diumenge, 15 de novembre de 2020

Des del monestir

EL CRIST DEL BELL SOMRIURE

La restauració recent del sepulcre gòtic de Ramon Folc VI de Cardona, el Prohom Vinculador (1259-1320), fins fa ben poc arraconat en una capella ombrívola de l’església de Poblet, ens ha retornat una peça molt valuosa que en formava part, recuperada fa uns anys per la Generalitat. Es tracta d’un Crist Pantocràtor, dins un marc quatrilobulat, escortat per dos àngels ceroferaris, envoltat del tetramorf. A banda del l’estàtua jacent del difunt, mutilada, i d’algunes escenes del ritual funerari, el conjunt presenta també un apostolat, del qual, senceres, queden quatre figures: Bartomeu, Pere, Pau i Joan. L’obra s’atribueix al Mestre d’Anglesola, i una de les seves característiques més sorprenents és que les figures somriuen, fet notable en l’escultura cristiana medieval. Crist, assegut en un tron sumptuós, presenta un rostre bell i serè, i els llavis apunten un somriure de pau. Amb la mà dreta beneeix, i amb l’esquerra sosté el Llibre. En el seu nou emplaçament, al costat de l’escala del dormitori, els monjos el podem contemplar cada vegada que sortim del cor en direcció al claustre. Segons l’hora del dia, la llum que entra pels finestrals de l’absis el fa resplendir amb esclat prodigiós.

A les portes de la solemnitat de Crist Rei, en la qual contemplem el Fill de Déu crucificat i ressuscitat, Paraula del Pare, com a centre del temps i de la història, em plau evocar aquesta imatge del Crist del bell somriure de Poblet. Necessitem el somriure de Déu, la seva tendresa, la seva compassió, la seva amistat, en aquests dies atzarosos que vivim. Necessitem evocar el Jesús de les paràboles, el Jesús dels infants, el Jesús de la gent senzilla. El Jesús que beneeix la realitat amb la seva mirada, amb la seva paraula, amb el seu gest. Jesús, el somriure del Pare, en la nostra història plena de foscors i de tristesa.

En mirar-lo, mentre ell em mira, evoco les belles paraules del salm 133: «És allí que el Senyor dóna la seva benedicció: hi dóna la vida per sempre» (Sl 133,2-3).

Publicat a Catalunya Cristiana, 2147, 15 novembre 2020