divendres, 9 de maig de 2008

Homilia, 9 maig 2008

DIVENDRES VII DE PASQUA
Ac 25, 13-21; 28, 16-20. 30-31; Sl 102, 1-2. 11-12. 19-20ab (R.: 19a); Jn 21, 15-25

L’evangeli d’avui, que unim al de demà, completa el relat que havíem deixat a mitges el divendres de l’octava de Pasqua: l’aparició de Jesús ressuscitat als deixebles vora el llac de Galilea, amb la pesca miraculosa i l’àpat a trenc d’alba.

Després de l’àpat, que és el lloc on precisament la comunitat de Jesús celebra i expressa l’amor, Jesús pregunta tres vegades a Pere si l’estima, i ho fa, les dues primeres vegades, amb el verb «agapao». Pere, en canvi, li respon amb el verb «fileo»: «Simó, m’estimes…? Sí, Senyor, tu saps que t’estimo». En català hem de traduir tots dos verbs, «agapao» i «fileo», per «estimar», però contenen matisos diferents, que convenen al propòsit d’aquesta homilia, ja que en aquest diàleg entre Jesús i Pere, i, concretament, en aquests dos verbs i en la manera d’utilitzar-los, se’ns proposa una pedagogia de la concreció de l’amor.

L’«agape» és l’amor evangèlic per excel·lència, l’amor que estima per estimar —com dirà sant Bernat. És l’amor fins a l’extrem de Jesús pels seus (Jn 13). Aquest amor, però, nosaltres l’hem d’hu­manit­zar, l’hem de concretar i contextualitzar, i precisament el verb «fileo», amb el qual Pere respon a Jesús, i que Jesús fa seu en el tercer «Pere, m’estimes?», expressa aquesta manera concreta de viure l’amor. Aquest itinerari de concreció de l’amor és molt important per al quart evangeli, i per a la comunitat del deixeble estimat a la qual va adreçat, fins al punt que el seu autor posa en llavis de Jesús aquella frase que sembla contradir la radicalitat del sermó de la muntanya, que demana d’esti­mar fins i tot els enemics: «Ningú no té un amor més gran —diu el Jesús de Joan— que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13). L’amor es verifica donant la vida pels amics. L’amor es viu, es concreta en l’àmbit de l’amistat, en l’àmbit humà de la tendresa, de la delicadesa i de l’elegància en les relacions interpersonals.

Elred de Rievall va escriure el seu tractat «Sobre l’amistat espiritual» precisament per ajudar els monjos a viure aquesta pedagogia de l’amor, presentant l’amistat com el context humà idoni per a concretar el projecte de fraternitat de la Regla benedictina. És la mateixa pedagogia que Jesús proposa a Pere amb el seu diàleg. Per a Pere, que va negar el mestre i l’amic, aquest àmbit d’amistat dialogal que Jesús li ofereix i li renova, esdevé font de guarició i d’humanització, i el prepara per a la seva missió de pastor de la comunitat, que haurà de presidir com a servidor de la caritat, de l’«agape» dels seus germans.

Demanem al Sant Esperit, que és l’Amistat del Pare i del Fill, el do d’aquesta amistat, d’aquesta concreció de l’amor, per al creixement humà de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres.