dilluns, 21 de novembre del 2011

Des del monestir

MIRALL TRENCAT

Fa uns dies vaig retrobar una vella lectura dels meus temps d'estudiant de BUP i COU: «Mirall trencat» de Mercè Rodoreda (1908-1983), publicada l'any 1974. Diria que es tracta d'una de les grans novel·les de la nostra literatura, si més no és una gran novel·la. Parla d'un món tancat en ell mateix, un món meravellós, descrit amb detalls minuciosos i esplèndids, però un món tancat en ell mateix, del qual els personatges no poden escapar. Aquest món està magistralment simbolitzat per la magnífica casa, una torre de Sant Gervasi. Fins i tot el jardí, que podria ser un símbol de vida i d'obertura, esdevé el lloc de l'enyorament i de la mort, i l'arbre immortal, el llorer, és, a la novel·la, un arbre de mort, un espòs de sang. El relat ofereix una visió pessimista de l'itinerari humà dels seus personatges, condicionats sempre pel passat, esclaus d'un temps que els encadena i se'ls esmuny de les mans. El que més m'ha impressionat, però, és com l'autora, al final, destrueix ella mateixa l'univers literari de ficció que havia creat per als seus personatges: una rata fastigosa i repugnant posa punt i final a la novel·la, morint ella mateixa enmig dels espolis de la torre de Sant Gervasi.

Es tracta d'un món tancat, un món de ficció, amb unes lleis que funcionen a l'interior d'aquest univers literari, i que no podem aplicar a l'exterior, fora d'aquest món. Per això no se'n poden treure tampoc massa conclusions sobre el pessimisme de l'autora, o de la seva visió tràgica del món, de la vida, de l'ésser humà... perquè el món de la ficció literària és creat i destruït dins el clos de la novel·la.

Però sí que en trec una aplicació important, que a mi em sembla fonamental, per a la lectura de la Bíblia. Per què ens costa tant de llegir la Bíblia com un esdeveniment literari? De posar-nos dins d'aquest món, d'aquest univers narratiu, i mirar de comprendre'n les lleis, i gaudir amb la seva lectura? Sovint, massa sovint, utilitzem la Bíblia com allò que no és, com un llibre piadós d'història i de moral.

Podrem descobrir el rostre de Déu que ens mira des del mirall de la Sagrada Escriptura, i en aquest rostre, la nostra pròpia imatge i semblança, solament si sabem afrontar-la i gaudir-ne com una experiència literària meravellosa.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1678, 2o novembre 2011

divendres, 4 de novembre del 2011

Mare de l'església


 Per escoltar i meditar.

dimarts, 21 de juny del 2011

Homilia, La Porta

DIMARTS DE LA SETMANA XII DURANT L’ANY (I)
Gn 13,2.5-18; Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5 (R.:1a); Mt 7,6.12-14

La primera vegada que vaig visitar Poblet, cap als anys vuitanta, amb un grup dels escolapis d’Igualada, recordo que fra Marc ens va aplegar tots en la penombra de l’atri de l’abat Copons, i amb un gest teatral, ràpid, va obrir la bella porta del segle XIII que dóna entrada al claustre. No he oblidat la impressió d’aquell pas simbòlic i alhora real, de la penombra a la llum, del tancament a l’obertura. Suposo que és el que es proposava el nostre guia. Els qui som ací, en aquest cor, hem fet l’experiència del que ha suposat per a la nostra vida travessar-la d’una manera, diguem definitiva, aquesta porta, el dia del nostre ingrés al monestir.

Avui Jesús ens parla d’una porta que cal travessar per accedir a la vida. Cal afanyar-se per entrar-hi, i només s’hi pot passar d’un a un. Aquesta porta estreta deu ser, traduint la imatge de Jesús a un llenguatge més actual, el sentit, el desllorigador de la nostra existència. Els qui es queden a fora són aquells la vida dels quals ha resultat fallida, com un producte caducat que es llença, com la sal fada deixada al carrer perquè tothom la trepitgi. La imatge és dura: «La porta de la perdició és ampla i el camí és espaiós: per això molts hi entren. Però la porta de la vida és petita, i el camí, estret: per això pocs hi troben». És el cas de les cinc verges ximpletes del mateix evangeli de Mateu: «Us asseguro que no us conec».

«Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles —diu Jesús. Els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges». Jesús és la porta. És el camí i la porta del Regne, ell que ha vingut com a missatger d’aquest Regne de veritat i de vida. És una porta estreta, com ho és el pal vertical de la creu, però s’eixampla en l’abraçada amorosa del Crucificat que ens atreu tots cap a ell, cap a la Porta, en majúscula.

«Vaig veure una porta oberta en el cel» proclama el vident de l’Apocalipsi. I el salmista: «Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?» «Pocs hi troben», deia Jesús. Demanem-li a un que «hi va trobar», sant Lluís Gonzaga, que ens ajudi «a trobar-hi», i afanyem-nos a entrar-hi, germans i germanes, per a cantar la glòria de Déu. Amén.

dimarts, 7 de juny del 2011

Homilia, Déu ens porta

DIMARTS DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL
Ac 20,17-27; Sl 67,10-11.20-21 (R.: 33a); Jo 17,1-11a

Aquests dies anem desgranant les estrofes del salm 67, que és el salm de l’Ascensió, un salm molt antic i misteriós, en alguns punts difícil d’interpretar, que canta la victòria i el triomf de Déu i l’imagina com una ascensió, com una processó triomfal «des del Sinaí al lloc sagrat». Podem continuar l’exercici d’imaginació que fa el salm, i posar-nos nosaltres mateixos en aquesta processó triomfal, en aquest seguici del Crist que, amb una humanitat com la nostra, és endut al cel. Sobretot si recordem aquella altra processó triomfal, però marcada per un cel ple d’amenaces, amb què iniciàvem la Setmana Santa.

L’estrofa del salm que hem cantat avui és plena de confort i d’esperança: «Beneït sigui el Senyor dia rera dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». L’enyorança que sentim per la partença del Senyor —fins i tot les melodies que cantem aquests dies ho són plenes d’enyorança!— se’ns fa dolça i quieta amb el regal d’aquestes paraules: saber que Déu ens porta. Hi hem pensat? Déu ens porta, al seu cor, a les seves mans... porta la nostra història, els nostres camins. Ens porta cap a l’horitzó del sentit i de la plenitud que hi ha més enllà del núvol que ens ha amagat per un moment el Senyor de la glòria, Jesús, el nostre germà, en el qual Déu se’ns ha fet salvació per a rescat de la mort.

Un Déu que ja no és com era abans de l’Encarnació, perquè des d’ara, al si de la Santa Trinitat, el Verb hi és amb la nostra humanitat, amb la nostra història. Perquè que Déu porti la nostra història i la nostra vida vol dir que les fa seves, les assumeix, fins al punt d’introduir-les al més recòndit del seu misteri d’amor.

L’enyorança per la partença del Senyor, ens deixa també davant la perspectiva terrible del seu retorn gloriós al final d’aquesta història que ell porta amb amor. Per això uns invito a reprendre aquella pregària esperançada del «Dies irae» que cantàvem abans de l’Advent: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuae viae: ne me perdas illa die. Quaerens me, sedisti lassus, redemisti Crucem passus: tantus labor non sit cassus. Bon Jesús, record us sia que per mi fóreu en via: no em damneu pas aquell dia. Sèieu las, de tant seguir-me; patint creu, vau redimir-me: no en va sia, i per punir-me». Amén, al·leluia.

dimecres, 4 de maig del 2011

Beat Joan Pau II, papa


TEXTOS LITÚRGICS OFICIALS

Text llatí

Die 22 octobris
BEATI IOANNIS PAULI II, PAPAE
Carolus Iosephus Wojtyła anno 1920 in civitate Wadowice in Polonia natus est. Presbyteratu auctus, studiis theologiae in Urbe completis, in patriam reditus variis pastoralibus academicisque muneribus functus est. Iam Episcopus auxiliaris Cracoviensis, anno 1964 Archiepiscopus nominatus est et Sacrosancto Concilio Oecumenico Vaticano II interfuit. Summus Pontifex die 16 octobris 1978, Ioannis Pauli II sumpto nomine, electus, summa apostolica praesertim familiarum iuvenumque et aegrotantium sollicitudine emicuit, quae eum ad innumeras populi Dei ubique per orbem terrarum Visitationes duxit cuiusque fructus, inter multos alios, eximius Ecclesiae hereditate relictus ditissimum eius Magisterium et promulgationes Catechismi Catholicae Ecclesiae atque Codicum Iuris Canonici sive Ecclesiae Latinae sive Ecclesiarum Orientalium. In Urbe die 2 aprilis 2005, in vigilia dominicae II Paschatis seu de divina misericordia, pie in Domino quievit.

De Communi pastorum: pro papa

Ad Officium lectionis
Lectio altera

Ex Homília beáti Ioánnis Pauli Secúndi, papae, in inítio pontificátus.
(Die 22 octobris 1978: AAS 70 [1978], 945-947)

«Nolite timere! Aperite ianuas Christo!»

Petrus Romam venit! Quid enim eum hanc in Urbem, cor Impérii Románi, diréxit et condúxit, nisi inspiratióni a Dómino infúsae oboediéntia? Fórsitan his Galilaéae piscátor hucúsque veníre nollet. Fórsitan illic manére mallet, apud ripas lacus Genesáreth, sua cum navícula, suis cum rétibus. Sed, a Dómino ductus, eius óbsequens inspiratióni, huc venit!

Secúndum antíquam traditiónem, témpore persecutiónis sub Neróne, Petrus Romam relínquere vóluit. Sed Dóminus intervénit: ei óbviam éxiit. Petrus ad Eum se vertit, intérrogans: «Quo vadis, Dómine?». Et Dóminus ei statim respóndit:

«Romam vénio iterum crucifígi». Petrus Romam revérsus est et hic usque ad suam mansit crucifixiónem.

Aetas nostra nos invítat, nos impéllit, nos óbligat, ut Dóminum inspiciáamus et nos in húmilem piámque immergámus meditatiónem mystérii suprémae potestátis ipsíus Christi.
Ipse, Qui ex María Vírgine natus est, Fílius fabri lignárii – uti putabátur – Fílius Dei vivi, sicut Petrus conféssus est, venit, ut ex ómnibus nobis «regnum sacerdótum» institúeret.

Concílium Oecuménicum Vaticánum II nobis mystérium memorávit huius potestátis, in lucem próferens missiónem Christi – Sacerdótis, Prophétae et Magístri, Regis – quae in Ecclésia perséquitur. Omnes, totus Dei Pópulus istam tríplicem partícipat missiónem. Et fórsitan praetérito témpore in caput Papae tiára imponebátur, haec nempe triplex coróna, ut significáret, per eiúsmodi signum, quod totus ordo hierárchicus Ecclésiae Christi, tota eius «sacra potéstas» in ea exercitáta, áliud non est nisi ministérium, ministérium quod velut unum tenet propósitum: ut univérsus Dei Pópulus hanc triplicem partícipet Christi missiónem atque semper sub Dómini potestáte máneat, quae suam oríginem non e potestátibus huius mundi trahit, sed a Patre caelésti et e mystério Crucis Resurrectionísque.

Potéstas absolúta simúlque dulcis et suavis Dómini omni respóndet hóminis profunditáti, eiúsque altíssimis intelléctus, voluntátis cordísque adspiratiónibus. Ea non róboris sermóne lóquitur, sed in caritáte veritatéque exprímitur.

Novus Petri Succéssor in Romána Sede hódie férvidam, húmilem fiduciosámque élevat precem: «Christe! Fac, ut ego fíeri et esse possim servus únicae tuae potestátis! Servus dulcis tuae potestátis! Servus tuae potestátis quae nescit occásum! Fac, ut ego servus esse possim! Immo, tuórum servus servórum».

Fratres et Soróres! Nolite timére Christum excípere eiúsque potestátem suscípere! Auxiliámini Summum Pontíficem et omnes qui Christo et, cum Christi potestáte, hómini totíque humáno géneri servíre cúpiunt!

Nolíte timére! Aperíte, immo, expándite iánuas Christo! Eius salvíficae potestáti aperíte Státuum fines, systémata oeconómica nec non política, vastas cultúrae, civílis cultus et progressiónis províncias. Nolíte timére! Christus scit «quid in hómine sit». Solus Ille novit!

Hódie saepe homo nescit quid intus, in profunditáte ánimi sui suíque cordis áfferat. Saepe sensus eius vitae hac in terra est incértus. Dúbio obrúitur quod in desperatiónem mutátur. Sínite ígitur – rogo vos, humíliter ac fidénter vos implóro – sinite Christum cum hómine loqui. Solus Ille verba vitae habet, sic! vitae aetérnae.

Responsorium
R/. Nolíte timére: Redémptor hóminis crucis potestátem revelávit et pro nobis vitam dedit! * Aperíte, expándite iánuas Christo.
V/. Vocámur in Ecclésia, ut eius participémus potestátem. * Aperíte.

Collecta
Deus, dives in misericórdia,
qui beátum Ioánnem Paulum, papam,
univérsae Ecclésiae tuae praeésse voluísti,
praesta, quaésumus, ut, eius institútis edócti,
corda nostra salutíferae grátiae Christi,
uníus redemptóris hóminis, fidénter aperiámus.
Qui tecum.

_____________________
Text català

Dia 22 d’octubre
BEAT JOAN PAU II, PAPA

Karol Józef Wojtyła va néixer a Wadowice, Polònia, el 1920. Ordenat sacerdot i acabats els estudis de teologia a Roma, assumí, de retorn al seu país, diferents serveis pastorals i universitaris. Nomenat bisbe auxiliar de Cracòvia, n’esdevingué arquebisbe el 1964, i prengué part en el Concili Ecumènic Vaticà II. Elegit papa el 16 d’octubre de 1978 amb el nom de Joan Pau II, la seva extraordinària sol·licitud apostòlica, en particular envers les famílies, els joves i els malalts, l’empenyé a fer innombrables visites pastorals per tot el món. Els fruits més significatius que ha deixat en herència a l’Església, entre molts altres, són el seu riquíssim Magisteri i la promulgació del Catecisme de l’Església Catòlica i del Codi de Dret Canònic per a l’Església llatina i les Esglésies Orientals. Morí piadosament a Roma el 2 d’abril de 2005, vigília del Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia.

Comú de pastors: per papes

Ofici de lectura
Lectura segona

De l’homilia del beat Joan Pau II, papa, en la inauguració del seu pontificat
(Dia 22 d’octubre de 1978: AAS 70 [1978], 945-947; traducció de Documents d’Església 981-982,218-220)

«No tingueu por! Obriu les portes a Crist!»

Pere va venir a Roma! Què el va guiar i conduir en aquesta ciutat, cor de l’Imperi Romà, sinó l’obediència a la inspiració rebuda del Senyor? Potser aquest pescador de Galilea no hauria volgut venir fins aquí. Potser hauria preferit quedar-se allà, a les ribes del llac de Genesaret, amb la seva barca, amb les seves xarxes. Però, guiat pel Senyor, obedient a la seva inspiració, va arribar fins aquí! Segons una antiga tradició, durant la persecució de Neró, Pere volia abandonar Roma. Però el Senyor hi va intervenir: va sortir a trobar-lo. Pere se li adreçà dient-li: «Quo vadis Domine?» «On aneu Senyor?» I el Senyor li contestà: «Vaig a Roma perquè em crucifiquin per segona vegada». Pere tornà a Roma i s’hi va quedar fins a la seva crucifixió.

El nostre temps ens invita, ens empeny, ens obliga a mirar el Senyor i a immergir-nos en una humil i devota meditació del misteri de la suprema potestat del mateix Crist.

Aquell qui va néixer de la Verge Maria, el Fill del fuster —com era considerat—, el Fill del Déu vivent, com va confessar Pere, va venir per fer de tots nosaltres «un regne de sacerdots».

El Concli Vaticà II ens ha recordat el misteri d’aquesta potestat i el fet que la missió del Crist —sacerdot, profeta-mestre, rei— continua en l’Església. Tots, tot el Poble de Déu és participant d’aquesta triple missió. I potser en el passat posaven al cap del papa el triregne, per expressar, a través d’aquell símbol, que tot l’orde jeràrquic de l’Església del Crist, tota la seva «sacra potestat» que hi exerceix no és res més que el servei, servei que té una sola cosa com a objectiu: que tot el Poble de Déu sigui participant d’aquesta triple missió del Crist i es mantingui sempre sota la potestat del Senyor, la qual té els seus orígens no pas en les potències d’aquest món, sinó en el Pare celestial i en el misteri de la Creu i de la Resurrecció.

La potestat absoluta i tanmateix dolça i suau del Senyor respon a tota profunditat de l’home, a les seves aspiracions més elevades d’intel·lecte, de voluntat, de cor. No parla un llenguatge de força, sinó que s’expressa en la caritat i en la veritat.

El nou sucessor de Pere en la Seu de Roma eleva avui una pregària fervent, humil, confiada: «Oh Crist! Feu que jo pugui esdevenir i ser servidor de la vostra única potestat! Servidor de la vostra potestat que no coneix ocàs! Més encara: servidor dels vostres servidors».

Germans i germanes! No tingueu por d’acollir el Crist i d’acceptar la seva potestat! Ajudeu el papa i tots els qui volen servir el Crist i, amb el poder del Crist, servir l’home i tota la humanitat!

No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes al Crist! Al seu poder salvador, obriu-li els confins dels estats, els sistemes econòmics com també els polítics, els amples camps de cultura, de civilització, de desenvolupament. No tingueu por! El Crist sap «què hi ha dins de l’home». Només ell ho sap!

Avui molt sovint l’home no sap què porta a dintre, en el fons del seu esperit, del seu cor. Molt sovint no està segur del sentit de la seva vida sobre aquesta terra. L’envaeix el dubte que es trasmuda en desesperació. Permeteu, doncs —us ho prego, us ho imploro amb humilitat i amb confiança— permeteu que el Crist parli a l’home. Només ell té paraules de vida, sí! de vida eterna.

Responsori
R/. No tingueu por: el Redemptor de l’home ha revelat el poder de la creu i ha donat la vida per nosaltres! * Obriu, obriu de bat a bat les portes a Crist.
V/. Hem estat cridats a l’Església per participar de la seva potestat. * Obriu.

Col·lecta
Oh Déu, ric en misericòrdia,
que volguéreu que el beat Joan Pau, papa,
guiés tota la vostra Església;
concediu-nos que,
instruïts amb els seus ensenyaments,
obrim amb confiança els nostres cors
a la gràcia salvadora de Crist,
únic redemptor de l’home.
Ell, que amb vós viu i regna.

_____________________
Lectures de la Missa
Del Comú de pastors: per papes

Lectura primera. Is 52, 7-10: D’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu.

Salm responsorial. Sl 95, 1-2a.2b-3.7-8a.10 (R.: cf. 3): Conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor.

Al·leluia i vers abans de l’evangeli. «Jo sóc el bon pastor —diu el Senyor—; jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi.» (Jo 10,14).

Evangeli. Jo 21,15-17: Pastura els meus anyells. Pastura les meves ovelles.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Des del monestir

AL SERVEI DEL NOSTRE POBLE

És el títol del darrer document dels bisbes de Catalunya. No pretenc analitzar-ne el contingut. Ja ha estat fet, i a mi no em pertoca. M’aturo en el títol. Em sembla una definició magnífica de l’església, i em fa bé saber que és la paraula dels nostres pastors.

Servei i poble. Dues paraules amb què l’església, la comunitat dels deixebles de Jesús, es diu, s’explica a si mateixa, fidel a les seves arrels. Dues paraules de l’àmbit profà, del món de les nostres experiències més immediates i quotidianes. La definició del verb servir, al diccionari, és extraordinàriament simple i significativa: «ser útil a algú». A qui vol ser útil, l’església? Al seu poble. I què és el poble? «El conjunt dels habitants d’un territori, d’un país, units per vincles socials i polítics i per una identitat cultural comuna forjada històricament». Sense adonar-nos-en, l’anàlisi d’aquestes dues paraules profanes emprades com a definició de l’església, ens ha portat al nucli del missatge cristià: l’encarnació, el «logos sarks», amb paraules de Joan (cf. Jn 1,14), el Déu que assumeix, en Jesús, els nostres processos humans, socials, polítics, culturals, històrics. Déu, en definitiva, que es posa al servei del seu poble, per a ser-li útil.

Concloem, doncs, que l’església, quan es posa al servei del seu poble, li vol ser útil, assumint els processos socials, històrics, culturals, polítics, d’aquest poble. Assumir vol dir que aquests processos «els pren damunt seu, a compte seu», se’ls fa seus. Aquesta és l’església de Pasqua, l’església capaç de fecundar els processos d’un poble en camí amb el llevat nou de l’evangeli.

La Pasqua, que estem celebrant, és la festa d’aquest servei de Déu al seu poble, i el situa, aquest servei, en l’àmbit de la gratuïtat, de la joia i de la lloança. Pasqua ens fa fer el pas des de la profanitat a la gratuïtat de Déu: Déu, que va reposar el setè dia; Déu que va ressuscitar Jesús, el seu Fill, el vuitè dia, que és el primer dia d’una nova creació, d’un nou poble unit per vincles més potents que els socials, polítics, històrics i culturals. Aquest poble, que neix del servei que Déu li fa en Jesús, és l’església, enviada pel Ressuscitat a servir i a acompanyar la humanitat en els seus processos i en el seu pelegrinatge.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1648, 24 abril 2011

dilluns, 18 d’abril del 2011

Homilia, Perfum

DILLUNS SANT
Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14; Jn 12,1-11

«Salve, Rei nostre: només vós us heu compadit de nosaltres», cantàvem, tot aclamant el Senyor Jesús. Ahir l’acompanyàvem a Jerusalem, plens d’alegria i de neguit. I l’aclamàvem rei: el rei que entra a la seva ciutat, com Salomó en altre temps (cf. 1Re 1,39-40), per a ser-hi ungit. La icona evangèlica que acabem de contemplar ens pinta davant els ulls l’escena de la unció reial del Messies, Jesús, que ben aviat serà entronitzat... a la creu! per prendre possessió del seu reialme. «Salve, Rei nostre, Rei de tendresa». A aquest rei no li escau el fast del cerimonial reial. Per això l’evangelista ha preparat la unció reial de Jesús no al temple sinó a la casa dels seus amics. I no serà ungit amb l’oli sagrat ni per un sacerdot, sinó amb un ungüent d’amistat vessat per una dona: un perfum de nard autèntic i molt costós. Una escena semblant clourà el drama que avui iniciem: als peus de la creu, Nicodem i Josep d’Arimatea, deixebles i amics de Jesús, completaran la unció reial del seu Mestre i Senyor amb el perfum que ell mateix s’havia reservat: «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar».

L’escena que meditem situa tot el que viurem aquests dies en l’àmbit de la gratuïtat. El perfum vessat tan generosament per Maria de Betània és una bella imatge del que Jesús està a punt de fer amb la seva vida. Morirà a la creu per ungir-nos a nosaltres amb el perfum de la seva amistat portada fins a l’extrem: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics». De fet, és tan sols des d’aquesta perspectiva, des de la gratuïtat, que es pot trobar sentit a allò que, aparentment, no en té: la traïció de l’amic, la mort injusta i violenta, la desfeta i el fracàs, i, fins i tot, el misteri del Déu que lliura el seu Fill.

Només el perfum de la gratuïtat ens permet copsar la profunditat del gest de Jesús que fa l’ofrena de la seva vida, com el seu darrer servei, anticipat ja en el rentament de peus la tarda del Dijous Sant. Només el perfum de la gratuïtat pot ajudar-nos, també a nosaltres, a retrobar el gest humil de Pere de deixar-nos rentar els peus per Jesús i baixar del pedestal del nostre urc i de la nostra arrogància.

Descalcem-nos, doncs, i venerem els sants misteris de la Pasqua del Senyor Jesús.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Homilia, Debat

DISSABTE DE LA SETMANA IV DE QUARESMA
Jr 11,18-20; Sl 7,2-3.9bc-10.11-12 (R.: 2a); Jn 7,40-53

«I cadascú se n’anà a casa seva». Acabem d’assistir a un judici. Un judici sobre Jesús, en el qual encara no s’ha dictat sentència. Tot el capítol 7è de l’evangeli de Joan, continuació del 5è, amb el debat suscitat per la guarició del paralític a la piscina de Betzata en dissabte, és una confrontació, un judici, una recerca sobre la identitat de Jesús i els problemes que comporta el descobriment i l’acceptació d’aquesta identitat. Jesús, amb un signe, en va indicar quelcom: guarir en dissabte, treballar en dissabte era assumir el lloc de Déu, l’únic que està per damunt del dissabte. Aquest és el punt de partida del debat: «Jesús, a més de violar el repòs del dissabte, afirma que Déu és el seu Pare i es fa igual a Déu». Jesús intentarà fer veure que a l’Escriptura, als escrits de Moisès, hi ha pistes d’aquesta seva veritable identitat: «Les Escriptures també donen testimoni de mi». Però els grans sacerdots i els fariseus afirmen el contrari: «Estudia l’Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta» —diuen a Nicodem.

Sembla que la identitat de Jesús es debat en termes geogràfics: Galilea i Judea. Es tracta, però, d’una geografia teològica: Jesús ha d’anar a Judea per desvelar la seva identitat. Hi puja d’incògnit. Ho llegíem ahir. I, el dia més solemne de la festa dels Tabernacles, es mostra com el qui és, la Font de l’Aigua Viva, el Temple, el Lloc on Déu es troba amb el seu poble. De Galilea a Judea. Galilea és el lloc del discerniment, de la recerca, de les preguntes, de la confrontació silenciosa de Jesús amb ell mateix i amb el Pare. Jerusalem, en canvi, és el lloc del judici i de la revelació, de la confrontació amb els altres, el lloc del debat i del diàleg. Nicodem ens indica el camí correcte per accedir a Jesús i trobar-lo amb profunditat: «escoltar el que diu i mirar de comprendre el que fa».

Cal, així, arribar a esbrinar si de Galilea, el lloc de la no identitat —si més no teològica— en pot sortir un profeta: el profeta, a Israel, és el portador de la identitat teològica del poble. Arribar a esbrinar si la profanitat i la secularització —Galilea— poden ser un camí —un sagrament?— del Sagrat Invisible, del Déu que salva.

De moment, però, no s’ha dictat sentència. Haurem d’esperar l’audiència pública del Divendres Sant.

dijous, 24 de març del 2011

Homilia, «Remake»

DIJOUS DE LA SETMANA II DE QUARESMA
Jr 17,5-10; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: Sl 39,5a); Lc 16,19-31

Ahir va morir l’actriu Elizabeth Taylor. La recordo magnífica en «La gata sobre la teulada de zenc»! He llegit, en una ressenya biogràfica, que la seva vida va estar marcada per les grans addiccions: el cinema, el luxe, l’alcohol. He llegit també que des de feia uns anys esmerçava temps i diners en fundacions que lluiten contra la sida i el càncer.

Aquesta notícia m’ha fet pensar en la paràbola d’avui, una paràbola que ens parla de dos fils argumentals possibles per al film de la pròpia vida: la felicitat (Sl 1) de la benedicció (Jeremies), o bé la maledicció de l’oblit. A la paràbola de l’Evangeli aquests dos arguments els encarnen dos actors ben diferents, oposats, fins separats per un fossat infranquejable: el ric cràpula i el pobre Llàtzer. A la vida real, però, aquests personatges els encarnem tots una mica. Estem dividits, esquinçats per la fossa immensa del pecat que no sabem com franquejar.

Potser Elizabeth Taylor començà a descobrir el camí de la benedicció en el seu treball a favor dels afectats per la sida o el càncer, després de buscar-lo infructuosament en les seves grans addiccions: el cinema i el luxe...

La Quaresma ens brinda també a nosaltres cada any la possibilitat de fer el «remake» del film de la nostra vida, i, fins i tot, de refer-ne l’argument. «Ja tenen Moisès i els Profetes, que els escoltin», deia Abraham a Llàtzer. Tenim el Crist, amb la seva Paraula, amb el guió de l’Evangeli i, sobretot, amb la seva Creu. A la Creu, com en un laboratori de mescla, confegim el film de la nostra vida fins a deixar-lo a punt de ser presentat al concurs.

El ric de la paràbola no va trobar la felicitat en les seves addiccions, en el luxe i en la riquesa. Llàtzer, en canvi, lliure en la seva pobresa va ser acollit i justificat. La fossa immensa de la insolidaritat, però, va resultar, al capdavall, infranquejable: per al ric i per al pobre! Només amb la fusta de la Creu de Crist ha estat possible de llançar el pont salvador entre el cel i la terra, només l’abraçada del Crist fa possible la reconciliació.

Les lectures d’avui ens inviten a ser bons directors i bons actors. Ens hi juguem el sentit de la nostra vida. Posem-nos-hi!

dilluns, 21 de març del 2011

Des del monestir

SEGONS CREIEN, ERA FILL DE JOSEP

«Jesús va començar el seu ministeri quan tenia uns trenta anys i, segons creien, era fill de Josep» (Lc 3,23). Una frase enigmàtica, fins a un cert punt. De fet li serveix a l’evangelista sant Lluc per dir-nos, amb la seva llarga genealogia de setanta-set noms, que en realitat Jesús és fill de Déu.

La família humana en què va créixer Jesús s’assemblava a moltes de les famílies que coneixem: el seu pare legal no era el seu pare biològic. Molts entesos en Sagrada Escriptura convenen a afirmar que l’àmbit familiar de l’època, també el de Jesús, era més obert del que suggereixen les clàssiques capelletes de la Sagrada Família que es passaven o es passen encara de casa en casa: els evangelis ens han transmès fins i tot els noms dels germans i germanes de Jesús. Un fet que pot ajudar a entendre que Jesús, en la seva predicació, demanés als seus seguidors de renunciar a l’àmbit més reduït del clan familiar per l’àmbit més obert i més ric de la gran família dels deixebles del Regne, en la qual la paraula clau és «germà» i «germana» i no «pare» o «mare». Els evangelistes també ens han transmès paraules de distanciament dures de Jesús respecte de la seva mare i, en general, de la seva família carnal.

Reconec que aquest discurs és absent de les nostres predicacions i que pot resultar inquietant, perquè projectem apriorísticament a les paraules de l’Escriptura un determinat model familiar que ens proporciona certa tranquil•litat. Això, i constatar que el model familiar com a institució humana està sotmès a canvis i variacions, em porta a formular una pregunta: Per què, com Jesús, no procurem ser també més oberts i acollidors en aquest punt, i evitar el discurs sovint excloent que fem quan parlem de la família?

Que sant Josep, que ben segur va tenir molt a veure amb l’obertura de cor i de mires d’aquell que era tingut pel seu fill, ens ajudi a ser més acollidors dels qui no viuen o no pensen com nosaltres. Ho diu un monjo, que forma part d’una ben estranya família, composta de trenta-tres homes!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1643, 20 març 2011

dissabte, 12 de març del 2011

Homilia, Negoci profitós

DISSABTE DESPRÉS DE CENDRA
Is 58,9b-14; Sl 85,1-2.3-4.5-6 (R.: 11a); Lc 5,27-32

La litúrgia quaresmal d’enguany —el cicle A de les lectures dominicals— ens permetrà, com ens recordava el papa Benet en el seu missatge, refer l’itinerari catecumenal, tot preparant-nos per a renovar les promeses baptismals en la Nit Santa de Pasqua. Serà bo, doncs, durant aquest temps, reprendre els temes principals de la catequesi cristiana. Avui, tot just encetat el camí, se’ns proposa una bella reflexió sobre l’església. Què és i com és aquesta comunitat en la qual hem estat acollits per mitjà del baptisme i en la qual hem rebut, a més d’una nova vida, la Tradició, en majúscules: l’Escriptura, l’Eucaristia, el Manament Nou de l’amor... Què és? Com és aquesta comunitat? L’evangeli d’avui ens la pinta quasi com en una icona de colors vius. Tot contemplant-la, provarem de descriure-la.

La casa de Leví, deixeble de Jesús que ha escoltat i seguit la seva crida, desempallegant-se dels seus negocis, és la casa de l’església. En aquesta casa seuen a taula Jesús amb els seus deixebles, i molta gent —una gran multitud, diu el text—, molts publicans i pecadors. Jesús, i, amb ell, l’església, la comunitat dels seus deixebles, convida a la comunió de taula, a l’Eucaristia, els publicans i els pecadors, això és, els qui estem malalts i tenim necessitat del seu remei d’immortalitat.

Aquest «seure a taula» tots junts és tal vegada la més bella expressió de l’església. Per això, la tradició monàstica ha valorat els àpats en comunitat com un moment fort en què es manifesta i es nodreix aquesta comunió. Seure a tula per compartir l’aliment, per compartir-nos nosaltres mateixos, febles i pecadors com som, publicans sovint acaparats per negocis aliens a l’evangeli.

La paraula vigorosa del profeta ens encoratjava a fer del Senyor l’únic negoci: a posar el dissabte, és a dir, el desinterès, la gratuïtat, la joia del seguiment, en un plat de les balances; i a l’altre plat els nostres negocis i interessos mesquins. Provem-ho, aquesta Quaresma! Segur que el bon pes de la Pasqua ens convencerà de quin és el negoci més profitós. «La boca del Senyor és la qui parla».

dimarts, 15 de febrer del 2011

Des del monestir

RESPECTEU L’EMPERADOR

«Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, respecteu l’emperador» (1 Pe 2,17). Ho llegim a l’Ofici de Lectures del comú de dedicació d’una església. Tinc la impressió que molts dels problemes de l’Església al llarg dels temps, l’Església com a societat humana enmig d’altres societats humanes, vénen de l’omissió d’aquests consells tan assenyats de l’apòstol Pere.

Hi he pensat força aquests dies en què es torna a parlar tant del conflicte amb les obres d’art del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Cal respectar l’emperador, és a dir, en aquest cas, no interferir en un conflicte que, finalment, hauran de resoldre les instàncies civils. D’altra banda, ni les pressions, ni els acataments o les claudicacions, no responen a l’amor per la comunitat ni a la reverència deguda a Déu.

Personalment, més enllà del greu o de la vergonya que pugui sentir, interpreto aquest esdeveniment com una lliçó evangèlica, que ens ensenya a viure amagats en la pasta com el llevat —llegiu, si us plau, la carta a Diognet— sense pretendre interferir en les instàncies que han de resoldre els conflictes entre els ciutadans. No és fàcil. L’integrisme és més fàcil, perquè no cal pensar, ni discernir, ja que tot és blanc o negre. Però a la vida real, la vida dels ciutadans i les ciutadanes, i també a la vida dels qui es prenen de debò el missatge de Jesús, no tot és blanc o negre, sinó amb matisos, com les paràboles del Mestre.

A Poblet els monjos en sabem una mica d’això. Vivim en un monestir desamortitzat des del 1835 —que l’Estat encara no ha restituït als seus antics propietaris—, i hi vivim de lloguer, sotmesos a aquesta dinàmica del respecte a l’emperador sense trair la llibertat evangèlica, en un estira i arronsa no sempre fàcil, però espiritualment molt sa, i també molt realista i humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1638, 13 febrer 2011

dijous, 20 de gener del 2011

Homilia, Unitat

DIJOUS DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

He 7,25-8,6; Sl 39,7.8-9.10 i 17 (R.: 8a i 9a); Mc 3,7-12

Només podrem pregar i treballar per refer els lligams trencats entre els cristians si hem experimentat el dolor per la comunió trencada, tant si nosaltres hem provocat aquest trencament com si n’hem sofert les conseqüències. D’aquest dolor, d’aquesta ferida en neix la pregària i el treball per refer els vincles de la unitat: de la creu de Crist, que és la font de tota reconciliació. Quan ens apropem al misteri de la creu —i ho farem d’ací uns instants damunt l’altar— fem l’experiència, prop de Déu, d’aquella comunió indestructible, com la que experimentaren Moisès i els seus acompanyants a la Santa Muntanya, en la lectura que llegíem ahir a Vespres. Però en la nostra realitat quotidiana, fem l’experiència del trencament i de la divisió, i de la fragilitat de les relacions humanes. I per això preguem. Perquè ni tan sols els cristians hem pogut conservar intacta aquella túnica de Jesús teixida sense costures que els soldats no s’atreviren a trossejar, símbol ben expressiu de la unitat i del Crist com a font d’aquesta unitat.

L’evangeli d’avui ens presenta una bonica imatge de la missió de la comunitat dels deixebles de Jesús d’aplegar tothom en la seva amistat. Entorn de Jesús s’aplega gent vinguda d’arreu amb les seves xacres. És la humanitat que es retroba reconciliada entorn de Crist. Però parem esment en l’estil de Jesús, que haurà de ser també el de la seva església, en aquest treball per a la reconciliació: Jesús s’aparta una mica, dalt la barca, i no vol ser descobert. La discreció i l’amagament són imprescindibles per a l’autèntica evangelització, per tal que les nostres comunitats puguin barrejar-se com el llevat amb la pasta, amb la pasta del món, que necessita el ferment de la unitat.

Solament «Jesús té el poder de salvar-nos definitivament, a nosaltres, que per mitjà d’ell ens hem acostat a Déu», com ens deia la carta als Hebreus. Demanem-li a aquest nostre Gran Sacerdot, Jesús, que faci de nosaltres, grans de blat dispersos pel terrer del món, un sol pa d’olor agradable per a ser-li presentat. Així ho pregava una antiga anàfora. Preguem-ho també nosaltres en acostar-nos a l’altar per consagrar el pa i el vi de la unitat, que són sagrament de Crist i nostre. Amén.

dilluns, 10 de gener del 2011

Homilia, Peixos

DILLUNS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)
He 1,1-6; Sl 96,1 i 2b.6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1,14-20

«A la riba humida / seu el pescador / —Veniu amb nosaltres? / —li fan els pastors. / —D’aquest riu que passa / espio el corrent. / En l’ona lluenta / cerco el peix d’argent / que amb la cua viva / travessa els cristalls / transparents i frescos / dels amagatalls / on mon ham l’espera / amb esquer traïdor / a l’ombra que en l’aigua / fa el saüquer d’or. / —Doncs au, bona pesca! / Seguim endavant. / —D’amagat dels pares / digueu a l’Infant / que li pesco els peixos / que haurà de donar / a les grans gentades / que iran a escoltar / les santes paraules / que voldrà dictar. / Ell, el Gran Pescaire, / se n’alegrarà».

Són versos del poema «El pessebre», de Joan Alavedra, a partir del qual Pau Casals va compondre el seu oratori «El Pessebre». El qui parlava era el pescador, que tantes vegades les nostres mans d’infant hauran col•locat a la vora d’un riu de paper de plata entre prats de molsa.

És el riu Jordà que, desbordant les tanques del pessebre, aboca les seves aigües vitals vers els paisatges del temps ordinari que tot just reprenem després de les solemnitats nadalenques i d’Epifania. Aigües vives, renovellades per la presència del Salvador que hi ha davallat, aigües plenes de peixos, que som nosaltres, els cristians; plenes de peixos, aliment per a tota la humanitat.

De fet la història comença, com acabem de llegir, amb la crida d’uns pescadors avesats als filats i a la pudor de peix i al quitrà de les barques. A Galilea, al llac, a les fonts del riu Jordà: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes», els acaba de dir el Gran Pescaire.

Sí, germans, som enviats a pescar. I som convidats, nosaltres mateixos, a esdevenir peixos, és a dir, altres Crists, en els rius de la vida i del món, per portar l’esperança, l’amor, la llum, la veritat, i el foc de l’Evangeli. El foc, i l’aigua viva. Amén.

Des del monestir

REBAIXES

Quasi sense voler he repescat de la xarxa el vídeo d’una entrevista a sor Genoveva Massip, filla de la caritat, pertanyent a la sèrie del programa «Identitats» de Televisió de Catalunya, presentat en la seva darrera etapa per Josep M. Espinàs. Val a dir, una sèrie magnífica d’entrevistes, també en l’etapa presentada per Carmen Alcalde.

El programa en qüestió va ser emès l’11 de juny de 1988. Ja fa una pila d’anys. No em sé estar de compartir tot el que he experimentat veient i escoltant sor Genoveva. És veritat que anava fent altres coses a l’ordinador, però de tant en tant tornava al seu rostre. En molts moments em venien llàgrimes als ulls. I penso que de vergonya. Quan veus persones, de fet són el sants, com Francesc d’Assís, per esmentar un sant canonitzat, o sor Genoveva, una santa encara en camí, persones, cristians que han viscut, que viuen l’Evangeli amb tot el seu radicalisme, sense rebaixes, se sent una gran vergonya. La majoria de nosaltres, com ens deia un professor monjo de Montserrat, l’evangeli no el vivim, l’interpretem, ens l’adaptem una mica... però de fet, no el vivim, no fem el que diu. Altrament, ho hauríem de deixar tot, capgirar-ho tot, fins i tot els monjos i les monges que, en teoria, ho hem deixat tot per seguir Crist.

Ara que enfilem les rebaixes de gener, hi he pensat en això. A l’Evangeli, en tot cas, les rebaixes només les pot fer Déu, i les fa, en Jesucrist, que «ha pagat per nosaltres al Pare aquell deute que Adam va contreure...», com cantem al pregó pasqual. Creix la meva admiració per aquestes persones, cristians, que no rebaixen l’Evangeli. Que el viuen, senzillament, i que solament amb la mirada i amb la claredat i la serenor de les seves paraules, donen raó de la seva fe i de la seva esperança joiosa. I amb les obres. Perquè les obres, sigui com sigui, són la millor eloqüència de la fe, que, sense elles, és morta.

Només puc dir: «gràcies». I deixar-me tocar el cor, i procurar «renovar el meu amor cada dia», com deia sor Genoveva quan Espinàs li preguntava pel tema de la renovació dels vots que fan cada any les Filles de la Caritat. Sí, un bon propòsit d’any nou: renovar el nostre amor.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1633, 9 gener 2011