dijous, 31 de desembre del 2015

Homilia: dabar, logos, verbum

DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18


«Al principi... jo era al seu costat com un mestre d’obres i feia les seves delícies cada dia, jugant davant d’ell sense parar» (Pr 8,30), diu la Saviesa. Juguem, doncs, amb tres paraules: dabarlogosverbum.

1. Dabar és la paraula de la creació. «Déu digué, que la llum existeixi. I la llum existí». Dabar és una paraula que fa el que diu. En Déu, doncs, no hi ha distància entre el dir i el fer. És una paraula que actua en el temps i en la història, una paraula esdeveniment. Una paraula que dóna existència a les coses, que fa que siguin, totes diferents, amb autonomia pròpia, però sortides de la mateixa font.

2. Logos és la paraula grega del nostre evangeli d’avui, el darrer de l’any. Que no tradueix exactament la paraula dabar hebrea de l’Antic Testament. Logos és la paraula per dins, la paraula com a pensament. Si el dabar ens mostra Déu per fora, el logos ens fa contemplar Déu per dins, com a misteri, com a sentit en ell mateix i, per això, com a sentit de les coses, en tant que aquest logos, aquesta paraula està a l’origen de tot.

3. Verbum. És el mateix, però en llatí. La llengua de l’església. Verbum vol dir mot, paraula com a forma. Es fixa més en l’exterior, en l’aparença, en allò que es veu, que es comprèn. El logos, és a dir, la idea, necessita el verbum, la forma, per tal de poder aparèixer, manifestar-se i brillar davant nostre.

No us marejo més. Però està bé jugar amb les paraules. La saviesa, al principi, jugava davant Déu sense parar. I la saviesa és aquest logos que dóna consistència i sentit a la realitat creada i, per tant, a la nostra existència. Jugar i pensar, perquè el cristianisme no és cap bagatela.

«Verbum caro factum estLogos sarx egeneto. La paraula es fa carn». Una sentència contundent que resumeix tot el cristianisme. No diem Déu es fa carn, sinó la paraula es fa carn. Un fer-se carn que ja comença amb la creació. Déu, mitjançant la seva paraula, es compromet amb la història, des del primer moment, l’assumeix, l’acompanya. I els homes aprendran a dialogar —fixeu-vos, «a fer logos»— amb Ell en un camí a través de la història. I Déu s’anirà fent, s’anirà encarnant com a paraula, com a diàleg amb els homes al llarg d’aquest camí en la història: «Jo sóc», o «Jo seré», diu Déu a Moisès des de la bardissa flamejant.

És una paraula que se’ns dóna com a pa de vida, en la menjadora de Betlem i cada dia en la patena damunt l’altar. Acollim-la amb fe i fem-ne motiu de benedicció per al nou any a lloança de la Santa Trinitat, que és Misericòrdia, Paraula i Història. Amén.

diumenge, 27 de desembre del 2015

De cada dia

Un autèntic missatge de Nadal
_______

dijous, 24 de desembre del 2015

De cada dia

POEMA EL PESSEBRE
Joan Alavedra

L’ANUNCIACIÓ ALS PASTORS

Narrador

Un àngel d’ales daurades
vola al recer dels pastors,
es posa dalt de la branca
i els canta aquesta cançó:

Àngel

—Deixeu la sopa i la gerra,
preneu samarra i bastó
i alceu-vos prest i seguiu-me.
Els xais, ja els guardarà el gos.

Pastors

—No heu sentit quina veu fina?
—Era veu o violí?
—Era un bel d’anyell en somnis.
—Era l’aigua. Un rajolí 
que lliscava en tou de molsa
per no despertar el matí.
—No seria aquell estel
que brilla tant dalt del cel? 
Mireu-lo com fa camí! ...

Narrador

Suaus voladúries 
Fan fremir els espais.
Céliques cantúries
encisen els xais
que el pastor governa
amb el flabiol.
Fins la flama viva
detura el seu vol.
I, de cop, la nit s’aquieta.
Es fa un silenci molt gran
i una veu suspesa en l’aire 
modula, d’un to vibrant:

Àngel

—Pastors, correu! A un estable
dels afores de Betlem
s’hi ha acomplert un miracle
com mai més cap no en veurem.
El Fill de Déu en persona
és nat en la nostra carn.
 El Fill de Déu es nat
 i fa un plor de criatura.
 Glòria a Déu en l’altura!
Aneu-hi, pastors, volant!
L’estel us farà de guia.
La meva veu, companyia.

dimecres, 23 de desembre del 2015

Mare de Misericòrdia

MARE DE DÉU,
en aquest dia de festa
per la teva Immaculada Concepció
vinc a presentar-te l’homenatge de fe i d’amor
del poble sant de Déu que viu
en aquesta ciutat i diòcesi.
Vinc en nom de les famílies,
amb les seves alegries i fatigues;
dels infants i dels joves, oberts a la vida;
dels ancians, plens d’anys i d’experiència;
de manera especial
vinc davant teu de part dels malalts,
dels empresonats, dels qui senten més difícil el camí.
Com a Pastor vinc també en nom de tots
els qui han vingut des de terres llunyanes
buscant pau i treball.

Sota el teu mantell hi ha lloc per a tothom,
perquè tu ets la Mare de la Misericòrdia.
El teu cor és ple de tendresa envers tots els teus fills:
la tendresa de Déu, que en tu s’ha encarnat
i s’ha fet el nostre germà, Jesús,
Salvador de tot home i de tota dona.
Mirant-te, Mare nostra Immaculada,
reconeixem la victòria de la divina Misericòrdia
sobre el pecat i sobre totes les seves conseqüències;
i s’encén de nou en nosaltres l’esperança
d’una vida millor, lliure d’esclavituds,
de rancors i  de pors.

Avui, aquí, al cor de Roma,
sentim la teva veu de mare que ens crida tots
a posar-nos en camí cap a aquesta Porta,
que representa Crist.
Tu ens dius a tots:
«Veniu, apropeu-vos confiats;
entreu i rebreu el do de la Misericòrdia;
no tingueu por, que no us faci vergonya:
el Pare us espera amb els braços oberts
per donar-vos el seu perdó i acollir-vos a casa seva.
Veniu tots a la font de la pau i de l’alegria».

Et donem gràcies, Mare Immaculada,
perquè en aquest camí de reconciliació
tu no ens deixes caminar sols,
sinó que ens acompanyes, estàs a prop nostre
i ens sostens en tota dificultat.
Sigues beneïda, ara i sempre, Mare. Amén.

Pregària del papa Francesc, Immaculada 2015

divendres, 18 de desembre del 2015

Homilia, Baixar de l'arbre

Dia 18 de desembre
FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT


Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

La genealogia de l’evangeli d’ahir ens proposava de recórrer un camí, un camí de fe, des d’Abraham fins a Josep, sant Josep. La fe és allò que uneix, a les arrels i al cimall de l’arbre, els dos patriarques, Abraham, pare d’Israel, i Josep, pare del Messies. En tots dos la fe és disponibilitat a l’escolta i obediència com a concreció d’aquesta escolta. A tots dos la fe els porta a sortir, a deixar la pròpia identitat per assumir-ne, tot caminant, una altra. A tots dos, la fe viscuda com un camí els situa a la porta del misteri inefable de Déu.

L’evangeli d’avui, culminació del d’ahir, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant una nova bardissa flamejant, Santa Maria: «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantarem a les Vespres d’avui.

Josep, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu fet home. Al fil del text que hem proclamat podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. Si m’ho permeteu, diria que en tot el procés que fa el sant patriarca de Natzaret des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu. Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dóna la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques verges d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida, germans, a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé». Així sigui.

diumenge, 6 de desembre del 2015

Des del monestir

LA PIRÀMIDE INVERTIDA

En el seu comentari de la doctrina i escrits de sant Silvà del Mont Athos, l’arximandrita Sofroni explica com han de ser les relacions de l’autoritat i del servei dins de l’Església amb la metàfora de la piràmide invertida. Crist és al cim de la piràmide, però com que la piràmide està capgirada, resulta que es troba a la base. I els darrers, és a dir, el poble fidel, resulta que es troben al capdamunt. Així l’autoritat, en l’església, sempre és servei, i l’ordre jeràrquic va de baix a dalt, i no a l’inrevés. L’autoritat, en efecte, la genuïna, la de debò, sempre ha de brollar de la base, de les arrels, de l’humus, de la humilitat.

I doncs, per què ens costa d’encarnar-ho en l’església? Per què ens quedem a flor de paraula, a flor d’evangeli? Un esdeveniment recent que ens afecta una mica a tots ho posa ben de relleu. Em refereixo al nomenament del nou bisbe de Barcelona. I que consti que no el conec de res i que no tinc res en contra i que em crec tot el que en diu la bona gent, que és persona de virtut provada, senzill i evangèlic. Els tripijocs d’aquest nomenament, el joc d’influències que l’han preparat, els llargs silencis plens d’especulacions i de conjectures, i fins i tot de maledicències, deixen entreveure el poc ressò que té en nosaltres això del servei i de l’autoritat que fa créixer. 

El bisbe sempre hauria de ser escollit pel poble i d’entre el poble —entengui’s, el poble fidel i el clergat de la pròpia diòcesi— precisament perquè el bisbe és un sagrament d’aquesta autoritat que fa créixer, que emana del Crist, que es troba a la base de la piràmide invertida, i que emana alhora del poble creient, que es troba al capdamunt de la piràmide. Un bisbe que vingui de fora de la comunitat, que no l’hagi fet créixer la fe del poble fidel que haurà de pasturar, no podrà ser el sagrament d’aquesta realitat mística i invisible, tan bella.

I que no em diguin allò de: «el bisbe de Roma tampoc no és un italià».

Publicat a Catalunya Cristiana, 1889, 6 desembre 2015

dijous, 3 de desembre del 2015

De cada dia

OCTAVI VILÀ, NOU ABAT DE POBLET


Avui, dia 3 de desembre de 2015, la nostra comunitat de Santa Maria de Poblet, reunida en el temor de Déu, ha elegit un nou abat en la persona del P. Octavi Vilà i Mayo. Ha presidit l'elecció el P. Abat General de l'Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori. El nou abat, nascut a Tarragona l’any 1961, va vestir l’hàbit cistercenc el dia 26 de gener de 2006, va fer la professió el mateix dia de l’any següent i rebé l’ordenació sacerdotal el dia 1 de maig de 2015. És llicenciat en Geografia i Història i Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona, postgrau en Noves Tecnologies de la Informació per la Universitat Politècnica de Catalunya i en Gestió Cultural per la Universitat Pompeu Fabra, i batxiller en Filosofia i Teologia per la Facultat  de Teologia de Catalunya, on està completant el Màster en Teologia Sistemàtica. Donem gràcies a Déu per la seva disponibilitat.

També donem gràcies pel servei abacial de més de disset anys del P. Josep Alegre i Vilas, que ha presentat la renúncia preceptiva per motius d’edat; que, «després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys» (RB 64,21).

dissabte, 14 de novembre del 2015

Fa un any

+
En record de l'abat Maur Esteva
en el 1r aniversari del seu traspàs
2014 - 14 novembre - 2015


L’ABAT MAUR ESTEVA TAL COM JO L’HE CONEGUT

Agost de 1986. Montserrat crema pels quatre costats. Avisen de l’arribada del P. Abat de Poblet, Maur Esteva. Els pocs monjos que no estem ocupats en tasques d’extinció el rebem, amb l’abat Cassià M. Just, en una de les sales nobles del monestir. Recordo el seu gest: es va treure una clau de la butxaca, la clau de pas del monestir de Poblet, i la va oferir a l’abat Cassià. Poblet és vostre, disposeu-ne. L’abat Cassià, corprès per aquest gest, li va confiar els monjos més ancians i els residents a la infermeria, que ell rebé emocionat.

Aquest gest de l’abat Maur, mort el passat 14 de novembre a Poblet, el defineix prou bé. Era un home d’acció, més que de paraules. D’intuïcions profundes, de decisions ràpides. De fets. Ser així li va servir, sens dubte, per tirar endavant la comunitat de Poblet durant quasi trenta anys, una comunitat recent —1940— sense arrels, sense tradició, que havia de forjar quasi del no-res la seva identitat monàstica. Quan ens explicava la Regla de sant Benet als novicis de Poblet —ell ja era abat general— se li notava de seguida aquesta capacitat d’anar a allò fonamental, de trobar les parets mestres de l’edifici i tensar arcs nous i vells per relligar tot el conjunt. No debades passarà també a la història com el reconstructor de les runes de Poblet. Runes! L’abat Maur va haver de treballar sovint enmig d’una gran precarietat, material i humana. I això també el va fer ser com era. Amb llums i amb ombres, amb encerts i amb errades.

Casablanca (1942) era una de les seves pel·lícules preferides. Tothom sap que és una gran pel·lícula, un clàssic, feta amb elements molt precaris. El protagonista, Rick —Humphrey Bogart—, té un tarannà que recorda el de l’abat Maur: contingut en la manifestació de les seves emocions i sentiments, una mica distant, però amb la capacitat d’entaular relacions perdurables i d’entusiasmar-se pels grans ideals. La precarietat i els talents rebuts. En parlava sovint dels talents rebuts, de posar a disposició dels altres, fins i tot enmig de la pobresa més gran, allò que hom ha rebut. La paràbola dels talents (Mt 25,14-29) era la seva clau de lectura del projecte de comunitat de la Regla de sant Benet: quan hom fa treballar els talents rebuts, de la precarietat en pot sortir una gran pel·lícula, de les runes de Poblet un monument declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Hi ha un aspecte d’ell poc conegut. Era un home d’un gust exquisit. En va deixar l’empremta en les obres fetes a Poblet durant el seu abadiat i també a Roma. Recordo encara el dia que em va ensenyar a l’ordinador el seu projecte per a la remodelació de la capella de la Casa General, projecte que encomanà a Claudio Pastro, artista brasiler, i que culminà en una obra perfecta, bella, al servei de la pregària i de la litúrgia. En aquesta seva darrera gran obra hi va projectar totes les seves claus de lectura, de la seva relectura personal del Credo —un tema recurrent en ell— i de la seva relectura del projecte benedictí com a escola de servei fratern en el seguiment de Crist.

Maur Esteva, abat de Poblet, amb tot el pes de la història que comporta aquest nom, no es va desentendre tampoc del seu país. Una de les seves opcions més agosarades, que li valgué no poques incomprensions dins i fora del monestir, fou l’acolliment de l’arxiu Tarradellas i l’amistat amb el President. Vist de lluny, aquest fet, ara em sembla especialment significatiu. Maur Esteva no es va alinear mai amb aquell catalanisme vinculat a l’església, aquell catalanisme confessional, per dir-ho d’alguna manera, que es creia detenir les essències més pures de la pàtria. El gest d’obrir el monestir a Josep Tarradellas va ser un gest d’una gran audàcia i d’una gran llibertat. La seva homilia «el kerigma de Solius» (1 novembre 2012) és com el manifest, amb la llibertat que dóna la vellesa i la resignació dels càrrecs de responsabilitat, del seu compromís amb la història del propi país: «Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa».

L’abat Maur jo el vaig conèixer de lluny, per dir-ho d’alguna manera... i potser per això no era jo el més indicat per a parlar-ne. Em va donar l’hàbit del Cister i la primera professió a Poblet, em va explicar la Regla d’una manera nova i contundent... però no vaig viure, com altres germans de la meva comunitat, el dia a dia al monestir amb ell durant llargs anys. Potser per això també tinc la llibertat de dir que no tot el que va fer estava bé, que també es va equivocar. Potser perquè prenia les decisions molt sol. Potser perquè era un home més de fets que de paraules, més d’intuïcions profundes que de grans raonaments. Deu ser per això, també, i acabo, que estimava tant el gran mestre de l’ètica cristiana, Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), del qual, en la darrera etapa de la seva vida, ha fet ben seves aquestes paraules: «Ser cristià consisteix a portar. Com Crist, que en portar la creu va conservar la seva comunió amb el Pare, per al qui el segueix portar la creu significa la comunió amb Crist» (El precio de la gracia, ed. Sígueme, Salamanca 2004, pàg. 59).

Article publicat a «El Pregó», n. 489-490, 31 desembre 2014

diumenge, 1 de novembre del 2015

Des del monestir

UNA HUMIL PERSONA

L’octubre, temps de tardor, ens ha portat com cada any el record de l’afusellament del nostre president Lluís Companys i Jover, el dia 15. Enguany ha fet setanta-cinc anys. A mi també em porta el record tan estimat de l’afusellament del meu avi, Lluís Solà Padró, el dia 20, ara fa setanta-sis anys.

Hi ha un tret que em corprèn especialment en els últims dies de la vida del president i en la seva mort. La humilitat. Com deia santa Teresa —Lluís Companys va caure precisament el dia de la seva festa—, «la humilitat és caminar en la veritat» (Moradas VI,10,7). Hom ha fet notar, també, que el president va morir pobre, virtut molt apreciable en qualsevol servidor de la cosa pública. Va començar ric —venia d’una casa benestant del camp català— i va acabar pobre. És a dir, no es va lucrar amb el seu càrrec. Però em quedo amb la humilitat, com a virtut especialment humana i cristiana. Escrivia, en efecte, a la seva dona, Carme Ballester: «Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona.»

Em va corprendre el darrer film sobre la seva persona emès recentment per TV3, «Tretze dies d’octubre», sobretot el moment previ a l’afusellament en què participa, servint-hi, en la darrera missa, combregant devotament. Em va fer pensar en una cosa que sovint oblidem: els cristians autèntics no saben que ho són. És ben bé allò «que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» (Mt 6,3).

Sé que, des dels nostres àmbits eclesials, se li han atribuït amb freqüència tota mena de coses indignes, que no vull ni concretar ara i ací. Li’n demano perdó i li agreixo el seu testimoniatge de serenitat i d’humilitat, perquè la seva mort, bella i noble, segella la nostra dignitat de catalans.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1884, 1 novembre 2015

dijous, 15 d’octubre del 2015

LLUÍS COMPANYS I JOVER
75 anys


In memoriam
_______

Afusellat vas caure un jorn d’octubre,
colpit per una bala el digne pit;
el front serè i endins del cor ni un dubte:
als llavis «Catalunya», l’últim crit.

La terra dolça i aspra que estimares,
sollada per l’esput del vencedor,
a peu descalç, humil, la trepitjares,
oh President, a l’hora del dolor.

Lluís Companys, honor del nostre poble,
senyera i estendard de ciutadans:
la teva mort segella, bella i noble,
la dignitat i el nom de catalans.

diumenge, 27 de setembre del 2015

Des del monestir

AHMET IBN AL-MANSUR

A Poblet, els colors vermells de la tardor, que esclataran voluptuosament el mes d’octubre, s’anticipen amb la porpra dels sants màrtirs Bernat d’Alzira i les seves germanes Maria i Gràcia, la solemnitat dels quals celebrem el dia 2 de setembre, aniversari de l’arribada a Poblet de les relíquies dels sants.

La història de sant Bernat, perfumada amb l’encens de la llegenda, reflecteix bé les coordenades culturals i religioses de les acaballes del segle XII a la Catalunya Nova. Unes coordenades que a mi, sorprenentment, em recorden molt les actuals. Ahmet al-Mansur, fill del senyor moro de Carlet (València), visqué a la cort del rei taifa de València vers la segona meitat del segle XII. Enviat en ambaixada a Catalunya,  passà per Lleida on tenia una parenta musulmana que hi residia, i de retorn, s’aturà a Poblet, el monestir cistercenc tot just fundat a les noves terres que Ramon Berenguer IV havia cedit a l’abadia de Fontfreda. La llegenda diu que l’hi atragueren les cantúries dels monjos, que eren al cor resant matines. Sigui com sigui, es convertí al cristianisme i ingressà a la comunitat, on rebé el nom de Bernat. Uns anys després, volgué retornar prop dels seus per anunciar-los  l’Evangeli. Obtingué la conversió de les seves germanes Saida i Soraida, però no la del seu germà al-Mansur, que els féu perseguir i matar, prop d’Alzira, tocant al Xúquer.

Com la de tot martiri, la història de Bernat i les seves germanes és una història complexa, teixida d’amor i d’odi, la concreció dura d’aquelles paraules punyents del profeta Miquees que Jesús farà seves: «Perquè el fill insultarà el pare, la filla es rebel·larà contra la mare, i la nora, contra la sogra: els enemics de cadascú seran la gent de casa seva» (Mi 7,6; Mt 10,36). Avui entenem d’una altra manera —almenys jo l’hi entenc— la missió evangelitzadora de l’Església, en la línia de les paraules de la 1a carta de Pere: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança.  Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència» (3,15-16). Però ja en uns temps propers als de Bernat, el beat Ramon Llull parlava de diàleg, de respecte i de coneixement mutu.

L’època de Bernat, Ahmet Ibn al-Mansur, és encara una època de diàleg, de respecte i de coneixement mutu, i això perquè la gent es mou, viatja, camina…  està en recerca, en un espai de diàleg que, malauradament, els fonamentalismes cristià i musulmà acabaran malmetent.

Per als monjos de Poblet, que recordem cada any amb emoció el testimoni de Bernat i les seves germanes, la seva memòria ens és un estímul a donar raó de la nostra esperança suaument i amb respecte. I ens convida tots a conrear aquell altre valor imprescindible de la rectitud de consciència, que hauria de ser com la brúixola que ens ha de guiar.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1879, 27 setembre 2015

dimarts, 8 de setembre del 2015

Homilia, Mirar-se al mirall

Dia 8 de setembre
EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd. (R.: Is 61,10); Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

El pintor barroc espanyol Francisco Ricci, en un bell llenç que representa la Immaculada i que es troba al Museu de Cádiz, va pintar uns angelets, a l’esquerra, que aguanten un mirall —mirall de justícia, diem a Maria en les lletanies—. La Verge, que té les mans juntes en actitud orant, es mira al mirall, que reflecteix el rostre de la més beneïda entre les dones. Un mirall. No ens ho han dit mai que Santa Maria de Natzaret es mirés al mirall. El pintor, tanmateix, amb una bella audàcia, l’hi ha representada.

Un mirall. Avui, a l’evangeli de la genealogia que acabem de proclamar, Maria es mira també al mirall o, millor, la mirem a ella a través del mirall. Quatre miralls, en realitat. Tamar, Rahab, Rut i la muller d’Uries, Betsabé. Quatre noms de dona entre tants noms d’home! Els miralls, a l’antiguitat, no eren tan diàfans com els nostres. Eren de metall brunyit, de plata, coure, o bronze... Els miralls que us proposo de contemplar també són així. Són com un esbós del rostre límpid de la Tota Pura que es reflecteix en el mirall de la justícia divina.

Tamar. Una dona astuta i obstinada. Es farà passar per prostituta per tal d’engendrar una descendència del seu sogre Judà. És la primera baula d’aquesta cadena que ens porta al Messies. Fares i Zaré, els seus fills bessons, obren la marxa triomfal de la nostra salvació.

Rahab. Una prostituta aprofitada, experta en el seu ofici. Però també valenta. I acollidora! Amaga els espies enviats per Josuè a Jericó. Gràcies a ella i per ella comença aquesta altra marxa triomfal que és la possessió de la terra de la Promesa per part del poble d’Israel. Rahab és també la dona que penja un fil escarlata a la finestra com a penyora de la salvació.

Rut. Una estrangera, i, a més, moabita. El seu gest, però, ens emociona. En la pobresa de la seva viduïtat troba el coratge per entrar a formar part del poble de la Promesa: «El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rut 1,16). També es valdrà de l’astúcia per conquerir el favor de Booz a Betlem. Així esdevindrà l’àvia de David, i font de nova alegria per al poble sencer en la seva viduïtat.

La muller d’Uries, Betsabé. La dona «del jardí reclòs i la font segellada» (Ct 4,12) que enamora David amb la seva imatge reflectida potser en el mirall de l’aigua, una tarda que el rei es llevava de fer la migdiada. A través d’ella i del seu adulteri queda assegurat el llinatge reial del Messies, ja que engendrarà a David Salomó, el rei de pau.

Quatre miralls, quatre imatges de dona una mica sorprenents, sobretot perquè l’escriptor sagrat les ha posades en relació amb una altra imatge de dona, Maria, que és l’última baula de la cadena, la porta per la qual entra en la història el Messies de Déu, Jesucrist. Tamar: mirall de Maria a Canà. Maria posa en exercici tota la seva astúcia i obstinació de Mare i de Dona per anticipar l’Hora de Jesús, l’hora de la salvació. Una icona que apunta al servei, a l’obediència amatent. Rahab, amb el seu fil escarlata, és mirall de Maria als peus de la creu, d’on penja Jesús amb el fil escarlata de la seva sang. És la icona de la serenitat i de la fortalesa que fan confiada la fe i l’espera de la Dona i de la Mare, la fe i l’espera de l’església. Una església que troba el seu mirall en Rut, dona acollidora i que es deixa acollir, i en Maria, amb el seu cant profètic del Magníficat i la seva pregària perseverant al Cenacle. I Betsabé, la dona «del jardí reclòs i la font segellada», que més enllà de la paradoxa del seu adulteri, és mirall d’aquella que «a la dignitat de mare i hi afegí la glòria de la virginitat», Santa Maria, que se sap gràvida de la Promesa en majúscules, més feliç d’acollir la Paraula que la carn del Verb de Déu en el seu si.

Nativitat de Maria. El seu Naixement, amb les icones o els miralls que hem contemplat, ens glossa aquesta història d’amor i de pecat, de por i de confiança, de llums i de foscors, una història que Déu assumeix per fer-ne Història en majúscules, història de salvació, aquest fil escarlata que ens permet, tibant-lo, enderrocar les muralles de Jericó, i escalar, segurs, els merlets de la Jerusalem del cel.

Tamar amb la seva astúcia: «sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16); Rahab amb el seu urc de dona acollidora: «avui m’haig d’hostatjar a casa teva» (Lc 19,5); Rut, amb la seva pobresa generosa: «reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi» (Lc 12,33); Betsabé amb el seu encís: «Dona, ningú no t’ha condemnat? Jo tampoc no et condemno» (Jn 8,10).

Quatre miralls que hem de brunyir amb la nostra lectura divina, quatre llavors d’evangeli que hem de plantar i fer créixer, per contemplar, per acollir la Flor, aquesta flor de setembre, que és Santa Maria en el misteri de la seva Nativitat. Amb ella, la tota bella, la tota pura, que s’emmiralla en el Mirall de la Santa Trinitat, lloem el Pare i el Fill i l’Esperit Sant. Amén.

dissabte, 4 de juliol del 2015

Homilia, Dedicació

LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10


«Estimeu aquesta Església de Déu, vosaltres “el llinatge fortíssim dels cenobites”, defenseu-la, sosteniu-la, santifiqueu-la. Vegeu-la com una mare amorisíssima, ella us veu com a fills escollits i predilectes» (Pau VI, Discurs als abats i priors benedictins, 30 setembre 1966). La festa de la dedicació de la nostra església mare de Tarragona, la catedral, em permet d’evocar aquestes paraules del beat Pau VI, el papa que més ha estimat i valorat la vida i el servei dels fills i filles de sant Benet en l’església.

Els monjos i les monges, i, en general, tots els religiosos, gaudim del privilegi de l’exempció, és a dir, no estem sotmesos a la jurisdicció del bisbe diocesà. Som com una mena de multinacional. Eclesiològicament, aquest fet planteja alguns problemes a la nostra identitat. No sabem massa bé qui som dins l’església, i els bisbes, en general, tampoc no ho saben massa. És comprensible. Som com una església a part. Això, em sembla, no hauria de ser així, en tant que no hi ha església sense aquesta comunió profunda del bisbe amb els seus preveres i diaques i els fidels que té encomanats. És el que en diem una església local o particular, en la qual és present, plenament present l’Església en majúscules. La Regla de sant Benet té en compte aquesta pertinença a l’església local de la comunitat monàstica. Per exemple quan tracta de l’elecció de l’abat. I en els documents relatius a la fundació i primer desplegament del nostre Orde també es posa molt l’accent en la vinculació de cada nou monestir a l’església del lloc i al seu bisbe.

Estem cridats doncs a preservar la nostra identitat d’homes i dones orants i lectors de la Paraula de Déu posant-la lúcidament al servei d’aquesta església que fa camí en el concret d’un temps i d’un lloc. Més que viure la pertinença indefinida a una multinacional monàstica —l’Orde—, ens cal aprofundir en l’eclesialitat de la nostra estabilitat, del nostre arrelament en el lloc. Perquè, com la casa de Zaqueu, els monestirs som cridats a ser llocs de diàleg i de trobada, llocs estables en els quals, gràcies als miralls de la pregària i de la vida fraterna, els homes i dones d’avui que hi passen, puguin aprendre a contemplar la seva pròpia realitat en el rostre i en la mirada de Jesús. Pau VI ens cridava a defensar, sostenir i santificar l’Església. La defensem amb el diàleg amb la cultura, la sostenim amb la nostra pregària, la santifiquem amb la nostra vida fraterna. Demanem-le la força en aquesta Eucaristia!

divendres, 3 de juliol del 2015

Homilia, El dubte de la fe

SANT TOMÀS, APÒSTOL
Ef 2,19-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Jo 20,24-29


L’escena que acabem d’escoltar és com la culminació, el punt d’arribada, de tot el quart evangeli. De fet, l’evangeli de Joan s’acabava ací, abans que hi fos afegit el capítol 21 de la pesca miraculosa que se centra en les figures de Pere i el deixeble estimat.

Tomàs som tots. Tu i jo, els lectors de l’evangeli, els qui volem seguir Jesús, els qui volem creure en ell. Un evangeli que ens proposa precisament una pedagogia, un itinerari de la fe. Per a la comunitat actual del deixeble estimat, i també per a la nostra, la fe és l’únic accés possible a Jesús. Tu, i jo, en Tomàs, no hi érem quan Jesús vingué a trobar els seus amics la tarda del diumenge de Pasqua. Tu, i jo, amb Tomàs, som els de l’octava de Pasqua, això és, els d'avui, els d'ara, que necessitem ser acollits per una comunitat, l’església, per a poder reconèixer Jesús i acollir-lo al nostre torn en el dinamisme de la fe.

La comunitat ens brinda uns mitjans per accedir a Jesús des de la fe. Són els sagraments, a través dels quals el podem tocar, i se’ns fa actual la seva realitat de glòria i de resurrecció. Són les marques del costat i de les mans i dels peus de Jesús. Unes marques glorioses, que perduren sempre en l'Església, sagnants i lluminoses. Ara mateix, si llevéssim les tovalles de l’altar, les podríem contemplar aquestes cinc marques, humides encara de l’oli consagrat, en la pedra que és Crist. Així, a través de l’altar, en el pa i el vi que ens hi són oferts, tenim accés al cos mateix i la sang mateixa de Jesús que són la penyora de la vida.

Tot això és Tomàs, la seva confessió després d’un llarg camí, el mateix camí de la mare i els germans de Jesús, de Nicodem, de la dona samaritana, del paralític de la piscina probàtica, del cec a la font de Siloè, de Llàtzer, de Marta i Maria, el camí de tots i cadascun dels seus deixebles. Tot això és Tomàs en la seva confessió «Senyor meu i Déu meu!».

També nosaltres, per Jesucrist, hem entrat a formar part de l’edifici espiritual de l’església. La fe amb el seu dinamisme sacramental s’esdevé en l’àmbit de l’Esperit. La carn, ho sabien prou bé Nicodem i els oients de la sinagoga de Cafarnaüm, no serveix per res.

Renovem, doncs, la nostra fe i la nostra vida espiritual en aquest dia joiós, tenyit de vermell, que ens retorna la festa de l’apòstol Tomàs. Una festa amb ressons de Pasqua, amb esclats de ciri pasqual. I serem feliços, perquè, tot creient en Jesús, el veurem i el tocarem. Amén.

diumenge, 21 de juny del 2015

Des del monestir

FOUNTAINS ABBEY

Les seves ruïnes es drecen majestuoses sobre una catifa teixida amb la incomparable gespa anglesa, retallades contra el cel. Hi és tot, l’església amb el seu atri delicat, la nau dels conversos, el claustre, la cuina i el refetor, la sala capitular... No costaria gaire refer-ne els murs i cobrir les desolades naus amb voltes de creueria. Fa poc hi he passejat, gràcies a l’street view del Google. Tot i ser cistercenc, m’impressiona comprovar, sobre el plànol, la fidelitat amb què els meus venerables i venerats antecessors construïen i distribuïen les estances monàstiques segons l’anomenat pla tipus cistercenc.

Passejant, i somniant també una mica, per entre aquestes ruïnes virtuals, no m’he pogut estar de pensar que les nostres comunitats, els nostres monestirs, i en general això que en diuen vida religiosa, i menys encertadament vida consagrada, es troba en un estat similar al d’aquestes ruïnes. Els fonaments i l’arrencada dels murs encara són prou sòlids, però ja no hi ha cobertes, i els espais són buits, poblats només per les velles ombres del passat.

En faig l’experiència, en la meva pròpia comunitat, en mi mateix, i també una mica, pel que deixa traspuar, en la vida religiosa en general: una certa falta d’identitat, una certa desorientació, potser el cansament d’unes institucions que ja no responen als reptes actuals perquè van ser creades per a respondre a uns altres reptes i a uns altres temps. El que més em preocupa és la distància de moltes de les nostres paraules i actituds respecte de les intuïcions fonamentals de Jesús a l’evangeli.

Tanmateix, viure a la intempèrie, sense cobertes, em sembla que ens va bé, ens ajuda; si més no, l’aire fred que regolfa pels finestrals desmantellats ens deixondeix i ens revifa. I a la nit podem contemplar les estrelles, i durant el dia el cel blau apedaçat de núvols, sense obstacles, fins a l'embriaguesa dels ulls. El despullament absolut de les parets i el silenci dels espais poden conduir-nos de nou a l’essencial.

Amb motiu d’això que en diuen l’Any de la Vida Consagrada veig que tendim una mica a mirar-nos el melic. Em sembla que la nostra mirada hauria de ser més humil i, per això, també, més realista.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1865, 21 juny 2015

dilluns, 1 de juny del 2015

LA VINYA DE L’AMIC I DE L’AMAT
Una lectura d’Isaïes 5,1-7


Introducció

a) Nabí

En la nostra darrera lectura de la Bíblia, quan vaig comentar la troballa del llibre de la Llei per part del rei Josies en unes obres de restauració fetes al temple (He trobat el llibre de la Llei, Revista Poblet 49[2014]15-24), abordàvem la figura del profeta com a instància necessària d’actualització i d’interpretació de la paraula continguda en la Llei, en la Torà. Una paraula com adormida en el llibre que espera que algú la desvetlli amb el diàleg que suscita la lectura. La paraula és tan desconcertant, que ha de ser interpretada, actualitzada en el moment concret, en la vida, en la història, en la circumstància d’avui. És sempre una paraula actual, mai una paraula del passat.

Voldria entrar en la lectura d’un text d’un profeta, i serà de la mà del primer dels grans profetes d’Israel, potser el profeta per excel·lència, i molt estimat a més per la tradició cristiana, en tant que els seus oracles apunten, dreturers, a la figura realitzada del Messies d’Israel en Jesucrist. Es tracta d’Isaïes.

Què vol dir «profeta»? És un terme grec (prophetes) que fa referència al verb parlar. A l’original hi ha un terme hebreu peculiar, «nabí», i que per a nosaltres pot resultar familiar ja que és el títol d’un poema important de Josep Carner sobre el profeta Jonàs. Nabí es pot traduir per portaveu. El profeta, doncs, és algú que parla per un altre, en nom d’un altre. Que deixa la seva boca a un altre, que fa de boca d’un altre. És significatiu aquest verset del llibre de l’Èxode: «Ell (Aaron) parlarà al poble en lloc teu (Moisès); ell et farà de boca i tu li faràs de déu» (Ex 4,16).

A la Bíblia el profeta és la boca de Déu. Per això el profeta no pot dir altra cosa que allò que Déu li encomana de dir. El profeta és l’home de la paraula, l’home que es troba encadenat, forçat per la paraula viva de Déu: «m’has forçat, m’has violat, i m’he deixat seduir» exclamarà Jeremies (20,7). Hi ha una expressió, en els llibres profètics, que ajuda a entendre aquesta dimensió; molts dels oracles dels profetes comencen així: «I la paraula del Senyor fou —s’esdevingué— en el profeta...» (vegeu, per exemple, Osees 1,1). Una paraula que advé al profeta, que surt a trobar-lo en el seu moment concret, en la seva història personal i col·lectiva i que el compromet per sempre més en una missió de servei a aquesta paraula, arrencant-lo de les seves seguretats: «Amós va respondre [al Senyor]: “Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes. Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: ‘Vés a profetitzar al meu poble d’Israel’.”» (Amós 7,14-15).

Aquesta paraula articula l’aliança, el diàleg de Déu amb el seu poble, i ha de ser sempre actualitzada, interpretada, recordada. El terme «dabar», paraula, en hebreu, designa una paraula que fa el que diu, una paraula-esdeveniment. El profeta fa de mitjancer entre Déu i la realitat, és per la mediació del profeta, però només per iniciativa de Déu, que la paraula advé en la realitat i es fa història, diàleg de Déu amb els homes.

El profeta també se’l vincula amb la visió. La visió és una altra forma de paraula. La visió no deixa de ser una paraula escenificada, teatralitzada, dramatitzada. Paraula i visió no es poden deslligar en el món del profeta: s’enriqueixen i s’interpreten mútuament, interactuen de manera constant. El llibre d’Isaïes comença amb aquesta expressió: «Visió d’Isaïes, fill d’Amós, que va veure sobre Judà i Jerusalem, en temps...» (Is 1,1). La visió haurà de ser interpretada per la paraula i desvelar així el seu sentit, el seu missatge.

Els contemporanis de Jesús el van entendre a ell i la seva missió en la línia del profetisme d’Israel. Jesús era per a ells algú que venia de part de Déu, ple d’autoritat, en qui la paraula de Déu ressonava actual, nova, plena de vida i de felicitat. Tanmateix, Jesús no pot ser reduït a un mer profeta, en tant que ell és la mateixa Paraula de Déu encarnada, concretada, feta història, feta carn, sense cap altra mediació. Ell és la paraula, i no la boca per on arriba la paraula.

Els profetes ens vénen a trobar al bell mig de la Bíblia hebrea, fent com de frontissa, de pont, entre la primera secció (la Torà o Pentateuc) i la tercera, els Escrits. Els Escrits fan referència a l’àmbit del culte (els Salms), i a l’àmbit de la realitat quotidiana i profana en general (Proverbis, Càntic, Ester...) com a lloc d’encontre i de diàleg amb Déu, un Déu implícit que cal cercar. Els Profetes incideixen més plenament en el marc solemne de la història del poble, del seu itinerari col·lectiu, de la seva manera concreta —política— d’encarnar el projecte de Déu. Això vol dir, que la profecia és una instància decisiva a l’hora d’articular correctament l’Aliança, el diàleg volgut per Déu, tant en la història col·lectiva, en el projecte polític, com en la configuració de la realitat quotidiana, en el dia a dia al campament o a la ciutat. Ens anirà bé saber que Moisès, el portaveu de la Torà, és anomenat per la tradició també profeta: «no hi hagué mai més a Israel cap profeta com Moisès, que conegués el Senyor i el tractés cara a cara» (Dt 34,10). La Torà, doncs, el projecte amorós de Déu, se’ns comunica per la boca del profeta, que és també el portador de la identitat d’Israel: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra» respondrà el profeta Jonàs en ser preguntat per la seva identitat, pel seu origen, pel seu poble (Jonàs 1,9).

b) Isaïes

És un profeta del regne del Sud, de Judà, i més concretament de Jerusalem, amb entrada franca a la cort reial i al temple. La seva vocació s’esdevé justament en el context de la litúrgia del temple, entre núvols d’encens i aclamacions de serafins. Vegeu-ho al capítol 6, un text impressionant i bell, que val la pena llegir o rellegir. És en l’àmbit de la litúrgia, del culte, que la paraula se li torna esdeveniment i l’empeny a la missió de denunciar la infidelitat del poble d’Israel a aquesta paraula, en un context històric molt concret, que podem delimitar: 740-698 aC, durant els regnats d’Ozies, Jotam, Acaz i Ezequies, reis de Judà, època de fortes convulsions polítiques, de joc d’aliances entre nacions, de crisi, en definitiva.

Isaïes, en efecte, va passar la vida al centre mateix de la vida d’Israel, al centre polític, religiós i cultural de Jerusalem, i no en un poblet rural, com el seu contemporani Miquees, o com Amós. El nom d’Isaïes significa «Déu (el Senyor, Jahvè) salva», un nom que conté la mateixa arrel del nom de Josuè (el primer dels profetes anteriors), del nom d’Osees (el primer dels dotze profetes menors), o del nom del mateix Jesús de Natzaret, que culmina, superant-la, tota missió profètica a Israel. El nom ens aporta una pista valuosa i significativa: designa el profeta com a testimoni de la salvació de Déu, com a paràbola d’aquesta salvació que passa sempre per un judici de la història —ho veurem particularment en el nostre text—. Una història de la qual Isaïes té, per la seva posició, una visió privilegiada.

L’obra d’Isaïes, tanmateix, en llibre actual que designem per aquest nom (66 capítols), ultrapassa la biografia del seu autor, del personatge històric Isaïes, i va molt més enllà en la història, fins a l’època de l’exili i, encara més enllà, del retorn del poble a la seva terra. Es tracta d’una escola que ha rebut l’heretatge espiritual i literari del profeta, i que en va rellegint els escrits i el missatge ampliant-los i actualitzant-los en noves circumstàncies històriques, sempre en àmbits molt relacionats amb el culte, destacant amb força la primacia de Déu com a punt de referència absolut de la vida de la comunitat creient. Així, literàriament, parlem d’Isaïes (o primer Isaïes), que és estrictament l’obra d’Isaïes (capítols 1-39), que abasta el període històric que hem indicat abans, d’un segon Isaïes (capítols 40-55), que fa referència a l’època de l’exili, i d’un tercer Isaïes (capítols 56-66), que aborda els problemes suscitats pel retorn dels israelites a la seva terra. És un exemple eloqüent d’aquest treball redaccional, de lectura i relectura, que hi ha darrere de tota la Bíblia, quasi sempre fruit de la reflexió no tant d’un individu aïllat com d’una comunitat de fe, d’una escola que llegeix, medita i viu la Paraula de Déu.

Personalment, m’imagino aquestes escoles de lectura situades dins el recinte del temple, en l’època del postexili, quan Israel es va configurant a si mateix com el poble de la Torà i de la Lloança, centrat en la meditació del text, una meditació escolar, rabínica, però també litúrgica, sacerdotal, proclamada en el culte. Així es va formant el llibre de la Bíblia, i aquestes escoles profètiques hi tenen un gran paper, amb la missió de relligar, interpretar, actualitzar, donar nova vida a les velles tradicions. Una escola, en el cas d’Isaïes, o de Jeremies, o d’Ezequiel... que ha rebut l’empremta indeleble del profeta concret, històric que hi ha l’origen, i que en perpetua la missió i la paraula. Una paraula que ha calgut anar desplegant al llarg de la història, en el temps de la desfeta, en el temps de l’exili, i ara, en el temps del retorn.

1. Lectio: Isaïes 5,1-7

1 Deixeu-me cantar una cançó en nom del meu amic.
És la cançó del meu amic i de la seva vinya:
El meu estimat tenia una vinya en un turó molt fèrtil.
Va remoure la terra, tragué les pedres i va plantar-hi ceps triats.
Al bell mig hi construí una torre de guàrdia i va excavar-hi un cup.
N’esperava bon raïm, però ha sortit agre.
Doncs bé, gent de Judà i Jerusalem,
feu de jutges entre jo i la meva vinya.
Què més podia fer que no li hagi fet?
N’esperava bon raïm; per què surt agre?
Ara, doncs, us faig saber què faré amb la meva vinya:
n’ensorraré la paret perquè la puguin esbrotar;
li derrocaré la tanca i que la gent la trepitgi.
La convertiré en terra erma:
no l’esporgaran ni la cavaran,
hi creixeran espines i esbarzers.
Manaré als núvols que no li donin mai més pluja.
La vinya del Senyor de l’univers sou vosaltres, poble d’Israel.
Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta.
El Senyor n’esperava justícia, i pertot veu injustícies;
volia misericòrdia, i tot són misèries.

Es tracta d’una paràbola. D’un cant poètic, d’una cançó (shir). La paràbola, en la línia sapiencial més pura d’Israel, és un filó literari que, com bé sabem, Jesús explotarà sovint al servei de la seva predicació del Regne. Els profetes solen proclamar directament la paraula del Senyor en forma d’oracles molt clars, ja sigui de to admonitori o condemnatori, consolador o esperançador... segons els contextos. Quan utilitzen el gènere de la paràbola, menys comú, és que volen expressar un missatge important, un missatge que requereix una interpretació. El profeta Natan va recriminar el crim del rei David —quan va fer matar el seu soldat Uries per poder fruir lliurement de la seva esposa Betsabé, la futura mare de Salomó— amb una paràbola, la del pobre que posseïa una sola ovella, i la del ric que la va fer matar per obsequiar el seu amic, quan ell podia triar-ne entre els seus nombrosos ramats (2 Samuel 12,1-7). David es va identificar amb el ric sense entranyes —ell havia robat la dona d’un pobre soldat fidel—, i va iniciar un procés seriós de conversió. Isaïes vol arribar a l’arrel mateixa de la infidelitat del poble d’Israel que ha oblidat les paraules de la Torà, les pautes de l’aliança, del projecte de Déu, un projecte que la paràbola insinua com una història, un diàleg amorós entre l’Amic (Déu) i l’Amat (el poble).

La paràbola descriu la iniciativa de Déu, que és qui planta la vinya i en té cura. I amb la iniciativa, descriu també el projecte, allò que Déu n’espera: raïms, que són el símbol de la joia, els fruits de l’amor. Estem en un llenguatge molt, molt proper al del Càntic dels Càntics, on també es canta una història d’amor entre amic i amat enmig de vinyes i jardins. La vinya no ha complert les expectatives del vinyater, i aquest decideix abandonar-la a la seva sort. A partir d’ara ja no en tindrà més cura. La deixarà indefensa a mercè de totes les malvestats. Al capdavall, el judici de Déu sobre la història decidirà la sort (l’èxit o el fracàs) de la plantació del Senyor. La paràbola es resol ella mateixa aportant la solució de l’enigma: «la vinya del Senyor de l’univers sou vosaltres, poble d’Israel». Ara sabem que l’Amic (o l’Amat) és el Senyor, i que l’Amat (o l’Amic) és el poble d’Israel. «Aquest home —deia Natan a David— ets tu» (2 Samuel 12,7). Potser més que d’una paràbola hauríem de parlar d’una al·legoria. La paràbola suggereix, l’al·legoria identifica: «la vinya del Senyor de l’Univers és el poble d’Israel», «aquest home ets tu».

El llenguatge del text ens resulta molt familiar, molt quotidià. Però, a més, per al món de la Bíblia, la imatge de la vinya té un gran poder simbòlic, en tant que designa el poble com a plantació estimada del Senyor, de la qual ell té cura, cridada a donar els fruits de la Torà, que són els fruits de la justícia i de la veritat segons Déu. Així, a Gn 9,20, se’ns diu que Noè, que va ser el primer a conrear la terra, va plantar una vinya. A 1 Reis 21,1, la vinya de Nabot, objecte de la cobejança del rei Acab, designa l’heretat de Nabot, la seva part en la terra promesa com a membre del poble de l’Aliança, allò que l’identifica com a destinatari de la promesa divina. I al Càntic dels càntics, l’estimada (Israel) és comparada a una vinya de la qual l’estimat (el Senyor) deleja assaborir el fruit, els raïms (o pits) (Ct 1,6).

Parem esment, doncs, en aquest text. És com una font que fa aparèixer a la superfície del text un filó molt fecund i amagat, un corrent d’aigua viva que recorre tota l’Escriptura, i que retrobarem en llavis del mateix Jesús (Joan 15).

2. Meditatio

La paràbola o al·legoria, la cançó (com la designa la Bíblia, amb el terme shir), evoca poderosament la ciutat de Jerusalem, amb les seves muralles i el temple (la torre i el cup) al bell mig, dalt d’un turó elevat, des d’on pot veure i ser vista. En efecte, la ciutat i el temple, idealitzats moltes vegades pels profetes (cf. Ezequies 40-47), o el mateix Isaïes (c. 54), fins arribar a la visió de l’Apocalipsi (21-22), resumeixen allò que és per a Déu el poble d’Israel: un espai ben delimitat, enmig de la realitat profana i de la història, on es realitza el veritable culte al Senyor i es viu segons la seva Llei, cridat a escampar arreu els seus fruits com a llavor de vida i de benedicció. Aquest espai, situat dins la realitat, i en la història, és un signe del Regne, de l’Espai en majúscules, o potser millor del no espai, de la utopia del Regne, com a realitat alhora present i absent.

Déu planta la vinya, concreta el seu projecte —que ha de ser viscut en la ciutat, és a dir, comunitàriament—, i el confia mitjançant la Torà al seu destinatari, amb el qual vol entaular un diàleg, i es queda esperant: «n’esperava bon raïm». Aquesta espera de Déu fa possible la llibertat de l’home, fa possible el diàleg d’amor entre l’amic i l’amat, un diàleg que es pot o no donar, depenent de la llibertat de l’home. Hi ha una altra paràbola, a l’evangeli de Lluc, que parla també de l’espera d’un pare, que surt cada dia a la porta a esperar el retorn del fill (Lluc 15,11-32). L’espera de Déu podria ser definida com una categoria teològica i antropològica alhora, en la qual entenem el misteri de la Creació, i en ella, de la història i el camí humans. És en aquesta espera que es decideix la resposta de l’home al projecte de Déu, que aquell ha d’assumir lliurement i responsablement: «n’esperava bon raïm, però ha sortit agre». Somniava per a vosaltres un projecte fonamentat en la justícia i la misericòrdia com a concreció de la meva Llei, però vosaltres heu triat de viure en la injustícia i en la misèria, això és, en la negació radical del meu projecte.

El profeta, que anirà seguint aquest diàleg entre el projecte de Déu i la llibertat de l’home a través dels esdeveniments polítics que afecten la història contemporània dels regnes d’Israel i de Judà en els anys que li toca viure, interpreta el fracàs final d’aquesta història (l’exili del poble i la pèrdua de la seva autonomia política) com la resposta de Déu a aquest fracàs. És un càstig, en aparença, però que apunta a la correcció, a la conversió, a la restauració del poble, al redreçament dels seus camins. La paràbola ho planteja com una possibilitat per al futur: «Ara, doncs, us faig saber què faré amb la meva vinya: n’ensorraré la paret perquè la puguin esbrotar; li derrocaré la tanca i que la gent la trepitgi. La convertiré en terra erma: no l’esporgaran ni la cavaran, hi creixeran espines i esbarzers. Manaré als núvols que no li donin mai més pluja». L’espera de Déu determina sempre el present en funció d’un futur, i en aquest futur, que és el lloc del judici de Déu, hi ha contingut com a possibilitat, és més, com a do, el Regne, la utopia del Regne. Entre Déu que inicia el diàleg amb la Creació i amb la història humanes, i aquesta utopia, hi ha el camí de la llibertat de l’home.

La imatge agrícola suggereix que, al capdavall, tot depèn de Déu, si bé aquesta dependència radical a la seva providència, que fa madurar el seu projecte, no nega mai la llibertat humana, la possibilitat de donar raïms agres, o dolços, és clar. Però és Déu qui rega, qui fa créixer, qui esporga i que recull el fruit: «Només compta Déu, que fa créixer», dirà Pau (1 Corintis 3,7).

Contemplatio

2 Aquell dia, entoneu la cançó de la vinya deliciosa:
3 «Sóc jo, el Senyor, qui la guarda i qui la rega sovint.
La vetllo de nit i de dia perquè no se n’apoderin.
4 Ja no estic indignat contra ella:
si hi veiés espines i esbarzers,
els faria la guerra fins a calar-los foc.
5 Però qui vulgui la meva protecció,
que faci la pau amb mi. Cert, haurà de fer amb mi la pau!»
6 Temps a venir, el poble de Jacob arrelarà,
Israel florirà, traurà brotada, i el món s’omplirà dels seus fruits.

(Isaïes 27,2-6)

La cançó de la vinya de l’Amic i de l’Amat no concloïa a Isaïes 5,7. Té un final inesperat. En realitat, la cançó és tota la història del poble, la història d’aquesta llibertat que camina agombolada per l’espera del Senyor. I aquesta espera és la possibilitat de «fer la pau» amb Déu, de reprendre el diàleg amb ell, de recuperar les notes de l’amistat que fan la bella melodia de l’amor.

La paràbola de la vinya de l’Amic i de l’Amat ens ofereix una clau de lectura no únicament de la història del poble d’Israel, ans de la nostra pròpia història, en l’àmbit més personal que no podem deslligar del col·lectiu: de la família, de la comunitat, de l’església, del poble...

Com a cristians som cridats a viure el projecte de Déu de construir una ciutat, una comunitat que sigui testimoni de la primacia que Déu ha de tenir en la nostra vida i en la nostra història —és la torre plantada al bell mig de la vinya, símbol del culte profètic que s’eleva a les altures—, amb el seu contrapunt, que és el cup, símbol de la intimitat, del lloc on Déu se’ns dóna com a most dolcíssim, és a dir, com a experiència d’amor i d’amistat. Aquesta experiència, la del Déu experimentat en el silenci del propi cor i en la tasca comuna de construir la ciutat, ha de superar les muralles de la ciutat i vessar-se pel món en forma de fruit, de benedicció, de possibilitat de nova vida. Sí que caldrà enderrocar les muralles de la ciutat, quan haguem fet l’experiència de la intimitat amb Déu, per tal de poder acollir la humanitat sencera i cridar-la a compartir amb nosaltres el projecte de la ciutat.

Jesús, en la seva predicació, recull la mateixa imatge, i fa un pas important. S’identifica ell mateix amb la vinya, amb el cep —amb el projecte de la ciutat de Déu—, però no ell tot sol, sinó amb les sarments, que som tots nosaltres.

«Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. 2 Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. 3 Vosaltres ja sou nets gràcies a la paraula que us he comunicat. 4 Estigueu en mi, com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. 5 Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. 6 Si algú no està en mi, és llençat fora i s’asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. 7 Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. 8 La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus» (Joan 15,1-8).

Els Pares de l’Església han imaginat Jesús com el cep, com el raïm premsat a la premsa de la creu per tal de vessar arreu el bon vi, el vi nou, el vi millor de les seves noces amb la humanitat, del seu cant d’Amic a l’Amat: «Qui és aquest que ve d’Edom, que arriba de Bosrà amb el vestit vermell? —canta Isaïes més endavant—. Duu una roba esplèndida i avança segur de la seva força. “Jo sóc el qui proclama la justícia, el qui lluita per salvar.” Per què, doncs, és vermella la teva roba i duus el vestit com qui ha trepitjat raïm? “He trepitjat tot sol el raïm del cup, cap poble no m’ha ajudat. Els he trepitjat encès de furor, els he premsat ple d’indignació; em saltaven els esquitxos a la roba i en porto tacat tot el vestit. Duia al cor el dia de fer justícia, havia arribat l’any de la redempció. Mirava, i ningú no m’ajudava, he vist sorprès que ningú no em sostenia. Però el meu braç m’ha donat la victòria, m’ha sostingut la meva indignació”» (Isaïes 63,1-5).

A la creu, Jesús —que havia canviat l’aigua de Canà en bon vi— canvia la justícia de Déu en misericòrdia, la seva indignació en tendresa que s’escampa com una rosada de perdó.

Paradoxalment aquesta vinya —la creu— arrela i floreix fora de les muralles de la ciutat de Jerusalem. Jesús és crucificat fora, prop de les portes de la ciutat, com a signe fefaent, posat davant de tothom, d’aquesta obertura radical del projecte de Déu: «Jesús, per santificar el poble amb la seva sang, va patir fora de la porta de la ciutat» (Hebreus 13,12). La mort de Jesús esberla totes les muralles, alhora que esquinça el vel que separava el sagrat del profà.

Però tot seguit hi ha un camí de retorn a la ciutat. Els apòstols, un cop el Senyor s’ha enlairat davant d’ells després de la resurrecció, han de tornar-hi per tal de reprendre i encarnar el projecte de la vinya, la tasca de la ciutat, la cançó de l’amic i de l’amat (cf. Lc 24,52 i Ac 1,12). Ara amb una novetat immensa i insòlita: la nova saba que corre pel tronc i les sarments del cep, de la vinya, i que es vessa abundant per omplir els cups de la ciutat, és la mateixa sang de Déu!

Oratio

Us proposo de fer pregària d’aquesta bella lectura a partir d’un salm, que rellegeix i contempla la preciosa paràbola d’Isaïes, i ajuda a encarnar-la i a viure-la d’una manera més personal. És un fragment del salm 80:

Salm 80,8-20
Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada i serem salvats.
9 Una vinya vas portar d’Egipte;
per plantar-la, tragueres els nadius.
10 Li havies deixat el terreny net,
va arrelar-hi, va omplir tot el país.
11 La seva ombra cobria les muntanyes,
el seu brancatge, els cedres més alts;
12 els seus sarments s’estenien fins al mar,
els seus rebrots, fins al Gran Riu.
13 Com és que has derrocat la seva tanca
perquè en prenguin el raïm els vianants?
14 Hi entren els senglars a devastar-la
i les malures dels camps la devoren.
15 Déu de l’univers, torna, esguarda des del cel i mira,
vine a visitar aquesta vinya,
16 el rebrot que la teva mà havia plantat,
el fill que havies enfortit.
17 Una mirada teva d’amenaça,
i ni rastre quedarà dels qui la tallen i la cremen.
18 Que la teva mà reposi sobre l’home que hi ha a la teva dreta,
el fill d’home a qui tu dónes la força.
19 No ens apartarem mai més de tu;
dóna’ns la vida i invocarem el teu nom.
20 Senyor, Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada i serem salvats.

El salm evoca bellament, una altra vegada amb la imatge de la vinya, la realitat del poble d’Israel, que s’estén geogràficament fins al mar (Mediterrani), des del Gran Riu (l’Eufrates). És el lloc, cridat a esdevenir el no lloc i la utopia del Regne, mitjançant l’enderrocament de les muralles, cosa que, d’entrada, és un fet negatiu, ja que porta a la destrucció de la vinya. Però en l’espera de Déu, aquesta destrucció —l’exili del poble d’Israel— està prenyada de la possibilitat del retorn, de la represa, d’un nou diàleg en definitiva. El salm evoca encara una figura nova, de la qual no podem prescindir mai en la realització del projecte de Déu, que és la del Messies: «Que la teva mà reposi sobre l’home que hi ha a la teva dreta, el fill d’home a qui tu dónes la força». És Jesús qui inaugura el camí del retorn.

«Déu de l’univers, torna, esguarda des del cel i mira, vine a visitar aquesta vinya, el rebrot que la teva mà havia plantat, el fill que havies enfortit». La força de la pregària ens ajuda mentre fem el camí penós des del lloc cap al no lloc, des de les nostres instal·lacions cap a la desinstal·lació del Regne que ve a trobar-nos. També ens situa, aquesta pregària, d’una manera realista, en la justícia i la veritat de la nostra condició d’homes i dones en relació a Déu. És per això que em plau acabar amb unes paraules, que també contenen una pregària, del papa Benet XVI, del dia que el varen elegir papa (19 abril 2005), dites humilment i senzillament des del balcó de Sant Pere, des del cor de la ciutat cap als afores:

«Estimats germans i germanes. Després del gran papa Joan Pau II, els senyors cardenals m’han elegit a mi, un humil i senzill treballador a la vinya del Senyor. Em consola el fet que el Senyor sap actuar fins i tot amb instruments insuficients i, sobretot, em refio de la vostra pregària. En la joia del Senyor ressuscitat, confiats en el seu ajut permanent, caminem endavant. El Senyor ens ajudarà, i Maria, la seva Mare Santíssima, estarà sempre al costat nostre. Gràcies».

No ho deia perquè sí, el papa. La seva renúncia valenta i responsable serà el segell que autentificarà aquestes paraules, en l’espera joiosa de Déu, el Vinyater amorós, i donant-nos l’exemple de l’home que se sap situar correctament en la realitat per deixar que Déu sigui Déu i actuï el seu projecte.

«No ens apartarem mai més de tu;
dóna’ns la vida i invocarem el teu nom».

Publicat a la Revista Poblet, n. 30, juny 2015

dijous, 21 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIJOUS VII DE PASQUA

«El motiu de ser acusat és l’esperança en la resurrecció dels morts». Amb una sola frase, i en un moment decisiu —Pau és a punt d’emprendre el viatge cap a Roma— l’Apòstol resumeix el sentit de la seva vida, l’entrellat de la seva lluita, el nucli de la seva fe. Altrament, seria el més desgraciat de tots els homes. Si aquestes soles paraules de Pau valen prou per a originar una discussió teològica, aquestes mateixes paraules han posat el fonament de la nostra esperança i de la nostra alegria.

Tenim un salm per a meditar i assaborir la resurrecció com a experiència de vida i de fe, i és el 15, un salm que cantàvem ja a la Vigília Pasqual, i just l’endemà de Pasqua, el dilluns de l’Octava. Un salm que posem en boca de Jesús, i que ens ajuda a endinsar-nos en el misteri de la seva intimitat amb el Pare. Un salm entranyable, que ens parla de Déu com a felicitat i refugi, com a heretat i possessió, com a calze, això és, com a destí i horitzó, amb el vi deliciós com símbol de l’amor i de la festa de Déu. Jesús sempre té present el Senyor, el seu Pare, el sap sempre a la dreta, com a força i ajuda, i també com a paraula de saviesa, com a guia pel camí, com a punt de referència.

Déu és sobretot per al salmista l’esperança de la vida, la seguretat més enllà de la mort, la festa i la joia per al cos i per al cor, per a tota la realitat humana. És la meta del seu camí, un camí que, guiat per Déu, és capaç de foradar la tenebra de la mort i d’anar més enllà, fins al país de la vida: «M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència».

Aquesta vida de Déu que vol ser compartida i que en Jesús es desborda per a tots, es resol en una paraula, amor. L’amor amb què Déu estima Jesús, i l’amor amb què Jesús estima el Pare, la donació i l’acolliment, és l’amor que ens abraça tots, que ens aplega en la unitat, que ens fa poble en camí, que supera les divisions i les fosses, tot allò que ens separa. Sempre que siguem sincers, és clar, a acollir i a donar aquest amor.

dimecres, 20 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIMECRES VII DE PASQUA

«Que siguin u com ho som nosaltres». Jesús prega al Pare per la unitat dels seus deixebles, dels qui el segueixen, dels qui el tenen com a punt de referència, dels qui creuen i confien en ell. I ell mateix els presenta el mirall on s’han de mirar per forjar, per aprendre aquesta unitat. No es tracta d’un simple desig de Jesús, d’un somni benvolent. No. Es tracta d’un veritable projecte, d’una tasca, d’un camí que confia als qui el segueixen.

La vida mateixa de Jesús ha estat un mirall de la unitat de la Santa Trinitat, una unitat en la diversitat, una unitat apresa i assumida també a partir del distanciament i del conflicte. Una unitat que és en realitat comunió i amistat. Recordem el crit de Jesús a la creu previ a l’al·leluia pasqual: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?». D’aquest crit esquinçat en brolla la unitat i aquella pau que el món no pot donar. És la Pasqua de Jesús que tot just acabem de celebrar.

Una unitat que brolla de la donació i de l’acolliment. En la Santa Trinitat el Pare és Donació, i el Fill Acolliment; i aquest dinamisme de donació i d’acolliment és l’Esperit, forjador de tota unitat, font de comunió i d’amistat.

Jesús ens convida a ser u així, d’aquesta manera, com un aprenentatge de donació i d’acolliment, en un àmbit de gran llibertat, que és igualment àmbit de l’Esperit. A ser u nogenysmenys com Déu és u en la diversitat, la donació i l’acolliment de les tres Persones.

Hem de mirar, encara, la vida de Jesús, el seu donar-se i el seu acollir concrets, l’acolliment de l’altre en la seva diversitat i en la seva unicitat com a persona estimada i volguda per Déu: el paralític, la samaritana, la dona encorbada, el leprós, el cec, el publicà, l’adúltera...

No es tracta, doncs, d’un somni de Jesús, que siguem u. Es tracta d’un projecte, d’una tasca, d’un camí. D’una missió, també, per sortir a trobar cada dia el Déu amb nosaltres que se’ns dóna com a salvació i així mateix vol ser acollit. Tanmateix, demanem al Senyor que des de Jerusalem, és a dir, des de la seva glòria, des del seu estar amb el Pare, donant i acollint, desplegui el seu poder i ens aplegui en la unitat autèntica.

dimarts, 19 de maig del 2015

Glosses pasquals

DIMARTS VII DE PASQUA

Juntament amb el salm 46, el 67 és l’altre salm propi de l’Ascensió. L’anem desgranant aquests dies de pregària intensa al cenacle, tot esperant la Promesa del Pare, el seu Esperit consolador: «S’aixeca Déu ... Canteu al Senyor, lloeu el seu nom, deixeu pas al qui té els núvols per carrossa».

El fragment d’avui ens presenta el rostre d’un Déu propici, que té cura del seu poble, de la seva família, en particular dels pobres, dels qui depenen d’ell i ho esperen tot d’ell. És el mateix Déu que encapçala aquesta processó litúrgica evocada pel salm i que simbolitza una mica el camí del poble d’Israel que avança cap a l’encontre amb el seu Senyor i Rei.

Em quedo amb l’expressió d’avui: un «Déu que ens porta», perquè és el Déu que salva i la seva benedicció és font de vida. Déu ens porta, com una mare porta el seu fill. Sabem que ens porta, però ell, el Senyor, ho fa d’una manera discreta, sense forçar els nostres processos, sense violentar la nostra llibertat, la nostra responsabilitat. Hi és, però és com si no hi fos. Acompanya el nostre camí, la nostra història, des d’aquesta absència lluminosa i plena de sentit que s’ha instal·lat al nostre horitzó després de l’ascensió de Jesús. No es tracta, certament, de mirar al cel, sinó a la terra, i de caminar tocant de peus a terra, però amb aquesta certesa: l’absència de Jesús és la penyora d’una nova presència, la d’aquest Déu salvador, que omple de benediccions totes les coses i, amb l’Esperit promès i concedit com un do a la seva comunitat, fa del nostre món, amb els seus silencis i els seus sons, una paraula eloqüent capaç de guiar-nos i d’instruir-nos.

«Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.

»Beneït sigui el Senyor dia rere dia;
és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre.
Per a nosaltres és el Déu que salva,
que pot rescatar de la mort.»

dilluns, 18 de maig del 2015

Glosses pasquals

DILLUNS VII DE PASQUA

Les Vespres d’ahir acabaven amb aquest cant: «O rex gloriæ, Domine virtutum, qui triumphator hodie super omnes cælos ascendisti, ne derelinquas nos orphanos; sed mitte promissum Patris in nos, Spiritum veritatis, alleluia»: «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat». L’Ascensió del Senyor ens deixa a l’horitzó una promesa i marca l’inici del camí de l’església, una petita comunitat de deixebles, amb algunes dones, entre elles la mare de Jesús, que han d’aprendre pas a pas a relacionar-se amb el Mestre d’una manera nova, a través de la fe i de la confiança.

La promesa del Pare és l’Esperit de la veritat, és a dir, el qui ens ajuda en la nostra recerca de la veritat, pas a pas, mentre ens va desvelant el sentit amagat de totes les coses com a camí cap al Crist.

Aquells creients d’Efes respongueren a Pau «que ni sabien que existís un Esperit Sant». La resposta fins i tot ens fa somriure. El somriure, però, dissimula una de les grans buidors de la nostra església, aquest oblit de l’Esperit de la veritat. Hem absolutitzat tan la verbalitat, la paraula, i la Paraula, que hem passat per alt la veu i el vent que fan possible la Paraula, això és, l’Esperit. La pluralitat, la concordança de la diversitat, la novetat, la imaginació, la música, la gratuïtat, la bellesa... i tants matisos que completen aquesta realitat, l’Esperit.

Jesús ens parla de pau, a l’evangeli, un do que no sabríem deslligar tampoc de l’abundant generositat de l’Esperit. Per a Jesús la pau li brolla del seu estar unit al Pare, de l’amistat-filiació amb el Pare. Per això Jesús no està sol.

Nosaltres ens sentim potser una mica sols, avui, i una mica orfes. I, tanmateix, se’ns invita a reprendre i a renovar la nostra vida en Crist, la nostra amistat-fraternitat amb ell. Esperem la promesa del Pare, invoquem l’Esperit, ell és la mateixa vida que batega en el Fill i en el Pare. En l’Esperit, i només en l’Esperit, és possible el camí de la fe.

diumenge, 17 de maig del 2015

Des del monestir

PASQUA, UNA QÜESTIÓ D’ARITMÈTICA

Sant Agustí, en el seu preciós comentari al salm 150, ens convida a una mena de joc numèric, al qual, certament, no estem acostumats. Afirma que l’ordre dels 150 salms li sembla que conté «el secret d’un gran sagrament». A partir del nombre 150 comença a jugar amb els nombres 15, 50, i 3. 150 és el mateix que 15, segons les regles d’aquest joc. Diu Agustí: el 7 simbolitza l’Antic Testament, en el qual s’observa el dissabte, que significa repòs (el dia 7è), i el 8 el Nou Testament, en el qual s’observa el diumenge, que significa resurrecció (el dia 8è); 7 + 8 = 15. Així doncs, l’ordre dels 150 salms del salteri és una paràbola eloqüent de la unitat intrínseca de l’Antic i del Nou Testament, que es pot resumir com una pujada a Jerusalem. I continua encara amb el nombre 50, referit al temps pasqual. Aquest nombre, diu, conté un gran sagrament, i el Senyor ha volgut dividir-lo en 40 i en 10, ja que el dia 40è de la seva resurrecció se’n pujà al cel i al cap de 10 dies envià l’Esperit Sant. El 40 simbolitza la terra —el temps en què el Ressuscitat convisqué amb els seus a la terra— i el 10 simbolitza l’eternitat. Així el temps pasqual amb els seus 50 dies expressa admirablement la unitat intrínseca entre el cel i la terra, com cantem en el pregó pasqual: «Oh nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba Déu». I resulta, sempre segons Agustí, que aquest nombre 50 la Santa Trinitat l’ha multiplicat per 3. El salteri amb els seus 150 salms és un sagrament del Crist i de la Trinitat, al si de la qual hi ha el Fill, la Paraula, amb la nostra carn.

El misteri de l’Ascensió posa de relleu aquesta realitat: la unitat del cel i de la terra. Jesús està assegut a la dreta del Pare amb una humanitat com la nostra. A Déu no li repugna la nostra realitat. L’assumeix. La història humana esdevé així història divina, la nostra carn, carn de Déu, i la terra atri del cel. La llum de Pasqua és la que es vessa per aquesta esquerda, que ja ningú no podrà tapar, i per la qual també nosaltres podem besllumar la bellesa del cel.

El 40 (la terra) més el 10 (el cel), ens porten a la plenitud del Do, l’Esperit, en el qual confessem aquest Déu que és donació, gràcia, tendresa i misericòrdia infinites. Que sigui així per a tots els qui hem renovat un cop més el misteri pasqual en aquesta sagrada cinquantena que arriba ja al seu terme.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1860, 17 maig 2015