dimarts, 25 de desembre del 2018

JONÀS. EL COLOM EN EL VENTRE DEL PEIX
Una lectura del llibre de Jonàs
El salm de Jonàs: Jo 2,1-11


Introducció: ni en terra ni en mar

«Com a cinquè dels profetes menors trobem Jonàs, l’home que s’entesta a fer exactament el contrari del que hauria de fer un profeta. Entre una sèrie de poetes que escriuen normalment en vers, trobem aquest genial narrador que, llevat del seu vocabulari una mica tardà, empra la prosa com qualsevol dels millors narradors clàssics hebreus. Entre tantes profecies contra nacions determinades o contra les nacions en general, trobem aquest Jonàs que porta un missatge de misericòrdia per al poble que és símbol de crueltat, imperialisme, agressió contra el poble d’Israel. I entre una sèrie de profetes fermament arrelats en la situació política i social, desfila aquest Jonàs sense arrelament ni en terra ni en mar» (Luis Alonso Schökel, Introducció al llibre de Jonàs. Biblia del Peregrino. Antiguo Testamento. Poesía. Edición de Estudio, volum II).

En efecte, un profeta desarrelat, fins al punt que voldrà defugir la seva pròpia missió i la seva pròpia identitat escapant-se lluny del Senyor, lluny de la crida, lluny de la paraula que li advé, ell que, per definició, és un portaparaula. És això el que ens sorprèn, el que ens estranya i el que, tanmateix, fa tan atractiu aquest llibre preciós, un llibre curt, que us invito a llegir tot sencer, d’una tirada, com qui llegeix o explica un conte.

El segon llibre dels Reis (14,25) parla d’un profeta Jonàs, fill d’Amitai, de Gathéfer, que hauria viscut durant el regnat del rei Jeroboam II d’Israel (787-747 aC). A aquest personatge, probablement històric, se li atribueix, molts segles més tard, el que coneixem com a llibre de Jonàs, una narració fictícia escrita durant el postexili (s. V-IV aC), que, en forma de conte, recull i interpreta l’experiència del poble deportat que ha de rellegir, per enfortir-la, la seva identitat teològica. Atribuir a un personatge del passat, en aquest cas un profeta, un text que no hi té res a veure, per donar-li legitimitat i autoritat, és un fenomen força normal en el món antic. Aquests textos són anomenats pseudoepígrafs, cosa que no vol pas dir que siguin apòcrifs, és a dir, falsos.

El conte, la narració, permet a Israel vehicular la veritat més profunda de la seva identitat i de la seva missió. Cal saber, a més, que Jonàs significa colom, i que el colom és un símbol del poble d’Israel: basta recordar la narració del diluvi, quan Noè allibera el colom al final de l’episodi (Gn 8,8), i el Càntic del Càntics, on Israel és anomenat «coloma» (2,14; 5,2; 6,9). Jonàs, per tant, és un símbol del poble, i expressa amb la seva peripècia, la identitat i la missió d’aquest poble en una cruïlla molt concreta i molt decisiva de la seva història.

Avui els estudiosos estan d’acord a afirmar que aquest Llibre, la Bíblia, tal com el coneixem, amb la seva estructura (Torà, Profetes, Escrits), es confegeix durant l’exili i el postexili, com a relectura de les tradicions ancestrals per tal de vehicular una resposta a aquesta pregunta crucial: «Qui sóc jo?», «qui és el meu Déu?», «què em demana Déu?» Pregunta que sorgeix del repte que plantegen una cultura i una religió tan potents com la babilònica, davant la força i l’atractiu de les quals el petit poble deportat corre el risc de ser engolit, assimilat. Pregunta que neix de l’escàndol teològic de l’exili, que comporta d’alguna manera la negació de tot el que Déu havia promès a Israel, l’ensulsiada de tots els referents religiosos del poble de l’Aliança: la Terra, la Monarquia, el Temple. És des d’aquestes preguntes, doncs, que hem de llegir la Bíblia, i, en concret, el llibre de Jonàs.

Així, la peripècia de Jonàs, la seva fugida, la recusació de la missió que Déu li confia, el seu pas pel ventre del peix, i la revolta final, quan Déu perdona els habitants de Nínive, són una evocació de l’exili, del pas per la no identitat, que serà, precisament, l’escola i el gresol de tot el que a partir d’ara aquest poble, Israel, dirà d’ell mateix en relació a Déu.

«L’home que s’entesta a fer exactament el contrari del que hauria de fer un profeta», ens deia Schökel en la seva introducció. L’haurem de mirar i escoltar amb atenció, doncs, aquest home. Perquè, com ell mateix manifesta als mariners, durant la tempesta, en el vaixell que se l’emporta de Jaffa a Tarsis, quan defuig la missió que Déu li demanava, aquest home desarrelat, és el portador de la identitat del seu poble: «“Què t’hi porta, aquí? D’on véns? Quin és el teu país? A quin poble pertanys?”» Jonàs respongué: “Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra”» (Jo 1,8-9).

Sóc hebreu i adoro el Senyor. Dues paraules per explicar la pròpia identitat. Són les paraules de Jonàs als mariners en plena tempesta, abans que el llancin al mar, però són en realitat les paraules d’Israel a l’exili davant els qui li pregunten: Qui ets? A quin poble pertanys?

El text, Jonàs 2,1-11: un càntic que parla

1 El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits. 2 D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu:
3 «Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m’ha respost.
Des de l’entranya de la mort he cridat auxili,
i tu, Senyor, has escoltat el meu clam.
4 M’havies llançat als mars profunds,
m’engolien les aigües abismals,
els teus rompents i les teves onades em passaven pel damunt.
5 I em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència.
Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple!
6 M’arribava l’aigua al coll, m’engolia el gran oceà,
les algues se m’enredaven al cap.
7 Davallava als fonaments de les muntanyes,
rere meu es tancaven per sempre les portes del país dels morts.
Però tu, Senyor, Déu meu, m’has tret viu de la fossa.
8 Quan la meva vida defallia,
m’he recordat de tu, Senyor.
T’ha arribat la meva pregària,
ha arribat al teu sant temple.
9 Els qui adoren els ídols vans,
que deixin de venerar-los!
10 Però jo et donaré gràcies i t’oferiré un sacrifici;
compliré el que havia promès.
És el Senyor qui em salva!»
11 Després el Senyor va ordenar al peix que vomités Jonàs a la platja.

El llibre de Jonàs és un conte en prosa, una narració. Al cor d’aquesta narració hi ha, però, un salm, un càntic, un text de poesia. Com tants en trobem en altres moments crucials de la història del poble: El càntic de Moisès després del pas del Mar Roig (Ex 15,1-21); el càntic de Dèbora després de la victòria de Barac sobre el general Sisserà obtinguda per la mediació de Jael, una dona (Jt 5,1-31); el càntic d’Anna, la mare de Samuel, entonat en el moment de fer-ne ofrena al Senyor (1Sa 2,1-10); el cant de l’Arc, elegia entonada per David després de la mort de Saül i Jonatan (2 Sa1,17-27). I el nostre, un cant d’esperança que neix al ventre del peix, a la foscor de l’exili.

Són càntics profètics, que desvetllen el sentit salvífic de l’esdeveniment que els provoca, que ajuden a llegir en la banalitat o en la grandiositat d’un esdeveniment el pas de Déu que salva, que guia la història del poble. De fet el càntic profètic té la mateixa missió que el profeta, la missió de parlar, o, millor, de revelar Déu, de fer que la història i la realitat es tornin eloqüents, desvelin el seu sentit.

Lectio: acció de gràcies i sacrifici

Ens trobem davant un text molt clar en la seva estructura. Una composició poètica perfectament integrada en la narració en prosa mitjançant aquestes dues falques, la introductòria: «El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits. D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu» (v. 1-2), i la conclusiva: «El Senyor va ordenar al peix que vomités Jonàs a la platja» (v. 11). La composició, per tant, es refereix, explica, omple de contingut l’estada de tres dies i tres nits de Jonàs dins el ventre del peix, quelcom que el Senyor mateix havia disposat.

El verb «disposar» és un verb amb significat fort (manah): preparar, disposar quelcom, un exèrcit, per exemple, per a la batalla. Jonàs, quan compon i recita el seu salm, n’és ben conscient del significat fort d’aquest verb. El Déu d’Israel, el Senyor, és sempre el subjecte de verbs de significat molt fort, verbs que canvien la realitat, la realitat de les persones, el curs de la història. En efecte, Jonàs diu al Senyor: «M’havies llançat als mars profunds», «els teus rompents i les teves onades em passaven pel damunt», «Senyor, m’has apartat de la teva presència». Això que li passa, aquesta immersió en el mar, en el ventre de la no identitat, en l’exili, ho decreta el Senyor, ho fa el Senyor. Per això, al final del seu cant, podrà dir també: «Però tu, Senyor, Déu meu, m’has tret viu de la fossa».

El vocabulari marítim, molt usat en la Bíblia com a símbol de la confusió, del caos, sobretot en els salms, pren en aquest càntic un gran protagonisme, i és capaç d’expressar, simbòlicament, el caos, la mort, la no identitat de la qual el profeta fa l’experiència. En aquest context el mar, l’abisme és el camí de la mort, l’experiència de la mort. Fer experiència vol dir, en certa manera, submergir-se, endinsar-se en quelcom. Però són sempre «els teus rompents i les teves onades», del Senyor, els que em passen pel damunt. Paradoxalment aquest submergir-se en el caos de la mort és submergir-se en Déu mateix, experimentat com a caos, com a mort.

És un llenguatge molt similar al del salm 42 que usa també imatges marítimes per evocar la desolació del salmista, la seva enyorança de Déu, la seva recerca de sentit —el rostre de Déu— mentre fa l’experiència de la no identitat, de l’exili, exactament com Jonàs, que al ventre del peix enyora els atris del temple, el lloc de la Presència. Diu el salm: «Cada aiguat en crida un altre, quan les fonts del cel bramulen: tots els rompents de les onades han passat per sobre meu» (Sl 42,8); i una mica abans: «Esplaio el meu cor apenat recordant quan anava en processó cap a la casa de Déu, enmig d’un aplec festiu, amb crits d’alegria i de lloança» (Sl 42,5). I Jonàs exclama: «I em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència. Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple!» (Jo 2,5).

Tenim doncs, també ací, un bell exemple de relectura de textos dins la Bíblia. Un tema que reprendrem quan fem la «contemplatio» d’aquesta lectura, seguint el fil del Nou Testament.

És important també el v. 9, que esmenta els «ídols vans», contraposats al Déu que acull la pregària de l’orant. Israel —Jonàs— en la seva recerca d’identitat teològica es troba certament confrontat als «ídols vans» o, millor potser, «als qui els adoren i els veneren». El Déu de Jonàs, el Déu del profeta que porta en ell la identitat del poble creient, és un Déu que salva. Aquesta és, certament, l’afirmació més cabdal de la composició, el cimal del salm: «És el Senyor qui em salva», literalment: «la salvació (ieshuah) és del Senyor», una autèntica confessió, una doxologia, si voleu. El Senyor em salva a través de tot el que em fa experimentar, a través del caos, de la mort, de la no identitat, de l’exili.

Davant d’això, i són les darreres paraules del salm, Israel —Jonàs— només pot fer dues coses, dos mots, un substantiu i verb, que expressen allò més característic que defineix la seva realitat, la seva identitat de poble salvat, alliberat pel Senyor: «amb la veu de l’acció de gràcies (todah) t’oferiré sacrificis (tsabah)». Què vol dir, «oferiré sacrificis»? Expressaré la meva pertinença a tu, la meva identitat. Amb la veu de la lloança i de l’acció de gràcies, que és el lloc teològic més important des d’on Israel comença a parlar, a donar testimoni de Déu, d’aquest Déu experimentat en la història com a salvació i llibertat, com a nova vida.


Meditatio: on és el teu Déu?

«I a tothora sento dir: on és el teu Déu?» (Sl 42,4 i 11) s’exclama el salmista en la seva dissort, en el seu enyorament, davant les dificultats, en fer l’experiència de la negació i de l’absència de Déu. On és el teu Déu? Qui és el teu Déu?

La Bíblia neix com a resposta a aquesta pregunta. Com a recerca del rostre d’un Déu posat en qüestió pels esdeveniments de la història. Com en una mena de judici, un judici davant les nacions, davant els altres déus, i en el qual Israel ha de trobar una resposta, ha de donar testimoni del seu Déu i alhora, inseparablement, de la seva raó de ser com a poble, de la seva missió.

Aquesta és la missió de Jonàs, com a profeta, i del seu llibre, situat al cor del nebiim, dels llibres profètics, ben bé al centre dels anomenats profetes posteriors o segons:

Isaïes
Jeremies
Ezequiel
Osees
Joel
Amós
Abdies
JONÀS
Miquees
Nahüm
Habacuc
Sofonies
Ageu
Zacaries
Malaquies

Vol dir, doncs, que té una funció interpretativa molt important, que és una clau per a comprendre què és un profeta i quina missió ha rebut.

Jonàs —Israel— ha rebut la missió de ser testimoni de la bondat de Déu al cor mateix del mal, Nínive, la capital de l’imperi assiri, «el poble que és símbol de crueltat, imperialisme, agressió contra el poble d’Israel», amb paraules de Schökel. També per a Nínive hi ha una oportunitat si es converteix. Això és el que Jonàs —Israel— refusa d’entrada: que Nínive, sense ser el poble escollit, sense haver fet res per a merèixer-ho, pugui ser objecte també de la misericòrdia de Déu. I Jonàs s’escapa del Senyor, pren un vaixell per anar-se’n a l’altra punta del món, a Tarsis, a l’occident, a l’extrem oposat. Però ell continua sent, tot i fer-se escàpol, tot i dormir tranquil·lament a la bodega mentre la tempesta de la ira de Déu sacseja la nau, el qui porta a les espatlles i a la sang els mots de la identitat del seu poble, perquè és el nabí, el torsimany de Déu: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra» (Jo 1,9). Una identitat que, per més que s’escapi, no podrà defugir, perquè forma part d’ell mateix, del designi de Déu damunt d’ell. Una identitat que haurà d’aprofundir, fent-ne càntic, a través de l’experiència de la mort, en ser llançat al mar a canvi que Déu apaivagui la tempesta. Així el profeta, passant per la mort, esdevé causa de vida per al poble, en aquest cas per als mariners atribolats.

Al ventre del peix, el peix que Déu havia disposat, preparat, perquè engolís Jonàs —Israel, el colom al ventre del peix—, el nabí farà la mateixa experiència que ens explica el salm 137, el dels rius de Babilònia, un dels cants més bells de l’exili: «Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d’enyorança de Sió; teníem penjades les lires als salzes de dins la ciutat. Allà volien que cantéssim els qui ens havien deportat, ens demanaven cants de festa els qui ens havien entristit: “Canteu-nos algun càntic de Sió.” Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? Si mai t’oblidava, Jerusalem, que caigui en l’oblit la meva dreta. Que se m’encasti la llengua al paladar si no guardés el teu record, si no posés Jerusalem al capdamunt dels cants de festa» (Sl 137,1-6). Israel ha de trobar el seu «càntic de Sió», la seva identitat, a l’exili, al lloc de l’esterilitat i de la no identitat: el mateix mot que traduïm per salze, araba, designa una terra àrida, eixorca; i de les branques del salze, l’arbre estèril, pengen les lires mudes del poble. I malgrat tot, a l’exili, ha de confegir aquest càntic nou, el càntic de Sió, ha de posar —quina expressió més bella!— Jerusalem al capdamunt dels cants de festa, o millor, com a fonament de tota la seva joia.

Jonàs, a les entranyes del peix, confegeix el seu cant de Sió, el cant de la seva identitat retrobada: «És el Senyor qui em salva!», aquest és el seu cant. Una confessió agraïda a l’actuació de Déu en la història del poble, que el salva, l’allibera de la mort, en els moments més foscos, en els moments de desfeta total. Fixeu-vos que el seu cant, la seva pregària, arriba, des de les entranyes del peix, fins al temple, fins al cor mateix de Déu: «T’ha arribat la meva pregària, ha arribat al teu sant temple».

No cal dir que la peripècia de Jonàs, el seu pas per la mar i el seu càntic que desvetlla la salvació, evoquen i rellegeixen l’experiència fundacional del poble d’Israel, a través de la qual neix a una nova vida de llibertat i de pertinença a Déu. És l’experiència de l’èxode, la sortida d’Egipte i el pas de mort a vida a través del Mar Roig (Ex 14-15): «Va partir en dos el Mar Roig. Perdura eternament el seu amor. Féu passar Israel pel mig del mar. Perdura eternament el seu amor» (Sl 136,13-14). Una experiència que hem de llegir en el seu doble significat: d’una banda el fet mateix alliberador d’aquest Déu que transforma la realitat, i de l’altra la seva misericòrdia, creada i experimentada a través del fet alliberador.

Aquest Israel salvat, purificat a través de l’experiència de l’exili, assumeix la seva missió universal de ser testimoni de la compassió i de la benedicció de Déu davant els altres pobles. Cosa que no sempre és fàcil, acceptar que Déu perdoni tot el mal només per un gest de conversió, per girar cap a ell la mirada del cor. I això sense cap mena de retribució segons la justícia humana. I la resposta de Déu al pobre Jonàs atribolat sota la seva carbassera rosegada pel cuc —un fet disposat també per Déu—, ens recorda la da d’aquell amo de la vinya quan pagava el denari acordat com a jornal als seus treballadors: «Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que veus amb mals ulls que jo sigui generós?» (Mt 20,15); «El Senyor va dir: “Aquesta carbassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys! ¿I jo no havia de plànyer Nínive, la gran ciutat, on viuen més de cent vint mil persones que no distingeixen el bé del mal, a més de tant de bestiar?”» (Jo 4,10-11).

Un Déu generós, que rescata tota, tota la bondat de la creació, per petita que sigui, i invita el seu profeta, el seu poble escollit a fer el mateix. I tot pel preu d’una carbassera, gratuïtament.


Contemplatio: alguna cosa més que Jonàs

Jesús ha vingut a rescatar tota, tota la bondat de la creació i del cor de l’home. Amb les seves paràboles, que omplen de significat diví la realitat més quotidiana. Amb els seus miracles, que desvetllen tot el potencial salvífic amagat en la natura, posada també al servei de la bondat de Déu. Però sobretot amb el seu pas pel ventre del peix, en la seva estada de tres dies i tres nits, com la de Jonàs, al cor de la terra, després del naufragi terrible de la seva nau, la creu, sacsejada per la tempesta de la ira de Déu.

Jesús demanarà a Nicodem, model de deixeble en l’evangeli de sant Joan, que faci aquesta mateixa experiència, la de Jonàs i la seva pròpia. Tornar a néixer. És la condició indispensable per a esdevenir deixeble: «En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. No t’estranyis que t’hagi dit: “Cal que nasqueu de dalt.” El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit» (Jn 3,5-8). I això Nicodem —el deixeble— ho verificarà als peus de la creu, en rebre el cos de mort de Jesús.

El relat de Jonàs serveix per a confegir el de Jesús, ell que és més que Jonàs, el relat de Jonàs Jesús se’l fa seu com a signe, com a sagrament de la vida nova que s’amaga en tota mort. Perquè Jesús és Jonàs, el nou Jonàs, i com ell, amb la seva mort, esdevé causa de vida per al poble, i com ell, amb la seva resurrecció, esdevé compositor del càntic de la nova identitat, del fonament de totes les alegries.

Però és que això els evangelistes ja ens ho havien dit en un altre relat, que Jesús era Jonàs, el recordeu?

«Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: “Passem a l’altra riba.” Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: “Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?” Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: «Silenci! Calla!» Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?”» (Mc 4,35-41).

Qui és aquest? És Jesús, és Jonàs. L’autor i l’objecte de la nostra contemplació, el qui ens invita a passar a l’altra riba, amb la nostra confiança en ell. El qui dorm a la popa del seu vaixell, amagat en la quotidianitat i en la lletra de les Santes Escriptures. El qui espera que el desvetllem amb la nostra lectio i amb el crit de la nostra fe.

Oratio: nabí

Una de les obres cabdals de la poesia contemporània catalana està inspirada en la peripècia de Jonàs. És el poema Nabí de Josep Carner (1884-1970). Un cant de postguerra i d’exili, aparegut en 1941, en el qual el poeta rellegeix el propi destí i el de Catalunya, el seu poble. Us en deixo un fragment pertanyent al cant III, perquè en feu pregària, ben arrelats a la nostra terra i a la nostra identitat. Perquè també ara, com en tot exili, en la dissort del nostre poble, Déu ens demana l’esforç, el coratge, la il·lusió de purificar la nostra identitat i la nostra pertinença.

—Jo poruc, jo l’amagat a l’estiba
(car de la llum i tot vivia en trist recel),
us obriré el meu cor davant la mort que arriba.
Sóc de la terra i la fe d’Israel,
nat al rocall i la garriga calcinada;
i adoro Iahvè, Déu del cel,
solitari Senyor de l’estelada
que va fer la mar i l’eixut;
i só per Ell menat i fora d’Ell perdut.
—En pujant a la nau, quin mal ordies?
—He pujat a la nau per fugir de Iahvè.
Cercava tortes vies,
esquiu al compliment de son voler.
Bé hauria repetit son nom en les pregàries,
però lluny, en la nau, com qui pren encantàries,
sense sofrir,
ni penedir,
sense ésser desvetllat amb un ensurt i témer
ni de l’anunci confiat haver de trémer
ni arreplegar l’afront a cada trist camí
ni córrer món debades,
i mai per mai en núvols ni fulles ni flamades
sentir la Veu que m’escollí.—

[...]

Els rems caigueren de les mans. Llavores
feren els homes a Iahvè llur gran clamor:
—Tu que ens castigues i ens acores
i ens deixes capolats, sense braó,
Déu de cella feresta!,
Tu que en havent badat la fossa que va i ve,
ens rebolques al bat de la tempesta
pel trist encauament d’un fugisser:
si fina l’home que volies
no ens neguis en l’abís!
És cosa teva si has pensat que et venjaries.
Ets tu qui diu: —Aixís.
No el llencem a la mar, ets Tu qui el llences;
si pares l’altra mà, ben cert que l’heus.
Pots fer-li una altra nau si t’hi repenses,
o posar-li una illa sota els peus.—

[...]

En la planura abonançada
un gran peix que Iahvè prop de mi féu saltar,
d’una bocada,
mig cloent els ulls, m’envià.
Jo, quan la nau vela a Jaffa prenia
—els folls cantaven, reien els ardits—,
amagatall per al meu cor volia;
però Déu trabucà ma traïdoria
i aní a l’amagatall per als sentits:
i en el ventre del peix romania,
alliberada l’ànima, tres dies i tres nits.

divendres, 21 de desembre del 2018

Homilia, Visitar

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

«Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» Tot i que el verb «visitar», que hi ha introduït la traducció litúrgica catalana, no surt en el text, l’evangeli que acabem de proclamar és, sens dubte, per a tots nosaltres, l’evangeli de la Visitació.

«Visitar». Un verb que ens ajuda a aprofundir, jo diria d’una manera molt fina i delicada, molt humana també, el misteri de l’Adveniment de Déu que celebrem aquests dies. Diu Pompeu Fabra: Visitar: Fer una visita (a algú o a alguna cosa). Visita: Acció d’anar a veure algú a casa seva per amistat, per cortesia, per parlar d’un afer, etc... Per cortesia. Un Déu ben educat, gentil, que s’apropa, als seus, amb delicadesa.

Avui, crec, la gent ja no hi va de visita. Abans sí! Es visitaven els avis, els oncles, les amistats més de compromís... visitar volia dir fer-se present físicament a la casa de l’altre. D’una manera discreta, sense envair la intimitat de la persona visitada. Per la seva banda, la persona visitada t’obria les portes de casa seva, però també amb molta discreció, deixant-te entrar només una mica, com de puntetes, en l’àmbit de la seva intimitat.

És el que fa Déu amb nosaltres, amb el seu poble. S’hi apropa amb una discreció infinita, i ho veiem aquests dies, ho vèiem ahir —i sant Bernat ho va expressar tan bé!—, esperant la resposta lliure i responsable de la seva criatura. Per això no podia fer altrament que encarnar-se, fer-se història de la nostra història, carn de la nostra carn, assumint-nos des de la nostra llibertat, tan fràgil, però tan gran també.

El que fa Maria quan arriba a la casa de Zacaries és també d’una gran discreció. Saluda Elisabet, i resta en silenci, com expectant. Potser més que portar ella ajut a Elisabet, espera que Elisabet l’ajudi a ella a completar l’anunci de l’àngel, a submergir-se en la profunditat del misteri diví amb una contemplació joiosa, plena de fe. I és el que fa Elisabet, amb la benaurança més gran mai dita a tot l’evangeli: «Feliç tu que has cregut». És la paraula que necessitava Maria per poder confegir el cant del Magníficat. És la paraula que nosaltres necessitàvem, també, per a poder confegir el nostre, de cant.

És propi de Déu [i de Maria] visitar: «El poble va creure i, en sentir que el Senyor havia visitat els fills d’Israel i havia vist la seva aflicció, es van agenollar i van adorar» (Ex 4,31) llegim a l’Èxode.

És el que farem d’ací uns dies, si més no és el que hauríem de fer, senzillament, agenollar-nos i adorar. Que així sigui.

dimecres, 19 de desembre del 2018

Homilia, El sol i la llàntia

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Acabem d’escoltar el relat de dues anunciacions sorprenents. Són la preparació per al relat de l’anunciació que escoltarem demà. Dos personatges singulars: Samsó i Joan, el primer amb la missió d’alliberar Israel de la plaga dels filisteus; el segon amb la missió de preparar el poble per a la trobada amb el seu Senyor. Provarem de contrastar, com vàrem fer amb Josies i amb Jesús, aquestes dues figures.

Hi ha alguns aspectes que els agermanen, tant en el naixement com en la mort, i també en la missió que se’ls encomana. El naixement, tal com hem escoltat, és anunciat per un missatger diví, que s’adreça a la mare i al pare, respectivament, del futur enviat. I el missatge és molt similar: en tots dos casos es tracta d’una missió d’alliberament: d’obrir per al poble la possibilitat, el camí d’un nou començament. A tots dos, en tant que consagrats, els empenyerà a aquesta missió el mateix Esperit del Senyor, i fins i tot en la manera d’explicitar la missió, s’assemblaran: Samsó i Joan parlen en enigmes. «Del fort en surt dolçor», deia Samsó. I Joan: «Jo us batejo només amb aigua ... Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc ... Ja té la pala a les mans per ventar la seva era». S’assemblen, encara, en la manera de morir: Joan pel caprici de la perversa i astuta Herodies, i Samsó a mans de Dalila, sagaç i pèrfida també: Samsó (xemeix), que vol dir sol, mor a mans de Dalila, que vol dir nit: la nit talla els cabells de Samsó, els raigs de llum del sol.

El sol! Aquí hi ha la clau. Samsó és el sol, i de Joan es diu «que era una llàntia encesa i resplendent» (Jo 5,35) i que per un moment havia suscitat entusiasme amb la seva claror. Però ni Samsó ni Joan no eren la llum veritable. Per tal de fer reeixir la seva missió d’alliberament, Samsó haurà de morir a mans dels filisteus, el sol s’haurà d’apagar engolit per la tenebra. I també Joan ha de minvar, per tal que l’Espòs, el Crist, la Llum, el Sol veritable, creixi i resplendeixi, «perquè ell és la llum que resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la» (Jo 1,5). Aquesta és la missió i l’alegria de Joan i de Samsó! Minvar! Deixar de ser per obrir pas a una realitat nova.

L’Escriptura, avui, fa dialogar aquests dos personatges, Samsó i Joan, i tots dos apunten vers una altra realitat que els depassa, vers el Crist, que porta la joia veritable al seu poble: és aquell que cada matí, amb les paraules de Zacaries, cantem com el Sol que ve del cel a visitar-nos.

Minvem també nosaltres mentre ens disposem a acollir el Senyor, que ve a alliberar-nos com a rebrot d’una realitat nova. Amén.

dilluns, 17 de desembre del 2018

Homilia, Josies versus Jesús

Dia 17 de desembre
FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT


Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«Amon va ser pare de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus ger-mans, en temps de la deportació a Babilònia». Em fixaré, avui, en la figura d’aquest rei de Judà, Josies, que Mateu inclou en la seva genealogia reial del messies davídic. D’aquest rei la Sagrada Escriptura en fa un gran elogi: «Mai no hi havia hagut abans de Josies un rei que s’hagués convertit com ell al Senyor: amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tal com diu la Llei de Moisès; i després d’ell tampoc no n’hi va haver cap d’igual» (2Re 23,25). Mirarem de trobar en la seva figura algun besllum que ens parli del Crist, que ens permeti aprofundir-ne la identitat —que és la finalitat de la genealogia que hem llegit.

Primer, el nom. Josies és Jesús, Ieshuà, que significa, ja ho sabem, «Déu salva». Josies, doncs, és un signe de la salvació de Déu en la història, un testimoni de l’obra de Déu que en Jesús troba el seu acompliment.

Segon, Josies és el rei que descobreix, amagat en el temple de Jerusalem, en un moment de decadència religiosa, el Llibre de la Llei. Aquest Llibre, trobat i proclamat —actualitzat— en el marc de la litúrgia, serà font de conversió i de renovació per al rei i, per tant, per a tot el poble. Jesús és el Llibre de la Llei, la Paraula viva, que uns pastors trobaran amagada en una cova, com pa a la menjadora, i uns savis escrutadors d’estrelles, la trobaran, bategant de joia i d’humilitat, amagada a la falda d’una dona, d’una verge, d’una mare, Maria.

Tercer, Josies, havent llegit la Llei, tocat per la Paraula, emprèn una reforma religiosa, una veritable i intensa purificació del temple, del culte, és a dir, de l’àmbit on el poble es relaciona amb Déu. També Jesús, en un tombant decisiu de la seva vida, purificarà el temple de Jerusalem, i s’autoproclamarà ell mateix com a Temple, com a punt de trobada de l’Home amb Déu.

Quart, Josies, finalment, com a fruit de la seva conversió, celebra de nou la Pasqua, el memorial de l’alliberament i del naixement del poble. Ho farà també Jesús, i de manera definitiva, a la Creu i al Sepulcre, quan contemplarem submergida en el Silenci aquella Paraula que a Betlem tot just començava a balbucejar.

Germans, aquests dies que ens disposem a viure, ens inviten a submergir-nos en l’Escriptura, a jugar, a dansar amb la Paraula, i això per aprendre quelcom de la persona de Jesús, per deixar-nos tocar, aconseguir per ell. Llegim-la amb saviesa, i fem-ne vida, com Josies, com Jesús. L’ha escrita per a nosaltres «la Saviesa que surt de la boca de l’Altíssim i abasta totes les coses, disposant-les vigorosament i amb bondat». O! Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència! Amén.

diumenge, 16 de desembre del 2018

Des del monestir

ÒSCAR ROMERO

Aquests dies, a sopar, escoltem la lectura del «Diari» d’Òscar Romero. És una lectura amena, que se segueix molt bé durant l’àpat. Fa la impressió que el va escriure —de fet l’enregistrava en una casset— preveient una molt possible i imminent mort violenta, tenint en compte les circumstàncies del seu país i el seu compromís cada vegada més ferm al costat dels sense veu. El «Diari» abarca els dos darrers anys de la seva vida. En subratllo tres aspectes:

1. És el diari d’una microhistòria. Em sembla que en diuen així. És a dir, posa de manifest la importància que tenen els detalls més quotidians i senzills a l’hora d’entendre les causes dels esdeveniments més complexos, els que relaten els llibres d’història.

2. És el diari d’un compromís polític. El cristià, si es pren seriosament l’Evangeli, no pot deixar de fer política, és a dir, de comprometre’s seriosament, davant Déu i la pròpia consciència, en la construcció de la ciutat terrenal, símbol i preparació de la celestial.

3. És el diari d’un martiri. El martiri no s’improvisa. No pot esdevenir-se de cop i volta, senzillament perquè algú ha decidit llevar-te la vida. És la culminació d’un camí de servei i de compromís. Jesús, a l’Evangeli, no demana que «donem la vida per ell, o pels altres», sinó que la «posem» a disposició dels altres. Ve a ser el mateix, però no ben bé. El verb grec original és aquest: «posar».

El martiri de sant Òscar Romero s’entén així, com la culminació d’aquest posar la vida a disposició dels altres, dels perseguits, dels maltractats, dels ignorats, dels sense veu del seu país. Com la creu de Jesús, de la qual el Mestre ens va explicar el sentit i el valor, com a culminació de la seva vida, tot rentant els peus dels deixebles.

El diari d’Òscar Romero em trasbalsa, a flor de pell i al fons del cor. M’ha ajudat a revisar els meus conceptes de «santedat» i de «martiri». Em sembla que l’Església també ho hauria de fer.

Sant Òscar Romero, prega per nosaltres.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2047, 16 desembre 2018

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Des del monestir

STAT CRUX DUM VOLVITUR ORBIS

Hem celebrat a primers d’octubre la memòria de sant Bru, el fundador de la Cartoixa. Juntament amb Francesc d’Assís és un dels sants que posa més l’accent en la radicalitat. En el cas de Bru pel que fa la vida monàstica, recreant amb la seva Cartoixa l’experiència dels pares del desert, el monacat eremític, articulat però entorn d’un eix comunitari, com per indicar que el solitari no va per lliure.

Si la Cartoixa i el Cister tenen quelcom en comú, no és en la manera de concretar l’ideal monàstic. Sant Robert de Molesme —fundador de Cister— i sant Bru es trobaren poc abans que aquest emprengués l’ascensió de Chartreuse (1084). Es trobaren i se separaren, perquè si Bru sentia l’exigència de la soledat, a Robert, en canvi, fill de sant Benet, l’empenyia la radicalitat evangèlica de la vida apòstolica en comú. Més endavant, un monjo i teòleg cistercenc, Guillem de Saint-Thierry, escriurà una bellíssima pàgina sobre la vida cartoixana, la Carta als germans de Mont-Dieu.

El 14 de setembre d’enguany, Robert i Bru s’han retrobat en la persona de les comunitats de Poblet i de Montalegre. La Cartoixa ens visitava a Poblet durant l’Octava de Pasqua, i ara érem nosaltres que els tornàvem la visita. A ben pocs els és concedit de poder immergir-se en la vida de la Cartoixa! Nosaltres ho poguérem fer. Pregàrem amb els nostres germans, els fills de sant Bru, amb els grans i bells llibres de cor, segons el ritu i la modalitat del cant cartoixà; compartírem la taula, en el blanc refetor, presidit pel crucifix; i ens trobàrem després en una distesa i llarga estona de recreació, davant la prioral. Cal saber que el monjo cartoixà passa la seva vida en solitud a la cel·la, i només en surt pel llarg ofici nocturn, per la missa conventual i per les vespres. El diumenge, a més, s’hi afegeix el dinar en comú al refetor. Ens acolliren, doncs, com el diumenge, com la visita del Senyor.

La sobrietat dels espais, dels gestos, de les paraules, del cant, dels ritus... el gruix del silenci, sobretot, porten a l’essencial. Perquè el món giravolta, però la creu roman.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2039, 21 octubre 2018

dissabte, 30 de juny del 2018

DEIXEU QUE EL DRET BROLLI COM L’AIGUA
Una lectura d’Amós 5,1-27


Introducció

«Un pagès, un home del camp, que vivia dels seus ramats; però, per damunt de tot, un príncep de l’esperit, capaç d’adquirir una cultura elevada i forjar-se una llengua de la qual farà un mitjà de comunicació universal. Al cap de vint-i-vuit segles, acollim el seu pensament com si fos adreçat directament a nosaltres, amb tota la seva força actual i original» (André Chouraqui, Introducció al llibre d’Amós).

Aquest és Amós, un pagès, un ramader, picador de sicòmors i pastor, del regne del Sud, Judà, d’un llogarret ben concret, Tecoa, uns quilòmetres al sud de Betlem, en el desert de Judà. Déu el crida a portar la seva paraula al poderós regne del Nord, Israel, que en el nostre text és designat amb el nom d’un dels dotze patriarques, Josep.

Predicarà a Israel durant el regnat de Jeroboam II (783-743), en un moment d’esplendor per al país, moment d’expansió territorial i d’enriquiment de les classes altes en detriment dels oprimits. Un moment també d’una certa inconsciència política, durant la qual ningú no s’adona, per la ceguesa que dona l’eufòria, de l’amenaça creixent de l’imperi assiri, el qual finalment acabarà engolint la casa de Josep l’any 721 abans de Crist.

Amós mateix, amb la seva resposta a la reprovació que li fa Amassià, sacerdot de Betel, el santuari del Nord, ens deixa entrar en el nucli més profund del misteri i del sentit de la seva vocació profètica, una vocació no volguda, certament, que el ve a trobar en la seva quotidianitat i l’empeny vers una missió divina i alhora humana: «Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes. Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: “Vés a profetitzar al meu poble d’Israel.” Ara, doncs, escolta la paraula del Senyor! Tu em dius que no profetitzi més contra la gent d’Israel, que no vaticini contra els descendents d’Isaac. Doncs això et fa saber el Senyor: “La teva dona farà de prostituta per la ciutat, els teus fills i les teves filles cauran víctimes de l’espasa, les teves terres seran repartides; tu moriràs en un país impur, i el poble d’Israel serà deportat lluny de la seva pàtria.”» (Amós 7,14-17). Ens recorda David, a qui el Senyor prengué també de darrere els ramats per constituir-lo pastor del seu poble.

El text: Amós 5,1-27

1 Escolta la paraula que t’adreço, la complanta que entono per tu, poble d’Israel! 2 Israel ha caigut i no s’alçarà més. Jeu a terra, abandonat, i ningú no l’ajuda a aixecar-se. 3 Això diu el Senyor Déu: «A Israel, de mil homes que una ciutat envia a la guerra, en quedaran cent i prou; i de cent que l’altra n’envia, només en quedaran deu.» 4 Això diu el Senyor a Israel: «Cerqueu-me, si voleu viure, 5 però no busqueu res en el santuari de Betel ni aneu més a Guilgal. No pelegrineu a Beerxeba. Perquè els habitants de Guilgal seran tots deportats i Betel serà un cau de maleficis.» 6 Cerqueu el Senyor, si voleu viure; si no, envairà com un foc el casal de Josep, el consumirà, i a Betel no hi haurà qui l’apagui. 7 Perquè converteixen el dret en absenta, l’herba amarga, i llancen per terra la justícia. 8 Ell és qui ha fet les Plèiades i Orió, el qui treu l’alba de la fosca i fa del dia negra nit; el qui crida les aigües de la mar i les aboca sobre la terra. El seu nom és «el Senyor». 9 Ell, davant els poderosos, defensa el qui ha estat espoliat, i espolia les ciutats fortificades. 10 Vosaltres odieu el qui exigeix judicis justos, avorriu el qui diu la veritat. 11 Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra. Per això no habitareu pas les luxoses cases que heu construït ni beureu el vi de les vinyes selectes que heu plantat. 12 Jo sé que amuntegueu les culpes, que són molts els vostres pecats: maltracteu l’innocent, accepteu suborns, no feu justícia als pobres. 13 Per això, en aquest temps de dissort, l’home assenyat ha de callar. 14 Cerqueu el bé i no el mal, si voleu viure; així el Senyor, Déu de l’univers, serà amb vosaltres, tal com ara preteneu. 15 Avorriu el mal i estimeu el bé, defenseu la justícia als tribunals; potser llavors el Senyor, Déu de l’univers, s’apiadarà dels supervivents de Josep. 16 Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Hi haurà planys per tots els carrers, cridaran ais per totes les places. Convocaran al dol la gent del camp, i a plànyer-se, els ploraners d’ofici. 17 Quan passaré entre vosaltres hi haurà planys per totes les vinyes.» Ho diu el Senyor. 18 Ai dels qui anhelen el dia del Senyor! Què n’espereu, d’aquell dia? Serà un dia de fosca i no de llum. 19 Serà com l’home que fuig d’un lleó i es troba amb un ós; es refugia a casa, repenja la mà a la paret, i el pica una serp. 20 ¿No serà, doncs, fosca, i no pas llum, el dia del Senyor? Serà un dia de tenebres, sense gens de claror. 21 Diu el Senyor: «Detesto i refuso les vostres festes; els vostres aplecs sagrats, no els puc veure. 22 Ni que m’oferiu holocaustos i ofrenes, no m’hi complac; els sacrificis de comunió, ni tan sols me’ls miro. 23 No em molesteu més amb el xivarri dels vostres cants. No vull sentir el so de les vostres arpes. 24 Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable. 25 Durant els quaranta anys que vau passar al desert, gent d’Israel, ¿em vau presentar mai sacrificis i ofrenes? 26 Però ara heu portat en processó les estàtues de Sicut, el vostre déu-rei, i de Quivun, el vostre déu astral. Són les estàtues que vosaltres mateixos us heu fet. 27 Per això us deportaré més lluny de Damasc.» Ho diu el Senyor. «Déu de l’univers» és el seu nom.

He triat un fragment potser una mica llarg. Caldrà llegir-lo atentament, sense presses. Reflecteix els aspectes essencials del que serà tota la predicació profètica a Israel. Els llibres profètics, al bell mig de la Bíblia, no fan altra cosa que recordar la primacia, la vigència, el valor de la Torà i, per tant, en remarquen els aspectes més essencials. Allò que sempre és vigent en el pacte entre Déu i el seu poble: el dret i la justícia com a garantia d’una relació correcta amb els altres (ètica), i amb Déu (culte), i el perill que comporta separar aquestes dues dimensions, el culte i l’ètica. Ètica, tanmateix, és una paraula que no trobarem a la Bíblia.

Amós és un dels dotze profetes, anomenats també menors, en comparació amb els tres grans profetes majors, que són Isaïes, Jeremies i Ezequiel. De tots tres n’hem fet lectio divina en la nostra revista. Dels dotze profetes n’escolliré segurament només dos, Amós, del qual ens ocupem ara mateix, i potser, en una propera lectura, Jonàs. Al costat dels tres rotlles dels tres profetes majors, hi havia sempre un altre rotlle, un sol rotlle, que contenia tots dotze profetes (pel fet de ser incomparablement més breus), i per això, tradicionalment, sempre se’n fa una lectura i una consideració conjunta. Són: Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies.

Lectio


El profeta s’adreça a Israel. Aquest és el seu interlocutor. Israel designa aquí el regne del Nord, com a subjecte polític. Quan vulgui posar l’accent en la seva identitat teològica, en la seva pertinença al Senyor, el profeta es referirà a la casa, al casal de Josep, o a Josep simplement. En tot cas, no podem separar excessivament la identitat política de la teològica quan parlem d’Israel.

Què li adreça? Una paraula (dabar) i un plany (quinah). El profeta és el portador d’una paraula de part de Déu. Una paraula creadora, que fa el que diu, que actualitza enmig del poble la presència i l’obra de Déu. El plany o lamentació designa un gènere literari, molt vinculat al profetisme, en el qual es parteix de la situació desastrosa actual del poble —«Israel ha caigut i no s’alçarà més. Jeu a terra, abandonat, i ningú no l’ajuda a aixecar-se» (v. 2)— i se’n treu una crida a la conversió, un oracle de condemna, un anunci d’esperança.

Noteu, en la lectura, que el profeta, el portaveu, s’amaga darrere aquesta paraula, aquest plany, fins al punt que, quan avancem en la lectura, escoltem ja només la veu del Senyor. El profeta s’ha fet fonedís rere la paraula divina, ha esdevingut ell mateix «paraula».

La primera paraula del text és un verb en imperatiu: «Escolta!» (shma). Una invitació a escoltar, la paraula, el plany, la veu del Senyor en definitiva. Israel és el poble de l’escolta, que creix i es constitueix com a tal en l’escolta i l’acolliment de la paraula.

La darrera paraula del text és «nom» (shem). El nom del Senyor és «Déu dels exèrcits (o de l’univers)», és a dir, Déu de la història i del camí del poble. El nom conté sempre una identitat, també la de Déu, per això a Israel el seu nom no es pot pronunciar. En tot cas, la lectura del text, des del verb inicial «escoltar» fins al darrer mot «nom», ens permet construir la identitat de Déu, un Déu que sempre es troba en el text i que no podem trobar al marge del text; i el seu nom omple de contingut i d’identitat el camí, la història, la vida del poble. Fixeu-vos, Déu sempre es troba en la paraula, i, per tant, en l’escolta. El seu nom prové de l’escolta. De fet, en hebreu, shma (escoltar) i shem (nom) participen de la mateixa arrel significativa. Llegir, escoltar, obeir com a resposta a l’exigència significativa del nom. Ho farem ara en la nostra lectura profunda del text.

Meditatio

Què diu el Senyor a Israel? «Cerqueu-me, si voleu viure». Cercar per viure, per viure en plenitud. Podríem resumir així el missatge, la crida del profeta. La crida de Déu. Cercar (daraix) és un altre verb molt important en l’articulació de la Torà com a aliança amb el poble. La Llei que Déu dona al poble és en primer lloc un camí que cal seguir, un tresor que cal cercar. Aquesta recerca és la lletra de canvi de la vida, de la vera vida.

Cal cercar, però, en el lloc correcte. En el text, els santuaris de Betel, Guilgal i Beerxeba, tot i que vinculats a la història dels patriarques, designen el culte idolàtric, en oposició a Jerusalem, seu de l’únic temple autoritzat. Designen la litúrgia incorrecta, el lloc on no s’ha de cercar Déu perquè, senzillament, no se li pot trobar. El text, però, fa aquí un gir sorprenent. Per què és idolàtric aquest culte? Fixeu-vos en la resposta: «Perquè converteixen el dret en absenta, l’herba amarga, i llancen per terra la justícia» (v. 7). El dret i la justícia, que són els pilars de la teologia d’Israel, garantia de vida i de felicitat en la fe del poble, ací s’han tornat mort i amargor (absenta, herba amarga, verí). El poble, amb la seva infidelitat, ha capgirat els valors —dret i justícia— que, al capdavall, verifiquen l’autenticitat i la sinceritat de tot culte tributat a Déu. Capgirar aquests valors, és, fet i fet, capgirar tot el projecte de Déu, el sentit del seu pla creador. Per això el verset següent (8) fa un excurs inesperat al Déu creador i ordenador del cosmos, i apel·la per primera vegada al seu nom, com a portador d’ordre i d’identitat per al cosmos.

Aquest Déu garant del dret i la justícia, garant de l’ordre veritable de la creació, s’identifica amb els espoliats, amb els febles, amb les víctimes. No amb els destinataris concrets de la paraula i del plany d’Amós que són els poderosos, els qui cometen injustícies, els qui, amb la seva depredació, vulneren l’ordre «just» volgut pel Senyor.

Afinem, doncs, una mica més, el contingut del terme «Israel» que trobàvem al començament com a destinatari de l’oracle profètic: «Vosaltres odieu el qui exigeix judicis justos, avorriu el qui diu la veritat. Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra. Per això no habitareu pas les luxoses cases que heu construït ni beureu el vi de les vinyes selectes que heu plantat. Jo sé que amuntegueu les culpes, que són molts els vostres pecats: maltracteu l’innocent, accepteu suborns, no feu justícia als pobres» (Am 5,10-12). L’Israel a qui Amós s’adreça, en efecte, és un poble pecador, un poble culpable.


A aquest poble culpable, el profeta crida: «cerqueu el bé (tob), i no el mal (ra)!» (14). I repeteix: «Avorriu el mal i estimeu el bé» (15). És a dir, l’invita a restablir el veritable ordre de la creació, l’ordre volgut pel Déu creador en el seu projecte.

Per això, perquè en el fons es tracta del sentit de la creació i de la història, l’oracle profètic evoca el dia del judici, un altre dels temes recurrents en tot el profetisme. Serà un dia terrible, el dia que el Senyor passarà enmig del seu poble per posar en evidència la veritat i la mentida de les opcions i de les accions humanes. Les imatges són molt suggestives, molt vives, molt plàstiques: «Què n’espereu, d’aquell dia? Serà un dia de fosca i no de llum. Serà com l’home que fuig d’un lleó i es troba amb un os; es refugia a casa, repenja la mà a la paret, i el pica una serp. ¿No serà, doncs, fosca, i no pas llum, el dia del Senyor? Serà un dia de tenebres, sense gens de claror» (Am 5,18-20).

Els darrers versets del nostre text desvelen el sentit de tot plegat, d’una manera diàfana: «Diu el Senyor: “Detesto i refuso les vostres festes; els vostres aplecs sagrats, no els puc veure. Ni que m’oferiu holocaustos i ofrenes, no m’hi complac; els sacrificis de comunió, ni tan sols me’ls miro. No em molesteu més amb el xivarri dels vostres cants. No vull sentir el so de les vostres arpes. Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable”» (Am 5,21-24). Perquè en el fons es tracta d’un problema teològic que compromet la identitat, el nom de Déu mateix. El Senyor, diu, detesta i refusa les nostres festes, el nostre culte. I els nostres sacrificis ni tan sols se’ls mira. Li són totalment indiferents. Per què? Quin és el veritable culte? Quina és la rectitud, l’ortodòxia del culte? El profeta ho diu amb aquesta frase bellíssima, que no hauríem d’oblidar mai, que hauríem de portar gravada sempre en el nostre cor i en la nostra raó: «Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable».

Si del culte que tributem a Déu com a exercici de la nostra identitat no en brolla el dret i la justícia, és a dir, un ordre correcte per a la creació, entesa com a natura i humanitat, com a casa de Déu i casa de l’home, aquest culte és idolàtric, és va, és fals, és, fins i tot, pervers, perquè als ulls dels homes i del món desfigura el rostre de Déu i capgira les lletres del seu nom.

Perquè aquest és el nom del Déu de l’univers, del Déu dels exèrcits, del Déu de la història: «dret i justícia» com a concreció del seu amor fidel, de la seva misericòrdia entranyable.

Contemplatio

Voldria fer-vos anar una mica més enllà del text —no oblideu, però, que a Déu sempre se’l troba en el text—, seguint el fil de dues paraules oposades que hem trobat en el text, i repetides a més dues vegades, en positiu i en negatiu, als versets 14 i 15. Són «tob» (bondat) i «ra» (malícia, maldat). En realitat en el text estan usades com a adjectius, ja que en la creació, el bé i el mal, en abstracte, no existeixen, sempre s’encarnen, sempre qualifiquen la realitat. I la qualifiquen en relació a Déu, en positiu (el bé) i en negatiu (el mal).

Em sembla un punt interessant per a la nostra contemplació a partir del text. Per provar d’anar una mica més enllà del text, fins a Déu mateix. Diria que aquest és el nucli de la predicació profètica: salvaguardar el bé de la creació, com a projecte volgut per Déu, com a cosmos, de l’embat del mal com a desordre, com a caos, com a negació del projecte de Déu. Fixeu-vos que la paraula «tob» remet al relat de la Creació (Gn 1), on el narrador va repetint: «Déu veié que tot això era bo». La bondat de la creació, que tenim la responsabilitat de salvaguardar i de concretar en el dret i la justícia que brollen de la Torà del Senyor, és el que, en definitiva, es posa en entredit en el nostre text, per la conducta injusta i opressora, contrària al dret, dels poderosos d’Israel, dels poderosos de sempre.

Tota la Bíblia, en particular el llibre dels Salms, és la dramatització de la lluita, còsmica, entre aquests oposats, el bé i el mal, el just i l’injust, com a encarnació concreta del bé i el mal. I sempre s’entén el bé com a fidelitat al projecte de Déu, i el mal com a infidelitat a aquest projecte, com a negació pura i simple de Déu. Sempre en concret, repeteixo: hi ha el just, que segueix la Llei del Senyor, i l’injust, que n’ignora el projecte. I aquest projecte es troba en la Torà, en la paraula del Senyor, que el profeta rep la missió irrecusable de desvetllar, actualitzar, interpretar. És per la mediació del profeta i en tant que es restableixi l’ordre de la creació com a dret i justícia, que el culte tornarà a ser el lloc de la identitat del poble, el lloc on ressona el nom de Déu, i on el poble en fa també el seu nom, el contingut de la seva pròpia identitat.

Voldria acabar amb aquesta frase, amb aquesta pregunta del Senyor al seu poble per mediació del seu profeta: «Durant els quaranta anys que vau passar al desert, gent d’Israel, ¿em vau presentar mai sacrificis i ofrenes?» (v. 25). Una pregunta de doble sentit, certament. Perquè, quins van ser els sacrificis i les ofrenes del poble, durant quaranta anys, en el desert, en un lloc erm, solitari i ple de silencis? L’escolta de la paraula de Déu, de la seva Torà! I ací hi ha un matís preciós del lèxic hebreu que cal subratllar: el terme que designa desert (midbar) en hebreu, participa de la mateixa arrel de la paraula (dabar). El desert, com a lloc silenciós, com a lloc de l’escolta, és, per antonomàsia, el lloc de la paraula!


Per tant, quin és el veritable culte per a Israel, i per a tu i per a mi? L’escolta de la Torà, l’acolliment del seu Projecte, i la seva concreció, com a bondat en la creació per la pràctica del dret i la justícia. Tota la resta és pura idolatria, és el culte i la glorificació del mal com a desordre de la creació: «Però ara heu portat en processó les estàtues de Sicut, el vostre déu-rei, i de Quivun, el vostre déu astral. Són les estàtues que vosaltres mateixos us heu fet» (v. 26).

Les estàtues que nosaltres mateixos ens hem fet.

Oratio

Com a text de pregària, per a articular el nostre diàleg amb Déu a partir de la lectio divina que acabem de fer, us deixo un text més amable, un text ple de ressons de l’oracle d’Amós que hem comentat, i que ens permet potser d’apropar-nos més al cor de Déu, a la seva intimitat, a la seva tendresa plena de lleialtat, i això amb molta confiança. Preguem-lo, doncs, deixant que aflorin, de les paraules del salm, el dret i la justícia, com l’aigua que tot ho vivifica i purifica. I aquesta aigua, que brolla del cor de Déu literalment traspassat a la creu, serà també el nostre càntic nou, el nostre culte nou, veritable i sincer.

Salm 33
1 Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
2 Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l’arpa de deu cordes;
3 dediqueu-li un càntic nou,
toqueu acompanyant l’aclamació.
4 Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
5 Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
6 Amb la paraula el Senyor ha fet el cel,
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada.
7 Com dins un odre, recull l’aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
8 Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món.
9 A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d’ell, tot existí.
10 El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles;
11 però els plans del Senyor persisteixen,
manté per sempre els propòsits del seu cor.
12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
el poble que ell ha escollit per heretat.
13 El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes.
14 Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
15 ell, que ha modelat un per un tots els cors,
penetra totes les seves accions.
16 No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
17 els cavalls no valen res per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú.
18 Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
19 ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
20 La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
21 És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dona confiança.
22 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.


El teu sant nom, Senyor, ens dona confiança!

diumenge, 24 de juny del 2018

Des del monestir

CANYES SACSEJADES PEL VENT

Celebrem avui la solemnitat del naixement de sant Joan Baptista. La figura remarcable d’aquest profeta a cavall entre l’Antic i el Nou Testament, «el més gran dels nascuts de dona» (cf. Mt 11,11), testimoni de la veritat, ens invita a reflexionar sobre la corrupció, aquesta realitat tan present i tan persistent entre nosaltres: la veiem esmunyir-se en la política, en el teixit social, en l’església, la veiem, segurament, sotjant a les portes del nostre cor. Fa poc, el jutge Joaquim Bosch, parlant del cas Gürtel, deia: «Tenim una corrupció molt instal·lada en el sistema i, per tant, el problema no es resol amb mesures purament puntuals. Calen accions globals contra aquesta xacra».

En el càntic de Zacaries, que acompanya el naixement del Precursor de Jesús, i que repetim cada matí a Laudes, demanem de «poder donar culte a Déu amb santedat i justícia tota la vida» (cf. Lc 1,74-75). Santedat i justícia, dos mots que són com dos camins per on es concreta la pràctica de la Torà, de la Llei de Déu. El camí de la justícia l’acceptem de bon grat, i tots entenem que l’evangeli de Jesús, més que en romeries i processons, consisteix a verificar l’amor, l’ètica de l’amor. De la santedat, en canvi, no ens plau tant de parlar-ne, i sovint, quan ho fem, ho fem malament. La santedat fa referència a aquell àmbit de Déu que no podem usurpar, i té a veure amb la puresa i amb l’ordre de la creació, en tant que té a veure amb Déu mateix: aquell ordre que hem de respectar, un ordre inscrit en la creació com a llenguatge diví que en garanteix el sentit. La corrupció atempta precisament contra aquest ordre, el desfà. Per això és tan greu.

La vida i la mort de Joan Baptista són un signe de la santedat de Déu i de la seva justícia enfront del perill global de la corrupció. I el seu testimoni ens posa en guàrdia a les portes mateixes del nostre cor. Un cor que hem de convertir constantment a la llum de la veritat per preservar-lo del parany de la corrupció. No siguem, doncs, «com una canya sacsejada pel vent» (Mt 11,7).

Publicat a Catalunya Cristiana, 2022, 24 juny 2018

dijous, 21 de juny del 2018

Homilia, Parenostre

DIJOUS DE LA SETMANA XI/II DURANT L’ANY
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Sir 48,1-15 (grec: 1-14); Sl 96,1-2.3-4.5-6.7 (R.: 12a); Mt 6,7-15

Vet ací unes paraules recents del papa Francesc, al final de la primera de les seves catequesis sobre els manaments: «Prendrem les dues taules de Moisès com a cristians, donant la mà a Jesús, per passar de les il·lusions de la joventut al tresor que hi ha amagat en el cel, caminant darrere d’Ell. Descobrirem, en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, la porta oberta del Pare que és al cel perquè el Senyor Jesús, que l’ha travessat, ens condueixi a la vida veritable. La seva vida. La vida dels fills de Déu». Pareu-hi esment! Són pa-raules molt importants per a nosaltres, sempre temptats a fer de l’evangeli la goma d’esborrar dels antics preceptes: «en cadascuna de les lleis, antigues i sàvies, hi ha la porta oberta del Pare que Jesús ha travessat». En efecte, «no he vingut a abolir la Llei, sinó a donar-li compliment, plenitud, felicitat». Per això el sermó de la muntanya que anem desgranant comença amb un programa de felicitat, les Benaurances, i acaba amb la paràbola dels constructors, el prudent i el desassenyat, que llegirem d’avui en vuit, i que l’actualitzen per a nosaltres.

Al cor del Pentateuc —llegiu si us plau, seguits, els cinc primers llibres de la Bíblia— hi ha el Levític, que regula fins al més mínim detall les observances del culte d’Israel. També al cor del sermó de la muntanya hi ha el codi, diguem-ho així, de la pregària dels deixebles de Jesús, que busquen sense parar, caminant darrere d’Ell, el tresor amagat en el cel i en la terra: és el parenostre, una pregària per al viatge, que podem resar plegats jueus i cristians, perquè tots tenim Déu per Pare, i tots, com a poble, fem camí a l’encontre del Regne de la vida dels fills de Déu, i tots, d’aquest Déu Pare, en demanem i n’esperem el perdó i el pa, sense els quals no podríem avançar. Posem la pregària, el culte, al centre d’aquest camí de la fe, perquè és en la litúrgia on escoltem i actualitzem la Paraula que ens permet articular i viure les claus d’una ètica correcta —la Llei— per a la vida. El cicle del profeta Elies, que avui hem acabat amb la primera lectura, també posava al centre de l’expressió de la fe en l’únic Déu el culte correcte: ¿recordeu l’estrany relat del sacrifici al mont Carmel que escoltàvem no fa gaires dies?

Jesús ens dona la mà, germans. Avui ens la dona també un fidel deixeble seu, sant Lluís, que li va fer ofrena de tota la seva joventut en l’única ètica correcta que és la del servei. Deixem-nos estirar, doncs, per tots dos, i que ells ens ajudin a passar de les il·lusions de la joventut al tresor amagat en el cel i que ja ara cerquem i anhelem, tot cavant el camp de la terra, mentre diem: «Pare nostre». Amén.

diumenge, 20 de maig del 2018

Des del monestir

MATER ECCLESIAE

Demà celebrarem una nova memòria de la Mare de Déu, instituïda pel papa Francesc: la Benaurada Verge Maria Mare de l’Església. Podríem dir que la lex credendi que Pau VI va formular en la clausura de la tercera sessió del Concili Vaticà II (21 novembre 1964), ara, oficialment, esdevé també lex orandi de l’Església.

Personalment no sóc massa amic d’anar afegint memòries obligatòries al calendari universal. Podríem trobar-nos un dia amb la necessitat de tornar a expurgar-lo, com ja es va haver de fer. Si més no, aquesta memòria, a diferència d’altres, com per exemple la Benaurada Verge Maria Reina, té un bon fonament teològic en el camí de la fe de l’Església que arriba fins al capítol VIII de la Lumen Gentium: La Benaurada Verge Maria en el misteri de Crist i de l’Església.

En efecte, la memòria que estrenarem tot just al tombant del temps de durant l’any, plens encara els nostres ulls de la llum pasqual, ens ajudarà a situar Maria correctament en el camí i en la fe de l’Església. Maria, la primera creient, la qui agombola la fe de l’Església, al cenacle, en pregària amb els apòstols. Una fe que se li tornà camí, camí amb el seu poble, un poble creient, des de l’Anunciació a Natzaret, passant per l’abraçada a la seva cosina Elisabet i el cant del Magníficat. Una fe que se li tornà pa de vida a la menjadora de Betlem, espasa al temple amb el vell Simeó, i paraula de saviesa, encara una altra vegada al temple, amb el Nen perdut i retrobat. I, finalment, una fe que se li tornà ginesta i farigola, en el misteri de sofriment i de glòria del seu Fill, als peus de la creu i al llindar de la tomba buida.

Jesús, en el deixeble estimat, ens la confià a tots nosaltres, Maria, mare i deixebla, i ens confià a ella, a la seva tendresa amatent. Quan reso els misteris de Glòria del Rosari, substitueixo sempre el darrer per aquest: «Maria, mare i deixebla, en el misteri de Crist i de l’Església».

Santa Maria, Verge del Cenacle, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2017, 20 maig 2018

diumenge, 15 d’abril del 2018

Des del monestir

LA SEQÜÈNCIA DE PASQUA

La Pasqua ens porta cada any el cant de la bella seqüència «Victimae paschali laudes». Vull dir-ne alguna cosa.

«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest Just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent: «Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre! «Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança. «El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit. La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. La mateixa súplica que li adreçàvem la tarda del divendres sant, ara plena de joiosa esperança, una esperança tota oberta al Futur de Déu.  Al·leluia.

Publicat a Catalunya Cristiana, 2012, 15 abril 2018

dissabte, 7 d’abril del 2018

Homilia, El salm de la Pasqua

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

El salm gradual que hem cantat avui, com a resposta de meditació i de lloança a la primera lectura dels Fets dels Apòstols, està manllevat del salm 117, l’ultim dels salms «Hallel», és a dir, al·leluiàtics, que es cantaven durant i al final del sopar pasqual. També Jesús, amb els seus deixebles, el va cantar després de sopar: «I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres» (Mc 14,26). Es tracta d’un cant processional de triomf destinat a l’ús litúrgic, vinculat potser a la festa de la dedicació del temple de Jerusalem amb motiu de la seva reconstrucció després de l’exili del poble. És el salm pasqual per excel·lència, que l’església ha manllevat també per al seu ús litúrgic, i ens el proposa, una i una altra vegada, per a aquest temps de glòria: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor!».

Jesús, doncs, va enfilar el camí del Calvari amb el ressò dins el seu cor d’aquestes paraules: «Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo, perdura eternament el seu amor». És a dir, es disposà a viure la Passió dins aquestes coordenades espirituals, la bondat i l’amor del Senyor, dos atributs fonamentals del Déu de la Bíblia, que és el Déu bo de la Creació i el Déu fidel i misericordiós de la Història.

Segons el salm, aquest Déu bo, misericordiós i fidel, es manifesta en la història del poble com a salvació, és a dir, fent reeixir el seu projecte per a l’home i per al poble. Aquest Déu que salva, però, Jesús l’experimenta en primera persona, com a representant qualificat del poble que és, en tant que Servent i Messies, escollit i ungit des d’abans de néixer: «La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort».

La festa de Pasqua, germans, reprèn aquella processó que deixàvem com inacabada el Diumenge de Rams, tot baixant amb Jesús de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem: «Obriu-me les portes dels justos; entraré a donar gràcies al Senyor». La reprèn, però ara qui va al davant és el Ressuscitat, amb les marques de la passió, com a capdavanter d’un nou poble, salvat i alliberat del pecat i de la mort, cridat a ser testimoni en el món i en la història de la bondat i de l’amor del Senyor: un poble que viu «per contar les proeses del Senyor» tot fent camí vers la Jerusalem del Cel, la Núvia de l’Anyell, allà on la Creu és transformada en palma de victòria: «Gràcies, perquè vós m’heu escoltat i heu vingut a salvar-me. Al·leluia».

dijous, 5 d’abril del 2018

Homilia, Sóc jo mateix

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Fets 3,11-26; Sl 8,2a i 5.6-7.8-9 (R.: 2ab); Lc 24,35-48

«El Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure». Les dues lectures d’avui subratllen amb força la profunda unitat que batega al cor de la Sagrada Escriptura, la continuïtat entre el que nosaltres anomenem Antic i Nou Testament. El Déu personal d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, «Déu de vius», com havia afirmat Jesús, és el mateix que ara ha glorificat el seu Servent. Jesús, com a servent i com a Fill glorificat, es troba al bell mig, com a consumació del camí que passava per la Llei, els Profetes i els Salms, i com a inici i fonament del nou pacte, de l’aliança nova, d’aquest camí nou —era així com eren coneguts els cristians, «els del Camí»— que passa per Jesús mateix, «camí, veritat i vida». És fent-se servent que assumeix el camí de l’antiga aliança, i és en tant que Fill glorificat pel Pare que porta aquest camí vers la plenitud del Regne.

El camí de la humanitat i el camí de Déu es retroben en Jesús i, de fet, es tornen un únic camí. Un camí sense pèrdua, sense atzucacs. L’evangista Lluc hi introdueix, encara, una altra cruïlla, molt volguda per ell. El camí de la història, com a concreció del temps i la llibertat humanes. Un detall que reprendrà després el símbol de la nostra fe: «vosaltres el vau entregar i el vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure», escrivia Lluc. «Patí sota Ponç Pilat», diem en el Credo. Així la mort redemptora de Jesús s’inscriu en el drama de dues llibertats, la del poble escollit, i la de Roma, que representa la universalitat de la història. Dues llibertats en conflicte, que es reconcilien en Jesús, l’Home nou, servent i Fill glorificat alhora. Només ell, amb la seva mort, podrà resoldre el conflicte de la llibertat, de les llibertats ferides pel pecat.

Per això és el mateix Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob el qui ara, amb el seu poder, exalta el seu Servent Jesús a la condició de glorificat. L’evangeli subratlla també la identitat entre el Jesús servent i el Messies glorificat: «sóc jo mateix». Les marques dels claus i un tros de peix a la brasa en són testimonis. Només així la història dels homes pot ser transfigurada per la glòria del ressuscitat. Només la creu, «feta balança: statera facta est», com cantàvem en l’himne de passió, garanteix aquesta unitat i aquesta identitat, entre el pacte antic i el nou, entre el Jesús servent i el Fill glorificat.

«El Messies havia de patir i de ressuscitar». Mirem la creu, la Creu del Ressuscitat, i que sigui Ell la font de la nostra alegria, de tanta alegria!

dimarts, 3 d’abril del 2018

Homilia, Victimae Paschali laudes

DIMARTS DE L’OCTAVA DE PASQUA
Ac 2,36-41; Sl 32,4-5.18-19.20 i 22 (R.:5b); Jn 20,11-18

Cada any la litúrgia d’aquest temps de Pasqua renova per a tots nosaltres dos bells poemes. Vull dir, és clar, el pregó pasqual de la nit santa, l’Exsultet, i la seqüència de la missa de Pasqua «Victimae paschali laudes», que hem cantat abans de l’evangeli. Va bé, avui, fer-ne l’objecte d’aquesta homilia. Si més no perquè està estretament lligada a l’escena del retrobament de Jesús i Maria Magdalena. Segurament la seqüència, d’origen medieval, va sorgir vinculada a una escenificació litúrgica o paralitúrgica de l’evangeli que hem proclamat.

«Els cristians immolin un càntic triomfal a la Víctima pasqual. Morint l’Anyell, la guarda d’ovelles redimia. El Just els pecadors amb Déu reconcilia»: amb aquests versos destaquem un dels aspectes fonamentals del sagrament pasqual: la reconciliació, que n’és el fruit. Jesús és l’Anyell veritable que fa de la seva vida una ofrena, un servei de reconciliació. Perquè ell és també el Pastor que guarda i estima la seva cleda donant la vida per cadascuna de les ovelles. Déu, aquest just, l’ha fet pecat, perquè servís d’instrument de reconciliació. I aquesta afirmació lliga amb el vers següent:

«Lluitaren Vida i Mort en lluita sense mida. El Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida». En efecte, perquè Déu l’havia fet pecat per nosaltres, la mort va creure poder rabejar-se en l’Anyell immolat a la creu, però, en realitat, hagué d’enfrontar-se amb la mateixa vida. Per això lluitaren, vida i mort, i la vida vencé la mort, capgirant l’engany de la serp, ja que la mateixa mort, d’una llançada, va fer brollar la font d’aigua viva! Per sempre!

«Digueu nos, oh Maria, ¿què heu vist en el camí? —La tomba que va obrir el Crist quan ressorgia i el Crist que revivia amb glòria sense fi. Els àngels sense dol, les benes i el llençol». La tomba oberta i buida és el signe de la resurrecció, és el signe, en el misteri de l’absència, d’una Presència infinita. Quan llegíem l’evangeli pensàvem irresistiblement en el lloc santíssim del temple de Jerusalem, amb l’arca i els dos querubins, un  a cada extrem, com els àngels a la tomba buida: «l’un al cap i l’altre als peus del lloc on havia estat posat el cos de Jesús», precisava el narrador. Però, de fet, el sant dels sants era un lloc buit! Un Déu que es fa present en tant que absent. Un Déu que, amb la seva absència, fa possible la nostra llibertat i la nostra responsabilitat, la nostra presència, i per això també, la nostra confessió i la nostra lloança.

«El Crist en qui jo espero, el Crist ressuscità; camí de Galilea, ell us precedirà»: el signe de la tomba buida, tot sol, no basta. És un signe que ha de ser interpretat per la paraula profètica del missatger diví. De la mateixa manera que els pastors de Betlem no haurien pogut interpretar el signe de la menjadora sense l’anunci angèlic, igualment ara, les dones, sense l’àngel i la seva paraula de llum, no podrien penetrar la foscor de l’absència de Jesús, la foscor del sepulcre buit.

La seqüencia acaba amb un crit de joia i amb una pregària: «Jesús ressuscitat, sou, d’entre els morts, Senyor, Monarca vencedor; tingueu nos pietat». Acaba, de fet, amb la mateixa súplica que adreçàvem al Crucificat el divendres a la tarda, sis vegades, tres en grec i tres en català.

Tingueu-nos pietat! És la súplica confiada de l’Església davant el Crucificat-Ressuscitat. Us heu fixat, germans, en la serenor bella i continguda de la melodia de la seqüència de Pasqua? I és que la joia pasqual és una joia serena, fresca, transparent, sense esclats. El càntic de Maria, posem per cas, és una joia d’esclat, però ara, entre el Magníficat i la Seqüència, entre la Cova de Betlem i la Cova del Sepulcre, es dreça, plantada, com a signe de nova esperança, abraçant el cel i la terra, la Creu del Ressuscitat.

«Jesús ressuscitat, tingueu-nos pietat. Que el vostre amor no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós. Al·leluia».