diumenge, 28 de desembre de 2014

Des del monestir

L’HERÈNCIA DEL PARE

El passat 14 de novembre, commemoració de tots els difunts que serviren Déu sota la Regla de sant Benet, morí a Poblet el P. Abat Maur Esteva. Havia estat abat de Poblet de 1970 a 1998, i abat general de l’Orde Cistercenc de 1995 a 2010.

No hi ha dubte que amb la seva forta personalitat va marcar la història del seu monestir i també l’església catalana en l’època de l’aplicació del Concili, al costat de personalitats importants com ara Cassià M. Just, Josep Pont i Gol, Narcís Jubany... com feia notar Josep M. Carbonell.

A banda de la restauració material del monestir, un dels aspectes de la vida de la comunitat on va incidir més la seva preocupació i la seva tasca és el de la reforma litúrgica, amb la introducció del català i la preparació de tots els llibres litúrgics dels quals encara ens servim per a l’ofici diví i la missa.

En l’homilia del seu funeral, l’actual abat general de l’Orde, el P. Mauro-Giuseppe Lepori, subratllava la responsabilitat amb què els seus fills hem de rebre i acollir l’herència que ens deixa un pare tan extraordinari. Una herència certament valuosa i multiforme, que caldrà anar descobrint i actualitzant. Maur Esteva va ser un home d’acció més que de paraules. Que jo recordi, durant el seu generalat, va escriure solament unes dues o tres cartes circulars a tot l’Orde, a banda és clar, de les seves al·locucions i homilies puntuals. D’aquesta herència en voldria destacar una homilia pronunciada al monestir de Solius l’any 2012. Les seves paraules fan llum en el moment històric que estem vivint. I és que la vida monàstica no s’ha desentès mai de la realitat històrica i ha bategat sempre amb el pols dels esdeveniments i de la gent del país on s’arrela. I, ai d’ella si no ho fa!

«L’evangeli d’avui —deia l’abat Maur comentant les benaurances el dia de Tots Sants— ens obre la nostra ment per apropiar-nos aquella benaurança del text de Mateu que diu: “benaurats els perseguits per causa de la justícia”, però en els dies històrics que estem vivint, si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada frase, ens deia, fa cinquanta anys, que calia llegir els signes dels temps històrics, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa. Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot, si cal, essent perseguits ni que sigui patint persecució, més encara, amb persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula pot fer terrorisme espiritual. Si, en lloc de “perseguits per causa de la justícia”, o “patir fam i set de justícia o de ser justos”, llegim “per una causa justa”, per una causa justa, he dit, no és pas forçar el text; em sembla que més aviat pot ser llum per als nostres passos i ajudar-nos a caminar endavant decidits i sense por».

Publicat a Catalunya Cristiana, 1840, 28 desembre 2014

divendres, 12 de desembre de 2014

Jaume Badia Solé in memoriam

MISSA EXEQUIAL DE JAUME BADIA I SOLÉ
Santa Coloma de Queralt, 11 desembre 2014


Lm 3,17-26; Sl 22; Fl 3,20-21; Mt 25,1-13

«Esperar silenciosament la salvació del Senyor». Podria ser aquest el lema d’una vida, podria ser el lema de la vida del Jaume. És el lema de la vida del cristià.

Ens hem reunit en aquesta església per acomiadar el pare, el bon pare que ha estat per a tu, Maria Teresa, per acomiadar el tiet, l’amic, el veí. En recordem les coses bones, perquè sempre, quan fem el comiat d’una persona estimada, pensem en les coses bones, en tot el que ens va donar, en la seva generositat, en el seu bon humor. És bo que sigui així. Com ens deia l’autor de les Lamentacions en la 1a lectura, «ara hem de fer reviure els pensaments que ens mantenen l’esperança». Les coses negatives, els defectes, els pecats, que també en va tenir, és clar, els posem confiadament a les mans del Pare. Déu ha estat i és un bon Pare per a ell, i per això, en aquesta celebració de les exèquies, li demanem que el perdoni per la seva infinita misericòrdia i l’ompli d’aquell amor, aquell amor tan gran, que nosaltres, aquí a la terra, quan ens estimem, només podem assajar.

Esperar silenciosament… deixeu-me tornar a aquesta frase tan fonda de la primera lectura. En la vida de cadascun de nosaltres, en el més pregon de tot, hi ha el silenci. És aquell espai on ens trobem sols, cadascun de nosaltres, amb nosaltres mateixos i, si tenim fe, amb Déu. És en aquest silenci, si tenim fe, que podem fer de la nostra vida un diàleg amb Déu i un camí d’esperança en la seva salvació. És en aquest silenci: el silenci amb el qual anem embolcallant tots els moments de la nostra vida, els moments senzills, els petits moments en què assagem d’estimar els altres i donar-nos generosament; és el silenci en què ha viscut i ha mort el tiet Jaume, discretament. Una discreció, però, que no em priva de recordar la seva generositat, la seva capacitat d’ajuda quan amb les forces ho podia fer. Em plau recordar el seu tarannà de bon veí, a Santa Coloma i també a Barcelona. Em plau recordar el seu gust per les coses ben fetes: un Cavall Fort ben enquadernat, un moble ben acabat, una paret ben pintada… són tots aquests moments embolcallats de silenci que han anat teixit el diàleg de la seva història de salvació. El silenci d’aquests darrers anys en què anava deixant totes les coses i la malaltia i la vellesa l’anaven preparant per al darrer dia. Un silenci i un diàleg que van units indissolublement als de la seva esposa, la teva mare, Maria Teresa, la tieta Teresa, amb qui ara s’haurà retrobat per escoltar de Déu, el bon Pare, una paraula definitiva d’amor i de salvació.

Aquests moments de silenci i de generositat, i també els mals moments, les dificultats, les penes de la vida, els moments en què la generositat potser defallia dominada per les exigències del propi jo —com ens passa a tots— i per les amargors que de vegades ens causen els altres, tots, tots aquests moments, els bons i els dolents, són, encara, en la vida del Jaume, i en la vida de tota persona, en la vida del cristià, la premsa, el molí on elaborem l’oli amb el qual haurem d’il·luminar la nostra llàntia per esperar l’Espòs, Jesucrist. M’ha semblat molt adient l’evangeli de les deu verges que van sortir a rebre l’Espòs per posar una mica de llum en aquests moments de tristesa. També perquè és un evangeli molt adient pel temps litúrgic de l’Advent que estem vivint, un temps d’espera joiosa i atenta, en el silenci de la nit, de la vinguda de l’Espòs, Jesucrist. Aquesta paràbola de les deu verges ens fa estar atents, molt atents. Ens parla de dues possibilitats: podem trobar-nos amb les ampolles buides, o plenes, amb oli o sense, amb llum o amb tenebra: la mort sempre ens fa pensar seriosament en el sentit de la vida, en el sentit que donem a la nostra vida, en les tries que fem, ara i aquí, en els camins que escollim. L’oli, a les nostres mans, a les mans del Jaume, en el moment de la trobada amb el Senyor, que és la Llum veritable, és una mica el signe senzill i humil de la seva, de la nostra disponibilitat a teixir aquest diàleg d’amor al llarg de la nostra vida. I dic disponibilitat, perquè nosaltres sols no ho podem fer.

Vull acabar amb la paraula festa. Per al creient la mort és la porta d’accés a la festa de la Pasqua eterna del Senyor, descrita com un convit de noces, com un lloc i un espai per a celebrar l’amor, la vida, l’amistat. Sant Pau hi posava una altra paraula encara més solemne: la ciutadania del cel. És aquesta la nostra veritable ciutadania, la nostra identitat, la que ens fa ciutadans amb Jesucrist de la Pàtria de la vida i de l’amor que és el Regne.

Demanem-ho i desitgem-ho pel Jaume. Que al cel sigui! Feliç Any Nou!, com a ell li agradava dir encara que no toqués. Que sigui feliç per a ell l’Any Nou sense fi de la festa de Déu Pare.

I que a nosaltres ens conforti l’esperança d’aquesta joia tan gran, «perquè la vostra bondat i el vostre amor, Senyor, ens acompanyen tota la vida». Amén.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Lectio divina

HE TROBAT EL LLIBRE DE LA LLEI
Una lectura de 2 Reis 22,1-20

Introducció

«L'autor [dels llibres dels Reis] no vol escriure una simple cronologia de la reialesa, sinó més aviat la història de la teocràcia, és a dir, exposar el comportament de Déu pel que fa al seu poble i, d'una manera especial, pel que fa als dos regnes de Judà i Israel segons els mèrits de l'un i de l'altre. Per això s'estén amb complaença en els esdeveniments del regne d'Israel, esdeveniments que, d'altra banda, estan particularment relacionats amb el ministeri profètic. Déu, en efecte, mitjançant els càstigs i l'enviament sovintejat dels seus profetes, cerca de fer tornar cap a ell el regne apòstata i no lliurarà Israel als assiris sinó després d'haver-se esvaït tota esperança de conversió. El regne de Judà no trigarà a seguir la mateixa sort, ja que els seus habitants cauran en els mateixos errors».

Aquestes paraules de la introducció als llibres dels Reis del P. Clair, d'una antiga edició francesa de la Bíblia (P. Lethielleux, Les livres des Rois. Introduction critique et commentaires, tom primer, Paris 1897, pàg. 85), ens donen una bona pista d'introducció i presentació d'aquests dos nous llibres sagrats, en realitat un de sol dividit en dues parts, estretament relacionat amb el bloc anterior, els llibres de Samuel. Els llibres de Samuel se centren en la figura de David, preparada i precedida pel rei Saül i pel profeta Samuel. Els llibres dels Reis parteixen de la figura de Salomó, fill de David i constructor del temple de Jerusalem, en el qual s'acompleix la promesa feta a David sobre la continuïtat i consolidació de la dinastia. Després aborden la història de la divisió del Regne davídic en dos regnes a la mort de Salomó: Israel al Nord, amb capital a Samaria, i Judà al Sud, amb capital a Jerusalem. Ens fan assistir primer a la caiguda d'Israel, l'any 722 aC, en mans dels assiris, i després a la de Judà, l'any 586 aC, en mans dels babilonis. Aquest serà el punt i final de la història. L'autor hi va entreteixint la cronologia dels regnats d'ambdós reialmes, però, en realitat, el protagonista és Déu i el seu projecte. El criteri que decideix els avatars de la història política dels dos regnes és la fidelitat o no al projecte (la Llei) de Déu, veritable rei d'Israel i de Judà. És una història profètica. Ja hem dit en comentaris anteriors que el profeta és l'intèrpret autoritzat de la Torà en el marc de la història. Així, com una frontissa entre les dues parts, entre els dos llibres dels Reis, s'hi insereix, de forma una mica abrupta però relligant-los, l'anomenat cicle d'Elies i Eliseu, profetes clau per a entendre el veritable argument d'aquesta obra, com ja insinuava el P. Clair: és Déu qui guia la història del poble, una història que es resol en la fidelitat o no al seu projecte explicitat en la Llei (1 Re 17,1 - 2 Re 2,15). Amb paraules d'André Chouraqui: «És el Déu d'Israel qui dóna a aquesta història un començament, un sentit i una finalitat. L'autor té la mirada fixa en aquest Déu, no pas en el rei terrenal. La seva preocupació principal és descriure la part que el Senyor pren en aquesta història de la qual ell és autor i únic guia» (Introducció als llibres dels Reis).

L'autor, des de l'exili, després del fracàs aparent del projecte de Déu —en realitat allò que fracassa és un projecte polític, humà— intenta trobar un sentit a tot plegat, i ho fa resseguint aquesta història política des de la perspectiva de la fidelitat a la Torà. És el criteri teològic que trobem en el llibre del Deuteronomi, i que dóna nom també a la teologia d'aquesta història profètica. Si el poble, guiat pel seu rei, no té en compte el projecte de Déu en la configuració del projecte polític, aquest projecte camina cap al fracàs. El profeta intervé en els moments crucials, al cor d'aquesta història, per recordar i actualitzar aquest criteri de fidelitat a la Paraula de Déu i provar de redreçar el fil de la història. De fet, la profecia va més enllà, superant-lo, del fracàs del projecte polític —la caiguda dels dos regnes— com a testimoni de la fidelitat insubornable de Déu al seu pacte. I és que, al capdavall, cap projecte polític no es pot confondre amb el Regne de Déu. Tan sols el prepara, l'indica, hi apunta. El Regne de Déu no és un projecte humà ans totalment i exclusivament un projecte de Déu que advé en la història humana com a do gratuït. Sabem que, per a la Bíblia d'Israel, aquests llibres històrics (Josuè, Jutges, Samuel i Reis) formen un tot amb la resta dels llibres profètics (Isaïes, Jeremies, Ezequiel i els següents dotze profetes menors): un tot o secció que la Bíblia hebrea anomena indistintament amb el nom de «Profetes».

En el text que us proposo descobrirem que aquesta Paraula, el projecte de Déu, la Torà, està escrita al cor de la història del poble com a criteri que no es pot eludir. Aquest cor de la història, el seu punt d'inflexió és el temple, on el sacerdot troba el rotlle de la Llei. Però aquesta Llei, des del temple, tendeix a envair i fecundar, respectant-lo, l'àmbit sempre atractiu de la història profana que batega amb el pols de la quotidianitat.

Lectio 2 Reis 22:1-20

1 Josies tenia vuit anys quan començà a ser rei. Va regnar trenta-un anys a Jerusalem. La seva mare es deia Jedidà i era filla d'Adaià, de Boscat. 2 Va plaure al Senyor i va imitar en tot el comportament de David, el seu avantpassat, sense desviar-se'n ni a dreta ni a esquerra. 3 L'any divuit del regnat de Josies, el rei va enviar el canceller Xafan, fill d'Assaliahu, fill de Meixul·lam, al temple del Senyor, amb aquest encàrrec: 4 «Vés a trobar el gran sacerdot Hilquià perquè recompti els diners de les ofrenes del temple del Senyor, tot allò que els guardians del cancell han recollit del poble. 5 Que ho donin als mestres d'obres encarregats de l'edifici del temple del Senyor, perquè puguin pagar els qui treballen en les obres de reparació dels desperfectes del temple: 6 els fusters i els paletes. Així podran comprar la fusta i els carreus necessaris per a les reparacions de l'edifici. 7 I que no els demanin comptes dels diners que els posen a les mans, perquè són gent de tota confiança.» 8 Llavors el gran sacerdot Hilquià va dir al canceller Xafan: «He trobat el llibre de la Llei al temple del Senyor!» Hilquià va passar el llibre a Xafan, i aquest el va llegir. 9 El canceller Xafan anà a palau i va portar al rei la següent notícia: «Els teus servents han comptat tots els diners recollits al temple i els han donat als mestres d'obres encarregats de l'edifici del temple del Senyor.» 10 Després el canceller Xafan va comunicar al rei: «El sacerdot Hilquià m'ha donat un llibre.» I Xafan el va llegir davant el rei. 11 Quan el rei va sentir les paraules del llibre de la Llei es va esquinçar els vestits. 12 Després va donar aquesta ordre al sacerdot Hilquià, a Ahicam, fill de Xafan, a Acbor, fill de Micaià, al canceller Xafan i a Assaià, oficial reial: 13 «Aneu a consultar el Senyor per mi, pel poble i per tot Judà, sobre el que hi ha escrit en aquest llibre que ha estat trobat, perquè la indignació del Senyor es deu haver abrandat contra tots nosaltres, ja que els nostres pares no van obeir les paraules d'aquest llibre i no van complir tot el que prescriu.» 14 El sacerdot Hilquià, Ahicam, Acbor, Xafan i Assaià anaren a trobar la profetessa Huldà, muller de Xal·lum, fill de Ticvà, fill d'Harhàs, encarregat del vestuari. Huldà vivia a Jerusalem, al Barri Nou. Quan li van explicar l'assumpte, 15 ella els va dir: «Això us respon el Senyor, Déu d'Israel: Digueu a l'home que us ha enviat: 16 “Jo, el Senyor, faré caure un desastre damunt aquest lloc i els seus habitants; així es complirà tot el que està anunciat en el llibre que el rei de Judà ha sentit llegir. 17 Ells m'han abandonat i han cremat ofrenes a altres déus, m'han irritat amb els ídols que són obra de les seves mans; per això la meva indignació s'ha abrandat contra aquest lloc, i és un foc que no s'apagarà.” 18 Responeu, doncs, al rei de Judà que us ha enviat a consultar el Senyor: “Això et dic jo, el Senyor, Déu d'Israel: Les paraules que has sentit llegir 19 t'han tocat el cor, i t'has humiliat davant el Senyor en sentir com jo afirmava que aquest lloc, amb els seus habitants, quedaria desolat i maleït. Veient que t'has esquinçat els vestits i has plorat davant meu, jo també t'he escoltat a tu. Ho dic jo, el Senyor. 20 Per això faré que et reuneixis amb els teus pares; reposaràs en pau dins el sepulcre, i els teus ulls no veuran res de la calamitat que faré caure damunt aquest lloc.”» Ells van fer saber al rei aquesta resposta.

És un text de lectura aparentment fàcil. Mirem-ne el drama —com diria Orígenes—, això és, la successió dels fets i les intervencions dels personatges: els diàlegs, els detalls, els matisos, què diuen, què fan, com ho diuen, com ho fan, on ho diuen, on ho fan... etc. És important llegir la Bíblia des d'aquesta perspectiva dramàtica o literària. Els nostres pares en la fe ho feien. Per què a nosaltres ens costa tant?

Fixem-nos, en una primera lectura, que hi apareixen els personatges i els elements fonamentals de la teologia d'Israel: el rei com a ungit del Senyor, el temple i els sacerdots, la profecia —una dona! la profetessa Huldà—, i, al centre de tot, com a nus de l'acció dramàtica, el llibre de la Llei. L'escena és força pintoresca, plena de color i de tensió, i per això la seva lectura amable pot, d'entrada, desorientar. En unes obres de restauració al temple de Jerusalem que, pel que sembla, estava una mica deixat, els paletes troben el rotlle de la Llei amagat potser en un forat, rere una paret, o en algun altre lloc recòndit. Aquesta troballa, amb el procés de lectura que suscita, i subratllo la paraula «lectura» —primer el canceller Xafan (potser també el gran sacerdot Hilquià, el text no ho precisa) i després el rei— desvetlla un procés seriós de conversió i de retorn als camins del Senyor que marcarà positivament el regnat del rei Josies, considerat pel cronista un bon rei: «Mai no hi havia hagut abans de Josies un rei que s'hagués convertit com ell al Senyor: amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, tal com diu la Llei de Moisès; i després d'ell tampoc no n'hi va haver cap d'igual» (2 Re 23,25).

El rotlle de la Torà és trobat al temple, és a dir, en el lloc del culte, l'espai especialment designat per Déu mateix per a l'encontre amb el seu poble. Això ja és molt significatiu: els creients de la Bíblia deixen —i deixem— ressonar la Paraula de Déu en l'àmbit de la litúrgia. Però manca una instància important perquè aquesta Paraula celebrada i acollida en el culte esdevingui activa per a la història i la vida concreta de cadascú. Aquesta instància és la profecia. La profetessa Huldà, en efecte, interpreta en el segon moviment del relat el sentit de la troballa i de la lectura de la Llei, i fa veure com l'abandó d'aquesta Llei, el fet d'haver construït el projecte de la història deixant-la de banda, no queda sense conseqüències: Judà i Jerusalem, si no redrecen els seus camins, i aquests camins passen per la Llei del Senyor, correran la mateixa sort que el regne del Nord, Isarael, el record de la desfeta del qual és encara ben present.

Què diuen els personatges? Em sembla que la frase central, la més important, és la del sacerdot Hilquià: «He trobat el llibre de la Llei al temple del Senyor!». Aquest verb «trobar», en la seva forma hebrea, indica el final acomplert d'una intensa recerca, encara que aparentment el llibre hagi estat trobat per casualitat. Després, el conseller Xafan, com qui no vol la cosa, ho comunica al rei: «El sacerdot Hilquià m'ha donat un llibre». Per a ell el més important són evidentment les obres del temple i els diners, d'acord amb l'encàrrec del rei. Una altra paraula important és la resposta del rei després d'escoltar la lectura de la Llei: «Aneu a consultar el Senyor per mi, pel poble i per tot Judà, sobre el que hi ha escrit en aquest llibre que ha estat trobat». El rei és el representant del poble. Parem esment en la insistència en el verb trobar: en la seva forma passiva pot indicar que és Déu qui ha desencadenat aquest procés que, insistim, en l'àmbit de la història sembla fruit d'una casualitat. I, finalment, les paraules de la profetessa, que omplen de sentit tot el procés: «Això et dic jo, el Senyor, Déu d'Israel: Les paraules que has sentit llegir t'han tocat el cor». Són paraules que fan un diàleg. Primer el diàleg entre els personatges de la història, els protagonistes aparents del drama: el rei, el canceller, el sacerdot, la profetessa... un diàleg que ens porta a descobrir-ne l'interlocutor en majúscules, el Senyor, que parla per boca de la profetessa: ell és el veritable protagonista del drama, el qui guia la història.

Resumint: aquest rei piadós, descendent de David, preocupat per l'abandó del temple a causa dels cultes idolàtrics que s'hi han practicat, endega obres importants de restauració. Els paletes troben el llibre amagat de la Llei del Senyor, i el lliuren al sacerdot Hilquià, el qual, al seu torn, el fa a mans del secretari del rei, Xafan. Xafan, havent-lo llegit, el presenta al rei. Josies, corprès per la lectura, fa consultar la profetessa Huldà per desvetllar i actualitzar aquella Paraula «adormida» del Senyor en les vells rotlles polsosos. El missatge de la profetessa és molt dur: construir el propi projecte humà, polític, històric... a banda del projecte de Déu, porta a un atzucac, al fracàs.

Meditatio

Hem fet una lectura superficial del text. Una lectura carnal, històrica, literal... ens hem fixat en els detalls del drama, en els personatges i en les situacions. També en els diàlegs: com en la primera lectura d'una obra de teatre, tots els actors asseguts dalt l'escenari, abans d'identificar-se amb els personatges i començar a interpretar-los. La lectura històrica del text sempre és una mica freda, asèptica, neutra. I ha de ser així. Aquesta insatisfacció —que uns paletes, fent obres al temple, trobin un vell rotlle de la Torà, no significa res per a nosaltres— ens empeny a fer un pas més. A provar d'aprofundir el text, a interpretar-lo, a trencar-ne la closca dura de la lletra, a llegir-lo a un nivell espiritual per tal d'extreure'n el sentit. Com en l'obra de teatre ens disposem a esdevenir nosaltres mateixos actors del drama, és a dir, ens disposem a deixar-nos afectar per la lectura del text, a implicar-nos en els processos que pot desvetllar. És el que fem en aquest segon nivell de lectura que anomenem meditatio, i que no es tracta pas d'una lectura piadosa o emotiva, sinó d'un aprofundiment seriós i laboriós de les paraules i les frases que confegeixen el text.

Aquesta lectura atenta ens fa adonar de seguida d'un detall important de la identitat del personatge que posa en marxa tot el procés del drama. Es diu Josies, és a dir, Jesús o Josuè —en hebreu és el mateix, i significa «Déu salva». Josuè, que era el personatge amb el qual iniciàvem la caminada per la història, el lloc on cal trobar i actualitzar la Llei del Senyor, és un capdavanter del poble, un guia, algú preocupat per la fidelitat dels qui té confiats al projecte de Déu expressat en la seva Paraula que és presenta com a Llei, com a norma per als homes. El nostre Josuè, Jesús de Natzaret, tindrà una missió molt semblant: assumirà d'una forma nova i definitiva el projecte de Déu com a Regne que ve i vol ser instaurat ja enmig d'una comunitat acollidora, preparada per a escoltar. Josies, el nostre rei, es troba una mica al mig d'aquests dos grans personatges. Entre el Josuè que inicia el camí de la història i el Jesús que la culmina obrint-la definitivament vers l'horitzó del Regne, hi ha Josies, que representa l'espai secular i profà: Josies té el llibre de la Llei a les mans, entre el sacerdot Hilquià i la profetessa Huldà: tot ell és una invitació a llegir-la, a actualitzar-la, prenent com a referent la profecia, responsable a Israel que el culte incideixi en la realitat i es verifiqui en una ètica, en un comportament correcte —just, diria la Bíblia—.

La lectura profunda ens revela tot un procés. Primer la recerca. Les obres del temple són com la metàfora, una mica, de la nostra vida, i del que ens passa. Sovint vivim també entre runes, i és enmig d'aquestes runes que som cridats a treballar per construir la nostra identitat amb la referència objectiva d'una Paraula amagada que cal trobar. Jesús a l'evangeli fa servir una metàfora molt semblant en una de les seves paràboles del Regne: la metàfora del tresor amagat. Hi ha algú que cava i troba un tresor, i la troballa suscita també un procés: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 13,44). Ben mirat, la reacció del nostre rei Josies després de trobar i escoltar la lectura del llibre de la Llei, i la d'aquest home de la paràbola, és molt semblant. Potser amb una diferència: al rei Josies el mou el temor davant el judici de Déu, i a l'home de la paràbola el mou la joia d'haver trobat el seu bon Déu amagat com un tresor al cor de la realitat, al cor de la vida quotidiana. Potser aquesta és la diferència entre el vell pacte i el novell: l'ombra del judici de Déu i l'alegria lluminosa de la proximitat de Déu i del seu Regne.

El procés que porta a la conversió del rei passa per la lectura, és a dir, per la represa de la Llei com a pauta de l'aliança amb Déu. I passa també pel temple, pel culte, per la trobada dialogal amb el Senyor. El llibre és trobat al temple, lloc de la litúrgia, l'únic lloc possible, segons el Deuteronomi, del trobament correcte entre l'home i Déu. I les causes de la infidelitat del poble tenen a veure, un cop més, amb el culte, amb el culte idolàtric, motiu pel qual el temple del Senyor havia anat quedant abandonat i menysvalorat, fins a la ruïna física i a l'esmorteïment de la litúrgia sacrificial que s'hi tributava. Aquesta troballa del llibre de la Llei al temple evoca la situació del poble després de l'exili, quan ha tornat a l'antic regne de Judà —ara una província autònoma de l'imperi Persa— i comença a reconstruir el país i, sobretot, la pròpia identitat enmig de les ruïnes del temple i de la ciutat de Jerusalem. Aquest procés de reconstrucció i recuperació de la identitat teològica —Israel és un poble que pertany a Déu— es fa bàsicament partint de la lectura i meditació de la Llei i la seva actualització en el culte profètic. Les ruïnes del temple són metàfora del poble anorreat, i la troballa del rotlle de la Llei al cor d'aquestes ruïnes indica el mandat per part de Déu de refer el pacte, l'aliança, la història de la pròpia identitat, per i a través de la lectura del text. La Bíblia, tal com la tenim, és l'obra editorial d'aquest moment fort en què els savis d'Israel reprenen les velles tradicions, les rellegeixen, les actualitzen i, sobretot, les preguen en l'àmbit del temple que va renaixent de les seves ruïnes, i, ben aviat, també en l'àmbit més domèstic del culte sinagogal. La profecia, en tot aquest procés, hi intervé com l'esperit que guia i vivifica la lectura: la lectura de la Llei en l'espai del culte es converteix en autèntic diàleg amb Déu, i amb el foc de la profecia esdevé l'esperó i l'estímul d'una vida nova. La feta del rei Josies no és sinó una anticipació o, millor, una projecció vers el passat, d'aquest procés de recuperació del poble després de la desfeta de l'exili.

A través de la paraula profètica d'Huldà descobrim el veritable sentit dels esdeveniments i de la història, i qui és el qui la guia i la porta vers el seu acompliment: Josies posa en marxa el drama d'una història humana, però no n'és ell l'autèntic protagonista, no és pas ell el qui la guia; el fracàs del projecte humà, aquest projecte que s'havia concretat en una monarquia i en la construcció d'un país, es deu a l'oblit unilateral de la Llei.

Llei, culte i profecia formen un tot en la identitat teològica del poble. La seva articulació correcta no sempre és fàcil, però cal esmerçar-se sempre perquè això sigui possible. El rei Josies, com a representat del poble i garant d'un projecte humà, polític, rep una paraula de l'àmbit del culte, del temple, però aquesta paraula no serà activada fins que no se n'hagi fet una nova relectura en l'àmbit de la profecia. Aquest és el sentit de la història profètica. Quan parlem d'història profètica volem dir això. Una història que camina per ajustar-se més i més al projecte de Déu. La profecia fa possible que l'àmbit de la laïcitat —amb paraules modernes— i de la profanitat, allà on pertanyen el rei i el poble, esdevingui també un lloc teològic. A partir d'ara la «tenda del trobament» amb Déu ja no és únicament el temple, ans també la realitat profana. Tanmateix, el pas cap a la profanitat com a lloc teològic, com a lloc de Déu, el farem d'una forma més decisiva i definitiva en entrar a la tercera secció de la Bíblia, anomenada «Escrits», i, sobretot, en accedir al Nou Testament, quan Jesús dirà que ell mateix és el temple, el lloc del trobament entre Déu i l'home.

Contemplatio

La Bíblia és com una sala de miralls. També és com un mirall trencat. Un conjunt d'imatges, aparentment fragmentàries o distorsionades, que amb la nostra lectura hem d'aprendre a recompondre. Aquesta metàfora del mirall trencat indica el valor del pluralisme dins l'Escriptura. L'Escriptura no és unívoca. És un diàleg, tal com veiem en el drama de la nostra lectura. Un diàleg humà al servei d'un diàleg diví. Hem de fer dialogar els llibres de la Bíblia, hem d'aprendre a mirar en un mirall la imatge d'un altre mirall. És així, partint de la metàfora dels miralls, que voldria fer la contemplació del text que acabem de llegir. Heus ací el mirall, o els miralls:

Primer mirall: «Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare. Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. Havien d'oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins. Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l'Esperit Sant. En una revelació, l'Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l'Esperit, i quan els pares entraven amb l'infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: “Ara, Senyor, deixa que el teu servent se'n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el teu poble.” El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d'ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.” Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d'Aser. Era d'edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l'infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada. Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se'n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret» (Lc 2,21-39).

Segon mirall: «Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, hi van pujar a celebrar la festa, tal com era costum. Acabats els dies de la celebració, quan se'n tornaven, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Pensant que era a la caravana, van fer una jornada de camí abans de començar a buscar-lo entre els parents i coneguts; com que no el trobaven, van tornar a Jerusalem a buscar-lo. Al cap de tres dies el van trobar al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel·ligència i de les seves respostes. En veure'l allà, els seus pares van quedar sorpresos, i la seva mare li digué: “Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.” Ell els respongué: “Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?” Però ells no comprengueren aquesta resposta» (Lc 2,41-50).

Jesús havia estat presentat al temple, tot just nat, amb motiu de la purificació dels seus pares i amb vista al compliment de la Llei. Fou el trobament amb el vell Simeó, representant de l'Israel creient, i amb la profetessa Anna, que donava culte a Déu en el temple i esperava l'alliberament d'Israel. Ara, assolida l'edat del seny, l'edat en què ja li era permès de llegir i comentar la Torà, Jesús retorna al temple, d'amagat dels seus pares, per dialogar amb els guardians oficials d'aquesta Torà, els mestres d'Israel: ho fa escapolint-se de Josep i de Maria per amagar-se momentàniament al cor del temple. I és aquí, en aquest àmbit, al temple, enmig d'aquest diàleg de saviesa —«escoltant-los i fent-los preguntes», diu el text— que Jesús ha de ser cercat i després trobat, com en altre temps el rotlle de la Torà pel sacerdot Hilquià.

El joc de miralls ens projecta la imatge de Jesús com la Torà veritable, com la Paraula encarnada de Déu, ara ja no tan sols en el paper, sinó en una història i un procés humans concrets, els d'aquest jove Jesús.

Jesús, un cop trobat al temple pels seus pares, deixa l'espai sagrat de manera definitiva per amagar-se en l'espai profà de la quotidianitat. A partir d'ara, quan arribi el temps de la seva manifestació, tindrà només algun contacte esporàdic amb el temple, i sovint per a distanciar-se'n o relativitzar-lo. Aquesta és la gran novetat de l'evangeli, quelcom que ja s'insinuava en el relat del rei Josies: la instal·lació definitiva de la Llei, de la paraula sagrada, en l'àmbit de la realitat profana. També el culte i la profecia —Simeó i Anna, i els pares de Jesús en forma de sacerdots oferents— han intervingut per clarificar la identitat de Jesús, però provocant aquest desplaçament des de l'espai sacral al profà: «Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem», dirà Jesús, el profeta, a la samaritana (Jn 4,21). I en l'evangeli de Lluc, serà també un samarità, i no el levita ni el sacerdot, qui recollirà l'home malferit a la vora del camí (Lc 10,30-35), i serà un samarità l'únic dels deu leprosos guarits que tornarà per donar gràcies a Jesús (Lc 17,11-19). En virtut d'aquest desplaçament, Jesús, com a Torà encarnada en un procés i en una història humans, serà capaç d'activar un capgirament definitiu en l'evolució del món. Aquest món, privat com el samarità i la samaritana d'identitat teològica, esdevindrà el lloc per excel·lència de la trobada amb Déu.

L'escolta de la Paraula, ben clara en el cas de Josies —el text no deia que ell mateix llegís el llibre de la Llei, sinó que ho feia el canceller Xafan en veu alta—, pren en el cas de Maria i de Josep el nom del silenci meditatiu sota el vel de la incomprensió. I és que en el silenci del món, al cor de la realitat, mentre la història va fent el seu camí, la Paraula de Déu no és mai explícita, ni unívoca. Parla amb els clarobscurs d'una biografia humana! Aquest és l'horitzó de la nostra contemplació, aprendre a llegir en la història i en la rutina de la vida la Paraula en majúscules, una Paraula amagada, l'única que pot aportar llum i sentit.

Oratio

Per a la pregària que ha de culminar el nostre treball de lectura, us proposo, com ja és habitual, un altre mirall, un mirall que us retorna el text de la Llei i en el qual podeu també contemplar-vos vosaltres, mirant d'ajustar el vostre itinerari a aquesta Llei. El mirall és un salm, un petit fragment del salm 119 [118], un llarg salm alfabètic (format de vint-i-dos salms, tants com les lletres de l'alefat) que és una meditació amorosa de la Torà del Senyor.

Salm 119:1-16
1 Feliços els homes de conducta irreprensible,
que segueixen la Llei del Senyor!
2 Feliços els homes que guarden el seu pacte
i cerquen el Senyor amb tot el cor,
3 no cometen mai cap mal, segueixen els seus camins!
4 Has donat els teus preceptes
perquè siguin observats fidelment.
5 Tant de bo que els meus camins
no es desviïn de guardar els teus decrets;
6 mai no em veuré decebut
si tinc al davant tots els teus manaments.
7 El meu cor et lloarà amb sinceritat
quan aprendrà que decideixes amb justícia.
8 Vull guardar els teus decrets;
no m'abandonis, no em deixis sol.

9 Com mantindrà pur un jove el seu camí?
Vivint d'acord amb la teva paraula.
10 T'he cercat amb tot el cor:
no deixis que m'aparti dels teus manaments.
11 Guardo al fons del cor el que has promès,
per no pecar contra tu.
12 Sigues beneït, Senyor!
Fes que aprengui els teus decrets.
13 Els meus llavis compten d'una a una
totes les sentències que has donat.
14 Sóc més feliç guardant el teu pacte
que fruint de grans riqueses.
15 Vull considerar els teus preceptes
i fixar-me en els teus camins.
16 Els teus decrets són la meva delícia,
no oblidaré mai el que has promès.

Un mirall en el qual podem mirar-nos i emmirallar-nos: «El meu cor et lloarà amb sinceritat quan aprendrà que decideixes amb justícia». Al capdavall, la contemplació i l'activació en la nostra vida de la Llei del Senyor, del seu projecte just i amorós, és font d'alegria i de lloança, és un camí vers l'autèntica felicitat, vers el sentit ple de la nostra vida: «Sóc més feliç guardant el teu pacte que fruint de grans riqueses». Els salms —cent cinquanta miralls al cor de la Bíblia— actuen com el Llibre trobat en un forat recòndit del temple; els salms, cantats en la litúrgia, pregats en el silenci del propi cor i actualitzats pel missatge profètic, són capaços de desvetllar un procés de renovació en la nostra història personal, fins al punt que tota la història, la història col·lectiva, la que construïm amb els altres, sigui portada, acompanyada vers l'horitzó de la benedicció i de la lloança, que són els noms bíblics de la plenitud i del sentit: «Sigues beneït, Senyor! Fes que aprengui els teus decrets. Els meus llavis compten d'una a una totes les sentències que has donat. Sóc més feliç guardant el teu pacte que fruint de grans riqueses. Vull considerar els teus preceptes i fixar-me en els teus camins. Els teus decrets són la meva delícia, no oblidaré mai el que has promès».

Publicat a la Revista Poblet, n. 29, desembre 2014

diumenge, 23 de novembre de 2014

9N, LA DEDICACIÓ D’UN POBLE

Escric encara sota els efectes del 9N. Entre moltes altres coincidències (l’11 de setembre invertit, l’aniversari de la caiguda del mur de Berlín...) els catòlics de ritu romà celebràvem en aquest dia la litúrgia de la Dedicació del Laterà. L’església catalana ha invocat sempre la seva romanitat com a signe distintiu enfront de l’església castellana.  Mentre els monjos anàvem a votar, i els uns en tornaven i altres hi anàvem, sant Pau proclamava:  «Que cadascú miri bé com construeix». Tota la litúrgia, tan suggeridora, de la Dedicació, ressonava dins meu com una invitació a construir aquest país nostre, a dedicar aquest país nostre, per on Déu «va passar en primavera» i on ens convida a viure-hi la nostra pertinença a Ell. Hi ha un perill, és clar, en això que em passava per dins. Un perill en el qual l’església ha caigut i cau sovint: confondre la construcció de la ciutat terrenal, fins i tot de l’església de la terra, amb aquella ciutat definitiva, la Jerusalem del cel, meta del nostre camí, que esperem. La festa de Crist Rei és un exemple clar d’aquesta confusió lamentable. Va ser instituïda quan l’església es resistia a quedar-se sense rellevància política en un món i en una societat que cada cop en prescindia més. Encara ara, la festa de Crist Rei, tot i que la reforma del calendari l’ha situada com a coronament de l’any litúrgic, és una festa difícil d’entomar.

Dit això, resulta que tenim a les mans un país per construir, una nació per dedicar, una ciutat per urbanitzar. Aquesta és la bella tasca política que l’església no pot defugir, ja que l’evangeli  s’ha d’encarnar en una ètica, en un projecte comú entre homes i dones. Enfront d’aquesta tasca l’església no pot ser mai neutral. És obvi, i no caldria dir-ho, que l’església ha d’acollir tothom i que no pot ser partidista: aquesta certament seria la política equivocada, la dels partits.

«Sou un edifici construït per Déu», hi afegia encara Pau. Jo, tu, som un edifici construït per Déu. Per això, «com a bons arquitectes», ens hem d’esmerçar en la construcció de la nostra bella ciutat, en la dedicació del nostre poble, en la configuració de la comunitat humana des de la qual som edificats com a casa de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1835, 22 novembre 2014

diumenge, 9 de novembre de 2014

De cada dia

9 N, DIA DE LA DIGNITAT

Doncs, jo votaré "Sí, sí" pel meu pare, que em va ensenyar d'estimar Catalunya, el meu país, i m'estimulà a aprendre'n la llengua, la història i les tradicions, quan a l'escola encara estaven prohibides;

i votaré "Sí, sí" per la meva mare, que juntament amb la vida em va donar el llinatge i la llengua de Catalunya: «En llemosí (català) sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia» (Bonaventura Carles Aribau, Oda a la Pàtria);

i votaré "Sí, sí" pel meu avi, a qui van robar la vida per haver estimat i servit Catalunya;

i votaré "Sí, sí" també per tots aquells que del 1714 ençà han mantingut viva la flama i l'ànima d'un país, el meu país, el nostre país: també per tots els monjos de Poblet que, al llarg de la història del monestir, han unit al propi batec el batec del poble de Catalunya;

i no, no farem el ridícul davant el món, exercir la sobirania i la llibertat no és mai fer el ridícul: «no podrem votar el referèndum que com a poble demanàvem, perquè l'estat espanyol ho ha impedit, però si ens ho proposem, aconseguirem que un acte sense validesa jurídica tingui conseqüències polítiques i es converteixi als ulls del món en una mostra de la dignitat de tot un país» (Muriel Casals). ​


Visca Catalunya lliure!
Visca la llibertat!​

diumenge, 17 d’agost de 2014

Universalitat, tradició, compartir

FESTA MAJOR DE LA MINERVA

Santa Coloma de Queralt · 17 agost 2014
Is 56,1.6-7; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 4); 1C 11,23-26; Mt 14,13-21

A Roma, a tocar del Panteó, hi ha la bonica església gòtica de Santa Maria sopra Minerva. Si algun dia hi aneu no deixeu d’entrar-hi, i penseu, en ser-hi a dins, que en aquest lloc hi ha l’origen de la nostra festa major. En aquesta església, plena d’obres d’art i de pietat, es va crear l’any 1538 la primera confraria del Santíssim Sagrament, dedicada a fomentar el culte a l’Eucaristia. Des de Roma aquestes confraries, que van prendre el nom de «la Minerva», es van anar escampant arreu. També a Santa Coloma se’n va crear una el 1662, amb butlla del papa Alexandre VII, fins al punt de dedicar a l’Eucaristia la festa gran del poble, el 3r diumenge d’agost. He començat, germans i germanes, fent aquest breu apunt històric, perquè aporta una nota important per a la comprensió del Sagrament en majúscules que és l’Eucaristia i que avui posem al centre de la nostra celebració. Aquesta nota és la universalitat, la catolicitat, si ho voleu amb una paraula més sàvia. Cada any, quan celebrem aquesta festa de la Minerva i, de retruc, en cada eucaristia, cada diumenge, celebrem de fet la nostra pertinença a l’església universal, a l’únic poble de Jesús, el poble dels fills i filles de Déu escampat arreu de la terra i que té en l’església de Roma el seu vincle d’unitat, el seu principi de comunió.

Anem però a les lectures que hem proclamat en aquesta missa. La segona, de sant Pau als Corintis, ens aporta una altra nota important per a la nostra comprensió de l’Eucaristia. La resumeixo amb la paraula tradició, que tot seguit explicaré. Pau es refereix a l’Eucaristia, al sagrament del Cos i la Sang del Senyor, com una tradició que ha rebut de la comunitat cristiana, una tradició que té el seu origen en Jesús mateix i que ell, Pau, al seu torn ha de transmetre a altres. L’Eucaristia no és propietat ni de Pau, ni del bisbe Jaume, ni del papa de Roma... és quelcom que es rep i es transmet al si d’una comunitat creient. Això vol dir tradició, no una cosa morta del passat, sinó una cosa viva que des del passat, travessant el present, es projecta cap al futur. Que l’Eucaristia no és nostra vol dir que l’hem d’acollir amb molt de respecte, tant en el que significa com en la manera de celebrar-la, i hem de procurar transmetre-la a les noves generacions com allò que és, un sagrament de vida.

La lectura de l’evangeli ens aporta un altre aspecte essencial per a comprendre què és l’Eucaristia: pa partit per a ser repartit i compartit. Es tracta d’un aliment que es comparteix, i en el fet d’aquest compartir-lo es multiplica, arriba a tothom. I és un aliment per al poble en camí, el poble que segueix Jesús, i aquest aliment, en ser compartit i menjat, unifica, congrega, fa el poble. L’Eucaristia que rebem com un do de Jesús a través del gest sacramental del prevere, ens fa, ens constitueix com a poble, com a comunitat. Ací hi deu haver, sens dubte, el motiu i la font de la nostra festa. Fem festa perquè ens sentim poble entorn de Jesús que ens dóna l’aliment, el pa i el peix, per al camí. Aquest pa i aquest peix són els símbols de la nostra vida i de la nostra identitat, d’allò que som en el més profund com a amics i deixebles de Jesús.

Reprenc les tres notes que he comentat per aplicar-les a la nostra vida concreta de cristians: comunió-universalitat, tradició, compartir. Comunió: el fet de pertànyer a un poble, a l’únic poble, a l’única família dels deixebles de Jesús, i això s’esdevé realment quan combreguem tots d’un mateix pa, hauria d’enfortir el nostre compromís d’estimar-nos sincerament, de fer tot el possible per superar les divisions, les fronteres, la temptació de fer passar al davant de tot i de tots la nostra, la meva comoditat. Cadascú s’ho sap prou bé! Tradició: aquesta paraula ens hauria d’aportar molta alegria. No estem sols! Pertanyem a una gran família, a un gran poble, que des de Jesús fa camí, endavant, mirant el futur amb esperança. Aquesta Eucaristia l’hem rebuda, i nosaltres l’acollim amb joia i ens esforcem per transmetre-la, amb allò que significa, a les noves generacions. Si no ho fem, no hi ha vida possible, no hi ha futur ni esperança. I, finalment, compartir. Ací hi ha la clau de tot, del missatge de Jesús i de l’èxit o el fracàs de la nostra vida. I més ara, en aquests temps en què tastem el fruit amarg de l’egoisme capitalista. Hem de trobar la manera de construir una societat nova basada en la compartició justa dels béns, dels béns materials, culturals i espirituals, de tot allò que dignifica l’ésser humà.

Que ens hi ajudi l’Home nou, Jesús, que és sempre enmig nostre en el sagrament del Pa i del Vi i en el sagrament de les mans que s’obren per compartir i acollir. A ell la glòria i per a ell l’alegria de la nostra festa. Amén.

dissabte, 21 de juny de 2014

Homilia, Llegir bé

SANT LLUÍS GONZAGA, RELIGIÓS
2Cr 24,17-25; Sl 88,4-5.29-30.31-32.33-34 (R.: 29a); Mt 6,24-34

Avui les lectures que hem escoltat ens proposen, mai tan ben dit, dos exercicis de lectura. La primera ens ensenya a llegir la història. La segona ens ensenya a llegir la quotidianitat, la realitat que ens envolta. Dos aspectes fonamentals de la teologia d’Israel i també de la nostra. Per llegir la història, Israel compta amb la profecia, quasi sempre entrellaçada amb el culte. En efecte, a la nostra lectura d’avui hi apareixen uns profetes, portadors del projecte de Déu per al poble, i el sacerdot Zacaries, fill del sacerdot Jojadà, que morirà màrtir per la seva fidelitat al projecte de Déu. I és que la profecia no fa altra cosa que actualitzar la Paraula de Déu, en l’àmbit del culte, per ajustar més i més la història col·lectiva del poble al projecte de Déu. En la nostra lectura del segon llibre de les Cròniques, el poble, representat pel seu rei, Joàs, no fa cas d’aquesta Paraula, i la història acaba en fracàs. El salm 88 que hem cantat, obre tanmateix una porta a l’esperança: «Persistiré en el meu amor, no em desdiré de la meva lleialtat», afirma el Senyor.

L’evangeli, que ens mostra el rostre amable de Jesús mestre de saviesa, ens forneix una clau important de lectura de la realitat quotidiana. Ens invita a mirar aquesta realitat i a fiar-nos-en per trobar el camí de la confiança: «Mireu els ocells del cel... mireu els lliris dels prats». Aquest exercici de lectura de la realitat com a sagrament de la bonesa de Déu, Israel el fa també a la Bíblia en els llibres dels Salms, en el Càntic, en els Proverbis, etc., i és que Jesús es troba immers en aquest corrent espiritual tan fecund. Amb Israel, doncs, i amb Jesús, aprenem a conjugar aquestes dues lectures, la de la història col·lectiva i personal, amb els seus esdeveniments, els seus èxits i fracassos, els seus projectes, i la lectura de la realitat, de les nostres experiències més immediates, del batec de la quotidianitat. De tot plegat som invitats a fer-ne camí de salvació, una història teologal, és a dir, lloc d’encontre entre la realitat de Déu i la nostra realitat humana. Un diàleg, en definitiva.

Lluís Gonzaga, hereu del marquesat de Castiglione, esdevingué sant precisament perquè, a la llum de la fe, va articular correctament aquestes dues lectures, la de la història familiar, amb les seves lluites pel poder i l’enlluernament d’una cultura potent, i la de la realitat quotidiana, a les aules del Col·legi Romà i pels carrers pestilents de Roma. Aquesta lectura li va ser lloc d’acolliment del Regne de Déu i de la seva justícia. Encomanem-nos-hi, doncs, i deixem-nos encomanar de la seva joiosa tendresa.

diumenge, 8 de juny de 2014

Des del monestir

PROCESSONS I ROMERIES

Un professor de filosofia citava aquesta frase, crec que de Bonhöffer: «el cristianisme no consisteix en processons i romeries». És quelcom molt més seriós i decisiu per a la vida de l’home.

Hi he pensat durant els dies de la Setmana Santa passada, arran d’una tertúlia de ràdio en la qual em varen convidar per parlar de les maneres diferents de celebrar-la. I és que aquests darrers anys hem assistit a un ressorgiment quasi imparable de les processons i altres manifestacions religioses similars. 

Jo vaig néixer l’any 1965, just un mes i mig abans que s’iniciés la quarta i darrera sessió del Concili Vaticà II. Al meu poble es feia una processó el capvespre del Dijous Sant, i en tinc un record molt vague. De seguida es va deixar de fer, com també la processó amb la Mare de Déu del Santuari local el primer diumenge de setembre, la processó de Corpus i la processó eucarística el dia de la Festa Major. Aquestes darreres ja ni les recordo. Des que tinc ús de raó recordo haver viscut la Setmana Santa amb molta plenitud, participant en les accions litúrgiques —els únics actes que es feien— essencials: la Missa de la Cena del Senyor seguida d’una Hora Santa, la Celebració de la Passió del Senyor, la Vigília Pasqual i la Missa del Dia de Pasqua. I, a més, el devot i discret Viacrucis del Divendres Sant, al matí, dins l’església, sense ostentacions. Ho agraeixo. De la mà dels meus pares i de la litúrgia de l’Església vaig anar endinsant-me en la comprensió i la vivència espiritual del misteri pasqual de la mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist.

Ara es diu que l’aplicació del Concili en aquest camp de la devoció i religiositat populars va ser massa dràstica, i es torna a justificar pastoralment la nova proliferació d’aquests actes de pietat —pietat?— al carrer.

Personalment no em sembla bé. Caldria, al meu entendre, continuar enfondint el solc marcat per la Sacrosanctum Concilium i ajudant els qui estudien de capellà i els fidels que vénen a les nostres esglésies a entrar més i més en la bellesa i el misteri de la litúrgia. Ja que allò que pot fecundar verament una ètica cristiana correcta i compromesa és només l’actualització de la Paraula de Déu en el culte profètic, és a dir, en la litúrgia, on s’esdevé l'adoració en esperit i en veritat.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1811, 8 juny 2014

diumenge, 1 de juny de 2014

Lectio divina

L'OLI DE L'ALEGRIA
Una lectura de 1 Samuel 16,1-13


Introducció

Després dels llibres de Josuè i dels Jutges, la Bíblia dóna pas al corpus de Samuel i de Reis, dividits ambdós en dues parts o en dos llibres, una divisió que es va fer per raons pràctiques, perquè els rotlles utilitzats a la sinagoga no fossin d'excessiva envergadura. En realitat el primer i el segon llibre de Samuel formen una obra força unitària, com també el primer i el segon llibre dels Reis. En les edicions de la Bíblia grega dels LXX i la llatina de la Vulgata, algunes vegades els llibres de Samuel i dels Reis apareixen agrupats com quatre parts d'una mateixa obra, sota el títol dels Regnes o dels Reis. De fet, el contingut de tots quatre llibres s'articula bé com un tot. Parlem del camí vers la monarquia, que passa per Saül —primer rei d'Israel— i culmina en David (1 S) —el fundador ideal de la dinastia— i continua el seu desplegament en els dos llibres dels Reis, amb Salomó i els seus descendents, ja amb el Regne dividit: el del Nord (Israel) amb capital a Samaria, i el del Sud (Judà), amb capital a Jerusalem, fins a la seva anihilació política (Samaria cau el 722 aC a mans dels assiris i Jerusalem el 586 aC a mans dels babilonis). 

En parlar del llibre dels Jutges fèiem esment a l'adolescència del poble, a una època de fresca espontaneïtat. Ara ens trobem de ple en el camí vers la maduresa institucional del poble, amb un tema important, el de la reialesa, aquesta nova institució política i religiosa alhora que apareix com el segell d'aquesta maduresa, de la majoria d'edat d'Israel en el seu pelegrinatge per la història.

L'època dels Jutges era l'època de la confiança. Les relacions entre Déu i el poble estaven presidides per la frescor i l'espontaneïtat. La fe, aquest fil que uneix Déu i el poble, s'articulava en forma d'un diàleg molt directe. Ara, en canvi, iniciem l'època de la institucionalització, necessària per a preservar la identitat del poble, però també plena de contradiccions. La institució és necessària, però sempre pot ofegar l'alè de la llibertat i de la vida.

La institució de la monarquia és acceptada a contracor. El poble necessita un rei que li vagi al davant, com els altres pobles, perquè, en el fons, ja no es refia de Déu, ja no en té prou amb aquella relació senzilla i espontània basada en la llibertat i el diàleg. El Senyor mateix, a través del seu profeta, Samuel, de qui prenen el nom els dos llibres de Samuel, adverteix dels perills que comporta la monarquia: el rei, més que un servidor del poble, serà un opressor, exercirà un domini interessat damunt d'ell: «Així us governarà el rei que tindreu: prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d'escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S'apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans. Exigirà el delme dels vostres sembrats i de les vostres vinyes per pagar els seus funcionaris i els seus cortesans. Requisarà els vostres criats i criades i els vostres millors joves amb els vostres ases i els farà servir en els treballs públics. Es quedarà la desena part dels vostres ramats, i vosaltres mateixos li fareu d'esclaus» (1Sa 8,11-17). «Vosaltres mateixos li fareu d'esclaus». Ací hi ha la clau per comprendre que, d'entrada, la monarquia no entrava en els plans de Déu, que va establir amb el seu poble un aliança basada en el pacte, en el diàleg i en la llibertat.

Dit tot això, podem afirmar un cop més la importància de la profecia per a l'articulació correcta d'aquesta història, per a l'actualització en ella del projecte de Déu. Per això entrem en aquest nou escenari, el de la monarquia, de la mà de Samuel, un profeta que podríem definir com «el qui sap escoltar». En efecte, un dels relats més bonics de la Bíblia (1Sa 3,1-10) ens presenta Samuel, el profeta infant, com el qui és educat pel Senyor mateix a saber escoltar. Qui és el profeta, qui és Israel? És el poble que creix i madura en l'escolta del Senyor, en l'acolliment de la seva paraula i en l'obediència com a verificació d'aquesta escolta i d'aquesta paraula. És de la mà de Samuel, doncs, el qui sap escoltar, que ens endinsem en aquesta nova etapa en la qual emergeix, lluminosa, poderosament atractiva, la figura de David, el rei pastor, centre del nostre relat.

Lectio: 1Sa 16,1-13

1 El Senyor va dir a Samuel: «Fins quan t'aniràs lamentant per Saül? Sóc jo qui l'ha rebutjat com a rei d'Israel! Ara omple d'oli el corn i vés. Jo t'envio a casa de Jessè, de Betlem, perquè he escollit el rei entre els seus fills.» 2 Samuel respongué: «Com puc anar-hi? Si Saül ho sap, em matarà.» El Senyor li va dir: «Pren una vedella i digues que hi vas per oferir un sacrifici al Senyor. 3 Convida Jessè al sacrifici, i jo t'indicaré què has de fer. M'ungiràs rei aquell que jo et diré.» 4 Samuel va fer allò que el Senyor li havia manat. En arribar a Betlem, els ancians de la ciutat sortiren a rebre'l, alarmats, i li van preguntar: «Véns en so de pau?» 5 Samuel respongué: «Sí, vinc en so de pau. Sóc aquí per oferir un sacrifici al Senyor. Purifiqueu-vos i veniu amb mi al sacrifici.» Samuel també va purificar Jessè i els seus fills i els convidà al sacrifici. 6 Quan arribaven, va veure Eliab i pensà: «L'ungit del Senyor és aquí, davant d'ell.» 7 Però el Senyor digué a Samuel: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. L'he descartat. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor veu el fons del cor.» 8 Llavors Jessè va cridar Abinadab i el va fer passar per davant de Samuel, però aquest digué: «No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit.» 9 Després Jessè va fer passar Ximà, però Samuel digué: «No és tampoc aquest el qui el Senyor ha escollit.» 10 Així Jessè va fer passar al davant de Samuel set dels seus fills, però Samuel li digué: «D'aquests set, el Senyor no n'escull cap.» 11 Samuel va afegir: «No queda cap més fill?» Jessè va respondre: «Encara queda el més petit. És a pasturar el ramat.» Samuel li digué: «Aneu a buscar-lo. No ens posarem a taula que ell no hi sigui.» 12 Jessè va fer que l'anessin a buscar. Tenia el cabell roig i els ulls bonics. Tot ell feia goig de veure. El Senyor va dir a Samuel: «Ungeix-lo, que és ell.» 13 Samuel va prendre el corn de l'oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d'aquell dia l'esperit del Senyor s'apoderà de David. Samuel va tornar-se'n a Ramà.

La clau literària del relat és Samuel, el profeta, que arriba i dóna inici a l'escena, i després se'n va, cloent-la. Recorda lleument l'escena de l'àngel i Maria de Natzaret (Lc 1,26-38), que s'obre amb l'entrada de l'àngel i es clou amb la seva retirada, deixant pas al dinamisme de la pròpia història. La profecia, doncs, en aquest cas, és la clau de comprensió del relat. Cal saber escoltar el Senyor (Samuel) per entendre'l plenament i poder concretar la seva voluntat. En el relat s'entrecreua una història humana i una història divina. Déu escriurà la seva història divina comptant amb una història humana.

Al centre hi ha la bella i amistosa disputa del profeta amb els fills de Jessè. Evoca aquella escena del vell conte, d'un príncep que emprovava una sabateta de cristall per tal de trobar-ne la propietària, que va resultar ser la menys probable, la ventafocs arraconada. Faig aquest incís, aparentment pueril, per indicar la importància de saber llegir la Bíblia també com un conte, com una obra literària, que sovint diu més amb allò que amaga o insinua que amb el que explicita, tot jugant amb la bellesa dels seus detalls.

El nostre és un relat literàriament important en el conjunt de l'obra dels llibres de Samuel, que articula dos grans períodes, el regnat de Saül i el de David, amb el qual culmina no tant un procés nacional o polític —que també— sinó més aviat un procés teològic, la configuració d'aquesta figura tan important dins la teologia bíblica, la del messies, que David encarnarà d'una manera quasi perfecta. 

Meditatio

Saül ha estat el primer assaig de la monarquia. Un assaig no reeixit. El nostre text comença precisament amb la constatació d'aquest fracàs: «Sóc jo qui ha rebutjat Saül com a rei d'Israel» diu el Senyor. Saül havia desobeït l'ordre del Senyor d'exterminar l'enemic i s'havia aprofitat del botí. És alliçonador llegir el capítol 15, anterior al nostre relat, per fer-se càrrec d'aquesta situació. El rei havia pillat el botí de l'enemic vençut per oferir-lo al Senyor com a holocaust, però això no és el que el Senyor volia. Els amalequites, «aquests pecadors», havien de ser consagrats a l'extermini, les persones i els seus béns. Amb el mal, simbolitzat pels amalequites, no s'hi pot negociar. Ni tan sols per a fer-ne ofrena al Senyor. És Samuel, el profeta, qui desvela el significat de l'actuació de Saül: «Samuel digué: "¿És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l'obediència a la seva veu? No! L'obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons. Rebel·lar-se contra ell és com pecar de màgia, desobeir-lo és endevinació i males arts. Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei"» (1 S 15,22-23). Hi ha ací la clau de lectura de tot el que anomenem història deuteronomista, formada pels profetes primers o anteriors (Josuè, Jutges, Samuel i Reis) i els profetes posteriors, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, i la resta dels dotze profetes. Tot aquest conjunt de llibres és història profètica, en la qual cal aprendre a llegir i actualitzar, tot encarnant-lo, el projecte de Déu, i això en l'àmbit de l'escolta-obediència a la seva paraula.

Saül no havia escoltat. Als ulls de Déu el fracàs és sempre la possibilitat d'un nou començament, d'escriure una cosa nova, de trobar nous camins: «Ara omple d'oli el corn i vés. Jo t'envio a casa de Jessè, de Betlem, perquè he escollit el rei entre els seus fills».

El nostre relat explica com intervé Déu en la història, a partir d'aquest fet, per a reconduir-la. Després de la unció de David, Saül continuarà sent rei, i David haurà de recórrer un llarg camí, sinuós i ple de perills, per arribar a obtenir la sobirania sobre tot el poble, primer a Hebron i Jerusalem i després a la resta d'Israel. És en la història humana i amb la història humana, sense trair les seves lleis, que Déu va teixint la seva història de salvació per als homes.

Samuel és enviat a Betlem on resideixen Jessè i els seus fills per a ungir-ne un com a nou rei d'Israel. Però ni tan sols Samuel sap quin és l'escollit. Ell mateix, en diàleg amb el Senyor, ho haurà de descobrir: Déu li ho mostrarà. És la missió de la profecia: arribar al cor de la realitat, mirar-la com Déu la mira, mirar al fons del cor, al sentit de les coses i dels esdeveniments: «El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor veu el fons del cor». Vist així, no ens ha de sorprendre que el Senyor esculli el més petit, el qui, en aparença, no hi és o no compta.

Cap dels primers set germans, fills de Jessè, no és l'escollit del Senyor. En falta un, el petit, David, que es troba pasturant el ramat. El relat estableix ací un contrast molt fort i molt significatiu entre l'àmbit del culte —Samuel, Jessè i els seus set fills ofereixen un sacrifici— i l'àmbit domèstic o profà, on es troba David pasturant el ramat. És precisament ací on el Senyor trobarà el seu elegit. Ací, en la profanitat, en la secularitat Déu es farà present amb la seva unció a través del profeta. L'àmbit de la secularitat, de la profanitat, és l'àmbit de la història humana que Déu assumeix amb totes les seves conseqüències i s'hi fa present, no pas ell mateix de forma directa, sinó a través d'un seu representant, el messies.

Reivindico una vegada més una lectura atenta i intel·ligent dels textos. Massa sovint la lectura piadosa i historicista —història sagrada entesa com a rondalla exemplar i moralitzadora— ens veda l'accés al veritable significat, un significat que solament atenyem amb aquesta lectura profunda dels textos. És el que intentem fer amb la meditatio: el text és com la closca que cal trencar i superar per arribar fins al fruit.

Déu provoca un desplaçament significatiu del dinamisme de la història de la salvació. Ens empeny a abandonar el temple, l'àmbit del sagrat, el lloc del sacrifici —sacrificar vol dir consagrar, fer sagrada alguna cosa, resituar la realitat tot fent-la participar d'allò que és diví— per anar a trobar aquesta realitat sagrada al cor de la profanitat, de la realitat secular: allà on David pastura el seu ramat, un àmbit insignificant que, aparentment, no compta. És Déu mateix que ve i es fa present en la realitat, fent-la sagrada, i no tant l'home que, per mitjà del sacrifici, fa sagrada la realitat perquè pugui ser un lloc per a Déu. Crec que és un matís important, en tant que, de la mà de David, en aquest nou període de la monarquia, haurem d'aprendre a llegir la realitat aparentment sense Déu com a llenguatge de Déu: això és el que volem dir quan parlem d'història profètica.

Aquesta realitat, que contemplem amb els ulls de David, el pastor, és, segons el text original, bella i bona. David era rogenc, bonic per als ulls i agradable d'aparença (de bon veure). El terme emprat per dir que era bell i bonic el retrobarem al Càntic dels Càntics per designar la bellesa de l'estimada i també de l'estimat, i l'altre adjectiu, agradable d'aparença, de bon veure, és el mateix terme hebreu (tob) amb el qual Déu, en el relat de la Creació, va segellant la bellesa i la bonesa de les coses creades: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Remarco la qualitat visual, sensitiva, de la bellesa i també del bé, encara que pugui semblar una contradicció amb el que hem dit abans, que Déu no es fixa en l'aparença sinó que veu el fons del cor. El llenguatge de la Bíblia, segurament per la mateixa naturalesa de la llengua hebrea, més aviat concreta que no pas conceptual —el grec és una llengua més conceptual— descriu la bellesa i la bondat com allò que es pot veure, tocar, apreciar, tastar... ens va molt bé aquest llenguatge que no defuig la realitat de les coses per parlar de Déu; que fa de la Creació, bella i bona, el lloc on Déu advé per viure el festeig del seu amor amb l'home, amb l'ésser creat. El rostre de David, bell i bonic, és com una epifania d'aquesta realitat creada que Déu fa seva ungint-la amb l'oli de la seva presència.

«Samuel va prendre el corn de l'oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d'aquell dia l'esperit del Senyor s'apoderà de David». És ara que el text pronuncia el nom d'aquest germà afegit, el germà que queda, la resta, el qui no compta, el més petit, el pastor, destinat a acompanyar-nos en el treball d'interpretar la història i la secularitat com a llenguatge diví, com a font d'on brolla la salvació. La unció amb l'oli simbolitza la inhabitació de l'esperit. L'esperit del Senyor és l'alè que al principi de la Creació aletejava fecundant el caos i la buidor per a fer-ne realitat apta al pas i a la paraula de Déu. És aquest mateix alè que la Creació ja conté, que ara es fa personal en David, amb un nom, amb una història humana i amb una missió.

Una missió. Qui és el messies? o, què és? Tota la Bíblia apunta a aquesta realitat: l'eclosió del messies. La Bíblia és la genealogia del messies. I els cristians també ho entengueren així, en tant que cristal·litzaren la confessió de la seva fe en el qui creien el messies d'Israel. Un messies —aquesta paraula vol dir literalment ungit amb oli— i, a més, rei, com a sagrament de la presència del Senyor en la història. El Senyor que guia la història i que s'apareix discretament a Moisès en una bardissa flamejant (Ex 3), fa un pas més: s'endinsa personalment pels camins humans de la història, com a Déu del poble, Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. Ho fa a través d'aquesta figura, aquesta mena de virrei o lloctinent, el seu vicari, el seu altre, un rei ungit en l'àmbit de la profecia i del culte per a fer present el Senyor com a salvació i benedicció en la secularitat. La fe d'Israel arriba a comprendre que aquest messies, aquest sagrament de Déu en el món, és tot el poble, com a tal, com a comunitat de lloança, com a comunitat del Senyor. La fe de l'església potser no és tan agosarada en aquest sentit, i se centra més en la persona del Crist, però el Crist total és Jesús de Natzaret i la comunitat dels seus deixebles. És aquí on es troben la fe d'Israel i la fe de l'Església, complementades en la mateixa joiosa esperança, l'esperança del Regne com a realitat del futur que ve però que ja creix com una planta sembrada en la terra del món.

«Samuel va tornar-se'n a Ramà». I així s'acaba el relat i la nostra lectura. Queda David, enmig dels seus germans. No David tot sol, sinó posat en relació amb la comunitat, amb el poble. Aquest poble, portat per David, està cridat a esdevenir messiànic, tot ell ungit, tot ell animat per l'esperit del Senyor, tot ell cridat a ser benedicció al cor del món i de la història. Ací ens trobem amb un altre detall significatiu, que copsem només amb una lectura profunda: el messies (ungit) com a individu concret, un personatge de la història, David, i el messies com a comunitat, com a poble. Ambdós s'identifiquen molt estretament, i a vegades ens costa separar-los. I és que en la Bíblia el personatge concret sempre assoleix un significat i un valor corporatiu. Això ho veiem molt més clar en Jesús, que es defineix com el cep veritable (Jn 15), en el qual la planta (Crist) i les sarments (els deixebles, la comunitat, l'església) formen una única realitat viva i articulada —Pau en parlarà com del Cos de Crist. El Crist total és Crist com a individu (Jesús de Natzaret ungit per Déu com a Fill estimat) i la comunitat dels seus deixebles, ungits per l'Esperit de Pentecosta, que s'hi incorporen per mitjà de la fe confessada i viscuda en el seguiment. Aquesta realitat esclatant ja la veiem ara prefigurada, sembrada, apuntada en el nostre relat, en aquest David ungit enmig dels seus germans. El germà absent del sacrifici, exclòs del temple, el petit, l'insignificant, sense identitat teològica, podríem dir, esdevé formós en tant que escollit per Déu, i està cridat a fer de la comunitat dels seus germans un poble messiànic, un poble preparat per a entrar en diàleg d'amor amb Déu el seu Creador.

No us recorda tot plegat, irresistiblement, la història de Josep i els seus germans?

Contemplatio

Us proposo pintar i contemplar un retaule que ens ajudarà a aprofundir més en el significat del text.

A la taula central del retaule hi pintarem Jesús ungit per una dona —Maria de Betània— en l'àmbit profà de l'amistat i del discipulat: «Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum» (Jn 12,1-3). És l'escena de la unció reial de Jesús, nou David, just abans d'iniciar la seva marxa triomfal cap a la ciutat santa de Jerusalem on serà exaltat com a rei (Joan contempla i escriu el relat de la Passió com el camí serè i triomfal d'aquesta exaltació). Serà el Jesús enlairat a la Creu, el Rei, qui vessarà sobre la comunitat i sobre el món l'esperit de la unció, l'esperit del Senyor, perquè tota la comunitat esdevingui sagrament per al món d'aquesta unció, d'aquesta presència del Senyor (cf. Jn 19,30).

A la taula esquerra del retaule hi pintarem l'escena de Josep abraçat als seus germans en el moment del retrobament (Gn 45). Josep és una figura del messies, encara que en ell no trobem pròpiament cap unció, el messies que obra amb la seva presència la reconciliació dels seus germans que l'han traït i en fa un poble novell, el poble de Déu, l'interlocutor del seu diàleg amorós amb vista a la salvació. També Josep era el germà afegit, el petit, l'insignificant, i potser per això el preferit, l'estimat del seu pare Jacob.

A la taula dreta hi pintarem el nostre relat. David, el pastor, vestit com un pastor, amb el seu sarró, la fona —amb la qual vencerà Goliat, que simbolitza la mort i el caos, les forces que s'enfronten a la bellesa i al bé—, i el seu flabiol, que simbolitza el llibre dels Salms, amb el qual David ens ensenyarà a dialogar amb Déu. El pintarem envoltat dels seus germans, rebent la unció i l'esperit del Senyor pel ministeri de Samuel, el profeta, aquest àmbit tan important, essencial, per articular correctament en la secularitat de la història profana el projecte de Déu contingut en la Torà.

Les mirades de Josep (a l'esquerra), amb els seus germans, i de David (a la dreta), amb els seus germans, convergeixen cap a la taula central, tot il·luminant i omplint de sentit l'escena de Jesús ungit per una dona, assegut a la taula del sopar de Betània, envoltat del seus deixebles i dels seus amics. És una icona significativa i diàfana de l'església, ungida també ella pel mateix esperit de Crist i enviada com a consol enmig de la humanitat pobra i sofrent per escampar l'oli de l'alegria, la bona olor del Crist (2Co 2,14-15), perquè «de pobres —diu Jesús— en teniu sempre amb vosaltres» (Jn 12,8).

Tant Josep, de qui ja vàrem parlar anteriorment (cf. Jo sóc Josep, el vostre germà, Revista Poblet 21,18), com David, són indispensables per a la comprensió plena de l'església com a sagrament del Crist i de la seva salvació —unció— enmig del món. Fixem-nos, però, en David, el pastor. En introduir aquesta nostra lectura del text parlàvem del conflicte que suposà per a la teologia d'Israel l'assumpció de la institució monàrquica. El rei, que Samuel descrivia com un tirà, com un dèspota que exerceix el seu domini sobre el poble, és redibuixat i idealitzat en David amb la figura del pastor. El rei és el pastor del poble, més que no pas l'amo o el senyor. No és rei sobre el poble sinó pastor amb i per al poble. Pastor en tant que guia i conductor, pastor en tant que servidor dels membres més febles del ramat, pastor en tant que custodi de la comunitat, disposat a donar la pròpia vida, si cal, per al creixement del ramat. No d'aquesta o d'aquella ovella, sinó de tot el ramat, de tota la comunitat, en el seu conjunt, com a poble que dialoga amb Déu.

Aquest perfil del messies pastor el trobem molt ben dibuixat en el salm 23, un salm que alguns anomenen cripto-reial, ja que sota la imatge del pastor amaga el retrat ideal del rei. El salm parla de Déu, el Rei d'Israel, com a pastor del poble, confegint així el mirall en el qual s'ha de mirar el seu lloctinent, el messies, per ser al seu torn un bon rei-pastor del poble:

Salm del recull de David.
El Senyor és el meu pastor: no em manca res.
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l'aigua,
3 i allí em retorna.
Em guia per camins segurs, per amor del seu nom;
4 ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó em donen confiança.
5 Davant meu pares taula tu mateix enfront dels enemics;
m'has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
6 Ben cert, tota la vida m'acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.

David, cridat per Déu mentre pasturava el ramat per a ser el rei d'Israel, haurà d'encarnar les paraules del salm tot emmirallant-se en l'únic Rei i Pastor d'Israel, que és Déu. Déu, per pasturar el poble, és a dir, per instaurar el seu Regnat, es val del seu ungit, de David, rei i pastor del poble, cridat a fer del poble el ramat, la possessió, el regne del Senyor. Segons el salm, el rei és un guia, que obre i indica camins, és el qui refà el poble i el fa descansar, el qui li dóna seguretat i confiança, el qui el conforta amb la proximitat de la seva presència. És el qui li para la taula de la comunió i omple amb el vi de l'alegria la seva copa. És el qui obre per al poble un espai de bondat i d'amor on aquest pugui experimentar la vida per sempre a la casa del Senyor. És el mateix ungit amb perfums, el messies, qui pinta el seu propi retrat espiritual en confessar Déu com a Pastor del poble.

Josep —a l'esquerra del retaule— va encarnar també aquest salm programàtic, que és alhora una confessió en el Senyor i la proclamació d'una missió enmig del poble. Es va fer el dispensador de blat —vida— per al poble famolenc, posat al capdavant de la seva família no per a dominar-la sinó per a servir-la, reconciliar-la i obrir-li el camí de l'Èxode cap a la casa del Senyor, el lloc de la lloança i la felicitat, el lloc de la vida per sempre. Josep i els seus germans són aquest nou poble. No Josep sense els seus germans, ni els seus germans sense Josep, sinó Josep i els seus germans retrobats en l'abraçada de la reconciliació. Igualment David no és ungit per a ell tot sol, sinó per a ser restituït del ramat a la comunitat dels seus germans, per a esdevenir l'intèrpret —amb els seus salms— del cant d'amistat entre Déu i els homes, entre els homes i Déu. També David haurà de fer l'experiència dura de la soledat, de la traïció i del desencontre abans de trobar-se formant una comunitat amb els seus germans. Ben mirat, no hi acabarà de reeixir mai del tot, com tampoc no hi va reeixir del tot Josep, ja que ells, Josep i David, eren solament figures, esbossos del veritable messies, Jesús.

És Jesús qui, ungit estant assegut a la taula dels pobres, dels amics i dels deixebles, fa dels pobres, dels amics i dels deixebles una veritable comunitat, la casa del Senyor, l'església, cridada a vessar en les ferides del món, com aquell perfum preciós, l'oli de l'alegria. En contemplar el relat de la unció de David enmig dels seus germans, contemplem el relat de la unció reial de Jesús enmig dels pobres, dels amics i dels deixebles. I això és l'església. El nou poble centrat en Crist, que envolta Crist, que es retroba en Crist. Aquest Crist que es disposa a fer el camí de Jerusalem, el camí de la creu, el camí de la Pasqua, resumint en ell l'experiència i les vicissituds del seu poble, el poble de Josep, el poble de Moisès pels camins de l'Èxode, el poble de la Torà, el poble de David, dels salms i dels profetes.

Encara hi ha un detall, amb el qual acabo, que ens fa contemplar Jesús com a pastor i messies del poble, i és el del seu naixement —el naixement del messies— explicat per l'evangelista Lluc: Jesús neix com a menjar per al poble, reclinat en una menjadora, enmig d'un poble de pastors, Betlem, el lloc on David, el pastor, havia estat ungit rei d'Israel enmig dels seus germans. Jesús és el nou David, ungit ja des de la seva naixença per la llum dels estels i el càntic dels àngels i, sobretot, per la visita dels pastors que, envoltant la menjadora, esdevindran la primera església anunciadora i portadora de l'oli del consol i de l'alegria (cf. Lc 2,6-20).

Oratio

Per a la pregària us proposo dos textos. Tot exercici de lectura de la Bíblia, de meditació i de contemplació, ha de culminar en la pregària, en l'oratio, que és aquest diàleg confiat amb el Senyor que va afaiçonant i omplint de sentit la nostra vida.

El primer text és un salm. Els salms s'atribueixen a David. No tant perquè en sigui ell l'autor material, sinó perquè és ell, espiritualment, com a ungit, com a messies, qui els prega, i nosaltres amb ell, per tal d'anar-nos configurant com a poble, com a comunitat del Senyor. Us proposo el salm 45, un cant d'amor, un epitalami, que tracta en aparença de les noces del rei i de la reina, però que, en realitat ens invita a entrar en aquest diàleg amorós i ple de confiança amb el Senyor, espòs d'Israel. Llegiu-lo atentament, aquest salm, pregueu-lo, assaboriu-lo com s'assaboreix un licor preciós. Destil·leu-ne tota la dolcesa i tota la bellesa. Hi trobareu dibuixat el David bell i esclatant del nostre relat, ungit enmig dels seus germans amb l'oli de l'alegria.

Salm 45
1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Xoixannim».
Del recull dels fills de Corè, cant. Cançó d'amor.
2 Un bon auguri em surt del cor.
Dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d'escrivà.
3 Ets el més bell de tots els homes,
exhalen gràcia els teus llavis: Déu t'ha beneït per sempre.
4 Cenyeix-te l'espasa, valent, vesteix-te d'honor i majestat.
5 Amb majestat triomfant, guia el teu carro
a favor de la veritat i la clemència.
Seran terribles les proeses del teu braç
6 i penetrants les teves fletxes.
Els pobles cauran als teus peus,
es rendiran els enemics del rei.
7 Que el teu tron, oh déu, desafiï els segles
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just.
8 Tu estimes la justícia i no la maldat;
per això el teu Déu t'ha preferit als teus companys
i t'ha ungit, oh déu, amb perfums de festa.
9 T'impregnen el vestit mirra, àloes i càssies,
des dels palaus de vori t'alegren les arpes.
10 En el teu seguici hi ha princeses enjoiades;
tens la reina a la dreta, vestida amb or d'Ofir.
11 Escolta, filla, estigues atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
12 el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu senyor: fes-li homenatge.
13 La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els més rics del poble busquen el teu favor.
14 Entra la princesa tota radiant,
el seu vestit és de brocats d'or.
15 Guarnida amb brodats és conduïda al rei:
l'acompanya el seguici de donzelles amigues.
16 Conduïdes entre cants de festa,
entren al palau del rei.
17 En lloc dels teus pares tindràs els teus fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
18 Vull perpetuar el record del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

El salm, al verset 3, designa el rei messies com «el més bell de tots els homes», amb el mateix terme amb què el nostre relat de Samuel anomenava bell l'insignificant pastor. Vol dir que el salm està rellegint poèticament aquest relat i en fa pregària, perquè també nosaltres ens identifiquem amb el seguici d'aquest rei messies ungit per celebrar les noces —el diàleg de l'amor— amb tota la humanitat, ungit enmig dels seus germans per a tot el poble, un poble cridat a la lloança (v. 18).

El segon text us invita a una pregària més personal d'identificació amb Crist. Es tracta d'una bonica oració escrita pel cardenal John Henry Newman, anglicà convertit al catolicisme, beatificat per Benet XVI, un gran cristià.

Estimat Senyor,
ajuda'm a escampar la teva fragància allà on vagi. 
Inunda la meva ànima d'esperit i de vida. 
Penetra i posseeix tot el meu ésser,
tant, que tota la meva vida només sigui una emanació de la teva. 
Brilla a través meu, i habita en mi
de tal manera que totes les ànimes que entrin en contacte amb mi
puguin sentir la teva presència en la meva ànima. 
Fes que em mirin i ja no em vegin a mi sinó només a tu, oh Senyor.
Queda't amb mi i començaré a brillar com brilles tu;
a brillar per fer llum als altres a través meu. 
La llum, oh Senyor, irradiarà tota de tu, no de mi;
tu il·luminaràs els altres a través meu. 
Concedeix-me doncs de lloar-te com més t'agrada,
brillant per als qui m'envolten. 
Fes que prediqui sense predicar,
no amb paraules sinó amb el meu exemple,
per la força contagiosa, per la influència del que faig,
per l'evident plenitud de l'amor que et professa el meu cor. Amén.

Sí, ajuda'ns Senyor a escampar la teva fragància, al cor de la realitat secularitzada, tal com ha de ser, fes-nos profetes d'aquesta unció. Que siguem vasos de l'oli de l'alegria, l'alegria de l'Evangeli.

Publicat a la Revista Poblet, n. 28, juny 2014