dilluns, 24 de desembre del 2007

Homilia, 24 desembre 2007

Dia 24 de desembre
2Sa 7, 1-5. 8b-12. 14a. 16; Sl 88, 2-3. 4-5. 27 i 29 (R.: 2a); Lc 1, 67-79

«Ha arribat la plenitud del temps. Déu envia el seu fill a la terra», hem cantat al començament amb paraules de Pau als Gàlates (4, 4). Aquesta exclamació fa d’avui, 24 de desembre, vigília de Nadal, un dia tot especial, ple d’expectació i de sant neguit.

En aquest dia, antigament, els monjos, a la sala capitular, a l’ho­ra de prima, escoltaven l’anunci del Nadal, en el cant solemne del martirologi. L’anunci, que nosaltres proclamarem aquesta nit santa, és la narració, joiosa i contemplativa, d’això que hem cantat tan concisament en l’introit. En efecte, amb la calenda de Nadal desgranarem la història de la salvació, des de la creació del món i de l’home i de la dona, passant pel diluvi, la crida d’A­braham, la sortida d’Egipte, la unció de David com a rei, fins arribar al punt culminant d’aquesta història, a la plenitud del temps d’aquesta llarga gestació del Messies d’Israel: «Jesucrist, Déu etern i Fill de l’etern Pare —cantarem—, volent santificar el món amb la seva vinguda, havent estat concebut per obra de l’Esperit Sant, passats nou mesos des de la seva concepció, a Betlem de Judà, neix de la Verge Maria, fet home.»

Bernat, en escoltar fa prop de nou segles aquest anunci, exclamava ple d’admiració: «Un crit de joia ressona avui per tota la terra; un crit de joia i de salvació. Hem escoltat una paraula bona, una paraula de consol, una paraula que destil·la goig, digna de tota la nostra veneració. Jesucrist, el Fill de Déu, neix a Betlem de Judà» (sermó en la vigília de Nadal, I). El nostre temps, el temps humà de la nostra història, és assumit per Déu, en Jesús, l’infant de Betlem. La nostra història humana esdevé també història de Déu. Els nostres camins es troben amb els camins de Déu. El món i la nostra realitat, tan fràgil i trencadissa, són santificats, salvats, per la vinguda de Déu en la nostra carn.

Déu ens visita, germans! Ve per redimir-nos! Beneïm el Senyor, el Déu d’Israel, fidel i compassiu! Advent i Nadal són el temps de la visita de Déu! Preparem-nos-hi, avui, a acollir el misteri d’aques­ta visita! És un misteri digne de tota la nostra veneració!

dijous, 13 de desembre del 2007

Homilia, 13 desembre 2007

DIJOUS II D’ADVENT
Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15

«I ni que no ho volguéssiu creure, Joan és Elies, el qui, segons les profecies, havia de venir». I, qui és Elies? Un profeta de foc, segons el Siràcida, amb una paraula ardent com una torxa. El nom d’Elies vol dir: «El Senyor és Déu», i sabem en efecte, pel llibre dels Reis, que aquesta va ser la missió del profeta: ser testimoni de la primacia del Déu d’Abraham, d’Isaac, de Jacob i de Moisès, el Déu que parlà en el foc de la bardissa i que donà la seva Instrucció, la seva Paraula al poble, al Sinaí. La missió d’anunciar, amb la vida i amb les paraules, que el Senyor, i només ell, és Déu.

Elies, un profeta de foc endut en un carro de foc. Després del seu rapte, és com si tota l’Escriptura bategués sota l’impuls del seu esperit transmès al deixeble Eliseu, en l’espera de l’Adveniment del Messies, el Crist. Elies és també el profeta de l’Advent.

Si Joan és Elies, el profeta designat per a tornar en el temps futur i per a preparar el seu poble per a aquest temps futur i definitiu, si Joan és Elies, vol dir que ens trobem ja en l’acompliment d’aquest temps futur. Joan assenyala Jesús, un de nosaltres, que passa entre nosaltres, i diu: «El Senyor és Déu, és el nostre Déu». En efecte, en Jesús, el futur de Déu és ja un present que salva, que vivifica la història.

Sí, però no, encara no. El camí continua per a nosaltres: el camí de la fe, sovint enmig de foscors. És ben inquietant, cap al final del mateix evangeli de Mateu, l’afirmació sarcàstica d’un dels qui envoltaven Jesús clavat en creu: «Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo». Afirmació que és la resposta al clam de Jesús, «Elí, Elí, Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?», un clam que Déu deixa, de moment, sense resposta.

Creguem-ho, germans, Joan és Elies, el profeta dels darrers temps, de l’expectació acomplerta, el profeta de la definitivitat de Déu.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Conferència: Maria, model de deixebla

MARIA, MODEL DE DEIXEBLA,
EN L’EVANGELI SEGONS SANT JOAN
Monestir de Valldonzella, 12 desembre 2007

Introducció

D’aquella que Elisabet proclamà benaurada per la seva fe (Lc 1, 45), i Jesús benaurada per haver escoltat i fet la paraula de Déu (Lc 8, 21; 11, 28), no podem parlar-ne al marge de l’Escriptura.

Us proposo de seguir breument l’itinerari de la Mare del Senyor a l’evangeli segons sant Joan, on apareix tan sols en dues ocasions: al capítol 2, en l’escena de les noces de Canà, i al capítol 19, en l’escena del Calvari. Al principi i al final de l’evangeli, obrint i tancant el text, com una clau que ens en dóna o ens n’ha de donar el significat. D’aquest recurs retòric se’n diu “inclusió literària” i els autors dels evangelis hi recorren sovint, especialment Joan.

Això vol dir que tot seguint l’itinerari, discret, de Maria pel quart evangeli, tindrem més claus de lectura per a comprendre el mateix evangeli i copsar-ne amb més plenitud el significat.

1. Les noces de Canà (Joan 2, 1-12)

«El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: —No tenen vi. Jesús li respon: —Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora. La seva mare diu als servidors: —Feu tot el que ell us digui. Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. Els diu Jesús: —Ompliu d’aigua aquestes piques. Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: —Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. Ells li’n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: —Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor. Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell. Després d’això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s’hi quedaren uns quants dies».

Amb aquest text comença pròpiament l’evangeli de Joan, després del capítol 1, que fa de pròleg de l’obra: amb el relat d’unes noces, a Canà, amb la presència de la mare de Jesús, Jesús mateix i els seus deixebles. Maria —l’evangeli de Joan no la designa mai amb aquest nom, ans sempre com la “mare de Jesús” o com la “dona”— apareix situada de bon començament en relació a Jesús, però no a Jesús tot sol, sinó a Jesús i als seus deixebles.

Aquest doncs és el punt de vista amb què haurem de contemplar Maria des de la perspectiva de l’evangelista Joan, que és el porta-paraula de la comunitat anomenada del “deixeble estimat”, per a la qual és de vital importància la delimitació i la comprensió d’aquest terme, “deixeble”, per situar-se correctament en el seguiment de Jesús.

«No tenen vi», diu Maria. En els profetes el vi simbolitza la joia del temps i del convit messiànic, la plenitud de la salvació (Is 55, 1; Jr 31, 12; Jl 4, 18), o, per contrast, la ira de Déu, l’embriaguesa del seu càstig (Is 51, 22; Jr 25, 15). I pot ser encara imatge poètica de l’alegria i la dolcesa de l’amor, sobretot al Càntic dels Càntics (4, 10; 5, 1; 7, 10).

També segons la Bíblia el vi forma part del convit de la Saviesa, i n’és, per tant, un símbol, pot significar la mateixa saviesa de Déu, en allò de més amagat i profund que conté: «La Saviesa —diu el llibre dels Proverbis— s’ha fet un palau amb set columnes ben tallades, ha matat el bestiar, ha preparat el vi i fins ha parat la taula; ha enviat les serventes, fa una invitació des del punt més alt de la ciutat: —Veniu aquí, gent inexperta, als qui no teniu seny us dic: veniu a menjar el meu aliment, a beure el vi que he preparat» (Pr 9, 1-5). És Jesús, Saviesa i Paraula del Pare en la perspectiva del quart evangeli, qui ens prepara la taula del seu convit, on se’ns dóna ell mateix com a aliment i com a beguda.

«No tenen vi». La resposta de Jesús a la seva mare no deixa de sorprendre’ns. Si la traduïm literalment del grec, fa així: «Dona, i a tu i a mi què ens importa?». Altres prefereixen aquesta versió: «Dona, què hi ha entre tu i jo?». Aquest diàleg breu i tivant sembla reflectir la tensió, que degué donar-se realment en els primers seguidors de Jesús, entre els qui al·legaven algun privilegi de consanguinitat amb el Mestre i els qui n’havien esdevingut senzillament deixebles. Jesús, doncs, relativitzaria la pretensió de Maria de fer prevaler els seus drets de mare “biològica” sobre el fill. No oblidem que Jesús li respon amb el vocatiu “dona”, i no “mare”. Com si Jesús volgués situar per a nosaltres, lectors cridats a esdevenir deixebles, la seva mare en la perspectiva primordial en la qual ha de ser contemplada, com la Dona, la nova Dona, la nova Eva, que és a punt d’infantar el nou Home, el nou Adam, en els albors de la nova Creació.

Maria ha entès el missatge de Jesús i se situa immediatament en el lloc que pertoca al deixeble, que li pertoca a ella en la perspectiva de la fe, el lloc de l’escolta contemplativa i activa, el lloc de Maria de Betània (cf. Lc 10, 38-42) que escolta el Mestre bo i asseguda als seus peus, però també el lloc de Marta que el serveix amb tota sol·licitud: «Feu tot el que ell us digui».

L’escena de l’aigua convertida en vi, amb l’esment de les piques per a l’aigua de les purificacions rituals dels jueus, i del vi millor guardat pel nuvi —Jesús— fins al darrer moment, suggereix també la novetat, l’absoluta i trasbalsadora novetat de l’evangeli de Jesús, com a nova Torà, com a nou Ensenyament de la Saviesa que ve a donar sentit i plenitud als preceptes antics.

Acabades les noces, Maria se’n torna amb Jesús i els deixebles a Cafarnaüm, on s’estaran no gaires dies —diu l’evangelista—, perquè Jesús, i els deixebles, i Maria han de continuar el seu camí de la fe. Ara, en aquest verset conclusiu del relat, la mare i els germans de Jesús són anomenats conjuntament amb els deixebles, formant un sol grup, i no com en dos àmbits separats, com els trobàvem a l’inici de la narració: Jesús i els deixebles d’una banda, la mare i els germans de l’altra. Ara, Maria la mare de Jesús, els germans i els deixebles de Jesús es troben tots en el mateix àmbit de la fe, ja que els deixebles, com ens ha dit el v. 11, «van creure en ell», en Jesús, com a conseqüència del signe —un signe per a la fe— de l’aigua convertida en vi.

Sembla, doncs, que l’itinerari de Maria, la Dona, és el d’esde­venir, de mare, deixebla de Jesús. Maria, en el seu pelegrinatge personal de la fe, com a seguidora de Jesús, haurà d’aprendre també a situar-se en la perspectiva del deixeble, en l’àmbit del deixeble, el qui «fa tot el que Jesús diu» després d’escoltar la seva Paraula i acollir-la en el seu cor.

Això ho veurem més clarament en l’escena del Calvari, l’altra on apareix la mare de Jesús en el quart evangeli.

2. Als peus de la creu (Joan 19, 25-27)

«Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: —Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: —Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva».

Tots recordem la primera estrofa de l’entranyable seqüència dedicada a la Mare de Déu en el seu dolor:

«Stabat Mater dolorosa
iuxta crucem lacrimosa
dum pendebat Filus»

que Josep M. Folch i Camarasa ha traduït així:

«A tocar de la creu santa
que del fill el cos aguanta
dreta als peus la Mare està».

«Dreta als peus la Mare està». L’escena és ben expressiva, amb tot el dramatisme plàstic que conté. El verb llatí stare significa romandre dempeus, amb fermesa, sense vacil·lar. Aquesta és l’actitud corporal i espiritual de Maria als peus de la creu on penja torturat el seu fill. En efecte, quan arriba l’hora de Jesús, la Mare l’acompanya, hi és present, el sosté amb la seva mirada, amb la seva pregària, amb el seu cor que vessa tendresa enmig del sofriment. El film de Mel Gibson La passió de Crist plasma amb gran fidelitat aquesta actitud de la Mare en les darreres hores del Fill.

A les noces de Canà Jesús havia dit a la seva mare: «Encara no ha arribat la meva hora» (Jn 2, 4). L’hora de Jesús, un dels temes recurrents del quart evangeli, és l’hora del vi de l’alegria messiànica, l’hora de les noces de Déu amb la Humanitat, l’hora del convit de la Saviesa, l’hora de la salvació. És l’hora del Calvari, on Jesús, passant per la humiliació i pel camí de l’obediència rep la corona de la seva dignitat reial enlairat al tron de la creu. Ara, doncs, ha arribat l’hora de Jesús, i amb ella l’hora també de la seva mare. I és que, en realitat, als peus de la creu assistim també a unes noces, les noces de Déu amb la Humanitat. Hi ha l’espòs, el Crist, que és el Fill de Déu, aquell que és l’Expressió, en majúscula, de Déu. Hi ha l’esposa, simbolitzada en la Dona, representant qualificada de la Humanitat[1]. Hi ha l’arbre, encara, com en l’escena del Gènesi (capítols 2 i 3) amb Adam i Eva, un arbre vital, del qual penja no el fruit de la mort que porta a la mort, sinó el fruit de la vida, Jesús, com Raïm que penja del Cep Veritable, i que, un cop espremut en el cup de la creu, fa brollar, ara sí, el vi nou del convit de la Saviesa, la sang vivificadora de Crist (Déu) que «és amor incorruptible» —segons l’expressió de sant Ignasi d’Antioquia (carta als Romans, vii)—, la saba vital que de l’arrel i de la soca del cep corre cap a les sarments per a vivificar-les. Jesús, nou Adam. Maria, nova Eva. L’espòs i l’esposa, en un jardí d’oliveres i de vinyes, com al Càntic dels Càntics. L’escena, malgrat el seu dramatisme humà, és irresistiblement bella i corprenedora.

Als peus de la creu Maria —és també la seva hora— viu un nou naixement. Esdevé una dona nova, en una maternitat del tot diferent i impensada d’aquella que va viure en els dies llunyans de Natzaret i de Betlem. De mare, Maria esdevé deixebla. La interpretació tradicional de l’escena del Calvari i el diàleg breu de Jesús crucificat amb Maria i el deixeble estimat apunta cap al fet que Maria ens és lliurada (per Jesús, el Fill) com a mare espiritual, mare espiritual de la nova comunitat dels deixebles, l’Església, que neix a la creu del costat traspassat de Jesús —com també Eva va ser treta del costat traspassat d’Adam adormit (cf. Gn 2, 21-22).

Assumint del tot aquesta interpretació legítima del text proposo de fer un pas més.

Fixem-nos atentament en el diàleg del Crucificat amb els qui l’acompanyen al peu de la creu. Diu Jesús: «Dona, aquí tens el teu fill»; i al deixeble estimat li diu: «aquí tens la teva mare». «Des d’aquell moment —continua el text— el deixeble l’acollí (la mare de Jesús) entre les seves coses, entre allò seu (tá ídia, segons l’original grec)». La frase, en llatí, que tots podem entendre, és ben expressiva: «et ex illa hora accepit eam discipulus in sua». In sua, que no significa ben bé «a casa seva», com ho tradueixen normalment les versions en la nostra llengua.

Maria, la mare de Jesús és acollida no tant com a mare, sinó com a deixebla en la nova família de Crist, la comunitat del deixeble estimat, prototipus de tota comunitat cristiana i prototipus també de tot deixeble, que és per definició “estimat” per Jesús. A la creu Maria renuncia, si ho podem dir així, a la seva condició de mare carnal de Jesús per esdevenir-ne plenament la deixebla. Per la fe accedeix a una maternitat espiritual molt més fecunda que no pas la maternitat purament biològica. En ella es reprodueixen les paraules del pròleg de l’evangeli: «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d’un desig carnal, ni d’un voler humà, sinó de Déu mateix» (Jn 1, 12-13). No és la sang allò que la vincula a partir d’ara amb el seu Fill, sinó la seva fe de dona creient.

Això ho va expressar molt bé sant Agustí en un dels seus sermons que la Litúrgia de les Hores ens fa llegir en l’Ofici de Lectura de la festa de la Presentació de la Mare de Déu, el 21 de novembre: «Sí, santa Maria complí veritablement la voluntat del Pare, i per això a Maria va valer-li més ser deixebla de Crist que no pas mare de Crist» (sermó xxv).

Per acabar aquest punt, com un signe que el pot reforçar, voldria fer esment d’un altre personatge cabdal del quart evangeli, Nicodem, aquell fariseu, un principal dels jueus, que volia conèixer Jesús, i que a partir de la seva trobada amb ell iniciarà un pelegrinatge interior en la fe que el portarà també fins als peus de la creu a recollir el cos mort de Jesús, com a deixeble del Mestre juntament amb Josep d’Arimatea, que el portarà a néixer de nou, a néixer de dalt, de l’aigua i de l’Esperit que brollen del costat obert de Jesús, per al Regne de Déu, en l’àmbit de la fe (cf. Jn 3, 1-16; 7, 50 i 19, 39).

Conclusions

Amb aquestes reflexions voldria invitar-vos a mirar amb profunditat la icona de la Mare de Déu tal com la pinta l’evangeli de Joan. Una icona, com tota obra d’art, pot ser captada superficialment, i això ja és molt: n’admirem la bellesa, l’habilitat de la composició, la perfecció amb què estan utilitzats els colors, els jocs de la llum i de les ombres, etc… però podem fer un pas més, i és provar de copsar el significat que l’obra ens vol transmetre. En la contemplació d’una obra d’art, com en la lectura d’un llibre, s’esdevé un diàleg entre l’obra i l’espectador (o lector). És aquest diàleg el que ens permet d’accedir al missatge i al significat de l’obra. En el cas de la Sagrada Escriptura diem que és en aquest diàleg on es produeix l’esdeveniment de la Revelació, això és, de l’autodonació de Déu que se’ns comunica mitjançant la seva Paraula escrita.

Una mirada superficial —i aquest adjectiu no vol tenir ací cap connotació pejorativa— sobre les escenes de les noces de Canà i del Calvari, on apareix Maria la Mare de Jesús, ens porta a la lectura piadosa del text, en la línia d’una interpretació tropològica o moral: Maria és la dona atenta i servicial que s’adona de la manca de vi i que, amb discreció i eficàcia, procura posar-hi remei: el cristià, com Maria, ha de ser servidor amatent i sol·lícit enmig dels seus germans. Maria és la dona de fe, que es refia plenament del seu Fill: el cristià, com Maria, ha de provar la seva fe en els moments de dificultat. Maria és la mare compassiva que roman dreta al peu de la creu, fent costat a Jesús, participant del seu sofriment, i que Jesús lliura a la seva Església com a mare espiritual de la nova comunitat (el deixeble estimat): l’Església, doncs, i cada cristià, té cura de Maria, la Mare, tributant-li un culte digne i adequat. Repeteixo que aquesta lectura tropològica és legítima, però no és suficient.

En canvi, la lectura profunda, espiritual, del text, ens ha dut a una realitat més seriosa, i que ens afecta més plenament a cadascun de nosaltres, sense perjudici dels sentiments més o menys piadosos que Maria ens pugui inspirar: Maria aprèn, en la fe, a esdevenir deixebla. Convé repetir-ho, perquè és una frase important: Maria aprèn, en la fe, a esdevenir deixebla. Ací hi ha el nucli del text, el fruit que se’ns ofereix al paladar amb tota la seva dolcesa un cop hem trencat la closca del sentit literal i moral de l’Escriptura.

El deixeble és el qui segueix Jesús, escolta i fa la seva paraula. Esdevenir deixeble de Jesús no s’improvisa. És fruit de tot un itinerari, un itinerari en la fe i en la confiança, sovint foradant amb aquesta fe i amb aquesta confiança les foscors més impenetrables de la nit: com Nicodem, que anava a veure Jesús de nit (cf. Jn 3, 2). L’evangeli de Joan està pensat i escrit sobretot per acompanyar aquest itinerari de configuració del deixeble amb Jesús a través de la fe i de les foscors de la fe. I Maria, d’una manera privilegiada, en tant que és la mare del Mestre, l’acollidora, en la fe, de la seva Paraula, ens és proposada com a model d’aquest itinerari, com a model, doncs, de deixebla.

De fet Maria ens és proposada com una clau que obre (Canà) i tanca (Calvari) l’evangeli de Joan, que esdevé així, llegit des d’aquesta clau, la bona notícia de les noces de Déu amb la Humanitat: «No et diran més “Abandonada” ni anomenaran el teu país “Desolació”. A tu et diran “Me l’estimo”, i a la teva terra, “Té marit”, perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva terra» (Is 62, 4).

Arribats al terme de la nostra reflexió i de les conclusions que n’hem tret, potser podríem afegir aquesta invocació als bellíssims elogis de la lletania lauretana que diem en acabar el rés del Sant Rosari: «Santa Maria, Mare i Deixebla de Jesús, pregueu per nosaltres».



[1] Ací el paper de Dona se sobreposa al de Mare, i per això, i només en l’espai obert del llenguatge simbòlic, podem parlar figuradament d’espòs i d’esposa.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Homilia, 10 desembre 2007

DILLUNS II D’ADVENT
Is 35, 1-10; Sl 84, 9ab i 10. 11-12. 13-14 (R.: Is 35, 4d); Lc 5, 17-26

«Avui hem vist coses increïbles»; «avui hem vist paradoxes», llegim literalment a l’evangeli d’aquest segon dilluns d’Advent. Sí, germans, l’evangeli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu està més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. Un Déu —si em permeteu de capgirar el text de Lluc— que entra per la teulada a les nostres vides, desbaratant tots els nostres esquemes.

El misteri de l’encarnació, que a l’oració col·lecta d’avui hem demanat «de poder arribar a conèixer sense errors», és, ben mirat, la gran paradoxa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament podia fer-se’ns accessible a través d’un encontre humà; la santedat de Déu se’ns podia revelar tan sols en l’àmbit profà d’una biografia humana. I això és el que experimenta el paralític: en l’encontre amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l’ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, recuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest encontre humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d’aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d’ara per la rosada del perdó, «s’esbadella com l’iris la florida» d’una nova creació.

La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sarcòfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d’Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nostra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. Contemplem-la, doncs, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se’ns fa proper, i demanem la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incredulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Homilia, 17 novembre 2007

DISSABTE XXXII/I
17 de novembre, santa Isabel d’Hongria
Sv 18, 14-16. 19, 6-9; Sl 104, 2-3. 36-37. 42-43 (R.: 5a); Lc 18, 1-8

«Abraçà la pobresa i es lliurà a la cura dels malalts i dels pobres fins al darrer alè de la seva vida» llegim a l’elogi que el Martirologi Romà dedica a santa Isabel d’Hongria, que avui commemorem. Elisabet d’Hongria, filla de reis, comtessa de Turíngia, esposa, mare de tres fills i vídua, contemporània de sant Francesc d’Assís, és un exemple brillant del moviment de revitalització eclesial que suscità el franciscanisme. Bo i romanent sempre en la seva condició seglar, va assumir l’estil franciscà de viure l’Evan­geli fins al punt de renunciar als seus béns i dedicar-se a la cura dels pobres vivint ella mateixa la pobresa de les Benaurances.

Santa Elisabet, a banda d’intercessora i model de vida evangèlica, ens és també un exemple fefaent de com la dona de l’Edat Mitjana, en un context fortament masclista, trobà el seu lloc, en l’Església i en la societat de l’època, vivint una espiritualitat pròpia i duent a terme la seva missió peculiar amb plenitud i sentit.

Aquestes consideracions em susciten alguns interrogants que vull compartir: ¿Què fem avui, els membres de l’Església de sexe masculí, després que el Concili ens ha recordat que tots formem el poble de Déu, per donar a la dona el lloc que li pertoca? ¿Què fan a aquest respecte els màxims responsables del govern de l’Església? ¿I la dona, què fa? ¿Intenta de debò assumir el seu lloc? I encara una altra qüestió: al segle xiii el moviment fransciscà va ser capaç d’entusiasmar tots els estaments eclesials en la recerca d’un nou estil de viure l’Evangeli: ¿què ens passa doncs, ara, que no acabem de trobar, ni els monjos, ni els religiosos, ni els clergues, ni els laics, l’estil apropiat als nostres temps, un estil nou i engrescador, per a viure les Benaurances? ¿Ens conformem amb els models de sempre?

La pregunta que ens deixa l’evangeli d’avui, germanes i germans, no és pas menys inquietant que les que jo he formulat: «Quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà fe a la terra?».

dijous, 15 de novembre del 2007

Homilia, 15 novembre 2007

Dia 15 de novembre
TOTS SANTS BENEDICTINS
Is 61, 9-11; Sal 99; Jn 15, 1-8

«Sense mi no podeu fer res»; «la glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Llegim a la Regla de sant Benet: «El bé que vegi en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix». Dit altrament: el monjo és el qui es deixa fer. Deixar-se fer per Déu, vet ací la clau, el secret de la santedat cristiana, la que han viscut tants amics nostres, monjos i monges anònims, que avui unim al goig d’una sola festivitat.

Deixar-se fer per Déu equival a situar-se en el lloc correcte, el lloc del deixeble, en aquesta escola del servei del Senyor que és el monestir. I és propi del deixeble escoltar la paraula del seu mestre. Deixar-se fer per Déu, serà doncs també el mateix que deixar-se treballar, deixar-se modelar pel cisell de la Paraula divina, aquesta Paraula que anem escoltant com un degoteig incessant, dia rere dia.

«Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.» La Paraula, el missatge de Jesús, va esporgant les sarments seques i mortes per tal que el fruit, al final, sigui ben abundant. Aquest fruit, és a dir, ser deixebles del Mestre, és la glòria del Pare, i és també la glòria del monjo, en tant que el monjo hi esdevé allò que ha de ser, allò que ha vingut a ser a l’escola del servei del Senyor. Aquest i no altre és el dinamisme de la santedat monàstica, de la santedat cristiana: viure units al Crist, com les serments al cep, per l’obediència de la fe i de la caritat.

El dinamisme de la santedat és sobretot un dinamisme d’amistat, perquè l’amistat espiritual amb Crist és el nom d’aquesta saba vital que des de les arrels i el tronc del cep vivifica cadascuna de les sarments; l’amistat espiritual és l’altre nom, el dolç i bell nom de la santedat, per a nosaltres, monjos cistercencs. Una història d’amistat que sabem inscrita sota les ales de la tendresa i de la misericòrdia, del Do de Déu en majúscula, la Gràcia, que ens acompanya sempre i de la qual sant Benet ens demana no desesperar mai.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Homilia, 29 octubre 2007

DILLUNS XXX/I
Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17
«Déu digué a Abram: “Et beneiré i faré gran el teu nom, que serà font de benedicció”». «No hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci viure una altra vegada en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abba, Pare!». «No calia, doncs, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d’Abraham, que Satanàs tenia lligada des de fa divuit anys?».
Tres textos: del Gènesi (que no hem llegit en aquesta celebració), de la carta de Pau als Romans i de l’evangeli de Lluc, que la litúrgia d’avui ens convida a fer dialogar. Déu beneeix Abraham i el destina a ser font de benedicció per als altres. Vol dir que Israel s’autocomprèn a si mateix com un poble beneït per Déu i cridat a ser el sagrament d’aquesta benedicció enmig dels altres pobles. La descendència d’Abraham, segons sant Pau, és el Crist, i amb ell tots nosaltres, que bevem del seu Esperit de llibertat que ens fa fills estimats de Déu. Llegit des d’aquesta perspectiva el text de Lluc resulta altament suggeridor i ric per a nosaltres.
Què fa, Jesús? Redreça una dona encorbada. Allò propi de l’home i de la dona és anar dret, no encorbat. Els esclaus van encorbats sota el pes del jou, però no l’home i la dona lliures, no els fills i les filles de Déu. La paraula de Jesús i la imposició de les seves mans, el gest sacramental que després reprendrà l’Església en la seva pràctica litúrgica, redrecen la dona encorbada, li retornen la seva dignitat de filla d’Abraham, és a dir, de beneïda i de signe de benedicció. I, quan i on ho fa Jesús? En dissabte, el dia sagrat del repòs de Déu, i a la sinagoga, el lloc de pregària, al bell mig de l’assemblea creient. El gest de Jesús, doncs, ressitua el significat del sagrat. L’espai del sagrat és des d’ara l’home i la dona, que esdevenen, com en l’albada de la creació, ell lloc de la salvació i de la tendresa de Déu: «Ella es redreçà immediatament i glorificava Déu, dient: “Beneït sigui el Senyor dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort”».

divendres, 26 d’octubre del 2007

Homilia, 26 octubre 2007

DIVENDRES XXIX/I
Rm 7, 18-25a; Sl 118, 66. 68. 76. 77. 93. 94 (R.: 68b); Lc 12, 54-59

«Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l’aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?». I, quin temps estem vivint, germanes i germans? Sens dubte un temps de gràcia, el temps del Crist que és gràcia de Déu i en el qual coneixem Déu i li podem donar glòria.

La llei del pecat, de què parlava Pau a la primera lectura, torna opac, és cert, el temps que estem vivint, i per això sovint ens costa acollir-lo, aquest temps, com un temps de gràcia i de salvació. La temptació, aleshores, i potser és la mateixa que blasma Jesús a l’evangeli, és la de mirar enrere, cap a un temps passat que considerem millor que l’actual i que, en realitat, no va existir mai tal com l’imaginem o creiem recordar-lo.

La saviesa evangèlica, en canvi, ens invita avui a treure partit del temps que vivim i del temps que tenim ara. Treure’n partit vol dir sobretot assumir-lo, aquest temps, tal com és, amb les seves foscors i les seves clarors, ben realistes pel que fa a la llei del pecat que domina en el nostre cos, però amb la fe i amb la confiança que aquest és el temps de Déu, on Déu ens parla, on Déu vol ser trobat i glorificat per nosaltres. Mira, doncs, d’arribar a un acord amb el germà amb qui fa temps que no et parles, o amb aquell que consideres el teu enemic. Mira, potser, d’arribar a un acord amb tu mateix, amb la llei de Déu que intueixes en el teu interior gràcies a la llum de la raó.

«Per què, doncs, no discernim nosaltres mateixos allò que convé fer?». Allò que convé fer ara, sense escapar-nos cap al passat. Demanem-lo, amb el salmista, el do del discerniment: «Dóna’m bondat, discreció i coneixement, que jo tinc fe en els teus manaments; […] que vingui la teva tendresa i viuré, perquè la teva llei és la meva delícia»

dimecres, 24 d’octubre del 2007

Homilia, 24 octubre 2007

DIMECRES XXIX/I
Rm 6, 12-18; Sl 123 (R.: 8a); Lc 12, 39-48

Hem cantat, germanes i germans, el salm 123, un dels quinze salms graduals (o de les pujades) que els jueus cantaven tot pujant a Jerusalem. Quinze salms per als quinze graons de l’escalinata d’accés al santuari del Temple. Com ben segur ja intuïu, es tracta d’una pujada simbòlica. També nosaltres, en el nostre pelegrinatge espiritual cap a la Jerusalem del cel, som invitats a cantar els salms de les pujades. Aquests dies, a més, amb l’evangeli de Lluc, acompanyem Jesús en la seva pujada a Jerusalem.

«Si el Senyor no hagués estat amb nosaltres…» cantava David, el salmista. És que es pot explicar d’una altra manera la història del poble d’Israel? És que es pot explicar d’una altra manera la història de cadascun de nosaltres? El Senyor ha estat i és amb nosaltres, respon el poble d’Israel; el Senyor ha estat i és amb mi, responem cadascun de nosaltres.

El salm canta aquesta realitat joiosa, germans i germanes: el Senyor és amb nosaltres. I això fa que els perills, les dificultats, les contradiccions que anem trobant en el nostre camí espiritual de pujada a Jerusalem —també el pecat de què ens parlava Pau— siguin un motiu, un lloc “teològic” podríem dir, per a l’acció de gràcies, per a la confessió de la nostra fe en el Senyor que salva, per a la benedicció, en definitiva: «Beneït el Senyor que no ens deixa caure a les seves dents, que rescata la nostra ànima de la trampa del caçador […]. El nostre auxili en el nom del Senyor».

En Jesús Déu ens ha revelat el seu nom. Jesús és la salvació de Déu en el concret d’una biografia humana. En Jesús tots nosaltres som fets beneïts, és a dir, salvats, alliberats del pecat que porta a la mort i posats al servei de Déu que dóna la vida. Donem-ne gràcies, avui tot invocant sant Antoni Maria Claret, que va barrejar els salms de les pujades amb la pols dels nostres camins proclamant en la nostra llengua el nom salvador de Jesús, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Homilia, 22 octubre 2007

DILLUNS XXIX/I
Rm 4, 20-25; Sl (Lc 1, 69-70. 71-73. 74-75 [R.: 68]); Lc 12, 13-21

Abraham, germans, això és, Israel, el poble de l’Aliança, viu de la fe, un terme que engloba també els significats de la confiança, de la solidesa d’allò que ens aguanta. La relectura de la història d’Abraham que Pau ens proposa ens ajuda a comprendre i a viure el dinamisme de la fe com un itinerari, com un camí que s’inicia obeint la crida de Déu a sortir del propi país, de les pròpies seguretats. És com si Déu ens empenyés, amb la seva Paraula, a repensar constantment la nostra identitat. Com si el creient —el jueu, el cristià— no en pogués tenir cap d’identitat perfecta i acabada. La nostra és sempre una identitat en camí, en construcció, perquè els creients estem sempre en camí, com Abraham.

L’itinerari de la fe nosaltres el fem en el seguiment concret d’aquest «salvador poderós» que Déu ha suscitat de la «casa de David», com ens ha cantat el salmista. Jesús, i això és especialment evident en l’evangeli de Lluc, és també l’home de la fe en camí. Per tant, al seguidor de Jesús, com a Abraham, li caldrà deixar enrere les riqueses, les seguretats, els càlculs, els esquemes planificats... tots aquells “graners” que tenim tendència a construir-nos per amuntegar els nostres béns de fortuna. La paràbola del ric insensat que hem escoltat ens descriu, precisament, allò que no ha de fer l’home de la fe en camí. Perquè «fer-se ric als ulls de Déu» comporta el treball humil, en la fe i en la confiança, de la recerca i de la construcció de la nostra identitat de creients, de fills d’Abraham, de seguidors de Jesús; una identitat fràgil, ara com ara, que no la podem guardar en graners, sinó que la portem en vasos, també fràgils, de terrissa.

«Feliços, doncs, els pobres en l’esperit, els qui no tenen graners, perquè d’ells és el Regne del cel».

dissabte, 22 de setembre del 2007

Article: La sinaxi vespertina

«LA SINAXI VESPERTINA»

«Domine, clamavi ad te, ad me festina; intende voci meæ, cum clamo ad te. Dirigatur oratio mea sicut incensum in conspectu tuo, elevatio manuum mearum ut sacrificium vespertinum» (Nova Vulgata, salm 140, 1-2).

«Quan es pon el sol i el dia s’acaba, cal tornar a pregar, perquè Crist és el sol veritable i el dia veritable, i en pondre’s el sol i el dia d’aquest món, li preguem i demanem que vingui sobre nosaltres la llum, demanem que torni el Crist i que ens faci la gràcia d’una llum eterna» (Sant Cebrià de Cartago, De oratione dominica, 35).

Introducció

Vespera, vespertina, vespertina synaxis, són els noms amb què sant Benet designa a la Regla la pregària del capvespre[1]. És, en efecte, la darrera gran pregària diürna dels monjos, abans de sopar, de la lectura de la Col·lació i del brevíssim ofici de Completes que precedeix el descans nocturn.

Quedem-nos amb l’expressió «vespertina synaxis», que trobem a RB 17, 7. El terme «sinaxi» prové del verb grec compost syn-ago, i significa «anar amb», reunir, convocar. El substantiu «sinagoga», de la mateixa arrel, designa també entre els jueus l’assemblea del poble convocada per a la meditació de la Torà i la pregària dels salms. La sinaxi vespertina és doncs el moment en què la comunitat, després de les tasques feixugues del dia, és convocada de nou per lloar el seu Creador, per invocar Crist, Llum de la Llum, en l’hora quieta que acompanya la posta del sol.

1. Estructura de l’hora

D’acord amb la Litúrgia de les Hores segons el ritu romà, l’hora de Vespres consta de les següents parts:

1.1. El verset introductori

«Deus, in adiutorium meum intende. Domine, ad adiuvandum me festina», seguit del «Gloria Patri», no prou feliçment traduït en català per «Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos».

Aquest verset del salm 69 té per als monjos una connotació tota especial. Sant Joan Cassià en fa el comentari en una de les seves Conferències als monjos, la n. 10, De oratione, que constitueix, juntament amb la 9 del mateix títol, un petit i preciós tractat sobre la pregària: «Aquest verset —diu— ha de ser la nostra pregària constant: en l’adversitat, per tal de ser-ne deslliurats; en la prosperitat, per tal de mantenir-nos-hi preservats de l’orgull. Que sigui l’ocupació contínua del vostre cor! En el treball, en les tasques que tingueu entre mans, anant de viatge, no deixeu mai de repetir-lo...»[2].

1.2. Himne

Es tracta d’una composició poètica, no bíblica —un dels pocs elements no bíblics que admet la litúrgia romana, tan sòbria—, que vol introduir-nos al clima de l’hora que celebrem. Els himnes de Vespres de la primera i tercera setmana, per exemple, evoquen els set dies de la creació, i són una invitació a centrar la nostra pregària vespertina en la meditació de l’obra amorosa del Déu i Pare creador. Aquests himnes, normalment cantats o recitats en llatí, es poden substituir per composicions teològicament i artísticament adequades en llengua vernacla.

1.3. Salmòdia

Consta de dos salms o fragments de salm i un càntic tret del Nou Testament (de les cartes de Pau i de l’Apocalipsi principalment).

La salmòdia, com en totes les hores, és la part principal de l’ofici de Vespres, és el moment fort de pregària. Els cristians concedim al salteri uns signes d’especial veneració quasi comparables als que tributem al llibre dels sants evangelis. En efecte, des de molt antic la salmòdia es fa dempeus, com també escoltem dempeus la proclamació de l’evangeli. Per això als seients dels cors dels monestirs i de les catedrals hi ha les «misericòrdies», uns petits sortints o suports de fusta que permeten de recolzar-se una mica durant la pregària[3].

1.4. Lectura breu

Consta d’un petit fragment de l’Escriptura, que a Vespres sol ser del Nou Testament. Aquesta breu lectura es pot substituir per una de més llarga, també bíblica, o bé s’hi pot afegir un comentari homilètic, si les circumstàncies ho aconsellen.

1.5. Responsori breu

Tal com fem a la litúrgia de la paraula de la missa, després de la primera lectura, en què responem tots a la proclamació de la Paraula de Déu amb el cant d’un salm responsorial, també després de la lectura breu de Vespres responem tots amb un breu cant dialogat.

1.6. Càntic del Magníficat

Des de molt antic la litúrgia romana reserva per a les Vespres el càntic de Maria o Magníficat[4]. Ajuntem a la de Maria la nostra lloança per la misericòrdia de Déu expressada al llarg de tota la història de la salvació. El Magníficat, com els salms i càntics que hem cantat abans, va precedit i seguit d’una antífona, que els diumenges es fa ressò de l’evangeli del dia, en tant que el càntic de Maria, a Vespres —i el càntic de Zacaries o Benedictus[5] a Laudes—, és com un eco de la proclamació solemne de l’evangeli a la missa. En la setmana prèvia a la celebració del Nadal, concretament des del dia 17 de desembre al 23, es canten amb solemnitat les anomenades set antífones majors o de la O, d’alt contingut cristològic, que ens preparen a acollir, amb Maria, el Crist que ve.

1.7. Pregàries d’intercessió

Es tracta d’unes breus intencions per fer presents les necessitats de la comunitat, de l’Església i del món en la nostra assemblea vespertina. En la litúrgia monàstica les culminem amb el cant de la lletania: «Senyor, tingueu pietat», d’acord amb l’esquema de la Regla[6].

1.8. Oració del Senyor o Parenostre

Sant Benet concedeix molta importància a la recitació del Parenostre a Laudes i a Vespres. Preveu que el reciti en veu alta el superior (l’abat, que al monestir actua en lloc del Crist) tot sol: «Que la celebració de les Laudes i de les Vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració del Senyor, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem, es purifiquin de semblant defecte»[7]. És una mostra de realisme espiritual per part de sant Benet, que vol prevenir els monjos de caure en una mena de simulacre de pietat, això és, menar una vida espiritual —que en realitat ja no és tal— totalment desencarnada de la vida real.

1.9. Oració conclusiva

És la col·lecta amb què un representant de la comunitat resumeix, aplega, fent-la explícita, la pregària de l’assemblea. Segurament, en temps de sant Benet, les Vespres acabaven directament amb la recitació del Parenostre[8].

2. Algunes remarques entorn d’aquesta estructura

2.1. L’himne

Abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, d’acord amb l’estructura indicada per la Regla benedictina[9], l’himne, a Laudes i a Vespres, es deia després de la lectura breu i el responsori. Aparentment és més coherent l’estructura actual; ben mirat, però, tenia més sentit reservar aquesta composició poètica, fruit de l’art i del gust per la bellesa humans, després del cant i meditació de la Paraula de Déu (verset inicial, salms, lectura i responsori). És aleshores, després d’escoltar la Paraula de Déu, que podem expressar, nosaltres, amb allò que ens és propi, amb l’art bell de la paraula poètica, la nostra resposta a aquesta Paraula que ens ha estat oferta de part de Déu.

2.2. La salmòdia

La Litúrgia de les Hores fruit de la reforma litúrgica, pensant sobretot en els capellans i els religiosos i religioses de «vida activa», ha reduït notablement la durada de la salmòdia, distribuint-la en quatre setmanes, abandonant la pràctica de recitar tots els cent cinquanta salms en una setmana. Per als monjos i les monges es van proposar altres esquemes de distribució del salteri, aplegats en el Thesaurus Liturgiæ Horarum Monasticæ[10]. Una altra novetat —un gest audaç i discutible— ha estat la introducció dels càntics del Nou Testament com a tercer salm, un element certament rar, pel to i per l’estil, en relació a la salmòdia de l’Antic Testament.

2.3. Les pregàries de Vespres

En la seva forma actual és un element introduït també per la nova Litúrgia de les Hores, i que no acaba de complementar-se bé amb la teologia de les hores que han propugnat sempre els monjos i, no cal dir, sant Benet a la seva Regla. Els monjos, en efecte, com ens recordava fa poc el papa Benet XVI a Heiligenkreuz, «preguen no per aquesta o aquella altra cosa en concret sinó, senzillament, perquè Déu mereix de ser adorat»[11]. Segons el meu parer, els monjos i les monges hauríem de tenir una cura especial d’aquest element de les Vespres (i de les Laudes), si continuem donant-li carta de ciutadania en les nostres litúrgies.

2.4. La col·lecta sàlmica

Sembla, si es llegeix amb atenció la Regla, i tenint en compte una pràctica litúrgica més general, que després de cada salm hi havia una estona de silenci, en què cada monjo, prostrat, pregava el salm, se l’apropiava, en el silenci del propi cor, un silenci relativament breu que era clos amb una pregària o col·lecta sàlmica dita en veu alta pel president de l’assemblea i que escoltaven tots els monjos dempeus[12]. Aquesta pràctica, actualment en desús, hauria de portar-nos a tornar a valorar el silenci en la nostra pregària coral, silenci que, en alguns casos, s’havia perdut totalment[13].

2.5. Laudes i Vespres

Ens adonem de seguida que les Vespres presenten la mateixa estructura que les Laudes. Això ja era així en la Regla de sant Benet, si bé les Laudes eren força més llargues que les Vespres (set salms i un càntic a Laudes, quatre salms a Vespres)[14]. La nova Litúrgia de les Hores ha volgut expressament que aquestes hores fossin exactes pel que fa la seva estructura i contingut, tractant-se dels dos moments forts de pregària diürns de la comunitat cristiana, la pregària del matí i la pregària del vespre: «Les Laudes, com a pregària del matí, i les Vespres, com a pregària del capvespre, són considerades per una venerable tradició de l’Església com l’eix de l’Ofici diari i, per això, han de ser tingudes i celebrades com les Hores principals»[15].

3. Sentit de l’hora

Vespres és l’hora de la posta del sol, de la mort del dia. És l’hora del silenci, de la quietud i del repòs. Ho canta bellament un himne, de creació recent[16], que diem a les Vespres del dimecres de la II i IV setmana:

Sol, ecce, lentus occidens,
montes et arva et æquora,
mæstus relinquit, innovat
sed lucis omen crastinæ,

El sol, morint lentament,
deixa amb tristor muntanyes, camps i mars;
però renova el compromís
de la llum del dia següent.

Mirantibus mortalibus
sic te, Creator provide,
leges vicesque temporum
umbris dedisse et lumini.

Així, oh Creador provident,
heu fixat, amb admiració dels mortals,
les lleis i l’alternança dels temps
entre la llum i les tenebres.

Ac dum, tenebris æthera
silentio prementibus,
vigor laborum deficit,
quies cupita quæritur,

Quan la fosca submergeix
l’espai en el silenci,
decau el vigor dels treballs
i hom cerca el repòs desitjat.

Spe nos fideque divites
tui beamur lumine
Verbi, quod est a sæculis
splendor paternæ gloriæ.

I nosaltres, rics per la fe i l’esperança,
fruïm de la llum del vostre Verb,
que és des de sempre
resplendor de la glòria del Pare.

Est ille sol qui nesciat
ortum vel umquam vesperum;
quo terra gestit contegi,
quo cæli in ævum iubilant.

Aquest és el sol
que no té mai albada ni posta;
la terra, amb goig, vol que la cobreixi
i els cels el lloen eternament.

Hac nos serena perpetim
da luce tandem perfrui,
cum Nato et almo Spiritu
tibi novantes cantica. Amen.

Concediu-nos, Pare, que a la fi
puguem fruir per sempre d’aquesta llum serena;
mentre renovem els càntics de lloança a vós,
al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.

A les esglésies cistercenques, orientades, en aquesta hora la nau de l’església rep per les grans obertures del mur de ponent els darrers esclats de foc de l’astre rei que mor. És una hora especialment serena i quieta. Per això, tot naturalment, l’hora de Vespres ens porta a recordar l’hora de la passió i de la mort del Senyor, l’hora en què es pon Crist, el Sol de justícia. És l’hora del sacrifici del capvespre, l’hora en què, segons l’evangelista Joan, l’Anyell immolat, Jesús, mor a la creu. L’hora de Laudes, en canvi, ens recordava espontàniament l’hora del triomf de la vida i de la llum, l’hora de la resurrecció[17].

La llum que mor, engolida per la nit tenebrosa, ens porta també en aquesta hora a pensar en el Crist, el Verb, com a llum que no mor, que resta sempre encesa en els nostres cors, en les nostres nits, en tant que Ell és resplendor de la glòria del Pare. La litúrgia romana no coneix la pràctica oriental del lucernari amb què comença la sinaxi vespertina. És un element que es podria introduir, almenys, potser, en les primeres Vespres del diumenge. El lucernari de la nit santa de Pasqua, si més no, ens pot ajudar a valorar la importància de la teologia del Crist Llum per a l’hora de Vespres.

«Com diu el profeta: Set vegades al dia us dono lloança. Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta, Nona, Vespres i Completes, ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: Set vegades al dia us dono lloança»[18]. Vespres, com ens recorda aquest fragment de la Regla, és una de les set hores diürnes. El llarg ofici de Vigílies, tot i que desplaçat per sant Benet a la darrera vetlla de la nit, continua mantenint el seu caràcter de pregària nocturna. El nombre sagrat de set, nombre de la plenitud del repòs sabàtic i nombre del Messies, esdevé l’indicador i el símbol de l’itinerari espiritual de configuració amb Crist que el monjo, com tot cristià, és cridat a viure amb més intensitat cada dia al ritme de la pregària incessant, deixant-se treballar pel cisell preciós del salteri.

4. Algunes notes històriques[19]

4.1. Arrels jueves

La teologia jueva és una teologia essencialment del temps i de la història, més que de l’espai, com a lloc de la presència i de l’actuació de Déu. Aquest tret, heretat pel cristianisme, explica i dóna el sentit del perquè els cristians, com els jueus, dediquem, consagrem uns temps concrets del dia, de la setmana i de l’any, més que no pas uns espais físics, a la pregària. La litúrgia jueva del temple tenia ja dos moments forts de culte: el sacrifici del matí i el del vespre, acompanyats de l’encesa dels gresols del lampadari i de l’ofrena de l’encens davant el vel del sant dels sants[20]. A aquests dos moments se n’hi afegí un tercer, a migdia, per completar així el cicle de pregària diürn. Aquest ritme ternari passa al culte sinagogal, i també a la pregària personal privada o familiar.

4.2. Els primers cristians

Els apòstols i els cristians de la primera hora continuen participant en la pregària ja sigui al temple o a la sinagoga[21]. Hi afegeixen el ritu de la fracció del pa, com a gest distintiu del memorial del Senyor, celebrat en la litúrgia domèstica[22]. Això vol dir que tant el ritme temporal d’oració (matí, migdia i vespre), com el contingut de la litúrgia (salms i lectura de la Bíblia) entren a formar part tot naturalment de la pràctica cristiana, seguint d’altra banda l’exemple del mateix Jesús, mestre de pregària per a la comunitat. Pel que fa al ritme ternari de pregària tenim el testimoni preciós de la Didakhé, un reglament de catequesi i litúrgia del segle I, on es prescriu de resar el Parenostre tres vegades al dia[23].

La pregària cristiana és molt més propera a l’espiritualitat sinagogal que no pas a la sacrificial del temple. La sinagoga, més que un lloc físic, és una comunitat de cridats pel Senyor que es reuneix per meditar la seva Llei i pregar amb els salms. Així mateix l’església cristiana s’autocomprèn com una comunitat convocada, com una assemblea de pregària en la qual s’esdevé l’autèntica presència de Crist[24]. Quan ens apleguem per a la pregària de Vespres no fem quelcom massa diferent del que feien, del que fan els jueus aplegats en comunitat a la sinagoga per la pregària del capvespre. Escoltem com ells la Paraula de Déu i li cantem salms... certament, nosaltres en nom de Crist, l’Emmanuel, el Déu fet home com nosaltres i amb nosaltres per sempre.

4.3. Segles III i IV

Durant el segle III es consolida entre els cristians l’estructura ternària de pregària, recollint l’herència jueva, al matí, migdia i tarda (tèrcia, sexta i nona), reservant per a la nit un temps més generós de vetlla. Aviat s’hi afegiran uns altres espais d’oració, més llargs, al matí i al vespre, que donaran origen a les nostres hores de Laudes i Vespres. Sant Cebrià de Cartago (†258), en el seu comentari al Parenostre (De oratione dominica), fa ja una interpretació cristològica d’aquestes dues hores noves de pregària: Laudes, resurrecció i Vespres, passió i mort del Crist, per distingir-les de les altres tres heretades més directament del cursus litúrgic jueu.

Les hores de pregària es desenvolupen i es consoliden plenament a partir del segle IV, amb el culte solemne celebrat en les grans basíliques, d’una banda, que dóna origen al que s’anomenarà ofici catedralici, i de l’altra l’ofici pròpiament monàstic.

4.4. La Regla benedictina

A la Regla, escrita a la primera meitat del segle VI en un àmbit litúrgic d’influència romana, l’estructura de la litúrgia de les hores ha arribat ja a la seva maduresa, en una síntesi quasi perfecta entre l’ofici basilical i el monàstic. Hi distingim ben clarament les hores diürnes, de la gran pregària nocturna de Vigílies, i entre les hores diürnes, distingim igualment dos moments més importants: Laudes, que Benet anomena amb raó «matutinorum sollemnitas», ofici o solemnitat del matí[25], i Vespres; i cinc moments diguem de menor importància, Prima, Tèrcia, Sexta, Nona i Completes.

En la distribució de la Regla benedictina, la sinaxi vespertina és una hora relativament poc llarga, si la comparem amb l’ofici matutí de Laudes. Els vuit salms (set salms i un càntic) de Laudes han quedat reduïts a quatre salms per a Vespres. Algú ha dit que són els salms que quedaven després d’haver fet la repartició dels corresponents a les altres hores, és a dir, que quan va arribar a les Vespres, a sant Benet ja no li quedaven salms! De fet, l’hora de Vespres és pràcticament la darrera de què s’ocupa en la distribució del salteri[26]. És més probable, però, que preferís una pregària del capvespre no excessivament feixuga a causa de la duresa del treball i de la jornada dels monjos, i també més curta en funció de l’aprofitament màxim de la claror del dia[27]. Lògicament les hores del matí (les Vigílies, encara nocturnes, i les Laudes a trenc d’alba) seran les més denses, tenint en compte que els monjos s’han llevat restaurats (digesti) després del descans sense interrupció de la nit[28].

Conclusió

Després d’aquest recorregut podrem afirmar potser que l’hora de Vespres és una hora específicament cristiana, si bé arrelada en la pràctica jueva de consagrar a Déu el ritme temporal dels dies, els mesos i els anys com a lloc teològic on s’esdevé la seva salvació per a nosaltres. És bo, doncs, retenir com a específicament cristològiques aquestes dues grans hores diürnes amb què obrim i tanquem el dia: Laudes, l’hora de la troballa del sepulcre buit i de l’anunci joiós de l’àngel, en què commemorem la resurrecció de la Vida, i Vespres, l’hora de la passió a la creu, en què commemorem la mort de la Vida, una mort que és llavor i font de nova vida. «Les Vespres —diu l’Ordenament general de la Litúrgia de les Hores se celebren en fer-se fosc i quan mor el dia, a fi de donar gràcies per tot el que hem rebut o que hem fet rectament. Recordem també la redempció, per mitjà de l’oració que aixequem com l’encens a la presència del Senyor i en la qual alcem les mans com l’ofrena del capvespre. Això mateix es pot entendre més espiritualment d’aquell sacrifici vespertí que fou lliurat pel nostre Salvador mentre sopava amb els Apòstols, quan va iniciar els misteris sagrats de l’Església, o que ell mateix va oferir al Pare per tot el món a la tarda del dia següent, sacrifici que inaugurava l’etapa darrera de tota la història. I, perquè sapiguem centrar la nostra esperança en aquella llum que no té posta, preguem i demanem que vingui sobre nosaltres la llum, demanem que torni el Crist i ens doni la gràcia d’una llum eterna. Per fi, en aquesta Hora, diem a l’uníson amb les Esglésies orientals: Joiosa llum santa, que ens portes la glòria del Pare del cel immortal, Déu i Salvador Jesucrist. El sol ja s’ha post avui, però veient en el vespre la vostra llum, lloem tots el Pare i el Fill i el Sant Esperit de Déu»[29].

Publicat a la revista «Poblet», núm. 15, gener 2008



[1] Vegeu Regla de sant Benet (RB) 13, 12; 15, 3; 17, 7.

[2] Salm 69, 2. Jean Cassien, Conférences II, n. X, De la prière, 10. Sources Chrétiennes n. 54, Les Éditions du Cerf, París 1958, p. 89-90.

[3] És llàstima la pràctica actual de Poblet —desconec si es tracta d’una pràctica cistercenca antiga— de recitar la salmòdia entre drets i asseguts!

[4] Lc 1, 46-55.

[5] Lc 1, 68-79.

[6] Vegeu RB 17, 8.

[7] RB 13, 12-13.

[8] Vegeu RB 17, 8.

[9] 17, 7-8.

[10] Editat pel Secretariat de l’Abat Primat de la Confederació Benedictina, Roma 1977.

[11] Benet XVI, Discurs a l’abadia cistercenca de Heiligenkreuz (Àustria), el 9 de setembre de 2007.

[12] RB 20, 5 potser hi fa referència.

[13] El moment més adequat per a aquest espai de silenci seria després dels salms, i no després de la lectura com fem actualment a Poblet.

[14] RB 12; 13; 18, 12-18.

[15] OGLH 37.

[16] És obra de Dom Anselmo Lentini, osb, mort el 1989.

[17] Vegeu Mc 16, 2.

[18] RB 16, 1-3.

[19] Em serveix de guia Pedro Fernández, Historia de la Liturgia de las Horas, CPL, Barcelona 2002.

[20] Vegeu Ex 27, 21; 29, 39; 30, 7-8.

[21] Vegeu Ac 3, 1: «Pere i Joan pujaven al temple a l’hora de la pregària de Nona (de la tarda)».

[22] Vegeu Ac 2, 46.

[23] Didakhé 8,3. Facultat de Teologia de Barcelona, Secció Sant Pacià, Barcelona 1979.

[24] El fet que al llarg de la història del cristianisme s’hagi atribuït tanta importància al lloc sagrat s’hauria de considerar com una deformació més que no pas com un valor positiu.

[25] Vegeu RB 12.

[26] Vegeu RB 18.

[27] Vegeu RB 41, 8-9.

[28] Vegeu RB 8, 1-2.

[29] OGLH 39.