dissabte, 31 de desembre de 2016

Homilia, El fil diví

DIA SETÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Som a l’hora darrera», ens han llegit, l’hora de l’Anticrist, l’hora del discerniment de totes les coses, de totes les actituds, també les nostres davant de Jesucrist. I, en aquesta hora darrera, escoltem per segona vegada en pocs dies, una de les veritats més contundents del nostre credo: «La Paraula es va fer carn». Un Déu-Paraula, que es comunica, que es revela, que assumeix la nostra història, que camina amb nosaltres. El mot «carn» designa tot allò que forma part de la nostra realitat trencadissa, condicionada per les lleis del temps i de l’espai, contingent, és a dir, que pot ésser i no ésser, i que si és, és per aquesta Paraula que la sosté, «per la qual tot ha vingut a l’existència», i sense la qual res no seria. Amb el fil diví de la Paraula-carn Déu s’entreteixeix en el teixit de la nostra vida, de la nostra història. Misteriosament, silenciosament.

En aquesta hora darrera, i estirant aquest fil diví de la Paraula-carn, provem de desfer, amb agraïment, el que ha estat la nostra vida i la vida de la nostra comunitat durant aquest any que acomiadem. Hi hem viscut tres moments forts de benedicció, per a la nostra petita església de Poblet i per a tota l’Església, que han estat la benedicció del nostre abat, l’ordenació presbiteral d’un nou prevere al servei de la comunitat, i el primer compromís monàstic de dos germans nostres. El traspàs de dos monjos estimats, també ho ha estat un moment fort de benedicció: el pas del Senyor que ha vingut a cercar-los ha estat, per a ells i per a nosaltres, pasqua de salvació. Hem beneït també un petit oratori per als nostres malalts de la infermeria, on el Senyor se’ls fa present cada dia, en el sagrament del Pa i de la Paraula. Hem beneït, encara, un nou instrument musical al servei de la nostra pregària, per a fer-la més bella i per ajudar-nos a acordar les nostres veus i els nostres cors amb l’harmonia de cel. I els moments difícils, que també n’hem tingut, a nivell personal, familiar, comunitari, ens han ajudat a ressituar-nos correctament davant de Déu i davant dels altres. Sempre que ens apartem del projecte de Déu, sempre que amb la nostra malaptesa embullem el fil diví de la Paraula-carn en el brodat de les nostres vides i de la nostra història, se’ns demana un exercici de fe i de confiança per a fer-ne, també, al capdavall, moment de benedicció.

Aquesta nit, quan cantarem el Te Deum d’acció gràcies, agafem-nos ben fort a aquest fil diví de la Paraula-carn, que va filant el sentit diví i humà de la nostra petita existència tan preciosa als ulls de Déu. Així sigui.

dijous, 29 de desembre de 2016

Homilia, Fe i esperança

DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Avui contemplem tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que vénen a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé avui al Temple de Jerusalem, que és el lloc, no pas Betlem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.

Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.

És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua, que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.

Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, com suggereix Joan en la seva epístola, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, al seu manament, nou i vell alhora, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida.

I al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i que Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa florida de benedicció.

Sortim, doncs, també nosaltres, a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment. Amén.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Homilia, Ulls d'àguila

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

La festa d’ahir, sant Esteve, que tenyeix amb el vermell dels màrtirs, com la de demà, les daurades estoles de la solemnitat del Nadal, ens ha estat una invitació urgent i decidida al compromís, al seguiment, al testimoniatge. Una invitació a fer del Nadal un exercici concret, lliure i responsable de raó i de justícia, paraules que hem fet ressonar en el salm interleccional. I és que la religió del Déu encarnat no podria ser viscuda altrament. La festa d’avui, que ens retorna l’or de Nadal, vol fer-nos aturar en la contemplació del misteri de la mà d’aquell que va cantar-lo més bellament i més profundament, sant Joan el Teòleg, el quart evangelista. Amb el benentès que, primer, i abans de tota contemplació, cal haver-lo seguit, aquest Déu encarnat, tot fent camí, com els pastors de Betlem, com sant Esteve amb el seu testimoniatge, com els Innocents d’ahir, d’avui i de sempre, que fan de la seva petita esperança un camí lluminós de pau i reconciliació.

«Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans». Quatre etapes per aprofundir el misteri. Parlem-ne breument. Primera, escoltar. Com diu Pau, la nostra fe prové, o neix de l’audició de la Paraula (Rm 10,17). Per què? Perquè la primera intervenció de Déu en l’espai i el temps de la nostra història s’esdevé per mitjà de la Paraula: «Déu digué». Segona etapa, veure-hi. «Déu ho veié i era bo i bell de debò», llegim igualment a l’inici de tot (Gn 1). Una paraula per a ser vista!

Una paraula per a ser contemplada i tocada amb les mans, tercera i quarta etapa. La contemplació és el perfeccionament de la visió, és aquell ull, com diuen que tenen les àguiles —el símbol de l’evangelista Joan—, que permet copsar l’essència profunda de la realitat, el «logos», en aquest cas, que parla i viu al fons de totes les coses, com a llum i vida, fent-les bones i belles. Tocar. Un Déu per a ser tocat... i menjat! cada vegada que en fem pa a la menjadora de l’altar. I, tanmateix, tot això, en l’estranya presència de l’absència del sagrament, com en el sepulcre buit del Ressuscitat.

La menjadora de l’Infant de Betlem, com la tomba buida, és, sobretot, un reclam per a la nostra fe i una provocació per a la nostra intel·ligència. Correm-hi, aquest Nadal, com els pastors a Betlem, com Maria Magdalena i els dos apòstols al sepulcre. I amb tots ells adorem, amb fe i amb intel·ligència, el qui és la glòria del Pare en l’Esperit Sant. Amén.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Des del monestir

EDUARD TODA I GÜELL

Aquest estiu passat, al castell d’Escornalbou, contemplant per la finestra l’esclat del blau marí de la Mediterrània ajaçada als peus d’una catifa de verdor incomparable, sota la llum d’aquell sol transparent que pot regalar-nos una tarda de finals d’agost, vaig comprendre el secret de la gosadia i de la intel·ligència d’un personatge del qual hem commemorat els setanta-cinc anys de la mort, Eduard Toda i Güell (Reus 1855 - Poblet 1941). Un personatge d’ulls blaus, bell com un somni en les seves fotografies de joventut, digne de protagonitzar un llibre ple d’aventures trepidants i apassionants.

Diuen que tenia una dèria: Reus, i un somni: Poblet. La seva vida, primer com a diplomàtic i després com a negociant despert, es desplega entre la dèria i el somni. Em va semblar, en conèixer una mica la seva biografia, però sobretot la seva intel·ligència i la seva capacitat de treball, amb el seu compromís —precisament en la mesura que s’obria a les altres llengües i a les altres cultures— per la nostra llengua i per la nostra cultura, que era una figura d’aquestes que cal conèixer i venerar, perquè honoren, i amb ell tants i tants, la nostra dignitat, la nostra dèria i el nostre somni de catalans.

És cert que no va fer política i que, més o menys, va estar bé —si més no, hi va conviure— amb tothom: amb la monarquia, amb la república, amb la dictadura, i fins i tot, els darrers anys, amb l’església —ell que en qüestions de fe devia ser més aviat tirant a escèptic—. No va ser un personatge d’aquells del blanc o negre, del tot o res. Jo diria que va ser més aviat pragmàtic i que va procurar treure el millor partit de cada moment. En les darreres fotografies de la seva vida, durant l’etapa de Poblet, quan ja s’havia arruïnat i només li quedaven els llibres i els somnis com a única fortuna, transmet un halo autèntic d’humilitat i de veritat.

Els monjos de Poblet vivim una mica del seu somni. I ho semblava un somni, tornar a fer reflorir la vida monàstica en un munt de ruïnes enyorades del passat. Potser tampoc no li hem fet prou justícia, i hem deixat que el seu record es vagi marfonent en un racó ombrívol, entre els absis romànics de l’església abacial i la muralla del rei Pere el Cerimoniós. Segur que no se li ha fet prou justícia, i és bo que se’l recordi i que se l’estimi, proposant-ne l’itinerari vital a les generacions d’avui.

Déu, certament, es torna evangeli en tot el que és autènticament, apassionadament humà.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1938, 13 novembre 2016

dissabte, 17 de desembre de 2016

Homilia, Carta d'identitat

Dia 17 de desembre
FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Fa molts anys, a l’escola, ens van encarregar com a deure de classe de socials la confecció del propi arbre genealògic. Me’n recordo bé! Vàrem haver d’atabalar els pares, els avis, les tietes... el més interessant varen ser les anades a l’Ajuntament i a la Parròquia per consultar els registres. Un cop confegit, l’arbre, amb els seus requadres i les línies que els unien, em vaig adonar que tots aquells noms, de persones que, de fet, no coneixia, em concernien, m’afectaven, estaven inscrits en la meva història personal, m’omplien a mi mateix de contingut i d’identitat. Jo, senzillament, no hauria estat sense ells.

L’evangelista Mateu ens presenta Jesús enfilant també una sèrie de noms que tampoc no ens diuen massa res, però que, al capdavall, sabem que formen part de la identitat de Jesús, ens expliquen qui és ell.

Avui em fixaré en els dos extrems de la llista: Abraham i Josep. I em fixaré concretament en dos aspectes, un que tenen en comú, i un altre en què difereixen. Abraham i Josep tenen en comú la fe que neix de l’escolta de la Paraula de Déu. Una fe que els porta a deixar la pròpia identitat per tal de confegir-ne una de nova mitjançant el diàleg, fet de respecte i acolliment, amb el Senyor. Un Senyor, Déu, que els obre un nou futur tot invitant-los a sortir, a caminar: tots dos baixen a Egipte i en tornen rics de la promesa de Déu perquè, per a tots dos, la fe és acolliment del misteri diví. Abraham i Josep, en canvi, difereixen en el seu paper en aquesta genealogia: «Abraham engendrà Isaac», llegim; en canvi, «...Josep, l’espòs de Maria, de la qual fou engendrat Jesús, anomenat Messies». Josep, doncs, segons la genealogia, no engendra directament el Messies, que és engendrat —se’ns diu així, en passiu— per algú altre, de Maria. La fe d’Israel, que es va transmetent de generació en generació des d’Abraham fins a Josep, és la qui engendra el Messies, perquè Jesús, el nostre Crist, és fill de la fe d’un poble que surt i es posa a caminar obeint la Paraula de Déu. Jesús és, en aquest camí de fe, fill de Déu.

D’aquest nom, de Jesús, hem cantat en el salm responsorial, ens en valem per a beneir-nos. Us invito, germans, monjos i fidels, que rellegiu aquesta llista de noms (sant Mateu, capítol 1r), i que hi poseu també els vostres. Llegiu-los amb amor, no com un exercici de memòria del passat, sinó sentint-los vostres, com a font de benedicció també per a les vostres vides, per a les vostres famílies, per a la nostra comunitat. Que sigui aquesta per a nosaltres la gràcia i la felicitat del Nadal que avui iniciem. Amén.

dijous, 1 de desembre de 2016

Lectio divina

UN POBLE DE CARN I OSSOS
Una lectura d’Ezequiel 37,1-14
L’al·legoria dels ossos secs


Introducció: el llibre d’Ezequiel

Ezequiel, fill del sacerdot Buzí, va exercir el seu ministeri profètic prop dels exiliats a Babilònia entre els anys 597 i 571. André Chouraqui, amb la seva ploma de lector savi de l’Escriptura, ens en dibuixa un cop més el perfil humà i espiritual: «Ezequiel és, en primer lloc, un profeta de l’exili, que conserva el record de la terra d’Israel i l’esperança fervent del retorn. Mai no trencarà el lligam íntim que l’uneix a Sió. Resideixi a Jerusalem, resideixi a Babilònia, el seu Déu és el Senyor, el Déu dels seus pares. És ell qui l’inspira i la font única del seu pensament i de la seva esperança. Professa a aquest Déu i, per causa d’ell, al seu poble, a la seva ciutat i al seu Temple, un zel inextingible, alimentat per un ardor que l’empeny a accions i a paraules que els seus contemporanis troben insensats. Del principi a la fi de la seva carrera profètica, aquest home està obsessionat per la seva primera visió, la del carro que s’emporta el Senyor lluny de Jerusalem. Aquest buit, aquesta mancança inspiren tota la seva vida, el seu pensament i les seves accions. Només trobarà repòs quan vegi omplert aquest buit. Cal que el Senyor torni a la seva ciutat, al seu santuari, per això el llibre d’Ezequiel s’acaba amb la visió d’aquest retorn i amb una minuciosa descripció del Temple reconstruït i renovat. Amb molta més força que Isaïes i Jeremies, utilitza amb veritable mestria el gènere de l’al·legoria, i caldrà esperar Jesús per retrobar un ús tan potent de la paràbola. La seva llengua, nodrida en el silenci d’una veritable contemplació, es torna cant que transcendeix tota frontera entre la prosa i la poesia. Trobarem en el Nou Testament moltes idees i imatges inspirades directament per aquest llibre: l’obra d’Ezequiel, central dins la tradició i la història d’Israel, ha exercit una influència duradora sobre el cristianisme i, a través d’ell, sobre el pensament del món occidental» (André Chouraqui, Introducció al llibre d’Ezequiel).

En efecte, l’obra d’Ezequiel, el tercer dels profetes majors, i no el podríem acabar d’entendre del tot sense la lectura prèvia d’Isaïes i Jeremies, comença a l’exili, amb la visió misteriosa d’un carro, que el profeta quasi no pot descriure, que s’emporta de Jerusalem la glòria, això és, la presència del Senyor (cf. Ez 10,1-22). I acaba amb una frase (48,35) que sintetitza el retorn del Senyor a Jerusalem i la reconstitució del poble: «El nom de la ciutat serà des d’ara “El Senyor és allí”». Ezequiel és doncs el profeta d’un poble que no concep la seva identitat sense Déu i que, de fet, quan es troba sense Déu, deixa d’existir com a poble. I és el profeta d’un Déu que tampoc no té —gosaríem dir— identitat sense el poble, i que quan el poble és deportat de Jerusalem vers l’exili, marxa també i abandona la seva ciutat. Ezequiel és el profeta de l’absència de Déu i del retorn del poble, el profeta de l’absència del poble i del retorn de Déu, el profeta de la paràbola —manllevant paraules del malaguanyat mossèn Josep M. Ballarín— de tots els retorns (Paràbola dels retorns, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1986). El profeta mateix esdevé paràbola del poble, d’aquest poble cridat constantment a refer, a reconstituir, a rellegir la seva identitat teològica, la seva identitat profunda, en un diàleg constant amb Déu a través de la paraula escoltada, meditada i novament pronunciada. És també paràbola d’aquest nou poble que som nosaltres, els seguidors de Jesús que, amb ell, hem abandonat la ciutat per morir, amb ell, fora muralles i, amb ell, passant per la foscor de la no identitat en la glòria de la creu, aprendre a reconstituir-la, a reinventar-la en un diàleg joiós amb ell, el ressuscitat, el retornat per sempre de la terra dels morts al país de la vida.

El llenguatge d’Ezequiel, inspirat per aquesta contradicció, per aquesta tensió entre absència i presència, entre fugida i retorn, és audaç, molt audaç, ple d’imatges que freguen àdhuc la frontera del surrealisme. És un llenguatge transgressor, com ho és el de les paràboles de Jesús, i ho fa notar encertadament André Chouraqui. Un llenguatge potent, que vol forçar els seus propis límits, perquè es vol Llenguatge en majúscules, expressió, paraula de Déu adreçada al profeta i, a través d’ell, al seu poble. Perquè si Ezequiel és el profeta de l’exili, agafat per la paraula i pel record de Déu, també Israel, i l’Església, són poble de l’exili, agafats per la paraula i pel record de Déu, cridats a ser testimonis de la seva presència en l’absència d’un sepulcre buit, on ja no hi resta ni tan sols la pols dels ossos secs.

1. Lectio: Els ossos secs (Ezequiel 37,1-14)

1 La mà del Senyor es va apoderar de mi. Amb la força del seu Esperit em féu sortir fora i em va deixar al mig de la plana, que era plena d’ossos. 2 Em va fer recórrer tot al voltant aquella estesa d’ossos: n’hi havia moltíssims per tota la plana i eren del tot secs. 3 Llavors em preguntà: «Fill d’home, què hi dius: ¿podran reviure, aquests ossos?» Jo li vaig respondre: «Senyor Déu, només tu ho saps.» 4 Ell em digué: «Profetitza sobre aquests ossos. Digues-los: “Ossos secs, escolteu la paraula del Senyor. 5 Això anuncia el Senyor Déu a aquests ossos: Jo us infondré esperit i recobrareu la vida. 6 Us donaré tendons, faré créixer la carn damunt vostre, us revestiré de pell, us infondré esperit i reviureu. Llavors sabreu que jo sóc el Senyor.”» 7 Jo vaig profetitzar, tal com ell m’havia ordenat, i mentre parlava se sentí una remor: amb molt d’enrenou, els ossos es van ajuntar l’un amb l’altre. 8 Llavors vaig veure que es cobrien amb tendons, els creixia la carn i es revestien de pell pel damunt, però no tenien esperit de vida. 9 El Senyor em digué: «Fill d’home, profetitza, profetitza a l’esperit. Digues-li: “Això et mana el Senyor Déu: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida.”» 10 Jo vaig profetitzar tal com ell m’havia ordenat, i l’esperit va entrar dins d’ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran. 11 Llavors ell em digué: «Aquests ossos, fill d’home, són tot el poble d’Israel. Ells van dient: “Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat.” 12 Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: “Això us anuncia el Senyor Déu: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d’Israel. 13 Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. 14 Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor.”»

Cal llegir vàries vegades aquest text amb esperit poètic i, fins i tot, visualitzar-lo, imaginar-lo, pintar-lo amb els pinzells i els colors de la nostra ment. Colors? Potser no. Potser el quadre seria en blanc i negre, com el Guernica de Picasso. La mort és sempre absència de color i de matisos, la mort és monòtona i plana, com un camp d’ossos sota un cel de plom en les vastituds desolades de l’Exili. La mort és la devastació total, la pèrdua total d’identitat. I el nostre text vol evocar aquesta realitat, i ho aconsegueix amb molta força, perquè allò que ens fa semblants a tots els altres homes és precisament l’esquelet, i allò que ens dona identitat i ens distingeix dels altres, és el rostre, fet de carn i de tendons sobre els ossos, i de pell sobre la carn i els tendons, i allò que ens fa únics i valuosos als ulls de Déu dins el conjunt de la Creació és el seu alè vital, l’esperit de vida. I tot això manca en el quadre pintat per Ezequiel: no hi ha alè, ni vida. És el quadre de la no identitat, el mateix que varen contemplar els primers que ven ser escollits per la història per penetrar en els camps d’extermini nazis a la fi de la II Guerra Mundial: ossos calcinats en una muntanya de cendra. El profeta, com els alliberadors dels camps d’extermini, és cridat a recórrer la plana d’ossos, és cridat a fer-se càrrec de la seva vastitud, una vastitud de mort i de desolació.

Ens trobem doncs davant d’una al·legoria. Què és una al·legoria? S’assembla a una paràbola. La paràbola —metàfora— és molt més transgressora en tant que ens vol conduir més enllà de la realitat immediata que expressa; i l’al·legoria, en canvi, segueix més les lleis de la semblança. Segons la definició del diccionari l’al·legoria és «allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva; consisteix a desenvolupar una imatge o una successió d’imatges de manera que expressin simultàniament un sentit directe i un altre de figurat, ambdós complets» (Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana): el sentit directe es refereix als ossos i a la seva resurrecció, el sentit figurat es refereix al poble d’Israel mort, és a dir, deportat a l’exili, i ressuscitat, és a dir, retornat a Jerusalem, a la ciutat i al temple.

Un exemple de paràbola, basada en el llenguatge metafòric: la dona que escombra casa seva per trobar la moneda que havia perdut (cf. Lc 15,8-10) remet al mateix Déu que s’escarrassa —fins a enviar el seu propi Fill— per retrobar l’home perdut. La dona que escombra és paràbola del Déu que cerca. I en el llenguatge metafòric transgressor de la paràbola, Déu s’identifica amb aquesta dona, és aquesta dona. L’al·legoria és més racional, en tant que apel·la a la semblança: ho és, per exemple, la del cep i les sarments de l’evangeli de Joan (cf. Jn 15,1-6). Entenem com és el vincle entre Jesús i els deixebles perquè coneixem com és el vincle entre les sarments i la planta principal, el cep, i tenim notícia de la saba vital que, des del cep, s’escampa per totes les sarments. Aquesta imatge no és tan transgressora com la d’abans, perquè no estem dient que la comunitat de Jesús i els seus deixebles és el cep i les sarments, sinó que és com el cep i les sarments. En aquest com hi ha la diferència i la clau per distingir l’al·legoria de la paràbola. Tot i que, ben mirat, algunes vegades la frontera entre la paràbola i l’al·legoria és molt subtil, i això passa una mica en el nostre text: «Aquests ossos, fill d’home, són tot el poble d’Israel» afirma Déu adreçant-se al profeta, donant també al relat de la visió dels ossos un cert sentit metafòric.

Els ossos secs, una gran quantitat, cobrint una plana, és a dir, un espai sense matisos, són com el poble exiliat, que ha perdut els trets distintius de la seva identitat, una identitat —ja ho hem dit moltes vegades— teològica, sense la qual no té ni vida ni rostre: «Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat». Voleu una frase més devastadora?

2. Meditatio: la impuresa i la maledicció de la no identitat

«Hi havia uns homes en estat d’impuresa ritual per contacte amb un cadàver, i per això no podien celebrar la Pasqua el dia assenyalat. Aquell mateix dia anaren a trobar Moisès i Aaron, i els van dir: “Ens trobem en estat d’impuresa pel contacte amb un cadàver. Però, per què ens hauríem de privar de presentar la nostra ofrena al Senyor el dia assenyalat, amb els altres israelites?”» (Nm 9,6-7). «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’impuresa!» (Mt 23,27). Els ossos són en la Bíblia, per al poble de la Torà, quelcom d’impur, que si es toca, encomana la seva impuresa. La impuresa —també la lepra fa impur— és el nom teològic de la no identitat per a Israel. Quedar impur vol dir quedar privat de tota possibilitat de relació, de diàleg amb Déu; la impuresa ritual priva d’articular aquest diàleg, aquesta relació vital per al poble mitjançant la litúrgia o el culte, i mitjançant l’ètica, la relació amb els altres. L’impur —el leprós— s’ha de separar de la comunitat, no hi pot tenir contacte, i, encara menys, no pot ser admès al temple, al lloc on s’articula teològicament —en el culte— la identitat del poble. Per això el quadre d’Ezequiel, la plana coberta d’ossos secs, posa de relleu també la mort a aquest nivell més profund que el purament biològic, posa de relleu la mort teològica i social del poble, perquè el poble, a l’exili, és un poble impur, un poble sense Déu, un poble que Déu ha abandonat. És la mateixa experiència que fa Jesús, un maleït penjat d’una creu, quan crida: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 27,46).

«Moriran de mort terrible, ningú no els plorarà ni els enterrarà, seran com fems escampats pels camps, l’espasa i la fam els consumiran. Els ocellots i els animals feréstecs s’atiparan dels seus cadàvers» (Jr 16,4). «Quan un home que ha comès un crim és sentenciat a mort i l’executen penjant-lo en un arbre, el seu cadàver no ha de quedar penjat tota la nit. L’han d’enterrar el mateix dia, perquè tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu. No profanis el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna en possessió» (Dt 21,22-22,1). Per a Israel un cadàver deixat sense enterrar és signe de maledicció, això és, d’absència de benedicció, signe de l’abandó total per part de Déu. La mort del poble, doncs, representada per aquests ossos al descobert, sense cap pudor, sense el vel de la terra que els sostregui a la mirada dels altres mortals, és molt profunda, és gairebé total, quasi insuperable. Sembla una mort definitiva: «per a nosaltres tot s’ha acabat».

Al meu entendre, però, la imatge més potent, és la de la no identitat, la d’un poble sense rostre. Es tracta d’una massa d’ossos, sense els trets biològics distintius que defineixen una personalitat. Precisament per aquesta pèrdua de concreció, de rostre, no hi ha possibilitat de diàleg, no hi ha possibilitat de vida.

El profeta és cridat a fer arribar la paraula viva del Senyor també a aquesta realitat de mort; com el profeta Jonàs, enviat a predicar la conversió al cor del mal, a Nínive (cf. Jn 1,1-2), Ezequiel és cridat a fer sentir una paraula de vida sobre aquesta realitat de mort. És un tret distintiu del profeta, ser testimoni de la vida de Déu, una vida que s’ofereix a tota realitat, com un do, i que és capaç de transformar la mateixa mort, de capgirar el seu dinamisme. Es tracta del Déu de la Creació, que té l’Esperit de la vida, el ruah, l’alè diví que fecundava la paraula primigènia (dabar) origen de les obres de la creació, transformant el caos en un cosmos, la deformitat en bellesa, la buidor en espai per al sentit i la vida. L’alè de Déu que al principi fecundava les aigües, això és, la font de la vida, i que ara, a través del profeta, es disposa a intervenir novament a favor del poble per recrear-lo, per fer-lo passar de la mort a una nova vida, de la no identitat a la seva reconfiguració com a poble de l’Aliança, del diàleg amb Déu.

Ezequiel es mostra ací especialment audaç en la descripció del retorn a la vida dels ossos secs. Una escena digna de qualsevol d’aquests films que, a base d’efectes especials, ens fan experimentar emocions insospitades. Volgudament audaç, perquè es tracta precisament de subratllar la idea de la recuperació de la identitat del poble, del seu rostre concret, de tot allò que el fa ser a la presència de Déu d’una manera concreta. «Recobraren la vida —diu el text—, es posaren drets i formaven una multitud molt gran». Es posaren drets, és a dir, tornaren a ser un poble capaç per al diàleg, un poble lliure en la plena possessió de la seva dignitat i del seu lloc en la història.

És la paraula del profeta, portadora del ruah, la que obra la recreació del poble. Una paraula potent, capaç de desvetllar del son de la mort. Aquella mateixa paraula que van escoltar molts segles després els congregats a la casa de Llàtzer de Betània per plorar la seva mort. És la mateixa paraula del principi de la Creació, però que ara, en la realitat creada, ha de ressonar per força a través del ministeri del profeta, mentre que aleshores sonava de manera immediata, per boca del mateix Déu —el profeta és la boca de Déu en la història—. Una paraula profètica, que obre a la vida, que guia la història del poble i la transforma tot renovant-la.

El text, doncs, ens mostra l’estreta vinculació de la profecia, de l’autèntica profecia, amb l’esperit —ruah— de Déu. L’esperit és la realitat de Déu que nosaltres podem experimentar en la creació i en la història. Déu en ell mateix no el podem experimentar ni copsar, però sí el seu actuar en la història. I el seu actuar és sempre un projecte de llibertat i de vida, un compromís amb el projecte del poble, amb la història del poble. I només en virtut d’aquest actuar de Déu en la història, el poble pot refer, en diàleg amb ell, la seva identitat i obrir-se a la vida per ministeri del profeta i de la paraula profètica. El profetisme porta sempre la marca d’aquest compromís amb la història del poble com a lloc de revelació del projecte de Déu. Després d’una experiència d’exili i de mort, de pèrdua d’identitat, el poble s’obre a un nou futur, a una nova esperança: «obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d’Israel». Us faré ser de nou poble, poble meu, poble de l’aliança, i només aleshores sabreu que jo sóc el Senyor. Notem encara una vegada aquest matís, una mica subtil: no hi ha en joc només la identitat del poble, sinó la de Déu mateix, com a Déu del poble.

El pas per la mort sembla del tot necessari. El profeta i el poble han de fer aquesta experiència. La mort d’un nou naixement, la mort com a forja i gresol d’una nova identitat més ferma, més pura que l’anterior. N’hi ha alguns exemples que poden completar aquesta lectura del text: Josep és causa vida per al poble afamat —els seus germans, Israel— només després del seu pas per la mort (la cisterna del desert, la presó de Putifar), on aprèn la saviesa de la vida i rep també un ministeri profètic capaç de recrear, de reconciliar el poble (cf. Gn 45,4-8). Elies, que amb el seu encontre amb la viuda de Sarepta esdevindrà també el profeta d’una nova vida i d’un nou futur per al poble en la seva viduïtat, farà igualment la seva experiència de mort, en la seva fugida pel desert i la seva ascensió al mont Horeb on rebrà de Déu el ministeri profètic de ser vida per al poble i d’ajudar-lo a obrir-se al diàleg de llibertat de l’Aliança (cf. 1 Re 17,14 i 19,1-9).

El poble d’Israel, en la seva experiència de mort i de pèrdua d’identitat, l’exili, va ser capaç, pel ministeri de la paraula profètica, de la Paraula de Déu que ressona en la història i que fa brollar les fonts de la vida amagades en la Torà, d’obrir-se a un nou futur. De refer el diàleg interromput, de retrobar els camins del retorn. Seria aquest un bon resum de la lectio-meditatio del nostre text. És la Paraula del Senyor actualitzada per l’esperit de profecia la que retorna el sentit i la identitat (la carn, els tendons, la pell) al poble exiliat i mort (els ossos secs i descarnats).

3. Contemplatio: si creus veuràs la glòria de Déu

Al capdavall, hem dit, es tracta de la identitat del poble i de la identitat de Déu, l’una amb l’altra, l’una penjant de l’altra. En el llenguatge de la Bíblia, per al qual el terme «identitat» com nosaltres l’entenem és del tot anacrònic, compta molt més un altre terme, important en el llibre d’Ezequiel, que és el terme «glòria», en hebreu «kabod», literalment el pes de Déu, allò que d’ell podem experimentar en la creació i en la història. La glòria és, al capdavall, la credibilitat o no de Déu i del seu projecte, aquella glòria que Ezequiel contempla anant-se’n de Jerusalem, fent que la ciutat ja no sigui ciutat, que el poble ja no sigui poble, sinó un munt d’ossos secs, una massa informe, un camp vast de silenci i de mort. El profeta esdevé el garant d’aquesta credibilitat, i tot el seu ministeri, i la seva pròpia vida, el seu projecte humà, penja d’aquesta credibilitat, de la glòria de Déu.

Al Nou Testament hi ha un relat que, ben mirat, podria completar la nostra lectura del text d’Ezequiel, un relat que podríem anomenar la contemplatio de la nostra lectio i de la nostra meditatio. Hi ha una paraula que els relliga mútuament, aquests dos textos. La paraula és «sepulcre» com a lloc de la mort i, paradoxalment, en els dos relats, com a lloc de la vida gràcies a la paraula profètica, i el relat és el de la resurrecció de Llàtzer, que llegim a l’evangeli de Joan (11,1-45), un dels grans signes que fa Jesús amb vista a la fe del poble: «si creus veuràs la meva glòria» (Jn 11,40). L’accés, doncs, a la identitat, a la glòria, la porta de la glòria, és la fe, o més que la fe, l’acte de la fe, el creure com a adhesió personal a la paraula i al projecte de Déu.

Llàtzer, amb les seves germanes (cf. Lc 10,38-42), representa el poble creient: el poble de l’escolta —Maria—, que viu de la Paraula i de la seva actualització profètica en l’ètica del servei —Marta—. No es poden separar aquestes dues dimensions constitutives del poble, per això Marta i Maria són germanes, i en el relat de Llàtzer cal que interactuïn totes dues. I són germanes de Llàtzer, això és, constitueixen el poble de l’escolta i del servei. Aquest poble, però, es troba abocat a l’esterilitat de la mort: com els germans de Josep, com la viuda de Sarepta a punt de morir de fam amb el seu fill. Llàtzer jeu en un sepulcre, fora de la casa, la casa de Betània, que és l’àmbit i l’escola de la identitat, on s’articulen correctament, com un tot, l’escolta i el servei. Mort de quatre dies, amortallat, ben lligat al lloc del no-res, sembla que també per a ell no hi ha esperança, també per a ell tot s’ha acabat: «Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà» —exclama Marta (Jn 11,21)—. El problema és que Marta i Maria (el servei i l’escolta), a causa d’aquesta mort, han perdut la raó del seu ser, no poden interactuar complementàriament. Jesús s’hi fa present amb el ministeri de la seva amistat, una amistat dibuixada per l’autor sagrat amb trets d’una gran tendresa i d’una gran humanitat. L’amistat, amb la seva força profètica, es tornarà atri de la vida a través de la fe. La fe, per al deixeble-amic de Jesús, és la manera concreta d’articular la identitat, la pertinença a Jesús com a mestre i amic. Però en realitat, en el relat de Llàtzer, està en joc també la identitat, la glòria de Déu. Déu és Déu de vida, o Déu de mort?: «Ell, que va obrir els ulls al cec, ¿no hauria pogut fer que aquest home no morís?» (Jn 11,37). I al mateix temps hi ha en joc el sentit de la Creació i de la Història, com a espai i com a projecte oberts a la vida. Per això Jesús, davant aquesta realitat de mort, no únicament es commou, sinó que experimenta un moviment molt més profund i dramàtic en el seu interior: el verb grec «tarasso» és molt fort, molt més del que pot expressar la nostra traducció «es contorbà» (Jn 11,33). Es tracta del dolor de Jesús o, si voleu, del dolor de Déu davant la mort com a fracàs del seu projecte, del projecte de la Creació.

Per això, davant el sepulcre de Llàtzer, davant el lloc tancat de la mort, on acaben el sentit i l’esperança de l’home, on la creació torna a ser caos i el projecte de la història fracàs, Jesús invoca Déu, el posa en evidència, l’implica amb la seva paraula profètica, com a projecte de vida en el projecte humà de la història: «Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta, perquè creguin que tu m’has enviat» (Jn 11,41-42). Perquè vegin la teva glòria, perquè vegin que realment ets el Déu de la vida. I brolla, aleshores, la seva paraula potent i profètica: «Llàtzer, surt a fora» (11,43), i es renova el prodigi d’Ezequiel, el lloc de la mort s’obre a la vida, i el poble torna a ser poble amb el rostre i la identitat recobrades, com expressa bellament la continuació del relat (Jn 12,1-3): «Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d’entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer. Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum». El quadre ara és ple de colors, del blanc i negre del Guernica hem tornat a l’esclat del tapís de la Creació. A la taula de la comunió fraterna, amb Jesús, s’articulen correctament el servei (Marta) i la gratuïtat de l’escolta (Maria amb el seu perfum). Llàtzer, el poble, es viu, i escampa la bona olor de la vida, no la fortor de la mort i de la descomposició del sepulcre (cf. Jn 11,39). Tot plegat com anticipació del signe major de la nostra fe, el sepulcre buit de Jesús de Natzaret.

El poble és recreat per a esdevenir comunitat, església. Per activar en la història, en la realitat humana, el projecte de Déu, un projecte integrador, basat en la gratuïtat del servei i de l’escolta, un projecte obert al futur i a la vida. «Això us anuncia el Senyor Déu: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d’Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor».

Ho he anunciat i ho he complert. Hi havia en joc la glòria del Senyor i la identitat del poble. Un poble que, ran del sepulcre buit de Jesús, recobra el seu nom i la seva dignitat: «Li diu Jesús: “Maria!” Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: “Rabuní”, que vol dir “mestre”» (Jn 20,16).

4. Oratio: Senyor de la vida

L’Esperit de Déu, que ens arriba amb la seva paraula, ens empeny a la pregària. Ho farem amb dos altres textos, un de l’Escriptura, el salm 30 (29), i un d’un pare de l’església, dels comentaris de sant Gregori el Gran, papa, al llibre d’Ezequiel.

a) Salm 30 (29)

1 Salm. Càntic per a la dedicació del temple. Del recull de David.
2 Amb quin goig t’exalço, Senyor: m’has tret a flor d’aigua
i no has permès que se n’alegrin els enemics.
3 Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir.
4 Senyor, m’has arrencat de la terra dels morts;
quan ja baixava a la fossa, m’has donat la vida.
5 Fidels del Senyor, canteu-li, lloeu-lo recordant que ell és sant.
6 El seu rigor dura un instant; el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors, l’endemà són crits de joia.
7 Jo pensava, quan em veia segur: «Mai no cauré.»
8 Tu, Senyor, m’afavories i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada, vaig quedar trasbalsat.
9 He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu Déu:
10 «Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà i proclamarà que ets fidel?
11 Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; vine a ajudar-me, Senyor!»
12 Has mudat en danses els meus planys,
m’has tret el dol i m’has vestit de goig.
13 Per això el meu cor et cantarà;
no callaré. Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.

Us el deixo perquè el pregueu i hi deixeu ressonar tot el que hem llegit. Veureu que aquest salm és com un mirall meravellós on s’articulen els dos relats, el d’Ezequiel i el de Llàtzer, on s’abracen harmònicament el Vell i el Nou Testament en un mateix anhel profètic de vida i de bellesa. El salteri té sempre aquesta capacitat integradora, la del mirall, que ens mira i permet que ens hi mirem. Fixeu-vos en el títol del salm, el verset 1. És un salm, diu, per a la dedicació del temple, i el temple és el poble. És un salm, doncs, per a la recreació del poble, per a la configuració de la seva identitat. I encara tenim una pista més, segons el salm: aquesta identitat, que no deixa de ser una paraula una mica vaga i incerta, porta el nom de la joia i de la lloança, expressades, articulades en el cant. Aquesta identitat ens la dóna, segons el salm, el rostre, la mirada de Déu.

En el salteri coral de la Comunitat de Sant Egidi, el salm s’acaba amb aquesta bella col·lecta sàlmica: «Sigues lloat, Senyor Jesús, que ressuscitant ens has obert les portes de la vida: fes que ens refiem no de nosaltres mateixos ni del nostre benestar, sinó de la confiança en tu, Senyor de la vida» (Salteri Coral, Comunitat de Sant’Egidio, 2012, pàg. 68).

b) Sant Gregori el Gran

El llibre d’Ezequiel acaba amb la visió del profeta de la ciutat ideal de Jerusalem, amb el temple restaurat al bell mig com a signe de la presència gloriosa del Senyor, i del poble, aplegat ordenadament en tribus i reconfigurat en la seva identitat teològica com a tal entorn del temple (Ez 40-48). Comentant un d’aquests passatges, el papa sant Gregori (540-604) ens deixa aquestes paraules precioses:

«Si prenem la porta —es refereix a la porta del temple de Jerusalem— com a figura de l’Escriptura sagrada, aquesta té igualment dos llindars, un d’exterior i un d’interior, que corresponen als dos sentits de l’Escriptura: la lletra i l’al·legoria. El llindar exterior de l’Escriptura és la lletra, i l’interior l’al·legoria. Anar a l’al·legoria passant per la lletra és com passar al llindar interior venint de l’exterior. A l’Escriptura trobem moltes pàgines que, llegides en el seu sentit literal, edifiquen l’auditor, talment que la seva ànima és atreta a l’interior per allò que s’acompleix a l’exterior. Ací hi trobem en efecte exhortacions a obrar i exemples de virtuts, se’ns hi persuadeix del que hem de fer, àdhuc corporalment, i tot el que se’ns hi prescriu troba el seu model en l’activitat dels sants i d’altres personatges coratjosos: així, ben formats gràcies a aquests ensenyaments clars i als sants exemples, encaminem els passos de la nostra ànima fins al llindar interior, és a dir, fins a la intel·ligència mística de la contemplació interior. Esforceu-vos, us ho demano, germans, a meditar les paraules de Déu, no menyspreeu els escrits que ens envia el nostre Creador» (Grégoire le Grand, Homélies sur Ézéchiel, III, 18, Sources Chrétiennes 360).

Per a sant Gregori —com per a Orígenes— el sentit al·legòric de l’Escriptura és en realitat el sentit espiritual, el més profund, el veritable, aquell en el qual Déu ens revela la seva intimitat, el seu amor, la seva tendresa, i hi fa brollar a dolls els rius del seu Esperit (cf. Ez 47,1-12). L’Escriptura esdevé per a nosaltres porta, llindar d’accés al misteri de la seva glòria, i farem bé de prendre’ns seriosament l’exhortació del gran papa: «Dei verba meditari, nolite despicere scripta nostri Conditoris, quae ad nos missa sunt: mediteu les paraules de Déu, no menyspreeu els escrits que ens envia el nostre Creador».

diumenge, 13 de novembre de 2016

Des del monestir

EXHIBICIONISME ESPIRITUAL

Del diccionari: Exhibicionisme: Afany d’exhibir-se. Fenomen psicològic caracteritzat pel desig exagerat de destacar les peculiaritats pròpies davant els altres. 

Per Nadal de 2014, en la llista que es va fer famosa del papa Francesc als cardenals sobre les malalties o temptacions de la cúria, i, al capdavall, de qualsevol cristià, n’hi mancava una, prou greu. L’exhibicionisme espiritual, és a dir, el fenomen psicològic caracteritzat pel desig exagerat de destacar les peculiaritats del propi castell interior —i a vegades del dels altres— exposant-lo a la plaça pública.

Solen patir-la persones amb una certa predisposició, almenys s’ho creuen, al lideratge espiritual, ja sigui com a confessors o com a directors espirituals. Persones estretament vinculades a l’àmbit religiós, familiaritzades amb la introspecció, deutores d’una espiritualitat que tendia fortament al narcisisme, a la recerca de la pròpia perfecció i salvació com un afer purament personal o individual.

A aquestes persones els costa molt el joc de la vida comunitària, en les coses més pràctiques del dia a dia. Aquest és, de fet, un dels símptomes més evidents de la malaltia. L’autocomplaença en els secrets de la pròpia ànima i, sempre que es pot, en els de l’ànima dels altres, els esborra la perspectiva d’aquests altres, d’aquest mirar junts, no tant cap endins, sinó cap enfora, cap endavant, vers l’horitzó.

Una vegada un autèntic pare espiritual del meu monestir em va dir: «No miris enrere, mira sempre endavant, perquè el Regne de Déu ve des del futur, no des del passat». En efecte, la malaltia espiritual de què tractem pot contribuir a crear espiritualitats desarrelades, i, consegüentment, poc realistes. Tendeix a la pura fantasia, no a la utopia del Regne, motor de la història humana.

Als monjos i a les monges, la Regla de sant Benet, molt poc amiga d’especulacions espiritualistes, ens és un poderós antídot contra aquesta malaltia. El sentit comú i el realisme, que amaren tot el codi benedictí, ajuden a viure una espiritualitat encarnada, de camí, oberta al futur i atenta als altres. Hi ha una frase lapidària que ho confirma: «Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (Regla de sant Benet 72,11-12). Amb aquestes paraules: «tots junts, pariter», acaba la santa Regla.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1938, 13 novembre 2016

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Homilia, Entranyes de compassió

SANT LLUC, EVANGELISTA
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

Festegem avui sant Lluc, «el metge estimat», «l’únic que s’ha quedat amb mi» (Col 4,14 i 2 Tm 4,11), el company de Pau, al qual s’atribueix el tercer dels anomenats evangelis sinòptics. Sinòptic vol dir quelcom que es pot mirar o llegir conjuntament. Si posem en tres columnes els tres evangelis, Marc, Mateu i Lluc, en podrem fer una lectura conjunta i comparativa, sinòptica. Els estudiosos del Nou Testament creuen que Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis tenint al costat d’una banda l’evangeli de Marc, i de l’altra un recull, avui desaparegut, de paraules i dites de Jesús. I, a més, cadascú va completar el seu relat amb material de collita pròpia o amb tradicions pertanyents a les respectives comunitats. Potser, furgant en aquest material, podrem trobar quelcom específicament propi del relat de Lluc, quelcom que sigui per a nosaltres evangeli, missatge joiós.

Ens fixarem en una paraula, estimada pel nostre evangelista, i que darrerament està molt de moda, tant, que potser l’hem gastada una mica. Un mot que en llatí es va traduir per misericordia, que, ben mirat, significa poca cosa per a l’home i la dona contemporanis —té, si més no, un to pejoratiu—, fins al punt que les nostres traduccions catalanes dels leccionaris de la missa la van ometre deliberadament. En realitat Lluc fa servir el verb corresponent a aquesta paraula, el verb compadir-se, o entendrir-se, que remet a un terme grec difícil de traduir: splagnizomai, i que significa literalment la compassió (el moviment) de les entranyes. A l’evangeli surten tres personatges als quals Lluc aplica aquest verb: Jesús davant el fill mort de la vídua de Naïm (Lc 7,13), el samarità davant l’home malferit i espoliat pels lladres (Lc 10,33) i finalment el pare de la paràbola davant el fill que torna (Lc 15,20). L’escriptor sagrat aplica a tres personatges masculins un verb d’àmbit semàntic femení, que designa les entranyes maternes, allò que sent una dona pel seu fill just en la part del seu cos que el va portar durant nou mesos. Però encara és més transgressor. Aquestes entranyes femenines, maternes, són les del mateix Déu: «per les entranyes (viscera, en llatí) de la compassió del nostre Déu ens ha visitat un sol que ve del cel», cantem en el Benedictus (Lc 1,78). El bon pare, el samarità i Jesús mateix són icona vivent de la tendresa de Déu, una tendresa concreta, que ateny la humanitat perduda en el fill malgastador, espoliada en el caminant que baixava de Jerusalem a Jericó, morta en el fill de la vídua; i el nucli de la bona notícia és, segons Lluc, aquest moviment del cor de Déu, aquest atènyer amb la seva tendresa l’home i la dona concrets.

És aquí que es troben els nostres camins amb els de Déu, com cantàvem en el salm: «Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor» (Sl 144,17). I per això, perquè des de la nostra petitesa, des de la nostra misèria, com Maria, ens deixem atènyer per la pietat i per l’amor del Déu altíssim, plens d’exultació, magnifiquem el seu nom de generació en generació. Amén.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Des del monestir

UNA BENEDICCIÓ EN EL COR DE LA TERRA

Escoltava fa uns dies una entrevista al missioner claretià Marcel·lí Fonts. Deia, entre altres coses, que l’església del Japó no té mentalitat de poder, perquè no ha tingut mai poder, i això la diferencia molt de les esglésies d’Europa que, tot i haver perdut el poder, conserven encara la mentalitat de poder.

És ben cert. Sobretot a casa nostra, on el nacionalcatolicisme és tan recent, i, en bona mesura, cueja en l’enyorança de molts, i de molts —sorprèn!— que no el van conèixer ni viure en primera persona.

En les meves estades al monestir de monges cistercenques de Boulaur (Gers, França) he tingut ocasió de parlar a l’hostatgeria amb capellans francesos. Tots els que he conegut tenien un estil impecable de celebrar —oir missa era, senzillament, una pura delícia—, i en la manera de pensar se’ls veia molt lliures de prejudicis, donaven molt poca importància a la rellevància social que l’església pugui tenir o no en el seu país, i molta a la missió pròpia de l’església: la celebració del misteri de Déu en la litúrgia, i la pastoral i l’evangelització com a encarnació d’aquest misteri. Suposo que des del 1789 l’església de França ha tingut molt de temps per anar-se desprenent del poder i de la mentalitat de poder: si més no ha fet un treball seriós de purificació.

Ben diferent d’aquí, on l’església continua dedicant molts esforços a conservar les poques o moltes parcel·les de poder que li queden tot resistint-se a perdre rellevància social.

M’hi ha fet pensar recentment la renovada polèmica ran de les festes de la Mercè amb l’exclusió, un cop més, dels actes religiosos del programa oficial de l’Ajuntament de Barcelona. Jo, personalment, també ho trobo sectari i poc coherent —la festa és de tots—, però, deixat això de banda, trobo també que l’alcaldessa Colau fa un gran favor a l’església, i d’això no ens n’adonem, o no ens en volem adonar, perquè encara tenim mentalitat de poder.

Quan l’església no és rellevant és quan pot donar el testimoni més lliure, més valuós i més fecund de l’evangeli, que és llevat amagat en la pasta, llavor colgada a la terra, tresor enterrat en un camp.

«I aquell dia —deia el profeta Isaïes—, al costat d'Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19,24).

Publicat a Catalunya Cristiana, 1933, 9 octubre 2016

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Homilia, El país de la bondat

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11

Encara avui, en un temps i en un país tan secularitzat com el nostre —diuen—, si busquem al diccionari la paraula témpores llegirem la definició següent: «Temps de dejuni, prescrit per l’Església catòlica, al començament de cadascuna de les quatre estacions de l’any» (DIEC2). La reforma litúrgica fruit del Vaticà II va suprimir totalment la celebració de les témpores —n’hi havia quatre, a la tardor (3a setmana de setembre), a l’hivern (3a setmana d’Advent), a la primavera (1a setmana de Quaresma), i a l’estiu (1a setmana després de Pentecosta), i se celebraven durant tres dies (el dimecres, el divendres i el dissabte). Les témpores ajudaven a connectar el cicle de l’Any Litúrgic amb el cicle natural, còsmic, de les estacions, amb la mort i el ressorgir de la natura, a viure el pas del temps com el lloc de la revelació de la bondat de Déu, Senyor de la Creació.

L’evangeli que hem escoltat posa l’accent en el nucli de la celebració d’avui, en la bondat de Déu, aquest Déu que sap donar coses bones, perquè és bo. Una paraula, bo, bondat, que ens remet directament a la primera pàgina de la Bíblia on contemplem tot el que Déu ha creat «bo de debò». Potser hi pensem poc en la bondat de Déu i en la bondat de la Creació, de tan centrats que vivim en les nostres misèries i soledats, en els nostres neguits mesquins, a l’ombra maligna de tants egoismes. I, malgrat tot, la primera lectura ha ressonat a les nostres orelles com un cant a la bondat de Déu i a la bondat de la Creació: aquest país que ens dóna el Senyor «fèrtil, un país de rierols, de fonts i d’aigües profundes, que afloren a les valls i a les muntanyes, un país de blat i d’ordi, de vinyes, figueres i magraners, d’oli i de mel, un país on el pa és abundant, on no manca res...» (Dt 8,7-9) és el país de la bondat de Déu on ens és donat de situar correctament i amb agraïment totes les coses, «perquè Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist» (2 C 5,18). És al desert, però, on aprenem a confegir el cant, el nostre cant a la bondat de Déu, el desert, gresol de la veritat de totes les coses, i sobretot dels nostres desigs i de les nostres opcions. Per això, amb el dejuni ens preparem per a l’acció de gràcies i acollim de mica en mica aquella llibertat de fills amb la qual, despullats de tot, ens presentarem davant el Senyor per oferir el sacrifici perfecte de la nostra acció de gràcies.

Donem glòria al bon Déu, el pare d’Israel i el nostre pare, que ens fa créixer i ens conforta, i confirma amb la seva presència en el pa i el vi damunt l’altar la sobirania de la seva bondat i de la seva tendresa, i demanem-li confiats que ens socorri en les nostres necessitats, en nom de Crist, el seu Fill, amb el gemec de l’Esperit Sant que clama dins nostre: amén.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Homilia, A cada u un denari

SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13

Els denaris de plata, ben brunyits de tant passar de mà en mà, brillants, amb la imatge del Cèsar i la inscripció. Després venien les didracmes i els sextercis, els quadrants, i les més petites, els asos i els leptons. Les coneixia bé, totes les monedes, i a ulls clucs us hauria dit el valor i el nom de totes les que passaven per les seves mans. Aquell matí, Leví, el publicà, havia sortit de casa, com sempre, per anar cap al seu teloni, al lloc fronterer, on col·lectava els impostos per a l’invasor. Era l’hora màgica en què tot just comença a trencar el dia, el fred és viu i se senten, netes, totes les olors. L’havia despertat el soroll de les moles, com sempre, i també, com sempre, una mica més avall de casa seva, Rut, la prostituta, acomiadava l’últim client, un soldat romà ressagat, a la porta del seu catau. Un dia com qualsevol altre... un dia, però, que, al capdavall, no seria com qualsevol altre.

Molts anys després, assegut a la seva cambra del carrer Recte, prop de l’àgora, a Antioquia de Síria, encara el recordava aquell dia. Recordava el contacte de la mà de Jesús, el rabí, damunt les seves espatlles, la profunditat del seus ulls i el to de la seva veu, entre dolç i peremptori alhora, i aquella sola paraula que ho capgirà tot: «Segueix-me!» (Mt 9,9). Ho recordava mentre escrivia la paràbola dels treballadors de la vinya. La seva comunitat li havia demanat de confegir un relat ordenat sobre Jesús, qui era, el que va dir i el que va fer, per tal de poder-s’hi emmirallar, ara que anaven morint els qui l’havien conegut o n’havien sentit parlar de primera mà. La paràbola del denari! El mateix jornal per a tots! A cada u un denari! Vet ací l’àlgebra divina (Mt 20,1-16). L’important és la crida i la resposta, no les hores treballades. ¿I la feta del peix, quan preguntaven a Pere si Jesús no pagava el tribut del temple? De la boca del peix en va sortir un estàter, i Jesús va dir a Simó: «dóna’ls la moneda, per tu i per mi» (Mt 17,24-27). Per tu i per mi. Tot en una mateixa moneda. Encara, l’àlgebra divina. En Jesús, que és la moneda divina del rescat de la humanitat, s’han unit per sempre en un de sol dos destins, el de Déu i el de l’home, dues històries, la humana i la divina, en un mateix negoci.

«No us emporteu a la bossa cap moneda» —va dir Jesús—; «ni d’or, ni de plata, ni de coure», recordava Mateu, tot trempant una ploma al seu escriptori; «perquè, on tens el tresor, hi tindràs el cor», escriví (Mt 10,9; 6,21). El tresor enterrat en un camp. Tota una vida per cercar-lo. I, si no el trobes, deixa’t, si més no, trobar per Jesús, ara, avui, un dia qualsevol. Deixa que sigui ell qui porti els teus comptes. Una mateixa moneda, un estàter, per tu i per mi, al teloni dels publicans i dels pecadors, que és la taula de l’església, per canviar-la en la moneda del Regne, a la taula de la joia i del perdó a la frontera del cel.

«Ell s’aixecà, i el va seguir» (Mt 9,9). Amén. 

diumenge, 4 de setembre de 2016

Des del monestir

QUAN ERA XIQUETA

Aquest estiu, en el darrer dels concerts de Jordi Savall del IV Festival de Música Antiga de Poblet, dedicat a la Verge, hi va haver un moment especialment màgic. Va ser cap al final, en l’elegant interpretació de la cançó popular tan coneguda «la Mare de Déu». Després d’escoltar les melodies del Llibre Vermell i de les Cantigas, les notes de «la Mare de Déu quan era xiqueta» em van arribar molt endins.

Ja fa uns anys, a Poblet, es va recuperar l’introit del dia de Nadal en gregorià, el «Puer natus», una peça del mode VII considerada una obra mestra del cant pla. En assajar-la i fer-la meva, em vaig adonar —de fet és una apreciació del tot subjectiva— que es podria dir que venim al món amb aquesta melodia a dins, de tan essencial i tan pura, tan terrena i tan celestial alhora, i que necessitem només algú —com una mena de llevadora, ho deia Sòcrates, també, en relació al coneixement de la veritat— que ens ajudi a escoltar-la dins nostre i a treure-la fora.

I és que les coses senzilles, com la bella melodia de «la Mare de Déu», o el «Puer natus», són les que millor ens ajuden a accedir a la veritat, a l’essencial, són de fet camí de la veritat i de la bellesa.

Això passa també amb l’arquitectura dels nostres monestirs cistercencs, que va voler prescindir de qualsevol element ornamental per retrobar la línia pura, la conjunció perfecta entre la llum i l’espai. El mateix dormitori de Poblet, on tenia lloc el concert esmentat abans, n’és un exemple. Línies, volum i llum. Tot plegat, un estremiment de la veritat, una veritat tot just intuïda, que s’ofereix com a regal a l’home, com una invitació al diàleg i a la recerca, mai a la possessió, com el Déu en flames de la bardissa de Moisès que ve a trobar el seu poble per començar amb ell una història de llibertat i de responsabilitat.

L’estiu ha estat un temps de gratuïtat per a molts. El silenci de la tardor podrà ajudar-nos a recuperar el fil de la nostra vida, la línia mestra d’allò que hem de construir.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1928, 4 setembre 2016

dimecres, 10 d’agost de 2016

Homilia, posar la vida

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR
2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26


Sant Llorenç, diaca i màrtir. Recordo, amb emoció, el dia que vaig visitar la seva basílica a Roma, i vaig poder venerar el seu sepulcre, a l’altar de la confessio, juntament amb les relíquies d’un altre filòsof i màrtir eximi de l’església, sant Justí.

No és fàcil parlar d’aquesta realitat, del martiri. No ho podem fer amb llenguatge triomfalista, el que empren els vencedors quan parlen dels vençuts, els superiors dels inferiors; un llenguatge tan allunyat, en conjunt, del que deia Jesús quan parlava del llevat dins la pasta, dels ocells del cel, dels lliris del camp, del tresor amagat, de la dona que escombra, del pastor que busca, del pare que espera.

Jesús no invita mai els seus deixebles a morir per ell. Els demana una cosa més interessant, que «posin» (no que donin, com solem traduir) la vida pels amics, pels altres, és a dir, que la posin a disposició, que no en facin un bé propi, que se’n desapropiïn, que se’n buidin, com fa ell mateix amb la seva condició divina. Mirem, però, què en diuen els textos litúrgics, del martiri i de sant Llorenç. Em fixaré en el prefaci i en l’elogi del sant que llegim avui al martirologi romà.

«En cantar la lloança dels vostres sants, proclamem que tota la grandesa del seu martiri és obra admirable del vostre poder; sou vós qui doneu valentia a la seva fe, vós enfortiu la seva perseverança, vós coroneu amb la victòria el seu combat» (pref II dels màrtirs). El prefaci, sempre cantat, és l’himne de lloança a Déu que obre la gran pregària eucarística, centre de la celebració, i culmina amb l’aclamació majestuosa del “Sant, sant, sant”, amb la qual unim les nostres veus a les veus de la litúrgia celestial. En aquest context, doncs, proclamem que, al capdavall, la victòria d’un màrtir, la seva fe, la seva perseverança són obra de Déu, del poder de Déu, són part de les magnalia Dei, de les seves meravelles; són una concreció del misteri pasqual de Jesucrist pel qual tota violència, tot odi i tot desencontre són cridats a obrir-se a la pau i a la joia del Ressuscitat.

L’elogi del martirologi ens ajuda a meditar un altre aspecte de la vida de sant Llorenç: el seu diaconat, el seu servei als altres, el seu posar la vida pels altres com a autentificació del seu testimoniatge. Diu així: «havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’església, va mostrar al tirà, burlant-se’n, els pobres, que havia sostingut i alimentat amb els recursos de les almoines». Els pobres són el tresor de l’església, i ho són en virtut d’aquest servei, d’aquesta donació, que esdevenen així icona del Crist diaca, del Crist servidor, que posa la seva vida pels altres rentant-los els peus, morint a la creu i ressuscitant el tercer dia.

Podem dir, així, que en sant Llorenç, diaca i màrtir, aquestes dues realitats s’agermanen en un feliç maridatge: el servei, i només el servei, és el que dóna autenticitat al testimoniatge cristià, al martiri en definitiva.

A la meva parròquia es venera un preciós retaule gòtic del segle XIV obra de Jordi de Déu dedicat a sant Llorenç. El sant, habillat amb una sumptuosa dalmàtica de tall elegant, amb la graella en una mà i els evangelis a l’altra, somriu, amable, amb cara d’infant. Aquesta és la clau per a treure l’entrellat d’aquesta cosa tan terrible que és el martiri de la mort cruenta, on sempre s’entreteixeixen misteriosament l’amor i l’odi, on sempre hi ha una víctima i un botxí. Aquesta és la clau, el somriure d’un infant.

Demanem en aquesta eucaristia d’esdevenir com infants i poder fer de la nostra vida un testimoniatge de servei als altres, els més desvalguts i indefensos, ja que això és realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació, en acció de gràcies incessant al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.

dilluns, 4 de juliol de 2016

Homilia, Ciutat dels homes, ciutat de Déu

Dia 4 de juliol
LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10


A l’Edat Mitjana la construcció d’una catedral significava el coronament d’un projecte humà —la ciutat— basat en la solidaritat, en un moment en què l’home començava a conquerir la seva llibertat, la seva autonomia, però no havia perdut encara tota referència a Déu. En efecte, els homes i les dones, aplegats en gremis, contribuïen a la construcció del temple en el qual disposarien d’una capella pròpia, i que, volgut i pensat a imatge de la Jerusalem celestial, simbolitzava el coronament de l’altra ciutat, la terrenal. La catedral era el lloc on confluïen, on es trobaven feliçment el projecte de l’home i el projecte de Déu. També Déu, en altre temps, havia concebut la seva residència com una tenda del trobament enmig del campament.

En contemplar el bell edifici de la nostra catedral, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», al cim també de la ciutat de Tarragona amb els seus carrers atrafegats, podem aprendre algunes notes sobre l’església que ens poden ajudar en el nostre camí.

Primer la severa i solemne portalada que ens acull, amb els apòstols i els profetes fent rotllana entorn de la Verge Mare que ens fa franca l’entrada. Els apòstols i els profetes, com Maria, són personatges concrets, de carn i ossos, arrelats en un lloc, amb un nom i una història. Els seus rostres ens parlen d’una església concreta, que s’encarna, que té el rostre de Pere, de Pau, de Benet, de Bernat, el teu, i el meu. L’església, com a casa de Déu i casa de la comunitat, sempre és concreta, i els seus carreus, del color de la terra del lloc.

Els apòstols i Maria ens inviten a entrar i a viure la nostra pertinença a l’església com un itinerari, seguint el guiatge de l’Evangeli, un camí d’occident a orient, de la tenebra a la llum, de Galilea a Jerusalem. És així que anem avançant per la majestuosa nau i accedim al presbiteri de la catedral, en realitat a l’absis central, concebut en la seva perfecció com la volta del cel i embellit per un magnífic retaule on, una vegada més, la història de la salvació es fa concreta en els homes i dones que han encarnat el projecte de Jesús —Maria, els sants i les santes—, i sagrament en el pa i el vi damunt l’altar per la força de la Paraula proclamada.

Avui festegem aquesta església, la nostra església mare de Tarragona, des d’on el bisbe fa de mestre i de pastor. Festegem l’edifici, lloc de trobada, celebrem sobretot la comunitat de pedres vives que som nosaltres. Que també nosaltres esdevinguem lloc de trobada, signe d’acolliment, rostre de misericòrdia, com a la casa de Zaqueu. Això és el que hem de desitjar, això és el que hem de demanar en aquesta Eucaristia. Amén.

dimecres, 1 de juny de 2016

Lectio divina

L’ARBRE VIGILANT
Una lectura de Jeremies 1,1-19

Introducció 

«Des que Jeremies apareix en el recull de les seves profecies, se’ns mostra ple de pietat, penetrat d’un viu sentiment de la seva feblesa, sensible i àdhuc impressionable, arrossegat al descoratjament però tot ardent pel zel de la llei de Déu i animat pel més pur patriotisme. Compassió i tendresa: aquestes dues paraules resumeixen tot el seu caràcter. No és per temperament un home de lluita i de combat, està més disposat a evitar el perill que a afrontar-lo; és enemic del soroll i amic de la solitud; li veiem un aire de malenconia i de tristesa; és més amant que no pas enèrgic, té més de l’apòstol sant Joan que de sant Pere [...]. Sembla, humanament parlant, que un cor tan tendre no era el més adient per complir una missió profètica en una època agitada, trasbalsada, com ho va haver de ser la de la presa de Jerusalem i de la ruïna definitiva del temple de Salomó pel terrible Nabucodonosor, rei de Babilònia. Déu jutjà altrament que la saviesa humana i va voler mostrar en la persona de Jeremies el poder de la gràcia i la força de la inspiració celestial, que transformen, a llur grat, les ànimes i els cors» (La Sainte Bible Polyglotte, a cura de F. Vigouroux, vol. V, París 1904).


Aquest retrat del profeta que ens disposem a abordar en la nostra lectio, força estereotipat, potser una mica clàssic, ens dóna tanmateix un perfil correcte d’aquest personatge que viu en la pròpia carn la desfeta del seu poble, el Regne de Judà, que cau en mans dels babilonis el 587 aC. Es tracta d’un personatge real, concret, que encarna allò que viu i predica. És així en tots els profetes, llevat, és clar, de Jonàs, que és un personatge fictici. En ells la Paraula de Déu, la Torà, es fa concreta, s’encarna en una història humana, real.

A mi Jeremies, salvant les distàncies, em recorda molt el nostre President Companys, que assumeix com a propi el destí —la desfeta— del seu poble, fins a la mort, talment que, com en la famosa pel·lícula sobre la seva biografia «Lluís Companys, procés a Catalunya» (Josep M. Forn, 1979), el profeta viu en carn pròpia l’ensulsiada del seu poble.

La compassió i la tendresa són els dos filons que alimenten la denúncia del profeta quan interpel·la el poble per la seva infidelitat. Sense la compassió i la tendresa la denúncia restaria estèril. Precisament perquè experimenta en la pròpia carn i en el propi cor el dolor del poble, per la seva sensibilitat, pot denunciar-ne la causa i invitar a la conversió. És una compassió i una tendresa que troba la seva font en la meditació constant del projecte de Déu, de la seva Paraula, de la Torà, que és el mirall on es mira el profeta i per on mira la realitat del seu poble, que es desajusta d’aquest projecte i es deixa endur pels afalacs de projectes més estantissos, pels jocs de la política, de les aliances, per interessos humans, en definitiva.

Jeremies és un profeta del sud, del Regne de Judà —després del regnat de Salomó, vers l’any 931 aC, les tribus de Benjamí i de Judà es van separar de la resta, i Israel quedà dividit en dos, el Regne del Nord (Israel), amb capital a Samaria, i el Regne del Sud (Judà) amb capital a Jerusalem—. El seu nom, Jeremies, significa «Déu, el Senyor, fa créixer». Neix en una vila de Judà, Anatot, de família sacerdotal, i la seva activitat s’estén entre els anys 627 i 587 aC. Uns anys després de l’inici de la seva missió es produirà la reforma religiosa del rei Josies (622 aC), que significà un retorn a les paraules i a l’esperit de la Llei. Vàrem parlar d’aquesta reforma en l’article «He trobat el llibre de la Llei» (Revista Poblet, n. 29, desembre 2014, p. 15). La redescoberta del llibre, és a dir, dels camins del projecte de Déu, acompanya l’activitat de Jeremies, l’anima, omple de fidelitat i de compassió la seva mirada per tal de posar al descobert i denunciar la infidelitat del seu poble. Potser no podríem entendre la figura del profeta sense aquesta reforma, sense aquest retorn al Senyor, al seu esperit. No debades, a Jeremies, de família sacerdotal, Déu l’ha fet créixer —com diu el seu nom— en la interiorització i la meditació de la Torà.

Lectio Jeremies 1,1-19

1 Paraules i fets de Jeremies, fill d’Hilquiahu, un dels sacerdots que vivien a Anatot, poble de la tribu de Benjamí. 2 Aquestes són les paraules que el Senyor li va comunicar l’any tretze del regnat de Josies, fill d’Amon, rei de Judà, 3 i també en temps de Joiaquim, fill de Josies, fins al final de l’any onze del regnat de Sedecies, fill de Josies, rei de Judà, és a dir, fins al moment de la deportació dels habitants de Jerusalem, el mes cinquè. 4 El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: 5 «Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions.» 6 Jo vaig replicar: «Ah, Senyor, Déu meu! Sóc massa jove. Com sabré parlar?» 7 El Senyor em respongué: «No diguis que ets massa jove. Vés on jo t’enviaré, digues el que jo t’ordenaré. 8 No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.» 9 Aleshores el Senyor va allargar la mà, em tocà els llavis i em digué: «Poso les meves paraules a la teva boca: 10 des d’avui et dono poder sobre nacions i reialmes, per a arrencar i enderrocar, per a destruir i enrunar, per a construir i plantar.» 11 El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: «Què veus, Jeremies?» Vaig respondre: «Veig una branca d’ametller, l’arbre vigilant.» 12 El Senyor em digué: «És cert això que has vist. Jo també vigilo perquè es compleixi la meva paraula.»


He escollit per a la lectio de Jeremies un text programàtic. És a dir, aquell text a partir del qual podem i hem d’entendre tota la missió del profeta. Es tracta d’un dels anomenats relats de vocació, abundants en l’Escriptura, i sovint confegits a partir d’un esquema semblant. Tenim el de Jeremies, el d’Isaïes, el de Moisès... la crida del nen Samuel, i, potser el que més coneixem, el que ens és més familiar, el relat de la vocació de Maria, és a dir, de la seva Anunciació. O els relats de la crida dels deixebles per part de Jesús als evangelis.

Va bé recordar el significat de la paraula profeta (nabí), breument, perquè ja hi varem aprofundir en la lectio anterior d’Isaïes («La vinya de l’amic i de l’amat», Revista Poblet n. 30, juny 2015, p. 28). El profeta és l’home de la Paraula, el portaveu, el torsimany, la boca de Déu. La seva vida, la seva missió, el seu sentit, pengen d’aquesta paraula. De fet «paraula», dabar en hebreu, és un mot predominant, escandalosament predominant en aquest text programàtic. Dabar vol dir paraula en sentit ple, paraula-esdeveniment, paraula que fa el que diu. Per això la BCI ha traduït aquest dabar amb l’expressió «paraules i fets» de Jeremies. En el dabar, doncs, les paraules sempre van lligades als fets, i els fets brollen sempre d’aquesta paraula fecunda, plena. D’aquest dabar penja la vida de Jeremies, el seu destí i la seva missió, el sentit de la seva existència.

Meditatio

Anatot és una vila de la tribu de Benjamí, al Regne de Judà o del Sud, no llunyana de Jerusalem, la capital, a prop de la via que hi mena des del nord. Josuè, en el repartiment de la terra promesa, l’havia destinada als sacerdots, entre moltes altres ciutats (Js 21,18). Es tracta d’una dada important: el seu pare era un dels sacerdots que vivien a Anatot. Però no se’ns diu que Jeremies fos sacerdot, si bé sabem que les funcions sacerdotals passaven de pare a fill en les famílies de llinatge sacerdotal. Per tant, Jeremies és un home avesat a la Paraula de la Torà, familiaritzat amb el culte, el lloc on ressona aquesta Paraula profètica que ha d’interpel·lar la vida del poble. Una Paraula i un Culte redescoberts a partir de la reforma de Josies. L’esment del regnat de Josies emmarca en el text l’itinerari del profeta: Jeremies rep la crida del Senyor l’any tretze de Josies, fill d’Amon, rei de Judà. En canvi els altres dos reis esmentats, Joiaquim i Sedecies els associem naturalment a la desfeta del Regne de Judà, a la seva caiguda en mans dels babilonis: Sedecies és l’últim rei de Judà, del casal de David, deportat per Nabucodonosor l’any 587 després de la destrucció de Jerusalem i del temple. Si Josies ens evoca la represa, Joiaquim i Sedecies ens evoquen el fracàs, la desfeta. La desfeta del poble com a projecte de Déu. Almenys aparentment.

En els versets 2, 4 i 11, les expressions «el Senyor va comunicar la seva paraula a Jeremies» o «paraules que el Senyor li va comunicar», amaguen una construcció hebrea molt especial. Literalment hauríem de traduir: «la paraula de Senyor s’esdevingué, fou... sobre Jeremies». És una Paraula que esdevé en la vida del profeta, que ve a trobar-la, que l’assumeix, que s’hi encarna, una Paraula que abraça, transforma i sosté tota la seva realitat. És molt més que comunicar. És una Paraula que funda una realitat nova. Per això el profeta, hem dit, és l’home de la Paraula, que neix, que creix d’aquesta Paraula.

Ho precisa molt més el verset 5: «Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions». Tota la vida del profeta, des d’abans de néixer, des dels seus fonaments més amagats, brolla d’aquesta Paraula, en depèn. És una Paraula que supera, que depassa l’existència del profeta. En l’àmbit d’aquesta Paraula s’esdevé quelcom molt important per al profeta: és objecte de coneixement per part de Déu i assumit en la seva mateixa realitat divina. Això vol dir consagrar, fer sant. L’home, sostret, separat de la realitat profana, és cridat a entrar, a participar de la realitat divina, amb la missió de ser testimoni d’aquesta realitat divina enmig de la realitat profana: «et vaig consagrar profeta destinat a les nacions». Si el profeta és l’home de la Paraula, és al mateix temps l’home per als altres, que ja no es pertany a si mateix, és l’home «destinat a ... ».

La Paraula que advé sobre el profeta, suscita un diàleg, demana una resposta. Perquè la Paraula de Déu sempre ve a l’encontre de l’home en la seva llibertat i en la seva responsabilitat, com a subjecte personal capaç d’entrar-hi en relació. La joventut del profeta és el problema. «Jove» expressa ací senzillament la incapacitat de parlar, d’encarnar en la pròpia vida aquesta Paraula que malda per apoderar-se d’ell. A Moisès li passava el mateix: «Moisès va dir al Senyor: Senyor, et demano que m’excusis. Jo no sé parlar. No n’he sabut mai, ni tampoc en sé ara que tu has parlat amb mi. No em surten les paraules» (Ex 4,10).

La pobresa, la incapacitat radical de l’home es mesura en la confrontació amb aquesta Paraula. Ens trobem davant un Déu que vol ser parlat, enraonat —amb aquesta expressió nostra catalana tan rica de significat—. És a través de la Paraula, i no per altres mitjans més efectius o espectaculars, que Déu vol apropar-se als homes, entrar en les seves vides, trepitjar els seus camins. I és precisament en aquest terreny on el profeta se sent infinitament pobre i incapacitat davant la Paraula que l’interpel·la. Només el Senyor, el mateix autor de la Paraula, pot superar, pot omplir aquesta incapacitat radical: «No diguis que ets massa jove. Vés on jo t’enviaré, digues el que jo t’ordenaré. No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor». I el Senyor ho confirma amb un gest, un gest iniciàtic, quasi sacramental: toca els llavis del profeta i posa la seva Paraula dins la seva boca. Aquesta Paraula és com la brasa del profeta Isaïes, que purifica els seus llavis i el seu cor (Is 6,7), o com el rotlle que Ezequiel ha de menjar (Ez 3,2) per vèncer la mateixa incapacitat radical davant la Paraula divina. En tots aquests relats comuns, doncs, es tracta d’una veritable consagració mitjançant la Paraula, ja sigui en forma de brasa, de rotlle, o amb un simple gest de la mà tocant els llavis del profeta, una consagració que, tot arrabassant l’home de la seva realitat concreta, profana, i assumint-la en el misteri de la santedat divina, en fa un enviat, un testimoni de la radicalitat i del primat de Déu com a referent de tota realitat: «Des d’avui et dono poder sobre nacions i reialmes, per a arrencar i enderrocar, per a destruir i enrunar, per a construir i plantar».

És curiosa la missió que rep el profeta compromès definitivament amb la Paraula divina. És la missió d’arrencar i d’enderrocar, de destruir i enrunar, però amb la finalitat de construir i plantar. Es tracta d’un capgirament de la realitat establerta amb vista a reconfigurar-la segons el projecte, la paraula del Senyor, la seva Torà. És una missió complexa, incòmoda, que no serà compresa ni acceptada per la resta dels humans: «Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir; has volgut forçar-me i te n’has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi» (Jr 20,7).


Amb una metàfora plena de bellesa, molt eloqüent i familiar per a nosaltres, el text profètic subratlla la naturalesa d’aquesta Paraula. Es tracta d’una Paraula vigilant, que sempre està amatent, com l’arbre vigilant, l’ametller, que s’avança a la primavera amb la seva florida, i ho fa gratuïtament i enmig de la més absoluta fragilitat. En hebreu l’ametller es designa amb una paraula que pren la seva arrel del verb «vigilar». No hi ha res més fràgil que la flor de l’ametller a mercè d’una glaçada imprevista, però alhora no hi ha res de més bell, de més poderós en la seva fragilitat, de més eloqüent, de més esperançador. La Paraula que advé sobre el profeta, doncs, és fràgil i potent alhora, és bella, susceptible però de ser refusada. És una Paraula que vol ser acollida, que vol tornar-se diàleg tot assumint la realitat del profeta en la seva fragilitat i també en la seva bellesa, la bellesa que donen la llibertat i la responsabilitat. «Veig una branca d’ametller, l’arbre vigilant. El Senyor em digué: És cert això que has vist. Jo també vigilo perquè es compleixi la meva paraula».

La visió, la imatge, la icona, la metàfora, si ho voleu, és un altre matís d’aquesta Paraula. Déu Parla en tota la realitat. Per això cal saber mirar, també, a més d’escoltar. Perquè sovint la Paraula de Déu s’embolcalla de silenci i de fragilitat en la fredor i el silenci del món. I quan Déu calla ens cal purificar la nostra mirada vigilant per copsar-lo en la quietud de l’hivern, perquè Déu pot florir quan menys ho esperem, ell que mira el nostre món amb esperança.

Per acabar aquesta lectura atenta del text, diguem quelcom del dinamisme, de l’estructura d’un relat prototípic de vocació, de crida, com és el de Jeremies.

1) El context: la crida de Déu s’adreça a algú concret i en un moment concret de la història.

2) La crida: aporta sempre una nova identitat per al destinatari i una missió.

3) La dificultat o incapacitat del cridat: «no sé parlar». La vocació es va concretant en el marc d’un diàleg, des de la llibertat i la responsabilitat.

4) El signe que confirma la vocació i la missió i obre a la confiança.


Contemplatio

Contemplar vol dir anar més enllà de la literalitat del text, superar la capa opaca de la realitat, i les metàfores són molt valuoses per a la contemplació. Són transgressores, com l’ametller, i ens ajuden a fer el pas de la realitat sensible cap a la realitat invisible. Ens ajuden a submergir-nos en la santedat de Déu des de l’àmbit de la nostra profanitat. Exemples eloqüents en són les paràboles de Jesús, sempre transgressores. Per exemple, la de la dona que escombra (Lc 15,8-10), on Déu s’identifica amb aquesta dona, es fa aquesta dona, és aquesta dona que escombra per trobar la dracma perduda, per trobar-te a tu en allò de més senzill i quotidià que té la nostra realitat. Amb aquesta metàfora, més que amb un discurs conceptual, entrem en contacte amb la realitat mateixa de Déu, amb la seva misericòrdia.

En la lectura d’avui el profeta Jeremies, que haurà de viure els moments més transcendentals de la història de la desfeta del seu poble, que la patirà en la pròpia carn, ens ensenya una cosa ben senzilla i alhora difícil: contemplar la realitat com a icona de l’invisible, com a signe d’aquest Déu amatent que vetlla sempre perquè la seva Paraula es compleixi, que vetlla perquè el seu projecte —la bondat de la Creació— no acabi en la desfeta. Es tracta d’una aposta per la fragilitat com a llenguatge de Déu. I això lliga amb la compassió i la tendresa que evocàvem al principi com a fonts de l’activitat del profeta.

Joan evangelista inscriu tota la vida de Jesús sota el signe de la fragilitat i la tendresa. Ho fa creant, al principi i al final del seu relat (Jn 2,1-12 i Jn 19,25-27), unes escenes on apareix la seva mare, Maria, no com a mare, sinó com a dona, com a personificació de la fragilitat i de la tendresa. Una fragilitat tanmateix audaç, que és capaç de superar la negativa de Jesús a la seva demanda, quan a la indicació de Maria «No tenen vi», Jesús respon amb un estirabot: «Dona, a tu i a mi què ens importa?», i que és capaç de foradar el silenci i la foscor de la mort amb l’acolliment de la fe: «I l’acollí —el deixeble a Maria— a casa seva». El papa sant Gregori el Gran, quan escriu la vida de sant Benet, fa el mateix: obre i tanca la vida del seu biografiat amb dues escenes que tenen com a protagonista una dona i les llàgrimes de la compassió (Diàlegs II, I,1-2 i XXXIII). La dida, amb el sedàs trencat, i la germana Escolàstica, amb el seu plor tenaç capaç de vèncer la rigidesa i la seguretat que donen les normes, amb la tendresa, amb la fragilitat, amb el plor.

El profeta, doncs, ens invita a establir una relació nova amb la realitat que ens envolta, acollint-la com a llenguatge de Déu. Una relació basada en la fragilitat i en la tendresa com a camí d’un veritable encontre, d’un veritable diàleg amb Ell. Un diàleg amb la Paraula a partir del qual se’ns confiarà la mateixa missió que al profeta: reconfigurar la realitat, resituar-la. Arrencar i enderrocar, destruir i enrunar, per a construir i plantar. Plantar, amb un gest lliure i responsable, i amb la confiança que és Déu qui fa créixer, qui vigila perquè no es malmeti la bondat de la Creació.

Oratio

Dos textos per a la pregària, un de l’Escriptura i un altre de profà, per tal d’aprendre a articular aquest diàleg essencial de la nostra realitat amb la de Déu.

1) La vocació de Maria, l’Anunciació (Lc 1,28-38)

L’àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.» 29 Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30 L’àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31 Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32 Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33 Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.» 34 Maria preguntà a l’àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» 35 L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36 També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37 perquè per a Déu no hi ha res impossible.» 38 Maria va dir: «Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.» I l’àngel es va retirar.

Pregueu-lo, aquest text, en el silenci del vostre cor i de la vostra cambra, que haurien de reproduir el silenci de l’estança de Natzaret on Maria rep la visita de Déu. Sigueu amatents al respecte, a la delicadesa, a la llibertat que traspua tot el diàleg. Són el camí de l’acceptació final, del gest humil de Maria que inicia un capgirament radical en la nostra realitat i en la nostra història.

2) El poema «Els ametllers» de Joan Maragall

[23 de gener]

Avui, per la primera i dolça volta,
m’ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l’hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

[6 de febrer]

Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l’alegria
d’haver florit innocents
abans de l’hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

[15 de febrer]

Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

Si algú coneix el llenguatge de la fragilitat i de la tendresa, com a mirall de la realitat, és sens dubte el poeta. El profeta és també un poeta i molts dels seus oracles s’expressen en forma de poesia.

Pregueu-lo, també, aquest poema. Joan Maragall era un gran creient, i molt sovint, la seva poesia, amb el batec de les coses quotidianes, ens fa fer el pas cap a una realitat transcendent, que es troba més enllà de tota evidència. Com la metàfora, el llenguatge de la poesia també és transgressor. Com la flor de l’ametller Déu ens sorprèn, el nostre Déu compromès amb la fragilitat i la senzillesa.

Jo em quedo amb aquests versos, plens d’esperança, plens de fe en la realitat.

«Sota les neus imminents
cantaven de l’alegria
d’haver florit innocents
abans de l’hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.»