dimarts, 15 de febrer del 2011

Des del monestir

RESPECTEU L’EMPERADOR

«Respecteu tothom, estimeu la comunitat, reverencieu Déu, respecteu l’emperador» (1 Pe 2,17). Ho llegim a l’Ofici de Lectures del comú de dedicació d’una església. Tinc la impressió que molts dels problemes de l’Església al llarg dels temps, l’Església com a societat humana enmig d’altres societats humanes, vénen de l’omissió d’aquests consells tan assenyats de l’apòstol Pere.

Hi he pensat força aquests dies en què es torna a parlar tant del conflicte amb les obres d’art del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Cal respectar l’emperador, és a dir, en aquest cas, no interferir en un conflicte que, finalment, hauran de resoldre les instàncies civils. D’altra banda, ni les pressions, ni els acataments o les claudicacions, no responen a l’amor per la comunitat ni a la reverència deguda a Déu.

Personalment, més enllà del greu o de la vergonya que pugui sentir, interpreto aquest esdeveniment com una lliçó evangèlica, que ens ensenya a viure amagats en la pasta com el llevat —llegiu, si us plau, la carta a Diognet— sense pretendre interferir en les instàncies que han de resoldre els conflictes entre els ciutadans. No és fàcil. L’integrisme és més fàcil, perquè no cal pensar, ni discernir, ja que tot és blanc o negre. Però a la vida real, la vida dels ciutadans i les ciutadanes, i també a la vida dels qui es prenen de debò el missatge de Jesús, no tot és blanc o negre, sinó amb matisos, com les paràboles del Mestre.

A Poblet els monjos en sabem una mica d’això. Vivim en un monestir desamortitzat des del 1835 —que l’Estat encara no ha restituït als seus antics propietaris—, i hi vivim de lloguer, sotmesos a aquesta dinàmica del respecte a l’emperador sense trair la llibertat evangèlica, en un estira i arronsa no sempre fàcil, però espiritualment molt sa, i també molt realista i humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1638, 13 febrer 2011