dissabte, 22 de setembre de 2007

Article: La sinaxi vespertina

«LA SINAXI VESPERTINA»

«Domine, clamavi ad te, ad me festina; intende voci meæ, cum clamo ad te. Dirigatur oratio mea sicut incensum in conspectu tuo, elevatio manuum mearum ut sacrificium vespertinum» (Nova Vulgata, salm 140, 1-2).

«Quan es pon el sol i el dia s’acaba, cal tornar a pregar, perquè Crist és el sol veritable i el dia veritable, i en pondre’s el sol i el dia d’aquest món, li preguem i demanem que vingui sobre nosaltres la llum, demanem que torni el Crist i que ens faci la gràcia d’una llum eterna» (Sant Cebrià de Cartago, De oratione dominica, 35).

Introducció

Vespera, vespertina, vespertina synaxis, són els noms amb què sant Benet designa a la Regla la pregària del capvespre[1]. És, en efecte, la darrera gran pregària diürna dels monjos, abans de sopar, de la lectura de la Col·lació i del brevíssim ofici de Completes que precedeix el descans nocturn.

Quedem-nos amb l’expressió «vespertina synaxis», que trobem a RB 17, 7. El terme «sinaxi» prové del verb grec compost syn-ago, i significa «anar amb», reunir, convocar. El substantiu «sinagoga», de la mateixa arrel, designa també entre els jueus l’assemblea del poble convocada per a la meditació de la Torà i la pregària dels salms. La sinaxi vespertina és doncs el moment en què la comunitat, després de les tasques feixugues del dia, és convocada de nou per lloar el seu Creador, per invocar Crist, Llum de la Llum, en l’hora quieta que acompanya la posta del sol.

1. Estructura de l’hora

D’acord amb la Litúrgia de les Hores segons el ritu romà, l’hora de Vespres consta de les següents parts:

1.1. El verset introductori

«Deus, in adiutorium meum intende. Domine, ad adiuvandum me festina», seguit del «Gloria Patri», no prou feliçment traduït en català per «Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos».

Aquest verset del salm 69 té per als monjos una connotació tota especial. Sant Joan Cassià en fa el comentari en una de les seves Conferències als monjos, la n. 10, De oratione, que constitueix, juntament amb la 9 del mateix títol, un petit i preciós tractat sobre la pregària: «Aquest verset —diu— ha de ser la nostra pregària constant: en l’adversitat, per tal de ser-ne deslliurats; en la prosperitat, per tal de mantenir-nos-hi preservats de l’orgull. Que sigui l’ocupació contínua del vostre cor! En el treball, en les tasques que tingueu entre mans, anant de viatge, no deixeu mai de repetir-lo...»[2].

1.2. Himne

Es tracta d’una composició poètica, no bíblica —un dels pocs elements no bíblics que admet la litúrgia romana, tan sòbria—, que vol introduir-nos al clima de l’hora que celebrem. Els himnes de Vespres de la primera i tercera setmana, per exemple, evoquen els set dies de la creació, i són una invitació a centrar la nostra pregària vespertina en la meditació de l’obra amorosa del Déu i Pare creador. Aquests himnes, normalment cantats o recitats en llatí, es poden substituir per composicions teològicament i artísticament adequades en llengua vernacla.

1.3. Salmòdia

Consta de dos salms o fragments de salm i un càntic tret del Nou Testament (de les cartes de Pau i de l’Apocalipsi principalment).

La salmòdia, com en totes les hores, és la part principal de l’ofici de Vespres, és el moment fort de pregària. Els cristians concedim al salteri uns signes d’especial veneració quasi comparables als que tributem al llibre dels sants evangelis. En efecte, des de molt antic la salmòdia es fa dempeus, com també escoltem dempeus la proclamació de l’evangeli. Per això als seients dels cors dels monestirs i de les catedrals hi ha les «misericòrdies», uns petits sortints o suports de fusta que permeten de recolzar-se una mica durant la pregària[3].

1.4. Lectura breu

Consta d’un petit fragment de l’Escriptura, que a Vespres sol ser del Nou Testament. Aquesta breu lectura es pot substituir per una de més llarga, també bíblica, o bé s’hi pot afegir un comentari homilètic, si les circumstàncies ho aconsellen.

1.5. Responsori breu

Tal com fem a la litúrgia de la paraula de la missa, després de la primera lectura, en què responem tots a la proclamació de la Paraula de Déu amb el cant d’un salm responsorial, també després de la lectura breu de Vespres responem tots amb un breu cant dialogat.

1.6. Càntic del Magníficat

Des de molt antic la litúrgia romana reserva per a les Vespres el càntic de Maria o Magníficat[4]. Ajuntem a la de Maria la nostra lloança per la misericòrdia de Déu expressada al llarg de tota la història de la salvació. El Magníficat, com els salms i càntics que hem cantat abans, va precedit i seguit d’una antífona, que els diumenges es fa ressò de l’evangeli del dia, en tant que el càntic de Maria, a Vespres —i el càntic de Zacaries o Benedictus[5] a Laudes—, és com un eco de la proclamació solemne de l’evangeli a la missa. En la setmana prèvia a la celebració del Nadal, concretament des del dia 17 de desembre al 23, es canten amb solemnitat les anomenades set antífones majors o de la O, d’alt contingut cristològic, que ens preparen a acollir, amb Maria, el Crist que ve.

1.7. Pregàries d’intercessió

Es tracta d’unes breus intencions per fer presents les necessitats de la comunitat, de l’Església i del món en la nostra assemblea vespertina. En la litúrgia monàstica les culminem amb el cant de la lletania: «Senyor, tingueu pietat», d’acord amb l’esquema de la Regla[6].

1.8. Oració del Senyor o Parenostre

Sant Benet concedeix molta importància a la recitació del Parenostre a Laudes i a Vespres. Preveu que el reciti en veu alta el superior (l’abat, que al monestir actua en lloc del Crist) tot sol: «Que la celebració de les Laudes i de les Vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració del Senyor, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem, es purifiquin de semblant defecte»[7]. És una mostra de realisme espiritual per part de sant Benet, que vol prevenir els monjos de caure en una mena de simulacre de pietat, això és, menar una vida espiritual —que en realitat ja no és tal— totalment desencarnada de la vida real.

1.9. Oració conclusiva

És la col·lecta amb què un representant de la comunitat resumeix, aplega, fent-la explícita, la pregària de l’assemblea. Segurament, en temps de sant Benet, les Vespres acabaven directament amb la recitació del Parenostre[8].

2. Algunes remarques entorn d’aquesta estructura

2.1. L’himne

Abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, d’acord amb l’estructura indicada per la Regla benedictina[9], l’himne, a Laudes i a Vespres, es deia després de la lectura breu i el responsori. Aparentment és més coherent l’estructura actual; ben mirat, però, tenia més sentit reservar aquesta composició poètica, fruit de l’art i del gust per la bellesa humans, després del cant i meditació de la Paraula de Déu (verset inicial, salms, lectura i responsori). És aleshores, després d’escoltar la Paraula de Déu, que podem expressar, nosaltres, amb allò que ens és propi, amb l’art bell de la paraula poètica, la nostra resposta a aquesta Paraula que ens ha estat oferta de part de Déu.

2.2. La salmòdia

La Litúrgia de les Hores fruit de la reforma litúrgica, pensant sobretot en els capellans i els religiosos i religioses de «vida activa», ha reduït notablement la durada de la salmòdia, distribuint-la en quatre setmanes, abandonant la pràctica de recitar tots els cent cinquanta salms en una setmana. Per als monjos i les monges es van proposar altres esquemes de distribució del salteri, aplegats en el Thesaurus Liturgiæ Horarum Monasticæ[10]. Una altra novetat —un gest audaç i discutible— ha estat la introducció dels càntics del Nou Testament com a tercer salm, un element certament rar, pel to i per l’estil, en relació a la salmòdia de l’Antic Testament.

2.3. Les pregàries de Vespres

En la seva forma actual és un element introduït també per la nova Litúrgia de les Hores, i que no acaba de complementar-se bé amb la teologia de les hores que han propugnat sempre els monjos i, no cal dir, sant Benet a la seva Regla. Els monjos, en efecte, com ens recordava fa poc el papa Benet XVI a Heiligenkreuz, «preguen no per aquesta o aquella altra cosa en concret sinó, senzillament, perquè Déu mereix de ser adorat»[11]. Segons el meu parer, els monjos i les monges hauríem de tenir una cura especial d’aquest element de les Vespres (i de les Laudes), si continuem donant-li carta de ciutadania en les nostres litúrgies.

2.4. La col·lecta sàlmica

Sembla, si es llegeix amb atenció la Regla, i tenint en compte una pràctica litúrgica més general, que després de cada salm hi havia una estona de silenci, en què cada monjo, prostrat, pregava el salm, se l’apropiava, en el silenci del propi cor, un silenci relativament breu que era clos amb una pregària o col·lecta sàlmica dita en veu alta pel president de l’assemblea i que escoltaven tots els monjos dempeus[12]. Aquesta pràctica, actualment en desús, hauria de portar-nos a tornar a valorar el silenci en la nostra pregària coral, silenci que, en alguns casos, s’havia perdut totalment[13].

2.5. Laudes i Vespres

Ens adonem de seguida que les Vespres presenten la mateixa estructura que les Laudes. Això ja era així en la Regla de sant Benet, si bé les Laudes eren força més llargues que les Vespres (set salms i un càntic a Laudes, quatre salms a Vespres)[14]. La nova Litúrgia de les Hores ha volgut expressament que aquestes hores fossin exactes pel que fa la seva estructura i contingut, tractant-se dels dos moments forts de pregària diürns de la comunitat cristiana, la pregària del matí i la pregària del vespre: «Les Laudes, com a pregària del matí, i les Vespres, com a pregària del capvespre, són considerades per una venerable tradició de l’Església com l’eix de l’Ofici diari i, per això, han de ser tingudes i celebrades com les Hores principals»[15].

3. Sentit de l’hora

Vespres és l’hora de la posta del sol, de la mort del dia. És l’hora del silenci, de la quietud i del repòs. Ho canta bellament un himne, de creació recent[16], que diem a les Vespres del dimecres de la II i IV setmana:

Sol, ecce, lentus occidens,
montes et arva et æquora,
mæstus relinquit, innovat
sed lucis omen crastinæ,

El sol, morint lentament,
deixa amb tristor muntanyes, camps i mars;
però renova el compromís
de la llum del dia següent.

Mirantibus mortalibus
sic te, Creator provide,
leges vicesque temporum
umbris dedisse et lumini.

Així, oh Creador provident,
heu fixat, amb admiració dels mortals,
les lleis i l’alternança dels temps
entre la llum i les tenebres.

Ac dum, tenebris æthera
silentio prementibus,
vigor laborum deficit,
quies cupita quæritur,

Quan la fosca submergeix
l’espai en el silenci,
decau el vigor dels treballs
i hom cerca el repòs desitjat.

Spe nos fideque divites
tui beamur lumine
Verbi, quod est a sæculis
splendor paternæ gloriæ.

I nosaltres, rics per la fe i l’esperança,
fruïm de la llum del vostre Verb,
que és des de sempre
resplendor de la glòria del Pare.

Est ille sol qui nesciat
ortum vel umquam vesperum;
quo terra gestit contegi,
quo cæli in ævum iubilant.

Aquest és el sol
que no té mai albada ni posta;
la terra, amb goig, vol que la cobreixi
i els cels el lloen eternament.

Hac nos serena perpetim
da luce tandem perfrui,
cum Nato et almo Spiritu
tibi novantes cantica. Amen.

Concediu-nos, Pare, que a la fi
puguem fruir per sempre d’aquesta llum serena;
mentre renovem els càntics de lloança a vós,
al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.

A les esglésies cistercenques, orientades, en aquesta hora la nau de l’església rep per les grans obertures del mur de ponent els darrers esclats de foc de l’astre rei que mor. És una hora especialment serena i quieta. Per això, tot naturalment, l’hora de Vespres ens porta a recordar l’hora de la passió i de la mort del Senyor, l’hora en què es pon Crist, el Sol de justícia. És l’hora del sacrifici del capvespre, l’hora en què, segons l’evangelista Joan, l’Anyell immolat, Jesús, mor a la creu. L’hora de Laudes, en canvi, ens recordava espontàniament l’hora del triomf de la vida i de la llum, l’hora de la resurrecció[17].

La llum que mor, engolida per la nit tenebrosa, ens porta també en aquesta hora a pensar en el Crist, el Verb, com a llum que no mor, que resta sempre encesa en els nostres cors, en les nostres nits, en tant que Ell és resplendor de la glòria del Pare. La litúrgia romana no coneix la pràctica oriental del lucernari amb què comença la sinaxi vespertina. És un element que es podria introduir, almenys, potser, en les primeres Vespres del diumenge. El lucernari de la nit santa de Pasqua, si més no, ens pot ajudar a valorar la importància de la teologia del Crist Llum per a l’hora de Vespres.

«Com diu el profeta: Set vegades al dia us dono lloança. Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta, Nona, Vespres i Completes, ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: Set vegades al dia us dono lloança»[18]. Vespres, com ens recorda aquest fragment de la Regla, és una de les set hores diürnes. El llarg ofici de Vigílies, tot i que desplaçat per sant Benet a la darrera vetlla de la nit, continua mantenint el seu caràcter de pregària nocturna. El nombre sagrat de set, nombre de la plenitud del repòs sabàtic i nombre del Messies, esdevé l’indicador i el símbol de l’itinerari espiritual de configuració amb Crist que el monjo, com tot cristià, és cridat a viure amb més intensitat cada dia al ritme de la pregària incessant, deixant-se treballar pel cisell preciós del salteri.

4. Algunes notes històriques[19]

4.1. Arrels jueves

La teologia jueva és una teologia essencialment del temps i de la història, més que de l’espai, com a lloc de la presència i de l’actuació de Déu. Aquest tret, heretat pel cristianisme, explica i dóna el sentit del perquè els cristians, com els jueus, dediquem, consagrem uns temps concrets del dia, de la setmana i de l’any, més que no pas uns espais físics, a la pregària. La litúrgia jueva del temple tenia ja dos moments forts de culte: el sacrifici del matí i el del vespre, acompanyats de l’encesa dels gresols del lampadari i de l’ofrena de l’encens davant el vel del sant dels sants[20]. A aquests dos moments se n’hi afegí un tercer, a migdia, per completar així el cicle de pregària diürn. Aquest ritme ternari passa al culte sinagogal, i també a la pregària personal privada o familiar.

4.2. Els primers cristians

Els apòstols i els cristians de la primera hora continuen participant en la pregària ja sigui al temple o a la sinagoga[21]. Hi afegeixen el ritu de la fracció del pa, com a gest distintiu del memorial del Senyor, celebrat en la litúrgia domèstica[22]. Això vol dir que tant el ritme temporal d’oració (matí, migdia i vespre), com el contingut de la litúrgia (salms i lectura de la Bíblia) entren a formar part tot naturalment de la pràctica cristiana, seguint d’altra banda l’exemple del mateix Jesús, mestre de pregària per a la comunitat. Pel que fa al ritme ternari de pregària tenim el testimoni preciós de la Didakhé, un reglament de catequesi i litúrgia del segle I, on es prescriu de resar el Parenostre tres vegades al dia[23].

La pregària cristiana és molt més propera a l’espiritualitat sinagogal que no pas a la sacrificial del temple. La sinagoga, més que un lloc físic, és una comunitat de cridats pel Senyor que es reuneix per meditar la seva Llei i pregar amb els salms. Així mateix l’església cristiana s’autocomprèn com una comunitat convocada, com una assemblea de pregària en la qual s’esdevé l’autèntica presència de Crist[24]. Quan ens apleguem per a la pregària de Vespres no fem quelcom massa diferent del que feien, del que fan els jueus aplegats en comunitat a la sinagoga per la pregària del capvespre. Escoltem com ells la Paraula de Déu i li cantem salms... certament, nosaltres en nom de Crist, l’Emmanuel, el Déu fet home com nosaltres i amb nosaltres per sempre.

4.3. Segles III i IV

Durant el segle III es consolida entre els cristians l’estructura ternària de pregària, recollint l’herència jueva, al matí, migdia i tarda (tèrcia, sexta i nona), reservant per a la nit un temps més generós de vetlla. Aviat s’hi afegiran uns altres espais d’oració, més llargs, al matí i al vespre, que donaran origen a les nostres hores de Laudes i Vespres. Sant Cebrià de Cartago (†258), en el seu comentari al Parenostre (De oratione dominica), fa ja una interpretació cristològica d’aquestes dues hores noves de pregària: Laudes, resurrecció i Vespres, passió i mort del Crist, per distingir-les de les altres tres heretades més directament del cursus litúrgic jueu.

Les hores de pregària es desenvolupen i es consoliden plenament a partir del segle IV, amb el culte solemne celebrat en les grans basíliques, d’una banda, que dóna origen al que s’anomenarà ofici catedralici, i de l’altra l’ofici pròpiament monàstic.

4.4. La Regla benedictina

A la Regla, escrita a la primera meitat del segle VI en un àmbit litúrgic d’influència romana, l’estructura de la litúrgia de les hores ha arribat ja a la seva maduresa, en una síntesi quasi perfecta entre l’ofici basilical i el monàstic. Hi distingim ben clarament les hores diürnes, de la gran pregària nocturna de Vigílies, i entre les hores diürnes, distingim igualment dos moments més importants: Laudes, que Benet anomena amb raó «matutinorum sollemnitas», ofici o solemnitat del matí[25], i Vespres; i cinc moments diguem de menor importància, Prima, Tèrcia, Sexta, Nona i Completes.

En la distribució de la Regla benedictina, la sinaxi vespertina és una hora relativament poc llarga, si la comparem amb l’ofici matutí de Laudes. Els vuit salms (set salms i un càntic) de Laudes han quedat reduïts a quatre salms per a Vespres. Algú ha dit que són els salms que quedaven després d’haver fet la repartició dels corresponents a les altres hores, és a dir, que quan va arribar a les Vespres, a sant Benet ja no li quedaven salms! De fet, l’hora de Vespres és pràcticament la darrera de què s’ocupa en la distribució del salteri[26]. És més probable, però, que preferís una pregària del capvespre no excessivament feixuga a causa de la duresa del treball i de la jornada dels monjos, i també més curta en funció de l’aprofitament màxim de la claror del dia[27]. Lògicament les hores del matí (les Vigílies, encara nocturnes, i les Laudes a trenc d’alba) seran les més denses, tenint en compte que els monjos s’han llevat restaurats (digesti) després del descans sense interrupció de la nit[28].

Conclusió

Després d’aquest recorregut podrem afirmar potser que l’hora de Vespres és una hora específicament cristiana, si bé arrelada en la pràctica jueva de consagrar a Déu el ritme temporal dels dies, els mesos i els anys com a lloc teològic on s’esdevé la seva salvació per a nosaltres. És bo, doncs, retenir com a específicament cristològiques aquestes dues grans hores diürnes amb què obrim i tanquem el dia: Laudes, l’hora de la troballa del sepulcre buit i de l’anunci joiós de l’àngel, en què commemorem la resurrecció de la Vida, i Vespres, l’hora de la passió a la creu, en què commemorem la mort de la Vida, una mort que és llavor i font de nova vida. «Les Vespres —diu l’Ordenament general de la Litúrgia de les Hores se celebren en fer-se fosc i quan mor el dia, a fi de donar gràcies per tot el que hem rebut o que hem fet rectament. Recordem també la redempció, per mitjà de l’oració que aixequem com l’encens a la presència del Senyor i en la qual alcem les mans com l’ofrena del capvespre. Això mateix es pot entendre més espiritualment d’aquell sacrifici vespertí que fou lliurat pel nostre Salvador mentre sopava amb els Apòstols, quan va iniciar els misteris sagrats de l’Església, o que ell mateix va oferir al Pare per tot el món a la tarda del dia següent, sacrifici que inaugurava l’etapa darrera de tota la història. I, perquè sapiguem centrar la nostra esperança en aquella llum que no té posta, preguem i demanem que vingui sobre nosaltres la llum, demanem que torni el Crist i ens doni la gràcia d’una llum eterna. Per fi, en aquesta Hora, diem a l’uníson amb les Esglésies orientals: Joiosa llum santa, que ens portes la glòria del Pare del cel immortal, Déu i Salvador Jesucrist. El sol ja s’ha post avui, però veient en el vespre la vostra llum, lloem tots el Pare i el Fill i el Sant Esperit de Déu»[29].

Publicat a la revista «Poblet», núm. 15, gener 2008



[1] Vegeu Regla de sant Benet (RB) 13, 12; 15, 3; 17, 7.

[2] Salm 69, 2. Jean Cassien, Conférences II, n. X, De la prière, 10. Sources Chrétiennes n. 54, Les Éditions du Cerf, París 1958, p. 89-90.

[3] És llàstima la pràctica actual de Poblet —desconec si es tracta d’una pràctica cistercenca antiga— de recitar la salmòdia entre drets i asseguts!

[4] Lc 1, 46-55.

[5] Lc 1, 68-79.

[6] Vegeu RB 17, 8.

[7] RB 13, 12-13.

[8] Vegeu RB 17, 8.

[9] 17, 7-8.

[10] Editat pel Secretariat de l’Abat Primat de la Confederació Benedictina, Roma 1977.

[11] Benet XVI, Discurs a l’abadia cistercenca de Heiligenkreuz (Àustria), el 9 de setembre de 2007.

[12] RB 20, 5 potser hi fa referència.

[13] El moment més adequat per a aquest espai de silenci seria després dels salms, i no després de la lectura com fem actualment a Poblet.

[14] RB 12; 13; 18, 12-18.

[15] OGLH 37.

[16] És obra de Dom Anselmo Lentini, osb, mort el 1989.

[17] Vegeu Mc 16, 2.

[18] RB 16, 1-3.

[19] Em serveix de guia Pedro Fernández, Historia de la Liturgia de las Horas, CPL, Barcelona 2002.

[20] Vegeu Ex 27, 21; 29, 39; 30, 7-8.

[21] Vegeu Ac 3, 1: «Pere i Joan pujaven al temple a l’hora de la pregària de Nona (de la tarda)».

[22] Vegeu Ac 2, 46.

[23] Didakhé 8,3. Facultat de Teologia de Barcelona, Secció Sant Pacià, Barcelona 1979.

[24] El fet que al llarg de la història del cristianisme s’hagi atribuït tanta importància al lloc sagrat s’hauria de considerar com una deformació més que no pas com un valor positiu.

[25] Vegeu RB 12.

[26] Vegeu RB 18.

[27] Vegeu RB 41, 8-9.

[28] Vegeu RB 8, 1-2.

[29] OGLH 39.