SANT NADAL!

_____________________

El goig, de senzillesa, us pinta el rostre,

oh Mare d’un Infant que és Foc i Llum;

per vós, la humanitat li para sostre

recant-li poc del divinal costum.

De noi deté el ser i l’aparença,

pastat al vostre forn, el Verb etern;

fecunda el solc la divinal semença,

farina i blat del vostre si matern.

De salvació vós empleneu la història

quan pels camins del dol us creix el Cant,

amb vós nuem els fils de la memòria

teixits amb fe pel Déu fidel i sant.

Per Ell, amb vós, Maria de Betlem,

és ple l’agraïment, i el goig no mor:

la Trinitat, amb els pastors, cantem,

humils, com ells, i transparents de cor. Amén.

Homilia, Fer gran el Senyor

ADVENT
Dia 22 de desembre
1Sa 1,24-28; Sl 1Sa 2,1.4-5.6-7.8abcd (R.: 1a); Lc 1,46-56

Recordo un dels diorames de fra Gilbert de Solius dedicat a la Mare de Déu cantant el Magníficat. També aquests dies previs al Nadal, la litúrgia ens proposa de contemplar els diorames evangèlics del pelegrinatge del poble de l’Aliança, representat per Maria i Josep, Elisabet i Zacaries, Joan Baptista, els pastors… anant a l’encontre del Crist, l’Espòs d’Israel, com verges sàvies amb les torxes enceses de la fe i de l’esperança. El diorama d’avui, com el de fra Gilbert, està dedicat al Magníficat.

La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. El Magníficat, juntament amb el Parenostre i les Benaurances, és el breviari de l’Evangeli. Ens descobreix el rostre de Déu salvador. Un Déu que salva: aquesta és la seva expressió en la història. El nom de «Jesús» significa precisament això.

Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el totpoderós obra en mi meravelles. La mirada de Déu arriba fins a les coses més petites i senzilles, i les estima. Com la mirada d’un nen resseguint les muntanyes i els camins del pessebre. I la mirada de Déu, ja ho cantava sant Joan de la Creu, és sempre font de benedicció: «e yéndolos mirando, con sola su figura, vestidos los dejó de fermosura». Santa Maria, la Tota Formosa, primícies de la Nova Creació, restà així, en la seva humilitat i senzillesa, plena de gràcia sota la mirada de Déu.

El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. El nom nou de la santedat de Déu és el seu amor fet fidelitat, proximitat i perdó. Aquest és el nucli de l’Evangeli. Des que Maria va cantar el Magníficat, la santedat ja no s’ha d’entendre com a separació sinó com a proximitat, com a donació.

Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils. Omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. Les benaurances, la felicitat que proclamarà Jesús, ja bateguen en el cant del Magníficat, el cant de la Profetessa d’Israel que porta en el seu si el fruit de la felicitat promesa.

Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. La fidelitat de Déu és una fidelitat concreta, històrica. Encarnada, compromesa. Déu sempre ens crida pel nom.

Maria, que porta en el seu ventre la Descendència d’Abraham, ens obre les pàgines de l’Evangeli amb aquest càntic profètic, que és com el cant de llibertat de la humanitat sofrent i esperançada. Fem-lo gran també nosaltres, el Senyor, i fem de la nostra vida càntic i benaurança profètica per als homes i dones del nos-tre temps. Amén.

Homilia, Les torxes de la fe

DIVENDRES DE LA SETMANA II D’ADVENT

Is 48,17-19; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: cf. 8, 12); Mt 11,16-19

«Senyor, concediu al vostre poble d’esperar tot vetllant la vinguda del vostre Fill únic; que, tal com ell ens va ensenyar, sortim a rebre’l amb les torxes enceses». L’oració amb què hem començat aquesta celebració resumeix molt bé l’espiritualitat de l’Advent, i ho fa rellegint un evangeli ben conegut, el de les cinc verges prudents i les cinc nècies que esperaven l’Espòs. I el salm que hem cantat —ho veurem després— ens porta també al cor d’aquest mateix evangeli, i ens indica unes pistes per a la nostra espera d’Advent.

Les verges duien unes torxes, cinc torxes per esperar l’Espòs. Què són aquestes cinc torxes? Els cinc llibres de la Llei, és a dir, tot l’Antic Testament entès, llegit com la història de l’espera de l’Espòs d’Israel, el Messies. Però enfront de la Llei, de la Paraula del Senyor hi ha dues actituds possibles: l’acolliment —és l’actitud prudent— i el refús —l’actitud desassenyada. Són les dues actituds que ens presenta el salm primer, que hem cantat, dues actituds en les quals, segons el salm, ens juguem la nostra felicitat, la benaurança del Regne que esperem i que ve en Jesús. «Estimar de cor la llei del Senyor i meditar-la nit i dia» és la condició per a donar fruit, el camí de la felicitat, aquesta «felicitat desbordant com un riu i com les onades del mar», de què ens parlava Isaïes, aquesta felicitat que ens porta el Regne messiànic que Jesús, l’Espòs, ve a instaurar.

Les verges, encara, som tots nosaltres, els creients en Jesús, que fem camí tot esperant, i portem també les torxes de la fe a la mà. Un camí tensat entre la primera vinguda de Crist a Betlem i la segona que esperem per a la fi dels temps, perquè la felicitat que aviat contemplarem, fràgil, en l’Infant Jesús, és ja un tast de la felicitat del Regne que esperem i que ell, aquest Infant, ja fa present enmig nostre.

Portem-les ences les torxes, doncs! No descurem les nostres fioles amb l’oli! Ens ho juguem tot en aquesta espera! La fe que il·lumina el nostre camí d’Advent l’hem d’alimentar amb l’oli de l’esperança, de la pregària, de la lectura de la Paraula… però sobretot, amb l’oli de la caritat, sortint amatents a l’encontre del Senyor que ve a trobar-nos ara «en cada home i en cada esdeveniment». Que ell, l’Espòs, «la llum de la vida», sostingui la nostra esperança i el nostre goig. Amén.