diumenge, 19 de gener del 2014

Des del monestir

DEFENSA DEL CAGANER

Tot desant les figures del pessebre hi he pensat. Abans de Nadal «el caganer» va fer parlar, ran d’una desafortunada representació. Va provocar reaccions de tota mena... fins i tot els més bel·ligerants volien presentar una querella. No sé si ho han fet. El caganer! Apareix als pessebres catalans a finals del segle XVII, i no únicament als pessebres. Es tracta, per tant, d’una figura que s’ha guanyat amb justícia el títol de tradicional i entranyable.

Sempre he vist el pessebre com una teatralització del misteri de l’Encarnació, com una confessió joiosa i humil alhora de la fe de Calcedònia: Jesucrist, Déu i home veritable. En aquesta confessió, el relat de la Creació se’ns torna muntanyes de suro i de guix, boscos de molsa, rius de paper de plata, camins de serradures, conreus de terra vermella, cel blau fosc de paper fi, figuretes de fang i de colors vius. I al centre, entre el bou i la mula, el Senyor de la Creació fet infant. La figura del caganer hi aporta un gran realisme. Joan el Teòleg ho dirà amb paraules altisonants: «El qui es la Paraula es va fer carn». Déu assumeix la nostra fragilitat fins a les darreres conseqüències. La figura del caganer, el de debò, ens hi representa una mica a tots, fràgils i indefensos.

En realitat —la saviesa popular sempre va molt a fons— el caganer del pessebre és l’evocació feliç d’una escena molt simpàtica de la Sagrada Escriptura, força oblidada, la d’un caganer reial vinculat a la història de David i de la genealogia del Messies (1 Samuel 24,1-23). Vet ací que el rei Saül, tot perseguint David, va entrar en una cova a fer les seves necessitats. Amagat dins la cova hi havia David i els seus homes. Saül, indefens, li era presa fàcil. Però David va saber reconèixer, enmig de la indefensió del seu perseguidor, la dignitat i la llibertat de l’ungit del Senyor, i no li va fer cap mal. L’escena acaba amb una bella confessió de Saül: «David, fill meu, és de debò la teva veu? [...] Tu ets l’innocent, i jo el culpable. Tu sempre m’has fet bé, i jo, en canvi, sempre t’he fet mal [...] Jo sé de cert que tu seràs rei, i que en tu es consolidarà la reialesa d’Israel».

Fem nostres aquestes paraules! I tant de bo el misteri d’aquest Rei que acabem de celebrar ens faci una mica més humans, una mica més humils. I és que per Nadal aprenem sobretot a situar-nos en la nostra realitat, als ulls de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1791, 19 gener 2014

dimecres, 1 de gener del 2014

EL SENYOR ÉS PAU
Una lectura de Jutges

El llibre dels Jutges. Introducció

Anem fent camí per la història amb el poble d'Israel. És també el nostre camí, el camí de la nostra fe. En aquest recorregut, avui ens toca aturar-nos en aquest segon llibre de la secció dels Profetes, el llibre dels Jutges, que a la Bíblia trobem just després de Josuè, entre Josuè i els dos llibres de Samuel. És el segon rotlle dels anomenats profetes primers o anteriors que, com ja vàrem explicar anteriorment, corresponen als nostres llibres històrics, és a dir, en les nostres Bíblies, en els nostres cursets de Bíblia, aquests llibres se solen anomenar històrics, i més concretament, història deuteronomista, perquè estan molt marcats teològicament pel llibre del Deuteronomi. Del llibre del Deuteronomi ja en vàrem parlar, i vàrem dir que feia de pont entre el Pentateuc o Torà i aquesta nova secció de la Bíblia, els Profetes, que iniciàvem amb el llibre de Josuè, i que avui continuem de la mà d'aquests nous personatges, força enigmàtics, els jutges.

En el segon llibre dels Reis, en un moment de crisi teològica del poble i, alhora, de represa, concretament sota el regnat del rei Josies de Judà (639-608 aC), promotor d'una reforma religiosa que va suposar el retorn a la lectura i a l'observança de la Torà, trobem aquesta referència a l'època dels Jutges, de la qual s'ocupa el nostre llibre: «Llavors el rei (Josies) va donar aquesta ordre a tot el poble: "Celebreu la Pasqua en honor del Senyor, el vostre Déu, tal com es troba prescrit en aquest llibre de l'aliança". Mai no s'havia celebrat la Pasqua d'aquella manera des de l'època dels jutges que havien governat Israel, ni en tot el temps dels reis d'Israel i dels reis de Judà» (2 Re 23,21-22). Aquesta referència conté una nota rellevant per a nosaltres. Ens dibuixa l'època dels Jutges com una època ideal, com un moment, en la història del poble, en certa manera privilegiat —tot i que no exempt de problemes i lluites. També el llibre de Rut ens remet a aquest passat ja llunyà i ideal: «En l'època que els jutges governaven els israelites...» (Rt 1,1a).

André Chouraqui (1917-2007), jueu estudiós i traductor de la Bíblia al francès, en la seva introducció a l'Escriptura, descriu així el llibre dels Jutges: «El llibre dels Jutges no és un llibre històric tal com nosaltres entenem aquesta paraula. La intenció primordial dels redactors no és explicar els fets del passat, és més aviat una intenció edificant. Es tracta de subratllar una dialèctica històrica que es va repetint entre dos temps forts: l'obra política i espiritual de Josuè, d'una banda, i la institució de la reialesa, d'una altra. Aquesta dialèctica és molt simple: el poble d'Israel s'aparta més i més de l'ideal de la Torà, es dóna a la idolatria i confraternitza amb els pobles cananeus, aquests persegueixen els hebreus els quals, finalment, invoquen el Senyor, i aquest els envia un heroi carismàtic el qual, després d'aplegar algunes tribus reïx a aglutinar-les i condueix Israel a la victòria. Vénen alguns decennis de pau i prosperitat, però, ràpidament la situació es degrada, i recomença el cicle. El llibre dels Jutges està impregnat tot ell d'un ambient que hom ha qualificat sovint de "primitiu". Vol dir que aquests textos ens fan assistir a l'emergència d'una nació en un moment de la seva història en què viu per ella mateixa, en la seva juvenil espontaneïtat. Les altes exigències de la moral dels patriarques, de la teofania del Sinaí i de l'organització imposada per Josuè no han estat realment oblidades, ben al contrari, hom s'hi refereix sovint. Amb tot, el poble d'Israel, aparentment deixat a la seva sort, prova d'emprendre el vol i fa tot sol el dur aprenentatge de la seva independència».

He transcrit aquesta referència una mica llarga perquè em sembla molt expressiva per a entendre la naturalesa del nostre llibre, i perquè, a més, André Chouraqui és un coneixedor privilegiat de l'Escriptura.

Em quedaria amb la paraula espontaneïtat, que Chouraqui empra en la seva introducció, com a distintiu del tipus de relacions que el llibre dels Jutges ens explica pel que fa a Déu i el seu poble. Josuè, que invitava el poble a reprendre la Torà com a bagatge per entrar en la història, i la instauració de la monarquia, en plena història, amb la figura del rei com a nou intermediari entre Déu i el poble, a la qual assistirem en el proper llibre de Samuel, són els dos pols entre els quals es desplega l'escenari del llibre dels Jutges. Entre l'ideal, la Torà, i la concreció no ideal però tolerada que serà la monarquia, hi ha aquest espai de frescor i d'espontaneïtat entre Déu i el poble: es tracta d'un diàleg improvisat, que no preveu ni calcula res, que procura viure i orientar el moment present. Aquests personatges carismàtics, els jutges, suscitats pel Senyor segons el moment que està vivint el poble, gens institucionalitzats, són un signe molt eloqüent del tarannà d'aquesta època de pas, transitòria. Em fa pensar una mica, mirant el passat de la nostra història nacional, en l'època dels comtes, al tombant del primer mil·lenni, marcada per una certa llibertat i improvisació a l'hora de configurar els processos històrics i polítics que culminaran en les institucions ben acabades de la nació catalana en la seva maduresa política dels segles XII, XIII i XIV.

Els jutges, com indica la mateixa paraula, no són reis, no són amos del poble. Són interlocutors d'un diàleg entre Déu i el poble, i tenen una mica la missió d'aglutinar el poble i acompanyar-lo en aquest diàleg. Són dipositaris i dispensadors d'una autoritat que prové de Déu mateix per a guiar i fer créixer, per a moderar i dirimir. Ajuden Israel, l'Israel incipient, a enfortir i a treballar la seva identitat en la història, en la qual acaba d'entrar, identitat que batega sempre viva en els llibres de la Torà, explicitació del projecte, de l'aliança de Déu.

És un moment de confrontació, de lluita. Això s'expressa fins i tot en termes militars. Israel ha de lluitar amb els altres pobles, els cananeus, els filisteus, els madianites… els qui, d'alguna manera, li disputen la seva identitat. Aquest llenguatge militar no ens hauria d'enganyar ni de confondre. Així nosaltres, que llegim espiritualment la Bíblia, no pas literalment, aprenem que la identitat neix de la crisi i de la confrontació. Tots els pobles han de lluitar per configurar la pròpia identitat. I també cadascun de nosaltres, en la mesura que hem d'assumir els reptes de la nostra existència i prendre unes opcions determinades, lluitem també per configurar i per enfortir la nostra.

Enmig d'aquest paisatge que acabo de descriure amb l'ajuda d'André Chouraqui, en el qual vol submergir-nos el llibre dels Jutges, el text que us proposo per a la lectio divina parla de la vocació-elecció per part de Déu d'un d'aquests jutges emblemàtics d'aquesta època ideal de la història d'Israel, que és Gedeó. Un text que, d'una manera bella i sorprenent, enmig d'una època de lluita i de confrontació, subratlla com a element configurador de la identitat de Déu, i per consegüent també de la identitat del poble, la paraula pau, shalom. «El Senyor —diu el text— és pau» (Jt 6,24).

El Senyor és pau (Jutges 6,1-24)

Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, i el Senyor els deixà caure en poder de Madian durant set anys. 2 El poder de Madian era aclaparador. Els israelites, per por dels madianites, es van fer amagatalls a les coves de les muntanyes, a les cavernes i sobre els cingles. 3 Quan els israelites havien sembrat, venien els madianites amb els amalequites i els nòmades d'orient, 4 acampaven a les seves terres i els saquejaven totes les collites, fins a la rodalia de Gaza. No deixaven al país d'Israel res per a menjar, ni ovelles, ni bous, ni ases, 5 perquè pujaven amb el seu bestiar i les seves tendes i arribaven en massa com les llagostes. Eren tants que ni ells ni els seus camells no es podien comptar. Envaïen el país i el saquejaven. 6 Per culpa de Madian els israelites van quedar reduïts a una misèria tan gran que van clamar al Senyor. 7 Així que van clamar al Senyor pel mal que els feien els madianites, 8 ell els envià un profeta que els va dir: «Això diu el Senyor, Déu d'Israel: "Jo us vaig treure d'Egipte, us vaig fer sortir de la terra on éreu esclaus. 9 Us vaig alliberar dels egipcis i de tots els vostres opressors. Els he expulsat de davant vostre per donar-vos les seves terres. 10 Us vaig dir: ‘Jo sóc el Senyor, el vostre Déu; no venereu els déus dels amorreus, en el país dels quals habiteu.' Però vosaltres no m'heu obeït."» 11 L'àngel del Senyor va venir a asseure's sota l'alzina d'Ofrà, que era propietat de Joaix, del clan d'Abièzer. Gedeó, fill de Joaix, estava batent el blat a dins del cup per salvar-lo dels madianites. 12 L'àngel del Senyor se li va aparèixer i li digué: «El Senyor és amb tu, guerrer valent.» 13 Gedeó respongué: «Perdó, senyor meu. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: "¿No és cert que el Senyor ens va treure d'Egipte?" El cert és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercè dels madianites.» 14 El Senyor es girà cap a ell i li va dir: «Vés amb la força que tens i salvaràs Israel dels madianites. ¿No sóc jo qui t'envio?» 15 Gedeó respongué: «Perdó, Senyor meu. Com puc salvar Israel si el meu clan és el més petit de Manassès i jo sóc el més jove de la meva família?» 16 Llavors el Senyor li digué: «Jo seré amb tu; derrotaràs els madianites com si es tractés d'un sol home.» 17 Però Gedeó va insistir: «Si gaudeixo del teu favor, dóna'm un senyal que ets tu qui em parla: 18 no et moguis d'aquí fins que torni amb l'ofrena que et vull presentar.» El Senyor respongué: «No em mouré fins que tornis.» 19 Gedeó se'n va anar a preparar un cabrit, prengué un sac de farina i en va fer pans sense llevat. Va posar la carn en una panera i el brou en un tupí. Ho va portar a l'àngel i li ho va oferir sota l'alzina. 20 L'àngel del Senyor li digué: «Pren la carn i els pans, posa'ls sobre aquesta roca i aboca-hi el brou.» Quan Gedeó ho hagué fet, 21 l'àngel del Senyor, amb la punta del bastó que duia a la mà, va tocar la carn i els pans. De sobte, va sortir una flamarada de la roca i els consumí. Llavors l'àngel del Senyor va desaparèixer. 22 Gedeó comprengué aleshores que era l'àngel del Senyor i digué: «Pobre de mi, Senyor, Déu sobirà! He vist el teu àngel cara a cara!» 23 Però el Senyor li digué: «La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs.» 24 Gedeó va dedicar un altar al Senyor en aquell indret i li posà aquest nom: «El Senyor és pau.» L'altar encara avui és a Ofrà d'Abièzer.

1. Lectio

L'enemic assetja Israel. Són els madianites, juntament amb els amalequites i els nòmades, que vénen del sud i de l'orient, i que espolien Israel arrabassant-li el blat i les collites i depredant els seus ramats. El text els compara a una onada de llagostes, que, amb el seu pas destructor, deixen pertot només misèria i desolació. Un poder aclaparador que dura set anys. Són els pobles que Israel ja coneixia de la travessia del desert i que, d'alguna manera, ara voldrien impedir-li el seu assentament a la terra de Canaan, la terra promesa, voldrien impedir el compromís d'Israel amb la història, voldrien fer fracassar la missió del poble, que és encarnar en la història el projecte de Déu contingut en la Torà, un projecte de pau i de justícia que vol configurar la realitat tal com Déu la pensa i tal com Déu la mira.

Aquesta situació objectivament negativa és una invitació a llegir la pròpia història amb els ulls de Déu. Diu el text que Déu els envià un profeta (cf. Jt 6,8). El profeta té la missió a Israel d'ajudar a fer una lectura correcta dels esdeveniments, de la història, fins i tot en els seus moments més foscos i incomprensibles, com a portadors de paraula i de sentit. Per això parlem d'una història profètica, és a dir, d'una història humana que Déu assumeix, fa seva, per a fer-ne història de salvació. «Jo sóc el Senyor, el vostre Déu...» (Jt 6,10), els recorda el profeta. El profeta, a més d'ajudar a llegir la història, és el portador de la identitat del poble. En efecte, aquesta identitat es configura, com ja sabem, per la pertinença al Senyor, pel fet de ser el poble del Senyor. És una identitat irrenunciable i innegociable, que el poble ha de salvaguardar i renovar constantment, sobretot en els moments durs, com els actuals en què ens situa la lectio de text del llibre dels Jutges. El profeta, encara, dóna una clau important per a llegir o desvelar el sentit dels esdeveniments actuals: «Vosaltres no m'heu obeït», diu el Senyor, en el mateix verset 10. La pèrdua de la identitat, que es resumeix en la paraula «obediència», és a dir, l'escolta activa de la Paraula del Senyor, de la seva Torà, aquesta pèrdua d'identitat és la causa de les dificultats actuals, de la dissort del poble, del seu «no encaix», si se'ns permet l'expressió, en la història actual.

És sorprenent la lectura que Déu mateix fa de la història dels homes, d'aquests que no l'han obeït, lectura que comunica a Gedeó, fill de Joaix, d'un clan insignificant d'Israel, per mitjà del seu àngel, el seu mitjancer. L'àngel és la boca de Déu i el prototipus del profeta, cridat també a ser la boca de Déu: «El Senyor és amb tu, guerrer valent», li diu (Jt 6,12). Sembla gairebé una broma. Com pot ser? «Perdó, senyor meu —diu Gedeó. Si el Senyor és amb nosaltres, per què ens passa tot això? On són tots aquells prodigis que ens contaven els nostres pares quan deien: "¿No és cert que el Senyor ens va treure d'Egipte?" El cert és que ara el Senyor ens ha abandonat i ens ha deixat a mercè dels madianites» (Jt 6,13). És una dificultat ben real, i també ben nostra. El text tracta de la lectura de la realitat. Es tracta de descobrir, de llegir la presència salvadora de Déu en l'opacitat i en la dificultat dels esdeveniments actuals. La història de la salvació és sobretot un exercici de lectura. I per a fer-la tenim els profetes, ja que ens trobem davant una història profètica, plena de significat ocult sota la capa de la quotidianitat, que cal saber interpretar i emparaular, fer eloqüent.

Israel té els jutges per ajudar-lo a tirar endavant el projecte de Déu, la seva missió de donar testimoni de la bonesa i de la benedicció de Déu en el món. Déu suscita Gedeó precisament per a aquesta missió: salvar el seu poble, retornar-li la identitat de la seva pertinença a Ell, renovar-lo en la seva missió. El primer encàrrec que rebrà Gedeó de part del Senyor és el de destruir l'altar dedicat a Baal —la no identitat— que el seu pare Joaix havia construït, juntament amb un bosquet sagrat (Jt 6,25). Ja sabem que el culte, per a Israel, juntament amb l'ètica, és l'àmbit decisiu on verifica la seva identitat. Més encara, Gedeó descobrirà la veritable identitat del Senyor que el crida —«el Senyor és pau»— en la seva ofrena sacrificial a aquest Déu misteriós, que encara no coneix del tot, que anirà coneixent, de fet, a mesura que camini i tiri endavant la seva missió.

Com s'explica la missió? Com es comprèn? «Vés i salvaràs… sóc jo qui t'envio» (Jt 6,13) diu el Senyor. La missió sempre va lligada al camí, a la història. És una missió amb moviment. Cal moure's, cal caminar. Caminar amb la història, mirant endavant, vers el futur d'on ve el Senyor, obrant, tot caminant, la seva salvació. Per què una missió? Perquè la salvació, que és obra de Déu, és també una tasca confiada a l'home, ja des del primer dia de la Creació (cf. Gn 1,28).

Gedeó, davant el que Déu li demana, constata el seu no-res, la seva petitesa: pertany al clan d'Abièzer, un dels més insignificants a Israel, i ell mateix, tal com ho serà David anys a venir, és el més petit dels germans (cf. 1 Sa 16,11). D'altra banda, quan Déu el crida, Gedeó es troba fent una tasca poc rellevant: no és ni un guerrer, ni un sacerdot, ni un estratega… s'ocupa senzillament en la batuda del blat, amagat dins un cup, per por dels madianites. En l'obscuritat d'una tasca senzilla, en la petitesa d'un rang insignificant Déu irromp per salvar el seu poble: un detall que la Bíblia subratlla sempre que es tracta d'una crida d'algú per a una missió.

Déu es fa garant de l'èxit de la missió encomanada, promet de fer-s'hi present. Una promesa que ha de ser acollida amb l'assentiment de la fe i de la confiança. No hi ha altres garanties diguem externes. De fet, Déu, quan encomana una missió, està suggerint, com en aquest cas, que la tasca de llegir la història humana com a història de salvació serà una tasca conjunta, entre Déu i l'home. L'home, tanmateix, demana un senyal d'aquest compromís de Déu amb la història, d'aquesta seva presència irrenunciable en els camins i en el destí del poble. Aquest senyal, el lloc on Gedeó comprovarà l'autenticitat de Déu, és, en la lectura que ens ocupa, el culte, l'ofrena sacrificial, l'únic àmbit convenient per a l'articulació correcta de les relacions entre Déu i l'home: «Pobre de mi, Senyor, Déu sobirà! He vist el teu àngel cara a cara!» (Jt 6,22). Veure l'àngel de Déu és veure Déu mateix, i ningú no pot continuar vivint després de veure Déu. Déu salvaguarda la seva transcendència, la seva alteritat, que són el preu de l'alteritat i de la llibertat de l'home. Per això l'home no pot veure Déu. Déu, però, fa prevaler la seva proximitat i la seva benignitat per damunt de la seva transcendència i de la seva alteritat: «La pau sigui amb tu. No tinguis por, no moriràs» (Jt 6,23). La proximitat i la bondat de Déu tenen aquest nom: «Pau». Déu és pau, el Senyor és pau. La pau és el veritable rostre de Déu, la seva identitat, la seva realitat més profunda, en tant que és una identitat que configura també la de l'home. Déu és pau en tant que és Déu per als altres, Déu en camí, Déu en la història. És una mica el mateix que Déu havia dit a Moisès des de la bardissa: «Jo sóc el qui sóc», jo sóc el qui seré (cf. Ex 3,1-10). Anirem configurant junts la nostra identitat. En la mesura que tu configuris la teva, aprendràs també el secret de la meva, i la meva t'ajudarà a configurar la teva. Perquè Déu és sempre un Déu personal, «el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob» (Ex 3,6).

El relat, ara que n'hem fet la lectura, ens recorda irresistiblement el de l'anunciació de l'àngel a Maria (Lc 1,26-39): la irrupció de Déu en l'inesperat, la crida i la missió, amb la promesa de l'assistència per part de Déu —el Senyor és amb tu—, la pròpia insignificança, la dificultat davant la missió encomanda, el senyal que autentifica l'obra de Déu... Maria, de fet, no demana un senyal, exposa una dificultat, i és Déu mateix qui li ofereix el senyal, el senyal d'Elisabet la seva cosina. La missió també comporta un camí, i és tot fent camí que es descobreix l'autèntic rostre del Déu que ve a portar la pau: Maria, després de la visita de l'àngel es posa immediatament en camí. Tenim ací un exemple bell i eloqüent de com els autors del Nou Testament rellegeixen l'Antic i l'actualitzen. El relat de l'anunci de l'àngel a Maria —notem també la figura de l'àngel del Senyor com a mitjancer d'una bona nova— es veu clarament que està confegit a partir del relat de Gedeó del qual avui fem lectio divina.

2. Meditatio

«Déu és pau». El Senyor és pau. Ens centrarem en aquesta frase del nostre text, que conté, resumeix la identitat del Senyor, i amb aquesta identitat la missió confiada a l'home, i amb la missió també la identitat de l'home.

Déu es mostra com a Déu de pau en un context marcat per la confrontació, per la guerra, per l'eliminació de l'altre: la missió de Gedeó comportarà la destrucció física de l'enemic. I és enmig d'aquest context que Déu vol preservar la seva identitat com a realitat i signe de pau. L'altar on és adorat aquest Déu de pau perdura al llarg del temps i de la història com un testimoni i com un record permanent per al poble: «L'altar encara avui és a Ofrà d'Abièzer» (Jt 6,24). El poble, enmig de les seves lluites, enmig dels conflictes suscitats per la llibertat humana i en els quals, d'entrada, Déu no intervé, ha de recordar que Déu és pau i n'ha de salvaguardar la identitat fent-se ell mateix constructor de pau.

Encara que pugui semblar una quimera, l'itinerari del poble d'Israel és un aprenentatge de la pau, una pau que compromet tant la realitat de l'home com, d'alguna manera, la realitat de Déu. Una pau que no és pas absència de lluita, de confrontació, una pau que no és quietisme, ni silenci, ni resignació... una pau que és fruit del treball de la justícia i per la justícia, el treball que malda per ajustar més i més la realitat de l'home i del món a la realitat de Déu.

Jesús resumirà en la seva missió i en el seu missatge aquest itinerari del poble creient de la fe d'Israel assumint com a pròpia la mateixa identitat de Déu, el Déu-pau, que ell comparteix plenament com a Fill. També Jesús dirà que no ha vingut a portar la pau sinó la divisió, i felicitarà els constructors de pau, és a dir, els qui lluiten per la justícia i per la dignitat de l'home (cf. Lc 12,51; Mt 5,9). Ell mateix, com a font de pau, la promet i la dóna als qui creuen en ell, el Ressuscitat: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin» (Jn 14,27). El do i la tasca són els dos ingredients de la pau, els dos camins que ens apropen a la realitat del Déu-pau. Déu es dóna generosament als homes, però el seu projecte ha de ser treballat, actuat pels homes, com una tasca, en la història i en el dia a dia de la vida quotidiana. La pau és do, i brolla abundant de la font, Crist, Sagrament del Senyor-que-és-pau. Però la pau és també una tasca, un treball, una missió, que brolla del compromís evangèlic per la justícia. La benaurança de la pau és plena quan el do i la tasca de l'home es retroben feliçment en l'àmbit de la fe.

3. Contemplatio

En la nostra lectura hem assistit a un prodigi, a un fet sobrenatural propi d'una concepció mítica de la realitat. Déu intervé d'una manera directa en els afers propis de la vida mundana o terrenal, violant —si se'm permet l'expressió— les lleis que ell mateix ha imposat a la història i a la natura. És aquesta una constatació que posa en entredit la discreció i l'elegància de Déu en la seva providència de la qual he parlat altres vegades. La visió mítica de la realitat la concep, aquesta realitat, organitzada en dos àmbits sobreposats —en dos nivells o pisos— que corren paral·lels vers la meta comuna on es retrobaran: el món dels déus immortals (el pis de dalt) i el món dels pobres mortals (el pis de baix). De tant en tant, però, i sovint de manera capriciosa, i sempre segons aquesta concepció mítica de la realitat, els déus decideixen d'intervenir fent irrupció en l'àmbit de la història i de la natura. El llibre dels Jutges, en gran part, respon a aquesta concepció mítica, en la qual l'àngel del Senyor és la figura que connecta els dos móns. Hi ha però una diferència subtil i substancial: a la Bíblia la intervenció de Déu no anul·la mai la llibertat i la responsabilitat dels homes. És sobretot un signe de proximitat i de tendresa: el Creador no es desentén del camí dels homes. S'hi fa present per assumir-lo, per a fer de la història dels homes i de la seva pròpia història un únic itinerari de salvació i de lloança. En tot cas aquestes incursions sovintejades del cel a la terra són pròpies de l'etapa encara «adolescent», plena de juvenil espontaneïtat, que viu el poble d'Israel entre l'ideal (Josuè) i la realitat de la història (la monarquia). En avançar pel camí de la història la Bíblia haurà d'optar decididament per una visió no mítica de la realitat, per la secularitat com a lloc teològic per excel·lència.

La nostra contemplació d'avui, després de la lectura i la meditació que hem fet del text del llibre dels Jutges, hauria de portar un nou sentit a la manera com ens relacionem amb la realitat d'ací baix i, també, amb el «món de dalt». Ens podem preguntar si concebem el «cel» com un àmbit paral·lel al nostre, al qual potser algun dia arribarem, que ens afecta relativament poc... o bé com quelcom que afecta ja la nostra realitat i la nostra història, com quelcom que, d'alguna manera i fins a un cert punt, es decideix en la nostra història i en la nostra realitat, en les opcions que ara assumim lliurement i responsablement.

En l'església actual, en la seva praxi concreta, hi ha encara moltes coses que són el fruit —immadur— d'una visió mítica de la realitat encara no superada. Un exemple, que ara torna a estar molt de moda: les beatificacions i les canonitzacions. En una època en què ja no ens encomanem als sants, aquests éssers sobrenaturals, una mica màgics, l'església continua mantenint i potenciant un muntatge en el qual allò decisiu és la intervenció —miracle— d'aquest ésser sobrenatural que actua violant les lleis de la natura i de la llibertat i la responsabilitat humanes.

Que la nostra contemplació, doncs, ens faci autèntics creients en els miracles d'aquesta llibertat i d'aquesta responsabilitat amb les quals aprenem a situar correctament la nostra realitat en la perspectiva de Déu, que aquest és en definitiva el nucli de la santedat cristiana.

4. Oratio

Salm 120
Càntic de pelegrinatge.
Clamo al Senyor en la meva desgràcia,
i ell em respon.
Allibera'm, Senyor, dels llavis mentiders
i de la llengua impostora.
Què et donarà el Senyor a mans plenes,
llengua impostora?
Fletxes esmolades de guerrer i brases de ginesta!
Ai de mi, que he de viure a Mèixec,
exiliat als campaments de Quedar!
Fa massa temps que he de viure
amb els qui no volen la pau.
Jo sóc home de pau;
però, quan parlo amb ells,
es decanten per la guerra.

Aquest salm canta la nostra realitat d'exiliats. El lloc on hem de donar testimoni del Déu-pau, és, com per al salmista, Mèixec i Quedar... aquestes geografies de la no identitat on som urgits a forjar i nodrir la nostra com a poble que pertany al Senyor. Ja que Déu és pau, l'home que creu en Ell també és pau. L'expressió original del salm és forta: «Jo, pau» (Sl 120,7). Jo sóc pau, estic per la pau, per la causa de la pau. I això solament al final d'un procés, d'una confrontació, primer a dintre nostre i després en l'espai de la història. Una història que va des de la manifestació del Senyor-que-és-pau en l'ofrena sacrificial del jutge Gedeó fins a la nostra realitat concreta, el nostre avui amb els qui no volen pau i es decanten per la guerra. També a casa nostra, en el moment històric que vivim, enfront dels qui no volen la pau i es decanten per la guerra negant tota possibilitat al diàleg constructiu, hem de ser homes de pau. D'aquella pau que neix de la veritat i de la justícia.