dimecres, 31 de desembre de 2008

Himne: Santa Maria de Nadal

SANTA MARIA DE NADAL
______________


El goig, de senzillesa, us pinta el rostre,
oh Mare d’un Infant que és Foc i Llum;
per vós, la humanitat li para sostre
recant-li poc del divinal costum.

De noi deté el ser i l’aparença,
pastat al vostre forn, el Verb etern;
fecunda el solc la divinal semença,
farina i blat del vostre si matern.

De salvació vos empleneu la història
quan pels camins del dol us creix el Cant,
amb vós nuem els fils de la memòria
teixits amb fe pel Déu fidel i sant.

Per Ell, amb vós, Maria de Betlem,
és ple l’agraïment, i el goig no mor:
la Trinitat, amb els pastors, cantem,
humils, com ells, i transparents de cor.
Amén.

Homilia: 31 desembre 2008

NADAL
Dia 7è de l’Octava (31 de desembre)

1 Jn 2, 18-21; Sl 95, 1-2. 11-12. 13 (R.: 11a); Jn 1, 1-18

A la conclusió del cànon romà, que aquests dies anem repetint, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Rellegim avui el pròleg de l’evangeli de sant Joan com una invitació a rellegir amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el signficat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: enraonar! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura omplint-la de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —Betlem, l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra caducitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat. Amén.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Article: Les Completes en la Regla de sant Benet

LES COMPLETES EN LA REGLA DE SANT BENET

Precamur, sancte Domine,
hac nocte nos custodias;
sit nobis in te requies,
quietas horas tribue.

(Himne de Completes)


Introducció

El nom de la darrera de les hores de l’Ofici Diví, Completes —del llatí completorium, completoria—, fa referència a quelcom acabat, perfeccionat, per tant, completat.

Sant Benet inclou aquesta hora de pregària dins del nombre sagrat de set: «Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta, Nona, Vespres i Completes» (Regla de sant Benet 16, 2 i 5). L’Ofici de Vigílies, pel seu caràcter d’ofici nocturn, no és contemplat dins d’aquest nombre, que enclou tan sols les hores diürnes. L’Hora de Completes és el colofó de la jornada distribuïda entre la lectura i el treball, jalonada tota ella per aquests moments forts de trobada personal i comunitària amb Déu. Completes és un d’aquests moments forts, i en tant que és el darrer, després de l’estona de lectura comunitària —lectura de la Col·lació—, Completes marca l’inici del «gran silenci» de la nit, el temps del monjo, temps de vigília, d’espera i d’escolta, un silenci que no es pot trencar si no és per una raó greu, en atenció als hostes o per complir un encàrrec de l’abat (cf. RB 42, 8-11).

Amb la distribució i organització de l’Ofici Diví, sant Benet pretén que les anomenades Hores menors (Prima, Tèrcia, Sexta i Nona) facin com de mirall de la gran pregària nocturna de les Vigílies. En efecte, els 3 salms de cadascuna de les 4 hores menors sumen 12, que és el nombre de salms de les Vigílies. L’himne de les hores menors es troba situat just al principi, després del verset introductori, com a les Vigílies —a diferència de Laudes, Vespres i Completes, on l’hime ocupa la part central de l’hora, després dels salms. Aquesta mena d’assimilació simbòlica, com fa notar Adalbert de Vogüé en el seu estudi de la Regla benedictina, revesteix un interès especial, ja que ens ajuda a penetrar una mica en la teologia de l’Ofici Diví de sant Benet, en el sentit que ell confereix a la pregària de les Hores, que no és tant la santificació del temps com un fer conscient allò que ha de ser sempre l’ocupació primordial i l’actitud fonamental del monjo: la pregària incessant, la recerca de Déu, viure a la seva presència. Les Vigílies, un llarg ofici de vetlla i d’espera del Crist, són en realitat el retrat del monjo, el qui espera, el qui camina cap a la trobada amb el Crist que ve. Així, les 4 Hores diürnes, com un ressò d’aquesta gran vigília nocturna, li recorden al monjo quina ha de ser la seva actitud espritual bàsica.

Laudes, Vespres i Completes, ja ens n’adonem, queden al marge d’aquest quadre simbòlic. Són hores, per tant, que tenen importància per elles mateixes. Laudes, a trenc d’alba, amb tot el simbolisme de resurrecció que té el naixement del dia i de la llum, molt més en una societat que viu al ritme natural de la successió del temps, i Vespres, quan apunta la nit, en morir el dia, amb el simbolisme de la Creu, de la mort del Senyor. I Completes és també una hora especial, que prepara d’alguna manera el monjo per al combat ascètic de la nit. A nosaltres se’ns fa difícil de copsar, però en temps de sant Benet la nit suposa un moment paorós, un moment de perill, d’angoixa… en el qual cal estar atent, cal vetllar. Completes, doncs, cobra un sentit molt especial: en el moment de lliurar-se a la nit, el monjo prega amb confiança el Senyor que pot guardar i protegir el seu son.

Estructura de l’hora

«Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció» (RB 17, 9-10).

Sant Benet, quan organitza l’hora de Completes, opta per una posició intermèdia, equilibrada, entre l’ofici romà antic i el recent —contemporani a la Regla—. L’ofici romà es troba en un estadi d’evolució, de canvi, mentre dura el procés redaccional de la Regla benedictina.

Així, sant Benet segueix l’ofici romà quan opta per tres salms, cada dia els mateixos, a les Completes, i no per salms diferents per a cada dia o en major nombre. Són els salms 4, 90 (91) i 133 (134). Sant Benet, que prefereix en general la salmòdia contínua, pròpia de l’ofici monàstic, en algunes ocasions opta per uns salms específics, que considera apropiats per a aquella hora, d’acord amb l’ofici basilical romà. És el cas, precisament, de Laudes, Vespres i Completes, aquestes hores que hem apuntat que calia considerar com un bloc a part en relació a les Vigílies i les Hores menors.

N’exclou, en canvi, el càntic de Simeó o «Nunc dimittis» (Lc 2, 29-32), propi de l’ofici romà tardà, que, tanmateix, després de la reforma litúrgica del Vaticà II s’ha incorporat en alguns monestirs, com és el cas de Poblet.

L’estructura de les Completes queda així, segons la Regla:

a) Verset introductori: «Deus in adiutorium meum intende»
b) Els salms: 4, 90 i 133, que es diran seguits, sense antífona, probablement sota un sol glòria, dit al final dels tres salms
c) L’himne
d) La lectura breu, dita de memòria
e) El verset
f) El Kyrie eleison
g) La benedicció final

Comentari

a) Els tres salms de Completes

Direm quelcom dels tres salms de les Completes segons la Regla benedictina. El salm 4 és un salm de David, una súplica, i pertany a la primera col·lecció de salms de David del Salteri: la major part de salms de David són pregàries de súplica. L’Església, quan prega aquests salms, ho fa «in persona David», això és, «in persona Christi», tot assumint els sentiments del Crist en la seva pregària, especialment la intensitat i la confiança en l’actitud orant. El salm 4, pel seu caràcter de pregària nocturna, ha estat triat expressament, com hem dit, per a l’Hora de Completes, deixant de banda la salmòdia contínua habitual a les Vigílies i a les Hores menors. Es clou amb aquest verset: «M’adormo en pau així que em fico al llit, perquè només tu, Senyor, em fas reposar segur» (Sl 4, 9). Segons la lectura literal original d’aquest verset, la pau del Senyor és el fonament de la seguretat del monjo en l’espai tenebrós de la nit. Poc abans, encara, el salm havia pregat així: «Reflexioneu en el vostre cor, tot estant al llit, i estigueu en silenci» (v. 5). La nit, el temps del monjo, és un temps propici a la reflexió del cor i al silenci, tot això en la pau i en la seguretat que dóna saber-se adormit als braços del Senyor.

El salm 90, juntament amb el 91, és un salm dels anomenats orfes, és a dir, sense títol —la majoria de salms porten un títol—. Això potser ens indica que es tracta del pròleg d’una col·lecció de salms (salms 92-99) centrada especialment en la figura del Senyor com a Rei de l’Univers i Rei d’Israel. Es tracta d’un salm de confiança, amb un to no tan tensat per la súplica ardent que trobàvem en l’anterior. David, el suplicant, enmig de les seves dificultats, enmig de les seves fragilitats i pecats, ha fet l’aprenentage de la confiança. El sofriment, a la Bíblia, és sempre l’escola de la confiança, i és precisament aquest itinerari espiritual del llibre dels Salms que sant Benet ens convida a fer nostre: «Tu que vius a recer de l’Altíssim i fas nit a l’ombra del Totpoderós —comença el salm 90—, digues al Senyor: “Ets la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio.”» (v. 1-2). La referència a la nit, un cop més, ha estat decisiva per a la tria d’aquest salm per a les Completes.

I, finalment, el salm 133, un salm molt breu però amb una teologia molt fonda, sebretot si és vist com el coronament d’aquest brevíssim itinerari que ens proposa sant Benet a través dels tres salms de Completes. Es tracta del darrer dels anomenats salms de les Pujades o Graduals, 15 salms (119 [120] - 133 [134]) simbòlics per als 15 graons de l’escalinata d’accés al santuari en el Temple de Jerusalem. El salm 133 és el salm de la benedicció del qui ha arribat ja a terme i prega, de nit, a la casa del Senyor, al Temple, tot cantant les lloances del Déu que és font de pau, de benedicció, de seguretat i de confiança.

Considerant solament el primer verset de cadascun dels tres salms, resulta evident aquest itinerari que acabo d’exposar: «Quan et crido, respon-me, oh Déu de la meva justícia» (salm 4, súplica); «Tu, que vius a recer de l’Altíssim, sojornaràs a l’ombra del Totpoderós» (salm 90, confiança): «Beneïu el Senyor, vosaltres, servents del Senyor» (salm 133, benedicció i lloança).

És, un cop més, l’itinerari de David, el Messies, l’itinerari de Crist, amb qui el monjo prega, un itinerari que el monjo fa ben seu, un itinerari, és clar, espiritual: en la pobresa, en la limitació, en l’angoixa, el monjo aprèn a pregar i creix en la confiança i en la pau, fins a assolir el terme del desig, tot albirant ja a tocar l’horitzó de la lloança final del salm 150, el darrer del Salteri, anticipat en aquest salm 133, també el darrer dels salms de les Pujades al Temple. Un itineari geogràfic simbòlic, en tant que és l’indicador d’un altre itinerari més important, espiritual. Com el salmista que arriba al Temple, lloc de benedicció, també la vocació del monjo és la de ser benedicció al cor del món.

b) L’himne

L’himne, situat al cor mateix de l’Ofici, després dels tres salms, és una peça literària, poètica, que sintetitza el sentit teològic de la nit, com un temps de lluita, però també d’esperança en la llum que vindrà amb l’alba a esvair les tenebres de la nit. El monjo s’ha de caracteritzar per un gran realisme espiritual. I quan comença seriosament a emprendre aquest itinerari vers el Temple, vers la lloança, vers el sentit ple, vers la felicitat, es troba acarat de seguida amb la nit. La nit, temps de vetlla, és també temps de combat, de temptació, d’una extrema feblesa per a l’home —pensem en l’obscuritat quasi total en què quedaven submergits els nostres avantpassats medievals, o els contemporanis de sant Benet. La pregària de Completes, amb el seu itenerari de confiança i de seguritat, vol foradar aquesta tenebra i travessar-la amb el raig de l’esperança en el Ressuscitat, Aquell que vindrà a l’encontre del monjo a l’alba, després de la pregària de Vigílies, com en altre temps va venir a l’encontre dels deixebles que pescaven, de nit, al llac de Galilea (cf. Jn 21, 1-14). Els himnes actuals de l’Ofici de Completes, que daten dels segles V i VI, i que potser sant Benet havia cantat: «Te lucis ante terminum» i «Christe, qui splendor et dies», subratllen fortament totes aquestes dimensions, aquest dinamisme espiritual que, del cor de la nit, en l’esperança d’una nova albada, porta a la contemplació de la Llum esplendorosa del Ressuscitat.

Christe, qui, splendor et dies,
noctis tenebras detegis,
lucisque lumen crederis,
lumen beatis prædicans,

Precamur, sancte Domine,
hac nocte nos custodias;
sit nobis in te requies,
quietas horas tribue.

Somno si dantur oculi,
cor semper ad te vigilet;
tuaque dextra protegas
fideles, qui te diligunt.

Defensor noster, aspice,
insidiantes reprime,
guberna tuos famulos,
quos sanguine mercatus es.

Sit, Christe, rex piissime,
tibi Patrique gloria,
cum Spiritu Paraclito,
in sempiterna sæcula. Amen.

L’himne, d’una gran bellesa, resumeix els trets principals del sentit de la nit per al monjo: un temps de vetlla, en el qual cal desvetllar la fe en Crist, Llum de la Llum, Dia i Esplendor; un temps de combat, de perill, de temptació, en el qual cal demanar la protecció de Déu i revifar la confiança en Ell; un temps de descans per al cos i per a l’esperit.

Segueix després, com hem indicat, una breu lectura de l’Escriptura, que sant Benet vol que es digui de memòria, amb un verset conclusiu. El kyrie eleison, i la pregària final de benedicció.

Les Completes després de la reforma litúrgica
del Concili Vaticà II


L’estructura és essencialment la mateixa. El verset introductori, l’himne —desplaçat ara al començament de l’Ofici—, la salmòdia, la lectura breu seguida d’un responsori breu, el càntic de Simeó i la col·lecta conclusiva. Aquests elements han estat notablement enriquits: hi ha un salm diferent per a cada dia de la setmana, i també lectures i col·lectes distintes per a cada dia. Els salms i el càntic de Simeó són cantats o recitats amb antífona.

El càntic de Simeó, que ja es trobava en la litúrgia romana, és una contemplació del misteri de Crist com a llum de les nacions, glòria i esplendor de Déu per a Israel el seu poble. És l’exclamació profètica que sant Lluc posa en llavis de l’ancià Simeó el dia en què l’Infant Jesús és introduït solemnement pels seus pares al Temple de Jerusalem: Israel, representat en Simeó, reconeix aquest Infant com a Llum, com a reflex de la glòria de Déu, esperança i salvació del poble. Per aquesta tonalitat adient, i en part per assimilació a les Laudes i les Vespres, on trobem respectivament els càntics evangèlics de Zacaries (Benedictus) i de Maria (Magnificat), el càntic de Simeó ha trobat la seva carta de ciutadania en el breu Ofici de Completes.

El nou esquema, encara, preveu, just abans de començar l’Ofici, l’acte penitencial, amb la recitació del «Jo pecador». L’hora convida a revisar les actituds i els actes del dia que ja ha passat i a demanar perdó per les negligències comeses.

Les Completes en la pràctica actual a Poblet

A Poblet s’ha adoptat una solució intermèdia entre l’esquema de la Regla benedictina i el de la Litúrgia de les Hores o Breviari romà. Després del verset introductori es canta una versió catalana de l’himne «Te lucis ante terminum», seguida dels salms 4 i 133 (dilluns, dimecres i divendres), i del salm 90 (dimarts, dijous, dissabte i diumenge), salmejats sense antífona. Aquesta distribució de salms és, de fet, l’assignada per la Litúrgia de les Hores a les Completes del dissabte i del diumenge, respectivament. En la pràctica actual de Poblet es perd, doncs, tot el sentit que abans hem descrit de l’itinerari que va des de la súplica, passant per la confiança, fins a assolir el goig de la benedicció.

Després dels salms es recita una breu lectura de Jeremies (14, 9), que la Litúrgia de les Hores assigna a les Completes del divendres, un verset, el càntic de Simeó, amb antífona, el Kyrie eleison i l’oració final, sempre la mateixa, seguida de la benedicció.

Com ja és prou sabut, al final de les Completes, és costum del Cister cantar cada dia l’antífona mariana «Salve Regina», amb el to solemne, com a darrera pregària a la Mare de Déu. La versió cistercenca d’aquesta antífona —fruit de la correcció a què els primers cistercencs varen sotmetre el repertori gregorià— s’aparta de la sobrietat solemne de la Salve romana, cantada encara actualment en l’Ofici monàstic benedictí, tot fent una notable concessió al sentimentalisme, que fa augurar un nou estil de devoció a la Mare de Déu.

A Poblet el cant de la Salve pren encara un to afegit de romanticisme amb l’encesa ritual dels tres ciris damunt l’altar que evoquen una antiga tradició referent a les tres principals capelles pobletanes: Santa Maria, Sant Esteve i Santa Caterina.

Publicat a la revista «Poblet», núm. 17, gener 2009

Homilia, 20 desembre 2008

ADVENT
Dia 20 de desembre

Is 7, 10-14; Sl 23, 1-2. 3-4ab. 5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1, 26-38

En rellegir el fragment evangèlic d’avui per preparar aquest comentari, he recordat les paraules saboroses de santa Teresa en el seu Llibre de la Vida explicant la visió d’un àngel formós que li traspassà el cor amb un dard de punta flamejant.

En el fenomen que explica santa Teresa, ella no hi té cap mena de paper actiu: només en pateix els efectes. A Maria, en canvi, en el relat d’avui, la contemplem com una dona que dialoga, des de la seva llibertat i responsabilitat de dona, amb Déu, que li parla a través del missatger, l’àngel Gabriel. Se’n poden dir moltes coses de la bellíssima pàgina evangèlica que acabem de proclamar. Però em quedo amb aquesta, el diàleg.

Un Déu que dialoga, que proposa, que invita. L’esdeveniment més gran de la història divina i humana, que és a la base de la nostra fe cristiana, l’encarnació del Fill de Déu, el Logos etern, la Paraula increada, s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg. És clar: «dia-logou», que vol dir a través de la paraula, pel camí de la paraula. És així com Déu irromp en l’espai de la nostra llibertat, amb la Paraula, com també amb la paraula va irrompre en el silenci del no-res, al principi de tot, per a suscitar la vida i el sentit de tot.

Un diàleg respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat. L’alegria de Déu, de què és portadora la paraula adreçada a Maria, provoca en ella torbament i meravella, tot iniciant-la, amb un gran respecte i amb gran delicadesa, pels camins d’accés a la Bellesa. Perquè el relat d’avui, germans, és ple de bellesa. I aquesta sola bellesa ja és una petjada de Déu, ja és evangeli, bona notícia. Per la Paraula, acollint-la i donant-la al seu torn pel consentiment de la fe, Maria accedeix a la Bellesa, accedeix al Misteri, i Déu, com a Logos, com a sentit del món i de la història, en reprèn possessió recreant-los, reorientant-los vers el seu horitzó de llum i de joia. I tot això, tan sols i nogensmenys en virtut d’aquell «que es faci en mi» ple de confiança, de Maria.

Que es faci, germans, la Paraula, en nosaltres! Amén.

divendres, 12 de desembre de 2008

Homilia, 11 desembre 2008

DIJOUS II D’ADVENT

Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15


El salm responsorial d’avui, el 145 (144), ens resumeix, en la resposta que hem repetit, tot, ni més ni menys, el que la Bíblia ens explica sobre Déu. Ens hi aturem una mica, com prop d’una font d’aigua fresca, en el nostre camí d’Advent, en el qual ens preparem a acollir, en Jesús, aquest Déu que ve, per ser, ell mateix, font d’aigua fresca per a totes les sets dels nostres deserts —re­cordeu Isaïes, a la 1a lectura!

El salm 145 és un salm molt important: és el darrer, de fet, del salteri. Després d’ell segueixen cinc salms que són com els cinc «Glòria al Pare» de tot el llibre, un llibre, recordem, que està dividit en cinc parts. Aquest salm, alfabètic, és un autèntic brodat, de clara factura sapiencial. Té exactament 150 paraules, com els 150 salms del salteri. Al bell mig del salm, trobem la confessió joiosa del regnat universal de Déu: fins a 4 vegades la paraula rei, regnat. A més, els tres versets centrals on es troba aquesta confessió de la reialesa de Déu, corresponen a les lletres hebrees que fan la paraula melek, rei. Com us deia, un autèntic brodat, una pura meravella literària, retòrica i sapiencial.

Doncs bé, aquest salm tan important ens parla de Déu, ens diu qui és Déu, i com actua Déu, com regna Déu. Ho hem cantat cinc vegades. Déu, el Senyor, és graciós (hanun) i se li commouen les entranyes de misericòrdia (rahum), és lent per a la ira, ric, o millor, gran en l’amor. I ací trobem aquella paraula cabdal, tan central en la teologia de la Bíblia: amor, hesed, tendresa, la tendresa de Déu. Així és com la Sagrada Escriptura defineix Déu, l’Indefinible: Gràcia i Tendresa, dues paraules per a l’Advent.

El nom de Déu no el podem pronunciar, el seu misteri més profund no el podem profanar, però se’ns donen aquestes paraules, gràcia i tendresa, com aigua fresca que raja de de la font, perquè les meditem, perquè les contemplem, en Aquell que és la Paraula, i que esperem, i en la mirada del qual descobrirem, a Betlem i a Jerusalem, al pessebre i al calvari, la gràcia i la tendresa del nostre Déu, del nostre Rei que ve a instaurar el seu regne. A ell la glòria pels segles. Amén.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Homilia, 2 desembre 2008

DIMARTS I D’ADVENT
Is 11, 1-10; Sl 71, 1-2. 7-8. 12-13. 17 (R.: 7); Lc 10, 21-24

Ahir, el salm 121, un dels 15 cants de pelegrinatge, marcava l’inici del nostre itinerari d’Advent cap a Jerusalem, ciutat de pau. Avui, un altre salm, el 71, ens pinta el retrat espiritual del Rei pacífic que habita en aquesta ciutat de pau. En efecte, el salm comença així: «Déu meu, doneu al rei la vostra justícia, al fill del rei, el vostre dret». El fill del rei és Salomó, això és, «el Pacífic». El salm 71 és doncs el salm del rei pacífic, i el nostre rei pacífic, com cantarem aviat en la litúrgia de Nadal, és Crist, fonament de la nostra alegria i de la nostra esperança d’Advent.

Com és aquest rei, quines són les bases de la pau que ve a instaurar? La justícia i el dret en són el tret distintiu. Justícia i dret en relació als humils. Justícia i dret, de fet, designen una manera de viure harmònica que sap situar el propi horitzó humà en l’horitzó de Déu, que sap confrontar amb la seva Paraula els propis camins des de la llibertat i la confiança. El rei pacífic ve, doncs, per inaugurar un nou estil de relacions humanes, no basades en el predomini del fort, en la lògica del poder, sinó en la valoració i l’acolliment de l’humil, del fràgil, del petit. I el do que ens porta el nou rei, allò que defineix el seu regnat, l’era que ve a inaugurar, és la plenitud de la pau, el «shalom», la superabundància de la gràcia de Déu que es vessa com la rosada i amara la nostra terra, la terra del nostre cor.


Els pobres, els desvalguts, els febles, els qui no tenen defensor, tots aquells l’horitzó dels quals és la mort, el no-res, constitueixen el tresor i la predilecció d’aquest rei. Precisament ve per salvar-los a ells, per introduir-los en la plenitud del seu regne.


Nosaltres, doncs, església, poble en camí cap a Jerusalem, preguem aquest salm i fem-ne melodia i motiu de la nostra benedicció i de la nostra lloança d’Advent: «Que es perpetuï el seu nom, que duri com el sol. Que sigui benedicció per a tots els pobles, per a totes les famílies, per a la nostra comunitat. Que la seva pau sigui el fonament de la nostra alegria i de la nostra felicitat». Amén.

dijous, 20 de novembre de 2008

Homilia, 20 novembre 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Ap 5, 1-10; Sl 149, 1-2. 3-4. 5-6a i 9b (R.: Ap 5, 10); Lc 19, 41-44

El llibre de l’Apocalipsi, que llegim tot desgranant els darrers dies de l’any litúrgic, va ser escrit com un llibre de consolació en un moment difícil. També avui vivim temps difícils, opacs.

El fragment que ens n’han llegit ens dóna una clau valuosa per a desxifrar, per a interpretar la història que vivim: és Aquell a qui, ben aviat, amb les paraules de la litúrgia, anomenarem precisament «clau de David», Crist mateix, evocat ací amb uns títols messiànics de ressonància davídica: el lleó de Judà, el Rebrot, i amb una altra imatge singular, també presa del cor de l’Escriptura, la de l’Anyell: «l’Anyell, com degollat, estava dret (ressuscitat) davant el tron». Crist, doncs, en el seu misteri pasqual de pas de mort a vida, és la clau, el sentit de la història. És l’únic, precisament en el seu pas, en la seva Pasqua, que pot descloure els set segells i llegir el document, que pot foradar l’opaci­tat de la història, que pot obrir la porta tancada del Paradís.

«Cadascun dels ancians tenia una arpa i una copa d’or plena de les pregàries del poble sant». Quin és el sentit de la història, què és allò que s’amaga darrere el vel? La lloança, germans. Aquest és l’horitzó vers el qual caminem, ara en plors i en esperança, com el vident de l’Apocalipsi, com Jesús mateix en el seu camí de Jerusalem. La lloança, reprenent el salm responsorial, és el nom de la felicitat, del sentit, de la plenitud vers la qual camina el poble, en l’eclosió definitiva de la seva identitat de consagrat, dedicat al Senyor, de poble sacerdotal: «Ens heu fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu per cantar al Senyor un càntic nou, les seves lloances: aquesta és la glòria reservada als qui l’estimen».

Un llibre consolador. Tota la Bíblia és una antropologia de la lloança. I amb aquest llibre —aquesta és la nostra feina principal de monjos— aprenem a llegir la realitat amb profunditat i amb saviesa. És bo que en els temps darrers, i aquests que vivim ho són, evoquem, repensem, meditem la nostra identitat, el sentit de la nostra història, del nostre camí, del nostre projecte, nosaltres que som «dels qui volem veure dies bons, dies feliços».

dimarts, 18 de novembre de 2008

Homilia, 18 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII/II DURANT L’ANY
Dia 18 de novembre
Dedicació de les Basíliques de sant Pere i sant Pau, apòstols
Ac 28, 11-16. 30-31; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 2); Mt 14, 22-33

«Obertament, sense cap trava, predicava el Regne de Déu i ensenyava la doctrina sobre Jesucrist, el Senyor». «Quina poca fe, per què dubtaves?». Germans, la litúrgia d’avui ens permet de contemplar, com en un díptic, dues belles oliveres, dos lampadaris d’or que continuen irradiant la llum del Crist alimentada amb l’oli de la fe de l’Església. Dos contrastos, Pau i Pere, Pere i Pau. Dues imatges d’església. Pau, l’obertura: per a ell la mar és la possibilitat de trencar fronteres, de fresar nous camins per a la Paraula de la Vida. Pere, el dubte. La mar, a ell, se li torna incerta, l’engoleix en el remolí de la por i de la covardia. Pau, per mar, arriba a Roma. Pere, al mar, s’enfonsa. És sorprenent el contrast que ofereixen, sense cap mena de pudor, els textos d’avui. Pot ajudar-nos a reflexionar.

Potser Pere representa la fidelitat sense matisos a la tradició, a allò conegut, la falsa seguretat de la fe. Per això s’enfonsa i necessita la mà ferma del seu amic, Jesús, el Mestre, per tirar endavant. Pau deu representar, en canvi, el coratge de la recerca. Del naufragi en surt enfortit, i ni la llibertat vigilada de Roma pot impedir el seu ministeri. Pere, amb la seva fidelitat a les pràctiques externes del judaisme, trairà en realitat el nucli més genuí de la fe jueva. Pau que, aparentment la conculcava, en farà aflorar el sentit autèntic: amb la Paraula de l’Evangeli el judaisme es convertirà veritablement en un llevat de benedicció i d’alegria per a la humanitat. Amb ell es faran realitat les paraules del salmista que hem cantat: «Els pobles contemplen la salvació» (Sl 97, 2b). Sí, Pau va tenir el coratge de fer-se a la mar: «duc in altum!». Amb ell, la nau de l’Església solcà l’oceà tenebrós d’una estela lluminosa d’esperança per a tots els homes i dones.

I, tanmateix, potser ens identifiquem més amb la icona de Pere que amb la de Pau. Perquè amb Pere aprenem a discernir la nostra realitat, la nostra fragilitat, els nostres clarobscurs, i des d’aquesta pobresa, aprenem, amb ell, el crit de la fe: «Senyor, salva’m!». I així, amb aquesta pregària, la covardia i el dubte se’ns tornen escola d’amor i de fe.

També l’Església d’avui ho ha de tenir present, il·luminada com està per la flama dels dos lampadaris. Aquesta tensió entre el coratge i la por, entre l’audàcia i la covardia, entre l’ideal i la realitat, la pot ajudar, sens dubte, a arrelar, amb confiança, com olivera fecunda, en la terra de la humanitat.

Voldria acabar amb les paraules finals del Martirologi per a la festa d’avui, que expressen molt bé el que us he volgut transmetre: «En aquesta commemoració conjunta s’expressa, d’alguna manera, la fraternitat dels Apòstols i la unitat de l’Església».

Donem-ne gràcies a Déu!

dimecres, 5 de novembre de 2008

Homilia, 5 novembre 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 12-18; Sl 26, 1. 4. 13-14 (R.: 1a); Lc 14, 25-33

«Recorda’t del dia de la iniciació, llavors que, sepultat amb Crist en el baptisme, vas jurar amb les paraules sacramentals que ni la mare ni el pare no et farien recular. Mira com l’adversari malda per matar el Crist en el teu interior. Mira com el campament enemic t’enveja el premi que t’ha estat promès per combatre. Encara que la mare escabellada i amb el vestit esparracat et mostri els pits que et van criar, encara que el pare se t’ajegui al llindar, tu trepitja el pare i tira endavant i amb ulls eixuts vola cap a la senyera de la creu! És un acte de pietat ser cruel, quan es tracta de la fidelitat a Crist» (carta a Heliodor, XIV, 2). Paraules magnífiques de sant Jeroni. Les adreçava a Heliodor, tot exhortant-lo a enrolar-se a la milícia de la vida monàstica. Paraules que són avui també un magnífic comentari a les de Jesús que hem escoltat a l’evangeli.

El cercle tancat de la família, i això era molt més així en temps de Jesús, en què la família formava un veritable clan de solidaritat necessari per a poder sobreviure en una societat molt dura, aquest cercle tancat podia suposar un obstacle seriós per al projecte de Jesús. Jesús prepara el poble, i comença per un grup reduït de deixebles, per tal de sortir a l’encontre del Regne que ve, do gratuït del Pare, que ja es fa present en la seva persona, en els seus gestos i paraules. Aquesta nova família, centrada en Jesús com a intèrpret de la voluntat de Déu, supera els límits esquifits del clan familiar. Jesús ho expressa moltes vegades, en ocasions ben diverses. Adolescent encara, marca distàncies amb els seus pares biològics: «per què em buscàveu… no sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?» (Lc 2, 49). Més endavant, a Canà, Jesús profereix aquestes paraules duríssimes a la seva mare: «Dona, què hi ha entre tu i jo…?» (Jn 2, 4). També en aquella ocasió en què la seva mare i els seus germans el vénen a cercar perquè el creuen boig: «Qui són la meva mare i els meus germans? El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mc 3, 33. 35). A la creu, encara, en aquell moment suprem, Jesús ni tan sols adreçarà a Maria el nom dolcíssim de mare, sinó que li dirà: «Dona, aquí tens el teu fill…» (Jn 19, 26) tot invitant-la a superar la seva relació biològica de mare per posar-se a l’escola del discipulat.

Jesús, doncs, no es vol deixar acaparar pels exclusivismes esquifits del cercle familiar, ni tampoc per les capelletes de sagristia clerical. I així, la creu que cal carregar per sortir a rebre el Regne, és, un cop més, la creu del deseiximent, de la superació, en el fons, de l’obertura vers els horitzons més amplis de la fraternitat universal.

D’això, els monjos, en fem l’experiència. També, trepitjant-lo, hem passat pel damunt del nostre pare, i no hem fet cas dels plors de la mare. I, superant els vincles de la sang, hem estat cridats a viure com a germans a l’escola de sant Benet uns homes que abans no ens coneixíem i que potser, com comentava una vegada un monjo, no voldríem ni per veïns de l’escala.

No és fàcil. L’amarguesa pot destruir el projecte de fraternitat al qual ens convida Jesús, tot tancant-nos en la nostra solitud enrabiada. Per això ens van tan bé les paràboles de la torre i de l’exèrcit en batalla de l’evangeli d’avui per encoratjar-nos al treball pacient i intel·ligent de cada dia. Però tenim confiança, perquè, com ens deia Pau, «tot treballant amb respecte i temor per dur a bon terme la nostra salvació», sabem, en definitiva, «que és Déu qui, per la seva benvolença, fa que ho vulguem i ho complim». Que així sigui.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Homilia, 4 novembre 2008

DIMARTS DE LA SETMANA XXXI/II
DURANT L’ANY
Fl 2, 5-11; Sl 21, 26b-27. 28-30a. 31-32 (R.: 26a); Lc 14, 15-24

«Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist». Potser millor, «sentiu com sentia Jesucrist». Aquesta frase de la primera lectura orienta la nostra reflexió d’avui vers un punt delicat, el de la imitació de Crist. Com sabeu és el títol d’un dels clàssics més famosos de la literatura espiritual cristiana, un dels més llegits al llarg del temps. I, tanmateix, a Jesucrist no el podem imitar, germanes i germans. Ni ell ens ho demana mai a l’evangeli. Ens demana que el seguim, no pas que l’imitem.

A Jesucrist no el podem imitar, perquè a nosaltres ens resulta del tot impossible recular fins a la seva època, fins a les mateixes coordenades històriques, socials, ètiques, polítiques, religioses, culturals en les quals s’inscrigué el seu itinerari humà. Jo ja no puc ser contemporani de Jesucrist; és ell qui ve a trobar-me i es fa el meu contemporani. I això ja és tota una altra cosa. De fet, ell ens proposa quelcom més engrescador que imitar-lo. Imitar vol dir reproduir, copiar: un gest, una actitud, una conducta… seguir-lo, en canvi, em demana de posar en exercici la meva llibertat i la meva capacitat d’inventiva per a donar una resposta, en sintonia amb ell, amb Jesús, als reptes de la vida. És per això que Pau, que no va conèixer mai el Jesús històric, i que per això tampoc no el podia imitar, ens fa aquesta proposta interessant: «sentiu com sentia Jesucrist». «Sentir» en el seu significat més profund d’assaborir. El verb original, fronéuo, en realitat, fa referència a una saviesa de vida.

És la saviesa del deseiximent: «no es va aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu». Jesús no estava aferrat ni a la seva pròpia identitat, a la seva pertinença a Déu. Aquesta saviesa, la seva, que Pau ens convida a assumir, és la de la total llibertat, la total disponibilitat: desaferrar-me fins i tot de la meva identitat per tal de ser capaç d’escoltar i d’acollir la dels altres en el veritable servei de la fraternitat evangèlica.

I seguint Jesús pel camí del deseiximent, de la llibertat i de l’amor, arribaré a les portes del cor de Déu, aquest nostre Déu malgastador, capaç de tirar la casa per la finestra per un grapat de pobres, cecs, coixos, invàlids… tots els qui caminem sols i bevem, de vegades, les aigües amargues de l’abandó i del sense sentit.

No puc imitar Jesús. No puc reproduir estereotipadament les seves reaccions, les seves respostes… sí que puc, en canvi, entrar a l’escola de la seva saviesa i posar-me a seguir-lo en actitud d’escolta constant, cercant, pel camí de la humilitat, aquella veritat que allibera, i que se m’ofereix, com un tresor, en el cor dels altres, en el meu propi cor, en el cor de Déu: Déu, que, realment, «ha fet tot això per nosaltres». Amén.

divendres, 26 de setembre de 2008

Homilia, 26 setembre 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XXV/II
DURANT L’ANY
Ecle 3, 1-11; Sl 143, 1a i 2abc. 3-4 (R.: 1a); Lc 9, 18-22

«Qui és?» L’evangeli d’ahir, germans, ens deixava amb aquesta pregunta inquietant en llavis d’Herodes. I avui Jesús la reprèn i la formula als seus deixebles: «Qui diu la gent que sóc, jo?» És important prendre’s seriosament aquesta primera pregunta i parar atenció al que es diu sobre Jesús. La seva realitat, el seu missatge, no són captats ni entesos de la mateixa manera per tothom. Ja en el mateix Nou Testament hi ha un gran pluralisme respecte a la comprensió de Jesús. Hi ha, podríem dir, cristologies complementàries. El Jesús de Marc, el Jesús de Mateu, el Jesús de Lluc, el Jesús de Joan… és clar que són el mateix Jesús, però cada evangelista ens en pinta un retrat amb el qual es pugui identificar la comunitat concreta per a la qual escriu l’evan­geli. Aquest pluralisme encara és més evident entre els teòlegs actuals que es dediquen a l’estudi de Jesús. Per posar un exemple proper: l’obra «Jesús, un perfil biogràfic», d’Armand Puig, ens presenta un Jesús “confessional”, molt ben delimitat, mentre que José Antonio Pagola ens n’ha ofert darrerament una visió més oberta, més rica de matisos, més a prop, potser, de la pregunta que de la resposta.

I, tanmateix, «Qui diu la gent que soc jo?» no és la pregunta decisiva. La pregunta decisiva em compromet a mi, també de forma decisiva: «I tu, qui dius que sóc?» El que diu la gent em pot ajudar a fer una primera aproximació a la figura, a la persona de Jesús. Però quan ell se’m fa de debò trobadís, la segona pregunta, la decisiva, resulta ineludible. La resposta de Pere, que recorda la dels nostres catecismes, podria, però, no ser una resposta, exactament com les opinions de la gent sobre Jesús. Una resposta no és mai per a tranquil·litzar-nos sinó per a posar-nos en camí. La pregunta que ens fa Jesús compromet tota la nostra vida, les nostres actituds, les nostres opcions, ja que, en el fons, una pregunta és per a respondre-la amb una altra pregunta. Tan sols així avancem, caminem, creixem. Per això Jesús matisa la resposta del seu deixeble i amic i la complementa evocant la figura del Servent sofrent: «El Fill de l’home ha de patir molt». Aquest «patir» de Jesús serà doncs el punt de referència, el criteri, la mesura de la meva resposta, una resposta que hauré de confegir amb la vida, posant-la al servei, en el seguiment, de Jesús, el Mestre.

Acabo també amb una pregunta: no voldrà dir, tot plegat, que en el sofriment, i tan sols passant pel sofriment, puc aprendre a descobrir el veritable rostre de Jesús?

dimecres, 24 de setembre de 2008

Homilia, 24 setembre 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XXV/II
DURANT L’ANY

24 de setembre
La Mare de Déu de la Mercè

L’advocació de la Mercè, tan entranyable, que arriba cada any embolcallada de l’enyorança i la serenitat quieta d’aquests primers dies tardorencs, ens invita a fer algunes reflexions sobre Maria sota la mirada de la gràcia de Déu: la gràcia és el rec sempre abundant, inestroncable, que brolla cap a nosaltres des de la realitat més profunda de Déu, donant-nos alè, vida i sentit.

«Gràcia» o «mercè», és, en efecte, la primera paraula que ressona en la quietud suspesa de la casa de Natzaret, el dia que el missatger del cel irromp a l’estança de la Verge: «Alegra’t, agraciada!», li proclama, amb sant estupor per part de la donzella. «Alegra’t, agraciada»: les mateixes paraules que la litúrgia i la pietat ens fan adreçar a Maria: «Déu te guard, plena de gràcia».

«Agraciada». L’arcàngel contempla en la humil filla d’Israel l’o­bra més reeixida, més bonica, més lluminosa, de la gràcia de Déu. Maria és un fruit de la gràcia de Déu, és fruit de la mirada de Déu! Maria, tota ella, amb la seva escolta i la seva disponibilitat, amb la seva obediència i la seva llibertat, és gràcia de Déu per a nosaltres, mercè de l’Altíssim per a la nostra pobra humanitat malferida pel pecat. És com si l’àngel, en contemplar-la, retrobés, en aquells ulls senzills, la primera innocència del Paradís, aquella mateixa innocència que resplendia en els ulls dels nostres pares, abans que decidissin caminar sense Déu.

Alegra’t agraciada! Maria és gràcia de Déu. Maria és també alegria de Déu. I és des d’aquesta mesura que esdevé gràcia i alegria per a la humanitat. En la mateixa paraula, kharis, gràcia, hi conflueixen aquests dos significats: la mercè, la donació, el do…, i l’alegria. I encara s’hi resumeix un tercer significat, que Santa Maria farà igualment ben seu: la caritat, que, quan és plena i perfecta, es torna donació joiosa a Déu i als altres.

En contemplar, doncs, la bella imatge de Santa Maria de la Mercè, en el seu tron ran de la nostra mar oberta, a la llar acollidora del seu santuari, en contemplar el seu rostre senzill i la seva mirada serena, en contemplar, perquè la mirada de la Mare ens hi porta, la mirada del Fill, l’Infant assegut a la falda, contemplem Déu, la seva realitat mateixa més íntima, invisible i inefable, i la contemplem en la paradoxa de la gràcia, de la donació. Perquè el Déu tot altre de la bardissa encesa que va contemplar Moisès, és alhora el Déu proper que somriu en la mirada de l’Infant i juga amb les seves mans.

Mare de Déu de la Mercè, gràcia, alegria i caritat de Déu, el nostre bon Déu entranyable: pregueu per nosaltres, i sigueu-nos valedora de llibertat i de confiança. Amén.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Homilia, 22 setembre 2008

DILLUNS DE LA SETMANA XXV/II DURANT L’ANY
Pr 3, 27-34; Sl 14, 1b i 2-3a. 3bc-4ab. 5 (R.: cf. 1b); Lc 8, 16-18

Un amic meu que es dedica estudiar la vida i els costums dels jueus que visqueren a la Tàrrega medieval, em va enviar, fa uns dies, un article perquè n’hi fes la revisió lingüística, sobretot de la traducció de les cites en llatí de documents antics. Poc coneixedor del llatí medieval, em va cridar molt l’atenció una expressió que sortia sovint: «el call i la seva col·lecta». M’hi vaig aturar una mica, i el resultat fou ben interessant. «Col·lecta», del verb llatí «colligo, colligere, collegi, collectum», que vol dir: aplegar, reunir, fer una comunitat, un col·legi, d’un conjunt de coses o de persones disperses. Al meu bon amic historiador li he suggerit que traduís «col·lecta» per veïnat o per comunitat, segons els contextos. Em direu que divago, potser sí… però és que avui voldria parlar precisament de la «col·lecta» de la missa.

És la petita oració que clou el ritu inicial de la nostra celebració, pronunciada amb una certa solemnitat: se’ns invita a pregar uns moments en silenci, el celebrant estén les mans, la comunitat i els fidels ens inclinem… Amb aquesta oració, la col·lecta, expressem, diem formalment que som una comunitat reunida per a fer, per a celebrar una cosa important. Estàvem dispersos: els monjos i els hostes a les seves cel·les, o a la cuina preparant l’esmorzar, o passejant pel claustre, o fent pregària a la capella de Sant Esteve… vosaltres, religioses i laics i laiques que ens acompanyeu, també estàveu dispersos. En arribar a l’església, però, ens hem retrobat, i hem format una comunitat. Ho hem fet d’una manera ritualitzada, amb una processó d’entrada, amb un cant antifonal, amb unes aclamacions al Crist, demanant-li perdó amb humilitat… i, com a culminació d’aquest procés que ens ha portat a formar una comunitat, el celebrant ha dit l’oració col·lecta, adreçada al Pare en nom de tots: «Oh Déu, vós heu volgut que tota la Llei consistís en l’amor a vós i al proïsme. Feu que, per l’obser­vança del vostre manament, meresquem d’arribar a la vida eterna». Es tracta d’una fórmula concisa, que no demana futileses ni coses banals, sinó que va a l’essencial, i ho diu amb poques paraules i ben dites: en les festes dels sants, els diumenges, els temps forts d’Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua, aquesta oració l’anem repetint, cada dia la seva pròpia, en els diversos moments en què ens reunim, formant comunitat, per pregar la Litúrgia de les Hores.

Som, doncs, una comunitat que prega, una assemblea litúrgica, convocada per l’Esperit del Senyor ressuscitat a escoltar la Paraula, la Llei divina, per tal d’assimilar-ne el dinamisme d’amor fins a fer-ne vida de la pròpia vida mitjançant la participació dels sants misteris. Estiguem-ne agraïts i visquem-ho amb convicció, ja que, al final de la missa serem novament enviats, dispersats, per a ser, enmig del món o en les nostres comunitats, el llum posat ben alt que ha d’irradiar la claror de l’Evangeli.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Homilia, 13 agost 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XIX/II
DURANT L’ANY
Ez 9, 1-7; 10, 18-22; Sl 112, 1-2. 3-4. 5-6 (R.: 4b); Mt 18, 15-20

L’evangeli que hem escoltat, juntament amb el d’ahir i amb el que llegirem demà, ens ofereixen una preciosa catequesi sobre l’església, que Jesús acaba de fonamentar sobre la roca de la fe de Pere —ho escoltàvem dijous de la setmana passada. Parlem, doncs, d’una comunitat de fe. Aquest punt és fonamental per a entendre la resta. L’església la formem un grup de persones, homes i dones, que aprenem a ser deixebles de Jesús com a resposta a una crida que ell ens ha adreçat a cadascun de nosaltres.

Una comunitat de fe. Però, quins són els trets que configuren, que construeixen, i que distingeixen aquesta comunitat de fe de les altres comunitats? Ahir l’evangeli ens parlava de l’atenció als petits: «sobretot, no menyspreeu cap d’aquests petits» ens deia Jesús. L’església és una comunitat que valora, que estima, que té cura dels petits, dels més petits. Que assumeix com a propis els valors de la humilitat, de la senzillesa, de la infantesa espiritual. Avui, l’evangeli ens proposa una pedagogia de la correcció fraterna basada en el diàleg respectuós, i ens presenta la co­munitat com a lloc de la presència, real, de Crist. Aquests dos aspectes ens recorden molt, als monjos, la Regla de sant Benet: el diàleg fratern, fet en el temor de Déu, edifica la comunitat, guareix els germans, enforteix l’estimació, fomenta la llibertat responsable.

Demà se’ns proclamarà l’evangeli del perdó: «no et dic set vegades, sinó setanta vegades set». Serà, certament, el punt culminant d’aquestes notes eclesiològiques que estem considerant. El perdó fratern és indispensable per a la construcció de la comunitat, per a la pedagogia de la correcció, per al camí de la infantesa espiritual que ens mena al reconeixement d’aquesta presència, real, de Crist en l’altre, en el germà: a l’església, i la comunitat monàstica, tal com l’entén sant Benet a la llum d’aquests textos de Mateu, és una petita església, no hi ha lloc per a la rancúnia, per al ressentiment, per a les distàncies, per al refús. La co­munitat que s’asseu amb Jesús a la taula dels pecadors i els publicans, a la taula de l’Eucaristia, que és la festa de la joia i del perdó, ha de ser escola on aprenguem a refer els vincles de germanor trencats per reals o suposades ofenses, quasi sempre pel nostre orgull i per la nostra mesquinesa. El perdó de les ofenses, en abstracte, pot semblar-nos una pràctica inassequible, i tendim a suplir-la per altres pràctiques de pietat farisaica; però, ben mirat, tampoc no és tan difícil perdonar-nos en comunitat: un somriure, un gest de pau, una mirada neta, una paraula bona poden bastar per obrir a l’altre les portes del nostre cor.

Demanem al Senyor, germans, que purifiqui el nostre cor abans d’apropar-nos a la Taula sagrada, abans de participar, de combregar del sagrament de la comunitat. Amén.

dilluns, 11 d’agost de 2008

Homilia, 11 agost 2008

DILLUNS DE LA SETMANA XIX/II DURANT L’ANY
Ez 1, 2-5. 24-28c; Sl 148, 1-2. 11-12. 13-14a; Mt 17, 22-27

Davant la dificultat per a expressar i, encara més, per a comprendre la realitat de Déu, a l’home li surt, com a resposta espontània, la lloança: n’hem cantat una amb el salmista, després de la lectura d’Ezequiel. De Déu, en efecte, en podem dir poc i malament. El profeta amb prou feines pot balbucejar unes paraules, unes imatges, confoses i estranyes. Ezequiel, un escriptor genial, arriba a provocar en la nostra pell la mateixa frisança que ell va experimentar davant la contemplació de la glòria de Déu: allò, ben poc tanmateix, que Déu mostra de la seva realitat, l’esclat d’aquesta realitat, l’ombra, el ròssec… és difícil, certament, de definir.

Ens va bé, germans i germanes, fer una mica l’experiència de la incomprensibilitat de Déu, tot i que en Jesús Déu hagi assumit el tarannà, el rostre, els gestos i els mots de la nostra humanitat. Aquesta revelació de la glòria del Déu incomprensible, una mica com li va passar a Job al capdavall de la seva lluita i del seu sofriment, sí que ens ajuda a comprendre més correctament la nostra realitat i a ressituar-la des de la perspectiva de Déu. I, sobretot a un cert llenguatge i a un cert estil pietós de relacionar-se amb Déu, com si Déu i l’individu formessin una societat limitada, li va bé fer aquesta experiència trasbalsadora de la glòria, de la incomprensibilitat, de la inaccessibilitat de Déu.

Al capdavall es tracta senzillament de refiar-se de Déu, i no tant de voler comprendre’l. El Pere del nostre relat d’avui, després de la disputa teològica sobre la didragma del temple —Jesús, certament, és el Fill, i no l’ha pas de pagar—, és convidat pel mestre a fer una cosa ben senzilla, per a ell, home bregat en els tràfecs de mar: un gest tan senzill com tirar l’ham. En el peix, això és, en el nom de Jesús, el Crist, Fill de Déu i Salvador —que això significa peix—, Pere trobarà la moneda que unirà definitivament el seu destí amb el del mestre, sempre que sigui capaç d’assumir el gest senzill de la confiança. Les paraules que li diu: «dóna’ls-la —la digragma— per mi i per tu», uneixen en un de sol el destí de l’home i el de Déu: Jesús és el Fill de Déu, i el tribut de Pere i el del Fill de Déu, ens diu el relat evangèlic, es paguen amb la mateixa moneda! Una moneda i un destí, i aquest destí té el nom de la l’alegria i de la lloança, perquè aquest és, ben cert, el nostre horitzó, el terme del nostre camí. No oblidem que es tracta de la didragma del temple, de la nostra vinculació a un poble de sacerdots que troba la seva raó de ser en el cant i la lloança de la glòria del Senyor que omple tota la terra: «que tots lloïn el nom del Senyor, perquè només el seu nom és sublim, i la seva majestat per damunt de la terra i dels cels».

divendres, 8 d’agost de 2008

Homilia, 8 agost 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA XVIII/II DURANT L’ANY

Na 2, 1. 3; 3, 1-3. 6-7; Sl Dt 32, 35cd-36ab. 39abcd. 41 (R.: 39c);
Mt 16, 21-28

El profeta Nahum ens porta avui una doble paraula: una paraula de judici i venjança, i una paraula de consol —Nahum significa «ple de consol». Però potser es tracta, en realitat, d’una sola i única paraula de part de Déu, la que ens actualitza avui el profeta: una única paraula de salvació amb dos significats complementaris: el judici i el consol. Els Pares del monaquisme medieval feien servir de vegades la imatge de l’ametlla en referir-se a la lectura de la Bíblia: així, la pell amarga exterior correspondria al judici, el fruit dolcíssim de l’interior, al consol. Per assaborir el consol de la salvació de Déu, hem de tastar primer l’amargor del seu judici.

Nínive és per a Israel l’encarnació del mal. Diu el profeta referint-s’hi: «de tu, Nínive, ha sortit el qui trama el mal contra el Senyor, el qui executa els plans de Belial» (Na 1, 11). Nínive simbolitza el mal i la lletjor per antonomàsia, com a negació i oposició radical al Déu bell i bo de la Bíblia. La salvació que Déu ens porta, és doncs, en primer lloc, una paraula de judici sobre el mal. Déu condemna el mal en tant que aquest no s’ajusta al seu pla original, en tant que el mal és la negació de la seva mateixa essència, la destrucció i la perversió de la bondat i la bellesa que Ell ha posat en totes les seves obres. I el mal no és una idea ni una entitat abstracta: el mal és una realitat concreta, s’encarna en les persones, en les ciutats, en els pobles… perquè ho entenguem, Nahum hauria pogut dir, fa només setanta anys: «de tu, Berlín, ha sortit el qui trama el mal contra el Senyor, el qui executa els plans de Belial».

El poble creient de la Bíblia, fins i tot quan es troba al cor mateix del mal, a les cambres de gas de tots els Auschwitz de la història —demà ho celebrarem en la figura de santa Edith Stein—, creu fermament que aquesta història és profètica, que Déu la porta misteriosament, i que camina cap a aquell Dia, el Dia del Senyor, en què Déu pronunciarà una paraula de judici contra el mal i obrirà per al just la font del consol. El dia que diran: «Nínive —el mal— ha quedat davastada. Qui se’n doldrà? On trobarem qui vulgui consolar-la?». Per al mal no hi haurà consol. El consol serà per al qui, en el cor del mal, en la nit de la sofrença, haurà après a fresar humilment els camins de la confiança i de l’esperança. També nosaltres ho creiem fermament així: «si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».

dijous, 7 d’agost de 2008

Homilia, 7 agost 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XVIII/II DURANT L’ANY

Jr 31, 31-34; Sl 50, 12-13. 14-15. 18-19 (R.: 12a); Mt 16, 13-23

«Posaré la meva Instrucció —la meva Llei— en el seu interior, l’escriuré en els seus cors». Partint d’aquestes paraules de Jeremies, el segon dels profetes majors, que ens acompanya aquests dies, proposo algunes meditacions sobre la missió de la profecia en la teologia d’Israel i en la nostra vida de creients. Precisament ahir s’esqueia el trentè aniversari del traspàs del papa Pau VI, a qui devem el missal renovat que tot seguit posarem damunt l’altar i, sobretot, la recuperació abundant de l’Antic Testament en la nostra litúrgia de la missa.

La profecia, segons el que hem escoltat, ha d’ajudar-nos a interioritzar la Llei, la Instrucció, la Paraula de Déu. Ens proposa de fer un camí que va des d’aquelles tauletes de pedra, exteriors, tallades a la pedrera del Sinaí, fins a les tauletes interiors del nostre cor on Déu ha de reescriure per sempre més la seva Paraula. Aquesta serà la garantia del veritable coneixement del Senyor, de la veritable «gnosi», ara que el «gnosticisme» torna a estar de moda, i la garantia de la nostra identitat: «llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble». La Torà, doncs, no pot prescindir de la Profecia. Són dues dimensions complementàries d’un mateix procés espiritual. La Profecia té la missió d’actualit­zar la Paraula de Déu a cada moment de la història, de rellegir-la, de comentar-la per a cadascun de nosaltres; per això, fins i tot físicament, al cor de la Bíblia hi trobem els Profetes, just després dels cinc llibres de la Torà.

Tota la nostra vida, especialment la dels monjos, però també la dels laics i la dels capellans que treballeu al cor de les diverses realitats del nostre món tan complex d’avui, tota la nostra vida és, de part de Déu, ens ho recorda el profeta, una crida a reescriure la seva Llei, la seva Paraula, la seva Instrucció en el nostre cor, al centre mateix de la nostra existència. De fet, pròpiament, el qui l’escriu és Déu. Ben mirat, la nostra feina és més senzilla: consisteix a preparar les tauletes del nostre interior, a fer-les aptes, amb un treball pacient i constant de purificació del cor i de la ment, perquè Déu hi pugui gravar la seva Paraula de foc: «Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm».

La Llei i la Profecia. Però encara hi ha un tercer element complementari i importantíssim en la fe d’Israel i en la fe de l’Esglé­sia, que Crist ha fonamentat sobre la roca de la fe de Pere, que és precisament anomenat per Jesús «fill de Jonàs», això és, fill d’Israel: aquest tercer element és el Culte, la Lloança. La Paraula actualitzada per la Profecia és acollida i viscuda en el Culte: per això hem cantat un salm després de la profecia, per això, tota aquesta litúrgia de la Paraula que estem celebrant, tendeix irresistiblement cap a la seva plenitud, cap a la gran pregària d’acció de gràcies que d’ací uns instants el prevere que ens presideix, en nom de tots, elevarà al Pare.

Que la nostra vida de monjos, i també la vostra, la de tots els qui ens acompanyeu, sigui sempre una vida unificada: la Paraula, la Profecia i la Lloança en una sola ofrena, la del Crist, a la qual ajuntem també la nostra a glòria i lloança de la Santa Trinitat. Amén.

dimarts, 5 d’agost de 2008

Homilia, 5 agost 2008

5 d’agost
LA DEDICACIÓ DE
SANTA MARIA LA MAJOR A ROMA

Jr 30, 1-2. 12-15. 18-22; Sl 101, 16-18. 19-21. 29 i 22-23 (R.: 17);
Mt 15, 1-2. 10-14

«Tots els nostres monestirs —prescriu un text primitiu de Cister— es fundaran en honor de la Reina dels cels i de la terra (Exordi, IX)». I quan emetem la professió, els monjos diem: «prometo estabilitat, conversió de costums i obediència … en aquest lloc … construït en honor de la Santíssima Mare de Déu i sempre Verge Maria».

Per què som invitats a posar la nostra mirada en Maria? Trobarem una resposta en la meditació de les arrels històriques de la festa d’avui: la dedicació, a Roma, el 432, pel papa Sixt III, de la basílica de Santa Maria la Major, edificada sobre l’antiga basílica del papa Liberi, per commemorar el recent concili d’Efes, celebrat l’any anterior, que va proclamar que Santa Maria era veritablement Mare de Déu. Hi ha un detall interessant en el gest del papa Sixt: la va dedicar a Déu, aquesta església, posant-la sota l’advocació de la Verge, Santa Maria: al centre, Déu, i Maria com a punt de referència.

Maria, doncs, ens és aquest punt de referència, el llumener, o l’estrella, segons el significat del nom, en el nostre camí, en la nostra recerca de Déu. Nosaltres, monjos benedictins, que seguim una Regla absolutament centrada en el Crist, en la qual no hi cap mena de concessió al sentimentalisme, som invitats, amb la festa d’avui, a posar la nostra mirada en aquella dona creient d’Israel, en la fe de la qual els camins de Déu i els nostres es retrobaren d’una manera única, absolutament nova i meravellosa, i que per això fou proclamada Theotókos, literalment «la qui pareix Déu» —Salve, sancta parens! la saludem en l’introit del comú de la Mare de Déu. Contemplant Maria aprenem a contemplar el Crist, Jesús de Natzaret, el qui va dir: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare» (Jn 14, 9). Empeltats en la fe de la Mare de Déu també nosaltres esdevenim portadors de Déu, del Déu que ens porta, i que s’encarna en la nostra història.

Estiguem-li agraïts, a Santa Maria! Estiguem agraïts als nostres majors que ens van transmetre la fe recta en Jesucrist, Déu veritable i home veritable, tot proclamant Maria Mare de Déu i proposant-la a l’Església com a icona de la fe recta. Estiguem-li agraïts, a Santa Maria i invoquem-la amb confiança: «Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort». Amén.

divendres, 4 de juliol de 2008

Homilia, 4 juny 2008

Dia 4 de juliol
LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 45, 2-3. 5-6. 8-9 (R.: 5); Lc 19, 1-10

L’evangeli de Zaqueu ens ofereix com dues imatges, com dues icones de l’església. Diguem-ne alguna cosa.

Primera icona: la figuera, el sicòmor. L’església és la figuera on ens enfilem els qui som petits d’estatura, per tal de veure passar Jesús. L’església és la figuera on, els qui ens hi hem enfilat, som ullpresos per la mirada tendra de Jesús que passa. La figuera, un arbre. Amb tantes ressonàncies a l’Escriptura: l’arbre de la vida i l’arbre del bé i del mal, la vara de Moisès, la vara d’Aharon, la soca de Jesè, … l’arbre de la creu on penja la Vinya saludable de la nostra Terra Promesa. Amb Jesús, a les espatlles de Jesús, tota la humanitat, pobra i petita, s’ha enfilat a l’arbre de la creu per veure Déu, per deixar-se mirar i ullprendre per Déu.

Segona icona: la casa. «Zaqueu, baixa de pressa, que avui he de posar a casa teva». L’església, una casa. De fet, a les primeries, del lloc de reunió, els fidels cristians en deien la «domus ecclesiæ», la casa de l’església. L’església és la casa on acollim el Crist que passa, la casa de l’esdeveniment joiós, salvífic, d’aquest acolliment: en acollir Jesús som nosaltres els acollits, els perdonats, els salvats, els estimats, com Zaqueu, com Marta i Maria, com Simó el Leprós, com Leví, com els dos d’Emmaús …

Una figuera, una casa (o una tenda) … fixeu-vos, són els mateixos elements d’aquell altre relat del llibre del Gènesi en què Abraham, sense saber-ho, va acollir Déu que passava amagat en els tres misteriosos caminants, a l’ombra de l’alzina, a l’atri de la seva tenda, i es va trobar també ell acollit pels qui tan bellament acollia: «Avui s’ha esdevingut la salvació en aquesta casa —diu Jesús—, perquè aquest home també és fill d’Abraham».

L’església ha estat i és per a nosaltres, sobretot, el lloc i l’avui d’aquest «també». Nosaltres que no érem fills d’Abraham, fills de la promesa, fills del somriure i de la joia de Déu, n’hem estat fets «també» gràcies a un encontre amb Jesús. Cadascú pot pensar i agrair del fons del cor el seu Jericó, la seva figuera, la casa del seu acolliment, allà on va començar tot: una vida nova, una amistat nova, una mirada nova, una alegria nova.

Avui, però, donem gràcies per la nostra «ecclesia mater» de Tarragona, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», i en comunió amb el nostre pastor, el bisbe Jaume, preguem per tota l’Esglé­sia, i la sentim ben nostra, estesa d’orient a occident.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Homilia, 2 juliol 2008

DIMECRES DE LA SETMANA XIII/II DURANT L’ANY
Am 5, 14-15. 21-24; Sl 49, 7. 8-9. 10-11. 12-13. 16bc-17 (R.: 23b);
Mt 8, 28-34

Sembla que als gadarens no els va convèncer el gest de Jesús, no els va agradar que capgirés un ordre de coses més o menys acceptat per tothom: la presència del mal entre nosaltres pot arribar a ser tolerada i fins acceptada com a inevitable, com un matís més de la realitat que ens envolta i de la qual formem part.

Queda clar, en tot cas, que la sola presència de Jesús és reconeguda com a portadora de la presència de Déu, i Déu, com ens recordava el profeta Amós, s’ha compromès amb el dret i amb la justícia, amb la bondat, i en el seu projecte el mal no hi té cabuda. I a l’evangeli d’avui contemplem el mal com allò que aliena l’home —en el relat de Marc (5, 1-20) queda molt més ben explicat—, com allò que el priva de relacionar-se amb els altres, els vius, i el reclou, encara en vida, al lloc dels morts: a les coves sepulcrals. El mal, doncs, s’identifica amb la mort, i la presència de Jesús, que exorcitza el mal, s’identifica amb la vida. Però el més sorprenent de l’evangeli d’avui és aquesta confessió de Déu, tan forta, posada en llavis d’un endimoniat, una confessió que brolla del lloc del mal, que és per definició la negació de Déu: «Per què et fiques amb nosaltres, Fill de Déu?».

També al profeta, i això sempre li resulta paradoxal, Déu l’envia a portar una paraula de vida al cor mateix de la negativitat, allà on sembla que Déu és negat i exclòs com a incompatible amb la pròpia llibertat humana. Una paraula de vida que és, en primer lloc, paraula de judici, que exorcitza i foragita el mal, i permet que la realitat humana esdevingui espai acollidor de Déu. Però, repeteixo, aquesta missió pot resultar paradoxal, per al mateix enviat, que a vegades no comprèn que Déu l’enviï a ser testimoni de la bondat al cor mateix del mal, i per als mateixos destinataris que tampoc no accepten fàcilment que el lloc del mal pugui ser reorientat per Déu cap a la vida i el bé: «Tota la gent del poble anà a trobar Jesús i el pregaren que abandonés el seu territori».

És, certament, una possibilitat. Fer un pacte amb el mal, cercar un «modus vivendi» amb la negativitat, amb l’alienació. Però…, quan actuem així, Déu parla i testifica contra nosaltres.

dimarts, 1 de juliol de 2008

Article: La lectura de la Col·lació

La lectura de la col·lació i el capítol

La lectura de la Col·lació

Els monjos han de cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les Col·lacions o les Vides dels Pares o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les Col·lacions; i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada[1].
La previsió de sant Benet d’una estona de lectura comunitària abans de Completes obeeix, aparentment, a una motivació pràctica: assegurar un temps perquè els monjos puguin anar aplegant-se a mesura que acaben les diferents tasques en què estan ocupats, per tal de trobar-se tots junts (omnes in unum) per a la darrera pregària del dia. Aquesta preocupació per a ser-hi tots a l’hora de començar la pregària, la trobem també quan estableix l’ordenament de les Vigílies: hom començarà, per fer temps, amb la recitació sense antífona (in directum) del salm 3, al qual s’afegirà el salm 94, amb antífona, que s’ha de recitar o cantar a poc a poc, per tal de donar temps als qui van arribant[2]. També a Laudes, pel mateix motiu, es prescriu la recitació in directum del salm 66[3].
Segons Adalbert de Vogüé[4], Benet, tanmateix, té un interès específic per a aquesta estona de lectura, malgrat que pugui semblar un simple espai transitori o de preparació de les Completes. Per això el descriu i l’ordena amb meticulositat, probablement perquè es tracta d’una observança nova en el seu àmbit monàstic, una observança que recupera de l’Ordo monasterii afegit ja de molt antic a la Regla de sant Agustí. Aquesta lectura, doncs, té valor per si mateixa per a sant Benet. La concep com una estona de «catequesi monàstica», una lectura que, a més, pot ajudar els monjos a preparar-se per al silenci i el recolliment nocturns que segueixen després de Completes. De fet, l’ordenament de la lectura forma part del capítol 42: «Que ningú no parli després de Completes».
Estableix com a lectura per a aquesta estona les Col·lacions de sant Joan Cassià —d’ací el nom de «lectura de la col·lació»— i les Vides dels Pares, i fa notar la inconveniència de llegir l’Heptateuc en aquesta hora, és a dir, els primers set llibres de la Bíblia (Gènesi, Èxode, Levític, Nombres, Deuteronomi, Josuè i Jutges), per no pertorbar la imaginació dels germans, especialment sensible en les hores nocturnes. La tria d’aquests textos obeeix doncs a la preocupació per la formació espiritual —monàstica— dels germans, i l’exclusió de l’Heptateuc a la preocupació pel silenci.
Sant Benet entén el silenci en un doble vessant: el silenci material (silentium), que cal guardar durant la nit o a l’hora de la migdiada, i també al refetor per no pertorbar la lectura en veu alta; i el silenci com a actitud espiritual d’escolta (taciturnitas), silenci de la ment, de la imaginació, dels pensaments, del cor en definitiva. Per això una lectura excessivament suggestiva no seria prudent per a la salvaguarda del silenci interior, per a la vigilància del cor i per a l’ascesi del cos.
Col·lacions, Institucions i Vides dels Pares
Les Col·lacions o Conferències, juntament amb les Institucions, de Cassià, eren com els «manuals», els «llibres de text» del monaquisme de l’època. Contenen, en forma de diàleg o de catequesi (col·lació o conferència) entre un monjo —un pare espiritual— i un deixeble, els punts fonamentals de l’espiritualitat dels monjos d’Egipte, que Cassià, amb els seus escrits, implanta a Occident i que Benet assumeix. La Regla no esgota per a sant Benet el marc teòric de les observances que prescriu als monjos[5], i els exhorta per això a obrir-se vers horitzons més amplis. Les Col·lacions i les Institucions, juntament amb les Vides dels Pares (dels antics monjos del desert) constituïen un bon complement doctrinal i contextual de la Regla.
Aquest espai per a la lectura reposada, amb la calma que porta l’hora capvespral, s’ha anat conservant amb més o menys fortuna als monestirs fins als nostres dies, si bé en alguns casos ha quedat reduït a un petit fragment de lectura espiritual. Conserva, tanmateix, el caràcter preparatori a la salmòdia de la darrera pregària del dia, les Completes, i ajuda a fomentar el recolliment propi de l’hora.
El gest, tan simple, d’asseure’s en comunitat per escoltar una lectura pública, ens porta a fer algunes consideracions sobre la lectura com a fenomen cultural.
Som, en efecte, per bé que cada vegada menys, una cultura de la lectura. Almenys fins fa uns anys, ja que, a hores d’ara, la imatge ha guanyat terreny d’una forma estrepitosa, esmussant les consciències, reduint a la pràctica inactivitat l’exercici de la intel·ligència, aquesta part de la nostra ànima racional que, juntament amb la llibertat, ens configura com a persones; en una part importantíssima de la societat actual detectem, en efecte, un procés que la va transformant, de lectora, en espectadora.
La lectura en temps de Sant Benet (segles V- VI)

La lectura, en temps de sant Benet, fins a la divulgació de la impremta (s. XV), és un acte públic, comunitari i guiat. I això especialment en els monestirs, on els llibres els tria el superior i se’n fa la lectura gairebé sempre comunitària, en el curs de la qual el mateix superior, o aquell a qui aquest ho ha encarregat, en fa també la interpretació per a tots els oients. Parlaríem més que de lectors, d’oients de la lectura.
Amb la difusió de la impremta i la proliferació de llibres —fins ara un llibre, un còdex, era quelcom costós i rar— hi haurà un tombant decisiu en el fenomen de la lectura. Aquesta deixarà de ser progressivament un acte comunitari i controlat per a esdevenir un acte privat, personal, durant el qual cadascú llegeix i interpreta la lectura, sense un control immediat. Aquest nou fenomen, en part, ens ajuda a comprendre el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement i a la Modernitat, i al seu humus, que és l’Humanisme. També la Reforma l’hem d’entendre en aquest context. Luter, en efecte, tradueix la Bíblia a l’alemany perquè tothom pugui accedir a la lectura del text, i aquesta lectura i interpretació de la Bíblia, de caire més personal, desvinculada del corrent de la tradició eclesial, estarà a la base dels nous postulats doctrinals. En l’àmbit catòlic, per contra, com a reacció, creix la malfiança envers els llibres i la lectura individual de la Bíblia, no cal dir en llengua vernacla.
La teologia i l’espiritualitat monàstica, a la qual l’orde cistercenc confereix nova vitalitat amb els seus autors, neix embolcallada, doncs, d’aquest fenomen de la lectura i de la interpretació comunitària de la Sagrada Escriptura. Per això era oportú de parlar-ne breument en un article sobre la pràctica monàstica de la lectura comunitària.
El capítol

Cada matí, després de Prima, un ofici que la darrera reforma litúrgica va suprimir, i que per l’hora corresponia més o menys a les nostres Laudes actuals, just en el moment esclatant del naixement del nou dia, els monjos professos, sortint de l’església, es reunien a la sala capitular, orientada a llevant, com l’església, que en aquella hora primerenca els acollia tota radiant, embolcallada d’esclats de llum pura.
Lectura del martirologi

L’acte començava amb la lectura o proclamació del martirologi, és a dir, l’anunci dels sants de l’endemà. El Martirologi és un llibre litúrgic que conté els textos dels elogis corresponents a cada sant o a cada festivitat del cicle litúrgic temporal. Aquest moment revestia una solemnitat especial el dia 24 de desembre, vigília de Nadal, en què s’anunciava la festa del Naixement del Senyor. La lectura del martirologi es cloïa amb el verset «Pretiosa in conspectu Domini» al qual tots responien: «Mors sanctorum eius» i una oració demanant la protecció de la Mare de Déu i de tots els sants. Precisament d’aquest verset i del mot «Pretiosa», en alguns llocs a aquest acte comunitari del capítol diari se’l designava amb el nom de la «Pretiosa». Més enllà de l’anècdota, és una expressió bonica i eloqüent de l’estima amb què els monjos valoraven aquesta reunió diària a la sala capitular.
Seguia immediatament la lectura del capítol diari de la Regla de sant Benet. D’ací ve el nom de sala capitular: el lloc propi de la lectura i audició del capítol de la Regla, i del seu comentari per part de l’abat. El nom de capítol designarà també el grup mateix col·legiat de la comunitat, això és, la comunitat reunida, convocada per l’abat per tractar algun afer important, o simplement el conjunt de monjos professos amb dret a vot en les deliberacions de la comunitat.
Lectura pública i comunitària de la Regla

També la lectura de la Regla i la seva interpretació per part de l’abat s’inscriuen en aquest fenomen cultural de lectura pública o comunitària, i, per tant, d’alguna manera, controlada o guiada.
Sant Benet demana que la Regla es llegeixi sovint en comunitat[6]. També al novici se li ha de llegir la Regla tota sencera, almenys tres vegades durant l’any de noviciat, abans de fer el pas decisiu de la professió[7]. Hi ha una raó òbvia, que sant Benet mateix explicita, per a aquesta pràctica de lectura pública i comunitària del text: «Que cap germà no pugui al·legar ignorància». Sovint, però, sant Benet deixa implícites en el text les autèntiques raons que el porten a establir una pràctica o a dictar una norma, perquè és un home de motivacions profundes i espera, d’alguna manera, que cada germà, amb la seva intel·ligència i la seva fidelitat a l’observança, sàpiga arribar a les motivacions fonamentals que hi ha a la base del text.
La lectura sovintejada del text de la Regla, feta en l’espai solemne i serè de la sala capitular, a primera hora del dia, ajuda a configurar l’espai interior, l’humus, la terra fèrtil on el monjo ha d’aprendre a viure i a integrar, amb naturalitat, les diferents propostes humanes i espirituals del text, per tal de poder donar una resposta correcta, sàvia, als reptes, a les circumstàncies i als esdeveniments de la vida de cada dia. La sala capitular és un bell espai, harmoniós, capaç d’oferir unes pautes per al propi espai interior. En entrar-hi hom fa l’experiència de la força que tenen aquests llocs construïts amb saviesa per apaivagar els neguits, per ordenar el caos interior. La Regla, doncs, amb la seva lectura diària, ha d’esdevenir la pauta de l’espai interior del monjo. Ha d’ajudar-lo a convertir el seu caos en un cosmos, en un espai bell i ordenat, humà i humanitzador.
El capítol de la Regla és interpretat o comentat per l’abat. Aquest magisteri és una de les seves funcions principals en tant que guia i mestre dels seus germans. Sense aquest treball d’interpretació, la Regla seria un text mort, inútil. És mitjançant aquest diàleg hermenèutic enriquidor, que passa primer per la lectura i el comentari de l’abat, que la Regla pot esdevenir un text fecund, capaç d’injectar nova vida a la comunitat. La tasca de l’abat és ajudar a descobrir per a cada moment concret, per a cada circumstància concreta de la vida dels germans, aquesta paraula de saviesa de què és portador el text de la Regla.
Capítol de culpes i record pels difunts

Un altre element d’aquest acte capitular matutinal era la confessió pública de les faltes comeses contra l’observança de la Regla i els usos i costums de la casa. Una confessió pública que aviat s’anomenà «capítol de culpes». Aquesta pràctica, tan allunyada de la psicologia i de la nostra sensibilitat actuals, era un element pedagògic sens dubte molt valuós en la tasca d’ajudar-se a créixer mútuament en la vida espiritual.
El capítol acabava amb la recitació del salm 129, «De profundis» i la pregària en sufragi pels difunts. Era, i és, un petit moment privilegiat en què la comunitat explicita la seva vivència de la comunió dels sants, aquella amistat que perdura més enllà de la mort amb tots els germans que ens han precedit en la recerca de Déu i que ja s’han trobat amb Ell. Aquest era un dels trets distintius de l’espiritualitat cistercenca dels primers temps, una espiritualitat esperançada, lluminosa, joiosa, que encara podem percebre en la litúrgia de les exèquies del Ritual Cistercenc actualment vigent.
La commemoració dels sants i el record fet pregària pels difunts embolcallen, com acabem de veure, aquest acte capitular matutinal. D’alguna manera els monjos, quan escolten i comenten la Regla i fan explícita, per mitjà del capítol de culpes, la seva realitat fràgil i contradictòria, se senten ajudats i encoratjats no únicament pels exemples i la pregària dels sants, sinó també per l’amistat i la companyonia, que la mort no destrueix, dels germans difunts presents encara en el cor i l’afecte de tots.
Els dies de solemnitat o en les festes importants dels sants, l’abat solia predicar un sermó litúrgic, en relació a la festa celebrada, comentant normalment l’Escriptura. S’havia perdut la pràctica antiquíssima de l’homilia integrada en la missa que, tal vegada, tampoc no era diària aleshores. Els sermons litúrgics dels nostres sants pares cistercencs, els seus comentaris a l’Escriptura —esmentem tan sols els preciosos sermons sobre el Càntic dels càntics, de sant Bernat—, tenen l’origen en aquesta pràctica diària de lectura i interpretació, com he dit, comunitària.
La pràctica actual al monestir de Poblet
Tot això ja no és així, pel que fa a la forma, en la pràctica actual del monestir de Poblet.
La lectura diària del capítol de la Regla ha passat a l’inici de la lectura de la Col·lació abans de Completes, i també la pregària pels difunts amb la recitació del salm 129, al final d’aquesta lectura de la Col·lació. Des d’aquest punt de vista, la lectura de la Col·lació podria ser un element molt dinamitzador sempre que es tingués cura a triar lectures que ajudessin a la interpretació i actualització de la Regla de sant Benet.
La lectura de la Col·lació, a l’estiu, té lloc en l’espai que tradicionalment li era reservat als monestirs cistercencs: l’ala del claustre adossada al mur de l’església abacial, tocada per la claror capvespral —no és així a Poblet, ja que el monestir, per exigències del terreny, va ser construït a tramuntana, i no a migdia, com era usual. D’aquesta ala del claustre, per aquesta raó, se’n deia i se’n diu encara, ala de la Col·lació, i la caracteritza el llarg banc corregut d’un cap a l’altre del mur de l’església. A l’hivern la lectura es fa a la sala capitular.
L’anunci del martirologi té lloc al refetor a l’inici de la lectura del sopar.
Recentment, s’ha institucionalitzat la praxi de trobar-nos a la sala capitular després de les Laudes de cada diumenge per a la lectura i comentari, per part de l’abat, de la Regla; l’abat aprofita també aquest moment per notificar a la comunitat els esdeveniments més significatius relacionats amb la vida del monestir. Aquest és, de fet, l’únic vestigi del capítol diari que ens queda actualment a Poblet, un element al qual convindria infondre nova vida.
El capítol de culpes, malgrat alguns intents recents de recuperar-lo, s’ha de considerar, segons el meu parer, una pràctica morta ja i, potser, fins i tot, enterrada. Actualment l’abat compta amb altres mitjans per ajudar els monjos a créixer en la seva doble dimensió humana i espiritual: el capítol setmanal, que caldria potenciar; el diàleg personal amb cada germà; reunions de tota la comunitat o de grups més petits per tractar algun tema que sigui d’interès amb vista a l’enriquiment de la vida comunitària; i també —alguns monestirs ho han fet— el recurs als professionals de la psicologia, que poden ajudar la comunitat, ja sigui personalment o com a grup, a superar molts tabús i recels que a vegades impedeixen unes relacions sanes i madures entre els germans.
L’abat convoca la comunitat —el capítol conventual— sempre que algun afer important ho requereix, d’acord amb les nostres Constitucions, que estableixen, a més, que el capítol ha de ser un instrument per a fomentar el diàleg i la comunicació entre els germans. Normalment hi assisteixen només els professos solemnes, però també hi poden ser cridats els professos temporals en alguns casos concrets, o sempre que l’afer que s’ha de tractar els incumbeixi particularment i l’abat cregui que hi han de ser presents. Per raons pràctiques —a causa del turisme principalment— el capítol conventual no es reuneix a la sala capitular, llevat d’actes especialment solemnes com l’elecció i confirmació d’un nou abat, l’entrada al noviciat i la professió temporal dels candidats a la vida monàstica, entre altres.
Els comentaris a l’Escriptura, les homilies, han retrobat el seu marc litúrgic més adequat en la celebració eucarística, a càrrec no tan sols de l’abat, sinó dels altres ministres ordenats del monestir.
El capítol conventual: una comunitat que escolta
Sant Benet entén la comunitat com un organisme col·legiat, tot i no existir encara en l’eclesiologia del seu temps aquesta terminologia. L’abat, certament, té sempre la responsabilitat de la decisió final i el pes de l’autoritat recau damunt d’ell, però aquesta decisió final l’ha de prendre de forma col·legial, havent escoltat els altres, i la seva autoritat —sempre segons la Regla— deixa de ser veritable autoritat quan l’exerceix al marge del consens de la comunitat i de la pauta de la mateixa Regla. Sant Benet diu que l’abat ha d’actuar segons el temor de Déu[8], és a dir, en l’àmbit d’aquesta actitud d’escolta responsable i profunda.
Val la pena de transcriure íntegre el capítol 3 de la Regla, en el qual es parla precisament d’això.
Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi ell mateix de què es tracta. I, escoltat el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. I que els germans donin el consell amb tota humilitat i submissió, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n temeràriament. Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, tal com està escrit: Fes-ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs.
És evident que el monestir, tal com el concep sant Benet, no és una democràcia, i que la sala capitular no és tampoc la sala oval o l’hemicicle del Parlament dels monjos. Més que un «parlament», la sala capitular és, si se’m permet l’expressió, un «escoltament». Això és, fent camí tots junts, de forma col·legial, sinodalment, l’abat i els germans es disposen a exercir l’obediència com a escolta de la paraula-voluntat de Déu en el discerniment d’una situació concreta de la vida comunitària.
L’abat de Montserrat Cassià M. Just, traspassat recentment (12 març 2008), ho comentava molt bé en les seves glosses a la Regla benedictina, fruit d’una llarga experiència com a monjo i pare de monjos, com a lector i hermeneuta de la Regla. Deia així: A sant Benet li interessa que la comunitat, sense exclusió de ningú, prengui part activa i responsable davant de Déu en l’estudi dels afers importants del monestir i que participi en la recerca de la decisió final, que l’abat no pot prendre si no és d’acord amb la Regla i després d’haver ponderat madurament les propostes dels monjos. Aquests han de mantenir-se en una actitud evangèlica d’humilitat i de disponibilitat, i un cop presa la decisió per l’abat, tots l’obeiran. Però l’abat té la responsabilitat “de disposar-ho tot amb seny i amb justícia”. De fet, abat i monjos conjuntament han d’escoltar la veu de l’Esperit i defugir les tendències egocèntriques del propi cor[9].
La legislació actual preveu els casos en què l’abat necessita el vot deliberatiu del capítol conventual, en els quals ha d’acceptar el resultat dels vots emesos pels monjos. Altres afers de menys importància els pot decidir el consell de l’abat. Sigui com sigui, tant en els casos en què la comunitat pot emetre lliurement i en secret el seu vot sobre un afer important —com és l’admissió d’un nou membre a la comunitat—, com en aquells en què l’abat demana tan sols el parer de la comunitat, ha de regnar l’esperit d’aquest capítol 3 de la Regla. Aquest saber posar-se tots conjuntament com a comunitat en actitud d’escolta responsable i humil, per cercar, junts, guiats pel mateix Esperit de la veritat, allò que aquest Esperit diu en cada moment a la comunitat.
Com a moderador i animador d’aquesta recerca conjunta, la missió de l’abat és molt delicada i d’una gran importància. Molt més del que sembla. Però ho és igualment la responsabilitat i la disponibilitat de cadascun dels monjos.
Conclusió
Escolta, diàleg, temor de Déu, responsabilitat, llibertat, discerniment, obediència. Són les paraules recurrents, com el «tema melòdic», de tot el que hem parlat en aquest article. Toquem, de fet, el nucli de la vida en comunitat, d’allò que constitueix una comunitat cenobítica que vol militar sota una regla i un abat[10]. Tant l’una com l’altre, la Regla i l’abat, estan cridats a ser mestres de vida, a servir el creixement d’aquesta vida, a fomentar-la. L’abat, com a hermeneuta de la Regla, té la bella i delicada missió de mantenir-ne sempre la frescor i l’actualitat.
Tot i el paper determinant que Benet concedeix a l’abat en tots els afers del monestir, l’autoritarisme no hi té cabuda en el seu projecte de vida monàstica. L’abat està cridat a confrontar amb el dels altres el seu propi parer, i l’exercici de la seva autoritat s’ha de fonamentar en l’escolta de la voluntat de Déu que li arriba a través d’aquests altres. Aquesta és la veritable autoritat evangèlica. Sovint tendim a oblidar-ho això, que Déu ens parla en les paraules o en les actituds dels altres, en la pobresa dels altres, en les seves necessitats, anhels, desigs, sentiments… l’abat ha de saber interpretar totes aquestes veus silencioses, però no pas mudes, de la seva comunitat.
Però les actituds arrogants, o els infantilismes, o les rebequeries contestatàries quan no s’ha fet el que hom volia, tampoc no hi tenen cabuda en aquest projecte. L’escolta obedient en el temor de Déu val per a tots.
No és fàcil el projecte de sant Benet. És més senzill sotmetre a votació totes les propostes i després acatar-ne el resultat. Cercar conjuntament el voler de Déu, la veu de l’Esperit enmig en la complexitat dels problemes, de les opcions, de les possibilitats davant un fet concret, requereix una gran maduresa, molta capacitat de diàleg, d’escoltar l’altre i de respectar-lo seriosament.
Per això creiem que seria bo que en els monestirs —en alguns ja es fa— es fomentés el diàleg conjunt entorn de la interpretació del text de la Regla, per tal que l’abat, enriquit amb les aportacions de tots, tingués la possibilitat de fresar-ne els camins, de proposar-la veritablement com un espai de vitalitat, de renovació, de recerca oberta i fecunda, ara i avui, per als monjos d’ara i d’avui.
Al capdavall, es tracta senzillament de situar-se en la línia del que ja de bon començament ens proposa sant Benet en el pròleg de la Regla: Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència[11]. Es tracta d’escoltar, en actitud de silenci, segons el temor de Déu. El mestre, el pare amorós, és, per a la cristologia de Benet, el mateix Crist, Jesús, el conservent dels seus germans. L’abat, que ocupa el lloc del Crist en el monestir, és el responsable, el portaveu principal d’aquest ensenyament. I per això allò que configura la comunitat monàstica com a capítol, com a òrgan col·legiat i sinodal, ha de ser l’obediència entesa com a escolta, perquè obeir —en llatí oboedire— prové de obaudire, escoltar.
Publicat a la revista «Poblet», núm. 16, juliol 2008



[1] Regla de sant Benet [RB] 42, 1-7.
[2] Cf. RB 9, 2 i 43, 4.
[3] RB 13, 2.
[4] La Règle de saint Benoît. Commentaire historique et critique, vol. 5è, Sources Chrétiennes 185, Les Éditions du Cerf, París 1971, p. 709.
[5] Cf. RB 73.
[6] Cf. RB 66, 8.
[7] Cf. RB 58.
[8] Cf. RB 3, 11.
[9] Regla de sant Benet. Amb pròleg i glosses per a una relectura de l’abat Cassià M. Just, Montserrat 1981, p. 174.
[10] Cf. RB 1, 2.
[11] RB, pròleg 1-2.