De cada dia, Zaqueu

COMENTARI DE RUYSBROECK, L’ADMIRABLE,

A L’EVANGELI DE ZAQUEU (Lc 19, 1-10)

Aquest diumenge XXXI durant l'any, tot fent camí amb Jesús cap a Jerusalem, cap a la plenitud, cap a la consumació de tot, ens porta el personatge amable del publicà Zaqueu. El seu gest i la seva amistat, i tot allò que li esdevé en la seva trobada amb Jesús, l'Amic, ens preparen per assolir el nostre terme. Us ofereixo un bell comentari de Jan Ruysbroeck, un místic flamenc del segle XIV, que els monjos de Poblet hem escoltat avui a Matines. La traducció catalana és dels monjos de Montserrat.

«Quan l’ànima ha referit totes les seves accions a la glòria de Déu, quan ha arribat a la vida veritable, sent en si mateixa un agulló, una punxa, un desig d’entreveure, si més no, el seu espòs; vol veure com és el qui s’ha fet home per ella, que ha mort per alliberar-la i donar-se-li.

»Aquest Jesús que, en deixar la terra, li ha confiat els sagraments i li ha promès el seu Regne; aquest Jesús sempre prompte a donar al cos allò que li cal, i a l’ànima els seus consols, aquest Jesús, com és?

»I l’ànima, plena de preguntes, sent créixer el desig de veure l’espòs i de sa-ber com és, i, sobretot com és en si mateix. El simple coneixement que les obres de Jesús poden donar-li no acontenta l’ànima humana.

»Aleshores fa com Zaqueu, aquest publicà que volia veure: va al davant, lluny de la gent, lluny de la multitud de les criatures, multitud que sobrepassa la nostra alçària i ens impedeix de veure el Crist.

»Puja al capdamunt de l’arbre de la fe, les branques inferiors de la qual s’estenen cap a la humanitat de Jesús i cap a la salvació del món; les branques superiors parlen de divinitat, de Trinitat, d’Unitat. L’ànima puja, com Zaqueu, fins al capdamunt de l’arbre, perquè el Crist —es diu a si mateixa— passarà amb tots els seus dons. Arribada al cim, veu el Fill de l’home, però la llum li diu: "Heus ací la Divinitat immensa, inabastable, inaccessible; tota llum creada resta enrera. Heus ací l’abisme sense fons". I l’ànima arriba al coneixement més alt de Déu que és permès aquí baix, és a dir, a la ignorància i a reconèixer que no comprèn.

»Però al centre de la llum, al centre del desig, el Crist parla i diu: Baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva.»

De cada dia, Evangeli a prop

UN VÍDEO SOBRE Mn. BALLARÍN, de tv3

De cada dia, Tres articles

TRES ARTICLES SOBRE L’ESGLÉSIA

Us convido a llegir tres articles sobre l’Església a casa nostra. Realistes, clarividents i esperançats. Tres adjectius ben cristians! Els he trobats al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol,

www.jordipujol.cat.

De cada dia, La Sagrada Família

VE EL PAPA, QUI SORTIRÀ A REBRE’L?

El papa ve a consagrar el temple de la Sagrada Família. Una mica és el símbol de Catalunya, de la seva església i de la seva societat, que s’estan construint. Potser per això, el temple de la Sagrada Família no s’hauria d’acabar mai del tot.

I, tanmateix, l’església catalana, em refereixo sobretot als seus caps visibles, està prou preparada per fer conèixer al papa el seu veritable rostre, el seu rostre català, les seves arrels catalanes? En tinc els meus dubtes raonables. La veritat és que no n’espero gaire d’aquesta visita, com a fet eclesial rellevant per a casa nostra.

Com comenta aquests dies en un article a la xarxa un conegut antropòleg, és inexplicable la dependència servil de l’església catalana actual envers la Conferència Episcopal Espanyola. Recordo una conversa amb el Dr. Torrella molt significativa. Ell no era partidari de la creació d’una província eclesiàstica catalana, perquè això suposaria de facto la total dependència de la Conferència Episcopal Espanyola. Va dir, amb un d’aquells seus exabruptes típics, tan significatius: «Tal com estan les coses ara, la Conferència Episcopal Tarraconense té més independència de Madrid que el Jordi Pujol —aleshores era el president de la Generalitat—. Per tot vaig directament a Roma, sense passar per Madrid —va reblar».

Patim una forta crisi d’identitat, els catalans, i també els cristians catalans. I això és gravíssim. Perquè quan no hi ha una identitat clara i sòlida, és impossible construir res que valgui la pena.

De cada dia, Lluís Companys

LLUÍS COMPANYS I JOVER

70 anys

In memoriam

_______

Afusellat vas caure un jorn d’octubre,

colpit per una bala el digne pit;

el front serè i endins del cor ni un dubte:

als llavis «Catalunya», l’últim crit.

La terra dolça i aspra que estimares,

sollada per l’esput del vencedor,

a peu descalç, humil, la trepitjares,

oh President, a l’hora del dolor.

Lluís Companys, honor del nostre poble,

senyera i estendard de ciutadans:

la teva mort segella, bella i noble,

la dignitat i el nom de catalans.

Homilia, Émet, fidelitat

DISSABTE DE LA SETMANA XXVI DURANT L’ANY (II)
Jb 42, 1-3.5-6.12-17; Sl 118, 66.71.75.91.125.130; R.: 135a; Lc 10,17-24

Acabem avui el nostre breu recorregut pel llibre de Job, un llibre difícil, com ens deien justament ací mateix fa uns dies, un llibre molt estimat per la tradició rabínica, que l’ha llegit sempre formant una unitat amb el llibre dels Proverbis i dels Salms.

En hebreu, els títols d’aquests tres llibres, que van seguits, formen un acròstic amb la paraula émet, fidelitat. I dibuixen un itinerari espiritual per a la nostra vida de creients: la fidelitat de Déu l’experimentem quan, del cor del sofriment, que tard o d’hora ens ateny, sabem trobar amb saviesa el camí de la felicitat, el camí de la lloança i de l’alegria: Job, el sofriment; Proverbis, la saviesa del coneixement, i Salms, és a dir, Lloances, la felicitat de viure a la casa del Senyor. Aquest és l’itinerari, i aquesta és la clau per llegir sàviament aquest llibre complicat que és el de Job. Un llibre que presenta un llarg judici entre Déu i l’home, Job, fets l’un enemic de l’altre. Un judici amb una sentència final estranya, desconcertant i oberta: no hi ha una solució per als sofriments de Job. Job ha d’aprendre a ressituar-se davant Déu i a cercar el sentit de la seva vida posant-se a les seves mans, confiant en ell: «Qui és aquest insensat que parla així dels designis de la Providència? He parlat coses massa elevades, que jo no puc conèixer ni entendre». No hi ha mai un «perquè» dels nostres sofriments.

La resposta, no pas la solució, la posarem damunt l’altar d’ací uns instants: el sofriment del Fill de l’home viscut com un servei a la humanitat des de la confiança en l’amor i en la fidelitat de Déu, el Pare. Perquè el salm 21, entonat dalt la creu, a Jesús se li torna un cant de lloança per la vida nova que ens fa a tots germans i fills en l’Església.

Aquest és el camí de la veritable saviesa i del temor de Déu, que afina les cordes del nostre cant i de la nostra lloança. Ara l’assagem, aquest cant, amb la nostra litúrgia terrenal incerta i pobra, per cantar-lo després, nou, i eternament, a la presència dels àngels, que són els portaestendards de l’amor i de la veritat de Déu. Aleshores, com Job, exclamarem: «Jo us coneixia només pel que sentia dir, però ara us he vist amb els meus propis ulls».