dimecres, 31 de desembre de 2008

Himne: Santa Maria de Nadal

SANTA MARIA DE NADAL
______________


El goig, de senzillesa, us pinta el rostre,
oh Mare d’un Infant que és Foc i Llum;
per vós, la humanitat li para sostre
recant-li poc del divinal costum.

De noi deté el ser i l’aparença,
pastat al vostre forn, el Verb etern;
fecunda el solc la divinal semença,
farina i blat del vostre si matern.

De salvació vos empleneu la història
quan pels camins del dol us creix el Cant,
amb vós nuem els fils de la memòria
teixits amb fe pel Déu fidel i sant.

Per Ell, amb vós, Maria de Betlem,
és ple l’agraïment, i el goig no mor:
la Trinitat, amb els pastors, cantem,
humils, com ells, i transparents de cor.
Amén.

Homilia: 31 desembre 2008

NADAL
Dia 7è de l’Octava (31 de desembre)

1 Jn 2, 18-21; Sl 95, 1-2. 11-12. 13 (R.: 11a); Jn 1, 1-18

A la conclusió del cànon romà, que aquests dies anem repetint, abans de la doxologia final, diem: «Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, els santifiqueu i ens els doneu». Déu, en Crist, la seva Paraula encarnada, continua sostenint, recreant la realitat, donant-li vida, benedicció i sentit, tot fent-la participar de l’àmbit de la seva santedat. Va ser amb la Paraula que va començar la simfonia de la creació, i és amb la Paraula que Déu reassumeix la seva obra per portar-la a la plenitud.

Rellegim avui el pròleg de l’evangeli de sant Joan com una invitació a rellegir amb profunditat la realitat que ens envolta, la nostra pròpia realitat, la nostra història, traspassada, vivificada des de dins per aquest Logos de llum i de vida, sentit i plenitud divina de tot. Així, el Nadal que anem desgranant, és com la festa de la transfiguració de la realitat i de la història, la festa de la transfiguració de cada dona i de cada home, perquè ens en revela el sentit veritable. Jesús, el Verb, ve per explicar-nos el Pare, per obrir-nos-en les entranyes i el misteri, però ve també per desvelar el significat diví de la creació, el signficat diví de l’home i de la dona, intèrprets d’aquesta creació.

És consolador saber que Déu, en Jesús, se’ns revela com a Logos, com a sentit de les coses, com a raó i pensament de les coses. En català tenim aquell verb tan entranyable: enraonar! Quan parlem, els catalans «en-raonem», això és, rellegim, amb la paraula, la realitat, per tal de comprendre-la i donar-li sentit tot fent-la nostra, assumint-la amb el nostre verb. És una paràbola del que fa Déu quan, per mitjà del seu Verb encarnat, enraona, reprèn, reassumeix tota realitat i la transfigura omplint-la de sentit, de logos diví.

Sí, Nadal és la solemnitat de la creació i del temps transfigurats, eucaristitzats en la llum i la vida divines que resplendeixen en l’Infant de Betlem, Logos i Saviesa del Pare, Pa de Vida ofert a la menjadora-altar de la Casa del Pa —Betlem, l’Església—, aliment per al nostre cos, per al nostre cor i per a la nostra intel·ligència. Confessem-ho ben joiosos, en aquest tombant d’any que ens recorda la nostra caducitat i, alhora, la nostra vocació d’eternitat. Amén.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Article: Les Completes en la Regla de sant Benet

LES COMPLETES EN LA REGLA DE SANT BENET

Precamur, sancte Domine,
hac nocte nos custodias;
sit nobis in te requies,
quietas horas tribue.

(Himne de Completes)


Introducció

El nom de la darrera de les hores de l’Ofici Diví, Completes —del llatí completorium, completoria—, fa referència a quelcom acabat, perfeccionat, per tant, completat.

Sant Benet inclou aquesta hora de pregària dins del nombre sagrat de set: «Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta, Nona, Vespres i Completes» (Regla de sant Benet 16, 2 i 5). L’Ofici de Vigílies, pel seu caràcter d’ofici nocturn, no és contemplat dins d’aquest nombre, que enclou tan sols les hores diürnes. L’Hora de Completes és el colofó de la jornada distribuïda entre la lectura i el treball, jalonada tota ella per aquests moments forts de trobada personal i comunitària amb Déu. Completes és un d’aquests moments forts, i en tant que és el darrer, després de l’estona de lectura comunitària —lectura de la Col·lació—, Completes marca l’inici del «gran silenci» de la nit, el temps del monjo, temps de vigília, d’espera i d’escolta, un silenci que no es pot trencar si no és per una raó greu, en atenció als hostes o per complir un encàrrec de l’abat (cf. RB 42, 8-11).

Amb la distribució i organització de l’Ofici Diví, sant Benet pretén que les anomenades Hores menors (Prima, Tèrcia, Sexta i Nona) facin com de mirall de la gran pregària nocturna de les Vigílies. En efecte, els 3 salms de cadascuna de les 4 hores menors sumen 12, que és el nombre de salms de les Vigílies. L’himne de les hores menors es troba situat just al principi, després del verset introductori, com a les Vigílies —a diferència de Laudes, Vespres i Completes, on l’hime ocupa la part central de l’hora, després dels salms. Aquesta mena d’assimilació simbòlica, com fa notar Adalbert de Vogüé en el seu estudi de la Regla benedictina, revesteix un interès especial, ja que ens ajuda a penetrar una mica en la teologia de l’Ofici Diví de sant Benet, en el sentit que ell confereix a la pregària de les Hores, que no és tant la santificació del temps com un fer conscient allò que ha de ser sempre l’ocupació primordial i l’actitud fonamental del monjo: la pregària incessant, la recerca de Déu, viure a la seva presència. Les Vigílies, un llarg ofici de vetlla i d’espera del Crist, són en realitat el retrat del monjo, el qui espera, el qui camina cap a la trobada amb el Crist que ve. Així, les 4 Hores diürnes, com un ressò d’aquesta gran vigília nocturna, li recorden al monjo quina ha de ser la seva actitud espritual bàsica.

Laudes, Vespres i Completes, ja ens n’adonem, queden al marge d’aquest quadre simbòlic. Són hores, per tant, que tenen importància per elles mateixes. Laudes, a trenc d’alba, amb tot el simbolisme de resurrecció que té el naixement del dia i de la llum, molt més en una societat que viu al ritme natural de la successió del temps, i Vespres, quan apunta la nit, en morir el dia, amb el simbolisme de la Creu, de la mort del Senyor. I Completes és també una hora especial, que prepara d’alguna manera el monjo per al combat ascètic de la nit. A nosaltres se’ns fa difícil de copsar, però en temps de sant Benet la nit suposa un moment paorós, un moment de perill, d’angoixa… en el qual cal estar atent, cal vetllar. Completes, doncs, cobra un sentit molt especial: en el moment de lliurar-se a la nit, el monjo prega amb confiança el Senyor que pot guardar i protegir el seu son.

Estructura de l’hora

«Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció» (RB 17, 9-10).

Sant Benet, quan organitza l’hora de Completes, opta per una posició intermèdia, equilibrada, entre l’ofici romà antic i el recent —contemporani a la Regla—. L’ofici romà es troba en un estadi d’evolució, de canvi, mentre dura el procés redaccional de la Regla benedictina.

Així, sant Benet segueix l’ofici romà quan opta per tres salms, cada dia els mateixos, a les Completes, i no per salms diferents per a cada dia o en major nombre. Són els salms 4, 90 (91) i 133 (134). Sant Benet, que prefereix en general la salmòdia contínua, pròpia de l’ofici monàstic, en algunes ocasions opta per uns salms específics, que considera apropiats per a aquella hora, d’acord amb l’ofici basilical romà. És el cas, precisament, de Laudes, Vespres i Completes, aquestes hores que hem apuntat que calia considerar com un bloc a part en relació a les Vigílies i les Hores menors.

N’exclou, en canvi, el càntic de Simeó o «Nunc dimittis» (Lc 2, 29-32), propi de l’ofici romà tardà, que, tanmateix, després de la reforma litúrgica del Vaticà II s’ha incorporat en alguns monestirs, com és el cas de Poblet.

L’estructura de les Completes queda així, segons la Regla:

a) Verset introductori: «Deus in adiutorium meum intende»
b) Els salms: 4, 90 i 133, que es diran seguits, sense antífona, probablement sota un sol glòria, dit al final dels tres salms
c) L’himne
d) La lectura breu, dita de memòria
e) El verset
f) El Kyrie eleison
g) La benedicció final

Comentari

a) Els tres salms de Completes

Direm quelcom dels tres salms de les Completes segons la Regla benedictina. El salm 4 és un salm de David, una súplica, i pertany a la primera col·lecció de salms de David del Salteri: la major part de salms de David són pregàries de súplica. L’Església, quan prega aquests salms, ho fa «in persona David», això és, «in persona Christi», tot assumint els sentiments del Crist en la seva pregària, especialment la intensitat i la confiança en l’actitud orant. El salm 4, pel seu caràcter de pregària nocturna, ha estat triat expressament, com hem dit, per a l’Hora de Completes, deixant de banda la salmòdia contínua habitual a les Vigílies i a les Hores menors. Es clou amb aquest verset: «M’adormo en pau així que em fico al llit, perquè només tu, Senyor, em fas reposar segur» (Sl 4, 9). Segons la lectura literal original d’aquest verset, la pau del Senyor és el fonament de la seguretat del monjo en l’espai tenebrós de la nit. Poc abans, encara, el salm havia pregat així: «Reflexioneu en el vostre cor, tot estant al llit, i estigueu en silenci» (v. 5). La nit, el temps del monjo, és un temps propici a la reflexió del cor i al silenci, tot això en la pau i en la seguretat que dóna saber-se adormit als braços del Senyor.

El salm 90, juntament amb el 91, és un salm dels anomenats orfes, és a dir, sense títol —la majoria de salms porten un títol—. Això potser ens indica que es tracta del pròleg d’una col·lecció de salms (salms 92-99) centrada especialment en la figura del Senyor com a Rei de l’Univers i Rei d’Israel. Es tracta d’un salm de confiança, amb un to no tan tensat per la súplica ardent que trobàvem en l’anterior. David, el suplicant, enmig de les seves dificultats, enmig de les seves fragilitats i pecats, ha fet l’aprenentage de la confiança. El sofriment, a la Bíblia, és sempre l’escola de la confiança, i és precisament aquest itinerari espiritual del llibre dels Salms que sant Benet ens convida a fer nostre: «Tu que vius a recer de l’Altíssim i fas nit a l’ombra del Totpoderós —comença el salm 90—, digues al Senyor: “Ets la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio.”» (v. 1-2). La referència a la nit, un cop més, ha estat decisiva per a la tria d’aquest salm per a les Completes.

I, finalment, el salm 133, un salm molt breu però amb una teologia molt fonda, sebretot si és vist com el coronament d’aquest brevíssim itinerari que ens proposa sant Benet a través dels tres salms de Completes. Es tracta del darrer dels anomenats salms de les Pujades o Graduals, 15 salms (119 [120] - 133 [134]) simbòlics per als 15 graons de l’escalinata d’accés al santuari en el Temple de Jerusalem. El salm 133 és el salm de la benedicció del qui ha arribat ja a terme i prega, de nit, a la casa del Senyor, al Temple, tot cantant les lloances del Déu que és font de pau, de benedicció, de seguretat i de confiança.

Considerant solament el primer verset de cadascun dels tres salms, resulta evident aquest itinerari que acabo d’exposar: «Quan et crido, respon-me, oh Déu de la meva justícia» (salm 4, súplica); «Tu, que vius a recer de l’Altíssim, sojornaràs a l’ombra del Totpoderós» (salm 90, confiança): «Beneïu el Senyor, vosaltres, servents del Senyor» (salm 133, benedicció i lloança).

És, un cop més, l’itinerari de David, el Messies, l’itinerari de Crist, amb qui el monjo prega, un itinerari que el monjo fa ben seu, un itinerari, és clar, espiritual: en la pobresa, en la limitació, en l’angoixa, el monjo aprèn a pregar i creix en la confiança i en la pau, fins a assolir el terme del desig, tot albirant ja a tocar l’horitzó de la lloança final del salm 150, el darrer del Salteri, anticipat en aquest salm 133, també el darrer dels salms de les Pujades al Temple. Un itineari geogràfic simbòlic, en tant que és l’indicador d’un altre itinerari més important, espiritual. Com el salmista que arriba al Temple, lloc de benedicció, també la vocació del monjo és la de ser benedicció al cor del món.

b) L’himne

L’himne, situat al cor mateix de l’Ofici, després dels tres salms, és una peça literària, poètica, que sintetitza el sentit teològic de la nit, com un temps de lluita, però també d’esperança en la llum que vindrà amb l’alba a esvair les tenebres de la nit. El monjo s’ha de caracteritzar per un gran realisme espiritual. I quan comença seriosament a emprendre aquest itinerari vers el Temple, vers la lloança, vers el sentit ple, vers la felicitat, es troba acarat de seguida amb la nit. La nit, temps de vetlla, és també temps de combat, de temptació, d’una extrema feblesa per a l’home —pensem en l’obscuritat quasi total en què quedaven submergits els nostres avantpassats medievals, o els contemporanis de sant Benet. La pregària de Completes, amb el seu itenerari de confiança i de seguritat, vol foradar aquesta tenebra i travessar-la amb el raig de l’esperança en el Ressuscitat, Aquell que vindrà a l’encontre del monjo a l’alba, després de la pregària de Vigílies, com en altre temps va venir a l’encontre dels deixebles que pescaven, de nit, al llac de Galilea (cf. Jn 21, 1-14). Els himnes actuals de l’Ofici de Completes, que daten dels segles V i VI, i que potser sant Benet havia cantat: «Te lucis ante terminum» i «Christe, qui splendor et dies», subratllen fortament totes aquestes dimensions, aquest dinamisme espiritual que, del cor de la nit, en l’esperança d’una nova albada, porta a la contemplació de la Llum esplendorosa del Ressuscitat.

Christe, qui, splendor et dies,
noctis tenebras detegis,
lucisque lumen crederis,
lumen beatis prædicans,

Precamur, sancte Domine,
hac nocte nos custodias;
sit nobis in te requies,
quietas horas tribue.

Somno si dantur oculi,
cor semper ad te vigilet;
tuaque dextra protegas
fideles, qui te diligunt.

Defensor noster, aspice,
insidiantes reprime,
guberna tuos famulos,
quos sanguine mercatus es.

Sit, Christe, rex piissime,
tibi Patrique gloria,
cum Spiritu Paraclito,
in sempiterna sæcula. Amen.

L’himne, d’una gran bellesa, resumeix els trets principals del sentit de la nit per al monjo: un temps de vetlla, en el qual cal desvetllar la fe en Crist, Llum de la Llum, Dia i Esplendor; un temps de combat, de perill, de temptació, en el qual cal demanar la protecció de Déu i revifar la confiança en Ell; un temps de descans per al cos i per a l’esperit.

Segueix després, com hem indicat, una breu lectura de l’Escriptura, que sant Benet vol que es digui de memòria, amb un verset conclusiu. El kyrie eleison, i la pregària final de benedicció.

Les Completes després de la reforma litúrgica
del Concili Vaticà II


L’estructura és essencialment la mateixa. El verset introductori, l’himne —desplaçat ara al començament de l’Ofici—, la salmòdia, la lectura breu seguida d’un responsori breu, el càntic de Simeó i la col·lecta conclusiva. Aquests elements han estat notablement enriquits: hi ha un salm diferent per a cada dia de la setmana, i també lectures i col·lectes distintes per a cada dia. Els salms i el càntic de Simeó són cantats o recitats amb antífona.

El càntic de Simeó, que ja es trobava en la litúrgia romana, és una contemplació del misteri de Crist com a llum de les nacions, glòria i esplendor de Déu per a Israel el seu poble. És l’exclamació profètica que sant Lluc posa en llavis de l’ancià Simeó el dia en què l’Infant Jesús és introduït solemnement pels seus pares al Temple de Jerusalem: Israel, representat en Simeó, reconeix aquest Infant com a Llum, com a reflex de la glòria de Déu, esperança i salvació del poble. Per aquesta tonalitat adient, i en part per assimilació a les Laudes i les Vespres, on trobem respectivament els càntics evangèlics de Zacaries (Benedictus) i de Maria (Magnificat), el càntic de Simeó ha trobat la seva carta de ciutadania en el breu Ofici de Completes.

El nou esquema, encara, preveu, just abans de començar l’Ofici, l’acte penitencial, amb la recitació del «Jo pecador». L’hora convida a revisar les actituds i els actes del dia que ja ha passat i a demanar perdó per les negligències comeses.

Les Completes en la pràctica actual a Poblet

A Poblet s’ha adoptat una solució intermèdia entre l’esquema de la Regla benedictina i el de la Litúrgia de les Hores o Breviari romà. Després del verset introductori es canta una versió catalana de l’himne «Te lucis ante terminum», seguida dels salms 4 i 133 (dilluns, dimecres i divendres), i del salm 90 (dimarts, dijous, dissabte i diumenge), salmejats sense antífona. Aquesta distribució de salms és, de fet, l’assignada per la Litúrgia de les Hores a les Completes del dissabte i del diumenge, respectivament. En la pràctica actual de Poblet es perd, doncs, tot el sentit que abans hem descrit de l’itinerari que va des de la súplica, passant per la confiança, fins a assolir el goig de la benedicció.

Després dels salms es recita una breu lectura de Jeremies (14, 9), que la Litúrgia de les Hores assigna a les Completes del divendres, un verset, el càntic de Simeó, amb antífona, el Kyrie eleison i l’oració final, sempre la mateixa, seguida de la benedicció.

Com ja és prou sabut, al final de les Completes, és costum del Cister cantar cada dia l’antífona mariana «Salve Regina», amb el to solemne, com a darrera pregària a la Mare de Déu. La versió cistercenca d’aquesta antífona —fruit de la correcció a què els primers cistercencs varen sotmetre el repertori gregorià— s’aparta de la sobrietat solemne de la Salve romana, cantada encara actualment en l’Ofici monàstic benedictí, tot fent una notable concessió al sentimentalisme, que fa augurar un nou estil de devoció a la Mare de Déu.

A Poblet el cant de la Salve pren encara un to afegit de romanticisme amb l’encesa ritual dels tres ciris damunt l’altar que evoquen una antiga tradició referent a les tres principals capelles pobletanes: Santa Maria, Sant Esteve i Santa Caterina.

Publicat a la revista «Poblet», núm. 17, gener 2009

Homilia, 20 desembre 2008

ADVENT
Dia 20 de desembre

Is 7, 10-14; Sl 23, 1-2. 3-4ab. 5-6 (R.: 7c i 10b); Lc 1, 26-38

En rellegir el fragment evangèlic d’avui per preparar aquest comentari, he recordat les paraules saboroses de santa Teresa en el seu Llibre de la Vida explicant la visió d’un àngel formós que li traspassà el cor amb un dard de punta flamejant.

En el fenomen que explica santa Teresa, ella no hi té cap mena de paper actiu: només en pateix els efectes. A Maria, en canvi, en el relat d’avui, la contemplem com una dona que dialoga, des de la seva llibertat i responsabilitat de dona, amb Déu, que li parla a través del missatger, l’àngel Gabriel. Se’n poden dir moltes coses de la bellíssima pàgina evangèlica que acabem de proclamar. Però em quedo amb aquesta, el diàleg.

Un Déu que dialoga, que proposa, que invita. L’esdeveniment més gran de la història divina i humana, que és a la base de la nostra fe cristiana, l’encarnació del Fill de Déu, el Logos etern, la Paraula increada, s’esdevé en l’àmbit d’un diàleg. És clar: «dia-logou», que vol dir a través de la paraula, pel camí de la paraula. És així com Déu irromp en l’espai de la nostra llibertat, amb la Paraula, com també amb la paraula va irrompre en el silenci del no-res, al principi de tot, per a suscitar la vida i el sentit de tot.

Un diàleg respectuós, ple de reverència, de Déu envers la seva criatura, creada lliure, a la seva imatge i semblança, i de la criatura, Maria, envers Déu, que li revela el seu misteri amagat. L’alegria de Déu, de què és portadora la paraula adreçada a Maria, provoca en ella torbament i meravella, tot iniciant-la, amb un gran respecte i amb gran delicadesa, pels camins d’accés a la Bellesa. Perquè el relat d’avui, germans, és ple de bellesa. I aquesta sola bellesa ja és una petjada de Déu, ja és evangeli, bona notícia. Per la Paraula, acollint-la i donant-la al seu torn pel consentiment de la fe, Maria accedeix a la Bellesa, accedeix al Misteri, i Déu, com a Logos, com a sentit del món i de la història, en reprèn possessió recreant-los, reorientant-los vers el seu horitzó de llum i de joia. I tot això, tan sols i nogensmenys en virtut d’aquell «que es faci en mi» ple de confiança, de Maria.

Que es faci, germans, la Paraula, en nosaltres! Amén.

divendres, 12 de desembre de 2008

Homilia, 11 desembre 2008

DIJOUS II D’ADVENT

Is 41, 13-20; Sl 144, 1 i 9. 10-11. 12-13ab (R.: 8); Mt 11, 11-15


El salm responsorial d’avui, el 145 (144), ens resumeix, en la resposta que hem repetit, tot, ni més ni menys, el que la Bíblia ens explica sobre Déu. Ens hi aturem una mica, com prop d’una font d’aigua fresca, en el nostre camí d’Advent, en el qual ens preparem a acollir, en Jesús, aquest Déu que ve, per ser, ell mateix, font d’aigua fresca per a totes les sets dels nostres deserts —re­cordeu Isaïes, a la 1a lectura!

El salm 145 és un salm molt important: és el darrer, de fet, del salteri. Després d’ell segueixen cinc salms que són com els cinc «Glòria al Pare» de tot el llibre, un llibre, recordem, que està dividit en cinc parts. Aquest salm, alfabètic, és un autèntic brodat, de clara factura sapiencial. Té exactament 150 paraules, com els 150 salms del salteri. Al bell mig del salm, trobem la confessió joiosa del regnat universal de Déu: fins a 4 vegades la paraula rei, regnat. A més, els tres versets centrals on es troba aquesta confessió de la reialesa de Déu, corresponen a les lletres hebrees que fan la paraula melek, rei. Com us deia, un autèntic brodat, una pura meravella literària, retòrica i sapiencial.

Doncs bé, aquest salm tan important ens parla de Déu, ens diu qui és Déu, i com actua Déu, com regna Déu. Ho hem cantat cinc vegades. Déu, el Senyor, és graciós (hanun) i se li commouen les entranyes de misericòrdia (rahum), és lent per a la ira, ric, o millor, gran en l’amor. I ací trobem aquella paraula cabdal, tan central en la teologia de la Bíblia: amor, hesed, tendresa, la tendresa de Déu. Així és com la Sagrada Escriptura defineix Déu, l’Indefinible: Gràcia i Tendresa, dues paraules per a l’Advent.

El nom de Déu no el podem pronunciar, el seu misteri més profund no el podem profanar, però se’ns donen aquestes paraules, gràcia i tendresa, com aigua fresca que raja de de la font, perquè les meditem, perquè les contemplem, en Aquell que és la Paraula, i que esperem, i en la mirada del qual descobrirem, a Betlem i a Jerusalem, al pessebre i al calvari, la gràcia i la tendresa del nostre Déu, del nostre Rei que ve a instaurar el seu regne. A ell la glòria pels segles. Amén.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Homilia, 2 desembre 2008

DIMARTS I D’ADVENT
Is 11, 1-10; Sl 71, 1-2. 7-8. 12-13. 17 (R.: 7); Lc 10, 21-24

Ahir, el salm 121, un dels 15 cants de pelegrinatge, marcava l’inici del nostre itinerari d’Advent cap a Jerusalem, ciutat de pau. Avui, un altre salm, el 71, ens pinta el retrat espiritual del Rei pacífic que habita en aquesta ciutat de pau. En efecte, el salm comença així: «Déu meu, doneu al rei la vostra justícia, al fill del rei, el vostre dret». El fill del rei és Salomó, això és, «el Pacífic». El salm 71 és doncs el salm del rei pacífic, i el nostre rei pacífic, com cantarem aviat en la litúrgia de Nadal, és Crist, fonament de la nostra alegria i de la nostra esperança d’Advent.

Com és aquest rei, quines són les bases de la pau que ve a instaurar? La justícia i el dret en són el tret distintiu. Justícia i dret en relació als humils. Justícia i dret, de fet, designen una manera de viure harmònica que sap situar el propi horitzó humà en l’horitzó de Déu, que sap confrontar amb la seva Paraula els propis camins des de la llibertat i la confiança. El rei pacífic ve, doncs, per inaugurar un nou estil de relacions humanes, no basades en el predomini del fort, en la lògica del poder, sinó en la valoració i l’acolliment de l’humil, del fràgil, del petit. I el do que ens porta el nou rei, allò que defineix el seu regnat, l’era que ve a inaugurar, és la plenitud de la pau, el «shalom», la superabundància de la gràcia de Déu que es vessa com la rosada i amara la nostra terra, la terra del nostre cor.


Els pobres, els desvalguts, els febles, els qui no tenen defensor, tots aquells l’horitzó dels quals és la mort, el no-res, constitueixen el tresor i la predilecció d’aquest rei. Precisament ve per salvar-los a ells, per introduir-los en la plenitud del seu regne.


Nosaltres, doncs, església, poble en camí cap a Jerusalem, preguem aquest salm i fem-ne melodia i motiu de la nostra benedicció i de la nostra lloança d’Advent: «Que es perpetuï el seu nom, que duri com el sol. Que sigui benedicció per a tots els pobles, per a totes les famílies, per a la nostra comunitat. Que la seva pau sigui el fonament de la nostra alegria i de la nostra felicitat». Amén.