divendres, 23 de maig de 2008

Homilia, 23 maig 2008

DIVENDRES DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 5, 9-12; Sl 102, 1-2. 3-4. 8-9. 11-12 (R.: 8a); Mc 10, 1-12

Quan era estudiant a Montserrat, els alumnes vàrem tenir la sort de poder assistir a unes classes sobre judaisme impartides per un professor jueu sefardita, argentí, establert actualment a Barcelona, Mario Saban. En un dels col·lo­quis va sortir, precisament, el text evangèlic d’avui, i recordo que jo vaig dir que en aquest cas es tractava d’un ensenyament clar, que no admetia discussió ni interpretació. Encara em sembla que el veig, responent a la meva intervenció, cofat amb el seu solideu (la kippà) i embolcallat amb el bonic mantell litúrgic (el talit), perquè així ens impartia les classes, en clima de pregària, com si fóssim a la sinagoga.

Sí, de la Sagrada Escriptura, i també el Nou Testament és Sagrada Escriptura, en podem fer una lectura rígida, tancada, legalista, que s’anomena «halàkika», del terme «halakà», que vol dir «interpretació de la Llei». O bé una lectura oberta, dialogal, sapiencial, que s’anomena «haggàdica», d’«haggadà», que vol dir «paràbola», «conte», «narració». L’estil de Jesús, el Jesús de les paràboles, era «haggàdic», obert, imaginatiu, gens legalista.

En el cas d’avui, la lectura «halàkika» del passatge evangèlic pot portar fàcilment a establir unes normes rígides, poc humanes i poc evangèliques, en l’ordena­ment de la disciplina sobre el sagrament del matrimoni, que tinguin poc en compte la persona concreta situada en el seu context. La lectura «haggàdica», en canvi, ens permet d’endinsar-nos pels paisatges meravellosos de l’amor humà plantejat per Déu mateix com una proposta per a viure la nostra pròpia història, inscrita en l’àmbit de la seva Aliança. El problema d’avui, germans, que Jesús planteja de forma «haggàdica», fa la impressió d’haver estat interpretat i resolt «halàkikament» pel redactor del text, certament posterior a Jesús. I fa la impressió, també, que en la seva predicació, l’Església prefereix moltes vegades aquesta interpretació «halàkika». Fa la impressió, en alguns casos, que li interessa més dictar normes segures, fixar doctrines, que no pas ajudar a créixer les persones en la llibertat interior, la llibertat dels fills de Déu.

Demanem-li, al Senyor, obertura i tendresa: obertura per a interpretar la seva Paraula a la llum d’aquesta mateixa Paraula, i tendresa per a portar-la amb amor com a ungüent per a les nafres coents de la humanitat.

dimecres, 21 de maig de 2008

Homilia, 21 maig 2008

DIMECRES DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 4, 13-17; Sl 48, 2-3. 6-7. 8-10. 11 (R.: Mt 5, 3); Mc 9, 38-40

Per entrar a la nostra església cal travessar un atri, amb la memòria de la passió i de la sepultura del Senyor, de les quals participem nosaltres pel baptisme. Aquest nàrtex, amb el seu alt contingut simbòlic i espiritual, ens prepara per franquejar l’elegant portalada romànica i avançar per la nau, en un itinerari interior, que va de Galilea a Jerusalem, de ponent a llevant, de la fosca a la llum, de la mort a la vida, de la solitud del pecat a l’amistat amb Crist.

D’ací uns instants el prevere que presideix la nostra celebració, en nom de Crist i en nom de tots nosaltres, cantarà la solemne lloança a Déu Pare del prefaci, precedida per un diàleg que n’in­dica la importància i invita a preparar-nos-hi, i culminada amb la gran lloança del «Sanctus», el cant de l’església celestial al qual nosaltres, des de la nostra petitesa, ens unim volenters. El prefaci, germans, és el pòrtic, l’atri que hem de travessar abans d’en­dinsar-nos en la gran pregària eucarística, l’anàfora, que el prevere, i amb ell tota l’assemblea, fa sobre els dons del pa i del vi, que ens representen també a nosaltres, per tal que esdevinguin, un cop eucaristitzats, portadors de la benedicció, de la salvació i de la presència de Crist. Aquesta lloança es prolongarà en el memorial de les meravelles que Déu ha obrat per mitjà del seu Fill, tot actualtizant el servei sacrificial de Jesús a la creu per nosaltres. Finalment pregarem pel papa, pel bisbe, per l’Església i pels difunts, en la comunió dels sants, expressant aquest nostre desig de comunió, de ser un sol cor i una sola ànima.

El prefaci d’avui és extremadament simple i expressiu: «Us donem gràcies… a vós que, mogut pel vostre amor, vau crear l’ho­me i, quan el pecat amb raó el condemnava, heu tingut la misericòrdia de redimir-lo per Crist Senyor nostre…». Amb poques paraules expressem la totalitat del misteri de la nostra fe, aquell misteri amagat des del començament en el si de la tendresa del Pare i revelat ara, als nostres dies, amb l’aparició del Verb en la nostra carn, i amb la predicació i acolliment, en la fe, del seu Evangeli de veritat i de vida. La creació, que el Pare, amb la seva Paraula i el seu Esperit, va fer bona i bella, esquinçada i ferida pel glavi tallant del pecat i de la mort, ha estat recapitulada, salvada per Crist, en virtut del seu misteri pasqual de creu, mort, sepultura i resurrecció, que evocàvem a l’atri de l’església de Poblet.

Un atri de lloança, germans, el prefaci, ens introduirà a l’Eucaris­tia que farem tot seguit. Elevem doncs els nostres cors i cantem-la amb tota l’ànima, aquesta lloança, per tal d’esdevenir dignes de ser una sola cosa amb Aquell que és glòria i lloança del Pare pels segles dels segles. Amén.

dilluns, 19 de maig de 2008

Homilia, 19 maig 2008

DILLUNS DE LA SETMANA VII/II DURANT L’ANY
Jm 3, 13-18; Sl 18, 8. 9. 10. 15 (R.: 9a); Mc 9, 14-29

Aquests dies passats, a un monjo de la nostra comunitat li ha entrat un virus informàtic maligníssim a l’ordinador. La primera cosa que ha fet, el virus, ha estat bloquejar i desinstal·lar la impressora, un dels principals mitjans de comunicació que té l’ordi­nador amb l’exterior. Després, imparablement, el virus ha anat infectant tots els arxius executables, fins al punt d’impedir el funcionament de qualsevol programa. Com a primera mesura dràstica ha calgut desconnectar l’ordinador de la nostra xarxa domèstica per prevenir el contagi dels altres ordinadors connectats, i, com a segona, formatar tot el disc dur infectat.

La gelosia, el zel amarg que s’esmuny en el nostre cor i que és causa de «rivalitats, de pertorbació i de maldats de tota mena», és, germans, com aquest virus informàtic de la paràbola de l’or­dinador. Quan la gelosia infecta els «arxius» de la nostra ànima, és a dir, els nostres sentiments i emocions, els nostres desigs i impulsos, les nostres motivacions, allò que ens mou a voler, a parlar i a actuar, bloqueja tots els ponts de comunicació que tenim amb l’exterior, tots els ports, per continuar amb el símil de la informàtica, que ens permeten d’establir sanes i enriquidores relacions interpersonals. La gelosia és amarga, en efecte, com el fruit enverinat de la mort, i ens tanca en nosaltres mateixos, ens impedeix de veure la nostra pròpia realitat i la dels altres tal com és: senzilla, oberta sempre, sempre, a la bondat, a aquella espurna de bondat que tots portem a dins. La gelosia ens porta a veure-ho tot des del prisma de la negativitat, de la fatalitat, del pessimisme, ens torna desconfiats, malhumorats, ens aïlla, i pot fer-nos molt de mal, fins al punt de destruir-nos, i fins al punt d’in­fectar la resta de persones amb les quals convivim, com en la paràbola de l’ordinador infectat que hom va haver de posar en quarantena i reformatar des de zero. La nostra ànima, però, no ho és de reformatable! Tot el que vivim, fem i diem, la va afaiçonant i la va deixant tal com serà el darrer dia.

Avui, la reflexió de la carta de sant Jaume, sempre punyent i concret, arrelat en la realitat, ens ateny a tots, és una paraula per a tots nosaltres, per a la nostra comunitat, per a tu i per a mi, ara i ací, en aquest moment concret que vivim, i tots hauríem de mirar-nos en el mirall d’aquesta paraula, íntegra, completa, perfecta, pura, portadora de goig i de llum, com meditava el salm de la Torà que hem cantat. Aquesta paraula, aquesta saviesa, que és expressió de la misericòrdia de Déu, de la qual no hem de desesperar mai, és l’únic antivirus eficient que pot prevenir-nos contra el contagi de la gelosia i de l’enveja, que estan sempre a l’aguait per esmunyir-se en les nostres ànimes.

divendres, 9 de maig de 2008

Homilia, 9 maig 2008

DIVENDRES VII DE PASQUA
Ac 25, 13-21; 28, 16-20. 30-31; Sl 102, 1-2. 11-12. 19-20ab (R.: 19a); Jn 21, 15-25

L’evangeli d’avui, que unim al de demà, completa el relat que havíem deixat a mitges el divendres de l’octava de Pasqua: l’aparició de Jesús ressuscitat als deixebles vora el llac de Galilea, amb la pesca miraculosa i l’àpat a trenc d’alba.

Després de l’àpat, que és el lloc on precisament la comunitat de Jesús celebra i expressa l’amor, Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima, i ho fa, les dues primeres vegades, amb el verb «agapao». Pere, en canvi, li respon amb el verb «fileo»: «Simó, m’estimes…? Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». En català hem de traduir tots dos verbs, «agapao» i «fileo», per «estimar», però contenen matisos diferents, que convenen al propòsit d’aquesta homilia, ja que en aquest diàleg entre Jesús i Pere, i, concretament, en aquests dos verbs i en la manera d’utilitzar-los, se’ns proposa una pedagogia de la concreció de l’amor.

L’«agape» és l’amor evangèlic per excel·lència, l’amor que estima per estimar —com dirà sant Bernat. És l’amor fins a l’extrem de Jesús pels seus (Jn 13). Aquest amor, però, nosaltres l’hem d’hu­manit­zar, l’hem de concretar i contextualitzar, i precisament el verb «fileo», amb el qual Pere respon a Jesús, i que Jesús fa seu en el tercer «Pere, m’estimes?», expressa aquesta manera concreta de viure l’amor. Aquest itinerari de concreció de l’amor és molt important per al quart evangeli, i per a la comunitat del deixeble estimat a la qual va adreçat, fins al punt que el seu autor posa en llavis de Jesús aquella frase que sembla contradir la radicalitat del sermó de la muntanya, que demana d’esti­mar fins i tot els enemics: «Ningú no té un amor més gran —diu el Jesús de Joan— que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13). L’amor es verifica donant la vida pels amics. L’amor es viu, es concreta en l’àmbit de l’amistat, en l’àmbit humà de la tendresa, de la delicadesa i de l’elegància en les relacions interpersonals.

Elred de Rievall va escriure el seu tractat «Sobre l’amistat espiritual» precisament per ajudar els monjos a viure aquesta pedagogia de l’amor, presentant l’amistat com el context humà idoni per a concretar el projecte de fraternitat de la Regla benedictina. És la mateixa pedagogia que Jesús proposa a Pere amb el seu diàleg. Per a Pere, que va negar el mestre i l’amic, aquest àmbit d’amistat dialogal que Jesús li ofereix i li renova, esdevé font de guarició i d’humanització, i el prepara per a la seva missió de pastor de la comunitat, que haurà de presidir com a servidor de la caritat, de l’«agape» dels seus germans.

Demanem al Sant Esperit, que és l’Amistat del Pare i del Fill, el do d’aquesta amistat, d’aquesta concreció de l’amor, per al creixement humà de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres.

dimecres, 7 de maig de 2008

Homilia, 7 maig 2008

DIMECRES VII DE PASQUA
Ac 20, 28-38; Sl 67, 29-30. 33-35a. 35bc i 36c (R.: 33a); Jn 17, 11b-19

Són dies de comiat, aquests, germans. Pau, preveient els atzars de Jerusalem, s’aco­miada dels responsables de la comunitat d’E­fes. Jesús prepara el seu comiat amb la pregària intensa al Pare, al qual és a punt de retornar: «Guardeu els que vós m’heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres».

«Que siguin u». És també el nom d’una encíclica de l’anterior papa, el recordat Joan Pau II. «Que siguin u». Però, què vol dir «que siguin u»? Em sembla que de vegades no l’hem entès bé el desig d’unitat de Jesús. Hem tendit quasi sempre no tant a unificar sinó més aviat a uniformar, a llimar i fins a eliminar els matisos, i la realitat, sense matisos, o bé aclapara, o bé avorreix. «Que siguin u com ho som nosaltres», diu Jesús. Proposa com a mirall d’unitat la Llar Santíssima de la Trinitat! Ens demana com de pintar la icona de la Trinitat perquè la puguem contemplar, perquè ens hi puguem emmirallar. I què hi contemplem en aquesta icona? Hi contemplem, sobretot, un diàleg, un diàleg d’Amistat en majúscula. Unitat, però no uniformitat, ja que es tracta d’una tri unitat. Hem d’admetre, per tant, el «pluralisme» —aquesta paraula que avui a uns agrada tant i a altres esparvera— a la Llar Santa de la Trinitat. Recordeu la icona de la Trinitat de Rublev? El diàleg silenciós, però tan eloqüent, de les mirades dels tres personatges divins? La unitat, al si de la Trinitat, es fa, doncs, a partir de l’amistat i del diàleg. D’aquest Diàleg, d’aquesta Amistat, d’aquesta Donació que posa en comunicació el Pare i el Fill, en diem Esperit. Parlem sempre amb imatges, és clar!

No som del món, però som en el món, i hi hem de ser, tots nosaltres, com a comunitat monàstica, com a església del Crist, signe i icona de l’Amistat de la Santa Trinitat. I hauríem de demanar, amb Jesús, que el Pare ens consagri en la veritat, que és aquest diàleg conjunt que cerca, en l’Esperit, de refer i de retrobar tants camins perduts d’apropament, d’entesa, de comunió.

Que sigui el do, el fruit granat d’aquesta Pasqua, la unitat veritable, en el diàleg i en l’amistat, al si de l’Església, que Jesús va somniar com una icona del Déu Tri-unitat, i demanem, amb l’oració postcomunió, que la participació en el Sagrament de la Unitat ens faci més aptes per al Do de Déu.

dilluns, 5 de maig de 2008

Homilia, 5 maig 2008

DILLUNS VII DE PASQUA
Ac 19, 1-8; Sl 67, 2-3. 4-5ab. 6-7ab (R.: 33a); Jn 16, 29-33

«Oh, Rei de la glòria, Senyor victoriós, que avui, triomfant, has pujat al cel; no ens deixis orfes, envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia». Amb aquestes paraules, ahir, tancàvem la solemnitat de l’Ascensió, en un dia en què se’ns invitava a trobar una melodia senzilla per a cantar a Déu del fons del nostre cor. Les paraules i els neumes d’aquesta antífona, amb la melodia gregoriana tan estimada de les antífones de la O d’Advent, ens posaven als llavis i al cor la melodia que nosaltres, sols, no hauríem pogut trobar.

Al qui no està mai sol, Jesús, el Rei de la glòria, un dels nostres, assegut amb la nostra humanitat a la dreta de Déu, li demanem que no ens deixi orfes, que no ens deixi sols. Sols en aquest món nostre que està arribant a un final de cicle, potser ja irreversible, signe, qui sap, d’un acabament proper. Sols en les nostres comunitats, sovint consumides pel corc de la divisió, enverinades pel fel amargant de l’individualisme. Sols al fons del nostre cor, on tal vegada tot sigui desolació, sequera, foscor… Sols! Hi ha tanta soledat no cercada en el nostre món! La soledat imposada per les circumstàncies, o autoimposada per un mateix, tant se val… la soledat que mata la vida de l’home, cridat a realitzar-se en l’amistat amb Déu i amb els altres. «J0 no ho estic mai de sol —ens deia Jesús— perquè el Pare és amb mi. Us dic això perquè trobeu en mi la vostra pau; sereu perseguits, però tingueu confiança, jo he triomfat del món».

«No ens deixis orfes, Rei de la glòria, Jesús, germà nostre, triomfador, Senyor victoriós… envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat…». Aquesta és la melodia, germans, que ens posa als llavis l’Església enmig de la desolació, de la desesperança, de la solitud, en aquests dies d’aca­bament.

Tot acabament és però, també, eclosió de plenitud. I la Pasqua florida que acabem de celebrar ja la sabem granada. El cicle de les set setmanes és a punt de revelar el seu misteri amagat, el cinquanta, el nombre que conté l’Esperit: unció, bàlsam i medecina d’immortalitat, do septiforme, és a dir, perfecte. Esperit de foc que purifica, tendresa de Pare que estima per estimar.

En el tetragrama del nostre cor, transcrivim-hi, germans, la bella melodia de l’antífona del Magníficat d’ahir, i agombolem-hi la nostra tristesa, la nostra soledat, la nostra orfenesa… però, sobretot, la nostra esperança i la nostra pau, que són la pau i l’esperança del Crist. «Envia’ns la promesa del Pare, l’Esperit de la veritat, al·leluia!»