Homilia, Sinceritat

DIVENDRES DESPRÉS DE CENDRA
Is 48,17-19; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: cf. 8, 12); Mt 11,16-19

«Feu que a les pràctiques que acomplim exteriorment hi correspongui la sinceritat del nostre cor». Sinceritat. Una de les paraules que hem carregat a la nostra motxilla en començar la caminada pel desert d’aquesta quaresma del 2010. Una paraula compromesa, que, segons com, ens pot fer enrojolar. S’assembla a allò que diu sant Benet: «que la nostra ment concordi amb la nostra veu». Cal que la paraula de l’Escriptura que anem repetint amb la boca vagi afaiçonant el nostre cor. I la col•lecta d’avui ens fa fer un pas més: que allò que anem posant dins el cor tingui una traducció en l’obrar concret que complim exteriorment. L’exercici difícil de la sinceritat podria ser l’autèntic dejuni que ens demana el profeta Isaïes.

Jesucrist, si em permeteu l’expressió, és la «sinceritat» de Déu. Joan, al pròleg del seu evangeli, ens diu que ha vingut per explicar-nos com és Aquell que ningú no ha vist mai. Sí, perquè Ell és la Paraula que el cor del Pare ha anat afaiçonant des de tota l’Eternitat. Si Déu ha fet aquest esforç de sinceritat envers nosaltres, mostrant-nos el seu rostre i, sobretot, el seu cor, en Jesucrist —no recordeu aquella cortina, la del sant dels sants, que s’esquinçava mentre Jesús moria a la creu?—, si Déu, doncs, actua exteriorment —en la creació i en la restauració de tot— d’acord amb la sinceritat del seu cor, no ens farà basarda carregar el pes d’aquesta paraula dins la nostra motxilla quaresmal.

Diumenge ens donaran un llibre, per posar a la motxilla. No ens oblidem tampoc d’aquesta paraula: «sinceritat». Una paraula que, d’altra banda, en el salm 18, serveix per qualificar la Llei del Senyor, el Llibre de la seva Paraula, la que parla de l’abundància del seu cor. Deixem, doncs, que aquesta Paraula vagi foradant la duresa de la roca del nostre cor perquè, en ple desert, en brolli l’aigua, aquella aigua que, en contemplar Jesús, el nuvi, traspassat a la creu, serà transformada en el vi nou de l’amor per la força renovadora del sagrament Pasqual.

Homilia, Taules i Mannà

DILLUNS DE LA SETMANA V DURANT L’ANY (II)
1Re 8,1-7.9-13; Sl 131,6-7.8-10 (R.: 8a); Mc 6,53-56

Primer llibre dels Reis: «Dintre l’arca no hi havia res més que les dues taules de pedra que Moisès hi havia dipositat a la muntanya de l’Horeb». Carta als Hebreus: «Dins l’arca hi havia una gerra d’or plena de mannà, la vara d’Aaron i les taules de l’aliança».

Són dos textos que, llegits l’un a la llum de l’altre, ens ajuden a comprendre la realitat del que estem celebrant. Situen al centre de la nostra reflexió els dos elements mitjançant els quals expressem, alimentem i celebrem la nostra relació amb Déu: la Paraula de Déu i l’Eucaristia: el mannà i les taules de pedra són una prefiguració d’aquest misteri. I hauríem d’aprendre a contemplar equilibradament aquests dos elements, sense donar més importància a l’un en detriment de l’altre. La taula de la Paraula de Déu i la taula del Pa de Vida són en realitat la mateixa taula: ho expressem simbòlicament quan dipositem l’evangeliari damunt l’altar. La Paraula de Déu proclamada i comentada en la celebració és l’aliment de la nostra vida espiritual i és el punt de trobada entre Déu i nosaltres, entre nosaltres i Déu.
I aquesta Paraula esdevé el nostre aliment fins al punt que la podem menjar, que es torna sang de la nostra sang i carn de la nostra carn: «El qui és la Paraula es va fer carn», es va fer la nostra realitat. Sense deixar allò que era seu va assumir el que era nostre.

La reforma litúrgica fruit del Vaticà II, que mai no estimarem ni valorarem prou, ens ha ensenyat la profunda vinculació entre la paraula escoltada i la paraula menjada com a únic sagrament de la presència real del Senyor. Als monjos això no ens fa estrany, perquè la Regla i tota la tradició ens ensenya que el sagrari on trobem la presència viva del Senyor és el llibre que conté la seva Paraula escrita, la qual, per l’acció de l’Esperit, en diàleg amb ella, se’ns torna aliment per al camí. És mitjançant la Paraula i la seva lectura que foradem la tenebra del núvol, i Aquell que confessem el Tot Altre se’ns fa també el Tot Proper, pa de farina de blat i vi de raïm, mannà damunt la taula.