diumenge, 22 d’octubre del 2017

Des del monestir

ESGLÉSIA I PROCÉS

Davant el «procés» molts ens hem preguntat quin paper ha de tenir l’Església, una església, entenem, encarnada en un poble, en una cultura, que s’expressa i prega amb una llengua concreta, que fa seus «el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa» d’un poble concret. Comentaré dues actituds possibles de l’Església, a partir de dos fets reals, un de fora de Catalunya i l’altre de dins.

L’arquebisbe castrense Juan del Río va fer aquest piulet el dia 3 d’octubre, a les 21:46 h., sota una imatge de la bandera espanyola flamejant contra un cel blau: «Frente al independentismo fanático y violento, confiamos en Dios y nos unimos al Rey en su defensa de la libertad y del orden democrático».  En la seva nota del dia 20 de setembre, en plena operació contra la Generalitat, els bisbes que fan camí a Catalunya deien en la seva nota: «L’Església vol ser ferment de justícia, fraternitat i comunió, i s’ofereix per ajudar en aquest servei en bé del nostre poble».

Són dues actituds, certament contraposades, però totes dues possibles, reals. Cadascú podrà jutjar quina actitud és evangèlica i quina no, a la llum de les paraules de Jesús. El piulet de l’arquebisbe castrense, sota una apel·lació aparentment d’ordre espiritual —«confiamos en Dios»—, amaga un esperit bel·ligerant: «Nos unimos al Rey en la defensa de...». Els bisbes catalans, en canvi, situen l’església en l’àmbit semàntic del servei, de la justícia, de la fraternitat i de la comunió. Si l’un involucra Déu en una tasca que és totalment nostra, la tasca política —en el sentit ple d’aquesta paraula—, els altres apel·len a la realitat secularitzada —que és el lloc natural de la política—, l’única realitat en la qual és possible plantar la llavor de l’Evangeli.

En una futura República Catalana, en la qual l’Església catòlica no hauria de tenir cap privilegi, els seguidors de Jesús desitgem, ben segur, una església que es posi al servei del seu poble i que vulgui encarnar l’Evangeli com a llavor de justícia, de fraternitat i de comunió entre tots i entre totes.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1987, 22 octubre 2017

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Homilia: El gra de blat

COMIAT D’EN LLUÍS-MANUEL SOLÀ JORDÀ
Barcelona, 17 octubre 2017

1 C 15,35-38.42-45; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Jo 11,32-45

Estimats,

Ens hem trobat aquest matí per acomiadar una persona estimada, molt estimada. En Lluís-Manuel, que ha fet amb nosaltres una part del seu camí. És un moment important, per a ell certament, però també per a nosaltres. Un moment fort. Ple de dolor, de recança, d’enyorament, potser també ple d’impotència, i fins i tot de ràbia. Un moment fort per als pares, el tiet Manuel i la tieta Glòria, que han perdut un fill. Un moment fort per a la Reme, que ha perdut un company. Un moment fort per a la Marta i la Marina, que han perdut el pare. Un moment fort per al Jordi i la Mari Carmen, per a la Montserrat i el Joan, i per al Dani, que han perdut un germà. Un moment fort per a nosaltres, que hem perdut un cosí germà, un cosí estimat, el primer que se’n va. Un moment fort per a tots vosaltres, que heu perdut un amic, un company...

Què podem dir en aquest moment de dolor i de pèrdua? La mort, és veritat, quan ens toca de prop, ens fa pensar, ens suscita moltes preguntes, perquè ens posa al davant allò que som, pobres caminants per la vida que van deixant la pell, el plor, els anys i els afanys, pel camí pedregós, un camí fet d’alegries i de tristeses, d’èxits i de fracassos, de seguretats i de pors, un camí, però, que va seguint una estrella d’esperança en la nit, aquella que ben segur el bon Déu fa brillar per a cadascun de nosaltres, que va fer brillar per al Lluís-Manuel, que ha arribat al terme del seu camí.

Davant d’això, voldria comentar només dues coses, breus, a la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat. Sant Pau ens oferia la imatge del gra de blat per entendre una mica el sentit i el misteri de la mort. Jesús també va fer servir la mateixa imatge: «si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jo 12,24). Si pensem en la mort, i en la mort com a coronament d’una vida, si pensem en la mort com en la sembra d’un gra de blat, que ha de morir colgat a la terra per fer germinar una nova planta, potser podrem trobar una mica el sentit d’això que ens està passant. Penseu-hi, en aquesta imatge senzilla. Sembrarem una llavor, que morirà i es transformarà en una nova planta, en un nou gra, en un nou blat, en un nou pa, per a la taula de la Vida sense fi que el Senyor, el bon pastor, para davant nostre.

La segona cosa és l’escena de l’evangeli, una escena que ens parla de l’amistat. Jesús era l’amic de Llàtzer, i davant la seva mort experimenta com nosaltres indignació i dolor, es rebel·la interiorment i plora. Aquest plor és l’expressió del seu amor per l’amic, i l’amor, l’amistat, no és mai estèril. Crec que és l’única cosa que pot superar la mort.

Per això, ara, acompanyant el nostre estimat Lluís-Manuel, mirem d’oferir-li, encara, tot el nostre amor, tota la nostra tendresa, amb el nostre plor i amb una pregària, demanant al Pare del Cel que l’aculli als braços de la seva misericòrdia, del seu perdó, de la seva Amistat.

divendres, 6 d’octubre del 2017

LLUÍS COMPANYS I JOVER
1934 - 6 octubre · 15 octubre - 2017


In memoriam
_______

Afusellat vas caure un jorn d’octubre,
colpit per una bala el digne pit;
el front serè i endins del cor ni un dubte:
als llavis «Catalunya», l’últim crit.

La terra dolça i aspra que estimares,
sollada per l’esput del vencedor,
a peu descalç, humil, la trepitjares,
oh President, a l’hora del dolor.

Lluís Companys, honor del nostre poble,
senyera i estendard de ciutadans:
la teva mort segella, bella i noble,
la dignitat i el nom de catalans.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

De cada dia

COMUNICAT DELS ABATS DE POBLET I MONTSERRAT,
LES ABADESSES DE SANT BENET DE MONTSERRAT,
DE SANT PERE DE LES PUEL·LES
I DE SANTA MARIA DE VALLBONA,
DE LES PRIORES DE SANT DANIEL DE GIRONA
I DE SANTA MARIA DE VALLDONZELLA,
I DEL PRIOR DE SOLIUS


Montserrat, 2 d'octubre de 2017

Els nostres monestirs, responent a molts cristians que se’ns adrecen, volem aportar una paraula de pau davant els moments viscuts ahir. Ho fem «perquè els catòlics formem part d’aquest poble que tant estimem, i com ens ha recordat recentment el papa Francesc, “ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans” (Evangelii Gaudium, 183)», com ens recordaven els nostres bisbes l’octubre de 2014.

La situació de violència que es va viure ahir a Catalunya és deplorable; la resistència no es resol amb violència, sinó evitant d’arribar a aquesta situació extrema amb un diàleg sincer i pacífic entre les parts en conflicte; urgeix trobar una sortida pacífica i democràtica; com també ens deien ahir mateix alguns dels nostres pastors.

L’hora que viu Catalunya és cada cop més delicada. El moviment polític i social català ha estat sempre immensament i majoritàriament pacífic i voler aturar-lo amb la violència no és mai prou justificable ni prou proporcionat, ni tampoc elimina ni soluciona, sinó que agreuja el problema existent. De nou, «ni és la nostra intenció, ni ens pertoca prendre part per cap altra cosa que no sigui la pau, el diàleg, les llibertats d’expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble» (Comunicat dels abats de Poblet i Montserrat de 21 de setembre de 2017). Condemnarem sempre la violència, sigui física, verbal o la que suposa negar la realitat, i lloarem una resposta sempre cívica i pacífica. Expressem el nostre rebuig a l’ús innecessari de la força per part de qualsevol grup o poder públic, que ha de ser el primer garant dels drets dels ciutadans.

Preguem per la pacífica i constructiva solució de qualsevol legítima reivindicació, no tornant a ningú mal per mal, sinó mirant de fer el bé a tothom (cf. Rm 12,17). Preguem perquè els polítics cerquin solucions i no deixin enquistar un problema que per la força, com la viscuda ahir, o amb posicions maximalistes, sols s’agreuja. Preguem més que mai per la pau social i el respecte als drets individuals i col·lectius de tots i cadascun dels ciutadans.

Com recordava el darrer comunicat de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, aprovat per unanimitat, «en aquests moments greus, la verdadera solució del conflicte passa pel recurs al diàleg des de la veritat i la recerca del bé comú de tots, com senyala la doctrina social de l’Església. (...) Per fer possible aquest diàleg, honest i generós, que salvaguardi els béns comuns de segles i els drets propis dels diferents pobles que conformen l’Estat, és necessari que tant les autoritats de les administracions públiques com els partits polítics i altres organitzacions, així com els ciutadans, evitin decisions i situacions irreversibles i de greus conseqüències que els situïn al marge de la pràctica democràtica emparada per les legítimes lleis que garanteixen la nostra convivència pacífica.» (Declaració de la Comissió Permanent de la CEE de 27 de setembre de 2017).

Preguem perquè prevalgui la serenitat, el respecte, la concòrdia i la pau. 

diumenge, 1 d’octubre del 2017

De cada dia

PROPOSTA D'HOMILIA PER AL DIA 1 D’OCTUBRE

Aquest diumenge és molt diferent dels altres. Tots sabeu que hem estat convocats a un referèndum d'autodeterminació, i que la seva realització ha trobat molts obstacles. Més de quatre-cents preveres i quaranta diaques de tot Catalunya, de tots els bisbats i congregacions religioses, hem signat una declaració sobre aquest tema fonamentats en les paraules que el maig passat els nostres bisbes digueren ben clares: «Convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català». Més recentment, i precisament de cara al dia d'avui, ens van convidar a pregar per aquesta intenció i així mateix ho va fer la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola dimecres passat.

Nosaltres «considerem legítima i necessària  la realització d'aquest referèndum», i per això invitàvem «els catòlics i tots els ciutadans de Catalunya a reflexionar sobre la importància dels actuals esdeveniments i a votar en consciència». La nostra presa de posició, la fem pensant que, com sempre, l'Església del nostre país ha volgut estar «al servei del nostre poble», i molt especialment quan ha estat ultratjat en els seus drets fonamentals, tal com hem vist dissortadament en aquests dies.

Els cristians, i els preveres al capdavant, perquè creiem, com hem dit en l'oració introductòria, que Déu «mai no manifesta tant la seva omnipotència com quan perdona i es compadeix», volem tenir els mateixos sentiments que hem vist en Jesucrist. Sant Pau ens hi ha exhortat, i desitgem per a tothom, pacíficament, tot allò que «trobem en Crist de fortalesa d'ànima, d'amor que consola, de dons de l'Esperit, d'afecte entranyable i de compassió».

Només així podrem respondre amb promptitud a allò que Déu ens demani a cada moment, com el fill gran de la paràbola que acabem d'escoltar. Que sapiguem sempre fer la voluntat de Déu i respondre amb generositat a la nostra missió com a cristians i als nostres deures com a ciutadans del nostre país i del món. Catalunya, que té històricament unes arrels cristianes, també es mereix el dia d'avui l'aportació dels qui fem de la nostra fe l'estímul per a ser millors persones.

Homilia conjunta dels 400 capellans signants de la Declaració sobre l'autodeterminació de Catalunya