dimarts, 27 de juliol de 2010

Homilia, El cenyidor podrit

DILLUNS DE LA SETMANA XVII DURANT L’ANY

Dia 26 de juliol
Sant Joaquim i santa Anna, pares de la Verge Maria

Jr 13,1-11; Sl Dt 32,18-19.20.21 (R.: 18a); Mt 13, 31-35

La paràbola del gra de mostassa i del llevat dins la pasta ens apropa, un cop més, a la manera de fer de Déu, que en el Crist s’ha volgut fer llevat amagat dins la pasta de la humanitat i de la història per a fer-la créixer vers la seva plenitud divina.

La metàfora del cenyidor podrit del profeta Jeremies és també una expressiva paràbola del projecte de Déu malbaratat a les nostres mans: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa, però ells no m’han escoltat». El vestit de festa s’ha tornat un parrac podrit enterrat vora les aigües mortes de l’absència de Déu.

I, tanmateix, Déu va fent el seu brodat, cabdellant de nou els fils de l’esperança d’aquest parrac podrit. La memòria d’avui, que ens fa posar els ulls en els pares de Santa Maria, la Verge Mare de Déu, ens mostra la història del poble d’Israel com un pelegrinatge en la fe fins a arribar a aquella que, amb el seu consentiment, tal com la representen les icones bizantines, ha cabdellat de nou el fil de la vida, ha refet el parrac podrit de la nostra humanitat per a fer-ne un vestit nou de festa per al Verb diví.

És amb Santa Maria que podem capgirar les paraules del salm que hem cantat: «Nosaltres —amb ella— no ens oblidem de la roca que ens ha fet néixer, del Déu que ens ha infantat». Perquè dins les seves entranyes creix el nou arbre de la vida a les branques del qual podem ajocar-nos, i el llevat diví hi fa fermentar la nova creació, el nou somni de Déu: «Jo volia que fos el meu poble, honra i bona fama del meu nom, com un vestit de festa...».

Us deixo amb un preciós regal de la litúrgia d’avui, que, amb paraules més escaients, sintetitza el propòsit d’aquesta glossa, un regal per a assaborir fins al darrer raig de sol d’aquest dia beneït. És l’oració que direm després de combregar: «Oh Déu, vós volguéreu que el vostre Unigènit tingués un naixement humà, perquè els homes amb un sagrament admirable tinguéssim un naixement diví. Augmenteu l’esperit que ens fa cridar: Pare!, en els qui heu alimentat amb el pa dels fills». Que així sigui.

dimecres, 14 de juliol de 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XV DURANT L’ANY
Is 10,5-7.13-16; Sl 93,5-6.7-8.9-10.14-15 (R.: 14a); Mt 11, 25-27

Voldria fixar-me en dues paraules de l’evangeli que us acabo de proclamar. «Senzills», un adjectiu substantivat, i «revelar», un verb. Senzill tradueix en realitat un terme que significa «infantó», «petitó»: nepios, en l’original grec. Pau l’utilitza alguna vegada en sentit negatiu, per descriure, per exemple, els qui són immadurs o menors d’edat en la fe. Indico aquest matís perquè us voldria estalviar una lectura romàntico-piadosa del text d’avui. Jesús hi contraposa l’infantó al savi i a l’entès, descrits, el savi i l’entès, amb termes que fan referència a aquella saviesa pagada d’ella mateixa. I amb això Jesús vol dir-nos que per acollir el missatge del Regne convé deixar de banda tots els apriorismes amb què solem judicar i acollir la realitat. De fet, aquest logion de Jesús ve a dir el mateix que aquell altre prou conegut: «si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del cel». Per a Jesús constatar que Déu revela els secrets del Regne als qui saben parar les mans buides és motiu de glorificació: «et dono gràcies, Pare, per la teva immensa glòria», per ser com ets, per la teva llibertat, perquè et plau obrir els teus tresors als qui es fan infants, als qui saben mirar i esperar confiadament.

«Revelar» és l’altra paraula, un verb, que, de fet, enllaça les dues idees principals de l’evangeli d’avui: la llibertat de Déu a l’hora de comunicar-se, de revelar-se —literalment, de sortir de l’amagatall de la seva immensa glòria per deixar-se veure—, i la mediació del Fill en la revelació del Pare. Jesús és el rostre humà de Déu el seu Pare, i tan sols mirant al fons dels ulls i del cor de Jesús, fent-nos petits, això és, humans en la seva humanitat, podrem contemplar el rostre de l’incontemplable.

Fer-se petit, senzill, desprès, transparent. I alhora, àvid de desig, com l’infant que sempre juga al tot o res. I això en la mesura del Crist, que és Déu en la nostra mesura humana. Heus ací la tasca de l’evangeli d’avui, germanes i germans: tasca per a contemplar i per a viure. Esmercem-hi aquest nou dia que el bon Pare Déu ens regala. I que en tot sigui glorificat. Amén.