dimecres, 8 d’abril de 2020

Homilia, La plenitud de la caritat

DIMECRES SANT
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25

«Oh Déu, de qui Judes va rebre el càstig del seu pecat, i el lladre el premi de la seva confessió: feu-nos sentir l’efecte de la vostra misericòrdia per tal que així com Nostre Senyor Jesucrist va concedir a cadascun allò que mereixia, així a nosaltres, destruït l’error de l’home vell, ens concedeixi la gràcia de la seva resurrecció». Aquesta era la col·lecta de la missa de la Cena del Senyor, abans de la reforma litúrgica, i es tornava a repetir el divendres sant, després de la primera profecia. El missal de Pau VI la va suprimir. Aquest text ens parla de dues actituds possibles davant la Creu de Jesús: la del lladre, el bon lladre, que seria l’actitud creient, i que li comporta l’admissió al Paradís; i la de Judes, que és l’actitud del refús i del màxim tancament davant el missatge de Jesús i el llenguatge de la Creu. Nosaltres, però, no volem emetre cap judici, el confiem a la misericòrdia de Déu, de la qual volem sentir l’efecte. Farem només dues reflexions, com dues propostes de lectura.

La primera. Mirem de llegir la història de la traïció de Judes en el conjunt de tot el relat de la Passió; no com un fet aïllat. Judes, Pilat, la dona de Pilat, els sacerdots, els fariseus, la turba, els deixebles ..., considerats individualment, són com aquelles figuretes del famós rellotge astronòmic de Praga que van desfilant, sense cap connexió aparent entre elles. Ens cal integrar-les en el relat de la Passió per tal de poder-les comprendre en profunditat, cadascuna d’elles i les unes en relació amb les altres.

La segona. Mirem també de llegir la traïció de Judes a la llum d’altres històries de traïció de la Sagrada Escriptura. Penso en dos personatges rellevants: Josep, venut pels seus germans, i David, traït pel seu fill Absalom. Tant Josep com David són figures del Crist. Josep, que endegarà tot un treball de reconciliació i acceptació entre els seus germans, ens dona una clau importantíssima de lectura: «Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte.  Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 45,4-5). Aquesta frase la podríem aplicar també al misteri de la traïció de Judes. Déu, de la història de les nostres traïcions, en fa una història de tradició, de lliurament, de salvació, d’amor, fent realitat el doble significat del verb trair, en llatí i en grec, que significa en primer lloc lliurar, entregar: Judes lliura Jesús als jeus, els jueus el lliuren a Pilat, Pilat el lliura perquè el crucifiquin, i a la Creu Jesús assumeix aquest lliurament lliurant-se ell mateix al Pare i a la Humanitat. I és a través de tots aquests lliuraments que el Pare lliura el seu Fill per la nostra salvació. Lliurem també nosaltres la nostra llibertat i la nostra responsabilitat en braços del Crucificat, perquè ell les guareixi, les transformi i les purifiqui.

Misteri de lliurament i de salvació que reflecteix molt bé la nova col·lecta del Dijous Sant que recitarem demà: «Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans de lliurar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida». La plenitud de la caritat i de la vida. Amén.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Homilia, Els salms, nard de l'Escriptura

DIMARTS SANT
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38

El Psalteri de Cîteaux, o de sant Robert, un bell manuscrit que es troba a la Biblioteca Municipal de Dijon, presenta, just abans dels salms, una imatge de Jesús lligat a la columna assotat per dos borrells. Quan el Salteri era encara el devocionari del poble fidel, els il·luminadors dels manuscrits sabien molt bé que calia llegir els salms com a sagrament del Crist sofrent i triomfant. Els salms són com el nard preuat de l’evangeli d’ahir, i escampen per totes les pàgines de l’Escriptura la bona olor del Crist, del seu misteri de mort i de vida per nosaltres.

Ahir, després de la 1a lectura, cantàvem el salm 26, Dominus illuminatio mea, avui el 70, In te Domine speravi, demà el 68, Salvum me fac Deus. Són salms de David, i els retrobem tots tres en la litúrgia vigiliar d’aquests dies sants, l’antic ofici de tenebres. El Crist lligat a la columna que contemplem en el Psalteri de Cîteaux, es va dibuixant, es va acolorint mentre preguem aquests salms. «Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44).

El salm d’avui, el 70, és ple de paraules de confiança, una confiança que es fonamenta en la realitat icommovible de Déu, com la columna a la qual lligaren Jesús. Un Déu que és castell de refugi, roca salvadora, penyal i plaça forta, a partir del qual hem d’aprendre a fonamentar la nostra pròpia esperança en la seva salvació, com ho fa Jesús, i ens ensenya a fer-ho a nosaltres, en el seu camí de la Passió, un camí que comença amb el cant dels salms del Hallel, després de sopar, i acaba també amb el cant de salms, a la Creu.

La confiança de Jesús en aquest Déu del qual es refia des de les entranyes de la mare és el fonament de la seva lloança i de la seva acció gràcies. I és que el sofriment del just en el Salteri duu amagada, com una llavor colgada, l’esperança de l’alegria i de la resurrecció: «el goig que m’heu posat al cor és més gran que el que tenen ells quan ha estat bona la collita de blat i de vi» (Sl 4,8).

L’Abat General, fent-se ressò del papa Francesc, ens convidada a abraçar en Crist l’esperança. Em ve al pensament aquella icona tan bonica i devota de l’amplexus de sant Bernat, que ben bé podria encapaçalar el nostre llibre dels salms. Deixem-nos abraçar pel Crucificat, que canta per boca de David en els salms, que és llum, esperança i salvació nostra. Demanem al qui regna eternament, l’inspirador de tot bé, que ompli els nostres llavis de les seves lloances i ens mantingui perseverants en la meditació del seu misteri pasqual. També en aquest temps de desert. Amén.