dijous, 7 d’agost del 2008

Homilia, 7 agost 2008

DIJOUS DE LA SETMANA XVIII/II DURANT L’ANY

Jr 31, 31-34; Sl 50, 12-13. 14-15. 18-19 (R.: 12a); Mt 16, 13-23

«Posaré la meva Instrucció —la meva Llei— en el seu interior, l’escriuré en els seus cors». Partint d’aquestes paraules de Jeremies, el segon dels profetes majors, que ens acompanya aquests dies, proposo algunes meditacions sobre la missió de la profecia en la teologia d’Israel i en la nostra vida de creients. Precisament ahir s’esqueia el trentè aniversari del traspàs del papa Pau VI, a qui devem el missal renovat que tot seguit posarem damunt l’altar i, sobretot, la recuperació abundant de l’Antic Testament en la nostra litúrgia de la missa.

La profecia, segons el que hem escoltat, ha d’ajudar-nos a interioritzar la Llei, la Instrucció, la Paraula de Déu. Ens proposa de fer un camí que va des d’aquelles tauletes de pedra, exteriors, tallades a la pedrera del Sinaí, fins a les tauletes interiors del nostre cor on Déu ha de reescriure per sempre més la seva Paraula. Aquesta serà la garantia del veritable coneixement del Senyor, de la veritable «gnosi», ara que el «gnosticisme» torna a estar de moda, i la garantia de la nostra identitat: «llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble». La Torà, doncs, no pot prescindir de la Profecia. Són dues dimensions complementàries d’un mateix procés espiritual. La Profecia té la missió d’actualit­zar la Paraula de Déu a cada moment de la història, de rellegir-la, de comentar-la per a cadascun de nosaltres; per això, fins i tot físicament, al cor de la Bíblia hi trobem els Profetes, just després dels cinc llibres de la Torà.

Tota la nostra vida, especialment la dels monjos, però també la dels laics i la dels capellans que treballeu al cor de les diverses realitats del nostre món tan complex d’avui, tota la nostra vida és, de part de Déu, ens ho recorda el profeta, una crida a reescriure la seva Llei, la seva Paraula, la seva Instrucció en el nostre cor, al centre mateix de la nostra existència. De fet, pròpiament, el qui l’escriu és Déu. Ben mirat, la nostra feina és més senzilla: consisteix a preparar les tauletes del nostre interior, a fer-les aptes, amb un treball pacient i constant de purificació del cor i de la ment, perquè Déu hi pugui gravar la seva Paraula de foc: «Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm».

La Llei i la Profecia. Però encara hi ha un tercer element complementari i importantíssim en la fe d’Israel i en la fe de l’Esglé­sia, que Crist ha fonamentat sobre la roca de la fe de Pere, que és precisament anomenat per Jesús «fill de Jonàs», això és, fill d’Israel: aquest tercer element és el Culte, la Lloança. La Paraula actualitzada per la Profecia és acollida i viscuda en el Culte: per això hem cantat un salm després de la profecia, per això, tota aquesta litúrgia de la Paraula que estem celebrant, tendeix irresistiblement cap a la seva plenitud, cap a la gran pregària d’acció de gràcies que d’ací uns instants el prevere que ens presideix, en nom de tots, elevarà al Pare.

Que la nostra vida de monjos, i també la vostra, la de tots els qui ens acompanyeu, sigui sempre una vida unificada: la Paraula, la Profecia i la Lloança en una sola ofrena, la del Crist, a la qual ajuntem també la nostra a glòria i lloança de la Santa Trinitat. Amén.