dimarts, 18 d’octubre de 2016

Homilia, Entranyes de compassió

SANT LLUC, EVANGELISTA
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

Festegem avui sant Lluc, «el metge estimat», «l’únic que s’ha quedat amb mi» (Col 4,14 i 2 Tm 4,11), el company de Pau, al qual s’atribueix el tercer dels anomenats evangelis sinòptics. Sinòptic vol dir quelcom que es pot mirar o llegir conjuntament. Si posem en tres columnes els tres evangelis, Marc, Mateu i Lluc, en podrem fer una lectura conjunta i comparativa, sinòptica. Els estudiosos del Nou Testament creuen que Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis tenint al costat d’una banda l’evangeli de Marc, i de l’altra un recull, avui desaparegut, de paraules i dites de Jesús. I, a més, cadascú va completar el seu relat amb material de collita pròpia o amb tradicions pertanyents a les respectives comunitats. Potser, furgant en aquest material, podrem trobar quelcom específicament propi del relat de Lluc, quelcom que sigui per a nosaltres evangeli, missatge joiós.

Ens fixarem en una paraula, estimada pel nostre evangelista, i que darrerament està molt de moda, tant, que potser l’hem gastada una mica. Un mot que en llatí es va traduir per misericordia, que, ben mirat, significa poca cosa per a l’home i la dona contemporanis —té, si més no, un to pejoratiu—, fins al punt que les nostres traduccions catalanes dels leccionaris de la missa la van ometre deliberadament. En realitat Lluc fa servir el verb corresponent a aquesta paraula, el verb compadir-se, o entendrir-se, que remet a un terme grec difícil de traduir: splagnizomai, i que significa literalment la compassió (el moviment) de les entranyes. A l’evangeli surten tres personatges als quals Lluc aplica aquest verb: Jesús davant el fill mort de la vídua de Naïm (Lc 7,13), el samarità davant l’home malferit i espoliat pels lladres (Lc 10,33) i finalment el pare de la paràbola davant el fill que torna (Lc 15,20). L’escriptor sagrat aplica a tres personatges masculins un verb d’àmbit semàntic femení, que designa les entranyes maternes, allò que sent una dona pel seu fill just en la part del seu cos que el va portar durant nou mesos. Però encara és més transgressor. Aquestes entranyes femenines, maternes, són les del mateix Déu: «per les entranyes (viscera, en llatí) de la compassió del nostre Déu ens ha visitat un sol que ve del cel», cantem en el Benedictus (Lc 1,78). El bon pare, el samarità i Jesús mateix són icona vivent de la tendresa de Déu, una tendresa concreta, que ateny la humanitat perduda en el fill malgastador, espoliada en el caminant que baixava de Jerusalem a Jericó, morta en el fill de la vídua; i el nucli de la bona notícia és, segons Lluc, aquest moviment del cor de Déu, aquest atènyer amb la seva tendresa l’home i la dona concrets.

És aquí que es troben els nostres camins amb els de Déu, com cantàvem en el salm: «Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor» (Sl 144,17). I per això, perquè des de la nostra petitesa, des de la nostra misèria, com Maria, ens deixem atènyer per la pietat i per l’amor del Déu altíssim, plens d’exultació, magnifiquem el seu nom de generació en generació. Amén.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Des del monestir

UNA BENEDICCIÓ EN EL COR DE LA TERRA

Escoltava fa uns dies una entrevista al missioner claretià Marcel·lí Fonts. Deia, entre altres coses, que l’església del Japó no té mentalitat de poder, perquè no ha tingut mai poder, i això la diferencia molt de les esglésies d’Europa que, tot i haver perdut el poder, conserven encara la mentalitat de poder.

És ben cert. Sobretot a casa nostra, on el nacionalcatolicisme és tan recent, i, en bona mesura, cueja en l’enyorança de molts, i de molts —sorprèn!— que no el van conèixer ni viure en primera persona.

En les meves estades al monestir de monges cistercenques de Boulaur (Gers, França) he tingut ocasió de parlar a l’hostatgeria amb capellans francesos. Tots els que he conegut tenien un estil impecable de celebrar —oir missa era, senzillament, una pura delícia—, i en la manera de pensar se’ls veia molt lliures de prejudicis, donaven molt poca importància a la rellevància social que l’església pugui tenir o no en el seu país, i molta a la missió pròpia de l’església: la celebració del misteri de Déu en la litúrgia, i la pastoral i l’evangelització com a encarnació d’aquest misteri. Suposo que des del 1789 l’església de França ha tingut molt de temps per anar-se desprenent del poder i de la mentalitat de poder: si més no ha fet un treball seriós de purificació.

Ben diferent d’aquí, on l’església continua dedicant molts esforços a conservar les poques o moltes parcel·les de poder que li queden tot resistint-se a perdre rellevància social.

M’hi ha fet pensar recentment la renovada polèmica ran de les festes de la Mercè amb l’exclusió, un cop més, dels actes religiosos del programa oficial de l’Ajuntament de Barcelona. Jo, personalment, també ho trobo sectari i poc coherent —la festa és de tots—, però, deixat això de banda, trobo també que l’alcaldessa Colau fa un gran favor a l’església, i d’això no ens n’adonem, o no ens en volem adonar, perquè encara tenim mentalitat de poder.

Quan l’església no és rellevant és quan pot donar el testimoni més lliure, més valuós i més fecund de l’evangeli, que és llevat amagat en la pasta, llavor colgada a la terra, tresor enterrat en un camp.

«I aquell dia —deia el profeta Isaïes—, al costat d'Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19,24).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1933, 9 octubre 2016

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Homilia, El país de la bondat

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11

Encara avui, en un temps i en un país tan secularitzat com el nostre —diuen—, si busquem al diccionari la paraula témpores llegirem la definició següent: «Temps de dejuni, prescrit per l’Església catòlica, al començament de cadascuna de les quatre estacions de l’any» (DIEC2). La reforma litúrgica fruit del Vaticà II va suprimir totalment la celebració de les témpores —n’hi havia quatre, a la tardor (3a setmana de setembre), a l’hivern (3a setmana d’Advent), a la primavera (1a setmana de Quaresma), i a l’estiu (1a setmana després de Pentecosta), i se celebraven durant tres dies (el dimecres, el divendres i el dissabte). Les témpores ajudaven a connectar el cicle de l’Any Litúrgic amb el cicle natural, còsmic, de les estacions, amb la mort i el ressorgir de la natura, a viure el pas del temps com el lloc de la revelació de la bondat de Déu, Senyor de la Creació.

L’evangeli que hem escoltat posa l’accent en el nucli de la celebració d’avui, en la bondat de Déu, aquest Déu que sap donar coses bones, perquè és bo. Una paraula, bo, bondat, que ens remet directament a la primera pàgina de la Bíblia on contemplem tot el que Déu ha creat «bo de debò». Potser hi pensem poc en la bondat de Déu i en la bondat de la Creació, de tan centrats que vivim en les nostres misèries i soledats, en els nostres neguits mesquins, a l’ombra maligna de tants egoismes. I, malgrat tot, la primera lectura ha ressonat a les nostres orelles com un cant a la bondat de Déu i a la bondat de la Creació: aquest país que ens dóna el Senyor «fèrtil, un país de rierols, de fonts i d’aigües profundes, que afloren a les valls i a les muntanyes, un país de blat i d’ordi, de vinyes, figueres i magraners, d’oli i de mel, un país on el pa és abundant, on no manca res...» (Dt 8,7-9) és el país de la bondat de Déu on ens és donat de situar correctament i amb agraïment totes les coses, «perquè Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist» (2 C 5,18). És al desert, però, on aprenem a confegir el cant, el nostre cant a la bondat de Déu, el desert, gresol de la veritat de totes les coses, i sobretot dels nostres desigs i de les nostres opcions. Per això, amb el dejuni ens preparem per a l’acció de gràcies i acollim de mica en mica aquella llibertat de fills amb la qual, despullats de tot, ens presentarem davant el Senyor per oferir el sacrifici perfecte de la nostra acció de gràcies.

Donem glòria al bon Déu, el pare d’Israel i el nostre pare, que ens fa créixer i ens conforta, i confirma amb la seva presència en el pa i el vi damunt l’altar la sobirania de la seva bondat i de la seva tendresa, i demanem-li confiats que ens socorri en les nostres necessitats, en nom de Crist, el seu Fill, amb el gemec de l’Esperit Sant que clama dins nostre: amén.