diumenge, 28 d’abril de 2013

Des del monestir

CREC EN DÉU ... MARE


A la teologia catòlica li costa acceptar aquesta dimensió de la realitat de Déu. Certament, no forma part explícita de la confessió de la fe de l’Església, però sí que és tasca de tot cristià rellegir i repensar aquesta fe.

Tot el que diem sobre Déu no fa, en realitat, altra cosa que empetitir-lo. Per això els jueus creients ni tan sols pronuncien el seu Nom. Reivindiquem, doncs, la teologia apofàtica com a llindar de qualsevol aproximació, per la fe, a la realitat de Déu. Fins i tot l’expressió «Pare», que forma part de la confessió trinitària, aplicada a Déu, és empetitidora. No n’esgota la realitat ni la identitat. Jesús la va utilitzar des dels paràmetres de la seva cultura, de la societat en la qual, per l’encarnació, el Verb de Déu va voler circumscriure’s. No oblidem, però, que al Nou Testament també les dones són paràbola explícita de Déu: la dona que escombra casa seva (Lc 15,8-10) i la que amaga el llevat en la pasta (Mt 13,33) són expressió de la realitat joiosa de Déu i de la capacitat expansiva del seu Regne, al mateix nivell del pare que surt cada dia al llindar de casa seva per esperar el retorn del fill pròdig (Lc 15,11-32).

Déu és mare. En la càbala jueva hi ha una expressió preciosa d’aquesta realitat. El nom comú de Déu (Elohim), es troba circumscrit per les lletres àlef i mem, que, juntes, fan la paraula mare (em). I les lletres restants del nom de Déu, sumen el mateix que les lletres de la paraula «home» (adam). La imatge de Déu que brolla d’aquesta mística dels nombres és preciosa: un Déu que envolta l’home-dona talment com ho fa una mare amb el fill que porta a les entranyes. La mare cedeix una part del seu espai per a un nou ésser diferent d’ella mateixa, donant-li així la gràcia i la llibertat d’una existència nova. Igualment Déu, en crear el món, va contreure’s, d’alguna manera, per cedir un espai que no era ell mateix a una realitat diferent i autònoma: la Creació. Aquesta contracció de Déu (kenosi) fa possible el diàleg en llibertat que anomenem història de la salvació.

Confessar Déu com a mare és confessar l’àmbit de la tendresa i del diàleg com a indispensables per a l’itinerari de la fe i és situar la dona i l’home en el mateix pla d’igualtat i dignitat en el projecte de Déu.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1753, 28 abril 2013