diumenge, 27 de setembre del 2015

Des del monestir

AHMET IBN AL-MANSUR

A Poblet, els colors vermells de la tardor, que esclataran voluptuosament el mes d’octubre, s’anticipen amb la porpra dels sants màrtirs Bernat d’Alzira i les seves germanes Maria i Gràcia, la solemnitat dels quals celebrem el dia 2 de setembre, aniversari de l’arribada a Poblet de les relíquies dels sants.

La història de sant Bernat, perfumada amb l’encens de la llegenda, reflecteix bé les coordenades culturals i religioses de les acaballes del segle XII a la Catalunya Nova. Unes coordenades que a mi, sorprenentment, em recorden molt les actuals. Ahmet al-Mansur, fill del senyor moro de Carlet (València), visqué a la cort del rei taifa de València vers la segona meitat del segle XII. Enviat en ambaixada a Catalunya,  passà per Lleida on tenia una parenta musulmana que hi residia, i de retorn, s’aturà a Poblet, el monestir cistercenc tot just fundat a les noves terres que Ramon Berenguer IV havia cedit a l’abadia de Fontfreda. La llegenda diu que l’hi atragueren les cantúries dels monjos, que eren al cor resant matines. Sigui com sigui, es convertí al cristianisme i ingressà a la comunitat, on rebé el nom de Bernat. Uns anys després, volgué retornar prop dels seus per anunciar-los  l’Evangeli. Obtingué la conversió de les seves germanes Saida i Soraida, però no la del seu germà al-Mansur, que els féu perseguir i matar, prop d’Alzira, tocant al Xúquer.

Com la de tot martiri, la història de Bernat i les seves germanes és una història complexa, teixida d’amor i d’odi, la concreció dura d’aquelles paraules punyents del profeta Miquees que Jesús farà seves: «Perquè el fill insultarà el pare, la filla es rebel·larà contra la mare, i la nora, contra la sogra: els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mi 7,6; Mt 10,36). Avui entenem d’una altra manera —almenys jo l’hi entenc— la missió evangelitzadora de l’Església, en la línia de les paraules de la 1a carta de Pere: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.  Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència» (3,15-16). Però ja en uns temps propers als de Bernat, el beat Ramon Llull parlava de diàleg, de respecte i de coneixement mutu.

L’època de Bernat, Ahmet Ibn al-Mansur, és encara una època de diàleg, de respecte i de coneixement mutu, i això perquè la gent es mou, viatja, camina…  està en recerca, en un espai de diàleg que, malauradament, els fonamentalismes cristià i musulmà acabaran malmetent.

Per als monjos de Poblet, que recordem cada any amb emoció el testimoni de Bernat i les seves germanes, la seva memòria ens és un estímul a donar raó de la nostra esperança suaument i amb respecte. I ens convida tots a conrear aquell altre valor imprescindible de la rectitud de consciència, que hauria de ser com la brúixola que ens ha de guiar.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1879, 27 setembre 2015

dimarts, 8 de setembre del 2015

Homilia, Mirar-se al mirall

Dia 8 de setembre
EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd. (R.: Is 61,10); Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

El pintor barroc espanyol Francisco Ricci, en un bell llenç que representa la Immaculada i que es troba al Museu de Cádiz, va pintar uns angelets, a l’esquerra, que aguanten un mirall —mirall de justícia, diem a Maria en les lletanies—. La Verge, que té les mans juntes en actitud orant, es mira al mirall, que reflecteix el rostre de la més beneïda entre les dones. Un mirall. No ens ho han dit mai que Santa Maria de Natzaret es mirés al mirall. El pintor, tanmateix, amb una bella audàcia, l’hi ha representada.

Un mirall. Avui, a l’evangeli de la genealogia que acabem de proclamar, Maria es mira també al mirall o, millor, la mirem a ella a través del mirall. Quatre miralls, en realitat. Tamar, Rahab, Rut i la muller d’Uries, Betsabé. Quatre noms de dona entre tants noms d’home! Els miralls, a l’antiguitat, no eren tan diàfans com els nostres. Eren de metall brunyit, de plata, coure, o bronze... Els miralls que us proposo de contemplar també són així. Són com un esbós del rostre límpid de la Tota Pura que es reflecteix en el mirall de la justícia divina.

Tamar. Una dona astuta i obstinada. Es farà passar per prostituta per tal d’engendrar una descendència del seu sogre Judà. És la primera baula d’aquesta cadena que ens porta al Messies. Fares i Zaré, els seus fills bessons, obren la marxa triomfal de la nostra salvació.

Rahab. Una prostituta aprofitada, experta en el seu ofici. Però també valenta. I acollidora! Amaga els espies enviats per Josuè a Jericó. Gràcies a ella i per ella comença aquesta altra marxa triomfal que és la possessió de la terra de la Promesa per part del poble d’Israel. Rahab és també la dona que penja un fil escarlata a la finestra com a penyora de la salvació.

Rut. Una estrangera, i, a més, moabita. El seu gest, però, ens emociona. En la pobresa de la seva viduïtat troba el coratge per entrar a formar part del poble de la Promesa: «El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rut 1,16). També es valdrà de l’astúcia per conquerir el favor de Booz a Betlem. Així esdevindrà l’àvia de David, i font de nova alegria per al poble sencer en la seva viduïtat.

La muller d’Uries, Betsabé. La dona «del jardí reclòs i la font segellada» (Ct 4,12) que enamora David amb la seva imatge reflectida potser en el mirall de l’aigua, una tarda que el rei es llevava de fer la migdiada. A través d’ella i del seu adulteri queda assegurat el llinatge reial del Messies, ja que engendrarà a David Salomó, el rei de pau.

Quatre miralls, quatre imatges de dona una mica sorprenents, sobretot perquè l’escriptor sagrat les ha posades en relació amb una altra imatge de dona, Maria, que és l’última baula de la cadena, la porta per la qual entra en la història el Messies de Déu, Jesucrist. Tamar: mirall de Maria a Canà. Maria posa en exercici tota la seva astúcia i obstinació de Mare i de Dona per anticipar l’Hora de Jesús, l’hora de la salvació. Una icona que apunta al servei, a l’obediència amatent. Rahab, amb el seu fil escarlata, és mirall de Maria als peus de la creu, d’on penja Jesús amb el fil escarlata de la seva sang. És la icona de la serenitat i de la fortalesa que fan confiada la fe i l’espera de la Dona i de la Mare, la fe i l’espera de l’església. Una església que troba el seu mirall en Rut, dona acollidora i que es deixa acollir, i en Maria, amb el seu cant profètic del Magníficat i la seva pregària perseverant al Cenacle. I Betsabé, la dona «del jardí reclòs i la font segellada», que més enllà de la paradoxa del seu adulteri, és mirall d’aquella que «a la dignitat de mare i hi afegí la glòria de la virginitat», Santa Maria, que se sap gràvida de la Promesa en majúscules, més feliç d’acollir la Paraula que la carn del Verb de Déu en el seu si.

Nativitat de Maria. El seu Naixement, amb les icones o els miralls que hem contemplat, ens glossa aquesta història d’amor i de pecat, de por i de confiança, de llums i de foscors, una història que Déu assumeix per fer-ne Història en majúscules, història de salvació, aquest fil escarlata que ens permet, tibant-lo, enderrocar les muralles de Jericó, i escalar, segurs, els merlets de la Jerusalem del cel.

Tamar amb la seva astúcia: «sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16); Rahab amb el seu urc de dona acollidora: «avui m’haig d’hostatjar a casa teva» (Lc 19,5); Rut, amb la seva pobresa generosa: «reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi» (Lc 12,33); Betsabé amb el seu encís: «Dona, ningú no t’ha condemnat? Jo tampoc no et condemno» (Jn 8,10).

Quatre miralls que hem de brunyir amb la nostra lectura divina, quatre llavors d’evangeli que hem de plantar i fer créixer, per contemplar, per acollir la Flor, aquesta flor de setembre, que és Santa Maria en el misteri de la seva Nativitat. Amb ella, la tota bella, la tota pura, que s’emmiralla en el Mirall de la Santa Trinitat, lloem el Pare i el Fill i l’Esperit Sant. Amén.