diumenge, 11 de març de 2018

Des del monestir

EL CEPTRE DEL REI

A l’himne de Vespres que cantem aquests dies de Quaresma trobem aquesta estrofa: «Tu retroacta crimina / tua remitte gratia / et a futuris adhibe / custodiam mitissime»; (amb vostra gràcia perdoneu les nostres culpes d’altre temps; allibereu-nos indulgent de caure més en el futur). Enguany aquestes paraules m’arriben plenes d’un nou significat. Pensar que el teu passat i el teu futur i, per tant, també el teu present, es troben com embolcallats per la gràcia del perdó de Déu, és font d’una gran confiança.

Però, què és la gràcia? M’agrada explicar-ho fent recurs al llibre d’Ester. Un llibre poc emprat en la litúrgia, almenys en la missa. Si no vaig errat, en llegim només un fragment el dijous de la setmana I de Quaresma: la pregària de la reina en favor del seu poble abans de comparèixer a la presència del rei Xerxes.

D’aquest llibre en trobem dues versions a la BCI, Ester i Ester grec, traducció i ampliació de l’original hebreu. La versió original, escrita segurament en un moment de persecució, per confortar el poble, durant l’exili, no esmenta mai explícitament el nom de Déu. És un llibre aparentment profà, on la profanitat, la secularitat, i aquesta és la seva gràcia, esdevenen un sagrament molt eloqüent del sagrat. En efecte, si llegiu el capítol 5 de la versió original, quan Ester, sense haver estat cridada, compareix davant el rei, teniu la impressió de trobar-vos al temple de Jerusalem. Ester roman a l’atri de la sala del tron, esperant, i el rei es troba al fons de tot de l’estança, en el seu setial, com la presència invisible del Senyor en el Sant dels Sants. El rei, per pura gràcia, estén el seu ceptre damunt la reina, i ella s’acosta fins a tocar-lo amb la punta dels dits.

És aquest ceptre del rei que m’apareix com una bella metàfora d’aquesta realitat misteriosa, la gràcia de Déu. Això és, el fil misteriós, invisible, que ens uneix, que ens relliga a Déu, per pura condescendència seva.

Fem el camí de la Quaresma, doncs, com el feia Ester, amb confiança, la que ens dóna la pregària, i estenem la mà per acollir com amb la punta dels dits el do de la Pasqua que Déu ens fa. La mà, tanmateix, l’hem d’estendre nosaltres!

Publicat a Catalunya Cristiana, 2007, 11 març 2018