diumenge, 8 de juny del 2014

Des del monestir

PROCESSONS I ROMERIES

Un professor de filosofia citava aquesta frase, crec que de Bonhöffer: «el cristianisme no consisteix en processons i romeries». És quelcom molt més seriós i decisiu per a la vida de l’home.

Hi he pensat durant els dies de la Setmana Santa passada, arran d’una tertúlia de ràdio en la qual em varen convidar per parlar de les maneres diferents de celebrar-la. I és que aquests darrers anys hem assistit a un ressorgiment quasi imparable de les processons i altres manifestacions religioses similars. 

Jo vaig néixer l’any 1965, just un mes i mig abans que s’iniciés la quarta i darrera sessió del Concili Vaticà II. Al meu poble es feia una processó el capvespre del Dijous Sant, i en tinc un record molt vague. De seguida es va deixar de fer, com també la processó amb la Mare de Déu del Santuari local el primer diumenge de setembre, la processó de Corpus i la processó eucarística el dia de la Festa Major. Aquestes darreres ja ni les recordo. Des que tinc ús de raó recordo haver viscut la Setmana Santa amb molta plenitud, participant en les accions litúrgiques —els únics actes que es feien— essencials: la Missa de la Cena del Senyor seguida d’una Hora Santa, la Celebració de la Passió del Senyor, la Vigília Pasqual i la Missa del Dia de Pasqua. I, a més, el devot i discret Viacrucis del Divendres Sant, al matí, dins l’església, sense ostentacions. Ho agraeixo. De la mà dels meus pares i de la litúrgia de l’Església vaig anar endinsant-me en la comprensió i la vivència espiritual del misteri pasqual de la mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist.

Ara es diu que l’aplicació del Concili en aquest camp de la devoció i religiositat populars va ser massa dràstica, i es torna a justificar pastoralment la nova proliferació d’aquests actes de pietat —pietat?— al carrer.

Personalment no em sembla bé. Caldria, al meu entendre, continuar enfondint el solc marcat per la Sacrosanctum Concilium i ajudant els qui estudien de capellà i els fidels que vénen a les nostres esglésies a entrar més i més en la bellesa i el misteri de la litúrgia. Ja que allò que pot fecundar verament una ètica cristiana correcta i compromesa és només l’actualització de la Paraula de Déu en el culte profètic, és a dir, en la litúrgia, on s’esdevé l'adoració en esperit i en veritat.

Publicat a Catalunya Cristiana, 1811, 8 juny 2014