diumenge, 14 de febrer de 2016

Des del monestir

 VIRI SELECTI

En data recent (6 gener 2016), la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments ha fet efectiva una modificació en la rúbrica del lavatori dels peus de la Missa de la Cena del Senyor del Dijous Sant, prèvia petició del mateix sant pare Francesc. A partir d’ara la rúbrica ja no parla d’homes (viri selecti) solament, sinó que precisa que aquests escollits es buscaran entre els membres del Poble de Déu, de manera representativa. Allò que deia sant Pau, «ja no hi ha home ni dona» (Ga 3,28), finalment es fa realitat en la litúrgia de l’església. 

Va ser el primer gest polèmic del nou papa, tot just elegit. El lavatori dels peus. Els àmbits més zelosos de l’església es van escandalitzar. Que el cap de la litúrgia romana es passés pel folre les rúbriques dels seus llibres litúrgics ja era massa. Certament que això ja es feia a les parròquies, però ningú no en feia cas. Fins que el mateix papa es va saltar la norma, abaixant-se a rentar els peus a gent molt diversa en sexe i condició.

Aquest petit decret de l’esmentada Congregació és com un raig d’esperança. Al meu entendre, el problema principal en relació al tema de la dona és que l’església oficial no vol creure o no pot creure —per por?— que la dona sigui també icona de Crist. I això que la Bíblia ho afirma pel boc gros a la primera pàgina: «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1,27). El fet que la dona no sigui icona de Crist, així ho sosté l’Església encara, almenys en la pràctica, és un dels obstacles teològics principals per no admetre-la al sacerdoci, en tant que una dona no podria ser icona sacramental del Crist sacerdot. I això que Jesús era laic!

Precisament el rentament dels peus és un dels gests de Jesús més desmitologitzador de tot el que després l’Església ha anat bastint entorn de la funció ministerial en la comunitat, recuperant la parafernàlia sacerdotal de l’Antic Testament. Ens hauria de fer pensar que Joan col·loqui aquest relat de la seva collita en el lloc on els altres evangelistes expliquen la institució de l’eucaristia.

Aquest raig d’esperança, aquesta netedat en l’execució del ritu del rentament dels peus a partir d’ara, hauria de tornar a posar al centre que el sacerdot, si és que hem de fer servir aquesta paraula, al meu entendre tan poc evangèlica, és un servidor, un que s’abaixa, que es buida, que s’anorrea. El papa Benet ho havia explicat molt bé en les seves homilies del Dijous Sant.

Un altre punt discutible és que sigui encara avui un ritu expressiu i comprensible. Pot voler dir alguna cosa, per a l’home i la dona d’avui, que algú s’abaixi a rentar-te els peus?

Publicat a Catalunya Cristiana, 1899, 14 febrer 2016