diumenge, 15 de desembre del 2013

Des del monestir

L’HOME DE DÉU, BENET

En un llibre recent: «L’Església davant la cruïlla. De Benet XVI al Papa Francesc», que estem llegint al refetor, Francesc Torralba analitza el llegat de Benet XVI i els reptes del nou pontificat. Aporta claus de comprensió valuoses, que m’han fet pensar i han posat nom a molts sentiments i pensaments que em ronden.

La inflació papal que estem vivint, i que recorda una mica el fenomen Wojtyła, tot i que el contingut és ben diferent, fa eloqüent el silenci humil i discret del papa emèrit que acompanya l’Església amb la seva pregària amatent. Ell que alguna vegada havia manifestat desacord envers l’expressió «Déu-mare» viu ara i exerceix una mena de maternitat delicada i prodigiosa sobre el poble de Déu.

La intimitat de la tardor i de l’Advent em porten a recordar Benet XVI amb afecte. Tinc ben present el dia de la seva elecció. Em va colpir el nom triat: Benet. Tot i haver estat l’home de confiança de Joan Pau II, el nou papa veia i faria les coses de manera diferent. Benet vol dir sobretot tres coses: humilitat i discreció, capacitat de dialogar amb la cultura, i estimació per la litúrgia. La gràcia del nom, en el papa Benet, fructificaria aviat en obres concretes. El recordem presidint la litúrgia, com un humil servidor, sense exercir cap mena de domini sobre el ritu —ho feia notar encertadament en una revista especialitzada un liturgista de casa nostra. El recordem pel seu mestratge, per les seves homilies, adreçades al do més preciós que Déu ens ha fet, que és la capacitat de raonar, d’emparaular la realitat, allò que ens fa ser a imatge i semblança d’Ell. El llenguatge del papa emèrit era clar i alhora bell, lluminós, a l’estil de sant Benet, que «va escriure una Regla per als monjos molt clara de llenguatge i bella per la seva discreció» —ho diu el seu biògraf, sant Gregori. Jo el recordo sobretot per la humilitat amb què feia de papa, sense buscar cap protagonisme, sense gestos aparatosos, sovint només amb un somriure, amb una mirada. És així com es va acomiadar, amb la mirada i el somriure, en la seva darrera i emotiva litúrgia del dimecres de cendra d’enguany.

Aquest home de Déu, Benet, que ha estat el papa emèrit, va donar el seu últim ensenyament amb el document de la seva renúncia, un text cabdal per a l’eclesiologia, que caldrà reprendre i estudiar. Era el fruit madur d’una saviesa profunda viscuda humilment i discretament. Una renúncia que ha obert moltes portes i que ha fet possible aquesta mena de miracle que vivim ara, i que duu el nom d’un altre enamorat foll de Jesucrist, Francesc, que ha fet que fins i tot els detractors papals més acèrrims esclatin en lloances.

Al capdavall, Benet i Francesc, els sants i els papes, són complementaris!

Publicat a Catalunya Cristiana, 1786, 15 desembre 2013