diumenge, 4 de maig de 2014

Des del monestir

SINISTRES O ESPERANÇATS?

Ran de l’homilia del cardenal Rouco durant el funeral d’estat per Adolfo Suárez vaig llegir un article titulat «El cardenal sinistre». «Sinistre» significa literalment «que està a l’esquerra». Què deu tenir el llenguatge que, per qualificar la maldat fa servir un terme que designa l’esquerra? Com a la Bíblia o al Credo, en què «seure a la dreta d’algú» vol dir compartir el seu mateix honor i dignitat, i ser col·locat a l’esquerra és símbol de condemna. Deixem però de banda aquest joc, i tornem al diccionari: «sinistre, que presagia una desgràcia; funest, que porta la mort, una grossa desgràcia». A mi també em sembla sinistre evocar la guerra civil en una homilia com una possibilitat, quasi com una advertència, al cap de setanta-cinc anys.

Una església sinistra. De vegades l’església projecta aquesta imatge: pocs dies després un altre bisbe parlava, també en una homilia, de construir la indissoluble unitat d’Espanya i de l’obligació de donar la vida per la pàtria com a virtuts religioses, com si la unitat d’Espanya fos una institució divina i la sobirania de Catalunya no! Vaig recordar les paraules del papa Joan XXIII, en el seu memorable discurs d’indicció del Concili Vaticà II, Gaudet Mater Ecclesia: «En el quotidià exercici del nostre ministeri pastoral arriben, de vegades, a les nostres oïdes, ferint-les, certes insinuacions d’algunes persones que, fins i tot en el seu zel ardent, manquen del sentit de la discreció i de la mesura. Elles no veuen en els temps moderns sinó prevaricació i ruïna; van dient que la nostra època, comparada amb les passades, ha anat empitjorant; i es comporten com si no haguessin après res de la història, mestra de vida [...]. Ens sembla just dissentir d’aquests profetes de calamitats, avesats a anunciar sempre infaustos esdeveniments, com si la fi dels temps fos imminent».

El papa Francesc no transmet una imatge sinistra de l’església. Amb la seva Evangelii gaudium ha reprès feliçment el fil del Gaudet Mater Ecclesia, i el seu missatge sempre té un to positiu, propositiu i esperançat. És més, respira l’alè d’una gran llibertat. Com Benet XVI quan va anar a València i els profetes de calamitats es pensaven que fustigaria contra la llei que assegurava i protegia la dignitat de les persones homosexuals: no ho va fer, va proposar positivament el missatge cristià sobre la família sense questionar la tasca legislativa dels qui han de governar per a tothom.

La història, no únicament l’església, és mare i mestra. Tenim dues eines, com una lent bifocal, per a llegir-la correctament: la discreció i la mesura. Això és el que hem de fer, aprendre de la història mirant el futur amb esperança, i tenir el coratge d’imaginar i de crear una cosa nova, més que no pas sembrar sospites de malvestats.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1806, 4 maig 2014