dilluns, 26 d’octubre del 2009

Homilia, La meitat de Déu

DILLUNS DE LA SETMANA XXX DURANT L’ANY (I)

Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17

«Beneït sigui el Senyor, dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». Ho hem cantat en el salm responsorial amb la música de l’Esperit Sant brollant de les cordes del nostre cor. Aquest verset de salm hauria de ser com la clau d’interpretació amb la qual llegim, obrim el sentit de la història. I, tanmateix, l’evangeli que hem proclamat ens posa en guàrdia. No és fàcil fer aquesta lectura de la història, comprendre-la com el pas de Déu, portador de benedicció. Fixeu-vos-hi: «El cap de la sinagoga, en veure que Jesús havia curat la dona en dissabte, es disgustà». Se m’acut que l’Església, aquesta nostra mare i mestra que estimem, té un deute pendent amb aquest evangeli. Encara hi ha molts caps de sinagoga que no han entès el gest de Jesús i estan disgustats, emmurriats.

Què en fem, de la dona, en l’església, aquesta filla d’Abraham, és a dir, amb tots els drets teològics d’una filla d’Israel, que Jesús redreça i allibera? Què en fem? Li concedim, en les estructures eclesials, el lloc que li pertoca? No, és clar. Sempre la deixem a segon terme, en un lloc digne sí, com el matroneu de les antigues basíliques romanes, però, al cap i a la fi, a segon terme. Jesús, amb el seu capteniment, va indicar clarament que el camí era tot un altre. Des de Maria, la seva mare, fins a Maria Magdalena, va proposar la dona com a model de deixebla, com a model de la comunitat creient, la va posar a primer terme, deixebla amb els deixebles. Si més no, l’evangeli d’avui hauria de qüestionar la nostra sensibilitat encara massa masclista.

«No calia, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d’Abraham, que Satanàs tenia lligada?». Penseu una mica en totes les altres dones amb qui es trobà Jesús. En la sogra de Pere, per exemple, admesa a la diaconia, al servei de taula —l’Eucaristia?— en la casa de l’església.

Jo penso, i perdoneu-me l’expressió, potser poc afinada, que si ens obstinem en el disgust del cap de la sinagoga ens perdem, ni més ni menys, la meitat de Déu, que «va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, el creà home i dona».

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Lluís Solà Padró, In memoriam

LLUÍS SOLÀ PADRÓ
In memoriam


Avui fa 70 anys que un home innocent, el meu avi, Lluís Solà Padró, queia afusellat sota les bales de la repressió franquista, sota els pins del turó de l'Oliva, a la ciutat de Tarragona. Nascut a Santa Coloma de Queralt el 1891, casat amb Carme Tolosa Domingo i pare de cinc fills, va dedicar tota la seva vida als seus, i, els darrers anys, també al seu poble de Santa Coloma, en els dies il·lusionats de la II República, com a alcalde. Detingut el 27 de gener de 1939, fou condemnat a mort per un consell de guerra el 23 de juny, i afusellat la matinada d'ara fa 70 anys, junt amb 42 companys més.

Diuen que la sang dels màrtirs és llavor de cristians. No sé si va ser així, després de la nostra trista guerra fratricida. En tot cas, sí que sé que tanta sang innocent no va servir per a refer els camins de la reconciliació. Ni l'església no va saber trobar les paraules de l'Evangeli de perdó per a tothom, perquè, ai las, enmig de tantes cendres i tant desamor, també li havien cremat les pàgines vives del Llibre. L'església va acompanyar sempre, amb molt poques excepcions, el seguici triomfal dels vencedors justificant la sang de la repressió i l'estigmatització dels qui eren considerats dolents. Ho dic amb una gran vergonya. Però també amb una gran esperança en Crist, i amb l'esperança que m'han donat sempre les darreres paraules del meu avi:

«A la meva estimada esposa, als meus estimats fills: Quan arribi a les vostres mans aquesta carta, la meva carta pòstuma, hauré deixat d’existir. Rebeu amb ella el meu últim alè, estimeu-vos molt, tant com jo us estimo, viviu amb dignitat com jo he viscut i moro. Sabeu prou bé que tinc la consciència neta i tranquil·la i això em dóna enteresa i serenitat completa per arribar a l’últim moment de la meva vida. Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu. Recordeu-me pel que m’estimeu i no vull que niïn en vosaltres ni rancors ni odis ni remotament cap mena de venjança. La meva resposta al mal que m’han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: PERDÓ! He viscut honrat, sóc honrat i moro honrat amb la consciència tranquil·la, prompte a comparèixer davant el Tribunal de Déu, l’únic que no s’equivoca. Moro cristianament, reseu per mi, estimada esposa, Carme de la meva ànima, i vosaltres, fills del meu cor. Dediqueu-me un funeral, i és el meu desig que aviseu només la família. He arribat al final del meu destí, trist destí! Estic molt agraït a totes les persones que s’han interessat per mi; feu-los present a totes aquest agraïment donant-los de part meva expressives gràcies. A Josep M. Requesens, especialment, el meu reconeixement més expressiu i sincer, així com a Cèsar, a Josep Pere, a Mundi i a tots els qui us han distingit amb les seves atencions. A tota la família, gràcies per tot. No els esmento perquè al·ludeixo a tots, els meus germans, els teus germans, nebots i altres, a tots els tinc presents en aquests moments, els últims de la meva vida. Adéu esposa meva, adéu fills meus: resigneu-vos. Esposa meva, diposito en aquesta carta un petó que transmetràs als nostres fills amb tot l’ardor del meu cor. Escriviu al meu germà Joan i digueu-li que el seu nom el tinc unit als vostres en aquests moments i que desitjo que ben aviat recobri la llibertat i pugui reunir-se amb els seus. Adéu per sempre. Rebeu milions de besades i abraçades del vostre espòs i pare que us idolatra. Lluís Solà Tarragona, Presó de Pilat, en la nit del 19 al 20 d’octubre de 1939.»

dijous, 15 d’octubre del 2009

Homilia, Conjugar Déu en femení

DIJOUS DE LA SETMANA XXVIII DURANT L’ANY (I)

Dia 15 d’octubre
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l’Església

Rm 3, 21-30; Sl 129, 1-2. 3-4. 5-6ab (R.: 7); Lc 11, 47-54

Diuen que, abans d’expirar, santa Teresa va exclamar: «Al capdavall, moro filla de l’Església». Una frase que resumeix una trajectòria, un ideal, la dèria de tota una vida. No li va ser fàcil morir filla de l’Església, una Església que s’estava llepant les ferides produïdes per la Reforma luterana, replegada en ella mateixa, a la defensiva, irritada i atemorida alhora. I, tanmateix, va trobar el seu camí en l’Església: el camí de la llibertat interior.

És significatiu, després de tants anys de vida en una comunitat nombrosa, que Teresa triï, per a la reforma del Carmel, de formar petites comunitats, amb un nombre limitat de membres. És que es va adonar que sense una experiència seriosa i profunda de vida en comunitat no era possible d’accedir a una autèntica amistat amb Crist. Potser aquest, el de la vida fraterna, fonamentada en el compartir senzill i joiós, és un dels valors importants que també l’Església d’avui pot aprendre de la doctora d’Àvila. Per a ser llevat transformador de la vida i de la societat és imprescindible la comunitat. La manera que té l’Església de ficar-se, d’amagar-se al cor de la societat i de la vida de la gent, és creant comunitats, petites comunitats. Tampoc l’itinerari de la pregària interior de Teresa de Jesús, que la porta a la màxima intimitat amb Jesús, no el podríem entendre desarrelat d’aquest humus comunitari.

Teresa, doctora de l’Església, fa una relectura en clau femenina de l’experiència religiosa, en una societat i en una institució dominada, dirigida per homes. És per això que troba en la humanitat de Crist, redescoberta per la teologia cistercenca i assumida plenament pel corrent de la devotio moderna, el seu camí, el camí de l’accés al misteri de la intimitat divina: en la bellesa «del més bell de tots els homes», Crist, des de la seva sensibilitat i afectivitat de dona, aprèn a mirar-se en els ulls de la tendresa divina. Per això, a més de mestra en vida fraterna, Teresa és mestra de vida interior, mestra dels camins de l’ànima, teòloga, i psicòloga, si voleu, de la més genuïna amistat espiritual, en el seu doble vessant, amistat amb Crist, amistat amb els altres.

Que santa Teresa ajudi l’Església, avui, a redescobrir el rostre de la bellesa, la bellesa del Crist, de la seva humanitat, que és mirall i porta de la Bellesa en majúscules. Que el seu exemple, i la seva intel·ligència encoratgin les dones d’avui en l’Església a trobar el seu camí i a viure’l fins al final. I que als homes que encara en porten les regnes, els ajudi a descobrir que Déu, a qui anomenem Pare en clau masculina, també es pot conjugar, i s’ha de conjugar en femení. Amén.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Homilia, Caritat en la veritat

DIMARTS DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (I)

Jn 3, 1-10; Sl 129, 1-2. 3-4. 7-8 (R.: 24b); Lc 10, 38-42

L’evangeli que acabem de proclamar l’hauríem de llegir sempre en relació a la perícope que tocava ahir. És una mica arriscat comentar-lo de forma independent, com se sol fer. Podríem arribar a conclusions errònies. En realitat, l’entranyable escena de Marta i Maria és una part, només una part, del comentari de Lluc al credo d’Israel, al «shemà». Fem memòria: un mestre de la Llei va preguntar a Jesús què havia de fer per obtenir la vida eterna, i Jesús li va fer recordar, senzillament, el nucli de la fe d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, i estima els altres com a tu mateix». Aquest és el camí de la vida: «Fes-ho així i viuràs». Però el mestre de la Llei, que es volia justificar, li va preguntar sobre aquests «altres»: «qui són aquests altres?». I aleshores Jesús li va explicar la paràbola del «bon samarità». Amb aquesta paràbola, Lluc, el teòleg, comenta o subratlla la dimensió concreta, antropològica de l’amor prescrit per la Torà i per l’Evangeli. Aquest amor es verifica en l’atenció particular a l’altre. Recordem tots els detalls del relat: l’home malferit, l’oli i el vi per amorosir les ferides, l’hostal, i la preocupació del samarità per deixar-lo ben atès. L’amor a Déu, per tant, i l’amor de Déu, es verifica sempre en l’atenció concreta a l’altre, i per a aquest altre no hi ha fronteres. L’altre és la veritat de l’amor de Déu.

Jesús, però —Lluc, el teòleg—, no s’atura ací. Fa un pas més. Hi ha una segona part de comentari al «shemà». És el nostre relat d’avui, que ve immediatament després de la paràbola del «bon samarità», i que subratlla precisament l’altra dimensió de l’amor, l’amor vist des de la seva font teologal. Jesús, en efecte, a la casa de Betània, dóna la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret, ens fa beure a les fonts de l’amor. Ens adonem de seguida de la tensió que es crea quan comparem els dos relats, la paràbola del bon samarità, que posa l’accent en l’acció, i l’escena de Betània que privilegia la contemplació: Marta, el bon samarità, i Maria, la deixebla que escolta.

No en podem prescindir d’aquesta tensió, d’aquestes dues dimensions, de l’amor a la seva font teologal, i de l’amor en la veritat de l’acció concreta. Si ens quedem a Betània, asseguts als peus del Mestre, sense arriscar-nos pels camins que baixen de Jerusalem a Jericó —del temple a la realitat de la lluita de cada dia— ens podria passar com al levita i el sacerdot, que varen passar de llarg sense reconèixer el rostre de Déu en el rostre d’aquell home malferit: «l’amor que Déu ens té ens obliga», ens empeny pels camins. Altrament, però, si no ens aturéssim a Betània, si perdéssim els punts de referència que donen qualitat a l’amor cristià, si no ens asseguéssim a l’escola de la Paraula, el nostre amor es podria tornar pura filantropia desarrelada de la seva font.

Quan reeixim a resoldre aquesta tensió —i no sempre és fàcil— trobarem el secret de la caritat en la veritat que darrerament ens ha exhortat a viure i a practicar el papa Benet amb la seva encíclica. És la nostra missió, com Jonàs, al cor de Nínive, és a dir, al cor del món.