Rebem Déu, el seu do, la seva presència en nosaltres, a través de Jesús. Demanar a Déu en nom de Jesús vol dir això, apropar-nos a Déu assumint l’experiència de Jesús, aprenent d’ell la seva relació tan personal i íntima amb el Pare. L’itinerari de Jesús el resumeix bé el verset de l’al·leluia: «He sortit del Pare per venir al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare» (Jo 16,28).

La Pasqua ens convida a viure aquest dinamisme, el de «tornar amb ell» cap al Pare, i tot avançant pel camí de la joia pasqual, allò que era velat ens és donat de contemplar-ho cada vegada amb més claredat.

divendres, 15 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIVENDRES VI DE PASQUA

El salm responsorial d’avui i també el de demà, dissabte, el 46, ens recorda que ahir, dijous, hauríem celebrat l’Ascensió del Senyor, i per això la litúrgia de la paraula d’aquests dies ens fa pregar ja amb el salm propi de l’Ascensió: «Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor».

Sant Agustí explica en el seu comentari al salm 150 que el Senyor va voler dividir els 50 dies de la Pasqua en 40 i en 10. El 40è dia se’n pujà al cel, i al cap de 10 dies envià el do de l’Esperit Sant. El 40, continua sant Agustí, simbolitza la terra, perquè durant 40 dies, abans de pujar al cel, el Ressuscitat va conviure amb els seus a la terra. El 10, en canvi, indica les realitats celestials. Així, d’una manera admirable, en el sagrament del nombre 50 se’ns ofereixen el cel i la terra units en un feliç agermanament, com cantem en el pregó pasqual: «Oh nit realment benaurada que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba Déu».

Aquest és el fonament de la nostra alegria. Estem cridats, pel do de la Pasqua, a veure el Ressuscitat i a compartir la seva glòria, la glòria del seu Pare vers la qual ha tornat amb una humanitat com la nostra. És l’alegria que s’amaga en les dificultats i que va acumulant un pes incomparable de glòria.

La història de les primeres comunitats, que ens van desgranant els Fets dels Apòstols, és la història d’aquesta alegria, una alegria com a camí, que es va construint, que creix amb les dificultats, que s’enforteix en la persecució, però que només porta a la seva plenitud el do de l’Esperit, que és el nom de la Joia de Déu. I Jesús ens diu que aquesta alegria, l’alegria serena de la Pasqua, ningú no ens la podrà prendre.

dijous, 14 de maig del 2015

Glosses pasquals

SANT MATIES, APÒSTOL

Les lectures d’avui, entorn del fet misteriós de l’elecció de Maties per a completar el nombre dels apòstols, el nombre sagrat i simbòlic de dotze, contenen un dinamisme interessant, que cal recordar sovint: el camí dels salms, el camí de l’Escriptura de la primera aliança com a camí que porta al Crist i a l’Església, el nou poble dels qui creuen. És ben significatiu, en efecte, que la primera lectura subratlli, per boca de Pere, l’acompliment exacte de la profecia del salm: «Que duri poc la seva vida i que un altre ocupi el seu càrrec» (108,8). És l’Esperit Sant que parla per boca de David, en les Escriptures, i ara per boca de Pere, per boca de l’Església. L’Esperit, ben cert, va guiant pel solc misteriós de la història humana el camí del projecte de Déu, un projecte amorós, que vol salvar tothom, que vol, de tothom, fer-ne un poble de fe, una església testimoni de l’alegria i de la vida nova del Ressuscitat.

Esteve és cridat a servir el projecte de Déu, a tirar-lo endavant en la història, no ell tot sol sinó en l’església, com a membre dels dotze, testimoni qualificat del Testimoni fidel, Jesucrist, en qui s’encarnà d’una manera definitiva el projecte amorós de Déu. Un Déu que s’inclina vers la nostra realitat, fins al nivell dels nostres peus, per a rentar-nos-els, donant així al seu amor concret per nosaltres el nom de servei en la caritat.

L’amor de Déu per nosaltres, concretat en Jesús de Natzaret, i del qual Maties és fet servidor, assumeix encara un altre matís. L’evangeli d’avui el rellegeix amb el nom d’amistat. La relació dels deixebles amb Jesús es concreta en el marc humà i psicològic de l’amistat, que té en compte la realitat de l’altre i s’hi identifica en l’espai generós i transparent de la gratuïtat. Jesús ens ha lliurat l’amor del seu Pare d’una manera concreta, encarnada, íntima i personal. Perquè el projecte de Déu contingut en aquest amor és, en definitiva, que esdevinguem homes de veritat, en plenitud, portant a l’extrem diví el dinamisme de la nostra humanitat.

Que sant Maties, el cridat a darrera hora, ens hi faci caminar.

dimecres, 13 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIMECRES VI DE PASQUA


Un Déu desconegut que vol ser buscat. Un Déu que no es deixa agafar per cap de les nostres imatges, dels nostres ídols, de les nostres representacions. Un Déu present, com embolcallant tot el nostre esdevenir, però, tanmateix, un Déu implícit, discret, amagat al cor de la realitat. Aquestes pinzellades podrien glossar ben bé l’entrellat de les aventures de Pau a l’antiga capital de la saviesa. Atenes és el lloc on hem après a conjugar el Déu del Sinaí, del qual Pau és missatger, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, com a sentit (logos) del que existeix i de les nostres vides.

Assistim, amb Pau, al primer balbuceig del diàleg entre la fe i la saviesa mundana, la cultura, la ciència. L’Esperit és qui ens fa avançar en aquest camí de recerca de Déu com a veritat i sentit de la nostra existència. Ens en va desvelant el rostre, però també ens l’amaga. La icona de la bardissa flamejant de Moisès ho expressa prou bé. Un Déu proper, que escalfa com el foc, i invita al caliu i a la intimitat, però alhora un Déu que s’esmuny, que no es pot atrapar, que no podem contenir en cap definició. L’Esperit mateix, foc i vent, és el Senyor, el Déu que infon la vida.

El llenguatge que més ens apropa al misteri del Déu proper i inabastable és, sens dubte, el de la lloança. La lloança ens posa en contacte d’alguna manera amb allò que Déu deixa veure d’ell mateix, la seva glòria. És una mica com el sol, com les estrelles, que no podem abraçar amb la mirada, però sí que ens sentim abraçats, embolcallats per elles, per la seva lluïssor i la seva bellesa.

Càntic de lloança de tots els qui l’estimen! (Sl 148,14)

dimarts, 12 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIMARTS VI DE PASQUA

Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8 (R.: 7c); Jo 16,5-11

El bell relat de la 1a lectura és com un ressò dels relats de la resurrecció de Jesús que escoltàvem els primers dies de la cinquantena pasqual. Un terratrèmol sobtat, portes obertes, l’esglai inicial, la constatació posterior que hi són tots els qui hi han de ser, és a dir, que la resurrecció no és motiu de dispersió sinó llavor de retrobament en la unitat de l’església. Així, la presó alliberada de les seves cadenes per la força dels càntics i dels himnes —de la fe— de Pau i Siles, esdevé la casa de l’església, la casa dels aplegats per i en el Ressuscitat. Els signes sacramentals del baptisme, que reben l’escarceller i els de casa seva, i de l’àpat final —la fracció del pa— confirmen aquesta dinàmica pasqual i eclesial que es mou entre la sorpresa, l’astorament, la conversió i l’acceptació per la fe. I és que les promeses del Senyor, com canta el salm 137, sempre sobrepassen el que podíem pensar i imaginar, sempre ens sobrepassen.

Un altre tret d’aquesta església que es posa en camí amb la força i l’alegria pasqual, és l’absència de Jesús. «Us convé que me’n vagi», diu Jesús. Aquest «us convé», que és la clau de la seva absència, omple de sentit el camí de la nova comunitat, simbolitzada en Pau i Siles, en els presos alliberats, en l’escarceller i els seus, en tots els qui accepten la fe i en fan motiu de vida i de celebració; l’omple de sentit i del dinamisme consolador d’aquest Defensor que Jesús envia per confortar la seva església, per encoratjar-la, per guiar-la pels camins de la llibertat plena, una llibertat que des d’ara signa els himnes i els càntics que cantem «en l’Esperit del Senyor Jesús».

Així doncs, no tinguem por de trencar cadenes i dels camins que s’obren davant nostre. Perquè «el sobirà d’aquest món ja ha estat condemnat». Ho ha estat, certament, però també és tasca nostra fer fracassar les seves tramoies, denunciar-les i desarticular-les.
Amén. Al·leluia.