dilluns, 22 d’octubre de 2007

Homilia, 22 octubre 2007

DILLUNS XXIX/I
Rm 4, 20-25; Sl (Lc 1, 69-70. 71-73. 74-75 [R.: 68]); Lc 12, 13-21

Abraham, germans, això és, Israel, el poble de l’Aliança, viu de la fe, un terme que engloba també els significats de la confiança, de la solidesa d’allò que ens aguanta. La relectura de la història d’Abraham que Pau ens proposa ens ajuda a comprendre i a viure el dinamisme de la fe com un itinerari, com un camí que s’inicia obeint la crida de Déu a sortir del propi país, de les pròpies seguretats. És com si Déu ens empenyés, amb la seva Paraula, a repensar constantment la nostra identitat. Com si el creient —el jueu, el cristià— no en pogués tenir cap d’identitat perfecta i acabada. La nostra és sempre una identitat en camí, en construcció, perquè els creients estem sempre en camí, com Abraham.

L’itinerari de la fe nosaltres el fem en el seguiment concret d’aquest «salvador poderós» que Déu ha suscitat de la «casa de David», com ens ha cantat el salmista. Jesús, i això és especialment evident en l’evangeli de Lluc, és també l’home de la fe en camí. Per tant, al seguidor de Jesús, com a Abraham, li caldrà deixar enrere les riqueses, les seguretats, els càlculs, els esquemes planificats... tots aquells “graners” que tenim tendència a construir-nos per amuntegar els nostres béns de fortuna. La paràbola del ric insensat que hem escoltat ens descriu, precisament, allò que no ha de fer l’home de la fe en camí. Perquè «fer-se ric als ulls de Déu» comporta el treball humil, en la fe i en la confiança, de la recerca i de la construcció de la nostra identitat de creients, de fills d’Abraham, de seguidors de Jesús; una identitat fràgil, ara com ara, que no la podem guardar en graners, sinó que la portem en vasos, també fràgils, de terrissa.

«Feliços, doncs, els pobres en l’esperit, els qui no tenen graners, perquè d’ells és el Regne del cel».